intel·lectuals i mitjans, vida quotidiana

Allò promès


El President Mas ha cregut convenient referir-se al manso de la seva filla com a “promès”. Aleshores, mig Catalunya aixeca una cella. Potser ha intentat fer una traducció radical del “nòvio”, l’ús més comú per a referir-se al paio que s’està amb una noia i que té la intenció d’estar-s’hi amb suposada exclusivitat i, potser  algun dia, formar una família. Ha dit “promès”, tal vegada,  per no dir “parella” i que llavors alguns s’abraonin sobre la paraula, per haver deixat a l’imaginari col·lectiu decidir si tal “parella” és mascle o femella. Per això ha dit “promès”, perquè val més semblar carca que deixar a l’aire massa suposicions.

Ens fixem en el discurs del President Mas fins al detall infinitesimal. En els sospirs, les interjeccions, el gestos, fins i tot en les paraules menys transcendents. Com si en aquestes hi hagués la clau d’alguna cosa.  Fins i tot els més escèptics se l’escolten amb delit. Fins i tot els nihilistes conjecturen. D’altres treuen ferro al moment històric per aportar alguna cosa nova al zum-zum general. (I és que sempre cal algú que trenqui els parèntesis quan aquests s’estan fent tan plens, tan llargs que fan perdre la perspectiva del discurs).

Però Mas es mostra ferm, mesurat, precís, “apassionat i il·lusionat”- diu ell- cap això que s’esdevindrà. Que què s’esdevindrà? La separació (…), l’emancipació (…), la llibertat, la justícia, la restitució dels drets i de la bossa, el retrocés, la negra nit, l’apocalipsi? De tot això no se n’ha promès res. Només hi ha la possibilitat d’una elecció (que ja és molt!) però cap promesa. Després tornarem a creuar deserts coneguts o per conèixer i la filla del President dirà  “sí, vull” potser al manso, al promès o cap dels dos.

Estàndard
intel·lectuals i mitjans, literatura, Uncategorized, vida quotidiana

Tantes maneres de dir t’estimo


Imagen

Als matins sovint poso la televisió com si fos la ràdio. Avui escoltava al Josep Maria Espinàs que intervenia a TV3. Ho feia amb unes quantes plomes de renom de les lletres catalanes, convidades en motiu de la diada per parlar (i es clar que sí!) de l’ofici d’escriure. Tots en deien d’interioritats tòpiques sobre aquesta feina i sobre un dia com el d’avui. Però l’Espinàs m’ha commogut.

La Melero, li clavava aquells dos grans globus verds (als ulls em refereixo) mentre li preguntava si no n’estava cansat de signar llibres per sant Jordi. Suposo que la noia volia fer anar la conversa cap a la mercantilització de la diada. Suposo. Llavors l’escriptor ha explicat una anècdota per il·lustrar què és Sant Jordi per a algú que es dedica a escriure.

Això és Sant Jordi

Una noia embarassada li demana que li signi un llibre. L’Espinàs explica llavors que a ell li agrada saber qui és i què fa la persona per la qual escriu una dedicatòria.

I per qui és aquest llibre?

És pel Joan –diu la noia-

-I què fa en Joan?

En Joan encara ha de néixer –contesta l’embarassada mentre s’amanyaga la panxa dolçament-

Aleshores tots els contertulians somriuen. I l’Espinàs continua:

I per qui és aquest llibre? –Pregunta a un altra lectora que feia cua per a les signatures-

És pel Francesc –diu ella amb  veu ferma-

-I què fa el Francesc?

El Francesc és mort. Cada vegada que vostè ha publicat un llibre, senyor Espinàs, el Francesc li comprava i feia cua perquè li signés. A casa tenim una lleixa amb llibres seus. Aquest any també hi haurà un llibre dedicat al Francesc a la lleixa dels llibres signats per Sant Jordi.

Estàndard
Educació, Escola, filosofia petita, intel·lectuals i mitjans

Jornada Mundial de la Filosofia


Dia 19 de Novembre. Al cel la boira de fa uns dies no se n’acaba d’anar, cosa que va fer que ahir, per exemple, no poguéssim veure la pluja d’estels. D’altra banda, tampoc sé si l’haguéssim pogut veure sense boira. De fet, no he vist mai cap pluja d’estels, ni cap eclipsi, ni res per l’estil. Em pregunto quines altres coses deixem de veure per culpa de la boira…

-Ho feu tots això? –Em diu el meu marit traient el cap per la finestra del balcó-

-Això, el què?

-Això de mirar al cel i pensar coses, dubtar-ne d’altres, mentre se us crema el sopar…

Dia 19 de novembre, deia, el dia que la UNESCO ha marcat per dedicar-lo a la filosofia. Però no és un dia qualsevol de la filosofia, la que sobreviu a les aules com un llimac. I és que hi ha dies i Dies Mundials i avui n’és un d’aquests. Una jornada on, ben segurament algú reflexionarà sobre el futur incerta d’aquesta disciplina. Portarà flors a la tomba d’algun filòsof mort i es lamentarà gremialment. Cosa que intentarem no fer l’any vinent, quan torni a ser 19 de Novembre i hàgim pogut constatar un balanç lleugerament més positiu que el que hàgim pogut fer enguany.

Des d’aquí tot el suport a la Plataforma per la Defensa de la Filosofia. A totes les iniciatives que posen oli a certs engranatges administratius que xerriquen. A tots aquells que proporcionen eines als joves i no tan joves per a l’aprenentatge de reflexionar. A aquells qui aposten per a una educació filosòfica com cal, la que va íntimament lligada a la vida del pensament crític i a la responsabilitat cívica.

En definitiva, llarga vida a la Filosofia! Llarga vida a la boira i als estels que van d’aquí cap allà i a Telepizza, l’empresa que arregla els desastres culinaris generats mentre lloem la Filosofia, la boira i els estels.

