filosofia petita, vida quotidiana

Petit tribut a les rareses despistades


Tercer dijous de novembre.  Arribo a casa i trec el cap per la finestra de la cuina. Recordo, mentre miro el cel aquesta nit, que l’any passat la boira no va deixar veure la pluja d’estels. -Quina ràbia! (Avui és l’aniversari d’una frustració). D’altra banda, tampoc sé si l’hauria pogut veure, la pluja d’estels, sense boira. De fet, no he vist mai cap pluja d’estels, ni cap eclipsi, ni res per l’estil. Sóc una looser de l’observació. Sempre me n’oblido de mirar cap amunt quan interessa, ho solc fer quan no cal. I quan cal, no veig el que se suposa que he de veure: aquests regals que el cel descobreix una moment cada vint o trenta anys. I que els altres sempre veuen. I fotografien. I comparteixen. I s’admiren en xarxa. Em pregunto quines altres coses deixem de veure per culpa de la boira o de no estar mirant quan tothom mira…com ara la superlluna. Merda! la superlluna! Tampoc he recordat mirar-la i aquesta era fàcil. En canvi, avui la nit és negra i fonda a Vilablareix, tot i que el cel llueix com una gola d’òpera. Un moment de contemplació seguit d’un record d’aquest bonic vespre que he passat, retrobant companys i mestres en el comiat acadèmic al professor Terricabras.

-Ho feu tots això? –Em diu el meu marit traient el cap per la finestra del balcó-

-Això, el què? Tots… qui?

-Tots els filosofets. Que si ho feu tots, això de mirar al cel i pensar coses, gratar-vos la barbeta en silenci, mentre se us crema el sopar…

Tercer dijous de novembre, deia, el dia que la UNESCO ha marcat per dedicar-lo a la Filosofia. Però no és un dia qualsevol de la filosofia, la que sobreviu a les aules com un llimac però que està de moda a la tele i tot això. I és que hi ha dies i Dies Mundials i avui n’és un d’aquests. Una jornada on, ben segur, algú reflexionarà sobre el futur incert d’aquesta disciplina. Portarà flors a la tomba d’algun filòsof mort i tirarà floretes a algun de viu. Llavors es lamentarà gremialment, cosa que intentarem no fer l’any vinent quan hagin passat tres dijous de novembre.

Des d’aquí declaro la meva admiració a grans mestres com el que hem acomiadat avui. Perquè ella sí que no té res de tòpic (ni de raresa despistada ni de profund insondable). Des d’aquí també el meu suport a la Plataforma per la Defensa de la Filosofia. A totes les iniciatives que posen oli als engranatges que esperem continuïn funcionant després de les ultimes lliçons dels filòsofs cabdals. Ànims i força als relleus generacionals. També a tots aquells que proporcionen eines i materials als joves i no tan joves per a l’aprenentatge de reflexionar. A aquells qui aposten per a una educació com cal, la que va íntimament lligada a la salut del pensament crític i a la responsabilitat.

En definitiva, llarga vida a la Filosofia! Llarga vida a la boira i als estels que van d’aquí cap allà i que brillen malgrat ser només una excusa per alçar el cap. I, sobretot, llarga als marits que, amb un gest simple però efectiu, apaguen el foc i ens salven el sopar i la vida mentre lloem la Filosofia, la boira i els estels.

Anuncis
Estàndard
fantàstica realitat, vida quotidiana

Apostatar del tot fa mandra


6a00d83452e06a69e201310f3ea65b970c-320wi

De la wiki: “L’apostasia (del grec αποστασία, “desertar” o “revoltar-se”, de απο, apo, “fora, a part”, στασις, stasis, “posició”) és l’acte de renunciar a la religió què hom professa”.

 I bé, busco entre les fotos del meu bateig i no m’hi veig signant res ni fent cap encaixada de mans amb el capellà. Veig un nadó (més rodó que nadó) amb cara de no saber pas per què l’han vestit tan ridículament. No recordo haver donat el vist-i-plau als meus padrins (els meus estimats, estimats padrins!) que a les fotos surten pessigant-me les galtes. No. No vaig tenir opció i així m’ha anat. He deixat de ser una pecadora original per passar a ser una incoherent del piló. Podria haver estat un simple descreguda feliç però descreguda i, en canvi, he estat una descreguda incoherent però descreguda.

D’aquestes que s’indignen dient un “Mare de Déu” o “Verge Santa”. De les que quan es pensen que s’han de morir -sol passar una vegada o dues a l’any- s’encomanen a Déu, per si les mosques. De les que es caguen amb el Pare el Fill i l’Esperit Sant i els escriuen amb unes majúscules poc convençudes. De les que es casen per l’església per no ferir expectatives familiars o l’imaginari propi.  De les que bategen els fills perquè, és clar, la tradició és un valor que s’ha de mantenir enllà de les generacions, tan lligada a la fe, tan lligada a la cultura que costa destriar-la de l’amalgama en què s’ha convertit la bella regla d’or de la moral, un pastitx fet de sentit comú i d’altivesa moral, gregària i carregada de bones intencions, sota la forma d’una església feta d’homes convençuts que que els que deserten, els que es revolten d’una manera o altra, són uns pobrets imbècils.

