literatura

Els que roben peres


Com que estic llegint els articles del senyor Mirambell del dret i del revés, aquesta he viatjat en el temps més que mai. Avui veig “Els que veiem passejar” o “Els que prenien la fresca”, una fotografia evocadora del gironins de totes les girones del temps dels avis, atrapats per sempre en el record minuciós d’aquesta històrica ploma de la nostra ciutat.

Algun dia m’agradaria asseure’m en un banc de la rambla i constatar que el pas del temps ha esborrat gairebé totes aquestes històries. I pensar en superposar planols existencials i imaginar-me tota aquella gent convivint amb els passejants d’avui dia, a l’estil de la fantàstica APP EraGirona.

Però per ara he d’asseure’m al meu escriptori i mentre escric sobre ibers i romans,sobre minyones i picapedrers, penjar els ulls fora la provilegiada finestra d’un Mas envoltat de camps. Des d’aquí veig l’encreuament de la petita carretera que surt de Vilablareix i que passa pel cim de l’autopista, flanquejada per diferents conreus en la seva extensió. Alguns se’ls coneixen bé: saben que hi ha camps de kiwis abandonats i panotxes, oliveres i rotatius de cereals. Que hi havia hagut pomes fa poc. Que ara només hi ha gespa per fer-hi correr el gos (algun dia els haurem d’explicar que allò són sembrats i que algun pagès potser els traurà l’escopeta).

Però els conreus més concorreguts aquest any són els perers de’n Blau. Durant la jornada, potser s’hi paren 4 o 5 cotxes, tot terrenys, no us penseu. Algun cotxe bo. I furgonetes. Solen ser dos, la dona (de totes les ètnies possibles) sempre va de copilot i esbronca l’home. -Va que és per avui! i agafa-les maques! i el marit pren una bossa de plàstic (o dues o tres. Els de la furgoneta van amb bosses de l’Ikea) i fan la seva collita particular. Quan ha acabat, el senyor (de totes les ètinies possibles) carraspeja i dissimula contemplant el paisatge, com si estigués passejant. Obre el maleter. Puja al cotxe, arrenca. Suposo que deuen passar pel Mas després, a passar comptes. Però sento el cotxe allunyar-se, lluny, lluny. Un estol d’esparvers cobreix el camp de davant. Ahir hi van passar els estripadors i la terra és un caramel de franc pels passejants de l’aire.

Advertisements
Estàndard

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s