arts escèniques, crònica, literatura, periodisme, vida quotidiana

Informe per a una acadèmia


Humà, massa humà

/ 7.12.2013
Ivan Benet ha estrenat al Festival Temporada Alta un espectacle basat en l’Informe per a una acadèmia de Franz Kafka. Benet ha comptat amb la complicitat de la cantant Sílvia Pérez Cruz, que hi ha posat la seva veu. L’espectacle ha de girar.
benet

Quan hi ha un text que fascina, l’adaptació teatral corre el perill de no encaixar amb les expectatives del lector. L’enamorat de Kafka, en aquest cas, té molt presents les bondats d’un conte dens i bell que ens parla de les aventures i desventures del simi que ha esdevingut humà en un temps rècord. L’enamorat de Kafka té molt present un relat capaç de plantar-nos quatre premisses filosòfiques (d’aquelles que fan mal) tot prenent la forma d’una faula bestialment humana.

Perter el Roig- el Gregori Samsa d’aquesta metamorfosi inversa, com diu el director – ens ensenya amb tota la naturalitat del món tant el cul com l’ànima, ferits el dos per una mateixa bala, la que el va arrabassar per sempre dels seus orígens deshumanitzats.

Però Ricart i Benet han fet una molt bona feina amb el seu informe. Una traducció intel·ligent damunt l’escena que pren possessió del cos de l’Ivan Benet, tan o més bon intèrpret que simi, tan brillant com mesurat, tan còmplice del text com de la llengua amb què va ser escrit. Així, els conceptes clau de l’obra (llibertat i sortida) s’escriuren  damunt d’una pissarra, deixant palesa la voluntat de qui no voldria tòrcer la precisió i la força original de les paraules.

A banda de l’excel·lent treball actoral (i el mèrit de portar tan dignament el pes d’un soliloqui d’aquesta volada), cal destacar l’escenografia molt conjuntada per l’ocasió. Kafkiana, vull dir. Un entarimat ascendent (o descendent, com vulguin vostès) en forma de cinc llargs esglaons que va descobrint calaixets de la vida del simi que hem vingut a veure —i és que també hem vingut a veure un mico que fa monades, oi?

Escenografia kafkiana, sí. D’aparent simple simbologia, però profundament reveladora. Fantàstics racons de la memòria evolutiva que juguen amb la llum que assenyala i projecta la grandesa inclassificable del personatge. Portes entre els graons que deixen sortir els sons i la música (d’emotiva i discreta exquisidesa, tal i com és la Sílvia Pérez Cruz) que ens transporten sota l’aigua, enllà del mar o dins d’una gàbia, dins del cervell d’imbricats plecs, tan retorts i funestos com els de qualsevol home que se sap home.

Finalment, honorables senyors i només a tall d’informació, m’agradaria expressar la meva personal evolució. La de lectora escèptica a espectadora més que satisfeta amb l’espectacle. Un muntatge que ha sabut sumar qualitat estètica pròpia –que remou, que sacseja- per estar en sintonia amb aquest cruel desplegament de veritats romàntiques.

Anuncis
Estàndard
intel·lectuals i mitjans, periodisme, vida quotidiana

The claims of Catalonia


cf-02-cwoman-diving-into-cup-of-coffee-posters

The Economist té a la portada un especial sobre Espanya. Es veu el toro d’Osborne amb una banya trencada. Es veu que alguns britànics han volgut saber alguna cosa més sobre aquesta zona al cul d’Europa, tan exòtica i solejada. Alguna cosa més, a banda de les paelles, la sangria i la localització exacta de les faroles miccionables. Es veu que Spain, after party, is different!

Coffe just for us

 Michael Reid, l’autor del reportatge The party is over s’ha guanyat la simpatia de la sensibilitat catalana. Parla de Sant Jordi Pujol com un  “cacique or provincial political boss”. Això sí, sense deixar mai de banda el rigor comparatiu amb la resta de “modern princes with their courts”,  com ara Fraga o Chavez.

 Parla també de certes regions parasitàries, quasi vampíriques. De la descentralització com un problema, com si fos la descentralització l’origen de les diferències culturals dels pobles que són encara dins d’Espanya.

 A més,  citació prou significativa, invoca a mr. Savater com “the philosopher”,  suposo que el gurú espiritual de les seves fonts.  En definitiva, tot un reguitzell de perles que només ens són noves perquè venen de fora d’Espanya.

 Seguidament, la Generalitat de Catalunya s’ha ofès en nom dels catalans. I alguns catalans, com ara també jo, hem tornat a constatar la fragilitat de la nostra pell i la inseguretat permanent del nostre ego patriòtic.

 Per tant, no crec que les paraules d’aquest gentleman britànic, evidentment poc contrastades i tendencioses, s’hagin de recórrer. Apel·lem a la llibertat d’expressió ­- a la manera com s’apel·laria a la llibertat d’expressió del graciós Giménez Losantos-. La mateixa llibertat d’expressió de la que em valc per escriure aquestes ratlles.

Si volem subsistir com a poble en un món global, amb veus tan o més dispars, invasores i agressives que l’espanyola, hem de fornir-nos de saber fer francès, elegància britànica i a  “godere il benefizio del tempo”, com a bons prínceps with our courts. Un casc sota la barretina i el sarró ple de paciència, perseverança i altres queviures políticament indeclarables.

Estàndard
literatura, periodisme, Periodisme local, vida quotidiana

phylia electrònica


 Ja no cal anar a la carnisseria per posar-nos al dia de la vida dels altres. Tenim el senyor Facebook, degudament arremangat per servir-nos un bon bistec.

 Si Girona ja era petita, petita d’endins cap enfora,  avui s’ha rebel·lat com un indret molt més familiar i desacomplexat del que em pensava. Als habitants de la nostra ciutat, escampats arreu del territori, ja no els importa saludar més que electrònicament algú que pel carrer haguessin obviat.

 El motiu per a l’enrevessament de les relacions socials era molt més simple que la mala llet, la supèrbia o la simple selecció natural. Era vergonya!

Amics e amats

“Es donen en tot això unes diferències d’espècie, i tant els nostres amors, com les nostres amistats, són diferents. Hi ha tres classes d’amistats, igual que hi ha tres classes d’amabilitats [d’estimabilitats]. En cadascuna d’elles trobem reciprocitat i amor no secret. Els que s’estimen mútuament volen el bé els uns dels altres, segons la natura del seu amor. Els que s’estimen per la utilitat no s’estimen per si mateixos, sinó amb l’esperança d’obtenir de l’altre algun bé. I el mateix ocorre amb els que s’estimen amb vista al plaer; no estimen les gents de talent per les seves qualitats, sinó per com els resulten de grates.”

(Aristòtil. Ètica a Nicòmac Vlll, 2 i 3)

Ara mateix, un gegant imparable – penso en  el ninot descomunal  de Michelin dels Caçafantasmes-  ha pogut amb el pudor i la gelosia de sí. S”inicia un intercanvi brutal d’intimitat que arrabassa totes les reticències. Un intercanvi brutal d’intimitat, quasi seminal, que altrament només haguéssim rebut o tornat a  amics o amats. Aquelles amistats tan lligades en qualitat a la virtú, i en nombre  als dits d’una  mà.

Però arriba Facebook i es redimensiona el concepte d’amistat amb molta lleugeresa.  O només la paraula, diran alguns. Només és que es fa servir  “amistat”  de manera molt laxa.  Però és gastant l’us de les paraules que s’arriba a les mutacions dels seus sentits i, posteriorment  a la substitució dels seus referents per una altra cosa:

Atenem que s’agreguen persones que passen de ser figurants de carrer, de pati, de bar, de passadís a “amics”. Alguns hi tenen un pessebre de més de 500 figuretes. Suposo, espero, que ja es noten les diferències i que el que passa,  s’acosta més un petit plaer molt semblant al que es genera jugant amb algun simulador de vida. Suposo que, de la mateixa manera que ho sentim  fora de la xarxa, aquí també se senten les diferències amb l’antiga “philia”, tan útil com un mirall per l’ànima.

Estàndard
periodisme, vida quotidiana

Dret d’admissió a les portes del cel


L’homòleg de Sant Pere a les portes del cel terrenal  deu ser borni. Ja deia Plató que tot allò que contenia aquest miserable món de simples aparences, era vague, imprecís, defectuós, una ombra tremolosa de la seva projecció ideal al cosmos eidós. 

Tenim dos porters. A un no li cal moure’s, perquè és a tot arreu. L’altre va amb papamòbil. Un va ser home i primera pedra. L’altre deu tenir pedres als condutctes biliars. I no continuo perquè les comparacions són odioses.

 Continuo. Si a les portes del regne del cel -allà entre els núbols, uns metres ençà dels àngels idiotes addictes al Philadephia – hi ha Sant Pere decidint qui entra i qui no, aquí a baix o, més ben dit, aquí al mig, hi ha el Sant Pare decidint a qui rep i a qui no.

 Ho diu  el titular de la Vanguardia:”El Vaticà es nega a acceptar ambaixadors divorciats o gais”.

Exclusió, inclusió i universals

Acabo de sortir de la meva sessió diària de catequesi constatant que potser he tornat a entendre malament alguna cosa.   Allà, a la rectoria,  el mossen Ramon -un noi dins el cos d’un vell o un vell dins el cos d’un noi,  rosat, amable i amanerat-  ens explica que el regne del cel a la terra és bàsicament inclusió, comunitat, amor. Crec que ell s’hi inclou. Crec que ens hi inclou a nosaltres.

Però si tenim en compte la finor diplomàtica de l’església, s’hauran d’afegir algunes clàusules addicionals a  les cantarelles missaires a l’estil de: “L’esperit del Senyor vindrà a vosaltres. No tingueu por -seglars, que no viviu en pecat, heterosexuals declarats, etc.-  d’obrir de bat a bat el vostre cor al seu amor…”.

Lògica borrosa

 Seguidament em ve al cap un reportatge del mestre Miquel Calçada parlant amb un professor de lògica borrosa. Aquella secció concreta del coneixement em va fascinar. Tant que no recordat mai  clarament cap punt de l’explicació del catedràtic entrevistat. Suposo que deu ser per això que l’anomenem”lògica borrorsa”.

Però avui, llegint això del Vaticà, he recordat  nítidament què vaig entendre. Premises, claudàtors, supòsits auxiliars, equivalències, inclusions! S’Obren davant meu els fars antiboira de l’obvietat!

Si   “El Vaticà es nega a acceptar ambaixadors divorciats o gais”

i     “Existeixen membres de l’església divorciats o gais”

i, també, 

“Existeixen membres de l’església  pedòfils, pederastes, sàdics, massoquistes, zoofílics,  altruïstes, bipolars, dones, negres, de l’espanyol i que, a part de tot això,  els agrada en Joaquín Sabina”

Aleshores,

” Tot l’univers de brillantors eclesiàsiques fa sistema amb l’estupidesa humana”.  QUED!!!

Estàndard
literatura, periodisme

Crític i criatura


Hi ha crítics brillants, punyents, agressius i d’humor canviant. També n’hi ha de joves. Fins i tot n’hi ha amb sentit crític i n’hi ha, a més, que consideren la competència cerebral dels seus lectors. Però també n’hi ha que no, que tot ho expliquen. Per si no els hem entès.  Que van a buscar el peu del mig del gat de color de gos com fuig. Dels que es formen una opinió i l’aboquen sense massa miraments al cim de l’objecte i no escolten arguments i s’emmirallen amb el so sentenciós de les seves paraules. La seva crítica sona com el primer tro monòton de la història de l’acústica meteorològica.

No és per criticar al senyor que hi ha darrere del personatge, que pel que es veu deu tenir algun tipus d’encant personal.  Però l’actitud al voltant de la seva feina, si més no, és curiosa. Tothom s’asseu a Telemonegal i rep el ruixat estoicament.

S’obre el teló. Se sent el mateix to entre burleta i agre, de posse intel·ligent entre els pèls del bigoti. I el convidat de torn, la criatura, com ell  anomena a quasi tots els susceptibles de ser catoditzats, fa fintes i somriu mentre mostra, a vegades airosament, que accepta sense problemes qualsevol crítica.

Però és un professional de capa i espasa. Fins i tot Pilar Rahola el respecta i el compren. Tothom fa un exercici de comprensió entranyable. Perquè és com de casa. Perquè en el fons pica l’ullet. Perquè és gran… i lloable i virtuós el seu treball -diu ell mateix- i dil·latada la seva experiència.  I m’hi afegeixo. Ave senectud platònica! Jo de gran vull ser un Monegal, un fenòmen almenys portes enfora, curtit i sabut. De tot.

Estàndard
periodisme, vida quotidiana

La partícula de Déu


Una màquina gegant amb una quatitat de ferro més gran que la tour Eiffel. Una màquina gegant a 140 metres sota  terra. Milers de quilòmetres de cables. Imans superconductors d’uns 15 metres de llarg, un total de 1200. La planta criogènica més gran del món demà es posa en marxa. Imaginem-nos -270 graus. Tot en repòs. Zero absolut. Imaginem-nos 10 mil milions de francs Suïssos, que això sí que costa d’imaginar.

Feia molt temps s’esperava això. Una espècie de síntesis del que passa al món subatòmic. Diuen. Diuen que quan els protons xoquin allà,  xocaran de manera bastant similar a com van xocar durant el big bang. I diu el meu cosí, que és bastant més científic que jo i que es pregunta més sovint per l’origen de l’univers i la constitució de la matèria, que ens n’anirem tots a tomar vent. Demà potser el món s’acaba. Un forat negre gegant ens engolirà a tots cap el que era Ginebra.  Per si es dona el cas, vaig a emplenar la nevera.

Ha estat un plaer.

Estàndard
periodisme, vida quotidiana

Petita història d’un espasme


SOROLLS HUMANOIDES

Charles Osborne (1894-1991), va tenir singlot durant 68 anys seguits. Més concretament, des del 1922 fins el 1990.  Ell va ser l’home amb l’atac de singlot més llarg registrat a la història dels espasmes.  Va començar a principis de segle, amb uns 40 singlots per minut i va anar disminuint la mitjana fins no fer-ne cap. L’any 1990 Charles Osborne, va parar de singlotar i al món es va fer el silenci.

Crec lleugerament que a ell i a la seva dona Wilma, els hagués agradat no haver de sortir al llibre Guiness dels rècords. Haurien preferit dur una vida solitària de sorolls corporals o, si més no, puntualment concorreguda  d’aquells trons malsonants però graciosos, prou habituals a les atmosferes matrimonials, quan hi ha amor, és clar.

Diuen que el singlot ve quan s’irrita el diafragma, un òrgan que, altrament, sempre funciona a la perfecció. El diafragma s’irrita quan mengem massa o massa de pressa (o les dues coses), quan tenim l’estómac o el coll també irritats, quan estem nerviosos o excitats i quan Venus irromp l’òrbita de Saturn.

Crec més en això últim perquè diuen també que és un vertader misteri què provoca el singlot i, encara més, què el fa marxar.

Beure un got d’aigua freda com si ens hi anés la vida, sense respirar, d’un sol trago. Que algú amb bona fe et faci un espant mortal. He vist la teva xicota amb la cara enganxada a l’aparador de pronovias de Plaça Catalunya. Mira! Aquest drap no és la teva samarreta dels Ramones?

Venen a ser uns remeis bastant efectius normalment. I crec que he descobert la seva naturalesa maligna. Aquests consells, no són cap cura perquè en realitat són espasmes que tapen uns altres espasmes. Vegem-ho.

TACA D’OLI I TACA DE CAFÈ

És com deia el mestre Perich. De la mateixa manera que una taca de de cafè es treu si hi posem una taca d’oli, un espant silenciarà un singlot. Però el singlot correrà per sota l’ànima per sempre, com una ombra somorta de l’espasme triomfant que va ser.

L’home que un dia se li va troncar el singlot amb un espant, serà doblement desgraciat, fisiològicament parlant. Tindrà una taca de cafè sota una taca d’oli.  I és clar que allò ja no serà mai més una taca de cafè! Serà una taca d’oli cobrint una taca de cafè. Pensem-hi perquè l’abast de la metàfora preciosa és molt greu!

EL MAL QUE FA LA FILOSOFIA ALS ÒRGANS DEL COS

Què devia passar el maig de 1922 a la vida d’Osborne? Quin devia ser el desencadenant del singlot que l’acompanyaria durant 68 anys? Avui he estat realment abstreta pensant en la quotidianitat d’aquest pobre home. Jo amb el meu minúscul i passatger flat misteriós de costella -que ja en sentirem parlar-.

 Donant-li voltes he arribat a la conclusió que a en Charles O. li va passar una mica com a l’àvia del meu amic J-M G-S. L’àvia del meu amic ho tenia tot girat. El cor a la banda on no havia de ser, el fetge seguint el cor a aquell costat de cos… La professió mèdica auscultant  un mort vivent. Un viu que contradeia els manuals d’anatomia bàsica… En fi, des del judici de la majoria, l’estranyesa era la mateixa que produïa el cas Charles O. (amb la diferència que l’àvia del meu amic no molestava a ningú bategant des de la dreta).

Què tenien? Un funcionament normal dels òrgans interns i una mala interpretació de l’estatus categòric dels òrgans en qüestió: Els òrgans amb vida pròpia havien decidit portar la contrària i esdevenir superòrgans, situant-se més enllà del funcionament moral de la resta d’òrgans del cos. Era evident que aquells òrgans, havien llegit Nietzsche.