De tant en tant, em surt una espècie de vehemència urticant i tinc ganes de formalitzar la deserció d’una vegada i per totes. Que sóc una impostora. Una covarda. Un gos llanut camuflat entre un ramat d’ovelles. I em ve gratera i tinc ganes de fer-ho d’una fotuda vegada, sobretot per coses com aquesta. O per altres mil petites coses que m’irriten d’aquesta Església. No passa d’avui que apostato! -Em dic. Però hi ha tantes coses a fer, tantes rentadores per posar, tantes joguines per recollir, tanta roba per plegar, tantes coses realment importants que saturen l’existència… que ja ho faré demà. Si Déu ho vol, és clar.

Estàndard
Educació, personal, vida quotidiana

Vosaltres, els mongòlics


niño-sindrome-down-vuela-fotos-asombrosas

Deixeu-me que em tregui per un moment l’embut que alguns em poseu al cap abans de dir res. No tingueu por que surti amb algun gest desafinat ni que us agredeixi amb la meva presència. Deixeu-me que m’expressi amb la vostra llengua, el català que procura ser correcte, farcit de relatius, subordinades i bones maneres, també les dels diccionaris. Deixeu-me que em posi la disfressa de normalitat, ara que ve carnaval.

Tinc la Síndrome de Down i, si res no ho canvia, la tindré durant els pròxims anys. No voldria resultar gaire visceral, però aprofito l’embranzida per deixar anar la mala llet que continc habitualment gràcies a la placidesa del meu caràcter.

Després d’anys d’integració escolar i laboral, d’anys d’avenços molt significatius en la nostra qualitat de vida. Després dels esforços en la formació de certa consciència social al voltant del tractament de persones com jo, m’he de continuar sentint: subnormal, mongòlic, retardat. Retrassat, diuen alguns. Llavors jo els dic “No. Digui’m retardat, en català correcte però obsolet és retardat, senyor”.

Mongòlic potser és l’expressió més poètica de totes. Deu ser perquè m’hi assemblo, com les dents d’Eloisa a un collaret de perles. Mireu-me: tinc el clatell pla, el perfil pla, els ulls de xineta però no sóc xineta. El problema el deuen tenir els que sí que en són de xinesos i mongòlics. Mireu-nos. Poseu-nos de costat, vosaltres que teniu la mirada clavadora: Mireu! dos compatriotes subnormals.

Em ve de família. Veig que la vida és bona per ser narrada i imagino un títol de novel·la: “el mongòlic subnormal”. Potser que comenci a escriure algun tipus d’autobiografia imaginària, com si jo hagués nascut a Mongòlia, per exemple, i els mongols tinguessin seriosos problemes per taxonomitzar-me o per insultar-me amb propietat.

Bé. Dono per acabada la meva rabieta. Torno a col·locar-me l’embut (el que poseu al cap dels discapacitats i dels malalts mentals, indistintament). Me’l poso, tothom a lloc i a viure plenament la meva valuosa rutina. Ara us demano poca cosa: depureu el llenguatge de paraules gastades. Si no ho feu per mi que, en definitiva se me’n fot, feu-ho pels meus familiars que són gent endurida com jo, però amb un punt  d’irascible al respecte.

Estàndard
Periodisme local, vida quotidiana

Emprendre, avui.


Superhero Under Cover

Diu el  diccionari que un emprenedor és aquell que té iniciativa i coratge per a emprendre i dur a terme, amb una gran activitat, les pròpies empreses, especialment empreses difícils, arriscades. En acabat posa un exemple “És un home molt emprenedor”. A l’entrada posterior, es fa referència al seu sentit específicament econòmic: persona que crea, desenvolupa i implanta un projecte empresarial. Aquí, el diccionari no n’inclou cap d’exemple. Potser perquè no cal. Seria molt difícil d’escollir-ne un entre els centenars d’ emprenedors  que neixen cada dia a Catalunya.

Emprenedors, prohoms del desitjat canvi de signe de la desoladora inèrcia econòmica i d’una cosa més important, la cosa que es perd quan el temps d’aquesta conjuntura s’allargassa: La il·lusió col·lectiva, l’esperança de tots que això canviï.  I per aquest alt propòsit és evident que s’esperona l’esperit emprenedor als quatre vents, que se sembren les llavors de l’emprenedoria arreu, fins i tot a aquells llocs on no hi pot créixer res. Que no hi ha ni el sól adequat ni allò necessari per fer-hi créixer cap cosa. Tothom pot ser emprenedor! Cal que neixin emprenedors a cada instant!

