dones!, fantàstica realitat

La feina que hi ha per fer


Avui una bona ploma ha publicat un article de diari en motiu del  Dia de la Dona Treballadora (així, en majúscules, per entronitzar l’objecte del dia en qüestió). L’he llegit i m’he dit “amén, companya” perquè subscric les seves paraules, qui no ho faria? És de calaix! La clau és en compartir-ho tot, sembla (…). I així unes no ens tornarem diabòliques i els altres no s’arronsaran fins a convertir-se en uns pobrets demonitzats que esperen ser redefinits en un món on no hi ha lloc per la seva antiga comoditat.

 Però els ulls xafarders no se n’han sabut estar del safareig dels comentaris respecte l’article. Es tracta d’un home ferit, indignat amb aquesta feminitat que, com un cataplasma universal, s’arrapa al discurs imperant, segons ell. Som unes plastes, totes menys la seva dona que és una santa, és clar (és clar). Com ens atrevim a fer-lo netejar? Ell (com en la cançó dels Amics de les arts) tolera la brutícia, trepitja terres fregats per aquestes pesades feministes, que parlen massa quan menstruen i embruten el món vomitant hormones per la boca, feminazis, neuròtiques, histèriques. Si vol netejar, serà quan ell vulgui, no quan li ho diguin, diu. Quan s’hagi de fer, si de cas, ja contractarà una dona treballadora per fer-ho bé i li pagarà la feina. Us heu ofès? Espero que no perquè té tot el dret a ser una autèntica patata amb potes, bragueta i una butxaca per a la cartera.

Un bon amic (un home que no s’ofèn mai) avui m’ha dit que ofendre’s és viure la vida dels altres. Qui voldria viure la vida d’aquell home que vol ofendre? És evident que  s’ha sentit interpel·lat, com si l’article de la bona ploma reduís el paper de la dona treballadora al de la dona castigadora que penalitza l’home amb verins verbals descarats i altius i que delimita les nostres relacions com si només poguessin donar-se en un camp de batalla. Un àmbit i prou. El de les feines domèstiques que ell no fa perquè no les veu, perquè és un home molt home. Dels que no veuen la feina que hi ha per fer a casa (aquell reducte d’intimitat on els calçotets segueixen circuits màgics fins aparèixer de nou al calaix) ni la feina que hi ha per fer a fora, aquest exterior  amenaçat pel flagell del collons de feministes que no el deixen viure en pau, ni en un dia com avui, que la santa li fa vaga i s’ha aixecat de mal humor.

 

Estàndard
dones!, Educació, mare i fills

Mamelles i trinxeres


Mamelles, sí. I no pits ni tetes ni pitrera. Perquè fisiològicament les tenim per aguantar els bolis a la reguera o alletar als nostres infantons. Les dues coses alhora no poden ser. Ara bé, això últim (que han de servir per alletar) les mares d’avui dia ho sabem més que bé. Ho sabem tan bé i sortim tan convençudes de les maternitats que després, durant el llarg període de lactància, ens dediquem a guanyar adeptes per la croada de la llet materna i les seves bondats. Pengem posts contínuament, entrades a Facebook, fils de conversa reals (els del parc, els del supermercat, els de la sala d’espera, etc.) que versen majoritàriament sobre un tema: donar el pit al nen. Donar el pit al nen és el millor que hi ha. Els immunitza molt més. Crea un vincle afectiu amb la mare de l’hòstia. Ajuda a reduir les possibilitats de desenvolupar càncer de mama. Ajuda a recuperar la línia després del part. És econòmic. És natural. I, per damunt de tot, donar el pit al nen és el millor que hi ha, per si no havia quedat clar. Els nens es converteixen en super guerrers que han superat la força del super guerrer i les mares en unes heroïnes imparables, capaces de portar-ho tot amb la mateixa lloable, serena naturalitat. La casa, la feina, la casa i la feina, les criatures. Totes (les que s’afaiten també). Això amb la part del bust que no ocupa el lactant. Per aquest motiu, jo em trec el barret davant les dones que ho aconsegueixen, no sense les seves dificultats. Les respecto i les admiro. Però no cal fer-ne bandera ni propaganda. Que estem a la societat del coneixement (o això diuen) i la resta de fèmines que no donen el pit saben llegir i solen comprendre texts i arguments amb la mateixa facilitat que desenfunden una teta o preparen un biberó.