Estàndard
filosofia petita, intel·lectuals i mitjans, vida quotidiana

L’esperança, aquell bonic valor que els lemmings no comparteixen.


Hi ha capses i hi ha arbres de la ciència del bé i del mal. Hi ha Déus que disposen, homes que esperen i dones que ho capgiren tot.

Ve de lluny això que la culpa dels mals del món sigui d’un dona. Ni dels pits ni del cul. De les mans. Unes mans inquietes, que manipulen, que se serveixen de la destresa dels dits per arribar allà on la voluntat de saber els  assenyala.  Els assenyala amb un dit que, altrament, no hauria de tenir gènere. Però la tradició, ens ho dona tot a les dones: culpa, sang i fetge cada un o nou mesos in aeternum i, es veu, també  incontinència alhora de voler saber (menjar pomes, obrir capses, emprenyar la tranquil·litat dels homes).

Avui el coordinador del curs Limits i virtuts dels valors tradicionals de la Càtedra Ferrater Mora de Pensament contemporani ens suggereix interpretar el mite de Pandora.  I avui, justament, m’ha enganxat amb la tòpica inconscient incontinència de dits. Avisats, fèmina verborreica procedeix:

1.-Déu viril i ben plantat coneix a noia: Constatació de la relació entre l’home i la divinitat. Contrast entre la finitud humana i l’omnipotència divina. Entre aquell que té prou poder com per encabir tots els mals del món dins un objecte i l’altre que només els pot rebre, guardar i inexorablement: patir.

 2- Déu li entrega cosa bonica però miseriosa=  Aquest regal, bastant én la línia nietzsciana, té bastanta mala baba. Perquè el déu  coneix de la natura de la fèmina i és amo, a diferència de l’home, de l’esdevenidor. Per tant, allò que ha de succeïr és que Pandora obri la capsa, que els homes i les dones visquin patint i somiant que no pateixen, per sempre.

 3.- Noia obre cosa bonica i misteriosa i escampa la misèria que a partir d’ara farà tots els papers de l’auca. Que la culpa recaigui sobre una sola persona, allibera a la resta d’humanitat de responsabilitzar-se de la presència de mal al món.

4.-Dins l’àmfora només hi queda l’esperança = Altre cop, podem agraïr a Pandora que:

 4.1.- Hagi estat a temps de tancar la capsa, és a dir,  que l’esperança és l’últim que es perd, que la tenim,  que hi ha el consol i l’esperonament d’aquest bé-mal per comportar els mals del món.

4.2.-Que encara que hagi estat  a temps de tancar la capsa, definitivament allò que és valuós ho és perquè s’ha quedat a dins, tancat, fora del nostre abast.   Eus aquí la riquesa de l’ambigüitat, la polivalència de significats que dona corda als exagetes.

 Si l’esperança hagués sortit de l’àmfora hagués estat un mal més, però és perquè és únic i clos, que és un “sort que no els va deixar anar tots, sinó això no es podria aguantar” que l’esperança té valor i que aquest és “el millor dels móns possibles”: el fràgil equilibri que no suportaria la presència ( si l’increment, la història ho ha demostrat) d’una altra mena de mal.

4.3.-Gràcies a que va obrir la capsa, sabem de l’existència del mal i també de l’esperança.  L’esperança, aquell bonic valor que els lemmings no comparteixen.

Un altre gir és el que es podria fer amb el fet de la disposició efectiva de l’esperança. En disposem però no la tenim. Potser és  allà tancadeta, tal i com el déu ho va disposar, que se’n pot fer un bon ús.

 Per això tots els mals anaven empaquetats. Fora de l’abast del coneixement, quan  només disposavem del seu nom. Però es Trenca el pacte i el nom del que disposavem, ens sobrevé.

 En definitiva (i ara ja deu fer estona que he deixat de bansda la interpretació del mite): No podem triar patir o no els mals del món. No els podem dominar com un material de natura, perquè se’ns escapen, com se li van escapar a Pandora. Però sí que podem triar patir-los en projecte ètic, seguint els ocells (coloms negres o corbs blancs) invisibles de esperança.

Estàndard
intel·lectuals i mitjans, periodisme, vida quotidiana

The claims of Catalonia


cf-02-cwoman-diving-into-cup-of-coffee-posters

The Economist té a la portada un especial sobre Espanya. Es veu el toro d’Osborne amb una banya trencada. Es veu que alguns britànics han volgut saber alguna cosa més sobre aquesta zona al cul d’Europa, tan exòtica i solejada. Alguna cosa més, a banda de les paelles, la sangria i la localització exacta de les faroles miccionables. Es veu que Spain, after party, is different!

Coffe just for us

 Michael Reid, l’autor del reportatge The party is over s’ha guanyat la simpatia de la sensibilitat catalana. Parla de Sant Jordi Pujol com un  “cacique or provincial political boss”. Això sí, sense deixar mai de banda el rigor comparatiu amb la resta de “modern princes with their courts”,  com ara Fraga o Chavez.

 Parla també de certes regions parasitàries, quasi vampíriques. De la descentralització com un problema, com si fos la descentralització l’origen de les diferències culturals dels pobles que són encara dins d’Espanya.

 A més,  citació prou significativa, invoca a mr. Savater com “the philosopher”,  suposo que el gurú espiritual de les seves fonts.  En definitiva, tot un reguitzell de perles que només ens són noves perquè venen de fora d’Espanya.

 Seguidament, la Generalitat de Catalunya s’ha ofès en nom dels catalans. I alguns catalans, com ara també jo, hem tornat a constatar la fragilitat de la nostra pell i la inseguretat permanent del nostre ego patriòtic.

