literatura

Les distàncies curtes


31 de juliol. Recordo la presentació de Les generacions espontànies a La Calders. Hi havia un munt de gent, la justa, una mica massa justa (em deia petit-petit, serrant les dents del meu somriure). Tots els que escoltaven el Sebastià Benassar parlant (meravelles portugueses) d’una servidora. Tot eren cares conegudes (molt conegudes): hi havia el meu home, el meu tiet, el meu cosí, un parell de parents llunyans a qui vaig entabanar per venir. I l’editor, i un parell de companys de l’editorial. Només faltava la meva àvia, que segur que hauria subscrit les paraules del meu presentador benèvol.

Vaig agrair la seva presència un a un (per allargar el començament, per agafar una mica de confiança). Era un d’aquells atacs de sinceritat que ens posseeixen quan ens posem nerviosos: vaig dir que els que eren allà corresponien a allò que en diem “el cercle de confiança”, gent amb qui hi pots comptar i que hi són quan hi ha la crida de l’escriptor menut de csa “habemus presentació-sisplaaau-veniuu-que-no-vull-parlar-soola!” Una crida a mig camí del xantatge emocional i la desesperació (alguns sabran de què parlo).

Els mirava als ulls mentre enraonava. -Gràcies per venir, carinyo. Gràcies per venir, tiet, sé que volíeu anar a la platja però heu vingut aquí. Gràcies-. I quan la màquina agraïments ja anava sola, vaig topar-me, de sobte, amb un rostre que no coneixia. Hi havia una noia, entre el públic, uns ulls grans i un posat discret, estava atenta. Gràcies a tu per venir, desconeguda. Que hagis vingut vol dir que hi ha algú a l’altra banda! Un lector desinteressat ha deixat els seus plans de divendres de juliol, els seus fills potser per un moment, i m’ha dedicat el valuós temps de tarda lliure. Has vingut, no et conec i t’ho agraeixo.

Després de tota la presentació, dels parlaments dels uns i dels altres, em van presentar la desconeguda: Era la Marta Orriols, l’autora que publicaria per primera vegada després de l’estiu. La noia que havia escrit uns contes deliciosos i prometedors i de la qual l’editor en mostrava també un franc entusiasme. Val, no era una lectora anònima. No. Els ulls i el somriure de complicitat que vaig captar corresponien exactament a això: un somriure i uns ulls còmplices. I és que totes dues estàvem en el mateix barco (en el mateix submarí, vaja!). Llavors vaig entendre que allà hi érem tots, tots els que hi havíem de ser, com una gran família.

                                                                                                 ***

Dit això, els contes de la meva companya Marta m’han passat xuclant. Cito de la portada: Aquest “calidoscopi proper i empàtic que ens aproxima de manera natural als sentiments que maquillem per por d’alterar el curs de les nostres vides. (…) és un paisatge lúcid i emocional reblert dels silencis que protegim”. Se’n pot dir poca cosa més que no descobreixi l’encís d’aquestes petites grans històries. Petites perquè, com en una coneguda cançó d’aniversari, són capaces de disminuir fins a poder perdre’s dins la nineta de l’ull del lector en la seva quotidianitat, endins endins, on hi tenim amagats els desigs i els silencis, tot allò que volem  o que callem.

L’Orriols conjura totes aquelles coses petites que serien capaces de capgirar un món i que se’ns escapen, a vegades quan la mirada abaixa la guàrdia, quan la tensió i l’arquitectura vital abaixa la guàrdia, quan deixem la mà morta i el que fa és doblegar-se sobre sí mateixa i formar un puny o com quan la deixem morta, un altre dia, i, en canvi es desplega perquè vol assemblar-se a una ala que planeja entre la ingravidesa i va a cercar-ne una altra. Com la noia de la portada, que es recolza, plàcida, a un respatller que la subjecta i el braç li va a la deriva d’una carícia furtiva.

Els personatges que apareixen en aquest recull tenen tant d’aquesta voluntat de viure de les ànimes que habiten sota l’escorça de l’aparença que tots ens hi assemblem una mica. Per això remouen. Per això bufetegen. I la Marta no ha escrit violent, ni busca l’efecte de girs inesperats ni grans artificis.

Els seus textos, he llegit, “retraten la complexitat de les relacions humanes amb una prosa delicada i harmònica d’alta intensitat emocional”. No intento buscar altres paraules per definir-los a grans trets perquè aquestes penso que precisen exactament el que he sentit amb els contes que m’han fet descobrir la Marta.

Què hi trobareu? Escenes suposadament quotidianes: una noia que agafa el metro, una altra que estén la roba al terrat, una família que es disposa a rebre uns convidats, una parella que va al cine, un noi que es declara, una àvia senil, rics mesquins de catàleg, pobres mitjans en mesquinesa, aquests els més estesos… I l’extraordinari hi trobareu també: allò que explota dins d’aquest continent de “normalitat” o de formes socials fàcilment reconeixibles: infidelitats, sexe consolador o evasor, drogues emocionals, descobriments esfereïdors, esperances marcides, frustracions que arriben com pedrades, com ho fa l’amor també.

En algun moment de la lectura vaig pensar que les vides d’aquells personatges s’escrivien soles després del punt i final i del salt de pàgina que mena al relat següent. I vaig tenir la sensació d’encetar una novel·la diferent en cada relat i que el llibre d’aquella noia era un mostrari de primers capítols d’una col·lecció de novel·les sobre la condició humana. Però està clar que em confonc, que confonc les distàncies curtes que aquí interpel·len la relació entre preguntes i respostes, entre ficció i realitat, entre accions i reaccions humanes, tan humanes, amb les ganes de saber més, de viure més. Tot per culpa de la curiositat lectora, la que confon sovint l’essència d’una història bonica amb un perfum agradable que no té ganes que se li evapori. Perquè (ja m’ho sabreu dir) aquest recull aconsegueix el que aconsegueixen les bones històries, independentment de l’estil i de l’escola: que no puguis deixar de pensar-hi.

 

Anuncis
Estàndard
literatura

El cas Tell (1907-1991)


La Gemma Domènech ens vindrà a veure al Club de Lectura que organitzem a Vilablareix aquest desembre. Parlarem del seu Tell, un llibre que una servidora va ressenyar aquest estiu a la Revista de Girona. Aquí us deixo el text, per si us fa venir salivera de llegir-ne més, de llegir l’origen, vaja!

El cas Tell (1907-1991)

Què ha de passar perquè la vida d’una persona es converteixi en un cas? Potser quan esdevé exemplificant o participa d’un grau de periple prou notori per convertir-se en una història digna de ser explicada.  És el cas de Jordi Tell Novelles o “el llop solitari de l’exili català” tal i com anuncia el subtítol de  l’obra de Gemma Domènech i Casadevall.

És precisament perquè “la memòria és efímera i fràgil i que sabem poques molt poques coses malgrat que cada dia ens veiem inundats de més informació”, com obre Quim Nadal al pròleg del llibre, precisament perquè en col·lectiu l’oblit també es fa més gran que és cabdal la importància de pàgines com les que llegireu a Tell, el llop solitari de l’exili català.

Aquí es rescata la vida espectacular d’aquest arquitecte racionalista, independentista de socarrel , maçó de conveniència, esmunyedís, “fidel als ideals, aventurer per força, poliglot autodidacte, compulsiu fins l’agressivitat, temerari i valent, diplomàtic a l’ombra”. Això només ja ens hauria de d’obrir la necessitat en nosaltres d’ empassar-nos pàgina rere pàgina del que Gemma Domènech ens relata amb passió de la vida d’aquest personatge que ens convida a descobrir, ja des de la suggeridora fotografia de la portada: Podem veure-hi  Jordi Tell gairebé d’esquenes, com si estiguéssim dempeus sota una porta oberta. Veiem el seu menjador i el veiem a ell,  tot fullejant un escrit que bé ens agradaria fullejar. Clenxinat, algun cabell se li escapa de la bonica cabellera, samarreta blanca, mànigues que semblen retallades per fer-la fresca i uns tirants que no se sap si li subjecten els balders pantalons a genoll o són la continuació d’alguna mena de davantal. Sembla que sempre vagi per feina i sembla s’hagi de girar en qualsevol moment i convidar-nos a passar, l’allargassada versió catalana de Carl Gable.

 Quan sabem que el compromís polític de Jordi Tell el va portar fora de Catalunya dues vegades, i que exercí a Alemanya diversos càrrecs diplomàtics, i que  va intervenir  a l’ambaixada de Berlín per desactivar l’alzamiento a cops de puny, i que va tastar  la presó de la Gestapo i de Franco repetidament, i que no s’hi va saber estar gaire, i que es va escapar al més pur estil Houdini i que, per si no n’hi hagués prou, també va estar tellejant a la Corunya i a Noruega, i entre Estocolm i Moscou i Tòquio i San Francisco i Mèxic. Quan sabem tot això (i altres coses que aquí no esbossem per no desvelar gaires més sorpreses) el relat de la vida de Tell sembla això, un relat. Una història trepidant d’aventures, explicada des de la més humil modèstia narrativa. Gemma Domènech s’amaga, com tot bon historiador, rere els fets que ens exposa amb una escriptura depurada de temptativa literària. Que la vida novel·lesca de Jordi Tell  esdevé cas, esdevé “la vida real d’un personatge de novel·la”, com diu ella mateixa en un article de diari. Finalment, el llibre és una  exposició  artesanal, feta des de la passió per la recerca i l’entusiasme per la figura d’un home que va deixar solc fondo i silenciós a les pàgines de la història del nostre país.

Estàndard
literatura

Per què faig els macarrons tan bons?


Friedrich Nietzsche, l’homòleg de Ferran Adrià en filosofia (per allò de rebentar exhaustivament els valors tradicionals) es preguntava per què era tan savi, tan llest i per què escrivia llibres tan bons, entre d’altres coses. I és clar que s’ho havia de preguntar! No hi ha millor manera per saber-se que preguntant-se això.

Avui he pensat en aquest home durant uns minuts de glòria que he tingut, quan m’he adonat que els macarrons que he fet són insuperables. I és clar, ara no puc defugir la pregunta que reclama ser feta: Per què faig els macarrons tan bons?

Quan s’està immensament satisfet d’alguna cosa i, fins avui puc dir que no ho he estat gairebé de res, cal dir-ho i preguntar-se públicament sobre el per què d’aquesta immensa satisfacció.

Amb els meus macarrons he fet a la humanitat el regal més gran que fins ara ha rebut. Els meus macarrons que, a hores d’ara ja deuen estar esferificats en mil i un nutrients xuclables a l’interior de l’intestí prim dels afortunats que n’han pogut menjar, es convertiran acabats els successius processos, en la femta més ditxosa que pugui enriquir la terra. D’ella en naixeran arbres forts i densos de prodigioses fulles verdes, palpitants de gràcia, que recuperaran la gran la salut d’aquest deteriorat planeta i així podré dir que, gràcies als meus macarrons hauré salvat l’home d’un destí funest.

Estàndard
literatura

La valentia de Serge Bestard


Sobre Cants de Sirena Negra de Sebastià Benassar

Un periodista d’un diari de comarques que fa bé la seva feina i li agrada però que, malgrat això, l’abandona. Els companys del diari estan sorpresos, alguns fins i tot admirats. Companys gairebé amics, bons amics. Dels bons amics que, fins i tot, es converteixen en narradors de la seva història, en hereus de la seva història.

El seu cop de timó els sorprèn i els fascina alhora, perquè la seva era “Aquella mena de decisions que sempre envejàvem. Poder deixar enrere una feina, un tipus de vida, tot, per perseguir un somni. Allò era el que més s’assemblava a la valentia”

I és que els herois de les històries d’aventures en són molt de valents. Una valentia que s’exerceix com una mena de saviesa aristotèlica: són valents aquells que saben trobar la justa mesura entre la covardia i la temeritat. I aquí teniu el punt on es troba l’heroi d’aquesta història, algú que ha decidit llançar-se a la mar, a l’aventura, només per amor.

Però no és pas un mariner inexpert, que té vaixell i cultura de mar. Que se’l coneix (si és que el mar es pot mai arribar a conèixer del tot). Se’l coneix amb passió, com en Sebastià es coneix el món de les lletres. Ja ho diu en un moment el seu protagonista “la literatura o es fa amb passió o no arriba a ser literatura, és només i simplement escriptura. I ell el que volia ser era una estrella de Rock”: No us enganyeu, encara que estiguem davant d’una “simple” novel·la d’aventures, tal i com ens podem arribar a pensar, aquí tenim literatura de la bona, de la que punxa, de la que conjura, de la que interpel·la, de la que fa jugar i, perquè no, de la que entreté.

Un conte de contes, una novel·la tribut al gènere d’aventures de tots els temps: des de l’Odissea, passant per l’Illa del Tresor a Indiana Jones. Totes les novel·les que conjura explícitament com si es tragués de la butxaca un mapa del tresor per recórrer la geografia del seu món i totes aquelles altres que hi són de manera implícita: una novel·la de cavalleries, per exemple: com el quixot, Serge va a l’encalç d’una cosa que pocs convergiran a veure. Tots els vaixells enfonsats amb un nom que recorden una batalla, novel·la històrica. Novel·la policíaca, seguint les pistes com un detectiu de novel·la negra sense assassinat.

Cants de sirena negra, una novel·la blanca d’aventures

Si hem d’escollir un mèrit d’aquesta novel·la, és que aconsegueix encomanar la il·lusió que ens transmet la lectura de les novel·les d’aventures que invoca contínuament

Aquesta “simple novel·la d’aventures” és un mosaic on l’aventura n’és la banda sonora, on l’acció domina gairebé tots els escenaris i és bàsica pel desenvolupament de la trama. Finalment, una cosa no traeix a l’altra: el senzill objectiu d’entretenir no xoca amb l’amalgama de reflexions que sorgeixen d’aquesta lectura.

Benassar també escriu sobre la llibertat: “De vegades ens encantam amb allò que costa d’aconseguir: una feina una casa, un cotxe, quan realment el que costa és la saviesa, la felicitat i ara, quan ja començo a fer tard, m’adono que la felicitat és fer el que un vol, amb qui vol i quan vol”.

També ens parla de l’amistat, si entenem que la narració mateixa ja és li fa tribut: Una segona persona, una transcripció ficcionada en la veu de l’amiga que escriu a partir d’unes cartes de navegació el recorregut que fa el protagonista arreu del món per a fer realitat el seu somni. Els buits que hi ha en la documentació, els omple ella, a partir del què s’imagina que el seu amic va fer o va pensar. D’aquesta manera, la narració es converteix en un relat composat, estripat per l’autor, cosit per l’amiga. Ella, en cert sentit, pren possessió del protagonisme, empatitza amb el seu amic amb una força tan gran que fins i tot interpel·la el lector, que no es pot quedar com un simple tercer i que pren part emocional en aquesta història.

I, per si fos poc, s’aconsegueix una altra cosa en aquesta “simple” novel·la d’amor, mar i aventures: la posada en valor de la imaginació, l’aventura i la fantasia, com a parts indestriables de la vida. Perquè: “En el fons els homes, no són només el que viuen, sinó també el que els hauria agradat viure. No som només la vida que vivim, sinó també totes les que hem somiat viure”. Amb què sinó amb la imaginació omplim els buits que la vida no ens explica? Amb què sinó amb la fantasia suportem el dolor que a vegades la vida ens infligeix? Amb què sinó amb l’aventura vivim la vida com homes conscients que només en tenim una? Viure la vida com si fos una aventura, oberts a la novetat, atents als detalls que poden guiar-nos el camí d’un somni, encara que només sigui el de viure lliurement, “amb qui volguem o com volguem”, buscant el que volguem buscar, ja siguin amors, records, oficis, sirenes negres.

L’estela del Morning Star

Robert Louis Stevenson, Joseph Conrad, Jack London, Jules Verne, Herman Melville, Emilio Salgari… Benassar demostra la seva cultura literària però no pedanteja, la invoca a través de la fascinació i de l’emoció, tot fabricant un recurs emocional per conjurar un estat de l’esperit que s’esdevé en llegir el llibre: El mode “aventura on”.

Finalment, quan llegiu els cants de sirena negra, no tindreu més remei que abandonar-vos als sentiments de les lectures iniciàtiques de molts lectors (els dels llibres d’aventures). I si mai n’heu llegit, us en vindran ganes. Una bona carta de presentació del gènere, on l’amor (l’Amor en majúscules) i la recerca de l’autenticitat, es viuen amb la intensitat i l’entusiasme blanc de la joventut.

Podeu llegir un avanç editorial de Cants de sirena negra a Vilaweb.

Estàndard
literatura

CELEBRAR LA MEMÒRIA DELS VIUS


Jack O’Lantern no era cap Sant. Un borratxo, un busca bregues que s’emportava tota la mala fama del seu poble, situat en un racó perdut d’Irlanda. Diuen que una nit de taverna es va topar amb el mateix diable i que, savi com és en els vicis dels homes, li va oferir l’enèsim trago. El glop just que sempre li feia falta. A canvi d’aquell glop, ell li cedia la seva ànima en forma de moneda.

En Jack O’Lantern no era cap sant, però tampoc era del tot estúpid. Així que es va guardar la moneda i va saber jugar amb el mateix diable, posposant el pagament i el xarrup a deu anys vista. Deu anys que van passar en va pel dimoni, ja que la fura irlandesa el va poder tornar a enganyar i va posposar el pagament fins al moment de la seva mort. Quan li va arribar l’hora, va passar una cosa extraordinària, més encara que la llegenda que us estem esbossant: a aquell home li van aplicar el dret de veto, tant a l’infern (el diable ja el tenia ben avorrit) com al cel (tothom sap que no hi deixen entrar brètols).

D’aquesta manera, Jack O’Lantern es va convertir en una ànima en pena a la Terra, il·luminant totes les nits tenebroses amb la flama de l’infern que el diable li va entregar, en un gest de pietat maliciosa. Ell la va guardar dins una carbassa buida, perquè el vent i el temps no apagués mai el record d’aquesta història que ens explica els orígens l’home de Halloween, de l’home de la carabassa del diable. Una història que, ben mirat, també ens parla de la importància de ser viu i comportar-se com un bon viu. De la importància de ser mort i comportar-se com un bon mort, és a dir, restar pacíficament sota terra, o al cel al costat del Pare, o en la memòria dels altres, com vulgueu dir-ho. Que no són bons els morts que cavalquen sense cap per les nits de la terra!

Podríem trobar un fil fi que lliga aquesta tradició irlandesa amb l’imaginari cristià. La història d’un pecat o d’un reguitzell de pecats que es paguen amb la pena de no poder gaudir del més enllà. És una advertència per a navegants: Viviu bé la vida, però recordeu la mort. On viure bé la vida, vol dir comportar-se pietosament, rebutjant els vicis, tots, fins i tot la maleïda varietat de l’enteniment que és l’astúcia. La vida no és una partida que hàgim de guanyar a la mort perquè sempre tindrem les de perdre. Halloween, com Tots Sants,  recorda que la mort no ha de ser la porta d’una pena o d’un alliberament, la mort podria ser només el moment precís en el qual hom deixa de generar records i passa a ser objecte d’aquesta memòria, en el benentès que mereixi ser recordat (que no s’hagi comportat com un Jack O’Lantern, com a mínim).

