fantàstica realitat

Pottersville (Catalonia) Spain


Ahir vaig tenir la potra de dinar amb una colla heterogènia i molt interessant, no només pel combinat humà sinó també pel que suposava per  mi poder escoltar persones amb el seu bagatge. Evidentment, es va parlar de política, de llistes, de futur, d’urgències, de prioritats entre urgències: de llengua, d’escola, de cultura, de cavar fondes les trinxeres de la ciutadania, de resistir i combatre cabrons i fills de puta (bé així no ho van dir, perdoneu), de la misèria que ens espera si no ho aconseguim, de jutjats i jutges i fetges i penjats. Confesso que no no vaig parlar gaire perquè em vaig dedicar a pensar i a mastegar l’exquisit platillo de vedella amb bolets de la cuina dels Nicolazzi. I algunes només sabem fer bé dues coses alhora (val a dir que mastego més bé que no pas penso). Però pensava:

1- Els tacticismes electorals  fan certa ràbia quan creia haver entès que sí, que això anava realment d’independència , d’independència primer (ostres, ara semblo en Trump, merda). “Realisme màgic”, es va dir, referint-se als 18 mesos, referint-se a una Ítaca express que havia d’aparèixer del barret de copa de Puigdemont. És grotesc només imaginar-se-la, és d’una ingenuïtat capital pensar que, només perquè ho desitgem molt fort allò que pensem irromprà com un gran cop de puny sobre la terra. I la farà bella i la farà respectada, només perquè una mà gegant  feta de milions d’ànimes, camina sobre dos gràcils ditets pels carrers engalanats de la nostra “neta  i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç” pàtria.

2-Això és realisme màgic, una sensació que m’esquinça literalment en dos (o en tres), una emoció que no em puc treure del damunt i que, fins i tot, em sap greu sentir-la:  que ens dediquem  a llepar-nos les ferides, ferides greus, que  no es curen només amb saliva, amor i penediment. Que van sagnant perquè tenim el maleït sabre sàdic enganxat a la pell,  que ens les va obrint més i més amb cada carícia benefactora (de sabre). I nosaltres, llepem i llepem i guarim com podem i ens defensem en retirada, ajupint-nos tot parlant de tempos, de majories, de sumes, de cremalleres, de poltrones, de diàleg… Mentre l’altre, xino xano i sense perdre el ritme, ens va reduint la mobilitat a la d’un bistec, al punt. Vedella de Girona. I  ens hauríem de posar dempeus i… “Posar-se dempeus”, això em sona. Deu ser cosa de la “joventut”, del romanticisme punk, del mico amb metralladora que tinc dirigint-me el cervell a vegades, de la cresta de colors que porto per dintre, també a vegades. De què escolto massa i xerro poc. De la meva ignorància. Sempre penso que és per la meva ignorància. No ho sé, jo. Només sé que no sé res. Cinc anys de colzes i metafísica per això, marededéu.

Llavors em vaig adonar que pensar en metàfores feia patata, que sort que havia callat (ah! la prudènsia en la mujer!) Que ningú d’aquella taula havia fet servir ni una sola imatge literària per descriure què ens està passant, als catalans o per qüestionar les estratègies de partit i de nació-sense-estat. A la gent gran (amb tots els respectes) no els cal perquè en saben un munt, i van al gra, a l’essencial de l’exemple (jurisprudència de l’experiència!) al lloc comú que tots podem entendre sense els subterfugis dels complexos complexes que només es domestiquen amb l’edat, espero. Era l’hora dels cafès i un senyor de Girona va dir: I què passarà el 22 de desembre? I un altre de Salt va contestar: El 22 de desembre fem “Qué bello es vivir” al Truffaut.

Doncs això, què passarà el 22? Pottersville o Bedford Falls? Algú ens agrairà les ales?

Anuncis
Estàndard
dones!, fantàstica realitat

La feina que hi ha per fer


Avui una bona ploma ha publicat un article de diari en motiu del  Dia de la Dona Treballadora (així, en majúscules, per entronitzar l’objecte del dia en qüestió). L’he llegit i m’he dit “amén, companya” perquè subscric les seves paraules, qui no ho faria? És de calaix! La clau és en compartir-ho tot, sembla (…). I així unes no ens tornarem diabòliques i els altres no s’arronsaran fins a convertir-se en uns pobrets demonitzats que esperen ser redefinits en un món on no hi ha lloc per la seva antiga comoditat.

