arts escèniques, crònica, literatura, periodisme, vida quotidiana

Informe per a una acadèmia


Humà, massa humà

/ 7.12.2013
Ivan Benet ha estrenat al Festival Temporada Alta un espectacle basat en l’Informe per a una acadèmia de Franz Kafka. Benet ha comptat amb la complicitat de la cantant Sílvia Pérez Cruz, que hi ha posat la seva veu. L’espectacle ha de girar.
benet

Quan hi ha un text que fascina, l’adaptació teatral corre el perill de no encaixar amb les expectatives del lector. L’enamorat de Kafka, en aquest cas, té molt presents les bondats d’un conte dens i bell que ens parla de les aventures i desventures del simi que ha esdevingut humà en un temps rècord. L’enamorat de Kafka té molt present un relat capaç de plantar-nos quatre premisses filosòfiques (d’aquelles que fan mal) tot prenent la forma d’una faula bestialment humana.

Perter el Roig- el Gregori Samsa d’aquesta metamorfosi inversa, com diu el director – ens ensenya amb tota la naturalitat del món tant el cul com l’ànima, ferits el dos per una mateixa bala, la que el va arrabassar per sempre dels seus orígens deshumanitzats.

Però Ricart i Benet han fet una molt bona feina amb el seu informe. Una traducció intel·ligent damunt l’escena que pren possessió del cos de l’Ivan Benet, tan o més bon intèrpret que simi, tan brillant com mesurat, tan còmplice del text com de la llengua amb què va ser escrit. Així, els conceptes clau de l’obra (llibertat i sortida) s’escriuren  damunt d’una pissarra, deixant palesa la voluntat de qui no voldria tòrcer la precisió i la força original de les paraules.

A banda de l’excel·lent treball actoral (i el mèrit de portar tan dignament el pes d’un soliloqui d’aquesta volada), cal destacar l’escenografia molt conjuntada per l’ocasió. Kafkiana, vull dir. Un entarimat ascendent (o descendent, com vulguin vostès) en forma de cinc llargs esglaons que va descobrint calaixets de la vida del simi que hem vingut a veure —i és que també hem vingut a veure un mico que fa monades, oi?

Escenografia kafkiana, sí. D’aparent simple simbologia, però profundament reveladora. Fantàstics racons de la memòria evolutiva que juguen amb la llum que assenyala i projecta la grandesa inclassificable del personatge. Portes entre els graons que deixen sortir els sons i la música (d’emotiva i discreta exquisidesa, tal i com és la Sílvia Pérez Cruz) que ens transporten sota l’aigua, enllà del mar o dins d’una gàbia, dins del cervell d’imbricats plecs, tan retorts i funestos com els de qualsevol home que se sap home.

Finalment, honorables senyors i només a tall d’informació, m’agradaria expressar la meva personal evolució. La de lectora escèptica a espectadora més que satisfeta amb l’espectacle. Un muntatge que ha sabut sumar qualitat estètica pròpia –que remou, que sacseja- per estar en sintonia amb aquest cruel desplegament de veritats romàntiques.

Anuncis
Estàndard
arts escèniques, Uncategorized

MCBTH: Qui es va menjar el bistec de Laura Palmer?


Ja tenia ganes d’un altre Shakepeare de Rigola. I d’estrenar el Canal. I d’escampar la boira, almenys, un parell d’horetes. Un privilegi en aquests temps de privacions  –pensava tot passant-me  els dits pel folre de la butxaca deserta- . Mentrestant, la veu de la sala anuncia que l’espectacle està a punt de començar, que apaguem els telèfons i que el govern espanyol, a diferència del  d’altres països, ha decidit posar també un IVA astronòmic a la cultura. Que malgrat això continuem anant al teatre. Que gràcies.

Al costat hi tinc una iaia moderna. Al davant, un home enclotat amb cap de bombeta. Dos files més enllà, l’escenari.  I comença a sonar el text perfecte d’Oliva, amb una fantàstica dicció de la majoria d’actors (malgrat algún, que semblava un espontani que s’havia après la lletra i prou). I Lady Macbeth, LDY MCBTH, ja està dient allò seu de: “Vine, nit fosca,i abriga’t amb el fum més fosc d’infern, que el meu punyal no vegi el mal que fa, ni guaiti el cel pel llenç de la tenebra per cridar: “Prou!””. I la iaia moderna fa un esternut tràgic (humit  i explosiu) al clatell de l’home amb el camp de bombeta. L’home que, s’havia estat girant perquè li molestava el vol de la mosca de la darrera fila, el cric crec del terra i els badalls del meu marit. Ara sí que tenia motius per indignar-se. Però l’espectacle continuava malgrat les impureses de la grada.