 Per tant, no crec que les paraules d’aquest gentleman britànic, evidentment poc contrastades i tendencioses, s’hagin de recórrer. Apel·lem a la llibertat d’expressió ­- a la manera com s’apel·laria a la llibertat d’expressió del graciós Giménez Losantos-. La mateixa llibertat d’expressió de la que em valc per escriure aquestes ratlles.

Si volem subsistir com a poble en un món global, amb veus tan o més dispars, invasores i agressives que l’espanyola, hem de fornir-nos de saber fer francès, elegància britànica i a  “godere il benefizio del tempo”, com a bons prínceps with our courts. Un casc sota la barretina i el sarró ple de paciència, perseverança i altres queviures políticament indeclarables.

Estàndard
intel·lectuals i mitjans, periodisme

CODI DE LA SENSIBILITAT MORAL


Ens han encarregat la lectura del text “ètiques per un món complex” de Ramon Alcoberro. Acota: un mapa de les tendències morals contemporànies. Per tant, no ens les havem amb un manual d’ètica convencional, aquest és un manual d’us per aprendre a llegir els codis ètics que es donen. Una panoràmica desplegable, com el cos d’un mapa i perspícua, com la visió que es projecta sobre un terreny descodificat.

Quan una aprén a llegir mapes i després contempla el territori a escala real, no només experimenta (la bellesa) del paisatge; localitza i se situa en l’experiència (estètica) i és capaç de llegir la relació amb el dibuix convencional. El dibuix convencional? La sensibilitat moral contemporània.

Aquest és el codi: pensar el bé a partir de les coses endreçades, racionals i correctes. Allà on anem ens trobem amb senyals de perill. Perill! Valls fonda amb gos perillós. Perill! Pas a nivell sota pena infernal. La resta, paisatge per la utopia i el restauracionisme pihippie.

L’ètica aplicada, la ciberètica, l’ètica mundial, es presenta com la clau per aprendre a llegir el codi. Una clau que entén el món sempre “més complicat i més de debó que la raó que vol pensar-lo”. Al clauer, l’adhesió a la intuïció moral tolerant i pluralista a un món que “es fa”. I “es fa” com un vaixell que sempre és a alta mar.

L’exercici de descodificació no és senzill i comporta:

1.-Una altra petita genealogia de la moral: “L’adhesió (històrica) i democràtica a un tòpic no el converteix en conducta moral recomanable, tot i que doni el dret a exhibir-ho com a philisophia communis temporis.”

1.-Amb vistes a l’exel.lència: El vaixell ( També ens va agradar molt la metàfora al seu moment) ha de tirar de la millor manera possible i per això ha de ser un senyor vaixell, no en fem prou amb una zodiac. Que ja se sap, que si bé “tot fa món” no tot és el mateix ni val igual. Amb això, l’autor defuig d’una ètica de mínims i del relativisme.

2.-Amb modèstia intel.lectual: No hi ha ports. La reparació de les lesions, sempre és a mar obert Això en què insisteix Alcoberro a la introducció, ens ho repetia (i repetia i repetia…) el mestre de lectura de les Investigacions filosòfiques, De la certesa, del Tractatus. Diu l’autor :“El món no és cap essència donada, sinó la construcció atzarosa i factual dels humans, i en general dels éssers vivents”. El plus ètic: “I, en conseqüència, estarà més ben o mal construït segons la qualitat de la nostra acció”.

Ai! però els llibres d’ètica continuen anunciant que tot fa món en un “present miseriós”. Està de moda parlar de crisi de valors i prometre terres fermes! Tot s’explica amb la missió de gestionar el territori, “mestís, canviant, imperfecte” a escala prudencial i sentenciosa.

“En un temps progressivament tecnificat i l’endemà de la fallida de les formes tradicionals de la sociabilitat –incloent-hi les religioses-“ convé saber llegir els mapes que ens han deixat. Convé “pensar una ètica de la relació que, a través del consens racional, pugui oferir als humans la mínima guia de viure al mateix món.” Convindrà, en altres posts, parlar més d’ètica aplicada, el gran marsupial, la dels mil noms.

Estàndard
intel·lectuals i mitjans, periodisme

UNA APROXIMACIÓ A L’ÈTICA APLICADA



Creix el desert

El tòpic nietzschià posat a finals del segle XX, el moment del naixement de les ètiques aplicades. Les ètiques aplicades han vingut a ser senyals d’un canvi que s’ha anat sentint arreu, en una societat que, com més va més es diu pluralista. Creixel poder de destrucció que porta com una paparra el progrés i creix també la sensació de “falta de motors d’idees”, de col·lapse cultural, de “capacitat per oferir propostes globals a la humanitat”.

De la mà de les societats democràtiques cada vegada més individualistes, augmenta el nivell de benestar material i amb ell la desconfiança en mites comunitaris (religiosos, en definitiva). L’ethos social es transforma amb la velocitat, la pressa i el risc característics dels seus dies, entre la diversitat i la globalització que el tensen com la corda d’un arc. Creix el desert i s’evidencia l’urgència de pensar “unes regles per la gestió i la deliveració dels canvis”.

Perquè la tècnica moderna és objecte de l’ètica

L’any 1982 Hans Jonas va escriure l’article “perquè la tècnica moderna és objecte de l’ètica”. Alcoberro desglossa de l’article els arguments per comprendre perquè es necessiten les ètiques aplicades:

1.- Ens ajuda a fugir de maniqueismes: Ha quedat obsolet allò que serà “dolent” si era fet amb malevolència, i “bo” allò fet amb bona fe. Ha quedat ANTIGA la “bona fe” arribats al principi geneaològic del bé i del mal. “Bo” ha anat essent allò beneficiós pel progrés de l’espècie: és bo de la mateixa manera el foc i la bomba atòmica, és dolent l’abús d’aquests béns considerats “bons”. com diu Jonas “el germen innat del mal (…) és alimentat pel progrés del bé”.

