filosofia petita, vida quotidiana

Petit tribut a les rareses despistades


Tercer dijous de novembre.  Arribo a casa i trec el cap per la finestra de la cuina. Recordo, mentre miro el cel aquesta nit, que l’any passat la boira no va deixar veure la pluja d’estels. -Quina ràbia! (Avui és l’aniversari d’una frustració). D’altra banda, tampoc sé si l’hauria pogut veure, la pluja d’estels, sense boira. De fet, no he vist mai cap pluja d’estels, ni cap eclipsi, ni res per l’estil. Sóc una looser de l’observació. Sempre me n’oblido de mirar cap amunt quan interessa, ho solc fer quan no cal. I quan cal, no veig el que se suposa que he de veure: aquests regals que el cel descobreix una moment cada vint o trenta anys. I que els altres sempre veuen. I fotografien. I comparteixen. I s’admiren en xarxa. Em pregunto quines altres coses deixem de veure per culpa de la boira o de no estar mirant quan tothom mira…com ara la superlluna. Merda! la superlluna! Tampoc he recordat mirar-la i aquesta era fàcil. En canvi, avui la nit és negra i fonda a Vilablareix, tot i que el cel llueix com una gola d’òpera. Un moment de contemplació seguit d’un record d’aquest bonic vespre que he passat, retrobant companys i mestres en el comiat acadèmic al professor Terricabras.

-Ho feu tots això? –Em diu el meu marit traient el cap per la finestra del balcó-

-Això, el què? Tots… qui?

-Tots els filosofets. Que si ho feu tots, això de mirar al cel i pensar coses, gratar-vos la barbeta en silenci, mentre se us crema el sopar…

Tercer dijous de novembre, deia, el dia que la UNESCO ha marcat per dedicar-lo a la Filosofia. Però no és un dia qualsevol de la filosofia, la que sobreviu a les aules com un llimac però que està de moda a la tele i tot això. I és que hi ha dies i Dies Mundials i avui n’és un d’aquests. Una jornada on, ben segur, algú reflexionarà sobre el futur incert d’aquesta disciplina. Portarà flors a la tomba d’algun filòsof mort i tirarà floretes a algun de viu. Llavors es lamentarà gremialment, cosa que intentarem no fer l’any vinent quan hagin passat tres dijous de novembre.

Des d’aquí declaro la meva admiració a grans mestres com el que hem acomiadat avui. Perquè ella sí que no té res de tòpic (ni de raresa despistada ni de profund insondable). Des d’aquí també el meu suport a la Plataforma per la Defensa de la Filosofia. A totes les iniciatives que posen oli als engranatges que esperem continuïn funcionant després de les ultimes lliçons dels filòsofs cabdals. Ànims i força als relleus generacionals. També a tots aquells que proporcionen eines i materials als joves i no tan joves per a l’aprenentatge de reflexionar. A aquells qui aposten per a una educació com cal, la que va íntimament lligada a la salut del pensament crític i a la responsabilitat.

En definitiva, llarga vida a la Filosofia! Llarga vida a la boira i als estels que van d’aquí cap allà i que brillen malgrat ser només una excusa per alçar el cap. I, sobretot, llarga als marits que, amb un gest simple però efectiu, apaguen el foc i ens salven el sopar i la vida mentre lloem la Filosofia, la boira i els estels.

Estàndard
fantàstica realitat, filosofia petita

Per què faig els macarrons tan bons?


Friedrich Nietzsche, l’homòleg de Ferran Adrià en filosofia (per allò de rebentar exhaustivament els valors tradicionals) es preguntava per què era tan savi, tan llest i per què escrivia llibres tan bons, entre d’altres coses. I és clar que s’ho havia de preguntar! No hi ha millor manera per saber-se que preguntant-se això.

Avui he pensat en aquest home durant uns minuts de glòria que he tingut, quan m’he adonat que els macarrons que he fet són insuperables. I és clar, ara no puc defugir la pregunta que reclama ser feta: Per què faig els macarrons tan bons?

Quan s’està immensament satisfet d’alguna cosa i, fins avui puc dir que no ho he estat gairebé de res, cal dir-ho i preguntar-se públicament sobre el per què d’aquesta immensa satisfacció.