El cor de l’àvia de J-M G-S bategava amb autenticitat, perquè el seu estat de bategar-des-de-la-banda-que-no-toca, havia estat escollit pel cor en el moment de repartiment de bandes de cors en projecció. En cap formulari hi havia escrit: “triï la casella de la banda contrària. Hi havia només: “colesterol o cardiopatia”, aorta histèrica o ventricle depressiu”. El cor va transvalorar! Així, el diafragma del rècord Guinnes dels espasmes, s’espasmatitzava perquè espasmatitzar-se era la seva manera autèntica i superior de discórrer.

Però  continuo preguntant-me: ¿Què devia passar  el maig de 1922? Com devia ser l’anunci, el migdia, el cop de martell, l’espant benvingut però dolorós que va fer canviar la manera de respirar de Charles O.?

Osborne era un home tranquil, ferm i constant. Amb la seva fermesa, tranquil·litat i constància guiava els passos dels seus amics i coneguts. De fet, abans del gran dia, Osborne era conegut com Charlie el gurú diapassor. Amb aquest apunt vull dir que no va ser per cap estat nerviós ni per cap excitació que el singlot hagués aparegut. Charles O. ni s’excitava ni es posava nerviós, mai.  Devia ser una altra cosa, un contraespant prou important, un got d’aigua prou freda i ràpida com per generar un singlot quasi etern.

De totes maneres, la història del singlot s’acaba tràgicament quan el diafragma se n’adona, 40 anys més tard, que està ben sol. Que aquesta mena de respiració tallada per l’hip agut i perseverant de la revolta, només li ha dut solitud improductiva. Que no hi ha res més bonic que adormir-se sentint com una altra respiració s’acobla lentament a la teva i això, Charles Osborne, ho va sentir ben poques vegades. Hip!

 

Estàndard
periodisme, vida quotidiana

L’hòstia (segona part)


Vox Populi

La persuasió és tan vella com el llenguatge. I això, l’autor de la Bíblia ho sap. Continua fent falta alimentar estats de creença, fer moure opinió respecte el fet religiós. Continua fent falta convulsionar no només per destriar adeptes, sinó també per ser present en el teixit social, en tot l’entramat social, no només en l’apoderat per la fe. Ser, d’alguna forma, a tot arreu.

Avui dia hi ha, com a mínim, dues entitats omnipresents. Una, alguns ho saben, és Déu. L’altra, alguns ho creuen, és la publicitat. L’esperit sant del Capitalisme. Qui diu que l’Església no batega amb els temps? Així com es comunica la publicitat també ho fa l’església. La publicitat com a sistema de comunicació que es val bàsicament dels mass media per arribar al consumidor de missatge.

Es pot anunciar cotxes o detergents, begudes o pomades per les hemorroides, estampetes o hòsties consagrades. Amb aquest cotxe seràs més feliç i més lliure. Amb aquest bàlsam alleujeriràs els mals anals o espirituals. Es ven, bàsicament imatge a través d’uns mecanismes tentaculars ben cargolats a l’imaginari social. El producte ja és una altra cosa.

Saben aquel que diu…

Un exercici publicitari és reeixit si té la capacitat de sorprendre’ns. I això, l’autor de la Bíblia i els hereus del seu copyright ho saben. Saben que l’infern ja no sorprèn. Saben que la promesa d’un món transcendent va encoratjant cada vegada a menys personal. Saben, a més, que el seu personal ha perdut si no tota, bona part de la confiança i el respecte de la clientela cristiana. I llança cops d’efecte boníssims. L’any passat va abolir el llimb. Enguany remasteritza els pecats capitals. I ara, ja oficialment, excomunica les dones sacerdots i els agosarats que hagin gosat ordenar-les “dones sagrades”.

Quin pecat tan sols imaginar mínimament que una dona pugui arribar a ser sagrada! (a part de ser-ne per parir el Salvador, és clar). Només podem ser bones per multiplicar i alimentar l’espècie, l’abnegació i la saviesa casolana. I és que la dona sempre ha estat culpable dels mals del món. Ve d’antic la truja d’Eva temptant al porc d’Adam. La resta de truges parint des d’aquell moment amb dolor. I porcada darrera porcada, els sequaços de Déu, definitivament, no ens deixen ni repartir una hòstia.

latae sententiae (de manera automàtica)

Es tracta del Decret General “sobre el delicte d’ordenació sagrada d’una dona”, signat pel prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe (ex-Sant Ofici), el cardenal William Lleuda. I s’aplica de manera automàtica des del moment de ser publicat. Tot plegat, diuen, per tutelar la naturalesa i la validesa de l’Ordre Sagrat. Tot plegat, diem, per ser a tot arreu. Per ser discutit. Per ser en boca de tots, tots els que es posen les mans al cap.

El document publicat al diari vespertí de la Santa Seu, L’Osservatore Romano, va en contra de tots els valors políticament correctes i altra vegada es torna a obrir el diàleg entre dos jocs de llenguatge diferents. El de la fe i el de la raó. És la unica explicació, des de l’ús de la raó, que hom té per explicar-s’ho. Dos jocs de llenguatge diferents. Regles diferents. Comunitats diferents.

Aleshores es genera un estat d’estranyesa, de sorpresa quasi onírica. Una mica com el que tenia Alícia amb bona part de les criatures de Wonderland. Una mica com tots aquells que vivim darrera els murs immensos i daurats que el Vaticà s’ha anat construïnt al llarg de la història. Per nosaltres i per bona part d’aquells que viuen la fe com un gest d’amor, això ens xerica.

Dones estranyes

Finalment i malgrat tot, encara hi ha dones que desitgen ser ordenades sacerdots. Que volen jugar un altre paper, el paper que els legisladors de l’estat tot just han escrit fa poques dècades.

Dos ancestres s’estimen per sempre a la medul·la de la fe: El masoquisme feminoide i la misogínia poruga, tan atàvics i contemporanis com ho són l’amor o la guerra. Que Déu ens agafi confessats.

Estàndard
intel·lectuals i mitjans, periodisme

CODI DE LA SENSIBILITAT MORAL


Ens han encarregat la lectura del text “ètiques per un món complex” de Ramon Alcoberro. Acota: un mapa de les tendències morals contemporànies. Per tant, no ens les havem amb un manual d’ètica convencional, aquest és un manual d’us per aprendre a llegir els codis ètics que es donen. Una panoràmica desplegable, com el cos d’un mapa i perspícua, com la visió que es projecta sobre un terreny descodificat.

Quan una aprén a llegir mapes i després contempla el territori a escala real, no només experimenta (la bellesa) del paisatge; localitza i se situa en l’experiència (estètica) i és capaç de llegir la relació amb el dibuix convencional. El dibuix convencional? La sensibilitat moral contemporània.

Aquest és el codi: pensar el bé a partir de les coses endreçades, racionals i correctes. Allà on anem ens trobem amb senyals de perill. Perill! Valls fonda amb gos perillós. Perill! Pas a nivell sota pena infernal. La resta, paisatge per la utopia i el restauracionisme pihippie.

L’ètica aplicada, la ciberètica, l’ètica mundial, es presenta com la clau per aprendre a llegir el codi. Una clau que entén el món sempre “més complicat i més de debó que la raó que vol pensar-lo”. Al clauer, l’adhesió a la intuïció moral tolerant i pluralista a un món que “es fa”. I “es fa” com un vaixell que sempre és a alta mar.

L’exercici de descodificació no és senzill i comporta:

1.-Una altra petita genealogia de la moral: “L’adhesió (històrica) i democràtica a un tòpic no el converteix en conducta moral recomanable, tot i que doni el dret a exhibir-ho com a philisophia communis temporis.”

1.-Amb vistes a l’exel.lència: El vaixell ( També ens va agradar molt la metàfora al seu moment) ha de tirar de la millor manera possible i per això ha de ser un senyor vaixell, no en fem prou amb una zodiac. Que ja se sap, que si bé “tot fa món” no tot és el mateix ni val igual. Amb això, l’autor defuig d’una ètica de mínims i del relativisme.

2.-Amb modèstia intel.lectual: No hi ha ports. La reparació de les lesions, sempre és a mar obert Això en què insisteix Alcoberro a la introducció, ens ho repetia (i repetia i repetia…) el mestre de lectura de les Investigacions filosòfiques, De la certesa, del Tractatus. Diu l’autor :“El món no és cap essència donada, sinó la construcció atzarosa i factual dels humans, i en general dels éssers vivents”. El plus ètic: “I, en conseqüència, estarà més ben o mal construït segons la qualitat de la nostra acció”.

Ai! però els llibres d’ètica continuen anunciant que tot fa món en un “present miseriós”. Està de moda parlar de crisi de valors i prometre terres fermes! Tot s’explica amb la missió de gestionar el territori, “mestís, canviant, imperfecte” a escala prudencial i sentenciosa.

“En un temps progressivament tecnificat i l’endemà de la fallida de les formes tradicionals de la sociabilitat –incloent-hi les religioses-“ convé saber llegir els mapes que ens han deixat. Convé “pensar una ètica de la relació que, a través del consens racional, pugui oferir als humans la mínima guia de viure al mateix món.” Convindrà, en altres posts, parlar més d’ètica aplicada, el gran marsupial, la dels mil noms.

Estàndard
intel·lectuals i mitjans, periodisme

UNA APROXIMACIÓ A L’ÈTICA APLICADA



Creix el desert

El tòpic nietzschià posat a finals del segle XX, el moment del naixement de les ètiques aplicades. Les ètiques aplicades han vingut a ser senyals d’un canvi que s’ha anat sentint arreu, en una societat que, com més va més es diu pluralista. Creixel poder de destrucció que porta com una paparra el progrés i creix també la sensació de “falta de motors d’idees”, de col·lapse cultural, de “capacitat per oferir propostes globals a la humanitat”.

De la mà de les societats democràtiques cada vegada més individualistes, augmenta el nivell de benestar material i amb ell la desconfiança en mites comunitaris (religiosos, en definitiva). L’ethos social es transforma amb la velocitat, la pressa i el risc característics dels seus dies, entre la diversitat i la globalització que el tensen com la corda d’un arc. Creix el desert i s’evidencia l’urgència de pensar “unes regles per la gestió i la deliveració dels canvis”.

Perquè la tècnica moderna és objecte de l’ètica

L’any 1982 Hans Jonas va escriure l’article “perquè la tècnica moderna és objecte de l’ètica”. Alcoberro desglossa de l’article els arguments per comprendre perquè es necessiten les ètiques aplicades:

1.- Ens ajuda a fugir de maniqueismes: Ha quedat obsolet allò que serà “dolent” si era fet amb malevolència, i “bo” allò fet amb bona fe. Ha quedat ANTIGA la “bona fe” arribats al principi geneaològic del bé i del mal. “Bo” ha anat essent allò beneficiós pel progrés de l’espècie: és bo de la mateixa manera el foc i la bomba atòmica, és dolent l’abús d’aquests béns considerats “bons”. com diu Jonas “el germen innat del mal (…) és alimentat pel progrés del bé”.

2.-La tecnociÈncia representa el poder humà incrementat, així seguirà de manera amplificada un dels seus patrons: l’automatisme de l’aplicació, no en dubteu: tot allò que es pugui fer, es farà.

3.-Si l’home mira endavant (progrés) i enrere (història) , la tècnica només mira endavant. Cal trobar un lloc per l’home en aquesta fretura.

4.-L’home ja no és el centre, ni al cap damunt de cap piràmide natural, que la tècnica posa l’home en situació de pensar-se en xarxa, formant part d’un sistema superior a ell mateix com a individu.

5.-La tecnociència, el Caín i l’Abel proteic per “allò de més gran” :”La benedicció de la ciencia pot esdevenir maledicció: el germà Caín ( la bomba) és dolent, però el germà Abel (el pacífic reactor) també ho pot ser”.

Allunya de mi la idea que puc fer-ho tot

Ja ho deia Maimònides a la seva oració: “Allunya de mi la idea que puc fer-ho tot”. I tant que hem de creure que hom pot fer-ho tot! ens hem de voler més grans, més forts! perquè no, Maimònides? Però CAL que tot es faci? Poder fer-ho tot implica un HAVER DE fer-ho tot? S’evidencia clarament el sentit de reponsabilitat en l’època de la tècnica: davant, per exemple, de l’automatisme de l’aplicació, l’imperatiu tecnològic. Mireu com fan problema:

a.-allò que es pot fer, es farà (automatisme de l’aplicació)
b.-allò que es pot fer, cal fer-ho (no aprofitar allò que ens brinda la tècnia, seria immoral, per imperatiu tecnològic que es passa pel folre l’ambivalència dels efectes de la tècnica)
———————————————————————————
c.- què voleu més per veure com en són de necessàries les ètiques aplicades?! *QED*

Estàndard
intel·lectuals i mitjans, periodisme

característiques de les ètiques aplicades


“Non solum… sed etiam”

Alcoberro defineix l’ètica aplicada, per fi, a la pàgina 34: “La teoria del desenvolupament dels principis ètics generals en connexió a l’esfera dels fets concrets.” Principis ètics generals (valors, virtuds) i fets concrets (condicions econòmiques, socials, culturals on prenen cos). De quina manera prenen cos aquests principis ètics generals? Es descriu, a continuació, el detall del continent:

1.-civil, no religiós ni polític. En el sentit que no busquen cap justificació trascendent o “forta”. El fet és que cal regular la convivència, i punt. Civil i republicana, com deia Kant, és a dir universalista: els drets i els deures són iguals per a tothom.
2.- I per tant, ens les havem amb unes ètiques de mínims (criteris de justícia que puguin ser compartits per un gran nombre de ciutadans). Ètica de mínims per evitar al màxim els enfrontaments: estem davant un conscens pràctic sobre valors.
3.- Per matitzar això de “minims” cal recalcar que les ètiques aplicades són també provisionals: “ha d’estar vigent la idea d’un diàleg racional en què ningíú acaba tenint tota la raó, però tothom té dret a la raó. Això són les “provisions”, eines conceptuals per resoldre conflictes en un acord de mínims
4.-Són ètiques interdisciplinàries també, en el sentit que no són unes ètiques fetes a mida per justicar cada pràctica professional: es construeixen en debat amb professionals, experts i usuaris de peu…

A més, són ètiques corporatives, la seva aplicació no depèn només de decisions personals i singulars, sinó també d’empreses i col.lectius que actuen a través de codis ètics. Són també processuals, depenen d’un conjunt de decisions preses en comú, tot un procés relatiu a instàncies molt diverses. I finalment, tensionals, situades en una societat pluralista, les ètiques aplicades no tenen un únic model o orígen. Aquí el conflicte i la rellevància estan a l’ordre del dia, però són part essencial de la salut del debat que sosté i manté vives les ètiques aplicades

En definitiva, les ètiques aplicades, són ètiques de la responsabilitat “formes de reglamentar el poder i imperdir que creixi desmesuradament posant en perill els drets dels més febles”.

Estàndard
intel·lectuals i mitjans, periodisme

les regles de joc



Aquests són els meus principis, però si no us agraden, en tinc d’altres”. Groucho Marx

Bàsic. Els principis generals de les ètiques aplicades els tornem a trobar enumerats (gràcies!) i englobats sota el principi de responsabilitat de Jonas. Però no es tracta d’enumerar, diu Alcoberro, “les taules (postmodernes) de la llei” sino tan sols de proposar guies per una acció moral coherent. S’hi posa nombre i es dona constància de la multiplicació abusiva de principis amb els que es troben aquestes ètiques.Que no siguin els deu manaments, no vol dir que “si no us agraden, en tinc uns altres…”. És un escull a superar, el tester per als jugadors. Les regles de joc són acotables, explicables, i multiplicables…amb la contenció del debat racional. Si es multipliquen les regles del joc abusivament …anirem sentint, de tant en tant un “Doncs jo no jugo!”

En definitiva, els principis per entendre el joc de viure:

1.-Principi de beneficència: qui aplica l’ètica vol fer el bé
2.-Principi de no maleficència: quan no és possible fer el bé , cal, com a mínim implicar-se a no fer el mal.
3.-Principi d’autonomia: Cada subjecte és responsable d’ell mateix i no reductible a cap altre (no es pot fer el be sense comptar amb l’usuari del bé)
4.-Principi de Rigor l’entenem, com a principi de respecte a l’integritat de les persones?
5.-Principi de justícia: tornem a l’amic Rawls quan descriu la situació natural de recurssos escassos i proposa repartir-los amb la bella equitat, punt mitjà entre autonomia i beneficiència per a l’eficàcia i el benestar socials. El dimoni pelut té nom de privilegi.
6.-Transparència: La justícia ha de ser comprensible, a la vista de tothom, per dir-ho en termes òptics. I bidereccional, la justía també ha de l’igual dret de tots a la paraula. Transparent en l’accés, en fi.

Estàndard
intel·lectuals i mitjans, periodisme

El mal que fan els bons


Bonisme, despotisme il·lustrat, gràfic, televisat.

Hem llegit sobre Emma Bonino, un política italiana que es movia per causes humanitàries (principi de beneficència) i es movia més si hi havia la presència dels mitjans per cobrir-la. Diu Alcoberro ” Bonisme significa fer el bé sense comptar amb els que han de rebrer “el bé”. Això és el mateix que dir : violació del principi d’autonomia.

Si tenim al cap el comporatment d’algunes ONG pro solidaritat observem que no s’ha entès massa bé el principi central de l’autonomia. Som solidaris i tractem els receptors de solidaritat com menors d’edat, també com curiositats, són l’altre. I la mirada alienadora , com que, suposadament li està fent un bé, no es considera perniciosa.

“És absurd i bonista que els governs i les ONGs ofereixin mantes i medicines als refugiats d’una guerra quan simplement, no han fet res prèviament per evitar-la”. Sentim cridar: “Per solidaritat!” al lloc que antigament ocupava “Per pietat!”.