Potser una dinàmica que es detecta fàcilment agosarada i tacada d’un optimisme gairebé dogmàtic. Llavors, amb el projecte i la il·lusió sota el braç, aquests valents emprenedors es troben amb un accés al finançament gairebé quimèric i amb una administració que no disposa de prous recursos per recolzar efectivament  la seva aventura.

Però un emprenedor no sempre ha estat això. No sempre ha estat ni en nombre ni en intensitat d’aquests dies l’alternativa  a l’assalariat, a l’aturat als milers de persones que gasten cintura i talents per sobreviure aquest moments convulsos.

Hi havia hagut un moment en la història, que  quan algú es referia a un enterpreneteur, parlava de constructors de ponts i camins, d’arquitectes. També d’aventurers, aquells que es feien a la mar en busca de fortuna a través de l’intercanvi. Aquest és l’esperit que fa sentit amb la paraula “Emprenedor” d’avui en dia, més enllà de la moda política o la necessitat económica. La constància, la perseverança, la capacitat de prendre decisions i entomar també les conseqüències d’aquestes decisions: Aventurar-se sabent que no hi ha recessos per aquells que s’aventuren.

Tot això i més: Visionaris, gestionadors de la incertesa, mags dels números, funambulistes, lluitadors. Avui que l’emprenedoria s’entén com una mena d’heroïcitat cultural ens agrada poder  remetre’ns als seus orígens.

Però malgrat la propaganda, tot ens fa pensar que no és un bon moment per iniciar un projecte. Que hem de buscar un bon cobert i esperar. Que fer-se emprenedor, com qui es  fa aventurer, no seria cosa de valents, sino de temeraris. Però també podem anar més enllà de tot plegat. De les modes i les sospites de les modes. De l’optimisme superficial i del recel sistemàtic. Podríem  fer una relectura d’aquesta desvirtuació de l’emprenedoria i del moment descoratjador en què vivim. Veure aquí la oportunitat per buscar solucions noves als problemes que ja són vells. I no ho farem apuntant-nos a cap corrent infranquejable perquè no ens quedi més remei. Ens direm emprenedors perquè necessitem creure-hi i posar les nostres esperances en una renovada manera de veure’ns i de veure el món.

Dones Emprenedores

I aquesta proclama  que escric ve de totes les coses que he après aquest any, gràcies al grup de dones emprenedores vinculades al nostre projecte EFCI-Dones Salt.  Gràcies a aquest grup de mares i àvies, de companyes, he pogut veure com es fomenta un renovat enfocament i convèncer-me de que potser no són bons moments per a tots el que volen emprendre, però sí que ho són pels que els urgeix emprendre, començant per la seva pròpia vida.

Estàndard
arts escèniques, crònica, literatura, periodisme, vida quotidiana

Informe per a una acadèmia


Humà, massa humà

/ 7.12.2013
Ivan Benet ha estrenat al Festival Temporada Alta un espectacle basat en l’Informe per a una acadèmia de Franz Kafka. Benet ha comptat amb la complicitat de la cantant Sílvia Pérez Cruz, que hi ha posat la seva veu. L’espectacle ha de girar.
benet

Quan hi ha un text que fascina, l’adaptació teatral corre el perill de no encaixar amb les expectatives del lector. L’enamorat de Kafka, en aquest cas, té molt presents les bondats d’un conte dens i bell que ens parla de les aventures i desventures del simi que ha esdevingut humà en un temps rècord. L’enamorat de Kafka té molt present un relat capaç de plantar-nos quatre premisses filosòfiques (d’aquelles que fan mal) tot prenent la forma d’una faula bestialment humana.

Perter el Roig- el Gregori Samsa d’aquesta metamorfosi inversa, com diu el director – ens ensenya amb tota la naturalitat del món tant el cul com l’ànima, ferits el dos per una mateixa bala, la que el va arrabassar per sempre dels seus orígens deshumanitzats.

Però Ricart i Benet han fet una molt bona feina amb el seu informe. Una traducció intel·ligent damunt l’escena que pren possessió del cos de l’Ivan Benet, tan o més bon intèrpret que simi, tan brillant com mesurat, tan còmplice del text com de la llengua amb què va ser escrit. Així, els conceptes clau de l’obra (llibertat i sortida) s’escriuren  damunt d’una pissarra, deixant palesa la voluntat de qui no voldria tòrcer la precisió i la força original de les paraules.

