Autoficció, Llibreria 22, Premis J-M Casero

Una història dels premis Casero


 

L’autoficció està de moda perquè tenim els egos tan grossos com un parell de dosos. Com els de la 22, aguantant durant 40 anys penjats a la porta d’entrada de la llibreria. Autoficció, deia. I què carai és, això? Una etiqueta perquè la literatura, fins i tot la que toca les cotes més elevades del realisme, és ficció, és mentida. I una mica més, és clar. Aquí el valor afegit, en aquest cas, l’estètic (el que té d’art la lletra, vull dir). Com la llibreria 22, que no només és una llibreria. Que és molt més. I precisament això és el que volia expressar durant el discurs que vaig fer la nit que se’m concedia el XXXII premi Just Manel Casero, l’any de gràcia de 2011. (Que no en parlo mai, només quan em presento: “Hola em dic Mar i vaig guanyar el premi Casero”. Porto el colom d’en Fita a la motxilla, m’agrada ensenyar-lo, pesa una mica però la vanitat bé s’ho mereix).

 Anem a aquell discurs del Casero. Veureu, com que no volia emocionar-me en els agraïments (i plorar amb aixeta gruixuda, que em conec) vaig fer allò que sé fer més bé, després d’escalfar macarrons que cuina la meva mare:  inventar-me històries per fugir d’estudi o per vés a saber què. En aquell cas vaig trobar oportú explicar-ne una per venir a dir que tenia els mateixos anys que el premi, que havia crescut admirant la seva feina. L’escena:  Jo, tenint 8 anys, davant la llibreria perquè la cua dels cines  arriba fins a la porta. −Puc-puc-puc? −Sí, entra. Ja t’avisaré quan avancem −em diu el meu pare dels anys vuitanta, mentre encén un cigarro. Separo els grans dosos de la porta a dures penes, vaig carregada amb una coca-cola i unes crispetes. Entro. Corro a la secció d’infantil. Com que corro i no s’ha de córrer, que m’ho tenen dit, que tinc l’equilibri d’un elefant damunt d’una corda fluixa, em cau tot l’arsenal de crispetes i coca-cola damunt dels llibres. Un llibreter amb cabellera envejable i veu de dolent, EL llibreter, surt del despatx a veure el merder. Jo tenint 8 anys, m’escapo de la llibreria damunt d’un coet i no hi torno a posar els peus, tement  les represàlies pel vessament de banalitat damunt la cultura. Durant tota la pel·lícula em vaig mossegar les ungles a falta de res més. Gairebé trenta anys més tard, aquell discurs il·luminat pels focus de La Planeta, va ser una confessió i un prec públic de penediment: “Senyor Terribas: la nena de la Coca-cola era jo”.

A partir d’aleshores, al llibreter amb veu de dolent i a mi, ens agrada recordar l’anècdota quan ens trobem en so de pau (perquè em va perdonar l’estirabot, em penso). Però sobretot expliquem que aquella història de la nit dels Casero va ser una mostra del delicte, premeditat i còmplice, que reiterem en cada cosa que escrivim, els que escrivim: una mentida que conté aire de veritat, com les bombolles que transiten dins un got de coca-cola. Des de la nit dels Casero que no em canso de donar-vos les gràcies per la vostra indulgència a l’hora de llegir i la companyonia generosa d’aquell llibreter (que és dels que enganxa als mentiders i als coixos, sobretot per les pel·lícules que expliquen!)

 

Estàndard

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s