Finalment, també podem extreure’n la importància que té en totes les cultures, això de ser ordenat: Hi ha un espai pels vius i un altre pels morts, un temps pels creadors de la memòria i un altre per la memòria enllà del temps. Hi ha un lloc per a l’eternitat, on l’eternitat és molt més que un horitzó on tendeixen totes les coses bones. Allà, és on hem de voler ser, fins i tot quan ens oblidin.

La fina línia que ens separa

Abans que el Halloween piqués totes les portes, els antics celtes celebraven el Samhain (en irlandès arcaic vol dir “fi de l’estiu”). L’època en què s’acabava el bon temps, la llargària de la llum, es recollia la collita. I començava llavors l’època fosca, el temps pel recolliment i la pausa. Si l’estiu havia estat pròsper, ara podrien passar un bon hivern. Així, costa poc trobar les similituds amb una transposició espiritual del sentit d’aquest ritu. La vida i la mort, el temps per la llum i la sembra, el temps per la collita i la dolça retirada, el cicle de la vida. Els celtes, creien també que la línia que separa aquest món de l’altre es feia més estreta quan arribava el Samhain. Llavors, els esperits, tenien via lliure per creuar-la i venir-los a veure. Els esperits dels bons i dels no tan bons, no feien distincions. Les portes eren obertes per als ancestres estimats, però a les males peces, les esperitaven (mai més ben dit) amb màscares i disfresses, els feien força por, que no torbessin la pau dels vius, en una nit com aquella. Aquella nit més que cap altra, els esperits dels avantpassats actuaven com a protectors de la llar i per aquest motiu se’ls venerava. Precisament aquest és un tret comú en moltes cultures, la veneració dels difunts (els bons difunts, els que no són i seran pàries de totes les llars, del record dels vius, l’infern definitiu).

Si bé hi ha un llarg camí fins a la tomba (o això esperem) la distància que separa la manera de celebrar el cicle de la vida i la mort, és curta quan comparem el que ens suggereixen les creences implícites en aquelles tradicions i la nostra. Si gratem en les diverses tradicions sobre la mort potser les diverses cultures no som tan diferents. Ho notem en la relació entre els vius i els morts, en la necessitat d’atansar als morts en la tardor per celebrar, finalment, el curs de la vida.

La vida que es commemora al Halloween té un punt d’astúcia i de naturalisme que l’imaginar cristià ignora. La mort que se celebra el dia dels difunts ens parla clar: els nostres morts (a diferència dels morts de Halloween) no podran mai barrejar-se amb altres esperits, ni bruixes, ni monstres. La vida que se celebra el dia de Tots Sants es consistent amb el sentit cristià de la vida. És l’explicitació excelsa del viure santament, on els sants són exemple de vida. El dia de difunts netegem les làpides i posem flors i passem els dits enyorats damunt dels marbres que centellegen. I podem visitar el record d’aquelles vides que ens feien companyia, i la memòria de l’amor pot visitar-nos més que mai en un sol dia.

Després dels sants

Dels sants ens expliquen que són persones que van fer el bé d’una determinada manera, de la manera precisa que els va obrir les portes del cel a la terra, just al contrari que l’home de la carbassa de Halloween, vaja. Perquè els sants són els portadors perfectes de la gràcia, del valuós i cada dia més estrany do de la fe, volem dir. Per definició són model, estímul,  intercessió. Semblaria que n’hi hauria d’haver pocs, però de sants n’hi ha hagut tants al llarg de la història, que no queden dies a l’any per celebrar el seu nom. Per això també la importància d’aquest dia, on, es dóna l’oportunitat de fer festa grossa i celebrar el sant dels que no tenen dia adjudicat.

Dites aquestes coses, Tots Sants és una data per a recordar qui podríem ser, per creure que fer-ho del tot bé és possible (encara que  si tots fóssim sants,ens esperaria un món una mica ensopit).  L’endemà, en canvi, és un dia per tenir present com voldrem ser recordats. Així, cal que tinguem presents els morts, l’exemple de tots els morts, la vida de tots els morts, portin una carbassa per cap, un barret de bruixa o una corona d’espines. Tots, sants o malfactors, hauran viscut i hauran estat recordats (per bé o per mal, d’exemple o d’advertiment, objectes de memòria). Finalment, però, vivim on vivim i ens agrada felicitar-nos pel nom, prendre energies per vetllar la vida amb panellets i les castanyes, les flors als cementiris.

Estàndard
literatura

La noia del vestit blau. Per a la Txell i en Mark, el dia del seu casament…


Hi havia una vegada, fa molts i molts anys, un vestit s’estava a un aparador del carrer Santa Clara. Era blau. Semblava que algú l’hagués cargolat fortament per aconseguir mil petites arrugues verticals, l’estil d’Eivissa, la lleugeresa d’un ocell marí, l’encant d’una platja de sorra negra. Duia una mena d’espirals discretes, pintades als peus i tenia un escot profund d’esquena. Aquell vestit, però, tenia clarament la síndrome de la Ventafocs. Totes les noies de la comarca se l’havien emprovat, a les unes els anava gros i els feia bossa, a les altres, simplement no els esqueia. Un dia però, una noia a la que no li agradava gens mirar vestits als aparadors, va entrar a emprovar-se’l. No sabia per què aquell vestit li va cridar l’atenció:

―Ep, noia! ―Li va dir el vestit picant el vidre, no busquis més que sóc per a tu!

I així va ser com el vestit blau i la noia es van fusionar, en un acte sublim de bellesa i perfecció. Se’l va posar per anar a un casament. La núvia, una amiga seva que tendia al romanticisme tou, es va enamorar d’aquella peça, gairebé tant de l’home amb el qual s’anava a casar. Fent-li una confidència, li va dir a cau d’orella: “El dia que tu et casis, jo portaré aquest vestit blau”. I no feia broma, pensava posar-se’l. Però també li feia una il·lusió, una il·lusió gairebé infantil, que la seva amiga trobés la persona que la fes feliç perquè sabia del cert que aquella noia era una mina de felicitat. Van riure molt, aquell dia, franca i obertament, com sempre havien fet, però amb la màgia entranyable que corre pels casaments. I és que aquella noia, a partir d’aleshores mundialment coneguda com “la noia del vestit blau”, havia estat al seu costat des de que eren insultantment joves, quan vivien l’amor i el desamor amb la intensitat d’un cap nuclear. Quan la colla d’amics era el Centre de l’Univers, quan el centre de l’univers eren les tardes al bar jugant al trivial o fent diana. I cerveses. I pizzes. I més cerveses. Quan cada any era el seu any perquè semblava que els anys els haguessin de brindar oportunitats infinites.

―Quant temps ha passat? Tu te’n recordes?― Li diu la núvia― Si estàs igual, marrana! I és que la noia del vestit blau no ha canviat gaire. Conserva l’esplendor dels vint anys i, tot sembla apuntar, que la conservarà almenys uns altres vint anys més. Té la mateixa mirada serena que projecta a través de la foscor d’uns ulls ametllats i amables, una rialla que explota suau i compassada, sense cap estridència. La noia del vestit blau és més que bonica per l’encís que només la bondat de caràcter pot desprendre. Perquè ella és discreta i delicada i té un arsenal de bones paraules sempre a punt. Perquè ella és simplement valuosa i fidel i constant i alegre. Potser és per això que aquell vestit només va triar-la a ella i ella va triar aquell vestit, com el noi amb el que avui es casa. En Marc, així es diu l’afortunat, va veure tot això que avui us explico d’ella i va entendre que no se li podia escapar:

―Ep noia! Li va dir, picant l’ullet, no busquis més que jo sóc per tu!

La noia del vestit blau va encertar de ple. Li quedaven bé les abraçades, la companyia, la complicitat, la força i l’amor d’un noi que, gairebé, era tan maco com ella. Li quedaven bé les caminades enèrgiques darrere seu. Li quedava bé la vida al seu costat. I aquell parell de feres que van aprendre a estimar junts! uns gossos fets per la neu però que, paradoxalment, van créixer en la calidesa d’una llar que avui s’instaura. Que bé que li està a en Marc a la Txell, la noia que avui ha deixat el blau i ha triat per sempre el blanc radiant, el color d’un paper per escriure, d’una taula per parar, d’un prometedor dissabte de setembre.

Estàndard
literatura

46 hores, 24 minuts i 9 segons


tumblr_mgisdhaKTZ1s2mjgno1_400Arribarà el dia que finalment es prohibiran els petons. A partir d’aleshores s’expressarà l’amor tan tendrament tou a través dels llavis cap els llavis o bé cap a les galtes (les de la cara, vull dir) d’una altra manera. L’amor o les ganes de matar algú a la italiana, petons de màfia, per exemple.

Finalment s’acabarà aquesta prou perillosa convenció social a favor d’un altre gest més higiènic, val a dir.  A partir d’aquell dia, substituirem els petons per aixecades de cella.

Podrem aixecar les celles un parell de vegades, puntejant el gest al temps de corxera, quan vulguem saludar algú que bé es mereixi la nostra estima (com ara el nostre cònjuge/parella contractual). O quan ens n’acomiadem sortint de casa.

Podrem aixecar lentament i amb arquejada sinuositat una de les dues celles, quan pretenguem expressar amor epidèrmic (aquell que es manifestava a través dels antics petons de cargol). En canvi, per dir a algú que morirà properament o que es trobarà algun cap de cavall sense cavall, n’hi haurà prou en arrufar-les i clavar una sòlida mirada siciliana.

Falta poc per aquest dia, creieu-me.

Mentrestant, gaudiu del Dia Internacional del Petó que commemora el petó més llarg de la història, un petonet que va durar 46 hores 24 minuts i 9 segons. Esperem que cap dels dos portés barba.

Estàndard
literatura

Girona10: Preparats per una Girona de 332,772 duros!


Queda clar que no som gens russos. Un rus (d’aquests que s’estilen últimament per aquí, no els autòctons) torna a casa satisfet si ha gastat el doble del que havia previst. Tant se val amb què. Un rellotge, un apartament, una joia. Nosaltres, en canvi, estarem ostensiblement més contents si allò que consumim ho consumim a bon preu. Ara bé, els catalans que últimament s’estilen per aquí, els que no poden gastar ni un duro de més que no sigui per pagar factures, se’n reserven uns quants (concretament 332’772 duros, l’equivalent a 10 euros) per poder gaudir de l’acte de consum anual més esperat (després de les rebaixes, és clar): El Girona10, la campanya de promoció turística que els de casa gaudim com si fóssim turistes. I és que tenim molt sabut que hi haurà un cap de setmana de gener que podrem anar a dinar com fèiem abans (quan vivíem per sobre les nostres possibilitats, vull dir) i a dormir en hotels de ciutat també com abans (quan Ryan Air i la joventut ens ho permetien). Aquest cap de setmana podrem prendre’ns la gratuïta llicència d’imaginar-nos que hem anat de viatge i que som a la quinta forca. Obrirem la finestra de l’hotel i, veient la catedral, premerem fortament els ulls imaginant-nos que és Santa Sofia o la Torre Eiffel. L’endemà menjarem en aquells locals de la nostra ciutat on la resta de l’any només ens en permetem la salivera. Ens agradarà ser a Girona llavors, i, amb una mescla de nostàlgia de cor i de triomf de butxaca, constatarem que no som pas gens russos.

Estàndard
literatura

Els que roben peres


Com que estic llegint els articles del senyor Mirambell del dret i del revés, aquesta he viatjat en el temps més que mai. Avui veig “Els que veiem passejar” o “Els que prenien la fresca”, una fotografia evocadora del gironins de totes les girones del temps dels avis, atrapats per sempre en el record minuciós d’aquesta històrica ploma de la nostra ciutat.

Algun dia m’agradaria asseure’m en un banc de la rambla i constatar que el pas del temps ha esborrat gairebé totes aquestes històries. I pensar en superposar planols existencials i imaginar-me tota aquella gent convivint amb els passejants d’avui dia, a l’estil de la fantàstica APP EraGirona.

Però per ara he d’asseure’m al meu escriptori i mentre escric sobre ibers i romans,sobre minyones i picapedrers, penjar els ulls fora la provilegiada finestra d’un Mas envoltat de camps. Des d’aquí veig l’encreuament de la petita carretera que surt de Vilablareix i que passa pel cim de l’autopista, flanquejada per diferents conreus en la seva extensió. Alguns se’ls coneixen bé: saben que hi ha camps de kiwis abandonats i panotxes, oliveres i rotatius de cereals. Que hi havia hagut pomes fa poc. Que ara només hi ha gespa per fer-hi correr el gos (algun dia els haurem d’explicar que allò són sembrats i que algun pagès potser els traurà l’escopeta).

Però els conreus més concorreguts aquest any són els perers de’n Blau. Durant la jornada, potser s’hi paren 4 o 5 cotxes, tot terrenys, no us penseu. Algun cotxe bo. I furgonetes. Solen ser dos, la dona (de totes les ètnies possibles) sempre va de copilot i esbronca l’home. -Va que és per avui! i agafa-les maques! i el marit pren una bossa de plàstic (o dues o tres. Els de la furgoneta van amb bosses de l’Ikea) i fan la seva collita particular. Quan ha acabat, el senyor (de totes les ètinies possibles) carraspeja i dissimula contemplant el paisatge, com si estigués passejant. Obre el maleter. Puja al cotxe, arrenca. Suposo que deuen passar pel Mas després, a passar comptes. Però sento el cotxe allunyar-se, lluny, lluny. Un estol d’esparvers cobreix el camp de davant. Ahir hi van passar els estripadors i la terra és un caramel de franc pels passejants de l’aire.

Estàndard
literatura

Una taca al jardí


una_taca_al_jardí

L’àvia i l’avi s’estan adormint darrere la finestra amb la mirada penjada al jardí. Sembla que se’ls encomani la letargia que ve del fred i la neu mentre desplacen a poc a poc els ulls per l’exterior de la casa. Els relaxa repassar cada cosa: El petit estany, els arbres de sinuoses branques i els nans, tots set, arrecerats sota el porxo perquè als brètols del barri els costi més d’ultratjar.

De sobte, la Carmeta, fa un bot d’aquells que només fa quan s’altera profundament. Ha vist una taca vermella i imprecisa al bell mig del jardí.

—Què és allò? Ho veus? —Fa ella tot sacsejant el braç del seu home. Surten a fora sense a penes cordar-se les bates. La veloç Carmeta avança l’Ignasi imprudentment per la dreta. S’atura quan arriba al lloc de la màcula. Clava el bastó a la neu marcant l’assumpte i reposa les mans a la ronyonada. Esbufega. —Això! Ho veus? —Diu indignada referint-se al cadàver que li embruta el blanc jardí. —Això? És el noi de les pizzes. Tu has demanat una pizza?

Al voltant del cos estès del repartidor s’ha constel•lat tot l’arsenal que duia per entregar. Com si algú l’hagués sorprès per darrere i ho hagués deixat anar tot bruscament. Potser s’havia obert el cap amb l’aresta d’alguna pedra de les que flanquegen el caminet que du fins a casa. Tant se val: Saber com ha mort el noi que jeu al seu jardí els importa ben poc. Només veuen sang a la neu i el pepperoni i l’extra de formatge. Tot de coses que pertorben la bellesa del paisatge.

Primer pensen que podrien trucar a la policia o a algun veí d’aquests que sempre saben què fer a casa dels altres. Però, després d’un d’aquells llargs silencis plens, matrimonials, decideixen fer una altra cosa. Així que incorporen el mort com poden. Després, van untant-lo de neu, pressionant-la fortament contra el cos, compactant-la. Arrodoneixen les formes de manera que oculten el difunt sota dues boles de neu, una de més petita al cim d’una altra de molt més grossa. Fet això, la Carmeta corre dins de casa i en surt amb un barret i una bufanda, uns botons, una pastanaga i una escombra. Ho fan servir per guarnir les dues boles que van prenent la forma d’una silueta entranyable i sinistra.

En acabat se’n tornen dins de casa per descansar. No hi ha res que els relaxi tant com seure darrere la finestra i repassar que cada cosa sigui al seu lloc: El petit estany, els arbres de sinuoses branques, els nans, tots set i un ninot de neu que els dedica un gros somriure tot esperant la primavera.

Estàndard
crònica, literatura, pares mares i fills, Periodisme local

Crònica d’una petita revolució domèstica


Des que per sant Jordi em van regalar l’últim disc de Els Amics de les Arts, a casa torna a sonar música. I al cotxe i a la dutxa i a l’ascensor i mentre es cuina. Dono el meu més profund agraïment a aquesta nova descoberta que ha desbancat per complet la tirania del disc del Super3 que sonava sota l’estrident amenaça de l’ emperadriu de casa –una espècie fàcilment catalogable de 2 anys, única en la seva franja d’edat, filla de dos pares que passen la trentena i que encara miren Bola de drac mentre sopen, així com molt enganxats a la tendresa insòlita dels vuitanta  llargs. Així com molts dels protagonistes de les històries que expliquen les cançons dels Amics de les arts.

Però va sonar el Ja no ens passa  ̶ l’eficient reclam del disc, tot sigui dit ̶  i es va fer el silenci. La criatura es va col·locar el xumet i va assentir en un gest d’aprovació, marcava el ritme amb el caparró i fins i tot cantussejava. Vés a saber què havia provocat aquell miracle! Potser reconeixia els seus pares en aquella peça. Alguna frase de lament o  pèrdua, d’ironia constructora, algun estirabot que li sonava al nostre estil generacional.

Així que fa uns dies, quan vam veure que els tindríem al pavelló de Vilablareix durant la festa major vam pensar que seria una bona manera d’agrair a aquests músics prodigiosos el tomb que havien provocat en la qualitat de la nostra vida. Ens vam calçar les vambes, pensant durant uns moments en què ens solíem posar quan sortíem de casa per divertir-nos i fer coses d’aquestes. Realment ens ho vam haver de pensar i val a dir també que va costar aixecar-se del sofà i deixar els Maleïts Malparits de Tarantino a mitja escabetxinada. Però ho vam fer.

Arribats allà, pensàvem trobar tot de pares de la nostra lleva que havien deixat els nens dormint amb els avis i que venien retrobar-se amb ells mateixos durant una estona. Però el pavelló estava ple de vilatans joveníssims, també dels pares dels vilatans joveníssims i dels avis dels vilatans joveníssims, cosa que em va despertar alguna inquietud antropològica.

Des de la grada veia una noia altíssima i esvelta, situada a primera fila, els cabells rossos li arribaven al cul i es balancejava amb la multitud que es veu que era capaç de beure cervesa (recordem que estem al Birrablareix!) xerrar en volum de discoteca i escoltar. La cridòria estrafeia una el so que es mereixia aquella festa i des de la grada no podíem sentir bé els petits monòlegs que solen fer tan entranyables els lapses entre les cançons.

Llavors, els avis de davant nostre es van aixecar. Anem! ̶ ̶ Van dir. Per un moment vaig pensar que se n’anaven a casa. Que creuarien el carrer, entrarien a casa, es posarien el pijama, es farien un got de llet amb galetes, un petó, posarien les respectives dentadures en remull i s’adormirien pensant que ja no tenen edat per aquestes coses. En comptes d’això, els avis vilablaretencs, van baixar dirigint-se a la pista, obrint-se pas a cop de bastó entre la quitxalla i es van posar a ballar. Som-hi! ̶ vam dir-nos mentre ens afegíem a la festa, avergonyits pel nostre galopant sedentarisme.

