Educació, personal, vida quotidiana

Vosaltres, els mongòlics


niño-sindrome-down-vuela-fotos-asombrosas

Deixeu-me que em tregui per un moment l’embut que alguns em poseu al cap abans de dir res. No tingueu por que surti amb algun gest desafinat ni que us agredeixi amb la meva presència. Deixeu-me que m’expressi amb la vostra llengua, el català que procura ser correcte, farcit de relatius, subordinades i bones maneres, també les dels diccionaris. Deixeu-me que em posi la disfressa de normalitat, ara que ve carnaval.

Tinc la Síndrome de Down i, si res no ho canvia, la tindré durant els pròxims anys. No voldria resultar gaire visceral, però aprofito l’embranzida per deixar anar la mala llet que continc habitualment gràcies a la placidesa del meu caràcter.

Després d’anys d’integració escolar i laboral, d’anys d’avenços molt significatius en la nostra qualitat de vida. Després dels esforços en la formació de certa consciència social al voltant del tractament de persones com jo, m’he de continuar sentint: subnormal, mongòlic, retardat. Retrassat, diuen alguns. Llavors jo els dic “No. Digui’m retardat, en català correcte però obsolet és retardat, senyor”.

Mongòlic potser és l’expressió més poètica de totes. Deu ser perquè m’hi assemblo, com les dents d’Eloisa a un collaret de perles. Mireu-me: tinc el clatell pla, el perfil pla, els ulls de xineta però no sóc xineta. El problema el deuen tenir els que sí que en són de xinesos i mongòlics. Mireu-nos. Poseu-nos de costat, vosaltres que teniu la mirada clavadora: Mireu! dos compatriotes subnormals.

Em ve de família. Veig que la vida és bona per ser narrada i imagino un títol de novel·la: “el mongòlic subnormal”. Potser que comenci a escriure algun tipus d’autobiografia imaginària, com si jo hagués nascut a Mongòlia, per exemple, i els mongols tinguessin seriosos problemes per taxonomitzar-me o per insultar-me amb propietat.

Bé. Dono per acabada la meva rabieta. Torno a col·locar-me l’embut (el que poseu al cap dels discapacitats i dels malalts mentals, indistintament). Me’l poso, tothom a lloc i a viure plenament la meva valuosa rutina. Ara us demano poca cosa: depureu el llenguatge de paraules gastades. Si no ho feu per mi que, en definitiva se me’n fot, feu-ho pels meus familiars que són gent endurida com jo, però amb un punt  d’irascible al respecte.

Anuncis
Estàndard
dones!, Educació, mare i fills

Mamelles i trinxeres


Mamelles, sí. I no pits ni tetes ni pitrera. Perquè fisiològicament les tenim per aguantar els bolis a la reguera o alletar als nostres infantons. Les dues coses alhora no poden ser. Ara bé, això últim (que han de servir per alletar) les mares d’avui dia ho sabem més que bé. Ho sabem tan bé i sortim tan convençudes de les maternitats que després, durant el llarg període de lactància, ens dediquem a guanyar adeptes per la croada de la llet materna i les seves bondats. Pengem posts contínuament, entrades a Facebook, fils de conversa reals (els del parc, els del supermercat, els de la sala d’espera, etc.) que versen majoritàriament sobre un tema: donar el pit al nen. Donar el pit al nen és el millor que hi ha. Els immunitza molt més. Crea un vincle afectiu amb la mare de l’hòstia. Ajuda a reduir les possibilitats de desenvolupar càncer de mama. Ajuda a recuperar la línia després del part. És econòmic. És natural. I, per damunt de tot, donar el pit al nen és el millor que hi ha, per si no havia quedat clar. Els nens es converteixen en super guerrers que han superat la força del super guerrer i les mares en unes heroïnes imparables, capaces de portar-ho tot amb la mateixa lloable, serena naturalitat. La casa, la feina, la casa i la feina, les criatures. Totes (les que s’afaiten també). Això amb la part del bust que no ocupa el lactant. Per aquest motiu, jo em trec el barret davant les dones que ho aconsegueixen, no sense les seves dificultats. Les respecto i les admiro. Però no cal fer-ne bandera ni propaganda. Que estem a la societat del coneixement (o això diuen) i la resta de fèmines que no donen el pit saben llegir i solen comprendre texts i arguments amb la mateixa facilitat que desenfunden una teta o preparen un biberó.