A banda de l’excel·lent treball actoral (i el mèrit de portar tan dignament el pes d’un soliloqui d’aquesta volada), cal destacar l’escenografia molt conjuntada per l’ocasió. Kafkiana, vull dir. Un entarimat ascendent (o descendent, com vulguin vostès) en forma de cinc llargs esglaons que va descobrint calaixets de la vida del simi que hem vingut a veure —i és que també hem vingut a veure un mico que fa monades, oi?

Escenografia kafkiana, sí. D’aparent simple simbologia, però profundament reveladora. Fantàstics racons de la memòria evolutiva que juguen amb la llum que assenyala i projecta la grandesa inclassificable del personatge. Portes entre els graons que deixen sortir els sons i la música (d’emotiva i discreta exquisidesa, tal i com és la Sílvia Pérez Cruz) que ens transporten sota l’aigua, enllà del mar o dins d’una gàbia, dins del cervell d’imbricats plecs, tan retorts i funestos com els de qualsevol home que se sap home.

Finalment, honorables senyors i només a tall d’informació, m’agradaria expressar la meva personal evolució. La de lectora escèptica a espectadora més que satisfeta amb l’espectacle. Un muntatge que ha sabut sumar qualitat estètica pròpia –que remou, que sacseja- per estar en sintonia amb aquest cruel desplegament de veritats romàntiques.

Estàndard
literatura, mare i fills, vida quotidiana

Ancha es Castilla


índex

Fa dies que la rentrée s’ha materialitzat i encara tinc el cap de vacances. Però això se solucionarà aviat, quan acabi d’escriure això. Serà una espècie d’exorcisme de les hores càlides, dels llargs moments de  de copilot que deixa la seva terra, endinsant-se al fons de l’Espanya profunda, retrobant amics que creiem engolits per la distància.

A fora, corria la immensitat d’uns camps de grogors ondulants, cada vegada més secs, cada vegada més empastats d’un passat que s’insinuava bastant més feréstec. A cada castell que apareixia, era fàcil imaginar-s’hi històries de fites i conquestes, de dominis i vassallatges. Un toro de tant en tant. Conreus d’oasi i de miracle. Un poble entorn d’un campanar que semblava sostenir-lo. Un núvol que projectava alguna ombra única que segurament es va desfer abans que la poguéssim percebre. Tot era sol i vastitud. I tot indicador humà tenia nom de llengua estranya.

Quan més ens allunyàvem de casa, la sensació de llibertat es feia més gran. També certa mala baba contradictòria: cap peatge en centenars de quilòmetres de fantàstiques vies. Llavors vam entendre fàcilment per què els diners -que ens marxen de vacances molt abans que nosaltres- els costa tant de tornar a casa. Ancha es Castilla!

Malgrat tot, tornaria una i mil vegades a fer via per tots i cadascun d’aquests indrets. A Segòvia no, que m’hi vaig trobar conservadors de museus molt malcarats, que no toleren que criaturetes els mancillen una alfombra del siglo XVI.

-Pues si es del siglo XVI, señora, ya tocaría cambiarla! –Pensaba yo por mis adentros. Y pensaba en castellano, aunque nunca pronunciase las cuatro o cinco réplicas hirientes para defender el honor de mi inocente hijita, mancilladora de alfombras castellanas, clara descendiente de los Trastámara. Pensé en castellano sí, porque  los catalanes ya tenemos éstas cosas. Mucho de lo cortés y poco de lo valiente. En Fin. Que ja s’han acabat les vacances.

Estàndard
literatura, vida quotidiana

Encontres a la tercera fase 3


Touched_by_His_Noodly_Appendage

Avui només copio i enganxo el text de l‘article del diari  Ara perquè no li cal cap volta més. Només destaco que els dos últims paràgrafs són els millors. Molt més realistes que l’exposició del cas.

L’anècdota em fa pensar que hi ha una raça, prou ben instal·lada en totes les societats, molt més autèntica i pervivent que la dels gitanos. Viuen al cor de les institucions complint la llei fins l’avorriment microscòpic. De tant en tant però, n’hi ha un que és un alatrencat i agilitza algun tràmit. Va a esmorzar només una vegada i en quinze minuts. Un i només un d’ells que és agradable i que no et fa tornar l’endemà. O fa coses d’aquestes per enfotre-se’n d’ell mateix i dels de la seva estirp.

Llegiu, llegiu:

Lukas Novy ha pogut sortir a la foto del seu document d’identitat amb una escorredora al cap perquè les autoritats de la República Txeca han dictaminat que s’han de respectar les lleis d’igualtat religioses del país, segons informa el Mail Online. L’home va dir que la religió ‘pastafari’, de la qual és seguidor, l’obliga a dur sempre una escorredora al cap.

El portaveu de l’ajuntament de la ciutat de Brno –on viu Lukas Novy– ha explicat que la sol·licitud compleix les lleis del país, que permeten dur el cap cobert per raons mèdiques o religioses.