Caldria recordar que donar el pit és una opció que pertany a l’àmbit de la intimitat, com el sexe. Oi que no anem preguntant a tort i a dret quina mena de sexe practica cadascú? de veritat interessa? Ostres! Potser sí. Per allò de comparar, extrapolar i fer-nos una idea de com és en realitat aquella persona. De com és, és clar, a diferència de nosaltres que, ben segur serem millors o pitjors amants, mares i pares en relació a quina gestió fem dels nostres líquids corporals. Amigues meves, mares i tietes, sogres i cunyades, conegudes i saludades, si us plau, elimineu de les converses el tema del pit, m’incomoda atrinxerar-me en justificacions o silencis quan no caldria. Podem parlar del temps que fa que, per cert, gasta força mala llet!

Dites aquestes coses, podeu signar aquest manifest a change.org perquè aquest senyor faci alguna esmena al seu treball. Una cosa no treu l’altra.

Estàndard
art i cinema, dones!

Jaimie Marks is dead


sq_jamie_marks_is_dead

Era aquesta setmana o mai. Vaig agafar la meva panxa, les Braxton hicks, el culpable subsidiari de les dues  i ens vam plantar a Sitges. Fent-nos el pagès de Girona vam poder esmorzar al Melià amb crítics, artistes i uns que no sabíem gaire a quin gremi penrtanyien. N’hi havia un, l’únic que parlava català, el de la camisa de colibrís pintada a mà, que va demanar cereals per esmorzar. Havien de ser de blat, sense panses ni merdes d’aquestes. Se’ls menjava darrere les cameres que entrevistaven a Carter Smith. Fixeu-vos en aquest segon pla si mai veieu l’entrevista a la tele i sabreu de qui us parlo. Aquest, la cambrera i una noia molt ben vestida van felicitar-me per l’embaràs i van especular sobre el sexe la criatura en relació a l’inflor de la meva cara. Cap dels tres va encertar però a tots tres els vaig donar la raó. Una nena, sí! (no). La seva amabilitat bé s’ho mereixia.

Jaimie Marks is Dead, aquesta era l’excusa oficial pel trajecte. El film, una perla de Sundance, semblava una aposta mig segura. Comptava la fantàstica Liv Tyler, fent de mare del protagonista i Morgan Saylor, la nena de Homeland. L’argument, bàsicament una història d’un fantasma adolescent mort i un altre de viu, també prometia. Era tot curiós veure aquell cadàver entranyable que tant s’assemblava al Harry Potter, passejar-se en calçotets durant cent minuts. Com establia una relació amb l’altre nano, el semi popular d’institut, com s’anaven canviant els rols: el de mort, el de popular, el de freak. L’horror va manar durant la primera mitja hora, després, com molt bé va dir un dels espectadors que abandonaven la sala en acabat “Esto ha sido como el sexto sentido gay”.

Un relat ben tramat (també a la pantalla) que juga amb l’ambigüitat de les relacions entre els personatges, amb l’estranyesa vers el món als ulls d’un adolescent que tantes vegades se sent allunyat de la vida i del seu sentit fonamental: estimar i ser estimat.

Finalment, el més lloable de la pel·lícula és que s’ha sabut integrar allò sobrenatural en una posada en escena altament realista. A destacar també la cadència estranya i desconcertant pel que fa al ritme. Tot plegat, sabreu, molt al gust d’una servidora.