Estàndard
dones!, literatura, mare i fills, personal

El fill de puta


alarm clockTenir fills suposa, entre d’altres coses, ser curós amb el llenguatge. I ser-ho des del primer dia. Ser-ho, fins i tot des de que el duem al ventre. Estic convençuda que si comencéssim a fer aquest exercici de depuració aleshores, tot aniria molt més bé després. Costaria molt menys deixar l’hàbit de parlar grollerament. Segur.

Però quan un és malparlat de mena, la cosa no va així. Sempre es troba un moment millor per deixar de parlar malament. Sempre hi ha una paraula gruixuda que ajuda a ser més precís adjectivant algú, algun renec que sintetitza màgicament l’estat d’ànim o la deriva existencial d’un dia concret (de merda). O de la (puta) vida general. Que els eufemismes només fan que allargar el neguit verbal d’algú que necessita des del més essencial d’ell mateix, ser exacte i fidel trobant mots que facin justícia a les coses.

Aquest matí, per exemple, quan experimentava un petit instant de felicitat he pensat en això que ara escric. En ser precís amb les paraules gruixudes, vull dir.

Havíem passat la nit muntant guàrdia amb la nostra petita donzella insalubre, la que s’ha passat la nit febrejant i tossint.  Però quan el sol despuntava, s’ha adormit feta un cabdell enmig de nosaltres dos. El pare m’acaronava els cabells i la filla respirava fondo i net, mentre m’ agafava tendrament la mà. Llavors he detectat aquell moment com un moment d’aquells per recordar. D’aquells instants que si se sumessin en un lapse temporal continuat, ens farien rebentar de felicitat. No podria suportar aquell èxtasi de pau, amor i calidesa durant gaire temps, pensava. El nostre cervell no està preparat per això. Però hi era, llavors. I volia que allò durés per sempre. Fins que el despertador ha sonat deu o quinze segons després. El gran fill de puta ha sonat i ha despertat la criatura i la malparlada que porto a dins:

-Fill de puta! –he vocalitzat tan clara i distintament com he pogut mentre rebotia el l’aparell contra la tauleta.

-Fill de puta! -Diu la nena assenyalant el despertador desmembrat. Fill de puuuuta -repeteix fent ostensió d’haver après com es diu aquell objecte.

Ara la feina és meva. D’ensenyar-li que allò no és un fill de puta pròpiament dit, que és un despertador. Que no ha de dir collons quan s’enfada, sinó per referir-se a un altre tipus de cosa. Que l’hòstia ja la rebrà a missa, si ella ho vol i li surt dels ous. Que els ous són els ous, els de les truites. Que les truites que es menja són de puta mare. Perquè les faig jo, la seva mare. Mare i prou. En fi. Que ara la feina és meva. I que hauré de començar-me a plantejar parlar més bé. Que no costa una puta merda.

Estàndard
arts escèniques, crònica, literatura, periodisme, vida quotidiana

Informe per a una acadèmia


Humà, massa humà

/ 7.12.2013
Ivan Benet ha estrenat al Festival Temporada Alta un espectacle basat en l’Informe per a una acadèmia de Franz Kafka. Benet ha comptat amb la complicitat de la cantant Sílvia Pérez Cruz, que hi ha posat la seva veu. L’espectacle ha de girar.
benet

Quan hi ha un text que fascina, l’adaptació teatral corre el perill de no encaixar amb les expectatives del lector. L’enamorat de Kafka, en aquest cas, té molt presents les bondats d’un conte dens i bell que ens parla de les aventures i desventures del simi que ha esdevingut humà en un temps rècord. L’enamorat de Kafka té molt present un relat capaç de plantar-nos quatre premisses filosòfiques (d’aquelles que fan mal) tot prenent la forma d’una faula bestialment humana.

Perter el Roig- el Gregori Samsa d’aquesta metamorfosi inversa, com diu el director – ens ensenya amb tota la naturalitat del món tant el cul com l’ànima, ferits el dos per una mateixa bala, la que el va arrabassar per sempre dels seus orígens deshumanitzats.

Però Ricart i Benet han fet una molt bona feina amb el seu informe. Una traducció intel·ligent damunt l’escena que pren possessió del cos de l’Ivan Benet, tan o més bon intèrpret que simi, tan brillant com mesurat, tan còmplice del text com de la llengua amb què va ser escrit. Així, els conceptes clau de l’obra (llibertat i sortida) s’escriuren  damunt d’una pissarra, deixant palesa la voluntat de qui no voldria tòrcer la precisió i la força original de les paraules.

A banda de l’excel·lent treball actoral (i el mèrit de portar tan dignament el pes d’un soliloqui d’aquesta volada), cal destacar l’escenografia molt conjuntada per l’ocasió. Kafkiana, vull dir. Un entarimat ascendent (o descendent, com vulguin vostès) en forma de cinc llargs esglaons que va descobrint calaixets de la vida del simi que hem vingut a veure —i és que també hem vingut a veure un mico que fa monades, oi?

Escenografia kafkiana, sí. D’aparent simple simbologia, però profundament reveladora. Fantàstics racons de la memòria evolutiva que juguen amb la llum que assenyala i projecta la grandesa inclassificable del personatge. Portes entre els graons que deixen sortir els sons i la música (d’emotiva i discreta exquisidesa, tal i com és la Sílvia Pérez Cruz) que ens transporten sota l’aigua, enllà del mar o dins d’una gàbia, dins del cervell d’imbricats plecs, tan retorts i funestos com els de qualsevol home que se sap home.

Finalment, honorables senyors i només a tall d’informació, m’agradaria expressar la meva personal evolució. La de lectora escèptica a espectadora més que satisfeta amb l’espectacle. Un muntatge que ha sabut sumar qualitat estètica pròpia –que remou, que sacseja- per estar en sintonia amb aquest cruel desplegament de veritats romàntiques.

Estàndard
literatura

Una mama catalana a Espanya


Imatge

Queda oficialment oberta la secció Una mama catalana a Espanya, en honor al blog de la Fátima Casaseca, Una mamá española  en Alemania. Des d’aquí aprofito per elogiar la gràcia i el valor del que escriu la Fàtima, hàbil ploma 2.0 que tan sovint confraternitza a través de l’humor amb totes les mares del món, en especial de les seves compatriotes i suposo de totes aquelles que han hagut de fotre el camp de la península per poder subsistir.

 Tot plegat ho amenitza amb una dosi d’antropologia hispànica, la de l’homo sapiens (o hauríem de dir mater patiens) que ja ha renunciat  a l’evolució i que es resigna molt dignament a perviure intentant encaixar amb el teutó i els seus mites culturals. Jo m’ho passo molt bé llegint-la, la veritat.

Per això avui, quan començava a escriure sobre alguna de les petites glòries que suposa ser mare (és guaridor, proveu-ho!), he pensat en ella i en totes aquelles valentes que ho deuen tenir relativament més pelut perquè són lluny de casa. Molt més que una mama catalana a Espanya, que per més estrangera que sigui en aquest país on li diuen que pertany, se sabrà sempre a casa (a casa d’uns altres, però a casa).

Estàndard
dones!, literatura

Al·legat contra les princeses imbècils


barbie

No puc deixar de pensar en aquesta versió de la Lisa Simpson argentina! Ni en com deu ser de fantàstica la seva mare (o el seu pare) que, tant si és pels gens que li ha aportat o per les reflexions que li han fet néixer, ben segur han provocat aquest al·legat contra la imbecil·litat femenina que vesteixen les princeses Disney.

Quan va néixer la meva filla, em vaig negar en rotund a comprar-li res que fos de color rosa o que portés estampada alguna d’aquestes execrables icones de l’estupidesa humana. Barbies Spilbergitzades, nenes amb el cervell de cotonet dolç i les aspiracions d’una dona com cal dels anys 40.

I per què no he de voler deixar que el meu príncep em trobi eh, mare? Per què no puc vestir-me del color que em roti? (rosa, també) Per què he de tenir necessariament i en tot moment les aspiracions d’una dona moderna, lluitadora, desacomplexada i lliure?

I jo penso llavors que ja puc vestir la nena de negre i blau, convertir-la en una  versió reduïda del que m’hagués agradat ser.  O alliçonar-la respecte l’incommensurable poder de la seva sexualitat, cerebral i sinistra (com la Kitty, una gateta que pensa en gran, tenint en compte la mida del seu cap).

Que ja li puc dir que ningú li imposi la fe o la deriva (ni tan sols la seva mare). Que sigui sistemàticament descreguda i tolerant, que s’estimi tant a sí mateixa que vulgui el mateix amor pels qui l’envolten. Que faci el bé però que esgarrapi quan la fereixin. Que somrigui sense tapar-se la boca. Que de tant en tant, es talli els cabells ella mateixa. Que de tant en tant sospiri mirant l’infinit mentre es pentina. I deixi petons vermells als miralls, convertint-se en l’imbècil princesa que totes som, quasi atàvicament, mal ens pesi.

Estàndard
literatura

Bedlam, l’estranya.


Cada vegada que intento explicar què és Bedlam  deixo anar una resposta diferent i això em comença a preocupar. A vegades em justifico amb la història mateixa o  amb la manera en què està escrita. Quan estic estupenda dic que si costa, és culpa del lector, aquest lector pragmàtic amb el qual mai serem amics. Després penso que tindré pocs amics. I faig un silenci. I continuo explicant de què va la cosa, intentant no semblar una mare que vol casar la seva filla lletja.

Ahir, sortint de Ciutat dels llibres (per cert, dimecres la podreu veure a TVGI a les 21,00h! 😉 em va tornar a passar el mateix. Tot i que no va sortir la pregunta ¿De què va Bedlam? en va sortir una de més difícil de fintar: Per què Bedlam és estranya?

No vaig explicar que Bedlam era la historia d’una mare i un fill que arriben a un lloc desconegut per quedar-s’hi per sempre. Que és un lloc on hi passen coses fora d’allò comú. Que allò comú és la gairebé  paranormal. On tothom té una història que ratlla allò grotesc i que hi conviu, alegrement, com conviuen amb un hivern que arriba en ple mes de juliol o amb un nen que es torna de color blau o amb una àvia que només parla quan li gronxen el balancí o amb una mare que no vol deixar anar el seu fill i el reté entre inacabables metres d’una bufanda.

No vaig dir que Bedlam és un cúmul d’històries que s’obren la porta les unes a les altres, històries cargolades fins la sacietat per provocar la sensació d’absurd i la rialla; retòrica que se’n riu d’ella mateixa; pensament sense pretensions moralitzants; exercici d’amateur il·lusionat.

Finalment Bedlam té d’estrany ben poca cosa: Les ganes d’ algú que no ha anat a cap escola d’escriptura (potser m’hagués convingut!) i que volia parlar als seus sobre la recerca de la felicitat. Sobre la importància de l’oblit en aquesta tasca. Sobre l’amor que tot ho obvia. Un amor tan fondo i perillós com un pou que pot empassar-s’ho tot (aquí el personatge central de la novel·la) i que relega la vida a una espècie de llimb on s’hi poden trobar tots aquells que s’ han perdut alguna vegada.

Estàndard
literatura, mare i fills, vida quotidiana

Ancha es Castilla


índex

Fa dies que la rentrée s’ha materialitzat i encara tinc el cap de vacances. Però això se solucionarà aviat, quan acabi d’escriure això. Serà una espècie d’exorcisme de les hores càlides, dels llargs moments de  de copilot que deixa la seva terra, endinsant-se al fons de l’Espanya profunda, retrobant amics que creiem engolits per la distància.

A fora, corria la immensitat d’uns camps de grogors ondulants, cada vegada més secs, cada vegada més empastats d’un passat que s’insinuava bastant més feréstec. A cada castell que apareixia, era fàcil imaginar-s’hi històries de fites i conquestes, de dominis i vassallatges. Un toro de tant en tant. Conreus d’oasi i de miracle. Un poble entorn d’un campanar que semblava sostenir-lo. Un núvol que projectava alguna ombra única que segurament es va desfer abans que la poguéssim percebre. Tot era sol i vastitud. I tot indicador humà tenia nom de llengua estranya.

Quan més ens allunyàvem de casa, la sensació de llibertat es feia més gran. També certa mala baba contradictòria: cap peatge en centenars de quilòmetres de fantàstiques vies. Llavors vam entendre fàcilment per què els diners -que ens marxen de vacances molt abans que nosaltres- els costa tant de tornar a casa. Ancha es Castilla!

Malgrat tot, tornaria una i mil vegades a fer via per tots i cadascun d’aquests indrets. A Segòvia no, que m’hi vaig trobar conservadors de museus molt malcarats, que no toleren que criaturetes els mancillen una alfombra del siglo XVI.

-Pues si es del siglo XVI, señora, ya tocaría cambiarla! –Pensaba yo por mis adentros. Y pensaba en castellano, aunque nunca pronunciase las cuatro o cinco réplicas hirientes para defender el honor de mi inocente hijita, mancilladora de alfombras castellanas, clara descendiente de los Trastámara. Pensé en castellano sí, porque  los catalanes ya tenemos éstas cosas. Mucho de lo cortés y poco de lo valiente. En Fin. Que ja s’han acabat les vacances.

Estàndard
literatura, vida quotidiana

Encontres a la tercera fase 3


Touched_by_His_Noodly_Appendage

Avui només copio i enganxo el text de l‘article del diari  Ara perquè no li cal cap volta més. Només destaco que els dos últims paràgrafs són els millors. Molt més realistes que l’exposició del cas.

L’anècdota em fa pensar que hi ha una raça, prou ben instal·lada en totes les societats, molt més autèntica i pervivent que la dels gitanos. Viuen al cor de les institucions complint la llei fins l’avorriment microscòpic. De tant en tant però, n’hi ha un que és un alatrencat i agilitza algun tràmit. Va a esmorzar només una vegada i en quinze minuts. Un i només un d’ells que és agradable i que no et fa tornar l’endemà. O fa coses d’aquestes per enfotre-se’n d’ell mateix i dels de la seva estirp.

Llegiu, llegiu:

Lukas Novy ha pogut sortir a la foto del seu document d’identitat amb una escorredora al cap perquè les autoritats de la República Txeca han dictaminat que s’han de respectar les lleis d’igualtat religioses del país, segons informa el Mail Online. L’home va dir que la religió ‘pastafari’, de la qual és seguidor, l’obliga a dur sempre una escorredora al cap.

El portaveu de l’ajuntament de la ciutat de Brno –on viu Lukas Novy– ha explicat que la sol·licitud compleix les lleis del país, que permeten dur el cap cobert per raons mèdiques o religioses.

El dogma central d’aquesta religió és que el Monstre Espagueti Volador –invisible– va crear l’univers després de beure molt, una creença que va sorgir als Estats Units com a protesta social de la teoria del disseny intel·ligent.

Els pastafaristes creuen que les imperfeccions del món són degudes a la borratxera del Monstre. El símbol d’aquesta religió és una creu, però no amb un Crist crucificat, sinó amb una forquilla per menjar espaguetis.

Estàndard
literatura, vida quotidiana

Prou petons


tumblr_mgisdhaKTZ1s2mjgno1_400

Arribarà el dia que finalment es prohibiran els petons. A partir d’aleshores s’expressarà l’amor tan tendrament tou a través dels llavis cap els llavis o bé cap a les galtes (les de la cara, vull dir) d’una altra manera. L’amor o les ganes de matar algú a la italiana, petons de màfia, per exemple.

Finalment s’acabarà aquesta prou perillosa convenció social a favor d’un altre gest més higiènic, val a dir.  A partir d’aquell dia, substituirem els petons per aixecades de cella.

Podrem aixecar les celles un parell de vegades, puntejant el gest al temps de corxera, quan vulguem saludar algú que bé es mereixi la nostra estima (com ara el nostre cònjuge/parella contractual). O quan ens n’acomiadem sortint de casa.

Podrem aixecar lentament i amb arquejada sinuositat una de les dues celles, quan pretenguem expressar amor epidèrmic (aquell que es manifestava a través dels antics petons de cargol). En canvi, per dir a algú que morirà properament o que es trobarà algun cap de cavall sense cavall, n’hi haurà prou en arrufar-les i clavar una sòlida mirada siciliana.

Falta poc per aquest dia, creieu-me.

Estàndard
literatura, Periodisme local

Gintònic (Sobre Climent, de Josep M. Fonalleras)


00106522009262___P1_1000x1000

El gintònic, aquí l’apunt més cultural d’aquesta reflexió, és un còctel obtingut per la mescla de ginebra i tònica. Es considera un magnífic digestiu, per la perfecta conjunció d’amargs, dolços i anisats presents al combinat.

Una cosa semblant passa amb aquesta novel·la. Funciona com la mescla espiritosa que ens ajuda a pair alguna cosa contundent que ens hem empassat (com ara algun imperatiu). I ho fa no només perquè està ben fet, sinó també perquè porta bona ginebra i una tònica de marca.

A mi m’agrada perquè no me’l solc prendre sola ni tan sovint –Estaríem arreglats! Però si mai ho fes -això de beure un gin tònic sola i poc sovint-  brindaria a l’aire com si estigués ben acompanyada, com si celebrés qualsevol cosa en nom de la salut, les peles l’amor i  l’amistat.  També per aquelles coses que no es poden dir i que apareixen en el “Clinc!” del xocar de les copes. Feu-ne un glop i ja m’ho direu.

Estàndard
intel·lectuals i mitjans, literatura, Uncategorized, vida quotidiana

Tantes maneres de dir t’estimo


Imagen

Als matins sovint poso la televisió com si fos la ràdio. Avui escoltava al Josep Maria Espinàs que intervenia a TV3. Ho feia amb unes quantes plomes de renom de les lletres catalanes, convidades en motiu de la diada per parlar (i es clar que sí!) de l’ofici d’escriure. Tots en deien d’interioritats tòpiques sobre aquesta feina i sobre un dia com el d’avui. Però l’Espinàs m’ha commogut.

La Melero, li clavava aquells dos grans globus verds (als ulls em refereixo) mentre li preguntava si no n’estava cansat de signar llibres per sant Jordi. Suposo que la noia volia fer anar la conversa cap a la mercantilització de la diada. Suposo. Llavors l’escriptor ha explicat una anècdota per il·lustrar què és Sant Jordi per a algú que es dedica a escriure.

Això és Sant Jordi

Una noia embarassada li demana que li signi un llibre. L’Espinàs explica llavors que a ell li agrada saber qui és i què fa la persona per la qual escriu una dedicatòria.

I per qui és aquest llibre?

És pel Joan –diu la noia-

-I què fa en Joan?

En Joan encara ha de néixer –contesta l’embarassada mentre s’amanyaga la panxa dolçament-

Aleshores tots els contertulians somriuen. I l’Espinàs continua:

I per qui és aquest llibre? –Pregunta a un altra lectora que feia cua per a les signatures-

És pel Francesc –diu ella amb  veu ferma-

-I què fa el Francesc?

El Francesc és mort. Cada vegada que vostè ha publicat un llibre, senyor Espinàs, el Francesc li comprava i feia cua perquè li signés. A casa tenim una lleixa amb llibres seus. Aquest any també hi haurà un llibre dedicat al Francesc a la lleixa dels llibres signats per Sant Jordi.

