dones!, Educació, mare i fills

Mamelles i trinxeres


Mamelles, sí. I no pits ni tetes ni pitrera. Perquè fisiològicament les tenim per aguantar els bolis a la reguera o alletar als nostres infantons. Les dues coses alhora no poden ser. Ara bé, això últim (que han de servir per alletar) les mares d’avui dia ho sabem més que bé. Ho sabem tan bé i sortim tan convençudes de les maternitats que després, durant el llarg període de lactància, ens dediquem a guanyar adeptes per la croada de la llet materna i les seves bondats. Pengem posts contínuament, entrades a Facebook, fils de conversa reals (els del parc, els del supermercat, els de la sala d’espera, etc.) que versen majoritàriament sobre un tema: donar el pit al nen. Donar el pit al nen és el millor que hi ha. Els immunitza molt més. Crea un vincle afectiu amb la mare de l’hòstia. Ajuda a reduir les possibilitats de desenvolupar càncer de mama. Ajuda a recuperar la línia després del part. És econòmic. És natural. I, per damunt de tot, donar el pit al nen és el millor que hi ha, per si no havia quedat clar. Els nens es converteixen en super guerrers que han superat la força del super guerrer i les mares en unes heroïnes imparables, capaces de portar-ho tot amb la mateixa lloable, serena naturalitat. La casa, la feina, la casa i la feina, les criatures. Totes (les que s’afaiten també). Això amb la part del bust que no ocupa el lactant. Per aquest motiu, jo em trec el barret davant les dones que ho aconsegueixen, no sense les seves dificultats. Les respecto i les admiro. Però no cal fer-ne bandera ni propaganda. Que estem a la societat del coneixement (o això diuen) i la resta de fèmines que no donen el pit saben llegir i solen comprendre texts i arguments amb la mateixa facilitat que desenfunden una teta o preparen un biberó.

Caldria recordar que donar el pit és una opció que pertany a l’àmbit de la intimitat, com el sexe. Oi que no anem preguntant a tort i a dret quina mena de sexe practica cadascú? de veritat interessa? Ostres! Potser sí. Per allò de comparar, extrapolar i fer-nos una idea de com és en realitat aquella persona. De com és, és clar, a diferència de nosaltres que, ben segur serem millors o pitjors amants, mares i pares en relació a quina gestió fem dels nostres líquids corporals. Amigues meves, mares i tietes, sogres i cunyades, conegudes i saludades, si us plau, elimineu de les converses el tema del pit, m’incomoda atrinxerar-me en justificacions o silencis quan no caldria. Podem parlar del temps que fa que, per cert, gasta força mala llet!

Dites aquestes coses, podeu signar aquest manifest a change.org perquè aquest senyor faci alguna esmena al seu treball. Una cosa no treu l’altra.

Estàndard
dones!, literatura, mare i fills, personal

El fill de puta


alarm clockTenir fills suposa, entre d’altres coses, ser curós amb el llenguatge. I ser-ho des del primer dia. Ser-ho, fins i tot des de que el duem al ventre. Estic convençuda que si comencéssim a fer aquest exercici de depuració aleshores, tot aniria molt més bé després. Costaria molt menys deixar l’hàbit de parlar grollerament. Segur.

Però quan un és malparlat de mena, la cosa no va així. Sempre es troba un moment millor per deixar de parlar malament. Sempre hi ha una paraula gruixuda que ajuda a ser més precís adjectivant algú, algun renec que sintetitza màgicament l’estat d’ànim o la deriva existencial d’un dia concret (de merda). O de la (puta) vida general. Que els eufemismes només fan que allargar el neguit verbal d’algú que necessita des del més essencial d’ell mateix, ser exacte i fidel trobant mots que facin justícia a les coses.

Aquest matí, per exemple, quan experimentava un petit instant de felicitat he pensat en això que ara escric. En ser precís amb les paraules gruixudes, vull dir.

