Tinc una amiga que escriu

Llegir els altres


Primer no volia llegir ningú. Ningú que no fos mort, enteneu-me. Llegia els grans, els grossos, els que el temps i un bon farcit d’elogis han fet grans i han crescut-crescut-crescuuuut fins a fer-se-li imprescindibles. També llegia els petits, alguns de desconeguts  (=que ella no coneixia) que li recomanava la seva parenta hongaresa, una intel·lectual brillant que va venir a Barcelona perquè les seves dues filles visquessin l’escalf d’allò tan mediterrani, com en diuen? Ah sí! (Veu de Brando): La família.

I sort de La família! Sort del seu oncle, per exemple, que gairebé els hi fotia pel cap (els grans) quan veia que escrivia <x> sense llegir < y>, ―si clarament sembla que hagis llegit <y>! Si tothom ho diu, si és evident, que t’assembles a <x>, altre cop, a la nova novel·la. No? Has de llegir <y> ―li deia el seu oncle als dinars. ―Has de llegir <y> ―mentre paraven taula. ―Què fas que no has llegit <y>,< z>,< x> i tot l’abecedari de referents? Collons! Per què parlo? ―lamenta encara el seu oncle, una mica emprenyat.

No es veuen gaire sovint, val a dir, ni és tan insistent,el seu oncle. Exagera quan m’explica coses de la seva vida. Escriu. I menteix quan diu al tiet que no ha llegit, ni una mica,  <x-y-z> i tot l’abecedari. Una mica sí que els ha llegit, la punteta. Però això no ho diu que, a casa seva,  es veu, si no es fan les coses amb consciència i profunditat, no es fan.

Després, la meva amiga que escriu els volia llegir tots, vius i morts, contemporanis, paisans, semblants. Contemporànies, paisanes, semblants, més joves, per primera vegada més joves que ella. I cada vegada que algú citava algú altre que ella no havia llegit se sentia la persona més ignorant del món (no sé per què us en parlo en pretèrit si encara se sent una gran ignorant). I va embogir. Tant, que només estava tranquil·la quan escrivia. Les estones que escrivia. Quan podia estar tranquil·la.

Ara que escriu+llegeix quan té temps i quan no en té (com tothom, vaja) quan està en pau i quan a la seva pau la sodomitza la natura caòtica d’allò, com en diuen? Ah, Sí!(veu de Brando):  La família. Quan ha entès que això  d’escriure+llegir és una cosa indissociable i, fins i tot i a vegades productiva, després de tot això que sembla que ha entès mentre muscula  el braç amb què pica pedra, fa botifarra i escriu, escriu, escriu i passa pàgina, després de tot això,  es veu, li passen les manies i torna a llegir els altres.

 

Estàndard