Ens acostem als déus en una mirada piatosa, ens sentim grans, ens sentim pares de la resta del món que no és dins del nos-altres. Aquesta és l’immoral mirada moral, l’anomenada mirada des de dins… I perquè solidariat? perquè hem canviat el nom de la pietat?

Perquè per solidaritat s’enten justícia i en nom de la justícia, en Superman es devia carregar a més d’un innocent. Diem que mentre hi ha molts tipus de solidaritat (sóm solidaris quan permetem que l’estat distribueixi les nostres als més necessitats… obeint al principi de justícia equitativa), es demana solidaritat en abstracte es demana “compassió de la misèria”. Compadeix-te company solidari, d’aquells que veus per defecte, miserables de naixement. Lloable l’acció, viciada la imatge.

Solidaritat per responsabilitat, els límits de l’altruisme

Quan sentim “solidaritat pels no nascuts” o “solidaritat amb la terra”, diu Alcoberro, s’ha d’entendre com a sinònim de responsabilitat i no s’ha de confondre amb el tapar forats més o menys bonista” Caldria doncs, acotar.

Això és el que fa la filosofia, clarificar, netejar el vidres de l’edifici. Ben nets: “Per comptes de solidaritat és més clar referir-se a imparcialitat en el tracte o a equitat”. Així quan ens sentim a dir, per exemple “Catalanes, insolidarios ” hauríem de respondre : “No, insolidarios no: no equitativos”.

Aleshores podriem començar a parlar de perquè i quan cal ser no-equitatiu i que, ara sí, també és pel seu bé. Si “jo tinc dret a desenvolupar-me d’acord amb les meves possibilitats i treball”, llavors “tots tenim dret a desenvolupar-nos d’acord amb les nostres possibilitats i treball”, els extremenys, també. I ja hem fet el pas necessari per la universalització moral.

“El que no vulguis per tu, no ho vulguis per ningú”, sí. Però “en cap cas ningú està obligat a tractar als altres millor del que es tractaria a sí mateix, ni cap política no pot demanar de debó a ningú que actuï contra els seus propis interessos” amén.

Estàndard
intel·lectuals i mitjans, periodisme

el professional


CAP PODER SENSE CONTROL DEMOCRÀTIC

La professió, diu Alcoberro, és l’ambit tradicional de les ètiques aplicades. Des dels seus orígens, el professional havia de comprometre’s amb alguna cosa. El professional del XIV a l’ordre religiosa amb castedat, pobresa i obediència. A partir de Luter, la concretització del deure de treballar en el medi urbà.

Un deure que s’acompleix obeint els requisits deontològics: coneixement, la competència, l’autonomia, la legitimació. En definitiva, un professional administra un poder que li ha estat donat amb l’adquisició d’un determinat camp del saber. Té poder i això “un provilegi social que ha de ser regulat” Perquè ” En una societat liberal no hi pot haver cap poder sense control democràtic.” Però com s’enten la figura del professional avui dia?

REVISANT EL CONCEPTE DE PROFESSIONALITAT

Simbiosi. El medi ha canviat i el professional ha d’evolucionar. Pluralisme, interdisciplina, noves servituds que els seus codis no contemplen. Cada vegada més el professional arronsa l’autonomia per posar-la al servei , per exemple, de grans empreses, d’hospitals, de l’administració. I les grans empreses, els hospitals, les escoles i l’administració, alhora, es professionalitzen. En una escola, no només hi ha professionals de l’ensenyament, hi ha psiqcopedagogs, psicòlegs, enfermeres… fins i tot filòsofs.

D’aquesta manera, va perdent sentit allò de “prfessional liberal” davant aquesta mena de proletarització del professional. L’amo, l’empresa o institució, la mà d’obra, entre d’altres, el professional, l’ex-autònom.

L’autonomia minva però no desapareix. Entra en contacte, tenint en compte l’actual conjuntura que imposa el treball col.lectiu, amb altres autonomies: als codis deontològics els caldrà filar més prim pel que fa a la regulació dels límits de l’autonomia professional.

Estàndard
intel·lectuals i mitjans, periodisme

tracte fet


Pàgina 48 : ” un codi ètic és un document consensuat entre professionals, clients, governs, i (cada cop més) usuaris en general, que explicita les responsabilitats morals que provenen de l’exercici d’una professió i les espectatives que els usuaris tenen dret a exigir amb les seves relacions amb un professional i amb una corporació”. Per tant, estem parlant dels factors que solen formar part d’un negoci: dues parts, oferta, demanda, interessos en joc. No hi ha massa diferència amb el negoci a l’ús, i és que fins i tot el producte en qüestió, “allò que el professional sap fer” es performa segons les necessitats de la demanda, el client ètic, és a dir ” allò que socialment o moralment se li demana”.

Quanta més confiança generi el codi ètic ( resultant d’accions pràctiques que l’exemplifiquin i el divulguin) més fidelització assolitrà . I aquí la fidelització és o hauria de ser bijectiva: tant pel que fa al sector del mercat, consumidor del producte de la professió, com pel relatiu a qui exerceix-ofereix el producte: el professional. Fidelització bijectiva de sector, o, dit en la més ben trobada paraula, la responsabilitat. Malament si el que és responsable del producte no dona garanties de confiança i malament si, aquell davant del que ha de respondre no ho espera tot de les seves capacitats. La responsabilitat reflectida en els codis ètics, és un reflex d’un transacció quasi comercial, pel que té d’intercanvi d’espectatives, de diàleg i de compromís.


Bourgeois bohémiens

Però, com en tota transacció, sempre s’ha d’estar al tanto de les possibles gitanades. Hi ha venedors responsables, hi ha trileros. Intentem dir el perill de la instrumentalizació, d’aquesta confiança que es genera juntament amb l’elaboració dels codis ètics. Ja que si “el públic es refia més d’una empresa que dóna una imatge social i ètica” fem-nos productors d’imatges socials i ètiques! així, el codi ètic deixa de ser la base sobre la qual el professional fa pública la seva responsabilitat i passa a ser allò que fa notar Alcoberro : “el bon rotllet que cotitza a l’alça”. Ambient, fum, imatge. En definitiva, el concens real es manipula a favor de la imatge que s’aconsegueix a través de la publicitat dels bons sentiments, els bons sentiments d’aquells disposats a “comprar amb la mateixa passió que els buergesos clàssics però a condició de donar imatge compromesa a la seva despesa…” Ens tornem a posar amb la manera de fer bonista, la dels burgesos bohemis, tant lluny dels bons sentiments com de la bona praxi moral. I és que ja sabem que es dona sovint allò de que “no cal que el Príncep sigui bo, però és imprescindible que ho sembli”.

Estàndard
periodisme

Dialèctica del ciberespai (1)



El vell continent

El ventre d’Internet, el ciberespai, apareix com un món virtual. Un món internacional en el sentit fort de la paraula: no una internacionalitat pactada per cap mena de fi polític. El ciberespai és, per naturalesa, internacional, desterreritorialitzat. Aquesta descontextualització dels usos habituals del territori, el territori de les identitats i els interessos nacionals, obre noves portes, més ben dit, deixa les portes obertes de bat a bat pel control i regulació dels governs d’un espai diametralment nou.

Davant seu, com els colons plantats a les platges d’un territori que sembla immensament verge, i, esgotades les vies d’un espai gastat, en atzucac, decadent, apareix un nou món. Un món virtualment nou, un segon pis de món, del món que coneixem i a sobre del qual hem edificat aquest nou territori sense territori.

El vell món, el del continent, el físic, passa a ser el món referencial. Però és realment així? Les relacions que s’estableixen entre els dos móns són les de colons i colonitzats, és a dir, una expansió de territori o bé, seguint la imatge del referent lingüístic, un desdoblament de la manera de parlar del món? Un referent, en semiòtica, és un dels tres components del signe que consisteix en l’objecte real que aquest al.ludeix. Un referent s’entén pel seu paper (clau) en el procés comunicatiu: per la seva constància i el seu caràcter immutable. És a partir del referent que es mouen i s’edifiquen significats i significants. Però el que està passant amb les relacions comunicatives entre món virtual i món pre-virtual, és una classe de relació comunicativa, que està fent canviar la naturalesa de l’objecte, és una relació dialèctica. Així entenem la dialèctica del ciberespai, la nova dimensió del treball, la tecnologia i la política del capitalisme global.

Estàndard
periodisme

dialèctica del ciberespai (2)


Redimensió

S’ha parlat de “cibercultura”, de “noves tecnologies de la informació”, enteses com a nocions de “subcultura”, o de novetat en la tècnica informativa. Però ni la cibercultura està per sota de res, ni les noves tecnologies de la informació es queden encallades en allò de la novetat.

La subcultura i la novetat van lligades a la moda, a allò efímer. Del que estem parlant és d’una nova dimensió per a la cultura i la informació, unes noves dimensions de cultura i informació que, en entrar-hi en diàleg, les canvien. D’un redimensionament.

En l’imaginari col.lectiu, quan es parla de ciberespai, cibercultura i deribats del nou llenguatge del bits, corre el clixé de pel.lícules com ara “Hackers”, aquella perla dels 90’. Només cal veure el contingut de moltes pàgines web on trobarem la cibercultura relacionada amb una definició críptica i freaky a parts iguals. Formar part de la cibercultura, no és pas el mateix que formar part del ciberpunk, per exemple.

Escoltem-ne una. Es fa dir “L’hipotètica”. I que ningú es doni per al.ludit, perquè si una cosa té aquesta noia, és que fa honor al seu nom:

“Hola, sóc un membre de la cibercultura, porto ulleres de pasta, un mono futurista, m’agradaria assemblar-me a l’Angelina Jolie i boicotejar les conspiracions governamentals que es tramen a través de la xarxa! Sóc un hacker bo! El Robin Hood dels ciberhabitants pobres!”

No, no i no. No només ( si es vol, això va a gustos) l’estètica i literatura ciberpunk, la cibercultura hauria de ser descrita des “d’un concepte analític i descriptiu vàlid per designar de manera àmplia allò que nosaltres anomenem ciberespai”.

Això és el que s’intenta des de la publicació “dialèctica del ciberespai”. Un gran bon propòsit. Tocar sistemàticament els conceptes satèl.lit que van lligats al nou planeta mare, el segon món. Bona part d’aquells conceptes lligats al gruix del ciberespai, com ara “realitat virtual”, “cibercultura”, o el canvi, cada vegada més, “d’informació” per “comunicació”.

Estàndard
periodisme

Censures i altres criatures


També som conscients que, en informació, “tot no es pot donar”. Però què es dóna i què no? Qui és aquell que tria allò considerat subversiu o inconvenient pel bon funcionament de la pau social? Qui és el director d’orquestra d’aquest “món feliç” informatiu?

Hi ha qui diu que també és censura:

La supressió d’accés als mitjans de dissemniació per part d’agències guvernamentals (com ara la Comissió Federal de les comunicacions a EUA )

Un diari que no publiqui un comentari amb el que no està d’acord l’editora.

La negativa d’un editor a publicar un autor.

Una sala de conferències que prescindeix dels serveis d’un orador en particular.

Una ràdio o una televisió que no permet determinades opinions de determinadissims tertulians.

Jo no entraré en si això deixa o no de ser censura o si se li vol dir un nom més políticament correcte i de moda… com era? Ah sí! ”Un derecho legítimo del dueño a determinar el uso de sus bienes, consecuencia lógica del derecho a la propiedad.” diu Ayn Rand. És clar, clar com l’aigua, que una cosa és censura i l’altra prendre’s al peu de la lletra les llicencies de monopoli que otorga l’estat i empreses amigues, en el camp de les emissores radials i televisives, la bóta d’on raja el mam del seu finançament. Clar com l’aigua.

En definitiva, sempre quedarà baixar al cafèbar o en intersolitari, entrar als “refugis de dades”, als sistemes per a compartir arxius, com ara freenet. Sempre quedarà cert descarament civil alhora de veure i parlar del món, alhora de posar la cosa una mica difícil a la censura, a tots els derivats de la retòrica de la desinformació, filtracions, rumors, sondeigs, a totes les variants del hoax, o com es digui.

Estàndard
periodisme

Colesterol a l’explorer



I és clar, la xarxa ja no és una xarxa quan hi ha filatures dictatorials al mig. Talment com un colesterol per les artèries del Firefox o l’Explorer. El control governamental a la llibertat d’expressió (no diem, que no s’hagi d’exercir control, per exemple, en casos on es promulguin accions obertament delictives… ) és un assumpte pel qual la legislació encara no té prou llargs els dits ni prou forta l’esquena.

Tot està anant a un ritme vertiginós i, ja se sap, si s’ha d’esperar una llei que reguli allò de la primera esmena de la constitució d’una manera efectiva, podem esperar asseguts. En ares a l’autèntica ( o si més no, una de sana) llibertat d’expressió, la civil i responsable, que no forçosament políticament correcte. Fem un brindis per l’IFEX i accions similars que intenten posar en evidència als responsables de les violacions dels (bonics, bonics) drets humans.

Fent suma, estem davant de nous mètodes de censura bastant més subtils, mètodes que inclouen temptatives de suprimir punts de vista o idees, com ara la propaganda, la manipulació dels mitjans de comunicació, i, sobretot, la desinformació. Aquests mètodes, col.lectivament, funcionen disseminant informació enganyosa. Amb això s’aconsegueix bàsicament, i dic bàsicament perquè això és primordial, que el públic sigui menys receptiu a altres idees.

Estàndard
periodisme

Que corri!



Ja ens ho explicava Zolà a l’Argent. El diner, per sobre de totes les coses, de la consciència, dels escrúpols, de totes les lleis humanes, es deu a sí mateix. Com una espècie a part a la que devem l’status i la vida, el diner ha de córrer, ha de canviar de butxaques, ha de créixer. Acumulant-se, podrint-se en caixes polsoses o sota rajols, fent-ne usura …mor. Doncs bé, alguna cosa semblant passa amb la informació, el germà més cool del diner. És evident que la informació és una font inesgotable de poder. Qui la té, té de la seva banda un exercici d’influència, de seducció i de moviment de masses innegable. Per això, per part dels governs o d’altres parents dels poders forts, els cal a controlar-la. Fer-la córrer i parar-la a conveniència. Especular amb la informació és a l’ordre del dia.

Això és sabut i durant la història del nostre país, malauradament, els pares o germans grans se les han hagut amb alguna altra mena de censura bastant més trista que aquesta. La figura del censor apareix al nostre imaginari com un home malcuat i poderós, rebesnét directe de Torquemada. Té a les mans unes tisores, tippex i una màquina trinxadora. O, d’altra banda, aquest censorman té una facultat imaginativa sobrehumana per bastir la realitat (que ja prou que costa d’explicar en notícies) d’una narrativitat sorprenent (tant casualment sorprenent!) que afavoreixi els interessos de l’amo de l’’hipotètic home-censor. No cal anar gaire lluny en el temps i recordar allò de “las dos línias de investigación” després dels brutals atemptats a Madrid. Des de fora, a una pàgina afiliada a l’IFEX, freedominfo.org, ho relaten així :

There was considerable controversy about information over the blame for the 11 March 2004 Madrid train bombings. The government selectively declassified documents in March 2004 after it lost the election in an effort to show that ETA was responsible for the bombings. The Prime Minister, Jose Luis Rodriguez Zapatero said in December 2004 that his predecessor Jose Maria Aznar had destroyed all computer files relating to the investigation of the bombings when he left office. Zapatero received the €12,000 bill by the computer consulting form for the destruction of the files “. N’hem sentit alguna cosa més als diaris o a la premsa de casa?

Però, reemprenent el fil, parlàvem d’una altra faceta de la censura i fèiem esment a l’especulació. Especular consisteix en la compra i venda de béns de qualsevol tipus amb l’únic propòsit de beneficiar-se de les variacions de seu preu al mercat. I bé, Quin és el preu de la informació al mercat? Està a l’alça o a la baixa? És un bon moment per invertir en informació? Un moment on tot quisqui pot tenir-ne gratuïtament, on cada persona amb un teclat pot arribar a accedir a publicacions de la veritat suboficial, la que rebel·len, per exemple, aquestes corporacions que vetllen per la llibertat d’expressió planetària. Hi ha pàgines de Xina blocades; hi ha accessos a pàgines de determinats països completament barrats a l’accés públic.

Estàndard
periodisme

Els supermans de la llibertat d’expressió



El “poble” contesta. N’hi ha alguns, més desperts que d’altres, com sempre, que es veuen amb el deure moral d’informar a la resta de ciutadans i compartir el coneixement sobre fets de la realitat que concerneixen a la consciència pública i que, en canvi, es veuen silenciats per alguna que d’altra mà negra. Res als diaris oficials. Res als teleinformatius. El públic mitjà, el que tindria orelles per escoltar si li arribés l’autèntic missatge, no sent absolutament res i fa i desfà amb normalitat el seu tragí diari.

Des d’aquests sectors d’experts civils en administració i direcció informativa es reacciona i, des d’un acte de justícia solidària es promouen accions com l’IFEX, per exemple. L’IFEX, l’Intercanvi internacional de llibertat d’expressió, va sorgir com una força d’oposició vigorosa i pròspera en resposta a les violacions greus de la llibertat d’expressió arreu del globus. Així és com es defineixen els integrants d’aquesta comunitat, composada per 71 grups que van des d’Oceania, Europa i Àfrica occidental. En teoria l’estructura descentralitzada i la varietat dels components de la comunitat IFEX els proporciona una gran amplitud de mires per una corporació autènticament dinàmica i internacional. El que es fa des de corporacions com aquesta, és articular una mena de xarxes d’alerta on les organitzacions afiliades informen dels abusos contra la llibertat d’expressió a la seva àrea geogràfica concreta. L’objectiu principal és fer córrer la informació, que no es quedi quieta, que quieta se silencia, s’apaga, mor. Com el diner.