Amb els meus macarrons he fet a la humanitat el regal més gran que fins ara ha rebut. Els meus macarrons que, a hores d’ara ja deuen estar esferificats en mil i un nutrients xuclables a l’interior de l’intestí prim dels afortunats que n’han pogut menjar, es convertiran acabats els successius processos, en la femta més ditxosa que pugui enriquir la terra. D’ella en naixeran arbres forts i densos de prodigioses fulles verdes, palpitants de gràcia, que recuperaran la gran la salut d’aquest deteriorat planeta i així podré dir que, gràcies als meus macarrons hauré salvat l’home d’un destí funest.

Estàndard
filosofia petita, Les llengües del món i el món de les llengües, vida quotidiana

Catalans, cignes i pollastres


Molts s’afanyen a categoritzar sobre “això que està passant a Catalunya”. Cal posar-hi noms. He sentit, per exemple ”efervescencia independentista” (tots sabem que les efervescències acaben per dissoldre’s) o bé “auge nacionalista” (i corren a comparar-ho amb Satanàs: “Hitler ganó las elecciones democráticamente” deia fa poc la senyora Aguirre, referint-se al poc valor que té la democràcia davant del totpoderós Constitucionalisme.)

Però darrerament les paraules queden curtes i fan falta imatges, metàfores. Com feia Jesús amb les paràboles. D’aquesta manera, els primers analfabets de la fe podien entendre les seves inquietuds.

Ara es veu que hem d’entendre “el caso catalán” com entenia Nassim Nicholas Taleb la teoría dels esdeveniments del Cigne Negre: “Lo que aquí llamamos un Cisne Negro (y con mayúscula) es un evento con los tres atributos siguientes. En primer lugar, es un caso atípico, ya que se encuentra fuera del ámbito de las expectativas regulares, porque no hay nada en el pasado que puede apuntar de manera convincente a su posibilidad. En segundo lugar, conlleva a un impacto extremo. En tercer lugar, a pesar de su condición de rareza, la naturaleza humana nos hace inventar explicaciones de su presencia después de los hechos, por lo que es explicable y predecible. Me detengo y resumo el triplete: rareza, impacto extremo y retrospectiva (aunque no prospectiva) previsibilidad. Una pequeña cantidad de Cisnes Negros explica casi todo en nuestro mundo, desde el éxito de las ideas y las religiones, a la dinámica de los acontecimientos históricos, hasta los elementos de nuestra vida personal.”

Però quines són aquestes “expectativas regulares” de les que s’apoderen aquells que fan servir la teoria del esdeveniments de Taleb? Les seves? Les dels catalans? Les d’un nombre significatiu de catalans? O d’espanyols? De tots? D’alguns? Hauríem de repassar, tots plegats, nocions de filosofia del llenguatge i recordar que, fins i tot la ciència, parteix d’un supòsit no racional que és el principi d’inducció. A partir d’aquí, tota la resta és literatura: Un relat sobre els fets, vaja. Ara faltarà veure qui l’escriu.

Estàndard
Educació, Escola, filosofia petita, intel·lectuals i mitjans

Jornada Mundial de la Filosofia


Dia 19 de Novembre. Al cel la boira de fa uns dies no se n’acaba d’anar, cosa que va fer que ahir, per exemple, no poguéssim veure la pluja d’estels. D’altra banda, tampoc sé si l’haguéssim pogut veure sense boira. De fet, no he vist mai cap pluja d’estels, ni cap eclipsi, ni res per l’estil. Em pregunto quines altres coses deixem de veure per culpa de la boira…

-Ho feu tots això? –Em diu el meu marit traient el cap per la finestra del balcó-

-Això, el què?

-Això de mirar al cel i pensar coses, dubtar-ne d’altres, mentre se us crema el sopar…

Dia 19 de novembre, deia, el dia que la UNESCO ha marcat per dedicar-lo a la filosofia. Però no és un dia qualsevol de la filosofia, la que sobreviu a les aules com un llimac. I és que hi ha dies i Dies Mundials i avui n’és un d’aquests. Una jornada on, ben segurament algú reflexionarà sobre el futur incerta d’aquesta disciplina. Portarà flors a la tomba d’algun filòsof mort i es lamentarà gremialment. Cosa que intentarem no fer l’any vinent, quan torni a ser 19 de Novembre i hàgim pogut constatar un balanç lleugerament més positiu que el que hàgim pogut fer enguany.