El dogma central d’aquesta religió és que el Monstre Espagueti Volador –invisible– va crear l’univers després de beure molt, una creença que va sorgir als Estats Units com a protesta social de la teoria del disseny intel·ligent.

Els pastafaristes creuen que les imperfeccions del món són degudes a la borratxera del Monstre. El símbol d’aquesta religió és una creu, però no amb un Crist crucificat, sinó amb una forquilla per menjar espaguetis.

Estàndard
literatura, vida quotidiana

Prou petons


tumblr_mgisdhaKTZ1s2mjgno1_400

Arribarà el dia que finalment es prohibiran els petons. A partir d’aleshores s’expressarà l’amor tan tendrament tou a través dels llavis cap els llavis o bé cap a les galtes (les de la cara, vull dir) d’una altra manera. L’amor o les ganes de matar algú a la italiana, petons de màfia, per exemple.

Finalment s’acabarà aquesta prou perillosa convenció social a favor d’un altre gest més higiènic, val a dir.  A partir d’aquell dia, substituirem els petons per aixecades de cella.

Podrem aixecar les celles un parell de vegades, puntejant el gest al temps de corxera, quan vulguem saludar algú que bé es mereixi la nostra estima (com ara el nostre cònjuge/parella contractual). O quan ens n’acomiadem sortint de casa.

Podrem aixecar lentament i amb arquejada sinuositat una de les dues celles, quan pretenguem expressar amor epidèrmic (aquell que es manifestava a través dels antics petons de cargol). En canvi, per dir a algú que morirà properament o que es trobarà algun cap de cavall sense cavall, n’hi haurà prou en arrufar-les i clavar una sòlida mirada siciliana.

Falta poc per aquest dia, creieu-me.

Estàndard
personal, vida quotidiana

La papallona


bedlam-in-north-yorkshire

No puc deixar de pensar l’estrany magnetisme entre petites causes i grans efectes casualment personals que ha anat tenint Bedlam. Un dia les enumeraré i potser n’hi ha per un altre llibre. Per exemple, avui, la primera cosa que faré després del tragí fantàstic d’ahir és arribar-me al SEM SDI de l’hospital de Sta Caterina, amb la Geraldine. La noia a qui dedico això que vaig escriure. La noia que m’ha acompanyat des de sempre a veure el món amb uns altres ulls, els ulls més que privilegiats de la supernormalitat. Tu voles puntejant, Din, a través de totes les coses, d’un objecte a un altre, ordenada i simètrica, tan igual a tu mateixa. Fins ara!

Estàndard
dones!, vida quotidiana

Anar tirant


Screen_20Shot_202012-04-19_20at_2009

La Marta M. va prendre aire i es va dir a si mateixa: “Jo puc.” I com que era una ferma partidària de l’autoconvenciment, va estar-hi plenament d’acord. Feia temps que no conduia perquè sempre l’havia portat el seu marit a tot arreu. Tenia carnet de conduir i se sabia, en prou feines, les direccions de la seva ciutat. Però confiava en l’avantatge de la tecnologia per anar, aquest cop, més lluny. Aniria tan lluny com calgués per demostrar a tothom el seu segon més gran convenciment: A casa hi faltaven complements d’Ikea. Coixins Golhum, moquetes Strumholm i penjadors Billiem. El seu marit s’havia plantat: “Mai més torno a posar els peus a aquest lloc infernal. La propera vegada hi vas tu sola”. I així va ser.

 El problema no va venir en ruta. No en venia cap de problema. Ni bifurcació. Ni desviament. Cap incorporació que l’hagués pogut fer dubtar. De tant en tant, els cartells canviaven d’idoma i prou. I després, només un peatge rere un altre i un seguit d’hores i hores sospitoses que s’encadenaven. Es va fer de nit mentre conduia i això la va fer pensar: Anar de copilot era molt més còmode i feia més curts els trajectes. Trobava a faltar el seu home llavors.

 Però el GPS, amb la veu melosa d’un noi argentí, li deia que tirés recte. Ella estava molt acostumada a obeir i aquella màquina feia tot l’afecte de saber què es feia. La Marta era una fèmina clàssica, d’aquelles que la única cosa que saben fer amb els mapes és tornar-los a plegar bé. Seguir les indicacion d’un jove robot amable li estava resultant aparentment fàcil.