Estàndard
periodisme

Censorship



Diu la bíblia dels wikis: “La censura es el uso del poder, por parte del Estado o de algún grupo influyente, para controlar la libertad de expresión. La censura criminaliza ciertas acciones o la comunicación de las mismas. En un sentido moderno, la censura consiste en cualquier intento de prohibir la información, los puntos de vista o formas de expresión como el arte o el habla vulgar. La censura se lleva a cabo con el fin de mantener el status quo, controlar el desarrollo de una sociedad, o suprimir la disconformidad de un pueblo sometido. Por eso, es muy común la censura en la religión, los clubes y grupos sociales, y los gobiernos. Sin embargo, también existen muchos grupos en defensa de los derechos civiles, que se oponen a la censura.”

La censura pot ser explícita o implícita. Depenent de les paradoxals pulsions exhibicionistes del poder. Perquè el poder, d’una o d’altra forma, sempre es mostra… part de la seva força rau en la seva visibilitat i, pertant, exercint la censura, fins i tot en els paradisos més democràtics del món mundial, està exercint l’ús de la seva pràctica més habitual: la pressió sobre una civilitat que s’entén desde de l’amorfia, el des-control. Perquè si el poder ha de dominar, ho ha de fer sobre alguna cosa i la cosa, cada vegada més, resulta indomable. Tot, en part, gràcies al contrapoder que el prometeu experiodista, ara ciberperiodista, com foc informatiu arreu del món a través de la xarxa.

Fent una petita excursió en el temps, pensem en la piràmide de poder de la que parlava La Boétie. A dalt de tot el tirà disseminant el seu poder en una xarxa de complicitats que subgovernen descendentment fins arribar al peuple bas. La víctima, el gros treballador i subjugat, du el jou d’un poder més gran. Doncs bé, el poble baix, l’extens poble baix ara té ordinadors i fins i tot sap llegir. Ara, per les convulsions històriques i moltes revolucions de justícia, es fa dir classe mitjana o sector civil o bé, qualssevol nom que la moda filopolítica li… hagi dictat. Visca el poble en xarxa!

En definitiva, el poble (si és que es pot parlar avui dia netament de poble, si és que no hi ha tants talps a baix com a dalt, si és que encara hi ha la mena d’estructura clàssica i poderosa, amb això no ens hi posarem…) contesta. I contesta perquè té accés a allò que passa (o això creu) de la mà de la democràcia informativa globalitzant. Els governs compten ara amb un poder opositor que els exerceix de control, allò que abans feia el 4art poder. Tot gràcies a l’avenç de la tecnologia, a la democratització del saber, a la musa de totes les revolucions, el progrés.

Estàndard
periodisme

El carnet de periodista



Això que hem notat es pot llegir a la campanya que es fa http://www.ciberpunk.info/estatuto-del-periodista contra l’estatut del periodista pel que fa al control i l’accés a la informació. Allò que deiem posts a baix de la figura del professional es veu afectat aquí.

El criteri professional s’acreditarà amb un carnet de periodista, o això s’intenta des de la proposta de llei de l’estatut del periodista. I el crit al cel. Per donar fe de la professionalitat en tratar la informació s’haurà de fer cas a l’estricte e la lletra i llicenciar-se en criteri estatutari de periodista.Jo em pregunto de quina facultat deuen sortir aquests periodistes amb criteri.

No n’hi ha prou en obserbar tot allò que feia d’un professional un professional per fer això que han portat fent els periodistes clàssics, d’escola? No ho fan alguns bloggers amb bastanta més “calité” que molts periodistes de títol? Almenys jo tinc aquesta sensació quan llegeixo determinats blocs que en teoria no tenen l’autoritat professional/moral des de la que ens informen el periodistes a l’ús.

Els bloggers (professionals ;)) parlen de revolució periodística, de disminució d’importància del concepte de professió, és clar (aquest no és el seu plat de llenties). Però realment, quan l’accés a la informació per les vies convencionals es paralitza, la bloggosfera continua informant. Sinó, recordeu l’11-S: les pàgines dels diaris principals saturades, la informació arribava arreu a través dels bloggers. Això és un evidència com una casa del canvi que suposa la bloggosfera en la societat de la informació.

A partir de moments com aquells de l’11-S, la importància d’aquest periodisme digital i ciutadà ha crescut brutalment. Diu un blogger “. Al igual que todos somos en mayor o menor medida empresarios, informáticos o políticos, también somos periodistas. (potser vol dir “periodisme a nivell d’usuari?”) La profesión de periodista como intermediario, elaborador-manipulador de la información y creador de opinión tenía sentido en el viejo mundo industrial, donde la centralización era necesaria. En nuestra sociedad ya no es necesaria esa centralización y el periodismo no es un caso aparte. Ahora nos podemos institucionalizar a nosotros mismos y ejercer el periodismo desde nuestra individualidad.”

Estàndard
periodisme

Ni Moisès


Criteris i garanties

Dos documents:

1.- La declaració de principis de la professió periodística catalana (que hem anat comentant)
i 2.- La declaració dels drets i deures dels periodistes de la C.E

Les propostes recollides al primer document són els criteris recomanables per la bona praxi de la professió periodística. Fixem-nos només en l’estructura, en l’enunciat de les dues declaracions. Criteris a Catalunya, drets i deures a la C.E. Criteris associats a allò tan nostrat del “seny”. Drets i deures a Europa, el tipus de legalitat on ens podríem arribar si mai no en fessim prou amb el “seny”… Amb els “criteris” La bona praxi periodística, obeirà finalment al bon discerniment del periodista, al bon judici del professional. Al caràcter.

Però això dels “drets i deures” que reflecteix el document de la C.E , ja és més estatutari. Defineix, com una constitució (preàmbul, drets, deures) allò que ha de ser un periodista articulat entre drets i deures, el ciutadà privilegiat en l’accés i la difusió de la informació.

Una contradicció: els drets i deures, reflecteixen la situació activa del ciutadà com a espectador, el dret a ser informat amb dignitat però no el lloc per a informar-se, autoproporcionar-se la informació en uns temps que, la informació és a l’abast de tothom. Això no sembla passar al document dels periodistes catalans… si més no, no hem sabut llegir clàusules privatives al respecte.

El seny dels catalans es trabassa a l’esperit de periodista i el tarannà moral del periodista assenyat a tot ciutadà que es vulgui proporcionar i diforndre informació. Potser és molt suposar, però és que no hem trobat massa indicis que ens suggereixen el contrari.

El document de la C.E ignora, com a mínim, l’existència d’una esfera pública i democràtica no mediada per grups de comunicació ni per ciutadans que no siguin professionals de la informació. Una esfera efectiva i potencialment periodista. I és clar que del que al document es parla és de l’estatut del professional-periodista europeu, la calité, però ho fa de tal manera que barra el pas a tractaments informatius basats en la participació ciutadana ( pensem en bloggers, en iniciatives com la d’ Oh!my News, per exemple). Mireu:

“D’aquest dret del públic a conèixer els fets i les opinions neix el conjunt de drets i deures del periodista.(...) Però aquests deures només poden ser respectats efectivament en l’exercici de la professió periodística”

Implícitament una partició, tot allò que no sigui des d’aquest control de calitat, el de la legalitat estrictament professional, pot deixar d’observar el seny i contemplar la rauxa. No hi ha cos ni rostre de calitat en la massa arrauxada de la bloggoesfera, de la participació ciutadana. Per ser periodista, no n’hi ha prou, hem llegit, amb tenir accès a informacions i opinions i habilitat per descriure-les. Cal mèrit, cal ser digne del nom de la professió.“Tot periodista digne d’aquest nom accepta com un deure l’observació estricta dels principis aquí enunciats” Qui es digui “periodista” dirà molt més que amb el seu producte, dirà que compleix tota una sèrie de requisits ètics que aquí es recullen i que, a nivell d’usuari, entenen mancats absolutament de garantia. Per tant, la declaració s’eleva com un estatut, com una garantia de drets i deures. Oh! miracle! el primer codi deontològic que estableix garanties fidedignes de bona praxi ètica! els redactors, sens dubte, han estat molt més potents que el mateix Moisès:

Estàndard
periodisme

Els de sucre


En general, els punts següents del codi de la professió parlen del respecte al dret de la intimitat, dels límits al dret de la informació. Intenten reflectir un respecte integral a les persones, no contemplats com a espectadors passius sinó com a actors socials “amb sentiments i circumstàncies”. Una gran deferència. Respecte integral cap a les persones i encara més -respecte sideral- quan aquestes ho explicitin.

Quina por la gradació dels respectes! a aquelles persones considerades amb major o menor vulnerabilitat se n’ha de tenir major o menor cura i conseqüentment major o menor respecte. Un respecte especial. A més si es demana més respecte, es donarà més respecte, que el client sempre té la raó.

El respecte, es veu que es demana, es guanya i s’ha de conservar… i les persones que no poden demanar, guanyar-se o conservar explícitament respecte com els nens? (tot just n’estan aprenent d’això del respecte, anant bé) els malalts o el vells? (tenen les mans entumides per procurar-se’l) els morts? (aquests gaire cosa ja no poden demanar).

Nens, malalts, vells, morts… els discapacitats del respecte ja tenen els seus punts al codi, no fos cas que al periodista se li passés per alt que no li parlaran de sentiments, de circumstàncies, explícitament. Un bon recordatori de “coses de sucre pel respecte”. Sembla que, escrit així, calgui constantment l’explicitació del sentit comú per fer-lo efectiu. A tota la resta, si cal, si no suposa una “intromissió gratuïta” o unes “especulacions innecessàries” se’ls hi pot fer violència. Un respecte! Llegim:

9. Respectar el dret de les persones a la seva pròpia intimitat i imatge, especialment en situacions de vulnerabilitat i malaltia i en casos o esdeveniments que generin situacions d’aflicció o dolor, evitant la intromissió gratuïta i les especulacions innecessàries sobre els seus sentiments i circumstàncies, especialment quan les persones afectades ho explicitin.

11. Tractar amb especial cura tota informació que afecti a menors, evitant difondre la seva identificació quan apareixen com a víctimes (excepte en supòsit d’homicidi), testimonis o inculpats en causes criminals, sobretot en assumptes d’especial transcendència social, com és el cas dels delictes sexuals. També s’evitarà identificar contra la seva voluntat les persones pròximes o parents innocents d’acusats o convictes en procediments penals.

Estàndard
periodisme

In and out


4. Utilitzar mètodes dignes per a obtenir informació o imatges, sense recórrer a procediments il·lícits.

5. Respectar l’off the record quan aquest hagi estat expressament invocat, d’acord amb la pràctica usual d’aquesta norma en una societat lliure.


És que hi ha un off the record que no sigui “expressament invocat”? no parlaríem d’informació aleshores, sino “d’estraperlo”. D’informació comercialitzada de manera poc d’acord amb el curs legal. Un cop ha estat invocat l’off, la maquinària de la fidelitat i la fidelització es posa en marxa. Un respecte iteratiu de l’off the record genera confiança i la confiança genrea fidelització de les fonts, més informació a llarg plaç. El periodista es crea i cuida un fons de fonts. Això és bàsic. Vulnerar l’off the record és indigne de la professió pel que té de poc pràctic. Reproduir informacions de l’off the record és “utilitzar mètodes dignes (l’enregistrament directe) per obtenir informació o imatges” en un procediment que ha resultat il.lícit. Il.lícit per inoperatiu, està clar que d’aquella font, la propera vegada, ben eixuta.

Aquí s’està creant la imatge del periodista traïdor, el prototip a evitar, el que se situa fora del principi de confidencialitat. Qui trenca aquest principi, també rebenta alhora la bona fe, la franquesa i l’honestedat que ha establert amb la font. Però, com sempre hi ha principis que pesen més que les recomanacions deontològiques i no no parlem del “tot per l’audiència”. Aquest, gràcies a Déu, no li hem trobat al codi.

Parlem de les exigències de la llei. Per exigència legal, l’expressa invocació de l’off the record, el secret de confessió, pot i ha de fer-se públic sempre i quan aquest off the record atempti contra l’interés de la societat lliure. Llavors, el periodista perd una font, però guanya…prestigi justicier.

Estàndard
periodisme

eh… sin insultar!


2. Difondre únicament informacions fonamentades, evitant en tot cas afirmacions o dades imprecises i sense base suficient que puguin lesionar o menysprear la dignitat de les persones i provocar dany o descrèdit injustificat a institucions i entitats públiques i privades, així com la utilització d’expressions o qualificatius injuriosos.

Aquí hi jau una altre secció del que poden ser les informacions. Informacions segons el tipus de fonament. Fonament poc fonamental i fonament fonamentalíssim, el seriós, el que passa per damunt de tot. Informacions fonamentades i informacions sense base suficient, imprecises, que es veu que són evitables.

Sense precisió no es va enlloc, que per això és informació. Si bé no es reconeix el punt d’interpretació per part del periodista alhora de tractar la quadratura dels fets, tampoc es pot deixar fluix que la informació doni lloc a la interpretació. Ha de ser taxatiu, precís, no pot generar dobles sentits ni a ambigüitat, que aquest no era el tracte. En definitiva, El punt fa referència al rigor informatiu.

Si les informacions compleixen les taxes sufients (no necessàries) perquè allò que es dona pugui ser pres com a rigorós, continua el punt que, amb base precisa, hi ha carta lliure per “lesionar o menysprear la dignitat de les persones i provocar dany o descrèdit injustificat”. El descrèdit i el dany a la dignitat, se n’extreu, queden justificats pel rigor informatiu. Si allò que provoca el mal, ha estat elaborat amb “base suficient”, queda justificada la destrossa. Són els danys colaterals de la veritat metòdica. Visca el rigor!

I aquells principis rectors dels codis? beneficiència? no maleficiència? Amb la base suficient i les dades precises ja se’n poden anar a pastar fang. Aquest punt em produeix la mateixa sensació que em porten els atacs de sinceritat. La bondat de la sinceritat no sempre fa sistema amb la correcció, la responsabilitat moral. Diem que, amb sinceritat, amb la dada suficient i precisa, transparent, s’atempta bastant sovint contra la dignitat de les persones. D’aquesta manera, amb l’esperit del criteri 2on que tractem, es podria dir un insult, l’insult que no es pot dir si és injúria, acota el punt 2. L’insult que es pot dir, amb rigor, perquè el rigor es deu, EN LA FORMA, a la veritat.

I en veritat, la veritat que és neboda dels periodistes de veritat, cal dir-la i difondre-la únicament “con fundamento”, peti qui peti. Està clar que la veritat no sempre agrada a tothom i que la informació no pot fer bé a tothom, és de justícia. Però està més clar encara que per més rigor en el tractament, el fet no esdevé veritat ni desvestit d’intensionalitat, de bona fe, de mala llet.

Estàndard
periodisme

Al voltant del codi deontològic de la professió periodística a Catalunya


La declaració de principis de la professió periodística nostrada obre amb criteris. Dotze, arrodonits amb quatre annexos. Aquí fem un salt respecte el fil conductor dels posts anteriors, el professional. Els codis ètics com aquest tenen un marcat caràcter corporatiu, de manera que el tipus d’exel.lència que s’intenta performar no és tant la professional, com la grupal, aquí sota el nom de “la professió”.

Ara és quan ens posem atomistes. Per començar, tota aquella rístola de característiques que trobem repartides als codis ètics (legalitat, professionalitat, fidelitat a responsabilitats concretes, confidencialitat, bona fe, evitar conflictes d’interessos, respecte ) corren el perill de quedar difuminades en la persona toba de la corporació professional.

L’àtom de la responsabilitat, el periodista, de la mateixa manera que amotllava la seva autonomia professional al servei de l’empresa, el servidor, el servei de hosting del seu producte informatiu, amotlla o cedeix la seva responsabilitat al nom de la ressponsabilitat del grup o corporació a la què pertany. D’altra banda, aquesta lectura no treu als codis el paper d’ampar tendencial, de far, de recomanació de conducta professional.

Prima facie, el perill de difuminació de la responsabilitat del professional, es veu reduit si llegim els codis deontològics, els codis com aquest que comentarem, com el concens democràtic, viu i obert d’un grup de professionals que treballen per la qualitat de la seva informació. No deixa de ser l’infraestructura pel control de qualitat per al producte, la garantia del principi de beneficència, de la bona fe kantiana la posa cada professional.

D’aquesta manera, ens imaginem un professional, per exemple, treballador de la CCRT amb el codi deontològic de la casa a les mans. Llegeix el que li diuen les taules de la llei, més vives que la llei mateixa:

1.-“Observar sempre una clara distinció entre els fets i opinions o interpretacions, evitant tota confusió o distorsió deliberada d’ambdues coses, així com la difusió de conjectures i rumors com si es tractés de fets.”

I com es fa això? Hi ha alguna mena d’artilugi capaç de discernir els fets de les opinions automàticament? una espècie de corrector d’opinions. Això ho deuen donar a l’entrada, quan fitxes, pensa, un aparell sofisticat amb el logo del canal. El posaré a la bossa, al costat del micro que també em donaran. És el kit de material del bon periodista. Perquè, evidentment, les opinions s’han de destriar de la informació. Perquè la informació veritable ha de ser neta de brutícia. No es poden barrejar: el cos al cos i l’anima a l’ànima. I per l’anima ja hi ha els columnistes d’opinió que jo, jo sóc periodista d’informació general i el general és la realitat objectiva.

El primer criteri del codi deontològic apunta doncs a una concepció objectivista de la realitat. A una neta separació entre fet i opinió. I, conseqüentment a una demonització de la opinió. El treball del periodista, es vol dir, ha de ser el més “neutral” possible, quan neutral aquí vol dir “objectiu” i ja se sap que d’objectives només en poden ser… les pedres.

