Educació, Escola, filosofia petita, intel·lectuals i mitjans

Jornada Mundial de la Filosofia


Dia 19 de Novembre. Al cel la boira de fa uns dies no se n’acaba d’anar, cosa que va fer que ahir, per exemple, no poguéssim veure la pluja d’estels. D’altra banda, tampoc sé si l’haguéssim pogut veure sense boira. De fet, no he vist mai cap pluja d’estels, ni cap eclipsi, ni res per l’estil. Em pregunto quines altres coses deixem de veure per culpa de la boira…

-Ho feu tots això? –Em diu el meu marit traient el cap per la finestra del balcó-

-Això, el què?

-Això de mirar al cel i pensar coses, dubtar-ne d’altres, mentre se us crema el sopar…

Dia 19 de novembre, deia, el dia que la UNESCO ha marcat per dedicar-lo a la filosofia. Però no és un dia qualsevol de la filosofia, la que sobreviu a les aules com un llimac. I és que hi ha dies i Dies Mundials i avui n’és un d’aquests. Una jornada on, ben segurament algú reflexionarà sobre el futur incerta d’aquesta disciplina. Portarà flors a la tomba d’algun filòsof mort i es lamentarà gremialment. Cosa que intentarem no fer l’any vinent, quan torni a ser 19 de Novembre i hàgim pogut constatar un balanç lleugerament més positiu que el que hàgim pogut fer enguany.

Des d’aquí tot el suport a la Plataforma per la Defensa de la Filosofia. A totes les iniciatives que posen oli a certs engranatges administratius que xerriquen. A tots aquells que proporcionen eines als joves i no tan joves per a l’aprenentatge de reflexionar. A aquells qui aposten per a una educació filosòfica com cal, la que va íntimament lligada a la vida del pensament crític i a la responsabilitat cívica.

En definitiva, llarga vida a la Filosofia! Llarga vida a la boira i als estels que van d’aquí cap allà i a Telepizza, l’empresa que arregla els desastres culinaris generats mentre lloem la Filosofia, la boira i els estels.

Anuncis
Estàndard
Educació, Escola

La senyoreta


da0bd1bb157176261

Hi ha alguna cosa al suro de la sala de professors que imanta els caps dels docents. Al costat del de “Maragall dimissió”, entre la diana amb la foto d’un  conseller parent un altre conseller i l’horari dels Serveis Territorials, dos distraccions elaborades amb bastanta mala baba.

 Ara ja hi ha quatre caps mirant-se un cartell din-A3, escrit en lletra d’imprempta, ple de clàusules.  I es fa el silenci durant uns segons. S’enretiren els caps i la munió es dispersa per uns moments, tornant-se a unir, com un ball preciós d’estornells en càmera lenta, davant la màquina de cafè.

  • – Kafort -diu la mestra d’infantil-
  • – Hay qué vé -exclama la tutora de tercer-
  • – I després us queixeu -diu un mestre de cicle superior-

 La figura de la mestra

Es tracta d’una mena d’edicte de l’any 1921. Des d’aquí no puc veure de quins arxius de les fondes Espanyes procedeix, potser no sigui rellevant saber-ho. El títol aproximat sí: “Normas de comportamiento de una buena maestra”. O bé “estatuto de la maestra”. Diu:

1.-Una buena maestra es llamada señorita y una buena maestra que es llamada señorita no debe, bajo ningún concepto, estar casada. No debe estar casada ni andar con hombres. Ni andar con hombres ni pasear por las calles sola después de las seis de la tarde, hora en la que deberá estar ya en casa.

2.- La señorita debe continuar dando ejemplo de moralidad evitando frecuentar  heladerías y locales similares. En cuanto al vestuario, la señorita, ejemplo de decencia y pulcritud ante nuestros niños, sus alumnos, deberá ir siempre vestida con total recato. Esto es, llevando al menos dos enaguas, la falda no mas corta de un palmo por encima de los tobillos, el escote amarrado al cuello y no lucir nunca colores llamativos ni ropas, en general demasiado adheridas a la silueta.

3.-Sin duda, deberá tambien mantener la clase limpia.

                                                                                     La figura dels mestres

 I ara, una miqueta més tard en la progressiva línia històrica, els nens continuen dient-nos “senyoreta” o “senyu”, depenent del grau de repel·lència de la criatura. Mentre que al meu company se li diu Joan, senyor Joan o “profe.  Crec que si els alumnes sabessin la ràbia que ens fa a algunes, tindríem la cantarella cada dos segons: senyu-senyu-senyuuuuuu!!! Com quan els diem que merda i collons no es diu, que es diu excrements i testicles.

Val a dir, però, que n’hi ha moltes també que aquest tema els rellisca, el dels collons no, el de que les anomenin senyoreta. És més, crec que els agrada i que fins i tot, a algunes les fa sentir importants.

Però des que exerceixo de mestra, més exactament de professora de secundària al terreny de les mestres de primària, dic als meus alumnes que em dic Mar. Quan sento “senyoreta” penso en aquelles “señoritas”, solteres, quasi monges, les que exercien a l’ombra del “señor maestro” (ara ja desaperagut també,  per més anuncis de cadires molones que faci el departament), més docte i més senyor, és a dir, amo de sí mateix, de la seva figura, la que  ara s’ha posat ulleres de pasta iamericana de pana i fa monòlegs al Club de la Comèdia. La veritat és que la figura del mestre té força gràcia. Quan tingui temps us penjaré algun monòleg seu.

La figura del mestre ja no és allò que era (només faltaria!) però la de la mestra segueix bastant igual (només faltaria!). El lloc de la dona a la nurseria o a la llar d’infants, l’extensió del reducte domèstic a l’àmbit professional  queda tristament confirmat avui en dia. La millor manera de ser dona en l’àmbit laboral és ser mestra, enfermera o alguna altra professió molt antiga que ara no em ve de gust mencionar. Però les dones ja ens en sortirem de mica en mica, ens escampem arreu i adquirim noves destreses pròpies d’un híbrid en Mazinguer-Z i una mula . Ben segur, l’evolució ens servirà un parell de braços més a l’esquena, per poder portar-ho tot o, si més no, per fer butifarra sense deixar de remenar l’olla.

Estàndard