Estàndard
dones!, literatura, mare i fills, personal

El fill de puta


alarm clockTenir fills suposa, entre d’altres coses, ser curós amb el llenguatge. I ser-ho des del primer dia. Ser-ho, fins i tot des de que el duem al ventre. Estic convençuda que si comencéssim a fer aquest exercici de depuració aleshores, tot aniria molt més bé després. Costaria molt menys deixar l’hàbit de parlar grollerament. Segur.

Però quan un és malparlat de mena, la cosa no va així. Sempre es troba un moment millor per deixar de parlar malament. Sempre hi ha una paraula gruixuda que ajuda a ser més precís adjectivant algú, algun renec que sintetitza màgicament l’estat d’ànim o la deriva existencial d’un dia concret (de merda). O de la (puta) vida general. Que els eufemismes només fan que allargar el neguit verbal d’algú que necessita des del més essencial d’ell mateix, ser exacte i fidel trobant mots que facin justícia a les coses.

Aquest matí, per exemple, quan experimentava un petit instant de felicitat he pensat en això que ara escric. En ser precís amb les paraules gruixudes, vull dir.

Havíem passat la nit muntant guàrdia amb la nostra petita donzella insalubre, la que s’ha passat la nit febrejant i tossint.  Però quan el sol despuntava, s’ha adormit feta un cabdell enmig de nosaltres dos. El pare m’acaronava els cabells i la filla respirava fondo i net, mentre m’ agafava tendrament la mà. Llavors he detectat aquell moment com un moment d’aquells per recordar. D’aquells instants que si se sumessin en un lapse temporal continuat, ens farien rebentar de felicitat. No podria suportar aquell èxtasi de pau, amor i calidesa durant gaire temps, pensava. El nostre cervell no està preparat per això. Però hi era, llavors. I volia que allò durés per sempre. Fins que el despertador ha sonat deu o quinze segons després. El gran fill de puta ha sonat i ha despertat la criatura i la malparlada que porto a dins:

-Fill de puta! –he vocalitzat tan clara i distintament com he pogut mentre rebotia el l’aparell contra la tauleta.

-Fill de puta! -Diu la nena assenyalant el despertador desmembrat. Fill de puuuuta -repeteix fent ostensió d’haver après com es diu aquell objecte.

Ara la feina és meva. D’ensenyar-li que allò no és un fill de puta pròpiament dit, que és un despertador. Que no ha de dir collons quan s’enfada, sinó per referir-se a un altre tipus de cosa. Que l’hòstia ja la rebrà a missa, si ella ho vol i li surt dels ous. Que els ous són els ous, els de les truites. Que les truites que es menja són de puta mare. Perquè les faig jo, la seva mare. Mare i prou. En fi. Que ara la feina és meva. I que hauré de començar-me a plantejar parlar més bé. Que no costa una puta merda.

Estàndard
dones!

Tinc una amiga que…


1349816443196_2700719

Tinc una amiga que porta una bona temporada preparant-se pel Nadal.  I ho ha estat fent seguint un pla dietètic i emocional que ella en diu “operació a la merda el biquini”. L’operació “A la merda el biquini” la va treure d’una d’aquestes cadenes gracioses del WhatsApp: “Comença l’operació a la merda el biquini -hi deia en castellà-. Ens hem de preparar pel Nadal” i llavors deixava anar una sèrie de consells per com haviem de fer-ho.

Ho va trobar molt simpàtic. Però es veu que només li havia fet gràcia a ella per què  ningú del grup on es va enganxar la gracieta,  va reaccionar a l’enginy humorístic del missatge. No hi van respondre múltiples caretes grogues somrients, de les que ploren de riure, vull dir.  Ni “jajajajas” o les seves variants “hehehe” i “juas-juas”. Res, a la gent no li va fer gràcia.

Però a la meva amiga, sí. Tanta que ho va reenviar a tots els seus contactes del telèfon, esperant trobar algú que es confraternitzés amb el seu sentit de l’humor. O vés a saber, potser buscava algú d’entre els seus amics del telèfon, per  dur a terme realment la operació “ a la merda el biquini”. Però curiosament, ningú la va seguir, així que la meva amiga va iniciar la seva croada en solitari.