Caldria recordar que donar el pit és una opció que pertany a l’àmbit de la intimitat, com el sexe. Oi que no anem preguntant a tort i a dret quina mena de sexe practica cadascú? de veritat interessa? Ostres! Potser sí. Per allò de comparar, extrapolar i fer-nos una idea de com és en realitat aquella persona. De com és, és clar, a diferència de nosaltres que, ben segur serem millors o pitjors amants, mares i pares en relació a quina gestió fem dels nostres líquids corporals. Amigues meves, mares i tietes, sogres i cunyades, conegudes i saludades, si us plau, elimineu de les converses el tema del pit, m’incomoda atrinxerar-me en justificacions o silencis quan no caldria. Podem parlar del temps que fa que, per cert, gasta força mala llet!

Dites aquestes coses, podeu signar aquest manifest a change.org perquè aquest senyor faci alguna esmena al seu treball. Una cosa no treu l’altra.

Estàndard
Educació, pares mares i fills, vida quotidiana

Dir-se Jana


Es diu Jana, no Joana. I no té sant, no. Però potser n’hi haurem de buscar un perquè es veu que hem portat al món una nena desprovista de pàtria concreta, sense referent espiritual -conegut-, com una pregària al buit, com un gos sense amo. I això no pot ser. Així que a partir d’ara haurem de dir:”Es diu Jana. Jana sí, de Joana.”

Però he descobert que així és com es queda tranquil·la alguna gent, sabent d’on ve el nom d’aquesta nova persona. Suposo que si li haguéssim posat un nom que sonés a zulú o suahili, també ens ho preguntarien, però no amb el rerefons obvi a la pregunta: Jana? i quin nom és aquest? voleu dir Joana en realitat, oi? (Com si en haguéssim equivocat o li haguéssim posat un nom fals, un diminutiu per encobrir l’autèntic nom).

He comprovat també que fins que no diem “sí, és Joana”, no deixem de ser observats amb inquietut. De fet, m’estic  acostumant a dir “sí és Joana” amb tanta lleugeresa com quan parlo del temps a un ascensor. O com quan dic salut/Jesús quan algú esternuda. Més precisament, solc dir “Jesús” per als catòlics practicants i “Salut” per la resta de mortals que mereixen contraure un bon catarro per haver esternudat malament, és a dir, sense que algú els tingui en prou estima com per encomanar-los a Déu.

D’altra banda, podria deixar anar tot l’arsenal d’imaginari al voltant del nom “Jana” i marcar-me un gran farol durant aquella estona, anant del pal alternatiu.

I és que vaig  trobar moltes referències a aquest nom en les mitologies de diferents cultures. La Jana islàmica era la protectora dels nens. La Jana grega i romana representava  els canvis i dels nous començaments. Amb aquesta explicació hi lligava la Jana nòrdica, princesa de la lluna. Però no em vull estendre. Totes aquestes Janes, sense excepció, eren variants que m’agradaven molt més que el referent de la meva pròpia cultura.

Podria, d’aquesta manera, donar alguna d’aquetes explicacions quan algú m’ho demanés. Però no vull fer-ho. Perquè falsejaria el record d’uns molt bons moments amb el seu pare, quan feixem una llista de noms per ella.

Finalment va ser Jana i no Jepa, Petronela o Joana. Va ser Jana perquè dir-li així ens agradava i punt. I és que posar el nom a un fill també pot ser un acte no referencial, simple i net, amb tot el potencial d’una pàgina en blanc, si ho voleu. Així, un nom també pot ser només un nom, sense universal, sense pàtria, sense padrí, obeint humanament a criteris estètics.