En definitiva, tota informació ha de ser necessàriament interpretada pel sedàs personal del periodista, que no informa des del buit. Que com a perceptor ja està interpretant, com a periodista ja està interpretant i com a treballador de corporació ja ho està fent d’una determinada manera.

La recomanació del primer criteri respecte la distinció entre fets i opinions hauria de ser qualitativa ( i farem befa buscant un altre aparell per mesurar la quantitat d’opinió que hi ha en cada notícia) en la mesura d’intentar fer els forats del sedàs allò més gruixuts possibles.

Estàndard
periodisme

QUAN EL DOLOR ÉS NOTÍCIA


La visió de mort

És l’hora de dinar i posem la tele. Sant Antoni de Calonge, inundacions i el cadàver d’una mestressa ancorat entre les restes del riu, del mar, de les pluges. A Barcelona, una dona morta al carrer per l’impacte d’un tros de façana. A qualsevol carretera, l’espectacle dantesc de cossos a la calçada després d’un accident.

El que la llei diu és clar i no sembla interpretable: ningú no té dret a utilitzar la imatge d’una persona sense autorització. Els morts sembla que ja no estan en condicions d’autoritzar res, prou feina tenen en repassar la vida. Quan serem morts, deixem de tenir drets, els cedim a la benevolència dels familiars. Però, hi ha quelcom més íntim que la pròpia mort?

La intimitat quedaria bastant més ben limitada fent ús del ripgor i laprofessionalitat que apareixen al punt 12è del codi deontològic de la professió periodística a Catalunya:

12. Actuar amb especial responsabilitat i rigor (…) evitant expressions o testimonis vexatoris o lesius per a la condició personal dels individus i la seva integritat física i moral.

Ai! la integritat física dels morts… ai! l’ànima despresa del cos s’ha fet en mil bocons inconnexes i ja no resta res de la mena d’integritat per “ser afectada” amb expressions o testimonis vexatoris o lesius. Materialisme galopant! La intimitat, la condició personal nuclear queda restringida a allò de la vida privada, de portes endins. No haver mort a la via pública, a la calçada!

l’interès públic

Deia Victòria Camps a la ponència respecte la informació de qualitat “La fotografia d’un cadàver, més encara si la mort ha estat violenta, no és una vulneració indiscutible del dret a la intimitat?” I sempre es respon amb la carta de “l’interés públic”: “La visió d’un accident en tota la seva crueltat pot resultar eficaç en la prevenció d’ulteriors accidents i beneficiar la societat”.

Potser si que ara no passaré per sota de determinades bastides o aniré amb 50mil ulls a la carretera. Potser les imatges obeien un interès exemplar. El que està clar és que no sé fins a quin punt la imatge era representativa de la notícia, fins a quin punt l’interés de la informació es confon amb la seva imatge dolorosa, amb la morbositat, amb la sang i el fetge.

Quan s’emeten aquestes imatges i quan no? En quina mesura el periodista ha de fer aparèixer el dolor a la notícia? La primera estarà en mans dels anomenats gatekeepers. La segona és DECISIÓ del periodista.

Era Sartre, recorda Camps, que deia que buscar en els codis o en les normes la resposta a la indeterminació en què ens trobem quan hem d’escollir era un exemple de mala fe. Perquè la decisió hauria de ser de qui l’ha de prendre i de ningú més.

Si el periodista s’empara en l’interés públic quan té consciència de l’efecte que tindrà la imatge per sobre del valor informatiu, està obrant de mala fe o poca fe respecte el valor mateix de la informació que transmet.

Quan el dolor és contínuament notícia, quan els teleinformatius obren dia sí dia també amb imatges de tragèdia, patiment i dolor, la imatge que ens bombardeja deixa de ser efectiva. Allò de Benjamin de l’empobriment de l’experiència. Engeguem la tele a l’hora de dinar. Ja res commou o almenys no prou com per parar de menjar. Els de l’estòmag fi i la consciència gruixuda, canvien de canal i posen els Simpson. El dolor s’encaixa millor sense res a la boca.

Estàndard
periodisme

LA FALSA FORMA TRÀGICA



Ens hem plantejat el problema que fa la forma de la notícia amb el tractament dels continguts que s’hi donen. Sense anar-nos-en del cas dels crims d’Alcasser, anem comentant el dictàmen del Consell Audiovisual de Catalunya al respecte.

Diu l’informe del CAC que “des del punt de vista jurídic, el primer que es percep és que no estem davant un reportatge neutral”. Es refereix al programa de Navarro “Esta noche cruzamos el missisipi”. Però és que el problemàtic de la qüestió no és el punt de vista. Quan es diu d’un tractament que és objectiu/neutral o subjectiu s’està emetent un judici respecte la credibilitat que ens pot arribar a merèixer la informació. Quan més neutre menys àcid. Però no és a nivell de PH de la informació allò que hem de posar en dubte ( Ja vam parlar en el seu moment del tipus d’objectivitat que es demana als codis deontològics) Hauríem de fer una volta de torca més, a banda de la necessària interpretació que ha de rebre el contingut noticiós, aquest contingut ha de ser presentable i es presenta en uns formats que, d’una o altra manera denotaran la el grau d’intencionalitat de la notícia.

Diem que no hem de deixar de banda que, el programa de telecinco és el format que preten no tenir format, el reallity Show. Es pretén presentar, mostrar, to show, la realitat “tal i com és”. Però és que el show per sobre de l’accepció primera és espectacle. La realitat, i no una realitat qualssevol de Big brother, la realitat més cruenta i dolorosa, la del crim, la del dolor i l’aberració.

A més, com tot espectacle que es mereixi, no improvitza, no deixa tampoc la càmera fixe a la naturalesa dels aconteixements dels fets. La pura transcripció del dolor ja no seria espectacle (almenys per un públic sense patologies). Que el dolor és el fil conductor de tot un acurat guió, i que, a més, pretén defensar una determinada postura. No un simple format d’opinió ( com era el cas del programa d’Antena 3 L’obsessió d’Alcasser) on les opinions es perceben com una transposició real del dret a la informació i a l’expressió, allò que hauria de donar lloc a la opinió pública, lliure i plural. No, sota les odres de Navarro passava una altra cosa.

Tot allò que feia referència al cas d’Alcasser, reflecteix l’informe del consell, era fruit de la connivència entre els periodistes, el director i els convidats habituals -i no parlem de connivència de continguts, bàsica-. Era una connivència absoluta. Una representació total: escenificació del dolor i la tragèdia, testimonis i acusacions articulades en entrevistes, imatges, grans tesis a favor de la lluita personal de l’heroi tràgic, el pare que lluitava pel reestabliment de la justícia. Tots el gèneres periodístics, els formats que els professionals havien après a la facultat, pasaven a la categoria d’arts escèniques.

I no posem de relleu l’evident d’aquests formats, la mínima objectivitat. Navarro no pretenia ser objectiu, ni de lluny. El problema és el format. L’ús que es fa del format, quasi com a artilugi especular, que realment formava opinió, més: formava opinió a nivell epidèrmic. Un estat d’ànim, d’ofuscació i d’empatia amb el dolor del pare. S’afirma una conjura per amagar els crims, la mà llarga de l’aparell l’Administració ha participat en l’assassinat i la violació. Dolor, injustícia, dissort dels justos i els innocents. Empatia de Dionís sota una falsa forma tràgica. Allò que deien els filòsofs que els passava als espectadors de les primeres tragèdies, abans que sòcrates hi posés el nas amb els diàlegs.

L’éspectacle dins el format del Reality Show, sembla desenvolupar-se com ho fa la música, a nivell bàsic, instintiu perceptual, quan estem davant d’una elaboradíssima argamassa per predisposar l’estat emocional de l’audiència, quasi fusionada amb la visió tràgica. Però el format, de tràgic no en té res. És l’Apol.lo més malparit a través del qual la televisió ens hagi pogut parlar.

“Con nocturnidad y alebosía”

Les regles per l’art no són les mateixes que les de les ciències de la informació. I per tant, tot allò que el format permet no pot ser reprovat des del punt de vista informatiu. No fan el mateix. Per això es dissol des d’aquest punt de vista el fet que no hi hagués cap cautela a tractar amb el més gran escarni actuacions policíaques, forenses, judicials. L’ús de probes de sumari, exhibides i esbiaixades, fora del seu context.

La reprovació a tota aquesta manipulació no ha de venir per la falta de correcció o rigor a nivell professional, que ja se sap, que els codis deontològics acaben per ser, recomanacions ètiques. I cadascú amb la seva consciència si s’adiu finalment a uns barems formals. Però és que el cas és, que a part de l’espinós del contingut, és el maliciós el continent.

L’espectacle es pot fer en clau de crítica, de posicionament, amb humor o comicitat, com fa per exemple Buenafente quan tracta temes més o menys punxaguts al seu programa. Però és que el programa no pretén ser una altra cosa. La forma no aporta més problemes al contingut que els que duu amb si mateix allò sobre el qual se’n fa espectacle.

Allò del que riu el públic de Buenafuente, ja forma abans de l’espectacle, part de l’opinió pública, de la retina col.lectiva. Feed back, d’aquí la comicitat. I sobretot, del que es tracta és que d’allò que ha pogut ser tractat als teleinformatius del migdia, a la nit se’n fa mofa, es llegeix una altra clau el mateix text. Un text que ja ha estat informativament tractat amb la forma concensuada per presentar la informació, l’informatiu.

El cas del Reality show del que parlem pretén donar un altre text. El text de “Esta noche” diu una altra cosa ben diferent amb el mateix llenguatge. I, a diferència de quan un va al cinema o al teatre, no s’ha establert la mateixa mena de pacte de ficció amb l’espectador. No és, com en literatura “un món possible”. Allò que s’esdevé al reality pot ser real, i és que vol ser real. No vol ser versemblant, vol ser veritat, com les notícies.

És “la versió de nit”. De nit que podem reposar i prestar atenció al que passa en realitat. De nit, ben assaguts al sofà, cansats de les rutines diàries, dels formats rigorosos de la quotidianitat, els dels telediaris, per exemple. De nit, el show de la realitat es presenta sota la forma còmode i distesa (nihgt show) o perillosa i incidiosa (reality show).

Estàndard
periodisme

VIDA PRIVADA


El dret a la intimitat i a la pròpia imatge és un dels límits constitucionals tant de la llibertat d’expressió com del dret a la informació. Així la recullen també els codis deontològics.

Comença la Carta de Principis per a l’Actuació dels Mitjans de Comunicació de la CCRTV:

El dret dels individus a veure respectada la seva intimitat ha de ser constantment sospesat amb el dret a transmetre i a rebre informació d’interès. En general, el dret del públic a rebre informació haurà de prevaler quan les accions dels individus tinguin lloc en espais públics o quan siguin notòries per raó del caràcter públic de la persona en qüestió o per la publicitat ja donada al fet. En canvi, haurà de ser molt justificada per l’interès públic la revelació de trets o conductes de caràcter íntim de les persones quan aquestes esdevinguin dins d’àmbits privats. Els professionals dels mitjans de comunicació no actuaran de manera intrusiva.”

Però hi ha activitats que tot i ser privades, són activitat clarament delictives o antisocials. Aleshores el mitjà pot i ha de ser intrús atenent-se a la seva responsabiliat professional. L’intrusisme, s’ha de limitar però als fets en qüestió, aquí la valua personal del periodista en encabir al món dels fets, altres privacitats/intimitats que no són les que s’estan publicitant responsablement: la famíla, l’entorn, les persones implicades (per no parlar dels menors).

La pedra de toc és la consideració de què recau i que no sota l’abraçada de l’interès informatiu. Els codis deontològics parlen de vulnerar el dret a l’intimitat en el cas de que “l’interès informatiu sigui evident”. I d’evidències clares i distintes, en informació, no n’hi ha. L’interés informatiu és un constructe els límits del qual són purament tendencials.

És d’interés públic la vida privada de la Pantoja? És d’interés públic si ha comès frau a les arques municipals de Marbella. Però la vida dels famosos, se sol presentar com un cas a part. És el peatge que sembla han de pagar per la fama, la pèrdua d’un dret fonamental del que gaudeixen la resta de ciutadans anònims. Els mateixos ciutadans anònims que fan crèixer la demanda d’un determinat tipus d’informació, la que omple les pàgines del cor i que per l’exhibisionisme habitual dels protagonistes, la intimitat els desapareix dels llenguatges.

Que es rebutgi un dret ens exclou del seu ampar?Els drets són la casa que duem a sobre per ser ciutadana. Sóm portadors de drets (i deures). I quan es fa pública una informació sobre fets- veraços-de-la-vida-privada-d’un-particular-que-no-són-d’interès-públic, es compti o no amb l’autorització del que difon la intimitat, s’està vulnerant un dret. No crec que sigui d’interès públic quants wàters té a casa seva la Preisler o quin tipus de decoració gaudeix el dormitori d’una folklórica.

Però pagant Sant Pere canta, les putes es diuen els noms que els seus clients prefereixin i els famosos venen la seva intimitat, cedeixen el seu dret de ciutadania. Hi ha una demanda que s’ha de sadollar amb oferta. El problema és que la demanda es vesteix en clau de necessitat i l’oferta amb cobertura de necessitat. A partir d’aquí, queda justificada la quantitat i quantitat d’informació que respon a “un interés públic” de veure privacitats bàsicament, prostituïnt-se.

Estàndard
periodisme

JUDICIS PARAL·LELS


Un judici i més concretament un procés penal en la fase de judici oral, es regeix pel principi de publicitat. Publicitat del procés i de la sentència. Hi ha d’haver assistents. La quintaessència del principi es dona en la conjuntura amb el dret a comunicar lliurement informació i el dret a ser informat.
Què succeeix? Que aquelles desenes d’assistents que hi podien haver a la sala, es converteixen en milers o milions “d’assistents indirectes”, d’espectadors, de teleespectadors que s’acullen als drets i a l’ampar del mitjà que ha fet possible aquesta mutació: la televisió (sobretot).
El judici és un fet noticiable que el mitjà té dret a cobrir. I si el procés era públic, el mitjà el publicita a una audiència major. Tot, amb llibertat d’expressió, que suposa la lliure circulació d’idees, pensaments, opinions. El judici és un fet noticiat que ha arribat a les mans de l’opinió pública. El cas és que l’opinió pública delibera com un fa un jurat i opina, fa correr els pensaments i les idees no només sobre el procés sinó també sobre la sentència.
S’està duent a terme un judici paral·lel en base de l’exercici de dos drets fonamentals que recull la CE. Un judici paral·lel amb el principi de publicitat amplificat, ratllant a la publicitat espectacle afecta directament a la valoració paral.lela de procés. Tot es redimensiona. A publicitat magnificada, major reprobació social pel delicte, major càstig, càstig públic, com en temps del desmembrat Pierre Damien.
Adéu a la pressumpció d’innocència, benvinguda sigui la nova fase del procés: la precondemna. Més endavant, quan la condemna social s’ha fet efectiva, hom pot comparar-la amb la condemna penal. Però ens quedem curts: la condemna social que comporta un judici paral·lel és molt més greu i sentenciosa, molt més forta, una nova espècie amb l’esperança de vida dilatadissima. Que pot perviure, fins i tot, davant el cataclisme que seria l’absolució penal. Engegat el judici paral·lel, tremola jusícia ordinària!
A més, a diferència del que es du a terme des de l’òrgan jurisdiccional, és un veritable judici contradictori, perquè la opinió pot versar tant fàcilment a favor com en contra de la culpabilitat de l’acusat. Contradictori i arbitrari (o si més no sotmès a les lleis de la tirania de l’opinió pública). Que l’anàlisi paral·lel es realitza a banda de qualsevol tècnica i garantia jurídica.
I l’anxaneta: la possible influència sobre l’òrgan jurisdiccional. És impermeable la justicia al rebombori social que s’ha generat amb el judici paral·lel? O és que el jutges, fiscals i altres habitants de la magistratura no miren la televisió o no llegeixen diaris?
La seva professionalitat no es basa en la imperturbabilitat, sinó que, magrat la necessària porositat que comporta, també pel magistrat, ésser membre de l’opinió pública, se la mesura per l’imparcialitat.
Això pel que fa als professionals de la justícia. No passarà el mateix amb jurats formats en persones llegues amb dret. Se’ls exigeix que facin de jutges, però no en són de jutges i moltes vegades estan influenciats per les noticies o opinions que reben dels mitjans. El pobre jurat rep un bombardeig de percepcions, de dins i de fora de la sala, però sense la preparació professional d’un jutge, d’un advocat, d’un fiscal. Ja sabrà delimitar-les a favor de l’exercici de justícia que se li exigeix? Vostè jutja.
Estàndard
periodisme

LA CELEBRACIÓ DE JUDICIS I EL SEU TRACTAMENT PER TELEVISIÓ



El tractament televisiu del judici d’Alcàsser, l’any 93, va provocar reflexions que anaven molt més enllà del món jurídic i periodístic: estavem davant un veritable debat cívic sobre el paper dels mitjans de comunicació.

Tots recordareu el que es bullia als principis dels noranta: la Guerra del Golf i l’oportuna eclosió dels reallity show. Tots enganxats a “Quién Sabe Dónde”, tothom sabia qui era Paco Lobatón i tothom estava al cas de quina novetat portava Pepe Navarro al seu “Esta noche cruzamos el Mississipi”. Dels Estats Units participavem de judicis amb jurat. Tenim en ment el cas O.J Simpson, la imatge del conflicte entre dinàmiques periodístiques i judicials. Informació i espectacle més juntes que mai. I quan el públic no havia ni acabat de denunciar la dinàmica nefasta d’aquest creuament incestuós, mor Lady Di.