Estàndard
literatura

Dir adéu


Li deia adéu amb la mà, enganxat a la tanca del recinte. Un ull li sobresortia lleugerament de l’òrbita i es va fixar en com n’era de vell. En com el cabells blancs sense matèria li voleiaven com els d’un esperit. I els dits de la mà estesa li tremolaven sabent-se  altrament sol en aquell lloc estrany.

La directora del centre s’ho mirava rere les portes automàtiques de l’entrada. Ella pensava que com podia ser allò. Que com aquella dona, corpulenta de cos i d’esperit, podia no alterar els sensors que obrien i tancaven les portes. Era justament col·locada sota un d’aquests sensors. Un misteri que potser, el seu pare, esbrinaria amb els anys.

Uns moments més tard, giraria cua cap dins i faria la migdiada a l’habitació. Quan es despertés coneixeria alguns dels altres avis. Farien alguna partida de botifarra. Algun dominó. Parlarien de com n’era d’antipàtic José Maurinho i, en acabat, berenarien. Mentrestant, la seva família ja hauria arribat a Girona i respiraria d’esgotament, sense acabar de creure’s de tot la calma i el silenci d’aquella tarda.

Estàndard
literatura, vida quotidiana

Mala mar


Avui el mar fa realment molta por. Ja gairebé no queda platja i l’espigó sembla un reguitzell de pedretes, d’aquelles que construeix un menor de 3 anys a la sorra, durant el plàcid més d’agost.

L’hivern als pobles com aquest, és una altra cosa. Una altra cosa semblant a un fantasma al purgatori, a una novel·la d’Stephen King. Palamós, des d’aquí sembla que estigui edificada sobre la closca d’una tortuga de mar. Perquè es mou, lentament. O potser és el l’edifici on estic que es mou, perquè els fonaments estan perillosament prop de la línia de la costa.

Preguem que les onades no travessin del tot la platja o si més no, que no arribin al sisè pis. Em temo que els aïllaments del meu balcó no ho resistirien. Si ho fessin, però, seria fantàstic. Viure dins el mar, com en una peixera preciosa. Llogaríem el pis a l’estiu per l’ingent turisme subaquàtic. I ens faríem d’or. I podríem sortir a pescar amb més facilitat.

El plans urbanístics dels anys 60 no ho preveien això. Que els privilegiats que adquirien un apartament davant del mar o, pràcticament sobre el mar, 40 anys després adquiririen un valor, si més no, inaudit.

Estàndard
literatura, vida quotidiana

Pongos reloaded


Obrim la porta d’una llar desconeguda. És una mica més gran que el darrer pis que hem vist, aquell que s’havia de saltar el llit per poder anar al wàter, aquell que per poder anar al wàter s’haurien d’haver adquirit  aptituds contorsionistes.

Doncs bé, obrim la porta d’aquell misteriós pis “ideal parelles” = “pis diminut, fosc i humit susceptible de ser escalfat, omplert i il·luminat per l’amor de les parelles, generalment joves i amb sous de vulgars postuniversitaris”.

La noia de l’agència obre ràpidament els porticons de la cuina-menjador perquè no se’ns apoderi l’ impressió d’estar dins una galleda. La llum entra tímidament perquè a fora plou i els núvols semblen haver retingut la claror que fa boniques les coses.

A poc a poc, es retalla la silueta d’alguna cosa de mida considerable al fons de la sala. Es va intuint un contorn familiar mentre la representant de l’immobiliària s’ajup per endollar alguna cosa.

Tat-xan! L’antic llogater us la regala!

És un crucifix gegant ple de bombetes que aleshores, encegada de llum i de culs per terra, vaig interpretar com una senyal. Per això i perquè un llamp terrible va esclatar fora la finestra en el moment de màxima asturació surrealista.

La tempesta es va aclarir i de seguida vaig pensar que el primer que faria quan fes el trasllat, seria enretirar una a una les bombetes, per aprofitar-les. Després la faria estelles amb una destral perquè sovint havia desitjat blasfemar d’aquesta manera.

Així que, procedint a la desfragmentació i potser pel ball descontrolat de violència, un braç cantellut de la creu davallà taxativament sobre el meu cap, innocent, només fet de carn i pensaments immanents.

Crec que la contusió ha coagulat, vull dir, que a partir del fort impacte i les migranyes successives, s’ha consolidat en mi la convicció profunda sobre l’existència del Déu de l’antic testament i la conseqüent però no necessària universalització de la doctrina eclesiàstica.

Per això demano que no s’enretirin els crucifixos de les escoles concertades. Ben mirat, no molesten pas més que qualsevol pongo, d’aquells que ens regalen i que no sabem on posar-los.

A més, amb el temps acaben per fer bonic. Ací, al cim del moble de l’entrada, un “elefante de la suerte”. Quan ve la sogra està contenta de veure’l i s’estufa del bon gust que va tenir fent-nos aquell obsequi.

El mateix passa  allà, al cim de les pissarres dels infants, un crist torturat i moribund, símbol inequívoc de l’amor de Déu als homes. Hi ha gent que se sent satisfeta i tranquil·la de tenir-lo. Com la foto dels reis, com les taules de multiplicar o l’entrepà de pernil dolç a la motxilla.

Estàndard
literatura, vida quotidiana

Sota les illes Formigues


Other_end_of_the_World_by_boxheadhero

Empuriabrava. Juliol del 2009. Acaba de donar els darrers retocs al seu vaixell preciós i es disposa a dur-lo a Blanes a buscar la seva família. Se l’estima molt al seu vaixell, tant, que fins i tot no li ha posat el nom de la seva dona.

La Llúcia i el senyor X, es fan a la mar, de nit, empesos per la suau brisa d’estiu i la il·lusió d’un diumenge d’estrena. Tot fa mar: La seva samarreta de ratlles amb el cavaller de Burberrys, les sirenes que emergeixen del trencaones com dofins, la pipa.

De sobte, la nau lluu contra la llum del petit far de les Formigues. I contra les roques mig submergides. I contra el formiguer sencer. Se sent el soroll del naufragi i els esgarips d’una batalla antiga. Al senyor X li sembla sentir mondieux i despertaferros entre els catracracs del seu vaixell i els seus hòstiaputes.

I mentre la Llúcia s’enfonsa mar endins, ell l’estira, com estirava la Kate Winslet a en Leonardo di Caprio. Se sent tant tràgic mentre va nedant cap a la costa que no s’adona que a pocs metres estan fent una rave a la cala del Crit. Sent tan fort la música de Titànic dins el seu cap que continua nedant, ben bé dues hores, fins a Cap Roig.

És un guàrdia dels Jardins, en David Espada, que el troba fet un Cristo entre un cactus i una buguenvíl·lea. Porta una garota enganxada a la barba de nàufrag que ja li ha crescut del disgust. Fa un glop de til·la i maleeix l’existència de les Formigues mentre en David Espada l’abriga amb una manta.

Mentrestant, el vigilant el consola i li diu que no ha estat culpa seva. Que tot ha estat culpa de l’ambició expansionista de Palafrugell. L’Espada no entén com trobant-se tan a prop de Palamós, part de les Formigues hagin estat regalades a Calella. Segurament, els de Palamós les haguessin il·luminat millor o hi haguessin construït un edifici de dotze plantes per rendabilitzar-les, tant se val. La qüestió és que el guàrdia palamosí de Cap Roig n’està segur que si les Formigues haguessin estat completament de Palamós, allò no li hagués passat.

Després de tot, del betadine i de l’ensurt, el senyor X respira una mica més tranquil. Si més no, sap exactament on reposa el seu vaixell. Al costat d’un barco francès, sota les formigues, les de Palafrugell.

Estàndard
dones!, literatura, vida quotidiana

La dona efervescent


2cb21a1707679535

Casar-se val la pena. Caseu-vos tots si podeu. A la més mínima ocasió que algú pel carrer us digui “Sí”, caseu-vos-hi. Només cal que hi sigui uns moments abans, digueu-li, per rebre els convidats a la porta de l’església. Ha de fer com si fos casa seva, però sense obligar als assistents a fregar-se les sabates a l’estora. I és que a  la casa de Déu, qualsevol pot entrar-hi amb els peus bruts si després demana perdó.  Digueu-li també, que haurà de venir de venir mudat, suar i posar cara de tenir molts amics i d’estar molt content. De la resta, se n’encarrega la núvia.

La núvia, aquella dona efervescent que pul·lula pel com trepitjant núvols de Peta Zetas. I somriu i s’esgota i diu gràcies i pensa, pensa molt. Pensa des del Big Bang, on es van originar les partícules de teixit del seu vestit, fins a la disposició somiada de les flors de les taules, en forma de Big Bang. A les núvies els agrada que tot encaixi.

Jo he conegut unes quantes núvies durant aquest temps i hem format fraternitat. Ho sabíem tot les unes de les altres. Sabíem moltes coses sobretot dels nostres sentiments… de preocupació per les respectives talles, per les sogres, per les taules, per les sogres-taules, pels convidats i així fins l’últim detall infinitesimal.  El que no vaig saber mai és amb qui es casaven. Però això ens era igual perquè casar-se val la pena. Caseu-vos totes si podeu.

Anar com a mínim sis mesos abans a una botiga d’aquestes de marca de núvia. Sis mesos perquè 150 follets xinesos han de treballar moltes nits per enllestir els vestits de totes les núvies del món. Un cop han fet l’ultima envestida amb fils de lluna xinesa, els envien rabent per fax a una botiga d’aquestes. Sí d’aquestes que les dependentes porten el pal de l’escombra, la fregona i l’aspiradora al cul. T’ensenyen un mostrari amb mil sílfides vestides de semi blanc. Tu n’assenyales un. Elles t’aixequen la cella. Unes quantes pàgines després assenyales un altre modelet, elles t’aixequen la comissura dels llavis. Tot plegat és com una partida de poker.

-Perquè quant tenies pensat gastar-t’hi?

Unes hores més tard, se sol estar a casa, arrencant les cortines del menjador que, curiosament són del mateix color del vestit dels teus somnis. Un cop feta la darrera puntada, la resta, els anys en comú amb el de la porta de l’església i aquestes petites coses vull dir, s’encaren amb optimisme i entusiasme. Perquè els detalls són xuminades. El que val realment la pena és casar-se . Caseu-vos tots si podeu.

Estàndard
filosofia petita, literatura, vida quotidiana

Les palindròmies fan ràbia


És palindròmies o palindromies? ho preguntarem a algú que hagi tingut temps de treure’s el nivell D. El meu company va pel camí. Aquí al costat, malalt, fastiguejat des de fa dies pel virus-que-els-alumnes-em-van-passar-i-que-jo-li-he-passat-en-una-mutació-que- curiosament-supera-el-llindar-ultrahumà-de-les-seves-defenses- es dedica a fer mots encreuats.

Els de’n Màrius Serra valen realment la pena: 2 horitzontal és palíndrom de barber. Pa-lín-drom… I què és un palíndrom? -em pregunta el malalt que ja es camufla entre el color del diari-

Doncs bé, la primera cosa que em ve al cap és un elefant. Que un elefant no és un palíndrom, que és un paquiderm, ho sap tothom. Però a mi em ve al cap un elefant.

Eus ací la meva teoria sobre els mots i les coses. De com ens arriben els mots abans que les coses i una imatge proteica s’origina a aquelles interioritats mentals que Wittgenstein avorria. Abans del concepte consensuat en una imatge mental concreta, la correcta, la que ens fa competents en la parla, m’he creat, almenys jo, un significat i un referent provisionals que, curiosament no m’abandonaran mai.

M’explico. Tot va començar amb la paraula “puta”. Quina gran paraula vaig descobrir a l’hora del pati! “Puta!” l’hi deia l’hermosa Raquel a la seva inseparable Marta, la de l’acné precoç. “Puta, puta, puta i més que puta!

-” Mare, unes nenes grans han dit “puta” Què és una “puta”?

-”Er… Ehm… Que t’han posat molts de deures avui carinyo?”

I bé, allò volia dir en l’idioma dels lapses temporals en l’explicació maternofilial… “Puta no vol dir res… encara”. Com tampoc vol dir res “cornamenta”, “disfunció erèctil” o “declaració de la renda”.

Per tant, havent inserit als meus sentits una entrada sense imatge, els sentits van dibuixar una imatge provisional. Aquella paraula era important i s’havia de retenir. D’aquesta manera, es va generar la imatge d’una bota. I ben mirat no era una imatge gens arbitrària: Era una bota de cuir, alta, de la família de les xiruques, vella i gastada, amb cordons desllorigats, sense cordar. Allò era una puta i ho va ser fins que en vaig descobrir l’accepció general i concensuada. Aquella, la més íntima, romandria com una ombra màgica cada vegada que digués a a algú “puta, puta i més que puta”.

I un palidrom? Un palindrom era un elefant sense significat, ni sentit, ni referent. Era fantàstic abans d’adjudicar-li el vertader nom. Era fantàstic… A canvi de la dosis de realitat que va fer que la paraula es pogués encabir als mots encreuats, a canvi d’aquest… “AQUELLA PARAULA O FRASE QUE POT SER LLEGIDA TANT DE D’ESQUERRA A DRETA COM DE DRETA A ESQUERRA”, el meu palindrom va perdre poder ser completament qualsevol altra cosa dita amb aparença d’elefant. Un palindrom, així, fa ràbia.

Estàndard
literatura, vida quotidiana

Nosaltres, els mongòlics


21_trisomy_-_down_syndrome2

Deixeu-me que deixi per un moment l’embut que imaginàriament em poseu al cap des d’abans de proferir cap paraula. Deixeu-me que m’expressi amb la vostra llengua, el català correcte, tan fornit de relatius, subordinades i bones maneres. Deixeu-me que em posi, durant unes ratlles, la disfressa de normalitat.

Tinc la Síndrome de Down i, si res no ho canvia, com ara una pluja de meteorits provinent de Criptó, la continuaré tenint durant els pròxims anys. No em vull posar massa sentimental, a l’estil de Forest Gump, Jo sóc en Sam o la Vida de Bryan (la més sentimental de totes les pel·lícules de discapacitats amb alguna creu) però aprofito l’embranzida per expedir amb rigor una rabieta.

Després d’anys d’integració escolar i laboral. D’anys d’avenços molt significatius en la nostra qualitat de vida. Després dels esforços en la formació de certa consciència social al voltant del tractament de persones com jo, m’he de continuar sentint a dir: subnormal, mongòlic o retrassat.

Els noms i les coses

I és clar que tots tenim la pell fina! A ningú li agrada que el bategin sense tenir-hi veu ni vot. De fet això sol ser una decisió dels pares que acotem perquè no tenim consciencia de res quan ens emprenyen un solejat diumenge, vestint-nos de blanc ridícul de punta anglesa, mullant-nos el cap amb una aigua horripilantment freda, tan a prop d’una pica baptismal que aleshores concebem com una mena de wàter ancestral.

Tot sempre voltats de familiars només il·lusionats pel tiberi que ve després. I ens preguntem… què he fet jo per merèixer això? Tants pecats he comès tot just portant unes setmanes de vida terrenal? Què he fet jo per merèixer rebre la benvinguda en una comunitat que a mi ningú m’ha demanat d’entrar-hi, almenys així, posant el cap pelat,icterici i innocent, dins un lavabo estrany?

Però llavors som massa petits per tenir sentit de justícia o per decidir res. Menys encara per escollir el nostre nom i amb els anys, si és que no ens han posat Josep-Fulcreci-Salvador o Nemesi, ens hi acostumem.

Però és que jo em dic Geraldine. M’agrada el meu nom i vull que tothom ho sàpiga que m’agrada. Que discapacitada, disminuïda psíquica o depenent emparada a la Llei de Dependència són noms més políticament correctes per acostar-se al que mínimament sóc, sempre inexactes i enclitxetadors, com tots els noms per les coses, però que sempre sonaran millor que subnormal, mongòlic o retrassat.

Des de Mongòlia, amb amor.

Mongòlic potser és l’expressió més poètica de totes. Deu ser perquè m’hi assemblo, com les dents d’Eloisa a un collaret de perles “Aquell del clatell i el perfil pla, dels ulls axinats però que no és ni xinès ni japonès”. La diferència és que jo podria ser-ne de mongòlic xinès o japonès, però aleshores tindríem certa dificultat a reconèixer-me. Potser llavors, allà estant, dirien per assenyalar-me: “Mireu el compatriota subnormal”.

Això sona a títol de novel·la: “el mongòlic subnormal”. Potser que comenci a escriure algun tipus d’autobiografia imaginària, com si hagués nascut a Mongòlia, per exemple, i els mongols tinguessin seriosos problemes per taxonomitzar-me dins la seva normalitat o per insultar-me amb propietat.

Dono per acabada la meva rabieta. Torno a col·locar-me l’embut i a viure bonament la meva valuosa rutina. I sisplau, depureu el llenguatge que penseuparleu de paraules obsoletes. Si no ho feu per mi, que, en definitiva ja sabeu que tan se me’n fum, feu-ho pels meus familiars, que són gent curtida com jo, però amb un punt  d’irascible al respecte.

 

Estàndard
literatura, periodisme, Periodisme local, vida quotidiana

phylia electrònica


 Ja no cal anar a la carnisseria per posar-nos al dia de la vida dels altres. Tenim el senyor Facebook, degudament arremangat per servir-nos un bon bistec.

 Si Girona ja era petita, petita d’endins cap enfora,  avui s’ha rebel·lat com un indret molt més familiar i desacomplexat del que em pensava. Als habitants de la nostra ciutat, escampats arreu del territori, ja no els importa saludar més que electrònicament algú que pel carrer haguessin obviat.

 El motiu per a l’enrevessament de les relacions socials era molt més simple que la mala llet, la supèrbia o la simple selecció natural. Era vergonya!

Amics e amats

“Es donen en tot això unes diferències d’espècie, i tant els nostres amors, com les nostres amistats, són diferents. Hi ha tres classes d’amistats, igual que hi ha tres classes d’amabilitats [d’estimabilitats]. En cadascuna d’elles trobem reciprocitat i amor no secret. Els que s’estimen mútuament volen el bé els uns dels altres, segons la natura del seu amor. Els que s’estimen per la utilitat no s’estimen per si mateixos, sinó amb l’esperança d’obtenir de l’altre algun bé. I el mateix ocorre amb els que s’estimen amb vista al plaer; no estimen les gents de talent per les seves qualitats, sinó per com els resulten de grates.”

(Aristòtil. Ètica a Nicòmac Vlll, 2 i 3)

Ara mateix, un gegant imparable – penso en  el ninot descomunal  de Michelin dels Caçafantasmes-  ha pogut amb el pudor i la gelosia de sí. S”inicia un intercanvi brutal d’intimitat que arrabassa totes les reticències. Un intercanvi brutal d’intimitat, quasi seminal, que altrament només haguéssim rebut o tornat a  amics o amats. Aquelles amistats tan lligades en qualitat a la virtú, i en nombre  als dits d’una  mà.

Però arriba Facebook i es redimensiona el concepte d’amistat amb molta lleugeresa.  O només la paraula, diran alguns. Només és que es fa servir  “amistat”  de manera molt laxa.  Però és gastant l’us de les paraules que s’arriba a les mutacions dels seus sentits i, posteriorment  a la substitució dels seus referents per una altra cosa:

Atenem que s’agreguen persones que passen de ser figurants de carrer, de pati, de bar, de passadís a “amics”. Alguns hi tenen un pessebre de més de 500 figuretes. Suposo, espero, que ja es noten les diferències i que el que passa,  s’acosta més un petit plaer molt semblant al que es genera jugant amb algun simulador de vida. Suposo que, de la mateixa manera que ho sentim  fora de la xarxa, aquí també se senten les diferències amb l’antiga “philia”, tan útil com un mirall per l’ànima.