2.-La tecnociÈncia representa el poder humà incrementat, així seguirà de manera amplificada un dels seus patrons: l’automatisme de l’aplicació, no en dubteu: tot allò que es pugui fer, es farà.

3.-Si l’home mira endavant (progrés) i enrere (història) , la tècnica només mira endavant. Cal trobar un lloc per l’home en aquesta fretura.

4.-L’home ja no és el centre, ni al cap damunt de cap piràmide natural, que la tècnica posa l’home en situació de pensar-se en xarxa, formant part d’un sistema superior a ell mateix com a individu.

5.-La tecnociència, el Caín i l’Abel proteic per “allò de més gran” :”La benedicció de la ciencia pot esdevenir maledicció: el germà Caín ( la bomba) és dolent, però el germà Abel (el pacífic reactor) també ho pot ser”.

Allunya de mi la idea que puc fer-ho tot

Ja ho deia Maimònides a la seva oració: “Allunya de mi la idea que puc fer-ho tot”. I tant que hem de creure que hom pot fer-ho tot! ens hem de voler més grans, més forts! perquè no, Maimònides? Però CAL que tot es faci? Poder fer-ho tot implica un HAVER DE fer-ho tot? S’evidencia clarament el sentit de reponsabilitat en l’època de la tècnica: davant, per exemple, de l’automatisme de l’aplicació, l’imperatiu tecnològic. Mireu com fan problema:

a.-allò que es pot fer, es farà (automatisme de l’aplicació)
b.-allò que es pot fer, cal fer-ho (no aprofitar allò que ens brinda la tècnia, seria immoral, per imperatiu tecnològic que es passa pel folre l’ambivalència dels efectes de la tècnica)
———————————————————————————
c.- què voleu més per veure com en són de necessàries les ètiques aplicades?! *QED*

Estàndard
intel·lectuals i mitjans, periodisme

característiques de les ètiques aplicades


“Non solum… sed etiam”

Alcoberro defineix l’ètica aplicada, per fi, a la pàgina 34: “La teoria del desenvolupament dels principis ètics generals en connexió a l’esfera dels fets concrets.” Principis ètics generals (valors, virtuds) i fets concrets (condicions econòmiques, socials, culturals on prenen cos). De quina manera prenen cos aquests principis ètics generals? Es descriu, a continuació, el detall del continent:

1.-civil, no religiós ni polític. En el sentit que no busquen cap justificació trascendent o “forta”. El fet és que cal regular la convivència, i punt. Civil i republicana, com deia Kant, és a dir universalista: els drets i els deures són iguals per a tothom.
2.- I per tant, ens les havem amb unes ètiques de mínims (criteris de justícia que puguin ser compartits per un gran nombre de ciutadans). Ètica de mínims per evitar al màxim els enfrontaments: estem davant un conscens pràctic sobre valors.
3.- Per matitzar això de “minims” cal recalcar que les ètiques aplicades són també provisionals: “ha d’estar vigent la idea d’un diàleg racional en què ningíú acaba tenint tota la raó, però tothom té dret a la raó. Això són les “provisions”, eines conceptuals per resoldre conflictes en un acord de mínims
4.-Són ètiques interdisciplinàries també, en el sentit que no són unes ètiques fetes a mida per justicar cada pràctica professional: es construeixen en debat amb professionals, experts i usuaris de peu…

A més, són ètiques corporatives, la seva aplicació no depèn només de decisions personals i singulars, sinó també d’empreses i col.lectius que actuen a través de codis ètics. Són també processuals, depenen d’un conjunt de decisions preses en comú, tot un procés relatiu a instàncies molt diverses. I finalment, tensionals, situades en una societat pluralista, les ètiques aplicades no tenen un únic model o orígen. Aquí el conflicte i la rellevància estan a l’ordre del dia, però són part essencial de la salut del debat que sosté i manté vives les ètiques aplicades

En definitiva, les ètiques aplicades, són ètiques de la responsabilitat “formes de reglamentar el poder i imperdir que creixi desmesuradament posant en perill els drets dels més febles”.

Estàndard
intel·lectuals i mitjans, periodisme

les regles de joc



Aquests són els meus principis, però si no us agraden, en tinc d’altres”. Groucho Marx

Bàsic. Els principis generals de les ètiques aplicades els tornem a trobar enumerats (gràcies!) i englobats sota el principi de responsabilitat de Jonas. Però no es tracta d’enumerar, diu Alcoberro, “les taules (postmodernes) de la llei” sino tan sols de proposar guies per una acció moral coherent. S’hi posa nombre i es dona constància de la multiplicació abusiva de principis amb els que es troben aquestes ètiques.Que no siguin els deu manaments, no vol dir que “si no us agraden, en tinc uns altres…”. És un escull a superar, el tester per als jugadors. Les regles de joc són acotables, explicables, i multiplicables…amb la contenció del debat racional. Si es multipliquen les regles del joc abusivament …anirem sentint, de tant en tant un “Doncs jo no jugo!”

En definitiva, els principis per entendre el joc de viure:

1.-Principi de beneficència: qui aplica l’ètica vol fer el bé
2.-Principi de no maleficència: quan no és possible fer el bé , cal, com a mínim implicar-se a no fer el mal.
3.-Principi d’autonomia: Cada subjecte és responsable d’ell mateix i no reductible a cap altre (no es pot fer el be sense comptar amb l’usuari del bé)
4.-Principi de Rigor l’entenem, com a principi de respecte a l’integritat de les persones?
5.-Principi de justícia: tornem a l’amic Rawls quan descriu la situació natural de recurssos escassos i proposa repartir-los amb la bella equitat, punt mitjà entre autonomia i beneficiència per a l’eficàcia i el benestar socials. El dimoni pelut té nom de privilegi.
6.-Transparència: La justícia ha de ser comprensible, a la vista de tothom, per dir-ho en termes òptics. I bidereccional, la justía també ha de l’igual dret de tots a la paraula. Transparent en l’accés, en fi.