Des del més passat porta menjant torrons, els primers que van aparèixer al súper. I de tot i més.  L’operació “A la merda el biquini” suposava menjar el que li venia de gust i li sortia dels nassos. Dels nassos del cos que cada vegada més s’acostumava a despenalitzar el menjar calòric.

Així que, a aquestes alçades de les festes, tots els amics de la meva amiga, han tingut acidesa per algun àpat feixuc. Però ella no. Ella ho ha paït tot la mar de bé. Tanmateix, tampoc ha menjat  torrons ni les neules. Ni s’ha botit de pollastre amb prunes ni canapès. Per què els té avorrits de fa un mes. Això l’ha fet reflexionar profundament sobre la seva solitud dietètica i sobre la naturalesa d’aquests dies:

Nadal és temps per compartir. Per compartir digestions llargues i lentes i llençar conjuntament bons propòsits relatius a anar a córrer per cremar tot allò, fer bondat durant uns dies, per compensar. I totes aquestes collonades que se senten a taula per Nadal, quan anem pels cafès, és clar.

Estàndard
dones!, literatura

Al·legat contra les princeses imbècils


barbie

No puc deixar de pensar en aquesta versió de la Lisa Simpson argentina! Ni en com deu ser de fantàstica la seva mare (o el seu pare) que, tant si és pels gens que li ha aportat o per les reflexions que li han fet néixer, ben segur han provocat aquest al·legat contra la imbecil·litat femenina que vesteixen les princeses Disney.

Quan va néixer la meva filla, em vaig negar en rotund a comprar-li res que fos de color rosa o que portés estampada alguna d’aquestes execrables icones de l’estupidesa humana. Barbies Spilbergitzades, nenes amb el cervell de cotonet dolç i les aspiracions d’una dona com cal dels anys 40.

I per què no he de voler deixar que el meu príncep em trobi eh, mare? Per què no puc vestir-me del color que em roti? (rosa, també) Per què he de tenir necessariament i en tot moment les aspiracions d’una dona moderna, lluitadora, desacomplexada i lliure?

I jo penso llavors que ja puc vestir la nena de negre i blau, convertir-la en una  versió reduïda del que m’hagués agradat ser.  O alliçonar-la respecte l’incommensurable poder de la seva sexualitat, cerebral i sinistra (com la Kitty, una gateta que pensa en gran, tenint en compte la mida del seu cap).

Que ja li puc dir que ningú li imposi la fe o la deriva (ni tan sols la seva mare). Que sigui sistemàticament descreguda i tolerant, que s’estimi tant a sí mateixa que vulgui el mateix amor pels qui l’envolten. Que faci el bé però que esgarrapi quan la fereixin. Que somrigui sense tapar-se la boca. Que de tant en tant, es talli els cabells ella mateixa. Que de tant en tant sospiri mirant l’infinit mentre es pentina. I deixi petons vermells als miralls, convertint-se en l’imbècil princesa que totes som, quasi atàvicament, mal ens pesi.

Estàndard
dones!

Danaide 1


a-bad-woman-feeling-good-blues-women-who-buzzy-jackson-hardcover-cover-art

Diu el mite que al regne d’Argos es van convenir unes bodes amb el d’Egipte per segellar la pau. Cinquanta filles, les Danaides, per cinquanta egipcis. El rei d’Argos, però, era un cabronàs i va decidir ordenar a les seves nenes que assassinessin als seus marits.

I Totes van pelar els seus marits. Però una no. Totes van ser castigadíssimes a l’Avern. Una se’n va lliurar. Hipermenestra, la germana gran de 49 homicides debia tenir algun gen que la feia diferent a la resta: El gen de la desobediència.

D’altra banda, no seria gaire apropiat dir que aquella família, estadísticament parlant, portés a la sang això de matar: Totes les homicides ho eren, de fet, perquè havien obeit son pare. Per tant, no només eren matariles sinó també molt bones pubilles.