Aquest era el paisatge: judicis paral·lels, informació vulnerant el dret a la intimitat, latència dels problemes implícits en la forma de la notícia, el dolor de la mà de l’espectacle. Com paria tot això i més la llavors adolescent “telebasura”.

En aquest caldo de cultiu, a part i sobretot per l’enorme càrrega emotiva que comporta, s’entén la transcendència social del tractament televisiu del judici dels crims d’Alcàsser. A la lluita per fer justícia s’hi afegia la lluita, més encarnissada, per fer audiència. Demanda d’informació i d’espectacle, era l’ordre del dia: un gènere nou i sense precedents al nostre país, agressiu i espectacular que va tenir, i això és el més gros, un impacte indiscutible damunt el mateix procés judicial.

Estàndard
periodisme

(Sobre la Manipulació de la veritat)


ON BULLSHIT

dijous, 23 / novembre / 2006



Una de les característiques més destacables de la nostra cultura, diu Harry G. Frankfurt, és la gran quantitat de Bullshit (xerrameca) que s’hi dona. A On Bullshit es dedica a descriure la quantitat i qualitat de bullshit que diem quan parlem, quan intentem fer-nos els graciosos, quan
volem semblar segurs o interessants i, fins i tot, quan volem dir la veritat, allò d’adequar l’intel.lecte a “la realitat de les coses”.

La xerrameca

Però què és exactament això de la xerrameca? ( bullshit>charlatanería>xerramenca) Serem capaços de detectar-la i prevenir-nos-en sempre? Harry G.Frankfurt ens va un favor i n’elabora “una anàlisi filosòfica, provisional i exploratòria”, o sigui una teoria de la xerrameca. Parteix de la definició que fa Max Black a “The prevalence o Hambug” de ( aquí ja no hem trobat el corresponent en català) “PAPARRUCHA: Tergiversació enganyosa pròxima a la mentida, especialment mitjançant paraules o accions pretensioses de les idees, els sentiments o les actituds d’algú”. I el quid és aquest “pròxima a la mentida”.

En lògica, una proposició és tota aquella afirmació o negació a la que se li pot assignar un valor de veritat, vertader o fals. Què passa però amb els grisos que es generen amb els usos del llenguatge fora de la quadratura de la lògica? Què passa quan ens trobem amb proposicions que s’han perdut en l’espai creat entre els valors de veritat?

Perquè si alguna cosa fa la bullshit, a part de pudor, és màgia! Crear espais entre els valors de veritat, entre allò estrictament vertader i allò estrictament fals. Ni vertader ni fals. Ai els usos del llenguatge! Hem sortit fa estona del joc del rigor amb què s’empolaina la lògica. Però intentarem ser, com ho intenta ser Harry G. Frankfurt, el màxim d’analítics amb el tema.


Xerrameca, falsetat i mentida

Perquè ni tota xerrameca és mentida ni tota mentida és falsedat. Diem que la propietat de “ser xerrameca” és similar a la de “ser mentida”. Però no s’identifica amb la lapa que porta la voluntat del mentider: la intenció d’enganyar. El mentider seria essencialment algú que deliberadament enuncia una falsedat. La Bullshit vindria a ser com la germana petita i innocent de la mentida, la que va per sota en gradació. Val a dir, no ens n’oblidem: totes dues filles de la tergiversació.

Una mentida està concebuda per “introduir una falsedat determinada en un punt precís d’un sistema o conjunt de creences, a fi d’evitar les conseqüències que aquell punt l’ocupés la veritat”. Mentida no és bullshit, el matís és fi.

Harry G. Frankfurt continua fent servir un exemple de Black per explicar-ho. Que ens vingui en ment la musiqueta i l’orador americà pronunciant el discurs del 4 de Juliol: “el nostre gran País beneit per Déu, els Pares Fundadors del qual, divinament inspirats, van inaugurar una nova era per a la humanitat”.

És mentida això que diu l’orador entusiasta? És fals? És, bàsicament, xerrameca. La proposició no és ni vertadera ni falsa. L’orador, en rigor, està mentint si diem que és mentida el que diu en tant que SAP que la proposició és falsa. Però no vol fer creure a ningú allò que diu (almenys ell no CREU que allò que diu sigui fals). El que passa és que a l’orador li importa ben poc què pensen els seus oients de la veritat o falsedat del seu discurs, aquí juga un altre joc de llenguatge, diria Wittgenstein. És el joc del discurs del patriota. S’està transmetent patriotisme i orgull Americà. Allò que dona sentit al joc de llenguatge i que fa que orador i oient s’entenguin són aquestes regles que venen donades ja quan es juga al joc de llenguatge patriòtic: cal donar una determinada impressió d’un mateix parlant de pàtria, voluntat de formar part d’una comunitat que té idees i sentiments “profunds” respecte els orígens i el destí del seu país. L’orador no menteix estrictament: no diu cap veritat.

Shit i Bullshit

En definitiva, per més pudor que faci, la “bullshit” no és “Shit” del tot. No cal, com fa l’autor , repassar les característiques que resulta tenir qualssevol “Shit” humana o animal. No, les despulles intestinals no solen ser un objecte de disseny ni un treball sistemàtic (encara que algun escultor il·luminat anglès n’havia fet treballs… artístics) com ho pot arribar a ser la xerrameca d’alguns polítics.

No té la Shit verbal intenció de fer entrar en joc cap parlant competent. Tothom és bon emissor de Shit si s’ho proposa. La Shit no s’enraona, com a molt hi ha guerra de shit. ¿Però se’n pot fer alguna cosa (de bon-mal profit) a part de generar insensateses? ¿S’està intentant transmetre conviccions profundes o creences com feia el patriota? El que caldria remarcar és precisament el caràcter de construcció, de cura, de voluntat arquitectònica que té la superior-Shit, la Shit evolucionada del llenguatge, la xerrameca.

Tanmateix, per molt atenta i conscient que sigui la construcció del “xerramec” continua volent-se desfer d’alguna cosa: amb la laxitud amagada sota la catifa de les paraules, amb la falta de disciplina “desinteressada i austera”, vol desfer-se del compromís de descriure (èticament) “la manera com són les coses”. Ignora la veritat. No s’hi compromet .

Humor Wittgenstenià

Això és el que li fa notar Wittgenstein a la seva amiga Fania Pascal. A l’estampa. La pobra dona a l’hospital amb les amígdales recent extirpades i la moral per terra. Des del llit, ens imaginem, comenta a l’amic Ludwig que se sent “com un gos atropellat”. Wittgenstein –amb la seva simpatia habitual- respon: “tu no en tens ni idea de com se sent un gos atropellat”. Sens dubte, Fania s’ofèn. Però és que sembla que Wittgenstein s’havia ofès més amb la seva amiga. No perquè fos poc exacte el que havia dit, o perquè no aconseguís presentar les coses correctament ( en veritat ella no sap quina mena de sensació ha de tenir un gos quan l’atropellen…) sinó perquè a Fania sembla que no li preocupi el valor de veritat del que ha dit, aquesta indiferència respecte a la manera de ser de les coses. Fania ha propagat xerrameca! (o Wittgenstein i Fania no parlen el mateix joc de llenguatge, el de la comicitat. Encara que no sé quin sentit de l’humor s’ha de tenir en un post operatori, o quina a quina mena de destresa intel.lectual s’ha d’acudir per convocar-lo. Sens dubte Wittgenstein i Fania Pascal devien ser bons amics per poder fer-ne broma. [2]

La tertúlia (bull session) i la bullshit

Quantes vegades, membres o tercers homes d’una tertúlia qualssevol no heu pensat: Xerrameca! “Els temes característics d’una tertúlia tenen a veure amb aspectes de la vida molt personals i carregats emotivament, com per exemple religió, política o vida sexual. La gent sol ser reàcia a parlar obertament sobre aquests temes si pensen que se’ls pot prendre massa seriosament” D’aquesta manera quan es participa en una tertúlia, el que preval és parlar sobre el tema, no el compromís que un té sobre les seves creences sobre del tema. “Per molt intensa i important, no versa, en cert sentit, sobre allò real.”

L’objecte d’aquest tipus de llenguatge que es dona en les tertúlies no és el de comunicar creences com fa la xerrameca. Però comparteixen la mateixa atmosfera: el que tenen de fum, de vapor, de trivial. No transmeten més informació que la que transmetríem bufant. Sí que transmeten, d’altra banda que allò que es diu en una tertúlia està desconnectat de les creences més arrelades i allò que es diu quan diem bullshit és aliè a la preocupació per a la veritat.

“Mai diguis una mentida quan puguis sortir del pas amb una xerrameca”

Un xerramec no menteix…del tot. Es marca farols. Un bullshitter ens faroleja en la mesura en què ens transmet no una informació falsa, sinó fraudulenta. I allò fraudulent no té per què ser defectuós. Que un bon frau és tan efectiu com un simple engany, tan moralment reprovable com qualssevol mentida. Sabem, però, que és més fàcil lliurar-se dels estralls de la xerrameca (amb més xerrameca) que dels de la mentida perquè…s’enxampa abans a un mentider que a un coix oi?

La xerrameca fa soroll i put a mentida. Desperta cert escepticisme. Però quan descobrim les cartes, reaccionem de manera diferent davant el farol d’una mentida que davant el farol d’una bullshit. Amb la xerrameca “nos apartamos encogiéndonos de hombros”, és a dir, l’escepticisme continua galopant. Però ai amb la mentida! Amb la mentida ens emprenyem! “Con el sentimiento de afrenta o ultraje que a menudos inspiran las mentidas”.

Perquè al mentider si que li interessen els valors de veritat, els ha sospesat i ha tingut en compte les conseqüències. Fins a tal punt que li és més beneficiós introduir la mentida, falsejar tenint en compte la veritat. El mentider és analític i deliberatiu (aquest és el mètode més rigorós de veure-se-les amb les coses) i se n’amaga, el bullshitter, no. Clar i breu :” És impossible mentir si un no creu conèixer la veritat i produir xerrameca no requereix aquesta convicció”. Diríem que el mentider és un home de conviccions, està en el joc de la veritat, n’és l’enemic. El bullshiter és pitjor enemic de la veritat que , diu l’autor, que el mentider. La mentida es dissol a la llum de la veritat, la xerrameca…no.

Escepticisme, la veritat bloquejada

“En una democràcia tot ciutadà té la responsabilitat d’opinar sobre qualssevol cosa” D’aquí la proliferació contemporània de la xerrameca. És un bacteri en un cultiu en condicions òptimes: l’àmbit del nihilisme tranquil i l’escepticisme de sofà, perillosíssim. Afegim-hi el cas que es fa a la màxima anirrealista, la del nul accés objectiu a la realitat, llavors “tot fa món” ( 😉 ). Fins i tot la xerrameca! Tot al mateix nivell. Així és com es bloqueja “l’esforç desinteressat per determinar què és vertader i què és fals i – en determinar – la intel·ligibilitat de la noció mateixa d’indagació objectiva”.

L’escèptic ha de suspendre el judici sobre una realitat a la que no pot accedir objectivament. Per tant, l’única descripció fidel recaurà sobre els coneixedors mateixos. No es parlarà així, de correcció respecte la descripció dels fets del món sinó de sinceritat respecte aquests objectes-mentals-interiors-que-són els-fets-del-món-per-mí. La veritat es mesurarà amb la sinceritat, la veritat bloquejada. Adéu a l’intent de “representació precisa d’un món comú a tots”.

Què s’aconsegueix amb això? Què s’aconsegueix restringint la veritat i la mentida a la presència o falta de sinceritat? Nosaltres els coneixedors, deia Nietzsche, no ens coneixem a nosaltres mateixos. Això per començar i encara molt menys aplicant els mateixos esquemes amb que coneixem el món.

Potser no podrem contemplar la “faç immensa” de la veritat i tampoc la trobarem en l’autojustificació d’aquests objectes mentals que excretem, amb sinceritat. Però sí que podem descriure com, en veritat, se succeeixen els fets que fan sentit amb la nostra visió del món. I això es fa a pesar de la sinceritat. La sinceritat no entra en el joc de la veritat. Sí la correcció, aquesta fidelitat formal que fa sistema amb valors de veritat. Be wather my friend ( no acid boric)


[1] F.Nietzsche. “Sobre la veritat i la mentida en sentit extramoral”.

[2] Dona Fania! -li fan venir a dir- Sigues més rigorosa la próxima vegada que t’extirpin algun membre! Sens dubte, a part de com un gran filòsof, a Wittgenstein el retraten com un Gila o un Eugenio bastant malparidet, tot un Dr. House filosòfic.

Estàndard
periodisme

Una interpretació lliure de les relacions entre periodistes i polítics. El cas Pujol segons Miquel Peralta



dimecres, 15 / novembre / 2006

“NOIS, ARA TOCA AIXÒ”

Hi ha maneres i maneres d’estudiar. Una que s’està posant molt en voga per les aules de les facultats és fer-ho a partir d’estudis de casos. Ahir, en una classe d’aquesta mena pensava si realment, de tot aquell garbuix de dades, d’opinions dels alumnes sobre les mateixes, i de preteses innocents preguntes del professor, se’n trauria l’aigua clara o, d’altra banda, ens passaríem el temps de la sessió omplint-la amb xerrameca tal i com sol passar en les tertúlies on l’únic expert és el moderador. En definitiva, una classe magistral, magistralment disfressada de construcció participativa. El que passa sovint és que el moderador no és un Sòcrates, no passa a la meva classe — Déu me’n guard! A l’UdG només hi ha Sòcrates! — ni tampoc passa amb el que fa Peralta del seu estudi de cas: el cas Jordi Pujol i Soley.

Construcció participativa. Com si el que se’ns explica fos resultat de l’anàlisi del receptor. Qui presenta el material del cas, ens presenta unes dades, una història i unes projeccions del què del tema. D’aquesta manera les dades, actuen de nexe entre els receptors i entre l’emissor i el receptor perquè seran el material compartit a partir del qual s’analitzarà el cas. La plasmació exemplar en aquest material de base compartit de la democratització del saber.

I quin material és més compartit, conegut i dilatat en la història de la presència política que el nostre Jordi Pujol? Nostre perquè durant vint anys va formar part de la nostra família, ( nucli familiar monoparental, agrupació de companys de pis, comuna, etc…) cada vegada que obríem la televisió i posàvem, per exemple…TV3. Nostre de la mateixa manera que ho era el club súper 3, el Filiprim o Porca misèria? No. Que aquests són programes d’aquells “amb certa independència” tal i com llegíem a la primera part del llibre de Peralta. Això volia dir que no s’emeten dins d’un teleinformatiu, parafrasejant Shakespeare: El temps –i l’espai del teleinformatiu- són la matriu on tots els esdeveniments –noticiosos- són possibles. D’aquells altres continguts, els dels documentals, programes o serials, encara que se’n pugui fer notícia no són … notícia.

INFORMACIÓ I PROPAGANDA

Alguns devien creure en les qualitats quasi divines de l’ex-ex-molt-honorable president de la Generalitat. L’omnipresència feia sospitar dels seus superpoders. Després de 23 anys, dos successors i un deixeble molt…Mas, només l’estatut li ha pogut arribar a fer ombra pel que fa a la presència en els mitjans. Sort que la redacció i els acords i desacords de l’estatut però, no van durar 23 anys… Jo en tinc 25. Papilles Pujol, esmorzars Pujol, dinars Pujol, (dels berenars Pujol me’n salvava) sopars Pujol i, primer Loonies, ara Terribas i a dormir. 25 anys fent créixer i formant-me una opinió de la figura del mestre Jedi, el líder de la no-república: “ El polític va entendre, va aprendre de jove, que els mitjans – i en general les empreses periodístiques i editorials- poden ser eines importantíssimes per donar a conèixer els seus missatges, per propagar la seva autoritat moral i política com a president del govern català i per publicitar l’acció de govern dels executius que va presidir”.

Ell tot sol podria haver afegit un parell de capítols a el Príncep. O potser, escriure algun report ben digne del gènere dels “especuli principi”. Avui ens adonem, traspassat l’èxit pràctic de la seva campanya continuada durant els 23 anys de mandat, que si tal publicació hagués existit, hauria estat sens dubte, un best-seller. Feia sistema amb aquesta manera de fer, el projecte de la Gran Enciclopèdia Catalana i la creació d’una ràdio i d’una televisió pròpies “modernes i competitives, mitjançant la creació de la Corporació Catalana de Ràdio Televisió”. Això ja des del primer govern: una voluntat divulgadora clara de les idees i reflexions del líder des de qualsevol de les plataformes on trinco-trinco, s’ha gravat en la retina històrica del país.

Informació i propaganda, periodista i polític durant un temps formaven un tàndem ara indiscutible. Peralta ens fa seguir una secció concreta de la unió entre els dos. Seguiment dels desplaçaments on:

1) la propaganda no va al mitjà per difondre’s. El mitjà ha de cobrir la propaganda. El polític i el seguici de periodistes han d’amortitzar el viatge.

2) El polític és font única d’informació i de comunicació, el periodista te el control de la notícia. Com un senyor ric que vol que li facin un retrat que surti, oh prodigis de l’art performatiu, guapo.

i 3) Es produia simbiosi entre comitives presidencials i periodístiques. Per força, establertes aquestes relacions, havien de ser la mar d’amics. Un contacte permanent com el que s’estableix entre dos conciutadans que comparteixen seient de viatge. A la ciutat de residència, potser ni es dirien “bondia, bondia”. Aquest sembla que era el to del “model català”, fora de Catalunya.