Estàndard
Educació, Escola, filosofia petita, intel·lectuals i mitjans

Jornada Mundial de la Filosofia


Dia 19 de Novembre. Al cel la boira de fa uns dies no se n’acaba d’anar, cosa que va fer que ahir, per exemple, no poguéssim veure la pluja d’estels. D’altra banda, tampoc sé si l’haguéssim pogut veure sense boira. De fet, no he vist mai cap pluja d’estels, ni cap eclipsi, ni res per l’estil. Em pregunto quines altres coses deixem de veure per culpa de la boira…

-Ho feu tots això? –Em diu el meu marit traient el cap per la finestra del balcó-

-Això, el què?

-Això de mirar al cel i pensar coses, dubtar-ne d’altres, mentre se us crema el sopar…

Dia 19 de novembre, deia, el dia que la UNESCO ha marcat per dedicar-lo a la filosofia. Però no és un dia qualsevol de la filosofia, la que sobreviu a les aules com un llimac. I és que hi ha dies i Dies Mundials i avui n’és un d’aquests. Una jornada on, ben segurament algú reflexionarà sobre el futur incerta d’aquesta disciplina. Portarà flors a la tomba d’algun filòsof mort i es lamentarà gremialment. Cosa que intentarem no fer l’any vinent, quan torni a ser 19 de Novembre i hàgim pogut constatar un balanç lleugerament més positiu que el que hàgim pogut fer enguany.

Des d’aquí tot el suport a la Plataforma per la Defensa de la Filosofia. A totes les iniciatives que posen oli a certs engranatges administratius que xerriquen. A tots aquells que proporcionen eines als joves i no tan joves per a l’aprenentatge de reflexionar. A aquells qui aposten per a una educació filosòfica com cal, la que va íntimament lligada a la vida del pensament crític i a la responsabilitat cívica.

En definitiva, llarga vida a la Filosofia! Llarga vida a la boira i als estels que van d’aquí cap allà i a Telepizza, l’empresa que arregla els desastres culinaris generats mentre lloem la Filosofia, la boira i els estels.

Estàndard
Educació

Els últims micos de la cadena educativa


Mestres substituts.

La majoria de persones que ens dediquem al digne ofici de mestre i que estem en aquell moment anterior a l’interinatge, estem bastant descontentes.

És propi de la feina del substitut comportar una situació de desplaçaments i canvis constants de companys, d’alumnes, de centres. Adequar la vida a la incertesa i a la provisionalitat.

Tot plegat, gràcies a la gestió de la conselleria, s’ha complicat encara una mica més.

Nomenaments telemàtics

De tot això que diré se n’ha parlat àmpliament durant els darrers mesos . És ben coneguda l’oposició frontal de mestres i sindicats als ben intencionats però poc reeixits nomenaments telemàtics.

Aquesta “evolució” dels nomenaments que  hauria d’haver servit per agilitzar tràmits, per evitar desplaçaments innecessaris als SSTT en cada acte de nomenament, està essent tristament coneguda per d’altres vessants poc encoratjadores.

Substituir el tracte humà en l’acte del nomenament comporta suprimir la transparència, la claredat i la justícia del  mecanisme. S’ha perdut la seguretat de la tria presencial. Una seguretat que trobem tan a faltar en aquest moment on el desconcert s’agreuja per un el ritme de contractació rovellat i coix.  Com tantes coses rovellades i coixes en el nostre entorn, exceptuant les ganes de treballar i d’entendre’ns. Per tota la resta, gràcies senyors per donar-nos feina.

Estàndard
Educació, Escola

La senyoreta


da0bd1bb157176261

Hi ha alguna cosa al suro de la sala de professors que imanta els caps dels docents. Al costat del de “Maragall dimissió”, entre la diana amb la foto d’un  conseller parent un altre conseller i l’horari dels Serveis Territorials, dos distraccions elaborades amb bastanta mala baba.