 Però els ulls xafarders no se n’han sabut estar del safareig dels comentaris respecte l’article. Es tracta d’un home ferit, indignat amb aquesta feminitat que, com un cataplasma universal, s’arrapa al discurs imperant, segons ell. Som unes plastes, totes menys la seva dona que és una santa, és clar (és clar). Com ens atrevim a fer-lo netejar? Ell (com en la cançó dels Amics de les arts) tolera la brutícia, trepitja terres fregats per aquestes pesades feministes, que parlen massa quan menstruen i embruten el món vomitant hormones per la boca, feminazis, neuròtiques, histèriques. Si vol netejar, serà quan ell vulgui, no quan li ho diguin, diu. Quan s’hagi de fer, si de cas, ja contractarà una dona treballadora per fer-ho bé i li pagarà la feina. Us heu ofès? Espero que no perquè té tot el dret a ser una autèntica patata amb potes, bragueta i una butxaca per a la cartera.

Un bon amic (un home que no s’ofèn mai) avui m’ha dit que ofendre’s és viure la vida dels altres. Qui voldria viure la vida d’aquell home que vol ofendre? És evident que  s’ha sentit interpel·lat, com si l’article de la bona ploma reduís el paper de la dona treballadora al de la dona castigadora que penalitza l’home amb verins verbals descarats i altius i que delimita les nostres relacions com si només poguessin donar-se en un camp de batalla. Un àmbit i prou. El de les feines domèstiques que ell no fa perquè no les veu, perquè és un home molt home. Dels que no veuen la feina que hi ha per fer a casa (aquell reducte d’intimitat on els calçotets segueixen circuits màgics fins aparèixer de nou al calaix) ni la feina que hi ha per fer a fora, aquest exterior  amenaçat pel flagell del collons de feministes que no el deixen viure en pau, ni en un dia com avui, que la santa li fa vaga i s’ha aixecat de mal humor.

 

Estàndard
fantàstica realitat, Opinió diari ARA

La resposta que ens pertoca


Maria Àngels Anglada rescatava els versos de Nahabed Kucak, un poeta del segle XV, per encapçalar el quart capítol de la seva darrera novel·la, el Quadern d’Aram. Es tracta d’una joia literària inoblidable, forjada per vivificar la permeable però valuosa memòria. I és que l’oblit és un sequaç  implacable de la barbàrie: La nit del 23 al 24 d’abril de 1915, centenars d’intel·lectuals i professionals armenis de Constantinoble van ser arrestats i deportats. Tot seguit, es va estendre una duríssima persecució contra tota la població armènia: deportacions, assassinats massius, violacions, raptes. Anglada diu que Dante ho explicaria millor.

Encara no hi ha consens entre els historiadors (els dels uns i els dels altres) sobre la xifra de víctimes, que se sol situar entre el mig milió i el milió i mig de persones. I tampoc hi ha una adhesió general per afirmar i, per tant, condemnar aquest genocidi en majúscules, un genocidi perpetrat quan encara no s’estilava la paraula. I és que no va ser fins després de la Segona Guerra Mundial, l’any 1948, que l’ONU incloïa a l’article 2 de la Convenció sobre el càstig i la prevenció del crim de genocidi la seva definició:

“Qualsevol dels actes comesos amb intenció de destruir totalment o parcialment, un grup nacional, ètnic, racial o religiós:

a) matar els membres del grup,

b) causar seriosos danys corporals o mentals als membres del grup,

c) infligir al grup deliberadament condicions de vida calculades per tal d’aconseguir la seva destrucció física, en part o totalment,

d) disposar de mesures tendents a prevenir naixements en el si del grup i

e) transferir per força infants del grup a un altre grup.”

Desgraciadament, i per causes no tan llunyanes en el nostre temps i en les nostres generacions, podríem connectar amb algun dels punts que es despleguen del concepte. O en alguna cosa que s’obre pas entre el significat, com un corc que menja la carn dels mots: el dolor, la desesperació, la fagocitació constant de la condició humana.

Precisament al mateix ressort emocional (la memòria) apel·la la campanya per l’acollida de refugiats “Casa nostra, casa vostra” on  més de 200 entitats reivindiquen l’acollida de refugiats sirians a Catalunya. “Però no. ―diu l’espot on hi participen desenes de rostres coneguts―No ens en podem oblidar: quan ha calgut, nosaltres també hem estat acollits. Per això ens preocupa que davant l’augment de persones que fugen de la guerra, de la fam o de les idees, des de Catalunya no estiguem donant la resposta que ens pertoca”.

