dones!, fantàstica realitat

La feina que hi ha per fer


Avui una bona ploma ha publicat un article de diari en motiu del  Dia de la Dona Treballadora (així, en majúscules, per entronitzar l’objecte del dia en qüestió). L’he llegit i m’he dit “amén, companya” perquè subscric les seves paraules, qui no ho faria? És de calaix! La clau és en compartir-ho tot, sembla (…). I així unes no ens tornarem diabòliques i els altres no s’arronsaran fins a convertir-se en uns pobrets demonitzats que esperen ser redefinits en un món on no hi ha lloc per la seva antiga comoditat.

 Però els ulls xafarders no se n’han sabut estar del safareig dels comentaris respecte l’article. Es tracta d’un home ferit, indignat amb aquesta feminitat que, com un cataplasma universal, s’arrapa al discurs imperant, segons ell. Som unes plastes, totes menys la seva dona que és una santa, és clar (és clar). Com ens atrevim a fer-lo netejar? Ell (com en la cançó dels Amics de les arts) tolera la brutícia, trepitja terres fregats per aquestes pesades feministes, que parlen massa quan menstruen i embruten el món vomitant hormones per la boca, feminazis, neuròtiques, histèriques. Si vol netejar, serà quan ell vulgui, no quan li ho diguin, diu. Quan s’hagi de fer, si de cas, ja contractarà una dona treballadora per fer-ho bé i li pagarà la feina. Us heu ofès? Espero que no perquè té tot el dret a ser una autèntica patata amb potes, bragueta i una butxaca per a la cartera.

Un bon amic (un home que no s’ofèn mai) avui m’ha dit que ofendre’s és viure la vida dels altres. Qui voldria viure la vida d’aquell home que vol ofendre? És evident que  s’ha sentit interpel·lat, com si l’article de la bona ploma reduís el paper de la dona treballadora al de la dona castigadora que penalitza l’home amb verins verbals descarats i altius i que delimita les nostres relacions com si només poguessin donar-se en un camp de batalla. Un àmbit i prou. El de les feines domèstiques que ell no fa perquè no les veu, perquè és un home molt home. Dels que no veuen la feina que hi ha per fer a casa (aquell reducte d’intimitat on els calçotets segueixen circuits màgics fins aparèixer de nou al calaix) ni la feina que hi ha per fer a fora, aquest exterior  amenaçat pel flagell del collons de feministes que no el deixen viure en pau, ni en un dia com avui, que la santa li fa vaga i s’ha aixecat de mal humor.

 

Anuncis
Estàndard

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s