Estàndard
intel·lectuals i mitjans, periodisme

El mal que fan els bons


Bonisme, despotisme il·lustrat, gràfic, televisat.

Hem llegit sobre Emma Bonino, un política italiana que es movia per causes humanitàries (principi de beneficència) i es movia més si hi havia la presència dels mitjans per cobrir-la. Diu Alcoberro ” Bonisme significa fer el bé sense comptar amb els que han de rebrer “el bé”. Això és el mateix que dir : violació del principi d’autonomia.

Si tenim al cap el comporatment d’algunes ONG pro solidaritat observem que no s’ha entès massa bé el principi central de l’autonomia. Som solidaris i tractem els receptors de solidaritat com menors d’edat, també com curiositats, són l’altre. I la mirada alienadora , com que, suposadament li està fent un bé, no es considera perniciosa.

“És absurd i bonista que els governs i les ONGs ofereixin mantes i medicines als refugiats d’una guerra quan simplement, no han fet res prèviament per evitar-la”. Sentim cridar: “Per solidaritat!” al lloc que antigament ocupava “Per pietat!”.

Ens acostem als déus en una mirada piatosa, ens sentim grans, ens sentim pares de la resta del món que no és dins del nos-altres. Aquesta és l’immoral mirada moral, l’anomenada mirada des de dins… I perquè solidariat? perquè hem canviat el nom de la pietat?

Perquè per solidaritat s’enten justícia i en nom de la justícia, en Superman es devia carregar a més d’un innocent. Diem que mentre hi ha molts tipus de solidaritat (sóm solidaris quan permetem que l’estat distribueixi les nostres als més necessitats… obeint al principi de justícia equitativa), es demana solidaritat en abstracte es demana “compassió de la misèria”. Compadeix-te company solidari, d’aquells que veus per defecte, miserables de naixement. Lloable l’acció, viciada la imatge.

Solidaritat per responsabilitat, els límits de l’altruisme

Quan sentim “solidaritat pels no nascuts” o “solidaritat amb la terra”, diu Alcoberro, s’ha d’entendre com a sinònim de responsabilitat i no s’ha de confondre amb el tapar forats més o menys bonista” Caldria doncs, acotar.

Això és el que fa la filosofia, clarificar, netejar el vidres de l’edifici. Ben nets: “Per comptes de solidaritat és més clar referir-se a imparcialitat en el tracte o a equitat”. Així quan ens sentim a dir, per exemple “Catalanes, insolidarios ” hauríem de respondre : “No, insolidarios no: no equitativos”.

Aleshores podriem començar a parlar de perquè i quan cal ser no-equitatiu i que, ara sí, també és pel seu bé. Si “jo tinc dret a desenvolupar-me d’acord amb les meves possibilitats i treball”, llavors “tots tenim dret a desenvolupar-nos d’acord amb les nostres possibilitats i treball”, els extremenys, també. I ja hem fet el pas necessari per la universalització moral.

“El que no vulguis per tu, no ho vulguis per ningú”, sí. Però “en cap cas ningú està obligat a tractar als altres millor del que es tractaria a sí mateix, ni cap política no pot demanar de debó a ningú que actuï contra els seus propis interessos” amén.

Estàndard
intel·lectuals i mitjans, periodisme

el professional


CAP PODER SENSE CONTROL DEMOCRÀTIC

La professió, diu Alcoberro, és l’ambit tradicional de les ètiques aplicades. Des dels seus orígens, el professional havia de comprometre’s amb alguna cosa. El professional del XIV a l’ordre religiosa amb castedat, pobresa i obediència. A partir de Luter, la concretització del deure de treballar en el medi urbà.

Un deure que s’acompleix obeint els requisits deontològics: coneixement, la competència, l’autonomia, la legitimació. En definitiva, un professional administra un poder que li ha estat donat amb l’adquisició d’un determinat camp del saber. Té poder i això “un provilegi social que ha de ser regulat” Perquè ” En una societat liberal no hi pot haver cap poder sense control democràtic.” Però com s’enten la figura del professional avui dia?

REVISANT EL CONCEPTE DE PROFESSIONALITAT

Simbiosi. El medi ha canviat i el professional ha d’evolucionar. Pluralisme, interdisciplina, noves servituds que els seus codis no contemplen. Cada vegada més el professional arronsa l’autonomia per posar-la al servei , per exemple, de grans empreses, d’hospitals, de l’administració. I les grans empreses, els hospitals, les escoles i l’administració, alhora, es professionalitzen. En una escola, no només hi ha professionals de l’ensenyament, hi ha psiqcopedagogs, psicòlegs, enfermeres… fins i tot filòsofs.

D’aquesta manera, va perdent sentit allò de “prfessional liberal” davant aquesta mena de proletarització del professional. L’amo, l’empresa o institució, la mà d’obra, entre d’altres, el professional, l’ex-autònom.

L’autonomia minva però no desapareix. Entra en contacte, tenint en compte l’actual conjuntura que imposa el treball col.lectiu, amb altres autonomies: als codis deontològics els caldrà filar més prim pel que fa a la regulació dels límits de l’autonomia professional.

Estàndard
intel·lectuals i mitjans, periodisme

tracte fet


Pàgina 48 : ” un codi ètic és un document consensuat entre professionals, clients, governs, i (cada cop més) usuaris en general, que explicita les responsabilitats morals que provenen de l’exercici d’una professió i les espectatives que els usuaris tenen dret a exigir amb les seves relacions amb un professional i amb una corporació”. Per tant, estem parlant dels factors que solen formar part d’un negoci: dues parts, oferta, demanda, interessos en joc. No hi ha massa diferència amb el negoci a l’ús, i és que fins i tot el producte en qüestió, “allò que el professional sap fer” es performa segons les necessitats de la demanda, el client ètic, és a dir ” allò que socialment o moralment se li demana”.