Estàndard
literatura, vida quotidiana

Fantasmades


Quan un la dinya sobtadament. Quan mor sense haver fet massa res de bo a la vida. Quan té la sensació que la seva mort ha estat menys estúpida que la seva vida. Quan, en definitiva, un creu que li queda algun o molts assumptes pendents, aleshores esdevé un fantasma.

Jo en conec uns quants de fantasmes. Jo mateixa, alguna vegada he hagut de morir una mica per ser-ne durant una estoneta, per conjuntura. I ja us dic que hom no pot sentir-se gens bé essent una ànima grisa.

En Manel, el fantasma de la meva oficina,  deu haver mort fa poc perquè sembla que té molta pressa en deixar-ho tot enllestit. Enllestit per la gran ascenció a la dreta del pare. El noi ja ho vol de deixar de ser un fantasma, tan sols li caldria una pàtina d’humiltat i una mica de pregària. Però en Manel no pot deixar de dir fantasmades. Perquè ser un fantasma no es tria. Ve d’un poc afortunat creuament seminal dels progenitors i es perllonga després de la mort.  

 A poc a poc es va fent més transparent als ulls de tothom. Perquè el vegin s’ha de cobrir amb un llençol. Perquè el sentin ha d’arrossegar uns griells. De tant en tant i per casualitat, algú li escolta alguna fantasmada i es veu més a prop de la glòria.

Però  el que ell no sap i jo sé, perquè una té contactes celestials de primer ordre,  és que als que han estat fantasmes no els volen enlloc.

Al paradís ja van quedar amb les aureoles plenes d’haver d’aguantar els primers fantasmes prehistòrics. Que si he mort un dinosaure amb la punta del dit petit. Que si he fecundat a tres femelles alhora. Que si he inventat el foc… i un cop mort,  vaig haver de tornar per ensenyar-los a utilitzar-lo!

A l’infern, d’altra banda, no hi podien estar. Els fantasmes trencaven els nivells òptims de justícia equitativa assolits després de mil·lenis. Un fantasma no era cap criminal, cap mentider, cap fan de Julio Iglesias. Ni tan sols havía vist mai Dirty Dancing.   

Ja ho deixava clar Foucault,  un dels habitants més enraonats de l’ultratomba:  o s’és malalt o s’és sà; O s’és criminal o no se n’és. Però crec que a un fantasma, no se’l pot ni vigilar ni castigar, que ja té prou pena.

Segurament els buscaran una parcel·la al llimb, si és que l’església no l’ha suprimit seriosament. Alguna cambra hermètica i degudament segellada on es puguin explicar grandeses espectrals, in aeternum, mentre es pensa on se’ls col·loca, amb misericòrdia.

Estàndard
literatura, vida quotidiana

Tírria animal


La Geraldine té fòbia  als gossos. Cada dia, quan torna del taller, fa el mateix recorregut per arribar a casa. Cada dia però, li està costant més recórrer els 500 metres que hi ha de la parada a casa sense haver de tenir múltiples encontres amb algun cà.

Ahir mateix, un canitx-amb-vella-sense-vell i una cadena amb triple xiuaua. Seguidament, un gos-cavall, d’aquests que ara en diuen gran danès però que tothom hi veu Scooby Doo. Un chow chow amb un estilisme molt semblant al de la seva propietària, segurament clienta de Llongueras. Un senyor molt de la selecció espanyola amb un rotweiler. Un gos sense amo, un amo sense gos. Un sant Bernat  ensumant el cul d’ un carlí (el que és més gos que carlí) que alhora la fa petar amb el gos d’aigua de Schopenhauer. Ah! i  un alaska malamute amb trineu.

És comprensible. Per ser un bon ciutadà, s’ha de conduir qualsevol símil de Hummer i anar a comprar llenceria a Blonda. També  cal tenir animal de companyia. Tan se val si el que es tria per animal de companyia és un gos especial o una persona qualsevol,  farà falta exhibir-los.   Però la cadena de gos ofereix un plus que no el bracet de marit. Ho diu l’ampli somriure nuclear que mostra  la pau interior que només s’assoleix passejant el gos.

Ara bé, a la Geraldine  li costa guardar la compostura cívica  davant aquest espectacle. Però és que el  el cor li crema. Perd el món de vista i vol fugir mentre els vianants se la miren amb una mescla de curiositat i indignació.  M’estreny la mà tan fort que em faria suc de mà. Però finalment, el primer gos passa i ella somriu, d’alleugement, de plena felicitat, sense compostura.

Estàndard
estètica de la fotografia, literatura, vida quotidiana

Llepar una granota


Estimat J-E-G-S.P. És perquè et tinc en molt alta consideració que et previnc d’aquesta lectura. No llepis mai una granota determinada al·lucinògena, perquè fliparàs en colors. No llegeixis mai un post escrit amb voluntat aclaratòria, perquè en mi això sol ser una dissertació d’imaginari mediocre, un garbuix retòric, al·lucinògen.

No veuràs massa dracs verds i vermells quan acabis.  No cantis victòria perquè no se’t revel·larà que et perds (o que guanyes) amb el teu estrany daltonisme. Però si que et quedarà aquell deix d’absurditat que sol quedar amb les al·lucionacions.  La sensació que et sol quedar quan les imatges s’engrunen per l’aparició decepcionant de la realitat. Quina pocasoltada perceptiva! I l’absurd d’això, ja ho veuràs, ha anat sorgint en relació a les meves ganes de deixar-ho tot massa clar a la vida i massa poc clar en l’escriptura.

Hauràs vist algunes fotografies als àlbums que penjo a la comunitat Facebook. Allà n’hi ha una – sí, la que és just després de la de la tomba de Benjamin-. És la fotografia del dia que vam anar a fer la primera volta al bosc. Una mà prou desenfocada, perquè sembli la meva -en realitat era la teva- sostenint una granota al palmell estès com una patena d’església.

La granota, resignada i llefiscosa, amb la mirada sempre avorrida de nostàlgia o d’alguna cosa que no acabem d’imaginar-nos mai prou bé, és punctum i studium alhora. Fereix l’atenció com un animal tan refotudament fastigós pot continuar tenint certa dignitat monàrquica -la més sorprenent de les dignitats-.

 I estesa al palmell d’un gegant encuriosit sap, segurament per aquella saviesa arquitectònica de l’instint, que la seva mare, la seva sogra i el seu tiet Josep-Maria -altrament un nom poc apropiat per una granota- en algun moment de la seva vida van ser llepats per algun cumba, desmembrats pel mindundi del restaurant “La granota” o simplement oberts en canal pel bisturí del coneixement.

D’altra banda, a mi només m’interessava aquella fotografia pel peu d’imatge hi volia col·locar. M’havia passat pel cap que aquell era un bon moment per una gran declaració romàntica. El peu de fotografia feia així:

“aquest és en J-E-G-S.P abans de ser en J-E-G-S.P”.

 I el meu jo Monegal diu: Aaaah! Amb això vull dir que concebo el meu xerit com un príncep Blau.  Ahhh! Em creia haver fet la gran picada d’ullet a la tradició cultural de la meva generació. Em creia haver fet una declaració pública d’amor sense precedents en les declaracions públiques d’amor sense precedents.

No vaig poder esperar a l’endemà quan et vaig fer notar que havia penjat aquella imatge amb aquell peu de foto. Perquè flipessis en colors. Perquè s’et posessin els ulls de Heidi i m’estimessis com un príncep Blau sota la llum d’una farola.

La sorpresa va venir quan em vas dir que l’amfibi que apareixia a la imatge no era una granota, sinó un tòtil.  Després de tot, benvolgut estimat,  t’havia dit ex-tòtil  i amb això t’advertia com t’adverteixo al principi d’aquest post, que si mai reps de mi un antipetó et convertiràs de nou a la teva naturalesa originària, amfíbia,  tòtila.

Estàndard
literatura, periodisme

Crític i criatura


Hi ha crítics brillants, punyents, agressius i d’humor canviant. També n’hi ha de joves. Fins i tot n’hi ha amb sentit crític i n’hi ha, a més, que consideren la competència cerebral dels seus lectors. Però també n’hi ha que no, que tot ho expliquen. Per si no els hem entès.  Que van a buscar el peu del mig del gat de color de gos com fuig. Dels que es formen una opinió i l’aboquen sense massa miraments al cim de l’objecte i no escolten arguments i s’emmirallen amb el so sentenciós de les seves paraules. La seva crítica sona com el primer tro monòton de la història de l’acústica meteorològica.

No és per criticar al senyor que hi ha darrere del personatge, que pel que es veu deu tenir algun tipus d’encant personal.  Però l’actitud al voltant de la seva feina, si més no, és curiosa. Tothom s’asseu a Telemonegal i rep el ruixat estoicament.

S’obre el teló. Se sent el mateix to entre burleta i agre, de posse intel·ligent entre els pèls del bigoti. I el convidat de torn, la criatura, com ell  anomena a quasi tots els susceptibles de ser catoditzats, fa fintes i somriu mentre mostra, a vegades airosament, que accepta sense problemes qualsevol crítica.

Però és un professional de capa i espasa. Fins i tot Pilar Rahola el respecta i el compren. Tothom fa un exercici de comprensió entranyable. Perquè és com de casa. Perquè en el fons pica l’ullet. Perquè és gran… i lloable i virtuós el seu treball -diu ell mateix- i dil·latada la seva experiència.  I m’hi afegeixo. Ave senectud platònica! Jo de gran vull ser un Monegal, un fenòmen almenys portes enfora, curtit i sabut. De tot.

Estàndard
literatura, vida quotidiana

La fi del món i Homer Simpson


  

Crec que finalment no hi ha hagut cap cataclisme. A la superfície deuen haver celebrat la Diada amb normalitat. Però fa uns dies tenia el ferm pressentiment que el món acabaria absorbit pel forat negre que generaria l’experiment de Ginebra.

Va ser només quan vaig sentir el clic metàl·lic de la balda de seguretat, que em vaig adonar que si un forat negre absorbeix fins i tot la llum, també s’empassaria el búnquer on ens estavem tancats en Sebi i jo. No sé com l’he pogut convèncer, però crec que en aquests moments em té bastanta tírria.

Sempre hagués volgut assemblar-me a qualsevol heroi dels llibres. Com aquells que apareixen al Mecanoscrit o a El dia dels Trífids. Però en aquell moment em vaig assemblar tràgicament a Homer Simpson.

I aquí tancats per sempre per una solemne bestiesa, només patim perquè aquell refugi no té cap balcó per poder-hi penjar la senyera. Quan sortim d’aquí, d’aquí un parell d’anys, serà el primer que farem.

Estàndard
literatura, vida quotidiana

Elogi al buit cerebral


No tinc cap mena d’excusa amb prou cos per justificar que no hagi escrit res en dies. De fet és que he tingut molta feina llegint post de blocs veïns que escriuen que no podran escriure durant dies, el seu “tancat per vacances” també me’l faig meu.

Tot l’hivern se’m congelava el doll de salivera només de pensar en les innumerables hores lliures d’estiu. Temps que podria dedicar a escriure, fins i tot posts, a acabar projectes, a rescatar notes de per tot on les havia anat deixant, fent us precís de la meva imprecisió alhora de recordar l’estructura de l’ordre. 

Però la rècula de papers cargolats dins de bolssos, tickets amb anotacions sobre personatges, “xibatos” de paquets de tabac botits de notetes sobre localitzacions… tot allò em va fer pensar que aquells objectes havien estat escampats pel diable i que el diable tenia en ment un projecte per mi.

Jo suposo que ser víctima d’un projecte infernal és prou excusa per no haver escrit res durant tant de temps. Per haver insultat la constància i oblidat durant uns dies el grau d’obstinació per l’escriptura que em feia sobreviure, entre d’altres obstinacions patògenes o amors, durant l’hivern. Ser víctima d’un projecte infernal narcotitza prou efectivament la meva mala consciència.

El pla diabòlic és incòrrer en l’arrel de tots els mals. El desordre. Així que fa uns dies, es va posar en marxa la maquinària de la pulcritud i la santedat en mi. He esventrellat els armaris, ho he capgirat tot per veure com està muntat plantejant-me com és possible que  suporti tant contingudament, el caos.

Lògicament és culpa dels mobles. De la seva estructura i disposició malintencionades, sueques. Així que, els que ho permetien, han estat deconstruïts i recol.locats. La roba, ha sortit de racons inconeguts i s’ha anant apilonant fins a no deixar entrar ni un alè de llum per les finestres. I així, entre una atmòsfera bastant saturada de pols i naftalina, he trobat el meu equilibri.

És aquest el tipus de recolliment l’ambient adient per escriure? Susana Tamaro l’adscriu als climes nòrdics. Bé, ella diu que s’escriu bé perquè a fora hi fa fred i a dins s’hi està bé. No com a l’estiu que el cap i els dits s’entumeixen. I acabes fent endressa per avorriment de tu mateix i relegues tot allò important per quan tinguis poc temps per perdre.

Estàndard
literatura

Homenatge a Catalunya, de G. Orwell.


Dir-se camarada


Un overoi és una peça de vestir. Es tracta del mono que duien els proletaris, els que van lluitar per la revolució, els que cridaven des de la víscera: company! camarada!

Es diu que al principi de la revolució, milers de persones van decidir disfressar-se amb aquesta indumentària, per passar desaperebut entre l’embranzida llibertària, per salvar el coll.
George Orwell es va posar un overoi. No l’overoi de camarada, ni el de burgès difressat de camarada, sinó l’overoi de narrador. Bàsicament per saber què era allò de la igualtat, perquè evidentment, no es posaria un tratjo de supergentleman Aquí, a dins, hi havia Jordis, Joans i Joseps, de tots els bàndols, amb l’uniforme de proletari, “el multiforme” vist per un George. Parracs, tirants, monos abaixats, alguns “tenien la mania de portar lligats al coll uns mocadors sense solta i pintats de qualsevol manera” deia Calders. Orwell però no era un Calders. Ell venia de fora. Com també venia de fora la ideologia que havia fet efectiva la revolució a la URSSDesembre de 1936. Orwell abandona la seguretat d’Anglaterra i s’enrola a les Brigades Internacionals per combatre el feixisme a Espanya. Arriba a Barcelona “la ciutat revolucionària”. La reporta, pren nota, pren el tren. Un tren com el que ens va fer prendre Calders a “base de reclutament”. Orwell podia ben bé haver estat un d’aquells estrangers del tren dels dibuixants i carrabiners. Un d’ells també te una llibreta. Escriu: “Hem sortit de Barcelona amb un tren militar, ocupat gairebé per ciutadans estrangers que vénen a incorporar-se a les Brigades Internacionals. (…) No sabem quan podrem reprendre la nostra vida civil, tant estimada, ni sabem si podrem reprendre-la. D’ara endavant, en la feina de bastir il·lusions haurem de comptar amb altres voluntats i ens caldrà prescindir una mica de la nostra”. Orwell, sí, podría haver estat una d’aquestes “altres volunats”. Altres voluntats als fronts de Teruel i Aragó. Xiulets de bales fregant-los-hi el cos solidari, camisa de milicià. Darrera seu roig, roig i negre, falçs i martells, esglésies cremades. Orwell, com tots els camarades, es fa un tip de fam, de son, de polls, de trinxera. I tret a la gola. Ferit de consideració, abandona les files del POUM. Torna a casa. Finalment a casa, a fora, perquè en George venia de fora.

Fins aquí l’experiència. D’aquelles per apuntar al llibre de les experiències. Tot i les seqüeles físiques, tenia la veu prou clara per escriure un Homenatge a Catalunya. Res sobre els problemes del catalanisme, res sobre Catalunya. Tot sinceritat sobre la incorrecció política des de la correcció política: antifeixisme, anticomunisme, antiimperialisme. Des del lloc segur de la correcció, després d’uns mesos de campaments militars, de Big Brother entre els brothers. És l’escriptura del desengany, efectista però obscenament sincera. Un prodigi de testimoniatge i ficció literària. Una literatura que, abans que res, hauria d’haver estat cívica.

Sí, civilisme en temps de guerra. I pel civilisme, no n’hi ha prou amb el servei del reportatge i el favor de la ficció. Dir el més dur de la manera més dolça i planera, l’escriptura del desengany, no és un acte cívic . El desengany és un bacteri que prolifera virulentament en condicions de guerra. Que l’altre, l’altre milicià, el combatent, el conillet d’índies del comunisme mare, l’altre, el ciutadà de la República, passa a ser multitud podrint-se a l’avantguarda. Podrint-se… per res. I el compromís? I el compromís amb l’ànim dels combatents? Quin flac homenatge, ciutadà Orwell… Dir-se camarada és un matís prim entre militàncies polítiques. Les dels overois dels uns i dels altres, dels estandars o les disfresses, dels sentiments de la víscera universal que compartim amb o sense literatura. Dir-se camarada entre finals de desembre de 1936 i el juny del 1937, era saber que després, d’una o d’altra manera, s’havia de tornar a casa, a Barcelona, a Catalunya. Aquest hauria estat un bon homenatge, de ciutadania.

“El testimoni d’un home que sent el seu destí individual de sobte endut per esdeveniments que no li són commesurables i ho accepta , amb la única condició de mantenir la plenitud humana en el seu nivell més alt i més pur. (…) el testimoni de tants soldats nostres, ens assegura que, al costat de totes les menes de servitud que es vulgui, hi ha, en l’entrada i en l’esforç de Catalunya en la guerra, una lluire, una redemptora grandesa”

(Fragment del pròleg de Carles Riba per Les unitats de xoc, de Pere Calders)

Estàndard
literatura

Al voltant de “la figura al tapís” de H. James



Eureka!


Diuen que els dimonis en tenen molts de noms, però només un de vertader. El nom. Dins seu, com una gàbia fonamental s’hi tenca secretament, tota la brutalitat i la força. Tanmateix el rastregem a través del mal que fa. A través de mil noms podem conèixer-lo, podem saber allò que és obra seva.
Diuen també que qui aconsegueix descobrir el nom primigeni, el real, el veritable, té la clau per dominar el dimoni. El seu secret, la seva llibertat.
Potser Hugh Vereker, l’autor de Henry James a la Figura a l’alfombra, havia volgut jugar a lladres i serenos, demonològics. En tenia tots els elements. Tenia un secret. Tenia, per damunt de tot, l’habilitat endimoniadament difícil de saber mostrar-lo sense dir-lo. Tenia mil noms a través dels quals poder referir-s’hi. Tenia, tant en el joc com en l’amor, un Faust obsessionat i maldestre que atreia alhora tota una prole fermament decidida a vivificar-lo. A trobar-li el nom, a perpetuar-lo. Hugh Vereker tenia, en fi, la vida de l’èxit assegurada perquè també se’l coneixeria pel rastre dels seus relats, que venien de prop, de la petita terra d’ell mateix. Però sobretot sabríem d’ell per les invocacions, les relectures, les interpretacions, les -altres- obres, els –altres- noms.