A mi em costa escoltar el text per les caretes de’n Mickey Mousse, pels shorts setenteros de Macbeth,per la samarreta de Banquo.  Potser estic massa distreta en aquests detalls banals. Potser no sóc tan moderna com la iaia moderna. Sort que arriba la mitja part i em proposo fer una exercici de concentració i neteja. Però després,  la cosa es posa més difcícil: Ja no hi ha l’escenari ple dels arbres de Nadal del xino. Hi ha l’espai nu i concret de la síntesi. En blanc, només una bassa de sang, els morts a punt per parlar, els arbres avançant a fora, els assassins entrant en pilota picada. Aleshores,  la iaia moderna exclama portant-se les mans a la boca: Mira! Adam i Eva!

L’home del cap de bombeta no pot més i s’esmuny a primera fila, que hi ha un lloc buit. Des d’allà pot contemplar, de fit a fit, la grandesa del treball actoral i la sonoritat de les paraules que vibren vellutades. I és que l’últim acte és essencialment espectacular. Lady Macbeth es lleva la vida frenèticament, com un bistec que convulsiona en una planxa de ceràmica. Finalment, Macbeth acaba el seu regnat  tot passejant els remordiments, el nihilisme i els pebrots per l’escenari.

Estàndard
arts escèniques

Carta d’una desconeguda


Carta d’una desconeguda

diumenge, 27 / gener / 2008

Recordo que , casualment, era al bar de lletres perquè plovia a bots i a barrals i no tenia ganes de creuar el claustre. No almenys per assitir a tres hores magistrals de filosofia de la ciència, o filosofia del llenguatge… ara, també casualment, no ho recordo. A la carpeta inflada d’apunts hi sortia un llibret prim que una companya m’havia quasi embotit. El llibret, segons ella, pertanyia a aquella raça estranya de llibres bàsics, als “must have” de tot fons de llibreria d’una lectora com cal. Ella era una noia, si més no, apassionada. Llegia els seus llibres com jo em menjava els croissants de xocolata en èpoques de dieta. I vaig creure convenient obrir la primera pàgina per veure si part d’aquella passió per una lectura podia substituir les ganes de grasses saturades amb cafeïna. M’havia creat moltes expectatives, allò era “la lletra més pura que mai s’hagi escrit”. I així, llegia aquest inici de la carta d’Stefan Zweig:

“Només vull parlar-te a tu, dir-t’ho per primera vegada; has de saber tots els detalls de la meva vida, que sempre ha estat la teva i de la qual mai no n’has sabut res. Però no coneixaràs el meu secret fins que sigui morta, quan ja no estaras obligat a donar-me cap resposta…”

Tres ratlles que auguren l’exploració d’una vida apassionada, diuen, “d’un amor que hauria pogut ser però que no va ser mai”. Vaja, tremendo. Vaig tancar el llibre, vaig partir el croissant en dos i el vaig ofegar com la psicòpata de Zweig, al cafè amb llet.

Vaig classificar el text com una cursilada intrascentdent i inversemblant. Potser no era el moment per llegir-la. Potser no havia estimat prou com per entendre-la. Potser no havia estimat com la meva companya que me la recomanava tan fervorosament.

Van passar els anys i al Borràs en feien l’adaptació teatral. Hi havia actrius de primera plana i em feia il.lusió veure profunditats. Entrem, contemplem, es tenca el teló. Fets una piltrafa i havent esgotat tots els cleenex circumdants, sortim de la sala. A en Sebi li va encantar. I jo estava il.luminada. No, allò no era cap cursilada intranscendent. Però era romàntic? Viure tota la vida enamorada d’algú que ni tan sols es coneix? passar les ignomínies hagudes i per haver per amor? Fidel, silent, obstinada de rectitud fins la mort? oi tant allò era romanticisme en estat pur!I com totes les pureses, feia por! Allò era el retrat d’una psicòpata! Quina por una dona com… exactament com la tetradona que va aconseguir Bernués a la posada en escena del text. Vilarassau, Marco, Miño i Olcina s’anaven incorporant a l’escenari com fantasmes. Parlaven entre elles. Com un diàleg d’identitat intertemporal, de mort al purgatori. Resultava interessant.