Ella, en canvi,  més romàntica que bona filla, es va enamorar de l’egipci 50 (o això vull imaginar-me) Diuen que va ser perquè ell la va respectar durant la nit de noces… I això és el més estrany del mite. Decideixes no pelar un paio perquè no es vol ficar al llit amb tu? Quin recargolament tan poc africà! Per això penso que la desobediència es deu a una raó  intercontinental: El ressentiment.

Segur: La Danaide gran i rara estava dolguda amb son pare, el rei Danao i per aquest motiu va desafiar les seves ordres d’assassinar l’Egipci número 1, l’eunuc afortunat. Em ve lleugerament una idea de perquè la noia es va rebel·lar amb el monarca. Pensava: Quina necessitat hi ha de tenir 50 fills? que no en tenia prou amb mi? tan poc perfecte em trobava el pare que havia de probar-ho 49 vegades més? Ah! Per l’avi Poseidó! El pare no m’estima! QED

Ui, les senyores! ja les fem aquestes coses!

Estàndard
dones!, vida quotidiana

Anar tirant


Screen_20Shot_202012-04-19_20at_2009

La Marta M. va prendre aire i es va dir a si mateixa: “Jo puc.” I com que era una ferma partidària de l’autoconvenciment, va estar-hi plenament d’acord. Feia temps que no conduia perquè sempre l’havia portat el seu marit a tot arreu. Tenia carnet de conduir i se sabia, en prou feines, les direccions de la seva ciutat. Però confiava en l’avantatge de la tecnologia per anar, aquest cop, més lluny. Aniria tan lluny com calgués per demostrar a tothom el seu segon més gran convenciment: A casa hi faltaven complements d’Ikea. Coixins Golhum, moquetes Strumholm i penjadors Billiem. El seu marit s’havia plantat: “Mai més torno a posar els peus a aquest lloc infernal. La propera vegada hi vas tu sola”. I així va ser.

 El problema no va venir en ruta. No en venia cap de problema. Ni bifurcació. Ni desviament. Cap incorporació que l’hagués pogut fer dubtar. De tant en tant, els cartells canviaven d’idoma i prou. I després, només un peatge rere un altre i un seguit d’hores i hores sospitoses que s’encadenaven. Es va fer de nit mentre conduia i això la va fer pensar: Anar de copilot era molt més còmode i feia més curts els trajectes. Trobava a faltar el seu home llavors.

 Però el GPS, amb la veu melosa d’un noi argentí, li deia que tirés recte. Ella estava molt acostumada a obeir i aquella màquina feia tot l’afecte de saber què es feia. La Marta era una fèmina clàssica, d’aquelles que la única cosa que saben fer amb els mapes és tornar-los a plegar bé. Seguir les indicacion d’un jove robot amable li estava resultant aparentment fàcil.

 No sap ben bé quant portava conduint però la veu del GPS li va dir que prou. Que ja hi havien arribat. I efectivament allà estava l’Ikea. Les lletres grogues i blaves li donaven la benvinguda. Però havent aparcat el cotxe es va adonar que alguna cosa anava malament. Tothom parlava suec, no només els mobles. Primer va pensar que era una nova política d’empresa. Després es va adonar que el seu GPS l’havia portat molt lluny, massa i tot.

http://www.lavanguardia.com/vida/20130114/54361901339/gps-confunde-belga-bruselas-zagreb.html

Estàndard
dones!, Uncategorized

bruteja i sigues feliç


Això de tenir fills i fer procrear alhora tot tipus de comentaris al voltant de la seva criança, és inevitable (bé, només això segon). Voldria abstenir-me’n, com voldria haver-me abstingut de penjar fotos personals  al Facebook. Però no puc. Més o menys com em passa amb el turró de Suchard o qualsevol conglomerat calòric fet a base de Nutela i mala llet. Així que avui m’agradaria comentar un article que va passar-me la meva amiga Lourdes, respecte la brutícia i l’esplendor dels nens.