Catalunya endins, Catalunya enfora

Malgrat tot, Peralta no reprova obertament l’omnipresència als mitjans del líder Catalunya endins. Des d’altres sectors polítics, evidentment, era aplastant. Diu en canvi, que Pujol tampoc ho va tenir fàcil, que sovint les relacions amb els mitjans van ser “contradictòries, sobretot amb les d’arrel estatal” I és clar que no van ser fàcils! Que això és llei de la jungla! Poc fàcils i sovint poc precises, perquè si una cosa té la propaganda no és la fidedignitat, almenys formal que ens ofereix la informació. Respecte el tema, Peralta ens fa notar que per exemple, a fi de presentar un model català cohesionat de cares a l’estranger–-aquí sembla que es justifiqui la finalitat de “la imprecisió”—Pujol va parlar en un mitjà finès respecte el pes de les opcions independentistes catalanes. Opcions minoritàries i sense pes polític. Paraula de Pujol…

Estratègies per la pervivència política.
Destreses per la supervivència periodística.

L’espai natural pel polític, i això, a casa, ho hem après de Pujol, va essent cada vegada més l’espai mediàtic. Des de la visita a la llar de jubilats a reunions amb alts mandataris, si no són televisades, no tenen pes polític. La destresa amb que es mouen en aquest nou espai natural ha d’anar cada cop més lligada amb les relacions que estableixen els polítics amb els seus hermes moderns, els periodistes. Si bé avui és lleig això de “matar al missatger” sembla que no ho és tant el fet d’engreixar-lo per tenir-lo content.

Hi ha periodistes que passen gana. N’hi ha que van moderadament tips. Ara sí, tots han crescut mamant els mateixos codis deontològics… Però hi ha una cosa que ambdós, amb la prestació dels seus serveis a la causa de la Catalunya de Pujol no ho van fer prou bé. Un petit viatge en el temps. Situeu-vos en la nit dels fets. Març del 1996. El PP guanya les eleccions. Sentiu els crits? A mi encara em xerriquen: “Pujol, enano, habla castellano”. Més clar, l’aigua. La propaganda a través de la informació va ser efectiva intra muros. Efectivíssima! Però no va aconseguir, allò que feia Schopenhauer del canvi de registre per assaltar la ciutadella de la metafísica. Calia parlar potser un altre llenguatge perquè de la mateixa manera que la naturalesa social i mediàtica guarden diferències, les naturaleses mediàtiques de Catalunya i l’Espanya són… diferents també. No parlem de categories, parlem de llenguatges. És un fet que no va aconseguir incrustar-se de la mateixa manera en la retina espanyola o almenys de l’Espanya profunda, profundíssima, del cor castís de la península. No era qüestió de martelleig mediàtic, tampoc d’omnipresència (encara que allà ho tenia més difícil, és clar) era qüestió bàsicament d’entrar en joc, de disposició. Com la poca disposició d’un adult fet i dret a què li expliquin un conte.

Pare, de gran vull ser símbol.

A la seva defensa, caldrà dir que no ho tenia fàcil, gens fàcil. Han calgut i caldran generacions per resoldre, si és que cal resoldre res en termes de problema-solució, allò que des de fora es batejava com “el problema catalan” i “el problema catalan” va prendre cos. Exactament un cos de poc més de metre i mig, una mirada celest, mà a la boca i tos. Això va ser la imatge de Catalunya vista pels espanyols i amb més familiar consideració per la majoria de catalans. De semblant manera amb la que estimem o tolerem – si no som afortunats ens les nostres disposicions afectives- una àvia. Pel que té de familiar directe i fundacional, que som on som gràcies al que la iaia en qüestió va fer o deixar de fer durant la seva joventut.

No va poder ser el que es pretenia per exemple, amb el total de 681 viatges en un sol mandat, amb exposicions itinerants, incursions propagandístiques al territori veí com les de l’exposició“Cataluña, tierra de acogida”. Clarament, no es va entendre o els espanyols van fer cas omís del que una exposició els pogués mostrar. Era massa esforç, era demanar massa o esperar massa poc. Pujol va representar la persona catalana. La màscara de govern i la diana institucional perfecte pels enemics, amics, socis i simpatitzants de Catalunya. Això és el que passa amb els símbols. Bons per la cohesió social a través d’un determinat discurs –Pujol va saber ficar-se fins i tot entre les línies del text televisiu- que els fa perviure, si han estat destres, almenys durant vint-i-tres anys.

Estàndard
periodisme

Teleinformatius. La transmissió informativa de l’actualitat de Miquel Peralta



MANUAL DE GRAMÀTICA TELEINFORMATIVA

De la mateixa manera que la gramàtica articula l’estructura del llenguatge, es dona també una gramàtica que vehicula l’univers informatiu. Tot allò que s’expressa en les notícies s’entén a partir d’unes formes o expressions reglamentades i acceptades per la majoria de periodistes, al cas, els periodistes de televisió. Un periodista de televisió, un bon professor, guardonador i guardonat ens dona classes de gramàtica de noticiari diari. I com s’ensenya la gramàtica? Es mostra! Sense veure gramàtica en marxa no entendríem què diem quan diem la paraula màgica “teleinformatiu”. Peralta la desplega, obre les portes del mot com un gran Sèsam… Un palau daurat d’una groga claror resplendent, quants prodigis materials acumulats a la cova que queda oculta darrere les càmeres! Obre’t Sèsam!

Si fins aquí encara no se’ns ha vist el plomero Wittgensteinià, observeu-lo ara amb nitidesa: quan parlem de transmissió televisiva de la realitat, podem parlar clarament d’un joc de llenguatge determinat. El joc de llenguatge dels teleinformatius. Les formes o expressions reglamentades i acceptades per la majoria de parlants del joc de llenguatge, ja hi són, en marxa. Tot allò de la constitució lingüística del periodisme i la informació, de la gramàtica objectivista i la naturalesa contextual del llenguatge que comentàvem de la lectura de “les trampes dels periodistes”, tot allò, ho podem trobar aquí.

Però això els bons periodistes ja ho saben, no els calen papers d’estudi per saber què diuen quan ens comuniquen, què hi ha d’il·lusió, de trampa, de consens. Peralta ho sap i per això, a més, ens ofereix un punt de vista diferent que el de Burguet: càmera en mà i primera persona. En què es troben els periodistes quan han d’elaborar una notícia? Amb què compten? Amb quines formes? Amb quins materials? Tant enganxat a la pràctica periodística que fins i tot podem sentir la sensació de rapidesa. Casos, casos! extra, extra! No perdem de vista el tragí del periodista. Entenent la gramàtica periodística, quasi som un d’ells. Una mica el que diuen feia Robert Kappa amb els milicians que fotografiava, oferir-nos la imatge corrent al seu costat… Salvant les diferències, així l’hem llegit, com una imatge-manual de la pràctica periodística.

CRIATURA!

No fa pas gaire, la tecnologia audiovisual va permetre d’enregistrar el procés la gestació d’un infant des del ventre mateix de la mare. Suposo que tot tenim al cap aquelles imatges del documental del National Geographic. Peralta escriu el mateix procés per a la gestació de la notícia. Al llarg de la primera part del llibre tractarà de treure l’entrellat del procés de construcció de la notícia dins d’aquest marc on és concebuda, el teleinformatiu. Breu: el com de la notícia.

La criatura es veu marcada des de la gestació pels patrons genètics: Criteris i factors de noticiabilitat, els formats, la redacció i locució del seu text, l’edició, l’especialització o allò que els pares volen que la notícia sigui de gran, crònica televisiva. “Les notícies existeixen només en el marc del teleinformatiu. Un reportatge un documental, un concurs de televisió, tenen entitat pròpia i poden ser elaborats i emesos amb força independència. Per això hi ha reportatges i productes televisius que posteriorment es vénen com a producte televisiu independent, a fi i efecte que el telespecatdor el pugui veure quan i com vulgui. Això no passa amb una notícia. Les notícies només són dins d’un teleinformatiu i s’hi han d’emmotllar”.

Per parlar-nos de la notícia dins del gran ventre teleinformatiu, l’autor encercla “la cosa” des de, com a mínim, quatre perspectives. Continuarem, que hi hem trobat el gust, amb l’analogia prenatal…

1.-La notícia condicionada per les tecnologies de la comunicació. A la criatura li ha tocat viure en una època determinada i determinant de la seva qualitat de vida. I la qualitat vida en el seu cas, és qualitat de presentació i d’aproximació fidedigne, tant i com el pic tècnic ho permet, a la realitat en que es presenten els fets.

2.-La notícia dins l’àmbit periodístic i empresarial. A la criatura li ha tocat també viure en una família determinada. Si bé de gran i amb sort, triarà els amics, amb la família no li queda més remei que créixer-hi, si s’escau, fins la majoria d’edat: la emissió.

D’altra banda, què seria d’una notícia emancipada dels pares? Ai! Que hauria sortit del recinte sagrat dels fets –periodístics, empresarials- . Què li esperaria allà fora? Un grau mínim d’emancipació on un altres pares- periodístics, empresarials- se’n farien càrrec. Saben que és un material de profit “objectiu i objecte de poder. (…) un poder en sentit ampli, a tota expressió d’un poder real i no només de l’àmbit de la política. Tothom vol influir dins de la televisió: els polítics, però també els empresaris, els sindicats, els agents culturals, els esportistes, entitats de tota mena, els que reivindiquen, els científics, els intel·lectuals, l’església…” Para él, para eggia, para los bajitos…vaja, com l’anunci de Cocacola.

Un producte sota observació permanent, per part dels uns i dels altres, en el torrent de la competitivitat i informativa i empresarial que s’ha fet més virulent amb l’aparició i consolidació de les noves tecnologies (diaris digitals i versions electròniques): en un o altre nucli familiar, a la tendra notícia sempre se la compararà amb els seus germans “Amb què han obert els altres teleinformatius?Quines són les notícies més destacades?Quins mitjans han elaborat una notícia sobre aquella qüestió que el nostre noticiari ha informat primer? Quina repercussió pública han tingut aquestes informacions en exclusiva?” Competència de continguts! Amb quin zel i quina pompa mostres les criatures! “El meu fill, és millor que el teu o, si més no, el teu no és tant ben plantat. Qüestió de genètica”.

3.-La notícia des d’allò que premia la informació periodística: la immediatesa. Quasi no té temps per formar-se. Ha pres prou pes? Té tots els membres a lloc? Peuets,els seus ditets, manetes… els seus ditets? Ni temps per comptar-los! Tant se val si ens les veiem amb un setmesó, que la incubadora permet la visibilitat de l’infant, amb un directe netíssim. I d’això es tracta, de veure resultats, encara que siguin un producte perfecte, acabat. De tenir-ne notícia, constantment. Aquest és el tret més característic de la imatge televisiva. La qualitat de la informació, moltes vegades, vindrà després.

Però generalment i amb els prodigis tècnics de l’actualitat, la rapidesa amb que s’ha d’oferir informació televisiva no sol pagar peatge. Peralta almenys, ho creu així. Defensa el gremi exposant primer que no hem de perdre de vista que una notícia no deixa de ser un producte d’una empresa e serveis. Fa seguir després, que les empreses de serveis mostren la seva competència oferint, cada vegada més, un bon producte (en comparació amb la de tiempos passados…).

Una observació. Hem de notar que la competència d’una empresa però, no sempre es mostra oferint “un bon producte”. Hi ha productes teleinformatius que són el resultat de servei d’empresa i que deixen bastant que desitjar. La qualitat del producte tant pot fer llufa amb bons mitjans o amb uns mitjans precaris. Tant un producte que ens oferissin els primers informatius com el que en sortís dels telediaris més modernitzats. Que s’ofereixi un servei amb un producte, la informació d’actualitat a través de la notícia, no vol dir que aquest producte ofereixi necessariament, el millor servei. Que la qualitat del servei, no depèn dels avenços tecnològics, si bé els avenços tecnològics ajuden a una major sistematització i menor fal·libilitat en tot el relatiu al procés “exitós” d’elaboració de la notícia.

Que neixin moltes criatures! Que hem de repoblar la terra dels fets amb aquesta nova raça d’actualitat espectacular, de novetat, d’immediatesa i fins i tot d’anticipació, de directe, de notorietat, d’impacte i transcendència, de qualitat audiovisual i informativa a la imatge del món que enregistrem i elaborem cada vegada de forma més immediata, en notícia. A més immediatesa, es crea la il·lusió que allò que fa el periodista de teleinformatius, és menys elaborat i procedimental, que parla el mateix llenguatge amb què parlen els fets, que s’acosta més fidedignement a “allò que passa”, aquí, en directe.

4.-La notícia per als ulls i orelles de l’espectador. “Escriure notícies per televisió és ,en la majoria de casos, escriure un text a fi que el destinatari -l’audiència- l’escolti, no pas perquè el llegeixi.” Amb aquesta obvietat l’autor intenta fer incís en la peculiaritat de l’acte informatiu que es dona en els teleinformatius. Que la audiència espera imatges que l’informin. I si pot ser que les imatges segueixin les tendències que demana l’audiència (economia del llenguatge, preponderància del directe, personalització del discurs mitjançant un personatge, predomini de la imatge i del so ambient a parts iguals amb la informació lingüística, etiquetes , subtítols a allò que estem veient) .

Així i així han de ser les imatges que informin, perquè no les perdi de vista mentre dina, mentre intenta seguir la conversa del company de sofà, mentre, en definitiva, no li calgui posar tots els sentits en la recepció, cosa que sí passa quan s’asseu davant d’un diari. Completarà la informació –si s’escau, això ja és un acte de fe de l’autor- després: la notícia de teleinformatius ja és on havia de ser, es ve a dir, als ulls i a les orelles. Gràcies a l’augment de la interactivitat comunicativa que han suposat les noves tecnologies (webs, blocs, diaris digitals, ràdios digitals, cercadors internacionals, fòrums…) es transcendeix l’àmbit de la sala d’estar, es combat la fugacitat en que veiem i sentim la notícia i se’n perpetua, d’alguna manera, la vida.

És a partir d’aquí quan una notícia es pot fer gran, i a part de néixer pot créixer i reproduir-se. Amb el debat s’obeeix certa voluntat d’espècie: perpetuar la notícia, el ressò mediàtic. Que els fills dels fills en parlin, que es moguin parlant-ne: això és notícia.

LA MOLT HONORABLE SEGONA PART

L’aproximació al procés de construcció de la notícia, o si més no, això posa a la contraportada, “és il·lustrada a la segona part amb el retrat de les relacions i els estratègies entre els periodistes i els governants, vistes a través de l’experiència del seguiment informatiu de Jordi Pujol durant la seva presidència a la Generalitat”. Però d’aquesta molt honorable segona part, basada en la tesis doctoral de Peralta, en farem un post a part. Perquè… sabeu? “Avui, això no toca”.

Estàndard
art i cinema, entrevista, periodisme

Veïnes


Marta Escuder, directora del curt “Veïnes”. Entrevista publicada a Engega.

“Veïna Marta E.”

La E. d’Escuder. “L’Escuder l’he abreujat per donar remarcar el caràcter femení de nom: Marta E. Vilaltella”- ens explica la directora del curtmetratge-. D’aquesta artista pluridisciplinar en sabem que farà un mes que es passava el seu curt al Truffaut. 14 minuts que els entesos han definit com a expressió de “la possibilitat de comunicació no consumada” o, en una variant més acurada, com “la punyent exploració de la solitud a partir de gestos mínims”. Quatre veïnes obren i tanquen portes sense acabar de despendre’s de la gàbia del seu replà.

El curtmetratge va ser un dels tres guanyadors de la segona edició del Concurs de Realització Cinematogràfica Elsa Peretti, acompanyat d’una considerable dotació econòmica. S’hi suma el fet de dur la representació espanyola a l’internacional FeminaFest, de Rio de Janeiro. Perquè en prenguem dimensions, allí el van seleccionar d’entre 600 treballs d’arreu del món.

Princesa per sorpresa

La veritat és que esperava trobar-me algú que respongués a aquella fermesa que a vegades s’assembla al criteri, que parlés de la seva trajectòria, de les seves influències artístiques, del panorama cinematogràfic català o del seu melic. Però la Marta somriu mentre posa un títol a aquest moment: “El que m’ha passat es podria resumir en Presidente por accidente o princesa por sorpresa. Jo no sabia ni què era un guió. Cada paraula que em deien als tallers de producció resultants del premi, havia de demanar traducció simultània. Realment, de les tres guanyadores, jo era l’autèntica amateur. I l’èxit posterior de tot plegat ha estat tan engrescador com sobrevingut.”

Mai més ben trobat. Una gironina que podria ser la vostra veïna i que li ha passat una cosa extraordinària. De les que com a molt va al cine a veure “Spiderman”, de les que menja llibres i escriu “com a teràpia, com a catarsi personal –diu- i sense cap intenció”. Aleshores es corregeix a ella mateixa, s’apuja les ulleres i cita a Lacan tot parant l’espontaneïtat per uns moments: “jo no escric, sóc escrita”.

A la Marta se li il·luminen les lents com s’il·luminen les lents dels escriptors quan parlen d’escriptura. Però se li escapa referir-se a ells com “els escriptors de veritat”. Com si el seu mètode d’escriptura la degradés a un altre tipus d’escriptors. A aquells altres. No dels que fent ús d’un cervell eminentment analític, fabriquen literatura arquitectònica. Es considera d’una altra mena: “Jo sóc incapaç d’escriure així. Sempre he escrit per mi i ho faig seguint la intuïció. Si tingués en compte tots els factors que s’han de tenir en compte per escriure metòdicament, deixaria de banda la víscera que és el que m’importa”.