Tot plegat em porta a convocar un altre autor. El tinc al cap. Bé, tinc el cap allò que uns altres, crítics, lectors professionals, han llegit i escrit del seu llegat filosòfic. Convoco a Nietzsche quan deia que qui busca la veritat mereixeria trobar-la. I ja no he fet servir cometes. Perquè la frase, abans d’arribar a mi, ha passat per mil mans. Perquè ja estic escrivint una altra cosa. ¿Quina altra cosa? “és quelcom que està en l’estil o en el pensament?” I jo dic: No. “És una espècie de missatge esotèric”. No. “És un element de la forma o del sentiment?” Ah! aquí ja no puc respondre a Henry James amb cap monosíl·lab. Però ell ho farà per mi – permeteu-me- quan diu que si bé tots tenim un cor, no podem saber fins a quin punt és un element de la forma (que batega, que pateix els estralls del colesterol) o del sentiment (quan ens deixen, quan estimem, quan desitgem trobar el sentit entre pulsacions, entre línies).

Alguns no haureu quedat satisfets. Massa cargol. Massa llenguatge. No he resolt res. No he donat cap opinió en ferm. I la cosa? com tinc la barra de no dir-vos exactament de què dimonis tracta? Gwendolin, l’escriptora enamorada, fent allò que fa l’element del sentiment, ho va intuir. Llavors, ho va escriure: “Profundament”. Gràcies a Corvick, el crític que rebia tot l’amor de la seva literatura. I és que d’això es tracta: de llegir i d’escriure. I l’obra, és a part. La veritat, el secret, el tresor, la figura a l’alfombra, una dimensió que el lector pot o no buscar mentre fa el que ha de fer, llegir. La recepció ha evolucionat. Ja no es tracta de llegir atentament els detalls que confegeixin un retrat bastant aproximat a allò-que-l’autor-vol-dir-nos. Caldrà llegir críticament, entrar en joc, fins al moll de l’os (fins al cor), tornar a llegir, tornar a escriure: “la literatura era un joc de capacitat, i capacitat vol dir coratge, i coratge vol dir honor, i honor significa passió, i passió significa vida”.

Finalment Vereker, “el petit dimoni de la subtilesa” ha dit el que ha escrit té molt més que una història ben travada. A la manera com es traven els informatius fotogràfics de la novel·la realista. Quis i coms i quès i perquès i quans i les seves profunditats explicades extensament. Poc d’això. Aquí se suggereix aquella altra cosa. Més que l’atenció del lector ( que això ja ho demanen els diaris). És la tensió entre el lector i l’autor. Allò que aconsegueix el fil d’un collaret de perles, o el dibuix primigeni sobre el qual es cosirà un tapís.

Qui busca la veritat es mereixeria trobar-la. La volen vostès? aquí la tenen. La sabran de la única manera que la podran conèixer: a través –del nom- de la perspectiva. I ara? els hi agrada la figura que va apareixent a l’alfombra? Tan se val. Si els detalls de la seva perspectiva no els complauen de tot, rellegeixin, reescriguin, reanomenin. Fent-ho hauran descobert el tresor més gran, poder dir una i mil vegades respecte “la cosa” : “Eureka. Immensa”.
Estàndard
literatura

Al voltant de l’Argent d’Emile Zolà



Epur si muove

La veritat passa a davant de tot. De la correcció, de la tendresa, dels miraments. Del mateix carnatge que la natura, la veritat no té res a veure amb les lleis de la convenció i molt menys amb la convenció escrita per dir-la. Si Balzac es valia sovint de la distància de la ironia, una mena d’escrúpol, Zolà la fa parlar amb transparència. Això sí, amb tota la transparència de la banda més fosca. Aiguafort: no hi ha més déu que el diner, estem sols en la lluita acarnissada per la supervivència. Si el diner parlés, diria amb propietat : “Jo sóc el camí, la veritat i la vida”.

L’evolució, en el nostre cas, l’èxit de l’evolució social, depèn d’individus forts que mantinguin i facin créixer la llei de l’argent. Zolà presenta el naixement i la dinàmica de la societat capitalista. “I tanmateix, es mou” deia Galileu. Després de que Galileu va haver de desmentir els descobriments que no feien sistema amb la veritat de l’església, va dir xiuxiuejant… la veritat amb el seu “Epur si muove”: la terra no és el centre de l’univers, es mou de la mateixa manera que la resta de planetes. Zolà també fa una espècie de xiuxiueig de veritat, sonat, en estèreo. Un jag a la mateixa confiança de la ciència. L’altre al llenguatge de la literatura. I “on”. Un so envolvent, quasi eixordador: “I tanmateix, es mou!” La societat evoluciona cap a un determinat bé, que és el progrés.

Es descriu que la monstruositat al món del diner és retenir-lo, fer-lo quedar quiet. Si hi haguéssin manaments, això seria pecat capital: la tendència natural del diner és el moviment, acumular-lo, és anar contra natura. Tota la resta està al servei d’aquesta empresa. Si el diner és la dinamo efectiva del progrés, Saccard n’és el seu màxim activador. L’acciona, peti qui peti. Si tenim en compte les premisses del naturalisme, no peca, no és culpable de res. Simplement està fora del joc de la culpa i la pena. No un escanyapobres. No és l’avar, l’avar juga un paper dins el rol moral de l’idealisme: ser tot allò que no ha de ser l’home generós. L’escarni de la virtut pecuniària. Més enllà del bé i del mal, parafrasejant Nietzsche, d’un bé i d’un mal concrets, hi ha Saccard, procurant un bé determinat bo pel progrés material de l’home: el diner. Saccard el gran misantrop, Saccard el gran vitalista , Saccard el vigorós amant de la vida, de la vida del diner.

Que Zolà digui com són les coses, des de la víscera proteica, el fa ser cruel. Que no digui, a més, com haurien de ser, és a dir, que no faci referència a allò tant progre “d’un altre món és possible”, el fa ser immoral. Enlloc valors positius (sedants) com ara el càstig sobre la maldat, la restitució dels béns pels desheretats, el sermó pels especuladors, en fi, càpsules de dignitat per les víctimes dels predadors naturals. Arreu, en canvi, l’home modern: un bèstia sense escrúpols, una peça d’engranatge que per si sola no val res, un devorador de diners i de qualsevol voluntat més dèbil que la seva.

Tanmateix… Zolà desembrossa, fa llum sobre la condició humana, la que xerrica. Diu la veritat des de la imatge esqueixada. Diu aquesta mena de veritat tot i la nàusea que comporten les vies poc o molt ortodoxes del progrés. El toc de tendresa sobre la crueltat, la projecció d’il·lusions i esperances perquè un altre món sigui possible, va a càrrec del lector. Aquest és el joc democràtic de l’intel·lectual. De la mateixa manera que Saccard mou el diner, amb l’èxit de Jantroux, Zolà aconsegueix remoure consciències: qui vol quedar-se dins la barraca dels miralls deformadors? Que fareu res per sortir d’aquí? O potser us quedareu planyent-vos de la veritat que us torna la natura de la vostra imatge? Tot es mou… l’argent, la veritat i les butxaques!

Estàndard
literatura

Al voltant de les Il·lusions perdudes d’H. Balzac


A la lluna i tornar



Després de 1789. França convulsa, es cou un nou estat entre la contrarevolució i l’adveniment de l’imperi. Kilòmetres a vall de la capital, Lucien és a la finestra de la seva cambra, a Angulema. Tot està relativament tranquil. El temps s’acompassa per les lleis d’una industria tot just en bolquers. L’estil encara camina de la mà enguantada de l’aristocràcia. La llibertat, el ventre del geni, en l’espai de la poesia i l’expressió, sembla tenir sortida en la paraula impresa.

El noi, el mig Adonís, té papers de qualitat holandesa, ratllats de versos. A sota el coixí, al festejedor on s’asseu, per tot l’escriptori. Se senten els sorollets de la província, lluny, lluny de París. És de nit, hi ha lluna plena i en Lucien no pot deixar de mirar-la. Ha d’anar on es fa aquesta mena de llum, aquesta mena de gravitació de la qual en depenen bona part dels cicles importants per la vida.

De la mateixa manera que les marees depenen de la lluna, la seva posició creixeria arribant-se a l’astre mare, a anys llum, a l’hiperespai, a París. Si s’hi estableix, res farà d’aturador al seu desenvolupament. Mai com llavors haurà estat tant a prop del cor de l’intel·lecte i del diner, la capital dels dos poders més grans. Atenció! Ja treu el cap! Un part sense sang, la mar de senzill, net, ni plora. Acaba de néixer la primera il·lusió d’un poeta, de províncies.

Un gran home de províncies es calça les seves millors sabates, es posa per barret la il·lusió recent nascuda, es penja del braç una gran senyora de províncies. Ens hi acostem i els examinem la pell. Blaus, cada vegada més evidents, amagats entre les robes. Mentre es van escolant les il·lusions cames avall, apareixen les lesions per bovarisme. Les il·lusions generades a través de l’educació, de la cultura, de l’esperit… romàntic, deixen marca en perdre’s. I perdudes, la pell perd el to rosat de l’aire d’Angulema, pren, en canvi un gris de multitud.

Això no ho havia previst. L’aura del poeta li havia estat una bombolla, sempre adherida a la figura de l’heroi de l’època, l’individualisme suprem, a l’ambició emperadriu, napoleònica. Aleshores “Una veu va cridar a Lucien que la intel·ligència és la palanca que mou el món;” – Devia ser una musa- “però una altra veu li va dir que el punt de recolzament de la intel·ligència era el diner” -Devia ser a veu d’un periodista o un llibreter-.
Hauria de fer profundes petites modificacions a la línia poètica del seu viatge. Per començar, escriure en prosa. No una prosa qualsevol: la prosa de les coses. Balzac portava descrivint l’arquitectura de l’univers de Lucien, d’Eva, de David des de la primera pàgina. Enciclopèdica. Descripcions interminables d’emplaçaments, de cases, de tratjos… quin favor ha fet a l’art la fotografia! El món de les coses revelat per la literatura com ho faria un procés químic, amb nitrats, amb lletres. La fotografia diria el mateix, in intenso. El que es diu és el que es mostraria amb la contemplació d’una imatge fotogràfica: el xerric de la distorsió que fa el temps per l’art i el temps per la informació.

La descripció exhaustiva de les il·lusions perdudes ens porta un missatge clar: estem al món de les coses. Tot es cosifica, es mercantilitza, es canalitza per fer-ne intercanvi. L’home és pel que posseeix, cal descriure doncs allò que és l’home. El diner, el periodisme i la publicitat són les fàbriques d’aquesta dinàmica moderna : “El mitjà s’ha convertit en comerç, i com tots els comerços, no té ni fe ni llei…Tot diari és una botiga que ven al públic les paraules del color que més li agrada…Si existís el diari dels geperuts, demostraria en tot moment, la bellesa, la bondat i la necessitat de les gepes”.

Calia adaptar l’ambició de províncies a un món on fins i tot la profussió de les gepes amb l’alta literatura fos possible. Lucien faria el gest d’adaptar-se a l’escriptura de les coses del moment. El gest de la immediatesa, reactiu. De la redacció a la borsa hi ha una xarxa a través de la qual el ciutadà del XIX entén el món. I el món és per la multitud, la multitud que escup l’individu, els luciens. Per la multitud, es crea una realitat sobre la qual oscil·la l’èxit i el fracàs dels homes. Per l’home de la multitud, el talent, l’antic geni, s’ha de convertir en una altra mena de destresa.

Balzac va dir una vegada que “el periodisme és un infern , un abisme d’iniquitats del que no en surt res pur, a no ser d’estar protegit, com ho estava Dante, pel diví llorer de Virgili”. Lucien no gaudia d’aquesta protecció. Ell no era Balzac ni Flauvert. Només rebia cops de comèdia divina. De la il·lusió de glòria, de reconeixement, de vida despreocupada al contacte directe amb els seus paral·lels reals: La fama, el poder, el diner.

“Avui la societat, convidant a tots els seus fills al mateix festí, desperta les seves ambicions a la primavera de la vida, priva a la joventut de les seves gràcies, i avicia la major part dels seus sentiments generosos, barrejant-los amb el càlcul”. Ai! com es va fonent els sentiments generosos… Com, a través de l’escriptura de les coses, les coses escrites en rotatius, es troba la fórmula per sobreviure o per tornar. Vendre’s les il·lusions que es perden. Vendre-les i créixer fins a arruïnar-se. Per la resta, per totes les altres coses que se salven d’una ploma mesquina, sempre queda la literatura, la paciència, la constància.

Estàndard
literatura

Al voltant de Els emigrats de W.G Sebald




Els emigrats i el peregrí

Sabem per aquells que han patit que després d’una desfeta, si se’n sobreviu, hom es veu obligat a recuperar una mena d’equilibri. Una espècie d’harmonia, sovint fràgil i precària, entre la memòria i la selecció del record. Heu jugat mai a estirar la corda? Dos equips, un a cada cap de cordell, l’estiren en la seva direcció. Quan el llaç que prèviament s’ha col·locat al mig del tram traspassa el territori dels uns o dels altres, l’equip que el recupera haurà guanyat. Recordar massa, equip número 1. Recordar massa poc, equip número 2.
Disposats al terreny de joc, es freguen les mans, fan estiraments, es miren de fit a fit. Mans a la corda, corda tensada. Estrebada! Sembla que la primera embranzida fa acostar el llaç al territori del primer equip. La memòria poderosa debilita la selecció del record selectiu:

“(…) El temps és una manera poc fiable de mesurar aquestes coses,
de fet no és res més que la remor de l’ànima. No hi ha passat ni futur.
Al menys per mi. Les imatges fragmentàries que em ronden tenen un
caràcter obsessiu (…)”

Aquestes són paraules de Max Aurach, un pintor que-resideix-en-un-petit-taller a-les-dàrsenes-de-Manchester. De l’equip 1. El dels emigrats jueus de l’Alemanya nazi, obligats a trasplantar-se, a perdre les seves arrels. Estiren fort. Mireu-los. Vegeu com els components van canviant de costat de corda. Malgrat l’embranzida es tracta de que no guanyi ningú, de mantenir tensada la corda, l’equilibri. Mireu com perden, com se suïciden, com es tanquen. Mireu com guanyen, com se’ls recorda, com se’ls fa justícia. Amb el número 8: el doctor Henry Selwyn, un metge de procedència-lituana-emigrat-a-Anglaterra. Amb el número 10 l’antic mestre d’escola de Sebald, Paul Bereyter, resident-a-Alemanya-emigrat-cap-a-França. Amb el numero 12 Ambrós Adelwarth, besoncle de l’autor, ajudant-de-cambra-emigrat-als-EUA. Ben retratats per experiència de la pèrdua, la persecució, la indiferència, pel desarrelament i la melangia, catatònica.

245 pàgines d’àlbum vital. Quatre emigrats més un, Sebald el cinquè emigrat. Com un reporter de guerra segueix les vicissituds del camp de batalla, Sebald conviu l’experiència de la migració. Félix Rodriguez de la Fuente, segueix el record. Passa per tot arreu on han passat: aquí han estat joves, aquí i aquí s’han enamorat, aquí han fet vida, aquí l’han deixada. Paraula, fotografia, objectes, direccions, retalls de diaris, reflexions, en definitiva: toponímies de vida. Topònims d’uns recorreguts vitals que a no ser per la memòria que recompon no sortirien a cap mapa. I precisament els mapes són a escala, un mapa té sentit per la seva proporció relativa i simbòlica a l’objecte que es refereix. Un mapa té sentit perquè el podem interpretar, que se seleccionen les coordenades, que s’empetiteix l’emplaçament i la mesura real. Cartografiar per poder-se orientar, i quan toqui, tornar-lo a cargolar i cap a la motxilla, que cal fer viatge.

Veu en off: és l’autor qui parla, aquest personatge que en primera persona es val dels detalls que investiga. Al costat dels emigrats, peregrina: recorda i lamenta, remou el passat d’altres vides. Un reporter que segueix la vida dels rastres. Viu el peregrinatge com una mena de fe. Els emigrats, emigrant obren camí. El peregrins el ressegueixen, l’enfilen, in memoriam, en justa tensió per una causa, per la restitució de la memòria col·lectiva .

Estàndard
literatura

1912+1, de Leonardo Sciascia



De les nines russes, la petita.



En data de 8 de novembre de 1912+1, se certifica que a l’avinguda Umberto nº 2 de San Remo, concretament, al domicili del capità del primer regiment dels bersagliere, Ferruccio Oggioni i família, és assassinat l’assistent Quintilio Polimanti d’un tret la cara. Maria Tiepolo confessa l’autoria del crim immediatament.

Un fet divers se’ns ha aclarit d’entrada: un mort, una bala i els noms del mort i de la bala. El que falten són raons perquè allò, a més d’un crim, sigui notícia. Notícia informa i construeix: ha de redactar una escriptura. I en aquest cas, es descriu la creació de tota una glossa per una paraula, una paraula obscura, que requereix explicació: Maria Tiepolo. La glossa des de la opinió, des de la defensa, des del rumor, des de l’acusació. No és el mort, va essent ella, la bella, i la seva circumstància, bestial.

Pensem en les glosses que els escrivans feien als manuscrits. Amplificació i variació d’un text. La proba inconfusible que eren treballats, llegits, mastegats. Què es glossa al voltant del cas Tiepolo? Una ampliació del cas, el cas en brut, que el faci més llegible, més mastegable que un net “Va ser ella”.

Sabem que la dona és l’esposa del capità, Maria Tiepolo Oggioni, nascuda a Tiepolo. Que és Mare de dos fills, un nen i una nena. Que viu en la seva mansió de San Remo amb els seus fills i el servei. Que el revòlver era del marit. Que el seu marit passa llargues temporades fora de casa. Sabem que la defensa argumenta que acusada havia actuat en defensa pròpia per salvaguardar el seu honor i el de la seva família. Sabem que la comtessa és una persona distingida i molt bella. Això és el text, el que queda és la glossa: culte i celebració de les aparences.

Es comença per anomenar-la comtessa. D’ara en endavant comtessa Tiepolo. Se segueix per trobar-li ascendència famosa: vindrà del pintor Tiepolo, de la distingida família Dux de Venècia. En la recepció s’instauren més dogmes: Tiepolo és família, família és honor, l’honor es deu al manteniment de l’aparença. I almenys aquí, l’aparença ens ajuda a sobreviure la veritat.

Es passa d’un “Ha estat ella” a un “Com pot ser?” A les notícies solem veure-ho traduït de la boca d’algun veí quan s’ha comès una agressió. Plànol curt, braços creuats, afectació i kleenex: “qui ho hagués dit, si semblava tant educada, tant formal!. Mai havia donat problemes. Anava a comprar el pa, baixava les deixalles, deia “bon dia tingui”a l’ascensor… d’allò més normal”.

Seguidament ve la part més gràfica d’aquell culte i celebració de les aparences. La reconstrucció del crim en l’imaginari col·lectiu. Quan un ciutadà pensa en el cas Tiepolo se’n fa una imatge. A partir del que li arriba de les notícies, en dibuix, en escena. Aquest és el seu material referència bàsic i és en blanc i negre. Ell, la nit del crim se li acosta, se li abraça. Fort. Ella es resisteix, l’ esgarrapa a la cara, li demana que no s’acosti. Que ella no el vol. El jove es passa pel folre les súpliques. Ràpid. La comtessa aconsegueix desfer-se de l’enamorat i agafa l’arma amagada al calaix. La branda, l’apunta. Ell continua acostant-se, amb els braços oberts. El tret s’escapa, casi sense voler. I vermell a la imatge.