La psicòpata jove, Carlota Olcina, va vestida de nena, arromengant-se indiscriminadament la camisola horrible, volent semblar una adolescent amb patologies prou madurades com per ser patides per una menopàusica. Feia de jove. Havia d’interpretar la puresa i tota l’embranzida de l’amor. Irracional, inconscient, fantàstic. El que alça i realça ídols. Pensant-ho bé i mirant-ho així, tampoc va ser tant horrible el treball actoral si és que era quelcom horrible el que es volia transmètrer. Horror perquè estem parlant d’una dona malalta i val més que ho diguem clar. La pura passió no és quelcom bonic ni saludable. És aterradora i espanta. I per més que hom faci de la passió “el motor de la seva vida”, la passió no pot passar per sobre de la vida. Però el text no diu això. El text és simplement brillant, amb tota la grandesa del patetisme grec. Tant lluny de la versemblança com l’amor del romanticisme.

Estàndard
arts escèniques

Literatura, sexe i coloms



L’Arcàdia és el país imaginari, la criatura de poetes i artistes eminentment romàntics, pàtria de la senzillesa i la pau, el paradís. Un paradís com el que intenta recrear un arquitecte paisatgístic als jardins de Sidley Park. Som al començament del segle XIX i el gust de la família Croom passa per adaptar-se al gust de l’època: el seu jardí de tall neoclàssic, importat també al seu moment d’altres imaginaris, li cal una renovació. Mentrestant la filla dels Croom, sota el tutoratge de Septimus Hodge, amic de Lord Byron i enamorat de la mare de la criatura, assaja un algoritme per trobar eminentment el sentit a la vida, la predicció del comportament dels cossos, la refutació de les lleis de Newton, vaja, la realització poètica de la ciència o més aviat la realització científica de la poesia. L’Arcàdia: el país per la senzillesa, la joia i la pau.

Val a dir, però, que tot i la complexitat que Stoppard tomba indiscriminadament al text, farcit d’expressions quasi científiques, de proposicions quasi filosòfiques, que científics i filòsofs podrien trobar risibles, la posada en escena la desembossa, com qui desplega els entrellats d’un problema matemàtic. Després de tot, un treball actoral esplèndid encapçalat per la més menuda de tots, Mar Ulldemolins, ha dit àgilment un text difícil. Deu ser gran mèrit de la direcció que se n’ha sortit força bé per entomar l’aureola de prestigi internacional que portava enganda la representació, la sensació londienca d’ara farà una dècada.

Pur teatre

A les mans el suggerent tríptic de l’obra. Una mà de noia surt de darrera d’un arbre farcit d’heura i de molsa. Al revers de la mà s’hi llegeix el que sembla una fòrmula matemàtica. Seguidament, una llegeix l’esbós de l’argument i creu que veurrà alguna peça de ciència ficció, algun deix més cinematogràfic que res més, pel que té Stoppard d’oscaritzat guionista. Però no. Ens les havem amb teatre descontaminat, directe a la vena, tres hores de desplegament escènic que potser pel contrast amb l’eufòrica expectativa, van pecar de dilatades i un pèl claustrofòbiques.

Però no va ser per l’espai únic, sinó per les reiterades voltes al tema que són, moltes vegades, exhibicions de la voluntat cerebral d’Stoppard que no pas arguments resolutius que facin més lleugera l’obra. Però entenem que no pretén ser una peça lleugera. Sinó hagués passat al jardí, on hauríem observat les infidelitats amoroses de la família. En canvi, l’acció transcorre a un saló envoltat en semicercle per una immensa prestatgeria de llibres antics. Al fons, el jardí, que és el marc ambiental que l’espectador haurà d’imaginar. Com també haurà d’imaginar si realment té algun significat específic aquella tortuga que apareix i desapareix de l’ escena. Lentament. Serà una metàfora de ritme del paradís?

Però sobretot, l’Arcàdia que ha llegit Màrius Serra ha sabut portar-nos amb transparència el caràcter marcadament dual del contingut. I de la forma. De com Hannah, una experta en Byron i Bernat, un il.lustre acadèmic amb afany de penjar-se medalles d’investigador, intentin treure’n l’entrellat i elaborar la seva teoria de la confusió entre les afirmacions d’una època i els dubtes d’una altra.

