fantàstica realitat, Opinió diari ARA

La resposta que ens pertoca


Maria Àngels Anglada rescatava els versos de Nahabed Kucak, un poeta del segle XV, per encapçalar el quart capítol de la seva darrera novel·la, el Quadern d’Aram. Es tracta d’una joia literària inoblidable, forjada per vivificar la permeable però valuosa memòria. I és que l’oblit és un sequaç  implacable de la barbàrie: La nit del 23 al 24 d’abril de 1915, centenars d’intel·lectuals i professionals armenis de Constantinoble van ser arrestats i deportats. Tot seguit, es va estendre una duríssima persecució contra tota la població armènia: deportacions, assassinats massius, violacions, raptes. Anglada diu que Dante ho explicaria millor.

Encara no hi ha consens entre els historiadors (els dels uns i els dels altres) sobre la xifra de víctimes, que se sol situar entre el mig milió i el milió i mig de persones. I tampoc hi ha una adhesió general per afirmar i, per tant, condemnar aquest genocidi en majúscules, un genocidi perpetrat quan encara no s’estilava la paraula. I és que no va ser fins després de la Segona Guerra Mundial, l’any 1948, que l’ONU incloïa a l’article 2 de la Convenció sobre el càstig i la prevenció del crim de genocidi la seva definició:

“Qualsevol dels actes comesos amb intenció de destruir totalment o parcialment, un grup nacional, ètnic, racial o religiós:

a) matar els membres del grup,

b) causar seriosos danys corporals o mentals als membres del grup,

c) infligir al grup deliberadament condicions de vida calculades per tal d’aconseguir la seva destrucció física, en part o totalment,

d) disposar de mesures tendents a prevenir naixements en el si del grup i

e) transferir per força infants del grup a un altre grup.”

Desgraciadament, i per causes no tan llunyanes en el nostre temps i en les nostres generacions, podríem connectar amb algun dels punts que es despleguen del concepte. O en alguna cosa que s’obre pas entre el significat, com un corc que menja la carn dels mots: el dolor, la desesperació, la fagocitació constant de la condició humana.

Precisament al mateix ressort emocional (la memòria) apel·la la campanya per l’acollida de refugiats “Casa nostra, casa vostra” on  més de 200 entitats reivindiquen l’acollida de refugiats sirians a Catalunya. “Però no. ―diu l’espot on hi participen desenes de rostres coneguts―No ens en podem oblidar: quan ha calgut, nosaltres també hem estat acollits. Per això ens preocupa que davant l’augment de persones que fugen de la guerra, de la fam o de les idees, des de Catalunya no estiguem donant la resposta que ens pertoca”.

La resposta que ens pertoca. I ens retornen a la boca les paraules del poeta que Anglada proferia com un malefici contra l’oblit, com un clam per la dignitat humana: Menyspreeu un estranger?/que us trobeu, doncs, vosaltres, desterrats! /Lluny dels vostres, tindreu temps/d’aprendre el preu de l’exili/Si un estranger us omple d’or/a mil llegües del vostre amor,/que tot aquest or es torni cendra!”

Anuncis
Estàndard

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s