fantàstica realitat, Opinió diari ARA

La resposta que ens pertoca


Maria Àngels Anglada rescatava els versos de Nahabed Kucak, un poeta del segle XV, per encapçalar el quart capítol de la seva darrera novel·la, el Quadern d’Aram. Es tracta d’una joia literària inoblidable, forjada per vivificar la permeable però valuosa memòria. I és que l’oblit és un sequaç  implacable de la barbàrie: La nit del 23 al 24 d’abril de 1915, centenars d’intel·lectuals i professionals armenis de Constantinoble van ser arrestats i deportats. Tot seguit, es va estendre una duríssima persecució contra tota la població armènia: deportacions, assassinats massius, violacions, raptes. Anglada diu que Dante ho explicaria millor.

Encara no hi ha consens entre els historiadors (els dels uns i els dels altres) sobre la xifra de víctimes, que se sol situar entre el mig milió i el milió i mig de persones. I tampoc hi ha una adhesió general per afirmar i, per tant, condemnar aquest genocidi en majúscules, un genocidi perpetrat quan encara no s’estilava la paraula. I és que no va ser fins després de la Segona Guerra Mundial, l’any 1948, que l’ONU incloïa a l’article 2 de la Convenció sobre el càstig i la prevenció del crim de genocidi la seva definició:

“Qualsevol dels actes comesos amb intenció de destruir totalment o parcialment, un grup nacional, ètnic, racial o religiós:

a) matar els membres del grup,

b) causar seriosos danys corporals o mentals als membres del grup,

c) infligir al grup deliberadament condicions de vida calculades per tal d’aconseguir la seva destrucció física, en part o totalment,

d) disposar de mesures tendents a prevenir naixements en el si del grup i

e) transferir per força infants del grup a un altre grup.”

Desgraciadament, i per causes no tan llunyanes en el nostre temps i en les nostres generacions, podríem connectar amb algun dels punts que es despleguen del concepte. O en alguna cosa que s’obre pas entre el significat, com un corc que menja la carn dels mots: el dolor, la desesperació, la fagocitació constant de la condició humana.

Precisament al mateix ressort emocional (la memòria) apel·la la campanya per l’acollida de refugiats “Casa nostra, casa vostra” on  més de 200 entitats reivindiquen l’acollida de refugiats sirians a Catalunya. “Però no. ―diu l’espot on hi participen desenes de rostres coneguts―No ens en podem oblidar: quan ha calgut, nosaltres també hem estat acollits. Per això ens preocupa que davant l’augment de persones que fugen de la guerra, de la fam o de les idees, des de Catalunya no estiguem donant la resposta que ens pertoca”.

La resposta que ens pertoca. I ens retornen a la boca les paraules del poeta que Anglada proferia com un malefici contra l’oblit, com un clam per la dignitat humana: Menyspreeu un estranger?/que us trobeu, doncs, vosaltres, desterrats! /Lluny dels vostres, tindreu temps/d’aprendre el preu de l’exili/Si un estranger us omple d’or/a mil llegües del vostre amor,/que tot aquest or es torni cendra!”

Estàndard
Opinió diari ARA, Periodisme local

3000 navegants a la recerca de la gironitat


Crear un grup a Facebook és prou senzill: Pàgina d’inici, menú esquerre, clic a “Crear grup”. Si, a més, el grup que es crea és del tipus NED (sigles de No Ets De…) tot flueix. A casa, el nostre NED ja té més de 3000 membres compartint això de “ser de Girona”. Però què hem de saber per ser-de-Girona? Si ens prenem al peu de la lletra la capçalera, segurament molts gironins hauran descobert, esmaperduts, que no són de Girona. I això, els gironins no ho podem tolerar. Llavors, hi entrem diàriament per comprovar si aquell dia som de Girona o no. Hi ha dies que ens sentim estrangers de la nostra pròpia terra. Però els dies que som de Girona, obrim els ulls del cor i gaudim amb les fotos dels anys dels avis o les de la retina més recent. Descobrim imatges, ressuscitem records, racons de pedra infinitesimal. Gràcies al grup, s’obre màgicament el teló d’una nova memòria entre generacions: Avui, al NEDG hi ha un membre que assegura haver sabut moltes coses d’un parent gràcies a les fotografies del mur (esperem que bones). També hi ha un noi que vol compartir amb tothom el plaer tradicional de pixar-se a la Devesa per barraques. Uns quants li han dit guarro, d’altres han identificat la pixarada amb aquell ser-de-Girona que reconeixen al seu costumari mental. Edificis desapareguts, bars de joventut, inundacions històriques, art al carrer. Tot un viatge emocional d’uns internautes que els agrada trobar-se, en públic i portes endins, a la recerca de la gironitat.

Estàndard
Opinió diari ARA, Periodisme local

L’arquitectura de salut


keep_calm_and_simply_walk_into_mordor

Caminar va bé per tot i això ho saben molt bé els dissenyadors de l’hospital de Santa Caterina que, per cert, fa poques setmanes va complir deu anys servint salut exemplar a Salt.

Contemplem-lo: El Santa Caterina es desplega en una sincronia perfecta entre pensament i arquitectura. Tot està disposat per fer cames: Amplis espais voltats de verd on els conillets podrien saltironejar per sempre, gairebé 28.000 metres quadrats d’hospital horitzontal. Així, anar-hi ja vol dir cuidar-se si pensem que quan un té hora al metge, pot viure-ho com tot un itinerari de salut (sempre que les nafres per les quals se sol acudir a l’hospital no ho impedeixin).

Però surtin amb temps de casa que la ruta va així: Vostès aparquin el cotxe (si poden) o paguin l’aparcament que tampoc és tan car. Saltin o rodegin la barrera per vehicles de l’entrada, segons la seva condició física. Un cop fet això, segueixin la curvatura del flairós camí de romaní que els portarà fins la porxada principal. Allà els saludarà sempre algú que demana un cigar o diners per agafar l’autobús. No el rodegin ni el saltin: el saludin, llavors declinin o acceptin la seva petició amablement. Un cop a dins, caminin una mica més, passant pel bar, la cabina de loteria i la botiga de regals. Tot seguit, girin al primer trencant a mà dreta. Ara porten uns deu minuts caminant a bon ritme o vint minuts si estan prenyades, coixes, grasses o les tres coses a la vegada. Si s’han cansat, pensin que estan treballant per la seva salut i que encara queda un tros fins el mostrador d’admissions, el punt exacte on els darrers mesos es fan i es desfan més estoics de la província.

Estàndard