Educació, personal, vida quotidiana

Vosaltres, els mongòlics


niño-sindrome-down-vuela-fotos-asombrosas

Deixeu-me que em tregui per un moment l’embut que alguns em poseu al cap abans de dir res. No tingueu por que surti amb algun gest desafinat ni que us agredeixi amb la meva presència. Deixeu-me que m’expressi amb la vostra llengua, el català que procura ser correcte, farcit de relatius, subordinades i bones maneres, també les dels diccionaris. Deixeu-me que em posi la disfressa de normalitat, ara que ve carnaval.

Tinc la Síndrome de Down i, si res no ho canvia, la tindré durant els pròxims anys. No voldria resultar gaire visceral, però aprofito l’embranzida per deixar anar la mala llet que continc habitualment gràcies a la placidesa del meu caràcter.

Després d’anys d’integració escolar i laboral, d’anys d’avenços molt significatius en la nostra qualitat de vida. Després dels esforços en la formació de certa consciència social al voltant del tractament de persones com jo, m’he de continuar sentint: subnormal, mongòlic, retardat. Retrassat, diuen alguns. Llavors jo els dic “No. Digui’m retardat, en català correcte però obsolet és retardat, senyor”.

Mongòlic potser és l’expressió més poètica de totes. Deu ser perquè m’hi assemblo, com les dents d’Eloisa a un collaret de perles. Mireu-me: tinc el clatell pla, el perfil pla, els ulls de xineta però no sóc xineta. El problema el deuen tenir els que sí que en són de xinesos i mongòlics. Mireu-nos. Poseu-nos de costat, vosaltres que teniu la mirada clavadora: Mireu! dos compatriotes subnormals.

Em ve de família. Veig que la vida és bona per ser narrada i imagino un títol de novel·la: “el mongòlic subnormal”. Potser que comenci a escriure algun tipus d’autobiografia imaginària, com si jo hagués nascut a Mongòlia, per exemple, i els mongols tinguessin seriosos problemes per taxonomitzar-me o per insultar-me amb propietat.

Bé. Dono per acabada la meva rabieta. Torno a col·locar-me l’embut (el que poseu al cap dels discapacitats i dels malalts mentals, indistintament). Me’l poso, tothom a lloc i a viure plenament la meva valuosa rutina. Ara us demano poca cosa: depureu el llenguatge de paraules gastades. Si no ho feu per mi que, en definitiva se me’n fot, feu-ho pels meus familiars que són gent endurida com jo, però amb un punt  d’irascible al respecte.

Anuncis
Estàndard
dones!, literatura, mare i fills, personal

El fill de puta


alarm clockTenir fills suposa, entre d’altres coses, ser curós amb el llenguatge. I ser-ho des del primer dia. Ser-ho, fins i tot des de que el duem al ventre. Estic convençuda que si comencéssim a fer aquest exercici de depuració aleshores, tot aniria molt més bé després. Costaria molt menys deixar l’hàbit de parlar grollerament. Segur.

Però quan un és malparlat de mena, la cosa no va així. Sempre es troba un moment millor per deixar de parlar malament. Sempre hi ha una paraula gruixuda que ajuda a ser més precís adjectivant algú, algun renec que sintetitza màgicament l’estat d’ànim o la deriva existencial d’un dia concret (de merda). O de la (puta) vida general. Que els eufemismes només fan que allargar el neguit verbal d’algú que necessita des del més essencial d’ell mateix, ser exacte i fidel trobant mots que facin justícia a les coses.

Aquest matí, per exemple, quan experimentava un petit instant de felicitat he pensat en això que ara escric. En ser precís amb les paraules gruixudes, vull dir.

Havíem passat la nit muntant guàrdia amb la nostra petita donzella insalubre, la que s’ha passat la nit febrejant i tossint.  Però quan el sol despuntava, s’ha adormit feta un cabdell enmig de nosaltres dos. El pare m’acaronava els cabells i la filla respirava fondo i net, mentre m’ agafava tendrament la mà. Llavors he detectat aquell moment com un moment d’aquells per recordar. D’aquells instants que si se sumessin en un lapse temporal continuat, ens farien rebentar de felicitat. No podria suportar aquell èxtasi de pau, amor i calidesa durant gaire temps, pensava. El nostre cervell no està preparat per això. Però hi era, llavors. I volia que allò durés per sempre. Fins que el despertador ha sonat deu o quinze segons després. El gran fill de puta ha sonat i ha despertat la criatura i la malparlada que porto a dins:

-Fill de puta! –he vocalitzat tan clara i distintament com he pogut mentre rebotia el l’aparell contra la tauleta.

-Fill de puta! -Diu la nena assenyalant el despertador desmembrat. Fill de puuuuta -repeteix fent ostensió d’haver après com es diu aquell objecte.

Ara la feina és meva. D’ensenyar-li que allò no és un fill de puta pròpiament dit, que és un despertador. Que no ha de dir collons quan s’enfada, sinó per referir-se a un altre tipus de cosa. Que l’hòstia ja la rebrà a missa, si ella ho vol i li surt dels ous. Que els ous són els ous, els de les truites. Que les truites que es menja són de puta mare. Perquè les faig jo, la seva mare. Mare i prou. En fi. Que ara la feina és meva. I que hauré de començar-me a plantejar parlar més bé. Que no costa una puta merda.

Estàndard
personal, vida quotidiana

La papallona


bedlam-in-north-yorkshire

No puc deixar de pensar l’estrany magnetisme entre petites causes i grans efectes casualment personals que ha anat tenint Bedlam. Un dia les enumeraré i potser n’hi ha per un altre llibre. Per exemple, avui, la primera cosa que faré després del tragí fantàstic d’ahir és arribar-me al SEM SDI de l’hospital de Sta Caterina, amb la Geraldine. La noia a qui dedico això que vaig escriure. La noia que m’ha acompanyat des de sempre a veure el món amb uns altres ulls, els ulls més que privilegiats de la supernormalitat. Tu voles puntejant, Din, a través de totes les coses, d’un objecte a un altre, ordenada i simètrica, tan igual a tu mateixa. Fins ara!

Estàndard