Des d’aquí tot el suport a la Plataforma per la Defensa de la Filosofia. A totes les iniciatives que posen oli a certs engranatges administratius que xerriquen. A tots aquells que proporcionen eines als joves i no tan joves per a l’aprenentatge de reflexionar. A aquells qui aposten per a una educació filosòfica com cal, la que va íntimament lligada a la vida del pensament crític i a la responsabilitat cívica.

En definitiva, llarga vida a la Filosofia! Llarga vida a la boira i als estels que van d’aquí cap allà i a Telepizza, l’empresa que arregla els desastres culinaris generats mentre lloem la Filosofia, la boira i els estels.

Estàndard
filosofia petita, intel·lectuals i mitjans, vida quotidiana

L’esperança, aquell bonic valor que els lemmings no comparteixen.


Hi ha capses i hi ha arbres de la ciència del bé i del mal. Hi ha Déus que disposen, homes que esperen i dones que ho capgiren tot.

Ve de lluny això que la culpa dels mals del món sigui d’un dona. Ni dels pits ni del cul. De les mans. Unes mans inquietes, que manipulen, que se serveixen de la destresa dels dits per arribar allà on la voluntat de saber els  assenyala.  Els assenyala amb un dit que, altrament, no hauria de tenir gènere. Però la tradició, ens ho dona tot a les dones: culpa, sang i fetge cada un o nou mesos in aeternum i, es veu, també  incontinència alhora de voler saber (menjar pomes, obrir capses, emprenyar la tranquil·litat dels homes).

Avui el coordinador del curs Limits i virtuts dels valors tradicionals de la Càtedra Ferrater Mora de Pensament contemporani ens suggereix interpretar el mite de Pandora.  I avui, justament, m’ha enganxat amb la tòpica inconscient incontinència de dits. Avisats, fèmina verborreica procedeix:

1.-Déu viril i ben plantat coneix a noia: Constatació de la relació entre l’home i la divinitat. Contrast entre la finitud humana i l’omnipotència divina. Entre aquell que té prou poder com per encabir tots els mals del món dins un objecte i l’altre que només els pot rebre, guardar i inexorablement: patir.

 2- Déu li entrega cosa bonica però miseriosa=  Aquest regal, bastant én la línia nietzsciana, té bastanta mala baba. Perquè el déu  coneix de la natura de la fèmina i és amo, a diferència de l’home, de l’esdevenidor. Per tant, allò que ha de succeïr és que Pandora obri la capsa, que els homes i les dones visquin patint i somiant que no pateixen, per sempre.

 3.- Noia obre cosa bonica i misteriosa i escampa la misèria que a partir d’ara farà tots els papers de l’auca. Que la culpa recaigui sobre una sola persona, allibera a la resta d’humanitat de responsabilitzar-se de la presència de mal al món.

4.-Dins l’àmfora només hi queda l’esperança = Altre cop, podem agraïr a Pandora que:

 4.1.- Hagi estat a temps de tancar la capsa, és a dir,  que l’esperança és l’últim que es perd, que la tenim,  que hi ha el consol i l’esperonament d’aquest bé-mal per comportar els mals del món.

4.2.-Que encara que hagi estat  a temps de tancar la capsa, definitivament allò que és valuós ho és perquè s’ha quedat a dins, tancat, fora del nostre abast.   Eus aquí la riquesa de l’ambigüitat, la polivalència de significats que dona corda als exagetes.

 Si l’esperança hagués sortit de l’àmfora hagués estat un mal més, però és perquè és únic i clos, que és un “sort que no els va deixar anar tots, sinó això no es podria aguantar” que l’esperança té valor i que aquest és “el millor dels móns possibles”: el fràgil equilibri que no suportaria la presència ( si l’increment, la història ho ha demostrat) d’una altra mena de mal.

4.3.-Gràcies a que va obrir la capsa, sabem de l’existència del mal i també de l’esperança.  L’esperança, aquell bonic valor que els lemmings no comparteixen.

Un altre gir és el que es podria fer amb el fet de la disposició efectiva de l’esperança. En disposem però no la tenim. Potser és  allà tancadeta, tal i com el déu ho va disposar, que se’n pot fer un bon ús.