Hi ha tot un moviment que aposta per la lleu deshigientizació de la criatura en pro d’una Gran salut futura. Es diu que “l’exposició durant la infantesa a gèrmens podria preparar el sistema immunològic de cara a prevenir futures al·lèrgies.” Això és el que responc jo quan algú em diu que la meva filla va feta un Cristo.

-La teva filla va fet un Cristo -Diu l’àvia de torn.

-Brutejar és sà.

-Una mica, sí, però tant…

-Bruuuutejar és sà!

Els nens antics

En temps de la meva àvia, un nadó com Déu mana havia de ser, essencialment, gras i lluent.

-Oh! Que grassa i lluenta! –Deia la tieta dels anys 50 mentre pessigava les prominents galtonetes de l’infantó.

Gràcies –Responia cofoia la mare de la criatura dels anys 50 i successius.

En canvi, un nen bonic i sa d’aquesta nostra època, ha de ser tot el contrari: Mat i, si pot ser, esvelt. Això dels saxons, la colònia i les clenxes ja no es porta. S’ha de tenir un nen equilibrat, que no pugi ni baixi de la corba de creixement, que obeeixi a les talles del Zara (les de l’HM no valen, que són per moles sueques). I que estigui brut. Com més brut millor. Res d’esterilitzar el nadó dins una bombolla de pulcritud i santedat. Això era abans. El nen ha de ser un Oliver Twist de cap a peus. Però feliç, és clar.

Així que porteu-lo al parc i deixeu que faci la croqueta al pipican. Que faci uns tastets, de passada. Que llepi el tobogan mentre davalla. Quan plogui, unes quantes travesses de bassa no li anirien malament. Deixeu que noti el crepitar de les fulles a la tardor. Que se les posi a les butxaques, a la boca, a les orelles. És natural i no li farà cap mal, tot el contrari!I, sobretot, mocs. Molts mocs. Deixeu que brollin i fluieixin els mocs, pares i mares. Quan toca el sol als mocs dels vostres fills bruts i sans, una lluentor irisada els sintonitza amb les tendències. Feu-los brutejar i tindreu uns nens sans i feliços.

Estàndard
dones!, Uncategorized, vida quotidiana

Les males mares


Gènesi

Gènesi 3:16 “Després digué a la dona: et faré patir les grans fatigues de l’embaràs i donaràs llum enmig de dolors. Desitjaràs el teu home i ell et voldrà dominar

Hi ha mares que no estimen als seus fills. N’hi ha que prefereixen obviar-los. D’altres, que els estimen amb desmesura, que els estimen  fins a fer mal. La resta, la majoria, fa un capmàs d’una mica de cada cosa i quan pot. Totes aquestes mares però,  han gestat als seus fills i els han  parit amb més pena o més glòria, complint  allò que Déu, el gran paridor, va deixar escrit al seu més plagiat best-Seller.

Consciència cumba

Ara bé, què passa quan la ciència pot pal·liar “les grans fatigues de l’embaràs” i parir “enmig  de dolors” del part? Doncs que arriba la consciència cumba, la que ha saltat tan enllà de la contemporaneïtat que li ha donat la volta. Aquella que ha arribat a allò que s’esdevingué en un principi i que així ha estat fins fa uns anys, amb l’aplicació  de l’anestèsia epidural. Una consciència  que emergeix descaradament, que va més enllà de l’estètica naturaloide  alternativa, tan trepitjada pel cientifisme durant anys.  Una consciència cumba (deixeu-m’ho dir així) que s’endinsa fins el moll per crear dones “més humanes”, “més d’acord amb la naturalesa”, “més conseqüents amb els dictats del cos”.