 No sap ben bé quant portava conduint però la veu del GPS li va dir que prou. Que ja hi havien arribat. I efectivament allà estava l’Ikea. Les lletres grogues i blaves li donaven la benvinguda. Però havent aparcat el cotxe es va adonar que alguna cosa anava malament. Tothom parlava suec, no només els mobles. Primer va pensar que era una nova política d’empresa. Després es va adonar que el seu GPS l’havia portat molt lluny, massa i tot.

http://www.lavanguardia.com/vida/20130114/54361901339/gps-confunde-belga-bruselas-zagreb.html

Estàndard
crònica, vida quotidiana

Digue’m a qui cites


Ahir, mentre portava la petita a l’escola bressol, escoltàvem què es deia al congrés a la ràdio del cotxe. Ella feia cara de pomes agres. Jo també. Quan el ministro va començar a parlar, va fer sonar pets amb la boca -la nena, no el ministre- i jo vaig pensar que la tenia molt ben ensenyada.

Wert va intentar estar menys brau durant la seva intervenció a la sessió de control. Almenys to semblava rebaixat i transcendent, com de mestre zen prenent el té (com el d’Aznar últimament, ho heu notat?). Però ben aviat es va poder  veure que d’equilibri oriental, ben poc: Obrí citant a Sun Tzu a l’Art de la guerra.  Podria haver citat a Maquiavel o a qualsevol altre estratega reputadament despietat, tant se val. Però ja feia acollonir.

Quan jo cito a filòsofs dolentots i efectistes (com Nietzsche, per exemple) és per fer-me la dolenta i la sabuda. Però citar al xinès, a Pla i a Strauss… Quina selecció d’amputacions textuals tan ben trobada!

Pel retrovisor anava buscant la complicitat de la meva filla. La nena semblava abstreta mirant per la finestra.-No perdem el fil, filla! Tu sents què diu aquest carallot? Mentre acusa als seus detractors de practicar els mals usos que ja Sun Tzu desplegava al seu assaig, el ministro es retrata. És com si algú cités Sant Agustí per justificar el regne dels cels… Digue’m a qui cites i et diré com ets -pensava jo tot cantussejant “En Joan petit” per la Jana.

I citava Wert també a un poeta basc i a un escriptor català i parlava català per demostrar el seu gran coneixement i bagatge, per bastir el seu artefacte amb les pròpies eines dels adversaris. I és que ja ho deia l’ancestre de Bruce Lee: “Sempre que vagis a atacar i a combatre, has de conèixer primer els talents dels servidors de l’enemic”. Tots plegats, uns més que d’altres,  s’ho deuen passar molt bé jugant a l’Age of Empires quan arriben a casa.

Estàndard
filosofia petita, Les llengües del món i el món de les llengües, vida quotidiana

Catalans, cignes i pollastres


Molts s’afanyen a categoritzar sobre “això que està passant a Catalunya”. Cal posar-hi noms. He sentit, per exemple ”efervescencia independentista” (tots sabem que les efervescències acaben per dissoldre’s) o bé “auge nacionalista” (i corren a comparar-ho amb Satanàs: “Hitler ganó las elecciones democráticamente” deia fa poc la senyora Aguirre, referint-se al poc valor que té la democràcia davant del totpoderós Constitucionalisme.)

Però darrerament les paraules queden curtes i fan falta imatges, metàfores. Com feia Jesús amb les paràboles. D’aquesta manera, els primers analfabets de la fe podien entendre les seves inquietuds.

Ara es veu que hem d’entendre “el caso catalán” com entenia Nassim Nicholas Taleb la teoría dels esdeveniments del Cigne Negre: “Lo que aquí llamamos un Cisne Negro (y con mayúscula) es un evento con los tres atributos siguientes. En primer lugar, es un caso atípico, ya que se encuentra fuera del ámbito de las expectativas regulares, porque no hay nada en el pasado que puede apuntar de manera convincente a su posibilidad. En segundo lugar, conlleva a un impacto extremo. En tercer lugar, a pesar de su condición de rareza, la naturaleza humana nos hace inventar explicaciones de su presencia después de los hechos, por lo que es explicable y predecible. Me detengo y resumo el triplete: rareza, impacto extremo y retrospectiva (aunque no prospectiva) previsibilidad. Una pequeña cantidad de Cisnes Negros explica casi todo en nuestro mundo, desde el éxito de las ideas y las religiones, a la dinámica de los acontecimientos históricos, hasta los elementos de nuestra vida personal.”

Però quines són aquestes “expectativas regulares” de les que s’apoderen aquells que fan servir la teoria del esdeveniments de Taleb? Les seves? Les dels catalans? Les d’un nombre significatiu de catalans? O d’espanyols? De tots? D’alguns? Hauríem de repassar, tots plegats, nocions de filosofia del llenguatge i recordar que, fins i tot la ciència, parteix d’un supòsit no racional que és el principi d’inducció. A partir d’aquí, tota la resta és literatura: Un relat sobre els fets, vaja. Ara faltarà veure qui l’escriu.