Quanta més confiança generi el codi ètic ( resultant d’accions pràctiques que l’exemplifiquin i el divulguin) més fidelització assolitrà . I aquí la fidelització és o hauria de ser bijectiva: tant pel que fa al sector del mercat, consumidor del producte de la professió, com pel relatiu a qui exerceix-ofereix el producte: el professional. Fidelització bijectiva de sector, o, dit en la més ben trobada paraula, la responsabilitat. Malament si el que és responsable del producte no dona garanties de confiança i malament si, aquell davant del que ha de respondre no ho espera tot de les seves capacitats. La responsabilitat reflectida en els codis ètics, és un reflex d’un transacció quasi comercial, pel que té d’intercanvi d’espectatives, de diàleg i de compromís.


Bourgeois bohémiens

Però, com en tota transacció, sempre s’ha d’estar al tanto de les possibles gitanades. Hi ha venedors responsables, hi ha trileros. Intentem dir el perill de la instrumentalizació, d’aquesta confiança que es genera juntament amb l’elaboració dels codis ètics. Ja que si “el públic es refia més d’una empresa que dóna una imatge social i ètica” fem-nos productors d’imatges socials i ètiques! així, el codi ètic deixa de ser la base sobre la qual el professional fa pública la seva responsabilitat i passa a ser allò que fa notar Alcoberro : “el bon rotllet que cotitza a l’alça”. Ambient, fum, imatge. En definitiva, el concens real es manipula a favor de la imatge que s’aconsegueix a través de la publicitat dels bons sentiments, els bons sentiments d’aquells disposats a “comprar amb la mateixa passió que els buergesos clàssics però a condició de donar imatge compromesa a la seva despesa…” Ens tornem a posar amb la manera de fer bonista, la dels burgesos bohemis, tant lluny dels bons sentiments com de la bona praxi moral. I és que ja sabem que es dona sovint allò de que “no cal que el Príncep sigui bo, però és imprescindible que ho sembli”.

Estàndard
intel·lectuals i mitjans, periodisme

L’intel·lectual als mitjans


Entrevista a J-M Terricabras publicada a Papers d’Art.

divendres, 30 / novembre / 2007

L’intel·lectual als mitjans

Només en una setmana, els sis diaris generalistes més venuts a Catalunya, publiquen una mitjana de 330 articles d’opinió que són firmats per més de 200 autors diferents. La creació d’estats d’opinió a través dels mitjans de comunicació obre la reflexió al voltant del paper d’aquests emissors, aquells que des de temps de Zolà han estat anomenats “intel·lectuals”. Homes desperts, diligents i apassionats que tenen l’estranya habilitat de fer créixer en els altres homes la diligència, la passió i les ganes d’estar alerta.

La vigència d’aquesta mena d’aproximació, ens permet constatar la pervivència de la figura de l’intel·lectual. Ara, un professional de la cultura que ha traduït les seves funcions al llenguatge dels mass media. En definitiva, una traducció que consisteix en transcendir el domini de la seva disciplina per incidir en qüestions d’interès general.

J-M Terricabras, catedràtic de filosofia de la Universitat de Girona i Director de la Càtedra Ferrater Mora, posa en marxa l’handicap del filòsof com a intel·lectual: haver d’opinar de qualsevol cosa. I la cosa és ara, una veu sobre el panorama de la intel·lectualitat i la seva relació amb els mitjans.


Intel·lectuals, opinadors i altres criatures

Hi ha intel·lectuals avui dia?

Es veu que sí. O això diuen. Fixi’s sinó quan es diu que un manifest, per exemple, l’han signat “una colla d’intel·lectuals i artistes”.

Això vol dir com a mínim dues coses. Que s’exclou el col·lectiu d’artistes dels d’intel·lectuals i després, que s’hi inclou tota la resta sota l’etiqueta “intel·lectual”. Si anéssim fent servir aquesta mena de llei, aleshores, és clar que tots seríem intel·lectuals, com que tots fem servir el cervell… i els artistes? Ah! Els artistes sempre han estat un gremi a part! Si més no, quan es fan aquesta mena de distincions i ningú hi para esment. Tot plegat és ben curiós.

Però bé, jo nom’atreviria a dir qui són els intel·lectuals. Bàsicament, la figura que s’hi assembla més i que podem localitzar és la del publicista. Jo mateix, publico coses. – Terricabras enfila un somriure publicista-. D’altres ho fan diàriament a la premsa escrita. D’altres surten a la televisió. Tots aquests provenen d’àmbits ben diferents i sobretot, opinen.

Tanmateix, no tinc ben clar si aquests opinadors en són d’intel·lectuals. Perquè quan els escoltem partim d’un supòsit que potser no és el més exacte. I és que hom pensa que qualsevol que opina, opina amb criteri. Però moltes vegades n’hi ha que opinen no amb criteri, sinó amb consigna. Des de la consigna, defensen posicions del seu partit o del seu grup i això, a banda de ser absolutament legítim, no el converteix en un intel·lectual, sinó en un propagandista.

Després n’hi ha d’altres que opinen de les coses que se’ls hi acudeixen, les que acaben de pensar. Aquests són la majoria. Per tant, estem parlant de publicistes i d’opinadors, però no sé si d’intel·lectuals.


Per l’anàlisi que en fa, sembla que en fa, sembla que parlem d’un gènere gairebé extingit…


Si intel·lectual arrenca de la idea de la figura de Zolà, d’aquella persona que opina de manera crítica, no a sou, sobre la societat i sobre el que passa, segurament n’hi ha però n’hi deuen haver poquets. De vius, vull dir. Em sembla un gènere si no extingit, poc present.