La resposta que ens pertoca. I ens retornen a la boca les paraules del poeta que Anglada proferia com un malefici contra l’oblit, com un clam per la dignitat humana: Menyspreeu un estranger?/que us trobeu, doncs, vosaltres, desterrats! /Lluny dels vostres, tindreu temps/d’aprendre el preu de l’exili/Si un estranger us omple d’or/a mil llegües del vostre amor,/que tot aquest or es torni cendra!”

Estàndard
fantàstica realitat, vida quotidiana

Apostatar del tot fa mandra


6a00d83452e06a69e201310f3ea65b970c-320wi

De la wiki: “L’apostasia (del grec αποστασία, “desertar” o “revoltar-se”, de απο, apo, “fora, a part”, στασις, stasis, “posició”) és l’acte de renunciar a la religió què hom professa”.

 I bé, busco entre les fotos del meu bateig i no m’hi veig signant res ni fent cap encaixada de mans amb el capellà. Veig un nadó (més rodó que nadó) amb cara de no saber pas per què l’han vestit tan ridículament. No recordo haver donat el vist-i-plau als meus padrins (els meus estimats, estimats padrins!) que a les fotos surten pessigant-me les galtes. No. No vaig tenir opció i així m’ha anat. He deixat de ser una pecadora original per passar a ser una incoherent del piló. Podria haver estat un simple descreguda feliç però descreguda i, en canvi, he estat una descreguda incoherent però descreguda.

D’aquestes que s’indignen dient un “Mare de Déu” o “Verge Santa”. De les que quan es pensen que s’han de morir -sol passar una vegada o dues a l’any- s’encomanen a Déu, per si les mosques. De les que es caguen amb el Pare el Fill i l’Esperit Sant i els escriuen amb unes majúscules poc convençudes. De les que es casen per l’església per no ferir expectatives familiars o l’imaginari propi.  De les que bategen els fills perquè, és clar, la tradició és un valor que s’ha de mantenir enllà de les generacions, tan lligada a la fe, tan lligada a la cultura que costa destriar-la de l’amalgama en què s’ha convertit la bella regla d’or de la moral, un pastitx fet de sentit comú i d’altivesa moral, gregària i carregada de bones intencions, sota la forma d’una església feta d’homes convençuts que que els que deserten, els que es revolten d’una manera o altra, són uns pobrets imbècils.

De tant en tant, em surt una espècie de vehemència urticant i tinc ganes de formalitzar la deserció d’una vegada i per totes. Que sóc una impostora. Una covarda. Un gos llanut camuflat entre un ramat d’ovelles. I em ve gratera i tinc ganes de fer-ho d’una fotuda vegada, sobretot per coses com aquesta. O per altres mil petites coses que m’irriten d’aquesta Església. No passa d’avui que apostato! -Em dic. Però hi ha tantes coses a fer, tantes rentadores per posar, tantes joguines per recollir, tanta roba per plegar, tantes coses realment importants que saturen l’existència… que ja ho faré demà. Si Déu ho vol, és clar.

Estàndard
fantàstica realitat, filosofia petita

Per què faig els macarrons tan bons?


Friedrich Nietzsche, l’homòleg de Ferran Adrià en filosofia (per allò de rebentar exhaustivament els valors tradicionals) es preguntava per què era tan savi, tan llest i per què escrivia llibres tan bons, entre d’altres coses. I és clar que s’ho havia de preguntar! No hi ha millor manera per saber-se que preguntant-se això.

Avui he pensat en aquest home durant uns minuts de glòria que he tingut, quan m’he adonat que els macarrons que he fet són insuperables. I és clar, ara no puc defugir la pregunta que reclama ser feta: Per què faig els macarrons tan bons?

Quan s’està immensament satisfet d’alguna cosa i, fins avui puc dir que no ho he estat gairebé de res, cal dir-ho i preguntar-se públicament sobre el per què d’aquesta immensa satisfacció.

Amb els meus macarrons he fet a la humanitat el regal més gran que fins ara ha rebut. Els meus macarrons que, a hores d’ara ja deuen estar esferificats en mil i un nutrients xuclables a l’interior de l’intestí prim dels afortunats que n’han pogut menjar, es convertiran acabats els successius processos, en la femta més ditxosa que pugui enriquir la terra. D’ella en naixeran arbres forts i densos de prodigioses fulles verdes, palpitants de gràcia, que recuperaran la gran la salut d’aquest deteriorat planeta i així podré dir que, gràcies als meus macarrons hauré salvat l’home d’un destí funest.

Estàndard