arts escèniques, Uncategorized

MCBTH: Qui es va menjar el bistec de Laura Palmer?


Ja tenia ganes d’un altre Shakepeare de Rigola. I d’estrenar el Canal. I d’escampar la boira, almenys, un parell d’horetes. Un privilegi en aquests temps de privacions  –pensava tot passant-me  els dits pel folre de la butxaca deserta- . Mentrestant, la veu de la sala anuncia que l’espectacle està a punt de començar, que apaguem els telèfons i que el govern espanyol, a diferència del  d’altres països, ha decidit posar també un IVA astronòmic a la cultura. Que malgrat això continuem anant al teatre. Que gràcies.

Al costat hi tinc una iaia moderna. Al davant, un home enclotat amb cap de bombeta. Dos files més enllà, l’escenari.  I comença a sonar el text perfecte d’Oliva, amb una fantàstica dicció de la majoria d’actors (malgrat algún, que semblava un espontani que s’havia après la lletra i prou). I Lady Macbeth, LDY MCBTH, ja està dient allò seu de: “Vine, nit fosca,i abriga’t amb el fum més fosc d’infern, que el meu punyal no vegi el mal que fa, ni guaiti el cel pel llenç de la tenebra per cridar: “Prou!””. I la iaia moderna fa un esternut tràgic (humit  i explosiu) al clatell de l’home amb el camp de bombeta. L’home que, s’havia estat girant perquè li molestava el vol de la mosca de la darrera fila, el cric crec del terra i els badalls del meu marit. Ara sí que tenia motius per indignar-se. Però l’espectacle continuava malgrat les impureses de la grada.

A mi em costa escoltar el text per les caretes de’n Mickey Mousse, pels shorts setenteros de Macbeth,per la samarreta de Banquo.  Potser estic massa distreta en aquests detalls banals. Potser no sóc tan moderna com la iaia moderna. Sort que arriba la mitja part i em proposo fer una exercici de concentració i neteja. Però després,  la cosa es posa més difcícil: Ja no hi ha l’escenari ple dels arbres de Nadal del xino. Hi ha l’espai nu i concret de la síntesi. En blanc, només una bassa de sang, els morts a punt per parlar, els arbres avançant a fora, els assassins entrant en pilota picada. Aleshores,  la iaia moderna exclama portant-se les mans a la boca: Mira! Adam i Eva!

L’home del cap de bombeta no pot més i s’esmuny a primera fila, que hi ha un lloc buit. Des d’allà pot contemplar, de fit a fit, la grandesa del treball actoral i la sonoritat de les paraules que vibren vellutades. I és que l’últim acte és essencialment espectacular. Lady Macbeth es lleva la vida frenèticament, com un bistec que convulsiona en una planxa de ceràmica. Finalment, Macbeth acaba el seu regnat  tot passejant els remordiments, el nihilisme i els pebrots per l’escenari.

Advertisements
Estàndard

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s