Un fet divers qualsevol ens ha entrat per la retina i se n’ha fet una cosa… bella, en aquest cas, però sobretot una escena, una ficció, un discurs. L’estètica de la veritat periodística. L’any 1912+1 es mostra que la veritat no garanteix res, que tant important és “l’assumpte” com la vida de l’assumpte en la recepció. Si no es vol dir 1913, es diu 1912+1. Queda bé i és veritat. Continua quedant a dins la fórmula, extés, salvat del seu mal signe, 1913.

La suma, com una seqüència de nines russes, muntades una dins de l’altra. L’assassinat + el discurs sobre la família + el discurs sobre la fêmme fatale + el prejudici són la nina grossa de les nines russes. La més menuda, la que no es parteix, és l’assassina.

Algú podria dir “Una dona està en el seu dret de rebutjar una relació i defensar-se.” I clock! Es tenca una nina mitjaneta. I després afegir alguna cosa així com “ El bersagliere era tot un Casanova, perseguia noies i presumia de petonejar-les a totes, i és que encara que algunes el rebutjaven, les mans de Polimanti no s’aturaven.” I clock! Una nina més que mitjana es menja el seu lloc. “Però és mort. Hi ha d’haver alguna cosa més…” La nina primera ha anat fent-se gran de nines que la inclouen. Aleshores es diu “a no ser per això, pel fill, per l’avort, ben pocs haurien cregut que era l’amant de la comtessa i el pare de la criatura que esperava”. Ja res li pot fer mal perquè està més que encapsada. La primera nineta ara és una mater russa, obesa i prenyada de construcció, de culpa, alliberada de justícia.

Estàndard
literatura

Paral·lel 42, de John Dos Passos



Meridians i paral·lels

Paral·lel és perspectiva. La perspectiva que porta J. Dos Passos a través dels seus collages d’imatges narratives és vastíssima. Tot des de tres parts autoconclusives (Paral·lel 42, retrat dels primers anys del segle XX; 1919, la primer gran catàstrofe, mostra dels anys de guerra des del vell continent; i el Gran Diner, la novel·la de l’avenç industrial, de la gran crisi dels 30 i dels ambients borsàtils). Dos Pasos recull la parla de la gents dels EUA, recull l’essència del poble americà, com un bon alquimista. Dins del flascó concentrat d’ il·lusions i somnis, amb les seves problemàtiques i contextos. Des d’aquestes vides, conformarà una veu polifònica dels EUA, una veu que parlarà amb un to desil·lusionat i pessimista, amb un to que desmitificarà el somni americà i esdevindrà un atac a la hipocresia i el materialisme dels EUA del primer terç del XX, extens, intens.

Paral·lel 42. Els paral·lels són les interseccions produïdes sobre l’esfera terrestre per uns plans imaginaris, paral·lels entre ells, i alhora perpendiculars a l’eix de gir de la Terra. Tracem ara línies imaginàries, per saber què corre de costat i sobre quins altres plans hem d’alçar-hi més línies per obserbar de tant en tant un angle recte: record intersecciona amb suggestió, report de realitat intersecciona amb narració, fragment amb cadena d’esdeveniments. Evolució! Avantguarda! La realitat que ve de dins, és a fora i es pot captar. Deixem l’obturador obert durant 500 pàgines. Veureu el dibuix que fa la la llum de la realitat, els seus cossos. Heu provat de deixar una càmera oberta una nit sencera apuntant les estrelles?

Quan Walter Benjamin es proposà estudiar a Baudelaire, va començar a recopilar, a mode de col·leccionista, qualsevol indici o referència entorn al seu objectiu. Aquestes immediatament es revelaven com a significatives i importants en la seva recerca assagística : des de les llums de la metròpoli parisenca als caminants anònims. Des de la creixent importància de la premsa a l’aparició de la fotografia. Des de la moda del suïcidi a la vida bohèmia. Tot eren signes, imatges o “fantasmagories”, com les anomenava el propi Benjamin, a través de les quals podríem entendre i descriure, re-composar, l’escriptura de Baudelaire.

Quan John Dos Passos es va proposar fotografiar amb paraules Amèrica, a través de la seva trilogia USA debia tenia el pit ben carregat d’aire. Amb una embranzida de brau de rodeo desmuntava del llom d’Amèrica les seves fantasmagories. Signes i imatges reapareixen per a explicar i entendre millor quina cara feia la terra de les oportunitats.

Ara mira, ara no


Descavalga el brau, articula els dits del pensament, els col·loca sobre el teclat. Comença a buscar en els calaixos del classificador. “R”, “E”. Selecció subjectiva. Del record i de l’experiència. N’aparta uns retalls i se’ls mira. Els escampa al cim de l’escriptori. Treu la cola del plumier perquè acaba de trobar utilitat a la imaginació. La imaginació, tradicionalment desterrada del mètode reconstructor dels fets és ara el toc Dos Passos. La conjunció de mirades mitjançant la imaginació. Conjunció mediadora entre la mediocritat i el geni, entre allò ordinari i allò extraordinari -, de dins, de fora, del noticiari o sense mirar, tal i com feia Colom amb la seva Leica, l’ull de la càmera. Posa la càmera, només la càmera, davant la realitat. Selecció objectiva.

El permanent obert

Es posa d’empeus després de fer tot això. Deu tenir un suro a la paret. Omple el seu panell de fotografies parlades, de parles ben diferents, de paraules que es poden anar apropant a la realitat. Cada vegada més a prop, reportatjada: alguns retalls de titulars de premsa. Fixeu-vos-hi: La mort de Wilde, l’arribada del nou segle, l’enfonsament del Titànic, crims, successos, rumors de guerra, la revolució russa, progressos científics, problemes socials, la condemna dels anarquistes Sacco i Vanzetti. Tot un reguitzell de successos que per l’ull del públic van ser els més importants del primer terç de segle. Aneu veient com es perfila el paral·lel? Els paral·lels van bé per saber coordenades.

Què més? A dins de l’ull públic no hi ha només la imatge dels fets sinó també dels seus protagonistes. Pren més xinxetes i clava breus apunts biogràfics de personatges rellevants de l’època. Mireu el panell de Dos Passos. Mireu com passa Edison, Gene Debs, Burbank, el president Wilson. Està contextualitzant l’època i aprofita l’avinentesa per amanir-la d’ironia. I la música? “bah!” –es diu- posem’hi també fragments de cançons, directe a la suggestió. Proust ho va fer sucant al té una magdalena.


El toc Dos Pasos segueix treballant en les imatges del record. Però no pot ser el seu, que per això la literatura té el periodisme. S’estan reportant recorreguts de vida de personatges dels estrats més diversos, en documental. Uns al cim dels altres. La literatura els presenta, a prop de la veritat: personatges ficticis, desencantats i dominats per la solitud, l’angoixa existencial i l’absurd. El periodisme els dona estatut de proximitat, real: configurats d’altes dosis de realitat. Mac’s, Eleanor’s, J. Ward Moorehouse’s, Janey’s i els seus satèl·lits. Tots ells habitants del món on es donen les notícies i on hi viuen els Edisons, Gene Debs, Burbanks , els presidents Wilsons.
.
Finalment, les fotografies més personals, aquelles imatges a boca d’ull i d’objectiu, en què la fotografia lingüística es deforma, les paraules s’allargassen entre paisatges vitals de l’autor. Periodisme sense literatura. La càmera lúcida. Evocacions, records d’infància, d’estudis, de viatges, de persones que ha conegut … La llum directe de tots els instants decisius. Tots alliberats en un lliure fluir de la seva consciència, un fluir que escapa a la xarxa lingüística, que la forada; un fluir tan ràpid que tan sols queda en forma d’apunt inconnexe, d’imatges, de somnis. Això també és realitat, ens sembla dir la composició de Dos Pasos. Només paral·lels, només amplitud, perspectiva, intensa. No cal emocionar-se, i si ho fem, ho farem de la mateixa manera que ens commou un telenotícies. L’oportunitat per l’anàlisi o l’emoció cau en mans nostres. Benvinguts, això és Amèrica.

Estàndard
literatura

Al voltant de la Foguera de les vanitats de Tom Wolfe



Febre,
fum i insectes



Diuen les lleis naturals que quan un vesper sent amenaçada la seva estabilitat, es posa en marxa un mecanisme anomenat “febre de l’eixam”. Talment com una febre, l’esperit del rusc s’irascita. Alguna cosa remou el trànsit habitual de les abelles. Comença a augmentar-li la temperatura de la sang a cada membre del vesper. Batega amb més intensitat. No sap què té però un beep col.lectiu que tampoc sa
p d’on ve, fa estar alerta a tots els òrgans. A cada cel·la pentagonal corren rumors sobre la reina. Sobre el nombre de reines. Ja ho va veure fa setmanes una obrera casualment ofegada al llot de mel.

Febre. Descrita així, això que els experts apícoles en diuen “fiebre de enjambrazón” s’assemba força a un trama conspirativa. Què duu al rusc sencer a adoptar aquest comportament? “No queden clars els estímuls” diuen uns. “Els estímuls poden ser múltiples”. El cas és que es produeix un “Ep!” com quan tenim febre. Estat d’alerta senyal de que un agent patògen corre pel nostre organisme. Febre! La febre és un estat dexcepció, frenètic. .La temperatura puja efectivament i la cera que separa els compartiments podria començar a fondre’s. Rumors. La veritat efectual és que hi ha hagut un desequilibri entre el nombre d’abelles nodrisses i les obreres. S’ha trencat el contingut equilibri i la justícia del determinisme proposa una bona aspirina.

New York. La jungla dels gratacels. Més d’un s’ha imaginat la gran metròpoli com un vesper coordinadíssim i sofisticat. Carrers numerats, avingudes interminables i vida, fins i tot sota l’asfalt. És de nit i som lluny de Wall Street. Ara veiem una tapa de claveguera i a prop un reixat de desaigüe, d’aquells adossats al gruix de la vorera. Surt una fumèrria estranya, untosa de cultiu de vapor de fàrmac potser, de llar de subsòl envolvent. Estem al Bronx. Un turisme luxós blanc d’homes blancs s’ha despistat i s’encalla en un carreró d’aquests. A en Sherman McCoy i la seva amant els hi semblen les portes de l’infern. Estan espantats. Baixa el rei de la jungla de Manhattan. L’amo de l’univers ve de l’èxit, del prestigi, de fer família. Ve de fer-ho tot. Coneixent-se les normes del winner sembla que no hi hagi lleis per ell. Però aquell no és el seu territori. En Sherman McCoy és el fill d’un self-made-man. Però fet d’una altra manera. Les seves sabates Moschino claquetegen nervioses perquè no encaixen amb l’asfalt humit i els graffitis. Un borough perillós el Bronx. Febre. Per tenir por, l’oloren altres depredadors. El rastregen, se li acosten. Hi té quatre paraules com d’un domador brandant cadira a les feres. Metres amunt, peu a l’accelerador, la rossa s’afanya a recollir-lo i fugen. Fugen justament per sobre d’un d’ells, amb el cotxe, les Moschino, i l’adrenalina d’snob que fa pudor de Chanel. I ja tenim un crim sense càstig.

Diuen les lleis de la natura que quan una comunitat veu amenaçada la seva estabilitat, es genera una reacció adaptativa anomenada alerta social. Hi ha qui ha de vetllar per què es reaccioni d’aquesta manera. Perquè hi hagi la dosi justa de pell morta, calen escàndols, rebombori i restitució. L’encarregat és un poder més gran que els dels 5 emisferis cerebrals de New York. Un poder que aquí es mostra transversal i que abasta tota l’arena de l’opinió pública: la premsa.

Al llarg de les quasi 700 pàgines on Wolfe ens detalla la dissortada desventura de Sherman McCoy, sentim pujar la temperatura. Com un vesper en ebullició. L’ambient es caldeja i la premsa és el termòmetre i el mantenidor d’aquesta reacció adaptativa, d’aquesta mena de febre.

Hi ha rapaços, hi ha alts càrrecs. Hi ha lleons i hi ha fiscals. Però el quart poder queda retratat com un autèntic eixam de mosques burineres : “La premsa. –fa dir Wolfe justament a un literat- Em diverteix molt com es preocupen aquests.”Som massa agressius, massa cruels, massa freds?”. Com si la premsa fos un bèstia rapaç, un tigre. Jo penso que ja els agradaria que els consideréssim sanguinaris. Se senten afalagats per la por que inspiren. S’equivoquen d’animal. De fet, són insectes. Tot seguit que n’agafen l’olor, roden en eixams. (…) . Són insectes.”

Potser sí. Zimzumeigen al voltant de la injustícia constant i generalitzada, per exemple la del Bronx, àvids d’agafar-ne l’olor. I la troben posant-li, el qui, el què, el com i el perquè. Es veu que sempre ho necessiten per detectar-ho. Zum-zum, les W’s de l’ofici periodístic. Febre! Febre! Alerta febre! I assenyalen un agent patògen. Perquè n’hi ha d’haver un: Sherman MacCoy i l’accident del 161 est. -S’ha comès un crim i demostrarem que res ni ningú se’ns escapa, ni el super WASP. Exemplar. Preparem la foguera! Que cremi i que tothom ho vegi!-.
I és que de tant en tant, picant l’ullet allò que es feia a Salem amb les bruixes, se celebren fogueres, diem-les-hi, si volem, judicis amb caps de turc. Fogueres depuratives, per cremar allò sobrer i que apunta cap el desequilibri de l’odre. I pel que fa a la relació entre Bronx i Manhattan, el polvorí i l’incendiari magatzem de vanitats, sobraven dues coses: violència i vanitat. Cal posar llenya al foc perquè cremi amb l’adequada virulència. Cal un tallafocs entre barris perquè l’incendi que amenaça no s’extengui.

Finalment, entre el clamor de la multitud encabritada, semblava que un fum espès cobrís la veritat d’en McCoy. Però per això hi ha la gran aspirina de les barres i estrelles, en forma de jutge. Sempre en darrer moment com un gran superman, barreja patriarca i d’oracle, sa senyoria. Si la premsa ja no dona veu a la veritat, la justícia ordinària deixarà dir, als fets, la realitat. Fa allò tant senzill que Campbell li demana al seu pare: Dir la veritat. S’apaguen les flames però les brases continuaran fumejant. Altre cop 37Cº i ordre a la sala.

Estàndard
literatura

Al voltant dels Assassinats del carrer de la Morgue d’E.A Poe.


La infecció metòdica
En un país molt, molt llunyà una sèrie de proposicions elementals obrien un relat. Les proposicions eren la presala de la narració d’uns assassinats misteriosos: Els assassinats del carrer de la Morgue. Abans del cas, abans fins i tot del detectiu, d’un Vidoq o d’un Holmes, s’estableixen les facultats mentals de l’home analític: mètode i imaginació.
HAJH
S’estableix això, de la mateixa manera que en els escacs, les dames o el whist, cal conèixer les regles del joc, quina posició n’ocupen les peces o quines poden ser les jugades magistrals per derrocar amb economia i eficàcia l’adversari. Així també sobre la taula de l’anàlisi, des de l’asèpsia del laboratori mental, des del rigor fundacional d’una renovada manera d’acostar-se a la realitat.
LKSALKJDLAJKS

Presentats els postulats de la raó, entren en joc, en relat. El mètode trepanador ja es pot desplegar perquè a partir d’ara tindrem els agents per desinfectar la mirada, la pipa, la lupa del prejudici, la immediatesa, la diligència. Una batalla entre la voluntat de veritat (que avui no ens aturarem a destripar) i el seu territori, la realitat.
JDHKJDHKJ
Una realitat que l’home de la multitud percep a través de la informació, la transmissió miop i ferotge d’obvietats que, de tant a prop, de tant endins, no diuen res. Tota una injustícia que el tractament informatiu la realitat efectual fa a la veritat. La veritat no com a fita, sinó com a mètode. La veritat que no es desoculta gratant. Que es desplega a partir de la investigació… analítica. A partir d’un procediment que per la disposició dels seus elements ha esdevingut més que exacte, més que profundament adherit als fets, ha esdevingut ver.
KSADLKAS
Un altre tipus de profunditat i exactitud, excepcional i al marge de l’efervescència pública, policial, periodística. Ja fa dir Poe al seu Dupin: “La profunditat no és en els cims on la cerquem si no en les valls on la cerquem”. I finalment, la informació acaba tenint la mateixa vida que el fet divers, notícia evanescent. Però si el fet divers es llegeix a la llum del mètode, s’eleva a categoria de cas, cas noticiable.
KLLAJDSLK
L’art del mètode. Del concepte rector a l’exemple de vida. D’allò que ha de tenir un fet per a ser notícia a allò altre que fa de la notícia no només un cromo intercanviable, sinó també un fet llegible, interpretable, a capes. I si els esdeveniments s’han de llegir, i avui dia s’ha de llegir ràpid, el millor símil de vida és el conte, un relat-simulacre del crim i de la norma. Llegim verament els fets, no a través del fet noticiós sinó a partir d’ell. I Dupin és el mestre de lectura.
Ens imaginem Poe assegut la taula de redacció, canalitzant el seu talent. Què fa? el retrat robot de l’home analític.
M..,M.M.,
Una nova frenologia, espiritual. El seu home de mètode, el de l’anima doble, creador i analític. Analític per la secció neta que fa dels fets del món com a premisses, assercions a partir de les quals desplega un mètode, esterilitzat. I creador perquè no es dedica a transmetre cegament les seves observacions com el becari d’un treball de camp, com l’afectat reporter d’un programa en directe.
KJLKJL
Creador perquè és, a més, hermeneuta. Interpreta els esdeveniments talment com en un text que cal desxifar, endavant i enrere, cabdell de la ment felina. Amb el pols ferm tant característic de l’home de l’anàlisi, secciona el fet de tota infecció que suposaria la fantasia i el misteri (la falta de rostre per l’assassí, la brutalitat dels assassinats… quins cacauets per la imaginació!).
LJLDJLASJLADS
Que la fantasia i el misteri deixarien massa coses en mans del lector, de l’opinió pública, en la confecció d’un possible relat que expliqués els fets. I és que s’ha demostrat que en llibertat, la facultat creativa del conjunt ciutadà, de la massa, de la moda metòdica pot resultar bastant… simiesca.
Estàndard
literatura

Al voltant de la Foguera de les vanitats de Tom Wolfe




Febre,
fum i insectes

Diuen les lleis naturals que quan un vesper sent amenaçada la seva estabilitat, es posa en marxa un mecanisme anomenat “febre de l’eixam”. Talment com una febre, l’esperit del rusc s’irascita. Alguna cosa remou el trànsit habitual de les abelles. Comença a augmentar-li la temperatura de la sang a cada membre del vesper. Batega amb més intensitat. No sap què té però un beep col.lectiu que tampoc sa
p d’on ve, fa estar alerta a tots els òrgans. A cada cel·la pentagonal corren rumors sobre la reina. Sobre el nombre de reines. Ja ho va veure fa setmanes una obrera casualment ofegada al llot de mel.Febre. Descrita així, això que els experts apícoles en diuen “fiebre de enjambrazón” s’assemba força a un trama conspirativa. Què duu al rusc sencer a adoptar aquest comportament? “No queden clars els estímuls” diuen uns. “Els estímuls poden ser múltiples”. El cas és que es produeix un “Ep!” com quan tenim febre. Estat d’alerta senyal de que un agent patògen corre pel nostre organisme. Febre! La febre és un estat dexcepció, frenètic. .La temperatura puja efectivament i la cera que separa els compartiments podria començar a fondre’s. Rumors. La veritat efectual és que hi ha hagut un desequilibri entre el nombre d’abelles nodrisses i les obreres. S’ha trencat el contingut equilibri i la justícia del determinisme proposa una bona aspirina.New York. La jungla dels gratacels. Més d’un s’ha imaginat la gran metròpoli com un vesper coordinadíssim i sofisticat. Carrers numerats, avingudes interminables i vida, fins i tot sota l’asfalt. És de nit i som lluny de Wall Street. Ara veiem una tapa de claveguera i a prop un reixat de desaigüe, d’aquells adossats al gruix de la vorera. Surt una fumèrria estranya, untosa de cultiu de vapor de fàrmac potser, de llar de subsòl envolvent. Estem al Bronx. Un turisme luxós blanc d’homes blancs s’ha despistat i s’encalla en un carreró d’aquests. A en Sherman McCoy i la seva amant els hi semblen les portes de l’infern. Estan espantats. Baixa el rei de la jungla de Manhattan. L’amo de l’univers ve de l’èxit, del prestigi, de fer família. Ve de fer-ho tot. Coneixent-se les normes del winner sembla que no hi hagi lleis per ell. Però aquell no és el seu territori. En Sherman McCoy és el fill d’un self-made-man. Però fet d’una altra manera. Les seves sabates Moschino claquetegen nervioses perquè no encaixen amb l’asfalt humit i els graffitis. Un borough perillós el Bronx. Febre. Per tenir por, l’oloren altres depredadors. El rastregen, se li acosten. Hi té quatre paraules com d’un domador brandant cadira a les feres. Metres amunt, peu a l’accelerador, la rossa s’afanya a recollir-lo i fugen. Fugen justament per sobre d’un d’ells, amb el cotxe, les Moschino, i l’adrenalina d’snob que fa pudor de Chanel. I ja tenim un crim sense càstig.