 Per això tots els mals anaven empaquetats. Fora de l’abast del coneixement, quan  només disposavem del seu nom. Però es Trenca el pacte i el nom del que disposavem, ens sobrevé.

 En definitiva (i ara ja deu fer estona que he deixat de bansda la interpretació del mite): No podem triar patir o no els mals del món. No els podem dominar com un material de natura, perquè se’ns escapen, com se li van escapar a Pandora. Però sí que podem triar patir-los en projecte ètic, seguint els ocells (coloms negres o corbs blancs) invisibles de esperança.

Estàndard
filosofia petita, vida quotidiana

Salvem la Filosofia, les balenes i les cries fotogèniques de foca.


16diagonal75-web_pagina_1_imagen_0001

Tinc  a les mans un article que em fa picor. “Notas sobre la comprensión psicológica de la tarea filosófica“. Mentre em rasco penso, com qui compta fins a deu per no emprenyar-se massa,  en el professor Terricabras i en els anys de facultat.

Penso en les hores a l’aula de música, parlant sobre Wittgenstein. I la gratera, a poc a poc,  deixa de ser tan incontrolada. Seguidament, intento trobar una explicació a la meva al·lèrgia a la psicologia. M’estiro al divan de mi mateixa, faig ohmmm i em pregunto amb accent argentí:

– Señorita, por qué téness odio epidérmico hásia la psicologia, cuchó? Algun trauma infantil? Su padre quisás… no le compró aquéja linda muñeca, no es verdad?

Faig cas al psicòleg argentí que tot portem a dins i em transporto a la meva infància acadèmica. Recordo com llegíem fragments de les Investigacions a través dels ulls d’un apassionat traductor i quasi deixeble seu. Havíem d’adorar-lo per força, al filòsof, vull dir. I no podia ser només perquè aleshores érem més joves i més impressionables. Érem més joves, més impressionables i teníem la possibilitat, com no l’havíem tingut des de les classes d’Ètica de primer,  d’escoltar i aprendre d’un bon orador.

Tots, o gairebé tots els tretze llicenciats d’aquella promoció (els mohicans, ens anomenem) vam sortir de la facultat amb amor o odi cap a Wittgenstein. Més o menys el que passa a determinades escoles de l’Opus Dei: gais revolucionaris  o supernumeraris, fills insignes del seu ramat, la seva família.

Jo no sé massa si sóc supernumerària, contestatària o si sóc, encara pitjor, pocpensadora de la doctrina de ningú. No he llegit prou bé Wittgenstein com per parlar-ne com ho fan els seus hereus. Tampoc m’han interessat massa mai les tesis de Lacan o aprofundir massa amb allò que Wittgenstein, per exemple admirava de Freud. Només constato que m’ha quedat molta simpatia i una predisposició quasi mecànica a respondre a la witggensteniana a gairebé tot. Per no parlar d’una antipatia i un condicionament burleta cap als psicòlegs. Per això em pica l’article:

“La vertiente psicológica del trabajo filosófico de Wittgenstein, durante mucho tiempo soslayada -a veces menospreciada cuando no ocultada- por estudiosos más o menos profundos de la obra del pensador austriaco, se impone con evidencia cuando se profundiza en su trabajo, no pudiendo ser obviada o aplazada para mejor momento como se hizo durante casi treinta años.”

Era Terricabras un d’aquells “estudiosos más o menos profundos” que “ocultan, soslayan y menosprecian” la vessant psicològica de l’obra de Wittgenstein? Crec només haver-me quedat amb frases dels meus apunts com ara “la psicologia és una pèrdua de temps”. Però només cal fer una ullada a “Lliçons i conversacions sobre estètica, psicologia i creença religiosa” per saber, entre d’altres coses, què deia Wittgenstein de la psicologia. Aquella era la opinió del filòsof o el que els seus alumnes/oients havien escrit del que deia. I pel que hi ha escrit, més que probablement, Wittgenstein  no tenia massa bona opinió sobre la psicologia i el psicoanàlisis.

Però no ens farem pesats. No entrarem en batalles gremials (filòsofs v.s psicòlegs). Hi ha fils de Facebook llarguíssims al respecte. Hi ha egos ofesos. Superegos fins i tot, bastant filosòfics. Estetetes del psicoanàlisis. Adoradors de les cites (d’aquests n’hi ha a tot arreu). Llicenciats de pa sucat amb oli, com jo. Wittgenstenians argentins que han abnegat de la psicologia! És tot plegat, si més no, és curiós.