A més, a aquests se’ls hi exigeix també ser bons comunicadors. Hi pot haver intel·lectuals de magnífiques idees però que no s’expressin gaire bé en públic i aquests, són rebutjats immediatament: els mitjans prefereixen els que s’expressen bé més que no pas els que articulen grans idees. Que s’expressin bé, que expliquin acudits o si més no, que s’expliquin amb gràcia. Prefereixen aquests a uns d’altres que no s’expressin amb tanta gràcia però que facin distincions una mica subtils o que posin coses en dubte. El que es busca és això: gent que digui les coses clares, que no les digui gaire complicades i que les digui divertides. Són intel·lectuals el que es busca? A mi em sembla que no

.

Segurament el que se sol buscar és que es respongui des de la competència d’un camp concret de coneixement. Consulta a l’expert. Tanmateix, estem veient una notable proliferació d’experts opinadors…

També. Però aleshores, la persona que és experta en el seu camp ha d’anar en compte de no parlar també dels altres camps. És una confusió bastant habitual que hom pensi que pel fet que algú un sigui expert en Wittgenstein o en enginyeria industrial, després serà capaç de parlar d’educació, de problemes de la pau mundial o de la família. I no és necessàriament així.

El que passa és que a les persones que solem opinar se’ns demanin a vegades opinions sobre les quals en tenim molt poc coneixement i aleshores, ens atrevim massa. Parlo també per mi. Això és un factor afegit a l’anàlisi d’intel·lectual actual: que és expert en un camp, però no té una visió prou ampla de coses.

Així, diria que la diferència bàsica amb l’intel·lectual tradicional és aquesta verticalitat? O dit d’una altra manera, l’autoritat com a actor social li ve només del domini del seu camp de coneixement?

El que ha estat l’intel·lectual al llarg de la història, és aquella persona que ha tingut certa visió social, d’afers públics, de política, d’organització col·lectiva. És a dir, encara que no en sigui un expert en algun camp del saber, una persona que conegui alguns aspectes de la vida col·lectiva i pugui donar una opinió sobre ells. Això, i que ho doni amb sentit crític, amb criteri. A partir d’aquí, compari: Hi troba alguna diferència bàsica?

Ser escoltat, encara

Si observem als mitjans aquestes aparicions “amb criteri”, veiem que poden ser bàsicament de tres tipus: la de l’intel·lectual que condueix el seu propi espai, la de l’expert que és consultat o la del que participa en tertúlies. Quina troba més legítima?

Totes ho són de legítimes. He de dir, però, que els que tenen més mèrit de ser escoltats són aquells que tenen el seu espai propi, perquè qui se’ls escolta, és un públic que s’han guanyat. O bé aquells que per la seva competència s’han convertit en uns referents en el seu camp. És claríssim que si exerceixen per la competència que han adquirit en aquest terreny, són els que tenen més coses a dir.

Però tal i com van les coses, els que tenen més coses a dir no són els més escoltats. El més escoltat és el que apareix a les tertúlies. D’això en podem extreure un cert alleujament si pensem que els més escoltats tampoc són els més influents. Una cosa no porta a l’altra. Ser molt escoltat, ser molt present, ser molt famós, encara no vol dir res.

Hi ha una anècdota molt maca d’un amic meu, pertanyent a les Noves Bases de Manresa, que el van cridar a la televisió. Ell parlava d’aquesta associació fundada l’any 1992 en honor a les Bases de Manresa. L’endemà, a l’escala on vivia, una veïna va interpel·lar a la dona d’aquest amic meu dient-li que no sabia que l’home fos de Manresa. ¿Què ha passat aquí? Ha passat que aquesta dona només havia vist algú a la televisió: la fascinació de la imatge tapa moltes coses.

Moltes coses com ara el missatge de l’intel·lectual?

Per exemple.

Estem parlant d’un buidatge sistemàtic de contingut del missatge de l’intel·lectual a favor de la imatge?

Jo no ho diria exactament així. Però sí que és veritat que la gent escolta molt poc. Això és el que comporta la fascinació de la imatge. La comunitat televisiva està acostumada a escoltar poc. I aleshores, els que opinen de coses serioses, no els tertulians que parlen de la Pantoja, aquest tipus més frívol i conegut, poden arribar a impregnar-se del seu estol. Per art de màgia arriben a ser famosos, com aquests altres, sense que ningú sàpiga massa bé perquè. I el que és pitjor: sense que ningú reconegui el contingut de les coses que diu. Això és preocupant i potser s’acosta al què em pregunta: “El mitjà és el missatge”, ja ho deia Mc Luhan.

I doncs? què en queden de les accions de Sòcrates, el pensador perillós, el tàvec d’Atenes? Què en queda d’aquella figura que les autoritats van reprimir? Hi ha algú capaç de commoure com ho va fer el filòsof grec?

Sí, i tant!

Així, el públic sí que escolta…

No, és el poder que escolta. El poder escolta i controla. Miri, Edgar Morin va tenir un judici a França. Ell que és semita d’origen, ha tingut un problema perquè va fer unes distincions molt ben fetes i molt fines sobre l’antijudaisme: no confonguem antisemitisme, antirealisme, antisionisme… Alguns grups jueus s’ho van prendre malament i el van denunciar. Sempre hi ha aquells grups de poder que davant d’aquella opinió tranquil·la, pacíficament exposada, se senten amenaçats.

Edgar Morin com que és una veu especialment prestigiosa, se’l vigila més, perquè pot ser més escoltat. Però en canvi, si algú altre diu alguna altra cosa no passa res. Com ara jo per exemple: He arribat a dir coses molt gruixudes, però ningú m’ha tapat la boca. Que ningú em denunciï i que ningú em digui res, vol dir que sóc poc important (cosa que m’alegra molt). Tot això vol dir, que de l’intel·lectual, encara en queda una mica d’allò socràtic que pot ser perillós. Sòcrates continua essent una figura viva, almenys com a model.