Diuen les lleis de la natura que quan una comunitat veu amenaçada la seva estabilitat, es genera una reacció adaptativa anomenada alerta social. Hi ha qui ha de vetllar per què es reaccioni d’aquesta manera. Perquè hi hagi la dosi justa de pell morta, calen escàndols, rebombori i restitució. L’encarregat és un poder més gran que els dels 5 emisferis cerebrals de New York. Un poder que aquí es mostra transversal i que abasta tota l’arena de l’opinió pública: la premsa.

Al llarg de les quasi 700 pàgines on Wolfe ens detalla la dissortada desventura de Sherman McCoy, sentim pujar la temperatura. Com un vesper en ebullició. L’ambient es caldeja i la premsa és el termòmetre i el mantenidor d’aquesta reacció adaptativa, d’aquesta mena de febre.

Hi ha rapaços, hi ha alts càrrecs. Hi ha lleons i hi ha fiscals. Però el quart poder queda retratat com un autèntic eixam de mosques burineres : “La premsa. –fa dir Wolfe justament a un literat- Em diverteix molt com es preocupen aquests.”Som massa agressius, massa cruels, massa freds?”. Com si la premsa fos un bèstia rapaç, un tigre. Jo penso que ja els agradaria que els consideréssim sanguinaris. Se senten afalagats per la por que inspiren. S’equivoquen d’animal. De fet, són insectes. Tot seguit que n’agafen l’olor, roden en eixams. (…) . Són insectes.”

Potser sí. Zimzumeigen al voltant de la injustícia constant i generalitzada, per exemple la del Bronx, àvids d’agafar-ne l’olor. I la troben posant-li, el qui, el què, el com i el perquè. Es veu que sempre ho necessiten per detectar-ho. Zum-zum, les W’s de l’ofici periodístic. Febre! Febre! Alerta febre! I assenyalen un agent patògen. Perquè n’hi ha d’haver un: Sherman MacCoy i l’accident del 161 est. -S’ha comès un crim i demostrarem que res ni ningú se’ns escapa, ni el super WASP. Exemplar. Preparem la foguera! Que cremi i que tothom ho vegi!-.
I és que de tant en tant, picant l’ullet allò que es feia a Salem amb les bruixes, se celebren fogueres, diem-les-hi, si volem, judicis amb caps de turc. Fogueres depuratives, per cremar allò sobrer i que apunta cap el desequilibri de l’odre. I pel que fa a la relació entre Bronx i Manhattan, el polvorí i l’incendiari magatzem de vanitats, sobraven dues coses: violència i vanitat. Cal posar llenya al foc perquè cremi amb l’adequada virulència. Cal un tallafocs entre barris perquè l’incendi que amenaça no s’extengui.
Finalment, entre el clamor de la multitud encabritada, semblava que un fum espès cobrís la veritat d’en McCoy. Però per això hi ha la gran aspirina de les barres i estrelles, en forma de jutge. Sempre en darrer moment com un gran superman, barreja patriarca i d’oracle, sa senyoria. Si la premsa ja no dona veu a la veritat, la justícia ordinària deixarà dir, als fets, la realitat. Fa allò tant senzill que Campbell li demana al seu pare: Dir la veritat. S’apaguen les flames però les brases continuaran fumejant. Altre cop 37Cº i ordre a la sala.
Estàndard
literatura

Al voltant dels Assassinats del carrer de la Morgue,d’E.A Poe


jhjhjh

La infecció metòdica
kkkjkj

En un país molt, molt llunyà una sèrie de proposicions elementals obrien un relat. Les proposicions eren la presala de la narració d’uns assassinats misteriosos: Els assassinats del carrer de la Morgue. Abans del cas, abans fins i tot del detectiu, d’un Vidoq o d’un Holmes, s’estableixen les facultats mentals de l’home analític: mètode i imaginació.
HAJH
S’estableix això, de la mateixa manera que en els escacs, les dames o el whist, cal conèixer les regles del joc, quina posició n’ocupen les peces o quines poden ser les jugades magistrals per derrocar amb economia i eficàcia l’adversari. Així també sobre la taula de l’anàlisi, des de l’asèpsia del laboratori mental, des del rigor fundacional d’una renovada manera d’acostar-se a la realitat.


Presentats els postulats de la raó, entren en joc, en relat. El mètode trepanador ja es pot desplegar perquè a partir d’ara tindrem els agents per desinfectar la mirada, la pipa, la lupa del prejudici, la immediatesa, la diligència. Una batalla entre la voluntat de veritat (que avui no ens aturarem a destripar) i el seu territori, la realitat.
JDHKJDHKJ
Una realitat que l’home de la multitud percep a través de la informació, la transmissió miop i ferotge d’obvietats que, de tant a prop, de tant endins, no diuen res. Tota una injustícia que el tractament informatiu la realitat efectual fa a la veritat. La veritat no com a fita, sinó com a mètode. La veritat que no es desoculta gratant. Que es desplega a partir de la investigació… analítica. A partir d’un procediment que per la disposició dels seus elements ha esdevingut més que exacte, més que profundament adherit als fets, ha esdevingut ver.
KSADLKAS
Un altre tipus de profunditat i exactitud, excepcional i al marge de l’efervescència pública, policial, periodística. Ja fa dir Poe al seu Dupin: “La profunditat no és en els cims on la cerquem si no en les valls on la cerquem”. I finalment, la informació acaba tenint la mateixa vida que el fet divers, notícia evanescent. Però si el fet divers es llegeix a la llum del mètode, s’eleva a categoria de cas, cas noticiable.

L’art del mètode. Del concepte rector a l’exemple de vida. D’allò que ha de tenir un fet per a ser notícia a allò altre que fa de la notícia no només un cromo intercanviable, sinó també un fet llegible, interpretable, a capes. I si els esdeveniments s’han de llegir, i avui dia s’ha de llegir ràpid, el millor símil de vida és el conte, un relat-simulacre del crim i de la norma. Llegim verament els fets, no a través del fet noticiós sinó a partir d’ell. I Dupin és el mestre de lectura.
Ens imaginem Poe assegut la taula de redacció, canalitzant el seu talent. Què fa? el retrat robot de l’home analític.
M..,M.M.,
Una nova frenologia, espiritual. El seu home de mètode, el de l’anima doble, creador i analític. Analític per la secció neta que fa dels fets del món com a premisses, assercions a partir de les quals desplega un mètode, esterilitzat. I creador perquè no es dedica a transmetre cegament les seves observacions com el becari d’un treball de camp, com l’afectat reporter d’un programa en directe.
KJLKJL
Creador perquè és, a més, hermeneuta. Interpreta els esdeveniments talment com en un text que cal desxifar, endavant i enrere, cabdell de la ment felina. Amb el pols ferm tant característic de l’home de l’anàlisi, secciona el fet de tota infecció que suposaria la fantasia i el misteri (la falta de rostre per l’assassí, la brutalitat dels assassinats… quins cacauets per la imaginació!).
LJLDJLASJLADS
Que la fantasia i el misteri deixarien massa coses en mans del lector, de l’opinió pública, en la confecció d’un possible relat que expliqués els fets. I és que s’ha demostrat que en llibertat, la facultat creativa del conjunt ciutadà, de la massa, de la moda metòdica pot resultar bastant… simiesca.

Estàndard
literatura

Al voltant de La Tempesta de W.Shakespeare



OBRIR TEMPESTA

El cel s’ennegreix i l’atmosfera es magnetitza. Els núvols estan carregats de mala llet, els vents fan violència. Una bellesa que amenaça i sedueix alhora ens fa estar alerta de l’imminent desfeta del cel. Des d’on sentim aquest advertiment? Des d’on es pot experimentar una tempesta? O bé des del recés o bé des de l’intempèrie. Des de l’aixopluc d’una teulada-butaca, es contempla l’espectacle d’allò que Kant feia servir com a exemple del Sublim, la tempesta.
KLKJADLJ
Des d’alta mar, des d’un vaixell, des d’un vaixell com el que es sotragueja a la primera escena, es reben els cops i els revessos d’una magnitud que desberra. A alta mar no s’escull arressegar-se i gaudir de l’espectacle. A mar oberta es pateix, amb més o menys fortuna, el poder de les ones. No es pot escollir de situar-se en un lloc que no sigui aquest, el de l’intempèrie i la necessitat, el de les mans i la voluntat de qualsevol poder més gran.
MM.SMAD
El poder més gran aquí no el trobem en la natura, Pròsper efectualitza d’una manera flagrant la deducció superba de l’ideal il.lustrat, aquell que davant l’arrauliment i l’agressió del subjecte empíric davant la catàstrofe natural, en feia estandard del seu racional superior. Domini de la natura, poder sobre la natura. Quina manera de girar la truita! Quina tombarella! Qui porta la paella pel mànec, qui ha fet un mànec per la paella, és un home. L’home raptor, el mag de l’ursurpació, el que s’ha apoderat fins i tot del copyright de la natura sobre la vida i la mort. Homo faber.
Però, on s’ha situat aquest home Pròsper entre els homes? A la butaca? (algú que s’alliçona) A la tarima? (algú que exemplifica) o en alguna situació que sobrevola la butaca i la tarima…
JJKJKJ
Naufragi perceptual

Penso que les sobrevola, com un tercer home, passa per damunt dels dos noms del poder, per damunt de la cultura i la barbàrie.

KKKJK
La cultura associada al racional superior, a la civilitat transgeneracional que sembla una i que el relativisme cultural s’encarrega de conservar. La que aquí dóna verb als personatges, que és, els llibres de Pròsper. La barbàrie a tot allò que no li fa sistema, que li és nociu per a la vida, a qualsevol ordre natural o sobrenatural que no respongui als paràmetres d’un bé i un mal concrets, de la seva supervivència.
LKLKLKLK
Pensava això mentre baixava per les escales del monument a Benjamin, a Portbou. Una construcció, que és una finalitat, que condueix, tanmateix a un precipici. Al final de les escales que porten al mar, només onades picant contra les roques. El ventre encongit entre la construcció que sosté i l’abisme que els ulls no poden deixar de mirar.
-.-..-.-.HJHJH
El mateix tipus de barbàrie pel sentiment que l’espectador d’una tempesta experimenta, recès i agressió, plaer i dolor, l’ambigüitat sinistre. “No hi ha cap document de la cultura, que no ho sigui també de la barbàrie”, deia metres amunt l’inscripció de l’epitafi. Ningú se salva de rebre els cops de l’una o de l’altra, només en l’espai de llibertat constret que hi ha pujant o baixant les escales. El parèntesi de l’anàlisi, de la consciència i la constel.lació de les facultats de l’esperit, que permeten… la interpretació. Tot allò del lliure joc que, precisament aconseguim amb la contemplació estètica. Tot allò, per exemple, des del túnel metàl.lic a l’estòmac de la Costa Brava, quedava suspès. No podíem fer altra cosa que veure’ns depassats i afanyar-nos a tornar de nou a la superfície. Esparitats escales amunt. Talment com en un naufragi… perceptual.
KJSKJSKJ
L’espectacle del poder

I és que hi ha moltes formes d’interpretar el poder, fent exagesi a partir d’un poder, aquí les mil formes de cultura i els xocs respectius amb els seus contraconceptes en la barbàrie. Sobre la legitimitat de l’imposició colonitzadora, sobre qüestions iusnaturals, o sobre l’inacabable llista de paral.lelismes que, des d’una lectura concreta podríem relligar amb desenes de paràmetres taxonòmics d’època en època. Qualsevol obra de Shakespeare s’ho mereixeria. Que per això un clàssic és un clàssic, pel manyoc de claus hermenèutiques que li pengen de la butxaca. N’havíem de triar una. Parlem de l’interpretar del poder. Ens remetrem a allò que ens sembla que fa Pròsper, el seu com si… Perquè ell obre i tanca, obre joc i tanca partida. Homo ludens.

Com si jugués. Diu Huizinga respecte el joc que “és una acció lliure executada “com si” i sentida com situada fora de la vida corrent, que tot i que pot absorbir per complet a un espectador, (…), s’executa dins d’un determinat temps i espai, entre un ordre sotmès a regles i que dóna origen a associacions que tendeixen a envoltar-se de misteri o a difressar-se per destacar-se del món habitual”. D’aquesta manera, allò que fa Pròsper es fer de la cultura, el seu joc, una determinada barbàrie. Barbàrie pel que té de més gran i de més fort. Barbàrie per ésser dit, en forma de joc, de representació, d’encantament.

Una forma concreta d’interpretar el poder, el poder com a actuació, com a representació, tota una estètica del joc, del fet brut quasi gramatical del simulacre. Però no un simulacre a mode de justícia medieval, a mode de visibilitat exemplar de la pena. Que no hi ha, creiem, una finalitat moralitzant que dinamitzi la història, no un digestiu per a la culpa i la pena a través de la pietat o de la compassió. No un acte lúdic com un gest pedagògic.
LKLKLK
Cap suposada veritat moral mou peça… La pietat, la compassió, o qualsevol de les formes messiàniques de l’amor, començarien per situar el compassionand a la mateixa alçada moral de “l’altre”. Joc net. I això no succeix fins la darrera pàgina “ Ara són destruïts els meus encisos. Sóc reduït a la meva propia força; ja no servo sinó a la meva, i no és pas gaire gran cosa…” L’altre abans d’això, és enllà i ensota, desfet i inconnexe, un trencadís, com les restes d’un naufragi. No pot decidir exercir perdó o compassió respecte un ésser que no entra al joc moral, que la seva condició de taumaturg ha deixat al marge.
JKJKJKJ
Només li queda fer el que s’espera que es faci, segons les regles, com si prevalessin a l’illa les lleis de la civilització, les de la pervivència a través de la llei moral. Perquè quan els llibres de Pròsper (la saviesa com a potencialitat) es tanquen, tornen a tenir vigència les antigues cartes de navegació (el coneixement com a domini). El vaixell reemprèn la ruta, l’ordre queda reestablert, en mans de la calma (aquell impàs de pau, de tempi quieti, que deia Maquiavel, que hi ha entre tempestes) que la llei moral ofereix.
JKJKJK
Touché! La tempesta s’obre amb un naufragi! paradoxalment, un tempesta representa la millor qualitat del temps ( aquell tempo atto que llegíem al Príncep) per als bons propòsits de càcul, de joc. Una molt bona mala jugada. I és que Pròsper no juga, fa jugar. Cobreix de representació el que ell ha volgut que siguin els seus fenòmens. A més, no hi ha ningú que s’hi assembli. Ell és l’Un, una mica a la manera de La Boétie, i tots els intents d’anar “contra Ú” no reeixeixen, essent peces d’un ordre inferior en la piràmide del poder. Els simulacres de tiranicidi, apareixen com els ridículs i improductius cops d’insecte contra un fanal que crema. I per tant, hem entès que no ens podem trobar davant d’una evolució moral del personatge de Pròsper: en efecte, algú que no té parell en poder, no pot claudicar a cap altre poder.
LKLKLKLK
No un gir de la venjança instintiva a la pietat reglada i alliberadora. Pròsper gaudeix d’un altre tipus de llibertat, la que està més enllà del bé i del mal, de l’home, de l’home que va deixar a Milà. I en aquest sentit, per l’home reglat de terra ferma, Pròsper seria tant monstre com Cal.líban.Es descriu una excepcionalitat en el comportament natural del poder. Un poder que no vol res de més gran, que no li cal, que ell ja és “allò més gran”. Un poder que no escala, que juga a davallar, a voluntat. El moviment aquí, és descendent: un poder que no té necessitat de voler-se més gran, que sobrevola l’antiga voluntat de poder, que ja viu la vida del superhome, que no li cal saber-se home en les regles. Però que tanmateix, juga.
LLKKLKLK
El destell d’humanitat ha sobreviscut a la tempesta de Pròsper. Allò precisament, que és el ciment i l’argamassa de l’ésser home, la voluntat de representació, la matèria dels somnis, de realitzar-se, no en quelcom de més gran sinó en quelcom de diferent, assaig de possibilitats. Això ho permet la dinàmica de joc. El joc com a simulacre lliure de vida, el sentiment d’una realització possible. El joc esdevé l’àmbit d’interacció perfecte per al simulacre. Juga com si fos un home. Juga aleshores, com si estés sotmés a les mateixes lleis que la resta de les seves peces: i ja que els homes li van prendre la llibertat d’home, disposa les condicions per que li sigui restituida des d’aquest impossible conceptual:
LKLKLK
“Que jo, amb la vostra indulgència, pugui obtenir la llibertat”
LKLKLKL
Quan pugi al vaixell, li espera l’indulgència de la calma. Game over. Ha jugat per vèncer, en darrer terme, a l’únic que se li assimila en força: juga per vèncer-se a ell mateix. Ja feia dir Calderón a Segismundo: “Pues el vencer aguarda / mi valor grandes victorias/ hoy ha de ser mas alta,/ vencer-me a mi.” Excusem al superhome que, cansat d’esperar companyonia en la grandesa, retorna a l’antic estat, el que ha d’esperar d’adormir-se per realitzar els seus somnis…de llibertat, de poder, de tempestat.
MAR

Miranda i la tempesta. Pintura de Waterhouse
Estàndard