Estàndard
Periodisme local, Uncategorized, vida quotidiana

L’ou i la castanya


Avui he respost una enquesta on es preguntava si agradava el cartell de Fires. Evidentment, des que pels volts dels anys 80 la meva tieta va obsequiar la ciutat amb el seu, no n’hi ha hagut cap més de tan meravellós. Això és el que faltava a l’enquesta: Un “sí”, un “no”, un “indiferent” i un “no tantmeravellós com el de la Roser Oliveras”.

El cas és que cada any tenim cartell de fires i moment contemplatiu. Després, alhora de fer un judici estètic, el que se sol fer és substituir el comentari per una frase feta. Per no mullar-se del tot, per no semblar un mal bitxo, per ser un bon gironí.

D’aquesta manera podem trobar:

“Què vols que t’hi digui? A tants caps tants barrets!” = Deu haver algú que li agradi.

“Jo d’art no hi entenc pas res”= Suposo que qui hi entengui hi deu saber-hi veure la gràcia.

“És molt modern per mi”= Quines coses que fan avui en dia.

“Entre gustos figues seques” = Quin xurro!

També hi ha qui li agrada.

I l’ou i la castanya d’enguany? (…) Almenys és “diferent”! (o així li diuen)

Estàndard
intel·lectuals i mitjans, vida quotidiana

Allò promès


El President Mas ha cregut convenient referir-se al manso de la seva filla com a “promès”. Aleshores, mig Catalunya aixeca una cella. Potser ha intentat fer una traducció radical del “nòvio”, l’ús més comú per a referir-se al paio que s’està amb una noia i que té la intenció d’estar-s’hi amb suposada exclusivitat i, potser  algun dia, formar una família. Ha dit “promès”, tal vegada,  per no dir “parella” i que llavors alguns s’abraonin sobre la paraula, per haver deixat a l’imaginari col·lectiu decidir si tal “parella” és mascle o femella. Per això ha dit “promès”, perquè val més semblar carca que deixar a l’aire massa suposicions.

Ens fixem en el discurs del President Mas fins al detall infinitesimal. En els sospirs, les interjeccions, el gestos, fins i tot en les paraules menys transcendents. Com si en aquestes hi hagués la clau d’alguna cosa.  Fins i tot els més escèptics se l’escolten amb delit. Fins i tot els nihilistes conjecturen. D’altres treuen ferro al moment històric per aportar alguna cosa nova al zum-zum general. (I és que sempre cal algú que trenqui els parèntesis quan aquests s’estan fent tan plens, tan llargs que fan perdre la perspectiva del discurs).

Però Mas es mostra ferm, mesurat, precís, “apassionat i il·lusionat”- diu ell- cap això que s’esdevindrà. Que què s’esdevindrà? La separació (…), l’emancipació (…), la llibertat, la justícia, la restitució dels drets i de la bossa, el retrocés, la negra nit, l’apocalipsi? De tot això no se n’ha promès res. Només hi ha la possibilitat d’una elecció (que ja és molt!) però cap promesa. Després tornarem a creuar deserts coneguts o per conèixer i la filla del President dirà  “sí, vull” potser al manso, al promès o cap dels dos.

Estàndard
Periodisme local, Uncategorized, vida quotidiana

Els senyors de les bèsties


sitter_stay_by_cacodaemonia

Sentir-se propietari d’ algú es veu que sempre ha agradat a l’espècie humana. Des que l’esclavatge va passar a millor vida (o això diuen) han anat venint altres formes de servitud. Però potser la més acceptada és la que exerceixen alguns propietaris d’animals. Alguns que l’entenen com un gran amor i humanitat. I és que és millor persona aquell que té un gos. I és encara millor persona, aquell que és propietari d’un gos i li agraden tots els gossos, tant les merdes que deixen com la companyia que fan.

I no parlo dels meus amics i coneguts que tenen gos/gat/peix.  Ells no t’obliguen a que t’agradi el seu gos/gat/peix. Simplement el seu animal forma part de la seva vida perquè així ho han escollit. Com jo he escollit tenir un fill o viure al camp o no anar a missa. O no prendre més ciclamat. O fumar.

Parlo d’aquesta sensibilitat exacerbada d’alguns que aflora quan els toquen alguna cosa seva. De la seva propietat. Com quan algú critica un fill o algú de la família.  Aleshores volen destrals i s’afilen les urpes. La ciutadania és un concepte que s’esfuma quan algú se li acut fer algun comentari políticament incorrecte, sobretot, dels animals.

I és que es pot parlar del que hom vulgui.  Som tots molt verds. Molt oberts de mires. Molt generosos. Però no podem parlar dels animals d’altri. És com parlar de la mida dels seus membres, de la seva calba o de la seva mare.

CAVE CANEM

Llegia l’article del diari de Girona on es parla d’atacs de gossos a vianants. L’autor, bastant emprenyat, narra amb ets i uts la cossa que li va etzibar al darrer gos que el va atacar. Relata el soroll de la patacada. I carrega fort contra els irresponsables de propietaris que permeten aquest comportament dels seus animals. Tot seguit, un reguitzell de reaccions irades contra el seu article.