Relectura d’un model

I quina relectura en podríem fer d’aquest model?

Em sembla que l’únic intel·lectual interessant és l’honest i el compromès. Que quan parla, digui realment el que pensa, que no ho digui per encàrrec. Encàrrec de partit o de mitjà. Per exemple, avui dia hi ha molts periodistes que no són en absolut lliures amb el que escriuen. Ni amb qui fan les entrevistes. Ni amb què pregunten o censuren.

A mi m’interessa un intel·lectual honest, relativament independent, si és que se’n pot ser, i sobretot compromès. Aquests serien els Sòcrates contemporanis. Els que es mullen en el que fan. Els que no practiquen com un vici el discurs sempre políticament correcte. Aquest tipus de compromís a

mb la correcció política em sembla que respon a un intel·lectual adaptat. Aquest, per mi, té molt poc interès.


Hi ha molts productes de poc interès. Curiosament, aquests fruits de l’adaptació, de la correcció política, sembla que en tinguin força influència…

Miri, l’altre dia em van convidar en una taula rodona on es debatia si els suecs eren més feliços que els espanyols. Era el resultat d’una enquesta sobre la felicitat que, pel reguitzell de dades, semblava bastant acurada. A mi em sembla tant còmic que es cregui que es pot mesurar la felicitat amb una enquesta! Que algú es pensi que les preguntes sonaran igual a Bèlgica que a Espanya, que a Itàlia! És tant divertit, que no ho pot ser més. Aquest tipus de coses es fan. Aleshores, els intel·lectuals i opinadors tenen realment alguna cosa a dir? Què hi fan als mitjans? Què hi feia jo en aquella taula rodona? És el mitjà que en té d’influència. S

ón les empreses econòmiques i periodístiques que tenen poder sobre la societat. És un determinat mitjà que compta amb gent fidel i aleshores, allò que diuen aquells que hi opinen transcendeix efectivament: no perquè siguin ells que les diguin sinó perquè les diuen des d’allà dins. És La Vanguardia, El País, El Temps els que tenen influència. Els lectors d’aquests mitjans saben que allà dins trobaran discursos de la seva corda.


Però sempre quedarà la figura exòtica a cada mitjà, perquè?

La figura exòtica, la nota discordant, digui-li com vulgui. Algú que apareix al mitjà amb un paper ben determinat: el contrast amb la línia general. A vegades he escrit en alguns llocs que penso si sóc aquesta figura exòtica, però mentre a mi em deixin dir el que vull dir sense censures, em sembla bé. Ara mateix, em ve de gust opinar i mentre m’ho deixin fer ho faré. I que consti que en cap cas em dono la importància que es donen molts companys meus. La gent té molt interès aparèixer als mitjans, perquè es pensen que tenen molta influència. Però em sembla que van errats. Vés a saber les coses que influencien els humans! Ves a saber! Pot ser un comentari sentit en un cafè. És molt misteriós. El que realment influeix a la gent és molt misteriós.

Certament ens influeixen moltes coses de petits, la família i l’escola, això sobretot. Sumem-hi algunes conviccions, com la formació religiosa. Després d’això, les influències són molt difoses. És el grup d’amics amb el que vaig que si té una manera de fer determinada i persistent que potser m’acabarà influint, però només l’opinió d’un sol? només un article d’un diari? La figura de l’intel·lectual està molt idealitzada. Sembla que hagi de fer molta cosa, però en realitat en fa poca.

Així és el mitjà que posa l’accent a les tesis dels intel·lectuals?

Sí. I malgrat això, el que diu l’intel·lectual tampoc té importància. Tot plegat és una guerra per la presència, i l’audiència és només audiència de la presència.

Arribats a aquest punt, sembla que parlem dels mitjans com un poder devaluador per a la intel·lectualitat!

O potenciador! Perquè si jo em poso al replà de casa meva a fer un discurs, no em sentirà ningú, potser només la veïna. Si em crida una ràdio, em potencia i segons com, no. Perquè tampoc em permetrà exposar el meu discurs llarg. Allà hem d’opinar d’una manera molt ràpida. Si, en canvi, jo puc

esplaiar-me en exposar la meva visió, si és que algú m’ha escoltat, ja m’haurà escoltat durant una estona.

Els mecanismes de la rapidesa son diferents. Algú, quan ha acabat d’escoltar un programa llampec pot pensar que està d’acord amb tots, quan tots han opinat diferent, i això no pot ser.


I la filosofia, tan entesa en la seva accepció més contemplativa, quin paper pot jugar?

Un exemple. Encara que de matemàtiques només en facin uns quants, algun coneixement matemàtic l’ha de tenir tothom. Ma mare quan va a plaça, n’és un cas. Doncs en filosofia passa el mateix, hi ha gent que reflexiona més enllà, amb criteri i sentit crític… En aquest sentit no és necessari que hi hagi filòsofs als mitjans de comunicació, mentre hi hagi professionals que parlin de manera rigorosa.

Ara bé, entre els opinadors, publicistes o intel·lectuals, també n’hi ha que es dediquen a la filosofia. Però no és la filosofia la que aporta reflexions interessants. Les reflexions interessants surten sobretot de la capacitat crítica i reflexiva. Per això em sembla que la filosofia hauria de ser un estudi generalitzat en la societat i a la universitat. Perquè tothom s’entrenés a fer unes passes més enllà de la seva disciplina i a avaluar les eines amb què treballa. D’aquesta manera, es podria proferir opinió amb rapidesa i instantaneïtat sense abandonar l’eficàcia del sentit crític.

Estàndard