Havíem passat la nit muntant guàrdia amb la nostra petita donzella insalubre, la que s’ha passat la nit febrejant i tossint.  Però quan el sol despuntava, s’ha adormit feta un cabdell enmig de nosaltres dos. El pare m’acaronava els cabells i la filla respirava fondo i net, mentre m’ agafava tendrament la mà. Llavors he detectat aquell moment com un moment d’aquells per recordar. D’aquells instants que si se sumessin en un lapse temporal continuat, ens farien rebentar de felicitat. No podria suportar aquell èxtasi de pau, amor i calidesa durant gaire temps, pensava. El nostre cervell no està preparat per això. Però hi era, llavors. I volia que allò durés per sempre. Fins que el despertador ha sonat deu o quinze segons després. El gran fill de puta ha sonat i ha despertat la criatura i la malparlada que porto a dins:

-Fill de puta! –he vocalitzat tan clara i distintament com he pogut mentre rebotia el l’aparell contra la tauleta.

-Fill de puta! -Diu la nena assenyalant el despertador desmembrat. Fill de puuuuta -repeteix fent ostensió d’haver après com es diu aquell objecte.

Ara la feina és meva. D’ensenyar-li que allò no és un fill de puta pròpiament dit, que és un despertador. Que no ha de dir collons quan s’enfada, sinó per referir-se a un altre tipus de cosa. Que l’hòstia ja la rebrà a missa, si ella ho vol i li surt dels ous. Que els ous són els ous, els de les truites. Que les truites que es menja són de puta mare. Perquè les faig jo, la seva mare. Mare i prou. En fi. Que ara la feina és meva. I que hauré de començar-me a plantejar parlar més bé. Que no costa una puta merda.

Estàndard
literatura, mare i fills, vida quotidiana

Ancha es Castilla


índex

Fa dies que la rentrée s’ha materialitzat i encara tinc el cap de vacances. Però això se solucionarà aviat, quan acabi d’escriure això. Serà una espècie d’exorcisme de les hores càlides, dels llargs moments de  de copilot que deixa la seva terra, endinsant-se al fons de l’Espanya profunda, retrobant amics que creiem engolits per la distància.

A fora, corria la immensitat d’uns camps de grogors ondulants, cada vegada més secs, cada vegada més empastats d’un passat que s’insinuava bastant més feréstec. A cada castell que apareixia, era fàcil imaginar-s’hi històries de fites i conquestes, de dominis i vassallatges. Un toro de tant en tant. Conreus d’oasi i de miracle. Un poble entorn d’un campanar que semblava sostenir-lo. Un núvol que projectava alguna ombra única que segurament es va desfer abans que la poguéssim percebre. Tot era sol i vastitud. I tot indicador humà tenia nom de llengua estranya.

Quan més ens allunyàvem de casa, la sensació de llibertat es feia més gran. També certa mala baba contradictòria: cap peatge en centenars de quilòmetres de fantàstiques vies. Llavors vam entendre fàcilment per què els diners -que ens marxen de vacances molt abans que nosaltres- els costa tant de tornar a casa. Ancha es Castilla!

Malgrat tot, tornaria una i mil vegades a fer via per tots i cadascun d’aquests indrets. A Segòvia no, que m’hi vaig trobar conservadors de museus molt malcarats, que no toleren que criaturetes els mancillen una alfombra del siglo XVI.

-Pues si es del siglo XVI, señora, ya tocaría cambiarla! –Pensaba yo por mis adentros. Y pensaba en castellano, aunque nunca pronunciase las cuatro o cinco réplicas hirientes para defender el honor de mi inocente hijita, mancilladora de alfombras castellanas, clara descendiente de los Trastámara. Pensé en castellano sí, porque  los catalanes ya tenemos éstas cosas. Mucho de lo cortés y poco de lo valiente. En Fin. Que ja s’han acabat les vacances.

Estàndard