La posada en escena ha sabut resoldre amb elegància la fòrmula entre el sentiment i la raó. Entre la creació artística i el descobriment matemàtic. Entre la composició del sentit i la recerca del significat. En això els filòsofs ja sabran que hi pot anar tot un univers o ben poca cosa.

Estàndard
arts escèniques

Ladies and gentlemen


El Ventall de Lady Windermere, d’Oscar Wilde.

dimarts, 12 / juny / 2007


Ball de banyes

Imagineu-vos un món sense tele. Sense Youtube. Sense revistes del cor. Som a l’Anglaterra de final del segle XIX. Imagineu en què han de dedicar els esforços els esperits ociosos: A comentar la vida dels altres tant despresa com si hi hagués aquestes tecnologies. Al Londres victorià sempre hi ha un cas per comentar. El que ens ocupa és el Lord Harrington descriu ja al primer acte: «El cas d’una jove parella de casats (…) el marit esdevé sobtadament l’amic íntim d’una dona de… vaja, d’una fermesa més que dubtable, que sempre la convida, que dina amb ella i segurament li paga les despeses…». És de manual que el marit enganya a la seva muller. Que ho fa amb no massa elegància, si és que hi ha elegància en aquest tipus de comportament matrimonial. I el tòpic més sabut: l’esposa no se n’assabenta tota sola. Sempre hi ha algú que fa arribar el cas a orelles del destinatari. El destinatari muller que sempre és l’últim en adonar-se de la situació miserable del seu contracte conjugal.

Un ventall pot servir per a moltes coses. Pot servir per fer córrer l’aire, evidentment. En arguments de ficció, pot originar huracans i tempestes, com el ventall del rei toro. En arguments versats en la descripció de perícies més socials que amoroses, com aquest, serveix per transmetre tota una sèrie de signes. Si s’obre i es tanca el ventall vol dir: “M’agrades”. Si se sospita, en canvi, que l’estimat és infidel, es toca la punta del nas amb el ventall. Deixar caure el ventall: “pateixo, però t’estimo”. Cosa que no devia saber interpretar el marit de Lady Windermare quan va trobar el ventall de la seva esposa a cal seu amic, Lord Darlington. Bàsicament els problemes del matrimoni Windermere eren de comunicació, no de banyes.

La versió del clàssic ha presentat àgilment un text àgil. Ha fet el que havia de fer i res més: actuar amb prudència. Cap lectura, només l’exageració dels moments còmics per part d’algunes interpretacions. Les escenografies intenten ser un calc del que marca el text: El saló privat, el saló de ball i la casa de Lord Darlington. Barroc i massís. A destacar la partició de fons del ball d’aniversari. L’estructura permet entrades i sortides de convidats, de música, llum i ambient. Amb una simple tancada de portes s’aconsegueixen parèntesis i a parts del brogit de la festa. D’aquesta manera, l’ambient no mana sobre els diàlegs, els absoluts protagonistes del Ventall. Llàstima del monòleg final, no sabem si més proper als espeternecs de la recta moral victoriana o al maniqueisme. O a totes dues coses, dissortadament contemporànies.

Luxe a la sala Gran

Tot un entramat de formes naturalistes que repassa de dalt a baix els usos i costums de l’alta societat anglesa dels temps de Wilde. Però Josep M. Mestres, el director del muntatge, ha avançat, com en el seu moment ho va fer Ernst Lubitsch a la seva versió cinematogràfica, el temps de l’acció quasi un quart de segle. Suposem que per motius estètics. Als anys vint es lluïen unes pompes tèxtils que anaven molt d’acord amb la mena de peonada que desfila per escena. Un treball de vestuari extraordinari, finíssim, digne de “Noche de fiesta”. De fet, les jubilades que tenia darrere meu no deixaven de comentar-lo. Allò, més que la Sala Gran, semblava Civeles. I reien, reien moltíssim per les punyalades i dialèctiques amb les que ens té acostumats Wilde. Potser més aviat atiat per la interpretació expressament sobreportada de Teresa Lozano. L’actriu veterana aconsegueix aixecar la primera part de l’obra, coixa, plana, clàssicament introductòria a la qual una grisa Sílvia Bel no acaba de posseir algú que se li ensorren els somnis romàntics. Una cosa és la serenitat i l’altra l’ataràxia. No és d’estranyar que quan Carme Elies entra a escena concentri totes les mirades. És el glamour, la supèrbia intel.ligent, el misteri i el caràcter embolicat en setí i corbes impecables. Està tan còmode rebolcant-se en el seu personatge com ho estan la resta d’actors, la convenció de clàssics professionals de l’escena nacional. Tot un luxe que obeeix perfectament a les pretensions arquitectòniques de la sala.