 Ara ja hi ha quatre caps mirant-se un cartell din-A3, escrit en lletra d’imprempta, ple de clàusules.  I es fa el silenci durant uns segons. S’enretiren els caps i la munió es dispersa per uns moments, tornant-se a unir, com un ball preciós d’estornells en càmera lenta, davant la màquina de cafè.

  • – Kafort -diu la mestra d’infantil-
  • – Hay qué vé -exclama la tutora de tercer-
  • – I després us queixeu -diu un mestre de cicle superior-

 La figura de la mestra

Es tracta d’una mena d’edicte de l’any 1921. Des d’aquí no puc veure de quins arxius de les fondes Espanyes procedeix, potser no sigui rellevant saber-ho. El títol aproximat sí: “Normas de comportamiento de una buena maestra”. O bé “estatuto de la maestra”. Diu:

1.-Una buena maestra es llamada señorita y una buena maestra que es llamada señorita no debe, bajo ningún concepto, estar casada. No debe estar casada ni andar con hombres. Ni andar con hombres ni pasear por las calles sola después de las seis de la tarde, hora en la que deberá estar ya en casa.

2.- La señorita debe continuar dando ejemplo de moralidad evitando frecuentar  heladerías y locales similares. En cuanto al vestuario, la señorita, ejemplo de decencia y pulcritud ante nuestros niños, sus alumnos, deberá ir siempre vestida con total recato. Esto es, llevando al menos dos enaguas, la falda no mas corta de un palmo por encima de los tobillos, el escote amarrado al cuello y no lucir nunca colores llamativos ni ropas, en general demasiado adheridas a la silueta.

3.-Sin duda, deberá tambien mantener la clase limpia.

                                                                                     La figura dels mestres

 I ara, una miqueta més tard en la progressiva línia històrica, els nens continuen dient-nos “senyoreta” o “senyu”, depenent del grau de repel·lència de la criatura. Mentre que al meu company se li diu Joan, senyor Joan o “profe.  Crec que si els alumnes sabessin la ràbia que ens fa a algunes, tindríem la cantarella cada dos segons: senyu-senyu-senyuuuuuu!!! Com quan els diem que merda i collons no es diu, que es diu excrements i testicles.

Val a dir, però, que n’hi ha moltes també que aquest tema els rellisca, el dels collons no, el de que les anomenin senyoreta. És més, crec que els agrada i que fins i tot, a algunes les fa sentir importants.

Però des que exerceixo de mestra, més exactament de professora de secundària al terreny de les mestres de primària, dic als meus alumnes que em dic Mar. Quan sento “senyoreta” penso en aquelles “señoritas”, solteres, quasi monges, les que exercien a l’ombra del “señor maestro” (ara ja desaperagut també,  per més anuncis de cadires molones que faci el departament), més docte i més senyor, és a dir, amo de sí mateix, de la seva figura, la que  ara s’ha posat ulleres de pasta iamericana de pana i fa monòlegs al Club de la Comèdia. La veritat és que la figura del mestre té força gràcia. Quan tingui temps us penjaré algun monòleg seu.

La figura del mestre ja no és allò que era (només faltaria!) però la de la mestra segueix bastant igual (només faltaria!). El lloc de la dona a la nurseria o a la llar d’infants, l’extensió del reducte domèstic a l’àmbit professional  queda tristament confirmat avui en dia. La millor manera de ser dona en l’àmbit laboral és ser mestra, enfermera o alguna altra professió molt antiga que ara no em ve de gust mencionar. Però les dones ja ens en sortirem de mica en mica, ens escampem arreu i adquirim noves destreses pròpies d’un híbrid en Mazinguer-Z i una mula . Ben segur, l’evolució ens servirà un parell de braços més a l’esquena, per poder portar-ho tot o, si més no, per fer butifarra sense deixar de remenar l’olla.

Estàndard