Gràcies

Gràcies al suport de Mateu Esbert va ser possible que la secretària del Vicerectorat pogués prendre’s el temps necessari –esgotadorament necessari, explica- per dirigir el curt. “Aleshores semblava la rectora –riu- vaig haver de prendre totes les decisions, fins el color dels sostenidors de la veïna de dalt.“Veïnes” es va rodar entre Girona i Sant Feliu, directe de la retina de la interina: les localitzacions eren a casa seva. El productor, assistent i qui s’encarregava de traduir les intencions de la Marta a llenguatge tècnic, el seu cunyat Lluís. L’actriu que obre el curt, la seva germana . I la dedicatòria a la seva mare Nuri: “La veïna de la meva vida”.

Estàndard
intel·lectuals i mitjans, periodisme

L’intel·lectual als mitjans


Entrevista a J-M Terricabras publicada a Papers d’Art.

divendres, 30 / novembre / 2007

L’intel·lectual als mitjans

Només en una setmana, els sis diaris generalistes més venuts a Catalunya, publiquen una mitjana de 330 articles d’opinió que són firmats per més de 200 autors diferents. La creació d’estats d’opinió a través dels mitjans de comunicació obre la reflexió al voltant del paper d’aquests emissors, aquells que des de temps de Zolà han estat anomenats “intel·lectuals”. Homes desperts, diligents i apassionats que tenen l’estranya habilitat de fer créixer en els altres homes la diligència, la passió i les ganes d’estar alerta.

La vigència d’aquesta mena d’aproximació, ens permet constatar la pervivència de la figura de l’intel·lectual. Ara, un professional de la cultura que ha traduït les seves funcions al llenguatge dels mass media. En definitiva, una traducció que consisteix en transcendir el domini de la seva disciplina per incidir en qüestions d’interès general.

J-M Terricabras, catedràtic de filosofia de la Universitat de Girona i Director de la Càtedra Ferrater Mora, posa en marxa l’handicap del filòsof com a intel·lectual: haver d’opinar de qualsevol cosa. I la cosa és ara, una veu sobre el panorama de la intel·lectualitat i la seva relació amb els mitjans.


Intel·lectuals, opinadors i altres criatures

Hi ha intel·lectuals avui dia?

Es veu que sí. O això diuen. Fixi’s sinó quan es diu que un manifest, per exemple, l’han signat “una colla d’intel·lectuals i artistes”.

Això vol dir com a mínim dues coses. Que s’exclou el col·lectiu d’artistes dels d’intel·lectuals i després, que s’hi inclou tota la resta sota l’etiqueta “intel·lectual”. Si anéssim fent servir aquesta mena de llei, aleshores, és clar que tots seríem intel·lectuals, com que tots fem servir el cervell… i els artistes? Ah! Els artistes sempre han estat un gremi a part! Si més no, quan es fan aquesta mena de distincions i ningú hi para esment. Tot plegat és ben curiós.

Però bé, jo nom’atreviria a dir qui són els intel·lectuals. Bàsicament, la figura que s’hi assembla més i que podem localitzar és la del publicista. Jo mateix, publico coses. – Terricabras enfila un somriure publicista-. D’altres ho fan diàriament a la premsa escrita. D’altres surten a la televisió. Tots aquests provenen d’àmbits ben diferents i sobretot, opinen.

Tanmateix, no tinc ben clar si aquests opinadors en són d’intel·lectuals. Perquè quan els escoltem partim d’un supòsit que potser no és el més exacte. I és que hom pensa que qualsevol que opina, opina amb criteri. Però moltes vegades n’hi ha que opinen no amb criteri, sinó amb consigna. Des de la consigna, defensen posicions del seu partit o del seu grup i això, a banda de ser absolutament legítim, no el converteix en un intel·lectual, sinó en un propagandista.

Després n’hi ha d’altres que opinen de les coses que se’ls hi acudeixen, les que acaben de pensar. Aquests són la majoria. Per tant, estem parlant de publicistes i d’opinadors, però no sé si d’intel·lectuals.


Per l’anàlisi que en fa, sembla que en fa, sembla que parlem d’un gènere gairebé extingit…


Si intel·lectual arrenca de la idea de la figura de Zolà, d’aquella persona que opina de manera crítica, no a sou, sobre la societat i sobre el que passa, segurament n’hi ha però n’hi deuen haver poquets. De vius, vull dir. Em sembla un gènere si no extingit, poc present.

A més, a aquests se’ls hi exigeix també ser bons comunicadors. Hi pot haver intel·lectuals de magnífiques idees però que no s’expressin gaire bé en públic i aquests, són rebutjats immediatament: els mitjans prefereixen els que s’expressen bé més que no pas els que articulen grans idees. Que s’expressin bé, que expliquin acudits o si més no, que s’expliquin amb gràcia. Prefereixen aquests a uns d’altres que no s’expressin amb tanta gràcia però que facin distincions una mica subtils o que posin coses en dubte. El que es busca és això: gent que digui les coses clares, que no les digui gaire complicades i que les digui divertides. Són intel·lectuals el que es busca? A mi em sembla que no

.

Segurament el que se sol buscar és que es respongui des de la competència d’un camp concret de coneixement. Consulta a l’expert. Tanmateix, estem veient una notable proliferació d’experts opinadors…

També. Però aleshores, la persona que és experta en el seu camp ha d’anar en compte de no parlar també dels altres camps. És una confusió bastant habitual que hom pensi que pel fet que algú un sigui expert en Wittgenstein o en enginyeria industrial, després serà capaç de parlar d’educació, de problemes de la pau mundial o de la família. I no és necessàriament així.

El que passa és que a les persones que solem opinar se’ns demanin a vegades opinions sobre les quals en tenim molt poc coneixement i aleshores, ens atrevim massa. Parlo també per mi. Això és un factor afegit a l’anàlisi d’intel·lectual actual: que és expert en un camp, però no té una visió prou ampla de coses.

Així, diria que la diferència bàsica amb l’intel·lectual tradicional és aquesta verticalitat? O dit d’una altra manera, l’autoritat com a actor social li ve només del domini del seu camp de coneixement?

El que ha estat l’intel·lectual al llarg de la història, és aquella persona que ha tingut certa visió social, d’afers públics, de política, d’organització col·lectiva. És a dir, encara que no en sigui un expert en algun camp del saber, una persona que conegui alguns aspectes de la vida col·lectiva i pugui donar una opinió sobre ells. Això, i que ho doni amb sentit crític, amb criteri. A partir d’aquí, compari: Hi troba alguna diferència bàsica?

Ser escoltat, encara

Si observem als mitjans aquestes aparicions “amb criteri”, veiem que poden ser bàsicament de tres tipus: la de l’intel·lectual que condueix el seu propi espai, la de l’expert que és consultat o la del que participa en tertúlies. Quina troba més legítima?

Totes ho són de legítimes. He de dir, però, que els que tenen més mèrit de ser escoltats són aquells que tenen el seu espai propi, perquè qui se’ls escolta, és un públic que s’han guanyat. O bé aquells que per la seva competència s’han convertit en uns referents en el seu camp. És claríssim que si exerceixen per la competència que han adquirit en aquest terreny, són els que tenen més coses a dir.

Però tal i com van les coses, els que tenen més coses a dir no són els més escoltats. El més escoltat és el que apareix a les tertúlies. D’això en podem extreure un cert alleujament si pensem que els més escoltats tampoc són els més influents. Una cosa no porta a l’altra. Ser molt escoltat, ser molt present, ser molt famós, encara no vol dir res.

Hi ha una anècdota molt maca d’un amic meu, pertanyent a les Noves Bases de Manresa, que el van cridar a la televisió. Ell parlava d’aquesta associació fundada l’any 1992 en honor a les Bases de Manresa. L’endemà, a l’escala on vivia, una veïna va interpel·lar a la dona d’aquest amic meu dient-li que no sabia que l’home fos de Manresa. ¿Què ha passat aquí? Ha passat que aquesta dona només havia vist algú a la televisió: la fascinació de la imatge tapa moltes coses.

Moltes coses com ara el missatge de l’intel·lectual?

Per exemple.

Estem parlant d’un buidatge sistemàtic de contingut del missatge de l’intel·lectual a favor de la imatge?

Jo no ho diria exactament així. Però sí que és veritat que la gent escolta molt poc. Això és el que comporta la fascinació de la imatge. La comunitat televisiva està acostumada a escoltar poc. I aleshores, els que opinen de coses serioses, no els tertulians que parlen de la Pantoja, aquest tipus més frívol i conegut, poden arribar a impregnar-se del seu estol. Per art de màgia arriben a ser famosos, com aquests altres, sense que ningú sàpiga massa bé perquè. I el que és pitjor: sense que ningú reconegui el contingut de les coses que diu. Això és preocupant i potser s’acosta al què em pregunta: “El mitjà és el missatge”, ja ho deia Mc Luhan.

I doncs? què en queden de les accions de Sòcrates, el pensador perillós, el tàvec d’Atenes? Què en queda d’aquella figura que les autoritats van reprimir? Hi ha algú capaç de commoure com ho va fer el filòsof grec?

Sí, i tant!

Així, el públic sí que escolta…

No, és el poder que escolta. El poder escolta i controla. Miri, Edgar Morin va tenir un judici a França. Ell que és semita d’origen, ha tingut un problema perquè va fer unes distincions molt ben fetes i molt fines sobre l’antijudaisme: no confonguem antisemitisme, antirealisme, antisionisme… Alguns grups jueus s’ho van prendre malament i el van denunciar. Sempre hi ha aquells grups de poder que davant d’aquella opinió tranquil·la, pacíficament exposada, se senten amenaçats.

Edgar Morin com que és una veu especialment prestigiosa, se’l vigila més, perquè pot ser més escoltat. Però en canvi, si algú altre diu alguna altra cosa no passa res. Com ara jo per exemple: He arribat a dir coses molt gruixudes, però ningú m’ha tapat la boca. Que ningú em denunciï i que ningú em digui res, vol dir que sóc poc important (cosa que m’alegra molt). Tot això vol dir, que de l’intel·lectual, encara en queda una mica d’allò socràtic que pot ser perillós. Sòcrates continua essent una figura viva, almenys com a model.


Relectura d’un model

I quina relectura en podríem fer d’aquest model?

Em sembla que l’únic intel·lectual interessant és l’honest i el compromès. Que quan parla, digui realment el que pensa, que no ho digui per encàrrec. Encàrrec de partit o de mitjà. Per exemple, avui dia hi ha molts periodistes que no són en absolut lliures amb el que escriuen. Ni amb qui fan les entrevistes. Ni amb què pregunten o censuren.

A mi m’interessa un intel·lectual honest, relativament independent, si és que se’n pot ser, i sobretot compromès. Aquests serien els Sòcrates contemporanis. Els que es mullen en el que fan. Els que no practiquen com un vici el discurs sempre políticament correcte. Aquest tipus de compromís a

mb la correcció política em sembla que respon a un intel·lectual adaptat. Aquest, per mi, té molt poc interès.


Hi ha molts productes de poc interès. Curiosament, aquests fruits de l’adaptació, de la correcció política, sembla que en tinguin força influència…

Miri, l’altre dia em van convidar en una taula rodona on es debatia si els suecs eren més feliços que els espanyols. Era el resultat d’una enquesta sobre la felicitat que, pel reguitzell de dades, semblava bastant acurada. A mi em sembla tant còmic que es cregui que es pot mesurar la felicitat amb una enquesta! Que algú es pensi que les preguntes sonaran igual a Bèlgica que a Espanya, que a Itàlia! És tant divertit, que no ho pot ser més. Aquest tipus de coses es fan. Aleshores, els intel·lectuals i opinadors tenen realment alguna cosa a dir? Què hi fan als mitjans? Què hi feia jo en aquella taula rodona? És el mitjà que en té d’influència. S

ón les empreses econòmiques i periodístiques que tenen poder sobre la societat. És un determinat mitjà que compta amb gent fidel i aleshores, allò que diuen aquells que hi opinen transcendeix efectivament: no perquè siguin ells que les diguin sinó perquè les diuen des d’allà dins. És La Vanguardia, El País, El Temps els que tenen influència. Els lectors d’aquests mitjans saben que allà dins trobaran discursos de la seva corda.


Però sempre quedarà la figura exòtica a cada mitjà, perquè?

La figura exòtica, la nota discordant, digui-li com vulgui. Algú que apareix al mitjà amb un paper ben determinat: el contrast amb la línia general. A vegades he escrit en alguns llocs que penso si sóc aquesta figura exòtica, però mentre a mi em deixin dir el que vull dir sense censures, em sembla bé. Ara mateix, em ve de gust opinar i mentre m’ho deixin fer ho faré. I que consti que en cap cas em dono la importància que es donen molts companys meus. La gent té molt interès aparèixer als mitjans, perquè es pensen que tenen molta influència. Però em sembla que van errats. Vés a saber les coses que influencien els humans! Ves a saber! Pot ser un comentari sentit en un cafè. És molt misteriós. El que realment influeix a la gent és molt misteriós.

Certament ens influeixen moltes coses de petits, la família i l’escola, això sobretot. Sumem-hi algunes conviccions, com la formació religiosa. Després d’això, les influències són molt difoses. És el grup d’amics amb el que vaig que si té una manera de fer determinada i persistent que potser m’acabarà influint, però només l’opinió d’un sol? només un article d’un diari? La figura de l’intel·lectual està molt idealitzada. Sembla que hagi de fer molta cosa, però en realitat en fa poca.

Així és el mitjà que posa l’accent a les tesis dels intel·lectuals?

Sí. I malgrat això, el que diu l’intel·lectual tampoc té importància. Tot plegat és una guerra per la presència, i l’audiència és només audiència de la presència.

Arribats a aquest punt, sembla que parlem dels mitjans com un poder devaluador per a la intel·lectualitat!

O potenciador! Perquè si jo em poso al replà de casa meva a fer un discurs, no em sentirà ningú, potser només la veïna. Si em crida una ràdio, em potencia i segons com, no. Perquè tampoc em permetrà exposar el meu discurs llarg. Allà hem d’opinar d’una manera molt ràpida. Si, en canvi, jo puc

esplaiar-me en exposar la meva visió, si és que algú m’ha escoltat, ja m’haurà escoltat durant una estona.

Els mecanismes de la rapidesa son diferents. Algú, quan ha acabat d’escoltar un programa llampec pot pensar que està d’acord amb tots, quan tots han opinat diferent, i això no pot ser.


I la filosofia, tan entesa en la seva accepció més contemplativa, quin paper pot jugar?

Un exemple. Encara que de matemàtiques només en facin uns quants, algun coneixement matemàtic l’ha de tenir tothom. Ma mare quan va a plaça, n’és un cas. Doncs en filosofia passa el mateix, hi ha gent que reflexiona més enllà, amb criteri i sentit crític… En aquest sentit no és necessari que hi hagi filòsofs als mitjans de comunicació, mentre hi hagi professionals que parlin de manera rigorosa.

Ara bé, entre els opinadors, publicistes o intel·lectuals, també n’hi ha que es dediquen a la filosofia. Però no és la filosofia la que aporta reflexions interessants. Les reflexions interessants surten sobretot de la capacitat crítica i reflexiva. Per això em sembla que la filosofia hauria de ser un estudi generalitzat en la societat i a la universitat. Perquè tothom s’entrenés a fer unes passes més enllà de la seva disciplina i a avaluar les eines amb què treballa. D’aquesta manera, es podria proferir opinió amb rapidesa i instantaneïtat sense abandonar l’eficàcia del sentit crític.

Estàndard
periodisme, Uncategorized

Teories polifòniques i altres aproximacions metòdiques


Un discurs de mètodeAhir, al taller de Reportatge social i polític, Batista ens va donar tres elements metodològics per a elaborar-ne un. Mentre transcorria l’explicació, jo anava pensant: ¿Els compleix el meu reportatge?¿Es podran aplicar els paràmetres d’un reportatge social i polític a “això que estic fent”? Vegem-les:

1)Teoria de la Polifonia de Fons: Fantàstic! intentarem que les veus que tenim al cap acordin amb consonància.Ara bé, com ho fem? Potser a través de:

2)Descripció d’espais: Allà on passa la cosa, l’escenari, els topois. Sembla que això ja ho estem fent, val. Aquí Batista va dir que podíem deixar anar la vena literària. Encara que crec que he optat per fer-la sonar alhora d’ ajustar “les veus en polifonia”.

i 3)El temps i la teoria del triple present: mmmm! com m’agrada! ell la va explicar amb una metàfora seva. Deia que, com qui viatja amb tren i mira per la finestreta:

-enrera: el paisatge de “perquè està passant el que està passant”(present
passat)
-Davant: el paisatge “d’allò que passa”. Si entrem en algun túnel, podrem fins i tot, veure la nostra imatge reflectida al vidre (present present) .
-Énllà: el paisatge que intuïm en la llunyania. És a dir, quines coses
poden arribar a passar (present futur) .

Pel que fa a la meva reflexió, crec que seguiré els seus paràmetres. Em va semblar un professional amb criteri, si més no metodològic. I això és el que em fa falta ara per anar més segura amb el meu escrit. Comencem:

a) Faig referència al paisatge Present Passat? Sí. Es tracta de l’escenari que he considerat causalment anterior a la percepció actual del tema. La concepció clàssica de l’intel.lectual. Ho he il.lustrat fent un incís al compromís d’Emile Zolà amb l’affaire Dreyfus.

b)Faig referència al paisatge del Present Present? . De forma més o menys literària he intentat esbossar el panorama actual, que és el nucli del reportatge LA FIGURA DE L’INTEL.LECTUAL ALS MITJANS. D’aquesta manera, el tema es percep com una evolució del seu passat més immediat (relació causal amb el Present passat)

c)Faig referència al paisatge del Present Futur? Estamos trabajando en ello! 😉

Fins aviat. Adjunto un link on trobareu més dades sobre zolà. M’agraden les il.lustracions d’època, la manera com els mitjans es feien eco de l’acció Zolà.

Estàndard