fantàstica realitat, vida quotidiana

Apostatar del tot fa mandra


6a00d83452e06a69e201310f3ea65b970c-320wi

De la wiki: “L’apostasia (del grec αποστασία, “desertar” o “revoltar-se”, de απο, apo, “fora, a part”, στασις, stasis, “posició”) és l’acte de renunciar a la religió què hom professa”.

 I bé, busco entre les fotos del meu bateig i no m’hi veig signant res ni fent cap encaixada de mans amb el capellà. Veig un nadó (més rodó que nadó) amb cara de no saber pas per què l’han vestit tan ridículament. No recordo haver donat el vist-i-plau als meus padrins (els meus estimats, estimats padrins!) que a les fotos surten pessigant-me les galtes. No. No vaig tenir opció i així m’ha anat. He deixat de ser una pecadora original per passar a ser una incoherent del piló. Podria haver estat un simple descreguda feliç però descreguda i, en canvi, he estat una descreguda incoherent però descreguda.

D’aquestes que s’indignen dient un “Mare de Déu” o “Verge Santa”. De les que quan es pensen que s’han de morir -sol passar una vegada o dues a l’any- s’encomanen a Déu, per si les mosques. De les que es caguen amb el Pare el Fill i l’Esperit Sant i els escriuen amb unes majúscules poc convençudes. De les que es casen per l’església per no ferir expectatives familiars o l’imaginari propi.  De les que bategen els fills perquè, és clar, la tradició és un valor que s’ha de mantenir enllà de les generacions, tan lligada a la fe, tan lligada a la cultura que costa destriar-la de l’amalgama en què s’ha convertit la bella regla d’or de la moral, un pastitx fet de sentit comú i d’altivesa moral, gregària i carregada de bones intencions, sota la forma d’una església feta d’homes convençuts que que els que deserten, els que es revolten d’una manera o altra, són uns pobrets imbècils.

De tant en tant, em surt una espècie de vehemència urticant i tinc ganes de formalitzar la deserció d’una vegada i per totes. Que sóc una impostora. Una covarda. Un gos llanut camuflat entre un ramat d’ovelles. I em ve gratera i tinc ganes de fer-ho d’una fotuda vegada, sobretot per coses com aquesta. O per altres mil petites coses que m’irriten d’aquesta Església. No passa d’avui que apostato! -Em dic. Però hi ha tantes coses a fer, tantes rentadores per posar, tantes joguines per recollir, tanta roba per plegar, tantes coses realment importants que saturen l’existència… que ja ho faré demà. Si Déu ho vol, és clar.

Anuncis
Estàndard

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s