A tot això només mencionar les bones notícies del Departament d’Educació, que es veu que ens hem de prendre amb bon humor, amb filosofia. 8 places de Filosofia per tot Catalunya. I això és la bona nova d’enguany, tenint en compte que la previsió era de quasi 70 places a zero. 8 no està gens malament.

8 és un número bonic. Tombeu-lo i mireu en què es converteix. Ho veieu, ben mirat som els que tenim més oportunitats de tot l’ensenyament secundari! Ànims mohicans! Ànims supervivents d’espècie! Que als d’especialitat PSI no se’ls exigeixi el CAP? Que portin passant-nos la mà per la cara des que tenim ús de  raons i tòpics (;))? Que els filòsofs/llegits en filosofia no estem de moda des de l’antiga Grècia? Que val més caure en gràcia que ser graciós? Ja ho deia Wittgenstein, o això tinc als meus apunts: “si et pica, rasca’t”. (Sic)

Estàndard
filosofia petita, literatura, vida quotidiana

Les palindròmies fan ràbia


És palindròmies o palindromies? ho preguntarem a algú que hagi tingut temps de treure’s el nivell D. El meu company va pel camí. Aquí al costat, malalt, fastiguejat des de fa dies pel virus-que-els-alumnes-em-van-passar-i-que-jo-li-he-passat-en-una-mutació-que- curiosament-supera-el-llindar-ultrahumà-de-les-seves-defenses- es dedica a fer mots encreuats.

Els de’n Màrius Serra valen realment la pena: 2 horitzontal és palíndrom de barber. Pa-lín-drom… I què és un palíndrom? -em pregunta el malalt que ja es camufla entre el color del diari-

Doncs bé, la primera cosa que em ve al cap és un elefant. Que un elefant no és un palíndrom, que és un paquiderm, ho sap tothom. Però a mi em ve al cap un elefant.

Eus ací la meva teoria sobre els mots i les coses. De com ens arriben els mots abans que les coses i una imatge proteica s’origina a aquelles interioritats mentals que Wittgenstein avorria. Abans del concepte consensuat en una imatge mental concreta, la correcta, la que ens fa competents en la parla, m’he creat, almenys jo, un significat i un referent provisionals que, curiosament no m’abandonaran mai.

M’explico. Tot va començar amb la paraula “puta”. Quina gran paraula vaig descobrir a l’hora del pati! “Puta!” l’hi deia l’hermosa Raquel a la seva inseparable Marta, la de l’acné precoç. “Puta, puta, puta i més que puta!

-” Mare, unes nenes grans han dit “puta” Què és una “puta”?

-”Er… Ehm… Que t’han posat molts de deures avui carinyo?”

I bé, allò volia dir en l’idioma dels lapses temporals en l’explicació maternofilial… “Puta no vol dir res… encara”. Com tampoc vol dir res “cornamenta”, “disfunció erèctil” o “declaració de la renda”.

Per tant, havent inserit als meus sentits una entrada sense imatge, els sentits van dibuixar una imatge provisional. Aquella paraula era important i s’havia de retenir. D’aquesta manera, es va generar la imatge d’una bota. I ben mirat no era una imatge gens arbitrària: Era una bota de cuir, alta, de la família de les xiruques, vella i gastada, amb cordons desllorigats, sense cordar. Allò era una puta i ho va ser fins que en vaig descobrir l’accepció general i concensuada. Aquella, la més íntima, romandria com una ombra màgica cada vegada que digués a a algú “puta, puta i més que puta”.

I un palidrom? Un palindrom era un elefant sense significat, ni sentit, ni referent. Era fantàstic abans d’adjudicar-li el vertader nom. Era fantàstic… A canvi de la dosis de realitat que va fer que la paraula es pogués encabir als mots encreuats, a canvi d’aquest… “AQUELLA PARAULA O FRASE QUE POT SER LLEGIDA TANT DE D’ESQUERRA A DRETA COM DE DRETA A ESQUERRA”, el meu palindrom va perdre poder ser completament qualsevol altra cosa dita amb aparença d’elefant. Un palindrom, així, fa ràbia.

Estàndard