«El ventall de Lady Windermere», d’Oscar Wilde. Traducció de Joan Sellent. Intèrprets: Sílvia Bel, Carme Elias, Teresa Lozano, David Selvas, Abel Folk. Direcció de Josep Maria Mestres. Barcelona, Teatre Nacional de Catalunya, 20 abril 2007.

Estàndard
arts escèniques

Electrowestern


Glengarry Glen Ross, de David Mamet

dimecres, 13 / juny / 2007

David Mamet diu que va treballar en una agència immobiliària durant 1969. Time diu de David Mamet que és un dels creadors d’històries “sobre la lleialtat i l’engany” més influents dels Estats Units. El va arribar anomenar el Harold Pinter Americà –“divertit, atrevit i amb un important sentit de les particularitats de les situacions, en el temps i en l’espai.”

Sembla increïble com algú amb el seu talent pot arribar a emplear-lo en un tipus d’ocupació com la d’agent immobiliari. Res contra els agents immobiliaris. Una observació pels encarregats de la selecció de personal: aneu amb compte amb els dramaturgs, directors, assagistes, novel.listes o poetes que vulguin passar una temporadeta entre les vostres files. Segur que en treuen bon profit.

La proba és Glengarry Glen Ross. Glengarry Glen Ross (1984) premi Pulitzer, premi New York Drama Critics Circle The Shawl (1985) i ara premi per nosaltres: l’Àlex Rigola la porta al lliure. Val a dir, però, que el text de Mamet ja va arribar a les pantalles amb un repartiment de luxe: Al Pacino, Kevin Spacey, Jack Lemmon i Ed Harris. Imagineu-vos aquests gegants de la interpretació al cos d’uns venedors immobiliaris que estan sobre la corda fluixa. Qui guanyi, s’endurà un Cadillac. Qui no guanyi tant, un joc de ganivets. Qui perdi, ja pot recollir les seves coses perquè se’n va al carrer. Sembla que hagin nascut per aquella feina i no puguin fer res més. Els límits del món comencen i s’acaben a l’agència. Tot se supedita a les seves lleis i al seu llenguatge: Gramàtica bàsica. Masculina, directa, incisiva i vertical sobre l’objecte, les fitxes. La informació de la vàlua de la clientela està continguda en una sèrie de fitxes que s’adjudiquen als venedors de manera que guanyaran posicions en el gràfic de vendes segons la qualitat de les fitxes. La competició està a punt de resoldre’s i cada home intenta desesperadament fer-se amb les millors.

A partir d’aquí el context permet fer una reflexió sobre la voracitat del sistema capitalista, “canibalisme capitalista”, en paraules de Rigola. I és que es tracta d’això del model econòmic mundial que està en les seves fases més avançades als Estats Units. Deshumanització empresarial a la carta. Conegut el gust més sibarita de Vell continent, És aquest el model que volem importar?

El muntatge de la Sala Fabià Puigserver ho presenta amb una escenografia contemporània 100%, potser un pèl massa i tot. Estem dins d’una peixera giratòria, convertida en restaurant xinès. Des d’aquest espai estèril, hermètic i silenciós com només ho pot ser una peixera, es planteja la primera part de l’obra. S’alternen les converses en dues taules i la barra, de sis dels protagonistes, fet que permet rebre la qualitat del treball actoral, com si fos envasada al buit. Fresca, directa, recent tallada. A destacar el de Joan Anguera i Andreu Benito, els venedors veterans. I la magnífica química que han sabut crear Joel Joan i Joan Carreras, interpretant les vicissituds del caçador i la presa.

Un muntatge concís (diria que breu) que dona per presentar-se en dues variacions i una transició volgudament gamberro, molt del gust del director. També era evident que no ens podíem passar una hora i mitja girant, així que Rigola resol el segon acte creuant les taules de despatx i fent aparèixer a l’univers de les fitxes una cabina, un cactus i un DJ. Aquí tot pren aire de mixtura estranya: entre western postmodern i clixés policíacs. I tot i que ni l’un ni l’altre són precisament els meus gèneres preferits, està bé veure de tant en tant pistolers o policies fent teatre, bon teatre.

Estàndard