 Per prendre’n l’aire, llegiu l’entrevista a  la Laia Terol del punt . Aquesta psicòloga, mestre de reiki (meravellós, certament!) i doula (compte amb el renaixement d’aquesta figura) diu coses molt interessants. D’elles, deixeu-me reconstruïr-ne l’esquema mental que crec que  tanta gent comparteix (o compartim en mesura, si no se’ns imposa):

1.- Parir a l’ hospital, on la dona ha rebut la tirania del gran edifici de la ciència, és una inèrcia del sistema que s’ha de canviar. A l’hospital  se l’obliga a parir estirada. Se li fa, en ocasions cesàries innecessàries- mai més  de les programades, això si la senyora no desembossa. Se l’adorm. Se la tracta com un tros de carn. Se la deshumanitza i el que és pitjor: Se la desfeminitza! (que consti que estic exagerant perquè les hormones em fan escriure així, eh?)

2- Parir és un acte màgic que lliga la dona amb la seva superba feminitat, la que la fa amiga de la lluna, del canvi,  del magnetisme poderós dels pits i les carretes. La feminitat que ha estat castigada des que un tros de costellam capritxós i manipulador  – o un ésser com qualsevol altre, maltractat per Déu i els homes des del principi dels temps- anomenada Eva, la va cagar en nom de totes.

3- Un acte màgic, provinent d’un ésser tan especial, gairebé sobrehumà com és la dona. Dona que ha de rescatar els seus orígens, naturalitzar el seu dolor i desvincular-lo del càstig.

Per tot això,

4-Cal retornar al part natural. Cal fer-nos posseïdores de parir com ens plagui -i ens ha de plaure parir naturalment, és clar-.  Cal ser millor persona, millor dona, millor mare. Cal rebel·lar-se contra allò establert. Cal no tenir por del dolor perquè el dolor ens fa humanes, més i tot que els homes.

5- Conseqüència subsidiària: Com que homes abstrets i dones patidores han de ser iguals als ulls de la mare natura, és necessari  que els  homes comparteixin  part del nostre dolor. Cal, per tant, o bligar-los a empatitzar, fisicament. 

Agafar pels ous al teu marit en el moment del part, ajuda a compartir bons moments

Aquestes són les tesis que van de bracet amb aquesta visió que està prenent força. I està molt bé. Però està més bé l’anècdota imperdible que s’explica a l’entrevista: Com fan servir els collons dels seus  esposos certes dones tribals :” Quan feia la meva formació em va sorprendre la informació sobre una tribu en què en el moment del part la dona està dins la cabana agafada a unes cordes que estira quan li vénen els dolors del part. Mentrestant, l’home és al sostre de la cabana amb els testicles lligats a les cordes que estira la seva dona des de baix. És la seva manera de participar i sentir en la seva carn el naixement del fill. Aquests homes després fan el procés de criança i maternitat del fill”

No m’atreviria a comparar  dolors, perquè em posaria Wittgensteniana. I no vull haver de projectar uns testicles estronyinats en mi per sentir la satisfacció de pensar que el meu marit pot patir dolor, tant dolor com el que sofriré jo quan pareixi. Oh! és que el seu mai serà un dolor productiu! –diran alguns-. Un dolor deslligat de la ferida o la patologia.  Mai serà un dolor lligat al plaer de poder donar vida!

Alcem dones l’orgull de poder sentir aquesta classe de mal al cos i de fer veure que no ens importa ben gens ja que el  vivim amb joia! La mare que us va parir a tots plegats! Segur que si hagués pogut, ja s’hagués punxat l’epidural, abans i tot de concebre-us!

  L’acte més bonic del món

Personalment, deixaré en pau els picarols del meu marit en aquesta ocasió. No només pel bé de la descendència futura, sinó també perquè crec que estem compartint certa tocada de pebrots que ja el fa bastant partícip de la situació.

Estic embarassada de vuit mesos. Fa unes quantes setmanes que assistim a les classes de prepart, les que  solen fer  il·lusió als  pares primerencs.  Unes classes que, malauradament, estan prenent tarannà que no havíem previst.

Sessió rere sessió, amb més o menys subtilitat, s’aposta  per parir d’una determinada manera. Paradoxalment, la més lliure, la que contempla la tota llibertat  de moviment de la dona per parir (fantàstic!), la matera del part natural.

