art i cinema, dones!

Jaimie Marks is dead


sq_jamie_marks_is_dead

Era aquesta setmana o mai. Vaig agafar la meva panxa, les Braxton hicks, el culpable subsidiari de les dues  i ens vam plantar a Sitges. Fent-nos el pagès de Girona vam poder esmorzar al Melià amb crítics, artistes i uns que no sabíem gaire a quin gremi penrtanyien. N’hi havia un, l’únic que parlava català, el de la camisa de colibrís pintada a mà, que va demanar cereals per esmorzar. Havien de ser de blat, sense panses ni merdes d’aquestes. Se’ls menjava darrere les cameres que entrevistaven a Carter Smith. Fixeu-vos en aquest segon pla si mai veieu l’entrevista a la tele i sabreu de qui us parlo. Aquest, la cambrera i una noia molt ben vestida van felicitar-me per l’embaràs i van especular sobre el sexe la criatura en relació a l’inflor de la meva cara. Cap dels tres va encertar però a tots tres els vaig donar la raó. Una nena, sí! (no). La seva amabilitat bé s’ho mereixia.

Jaimie Marks is Dead, aquesta era l’excusa oficial pel trajecte. El film, una perla de Sundance, semblava una aposta mig segura. Comptava la fantàstica Liv Tyler, fent de mare del protagonista i Morgan Saylor, la nena de Homeland. L’argument, bàsicament una història d’un fantasma adolescent mort i un altre de viu, també prometia. Era tot curiós veure aquell cadàver entranyable que tant s’assemblava al Harry Potter, passejar-se en calçotets durant cent minuts. Com establia una relació amb l’altre nano, el semi popular d’institut, com s’anaven canviant els rols: el de mort, el de popular, el de freak. L’horror va manar durant la primera mitja hora, després, com molt bé va dir un dels espectadors que abandonaven la sala en acabat “Esto ha sido como el sexto sentido gay”.

Un relat ben tramat (també a la pantalla) que juga amb l’ambigüitat de les relacions entre els personatges, amb l’estranyesa vers el món als ulls d’un adolescent que tantes vegades se sent allunyat de la vida i del seu sentit fonamental: estimar i ser estimat.

Finalment, el més lloable de la pel·lícula és que s’ha sabut integrar allò sobrenatural en una posada en escena altament realista. A destacar també la cadència estranya i desconcertant pel que fa al ritme. Tot plegat, sabreu, molt al gust d’una servidora.

Anuncis
Estàndard

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s