crònica, literatura, pares mares i fills, Periodisme local

Crònica d’una petita revolució domèstica


Des que per sant Jordi em van regalar l’últim disc de Els Amics de les Arts, a casa torna a sonar música. I al cotxe i a la dutxa i a l’ascensor i mentre es cuina. Dono el meu més profund agraïment a aquesta nova descoberta que ha desbancat per complet la tirania del disc del Super3 que sonava sota l’estrident amenaça de l’ emperadriu de casa –una espècie fàcilment catalogable de 2 anys, única en la seva franja d’edat, filla de dos pares que passen la trentena i que encara miren Bola de drac mentre sopen, així com molt enganxats a la tendresa insòlita dels vuitanta  llargs. Així com molts dels protagonistes de les històries que expliquen les cançons dels Amics de les arts.

Però va sonar el Ja no ens passa  ̶ l’eficient reclam del disc, tot sigui dit ̶  i es va fer el silenci. La criatura es va col·locar el xumet i va assentir en un gest d’aprovació, marcava el ritme amb el caparró i fins i tot cantussejava. Vés a saber què havia provocat aquell miracle! Potser reconeixia els seus pares en aquella peça. Alguna frase de lament o  pèrdua, d’ironia constructora, algun estirabot que li sonava al nostre estil generacional.

Així que fa uns dies, quan vam veure que els tindríem al pavelló de Vilablareix durant la festa major vam pensar que seria una bona manera d’agrair a aquests músics prodigiosos el tomb que havien provocat en la qualitat de la nostra vida. Ens vam calçar les vambes, pensant durant uns moments en què ens solíem posar quan sortíem de casa per divertir-nos i fer coses d’aquestes. Realment ens ho vam haver de pensar i val a dir també que va costar aixecar-se del sofà i deixar els Maleïts Malparits de Tarantino a mitja escabetxinada. Però ho vam fer.

Arribats allà, pensàvem trobar tot de pares de la nostra lleva que havien deixat els nens dormint amb els avis i que venien retrobar-se amb ells mateixos durant una estona. Però el pavelló estava ple de vilatans joveníssims, també dels pares dels vilatans joveníssims i dels avis dels vilatans joveníssims, cosa que em va despertar alguna inquietud antropològica.

Des de la grada veia una noia altíssima i esvelta, situada a primera fila, els cabells rossos li arribaven al cul i es balancejava amb la multitud que es veu que era capaç de beure cervesa (recordem que estem al Birrablareix!) xerrar en volum de discoteca i escoltar. La cridòria estrafeia una el so que es mereixia aquella festa i des de la grada no podíem sentir bé els petits monòlegs que solen fer tan entranyables els lapses entre les cançons.

Llavors, els avis de davant nostre es van aixecar. Anem! ̶ ̶ Van dir. Per un moment vaig pensar que se n’anaven a casa. Que creuarien el carrer, entrarien a casa, es posarien el pijama, es farien un got de llet amb galetes, un petó, posarien les respectives dentadures en remull i s’adormirien pensant que ja no tenen edat per aquestes coses. En comptes d’això, els avis vilablaretencs, van baixar dirigint-se a la pista, obrint-se pas a cop de bastó entre la quitxalla i es van posar a ballar. Som-hi! ̶ vam dir-nos mentre ens afegíem a la festa, avergonyits pel nostre galopant sedentarisme.

Estàndard
Educació, pares mares i fills, vida quotidiana

Dir-se Jana


Es diu Jana, no Joana. I no té sant, no. Però potser n’hi haurem de buscar un perquè es veu que hem portat al món una nena desprovista de pàtria concreta, sense referent espiritual -conegut-, com una pregària al buit, com un gos sense amo. I això no pot ser. Així que a partir d’ara haurem de dir:”Es diu Jana. Jana sí, de Joana.”

Però he descobert que així és com es queda tranquil·la alguna gent, sabent d’on ve el nom d’aquesta nova persona. Suposo que si li haguéssim posat un nom que sonés a zulú o suahili, també ens ho preguntarien, però no amb el rerefons obvi a la pregunta: Jana? i quin nom és aquest? voleu dir Joana en realitat, oi? (Com si en haguéssim equivocat o li haguéssim posat un nom fals, un diminutiu per encobrir l’autèntic nom).

He comprovat també que fins que no diem “sí, és Joana”, no deixem de ser observats amb inquietut. De fet, m’estic  acostumant a dir “sí és Joana” amb tanta lleugeresa com quan parlo del temps a un ascensor. O com quan dic salut/Jesús quan algú esternuda. Més precisament, solc dir “Jesús” per als catòlics practicants i “Salut” per la resta de mortals que mereixen contraure un bon catarro per haver esternudat malament, és a dir, sense que algú els tingui en prou estima com per encomanar-los a Déu.

D’altra banda, podria deixar anar tot l’arsenal d’imaginari al voltant del nom “Jana” i marcar-me un gran farol durant aquella estona, anant del pal alternatiu.

I és que vaig  trobar moltes referències a aquest nom en les mitologies de diferents cultures. La Jana islàmica era la protectora dels nens. La Jana grega i romana representava  els canvis i dels nous començaments. Amb aquesta explicació hi lligava la Jana nòrdica, princesa de la lluna. Però no em vull estendre. Totes aquestes Janes, sense excepció, eren variants que m’agradaven molt més que el referent de la meva pròpia cultura.

Podria, d’aquesta manera, donar alguna d’aquetes explicacions quan algú m’ho demanés. Però no vull fer-ho. Perquè falsejaria el record d’uns molt bons moments amb el seu pare, quan feixem una llista de noms per ella.

Finalment va ser Jana i no Jepa, Petronela o Joana. Va ser Jana perquè dir-li així ens agradava i punt. I és que posar el nom a un fill també pot ser un acte no referencial, simple i net, amb tot el potencial d’una pàgina en blanc, si ho voleu. Així, un nom també pot ser només un nom, sense universal, sense pàtria, sense padrí, obeint humanament a criteris estètics.

Estàndard