I  ja fa dies que volia escriure d’això, quan, manifestant obertament que preferiria no patir tant i escollir parir amb l’epidural, la llevadora va mostrar l’agulla quilomètrica que m’endossarien per la medul·la,  em va ensenyar el tubet  fàcilment doblegable que podia obstruir-se  i no deixar passar el líquid adormidor; quan em va recomanar una conferència on s’explicaven el perills prou estimables d’aquest tipus d’anestèsia.

 En acabat, una se sent imbècil, poruga,  mala mare i coneix, per si no n’havia tingut ocasió, tots els  papus de la consciència maternal.  A partir d’aleshores, les males mares han d’assistir a classes amb el cap cot i les boques petites (com també ho deuen les que decideixen no donar pit, etc).  Molt em temo, tal i com també m’han apuntat, que quan arribi l’hora i  comparegui a l’hospital, serà massa tard  per posar-me l’anestèsia i hauré de parir com una bona mare, al natural.

Aleshores, si tot va bé i no hem d’acabar derivats a un hospital tirà i deshumanitzant, la santitat pública s’haurà estalviat uns calerons (no serà això, senyors?) i jo hauré esdevingut més feminitzada, més autoconscient, gràcies al dolor que em lliga a la terra (i a les retallades).

Estàndard
dones!, literatura, vida quotidiana

La dona efervescent


2cb21a1707679535

Casar-se val la pena. Caseu-vos tots si podeu. A la més mínima ocasió que algú pel carrer us digui “Sí”, caseu-vos-hi. Només cal que hi sigui uns moments abans, digueu-li, per rebre els convidats a la porta de l’església. Ha de fer com si fos casa seva, però sense obligar als assistents a fregar-se les sabates a l’estora. I és que a  la casa de Déu, qualsevol pot entrar-hi amb els peus bruts si després demana perdó.  Digueu-li també, que haurà de venir de venir mudat, suar i posar cara de tenir molts amics i d’estar molt content. De la resta, se n’encarrega la núvia.

La núvia, aquella dona efervescent que pul·lula pel com trepitjant núvols de Peta Zetas. I somriu i s’esgota i diu gràcies i pensa, pensa molt. Pensa des del Big Bang, on es van originar les partícules de teixit del seu vestit, fins a la disposició somiada de les flors de les taules, en forma de Big Bang. A les núvies els agrada que tot encaixi.

Jo he conegut unes quantes núvies durant aquest temps i hem format fraternitat. Ho sabíem tot les unes de les altres. Sabíem moltes coses sobretot dels nostres sentiments… de preocupació per les respectives talles, per les sogres, per les taules, per les sogres-taules, pels convidats i així fins l’últim detall infinitesimal.  El que no vaig saber mai és amb qui es casaven. Però això ens era igual perquè casar-se val la pena. Caseu-vos totes si podeu.

Anar com a mínim sis mesos abans a una botiga d’aquestes de marca de núvia. Sis mesos perquè 150 follets xinesos han de treballar moltes nits per enllestir els vestits de totes les núvies del món. Un cop han fet l’ultima envestida amb fils de lluna xinesa, els envien rabent per fax a una botiga d’aquestes. Sí d’aquestes que les dependentes porten el pal de l’escombra, la fregona i l’aspiradora al cul. T’ensenyen un mostrari amb mil sílfides vestides de semi blanc. Tu n’assenyales un. Elles t’aixequen la cella. Unes quantes pàgines després assenyales un altre modelet, elles t’aixequen la comissura dels llavis. Tot plegat és com una partida de poker.

-Perquè quant tenies pensat gastar-t’hi?

Unes hores més tard, se sol estar a casa, arrencant les cortines del menjador que, curiosament són del mateix color del vestit dels teus somnis. Un cop feta la darrera puntada, la resta, els anys en comú amb el de la porta de l’església i aquestes petites coses vull dir, s’encaren amb optimisme i entusiasme. Perquè els detalls són xuminades. El que val realment la pena és casar-se . Caseu-vos tots si podeu.

Estàndard