No em posicionaré mai a favor de la violència. Però si del civisme del sentit comú. I les persones han de tenir cura dels animals i de la relació dels seus animals amb la resta de persones. I més encara si comparteixen un mateix espai. Ja que els animals que viuen amb nosaltres, recordem, no són éssers autònoms. “Estimen” i són estimats. Ens ajuden a voltes. Ens distreuen. Ens fan la vida una mica millor. Però no són éssers autònoms. Senyors propietaris d’animals: Els animals no són persones.  I no en són precisament perquè ells, aquests que hem escollit que visquin o morin per nosaltres, mai podran decidir de viure d’una altra manera que no sigui aquesta.

Estàndard
vida quotidiana

Abans que el món s’acabi


BLOG_APOCALIPSIS1

Pensava altre cop sobre la inutilitat de les mosques. En quin lloc ocupen a la cadena tròfica. En la seva inesgotable presència. Hi havia d’haver alguna cosa misteriosa en això. No podia ser que per cada una que n’esclafava n’apareguessin dues més, disposades a llepar-li els budells amb aquella curiositat que no més les mosques tenen per a totes les coses.

Aleshores vaig decidir fer un truc a un contacte meu que sovint té el contestador posat.

-“Aquest és un missatge per Déu, nostre Senyor. Senyor, eren realment necessàries aquestes merdes d’animals?”

El mateix dic pels mosquits, els fills de la gran rata que agafen el torn de les mosques quan s’apaguen els llums. Creats, com tantes altres coses, per fer un món complet, el millor dels móns possibles. Un fràgil equilibri d’allò existent que se n’anirà a prendre pel cul el dia l’home, decobreixi com erradicar aquesta plaga.

Mentretant, aquí em veig, pensant totes aquestes frivolitats (per no pensar en com està el pati! que si no dius 4 vegades al dia “com està el pati!” sembla que no ets un ciutadà responsable). Pensant frivolitats no econòmiques doncs, sobre la immensitat de l’univers també. I sobre l’ingravidesa. El temps de la inactivitat laboral dona per molt. Dona per tant, que fins i tot m’atreviria a fer equacions amb el nombre de les meves picades de mosquit, els cadàvers de mosca sota la finestra i la probabilitat de trobar feina abans que el món s’acabi.

Estàndard
intel·lectuals i mitjans, literatura, Uncategorized, vida quotidiana

Tantes maneres de dir t’estimo


Imagen

Als matins sovint poso la televisió com si fos la ràdio. Avui escoltava al Josep Maria Espinàs que intervenia a TV3. Ho feia amb unes quantes plomes de renom de les lletres catalanes, convidades en motiu de la diada per parlar (i es clar que sí!) de l’ofici d’escriure. Tots en deien d’interioritats tòpiques sobre aquesta feina i sobre un dia com el d’avui. Però l’Espinàs m’ha commogut.

La Melero, li clavava aquells dos grans globus verds (als ulls em refereixo) mentre li preguntava si no n’estava cansat de signar llibres per sant Jordi. Suposo que la noia volia fer anar la conversa cap a la mercantilització de la diada. Suposo. Llavors l’escriptor ha explicat una anècdota per il·lustrar què és Sant Jordi per a algú que es dedica a escriure.

Això és Sant Jordi

Una noia embarassada li demana que li signi un llibre. L’Espinàs explica llavors que a ell li agrada saber qui és i què fa la persona per la qual escriu una dedicatòria.

I per qui és aquest llibre?

És pel Joan –diu la noia-

-I què fa en Joan?

En Joan encara ha de néixer –contesta l’embarassada mentre s’amanyaga la panxa dolçament-

Aleshores tots els contertulians somriuen. I l’Espinàs continua:

I per qui és aquest llibre? –Pregunta a un altra lectora que feia cua per a les signatures-

És pel Francesc –diu ella amb  veu ferma-

-I què fa el Francesc?

El Francesc és mort. Cada vegada que vostè ha publicat un llibre, senyor Espinàs, el Francesc li comprava i feia cua perquè li signés. A casa tenim una lleixa amb llibres seus. Aquest any també hi haurà un llibre dedicat al Francesc a la lleixa dels llibres signats per Sant Jordi.

Estàndard
Educació, pares mares i fills, vida quotidiana

Dir-se Jana


Es diu Jana, no Joana. I no té sant, no. Però potser n’hi haurem de buscar un perquè es veu que hem portat al món una nena desprovista de pàtria concreta, sense referent espiritual -conegut-, com una pregària al buit, com un gos sense amo. I això no pot ser. Així que a partir d’ara haurem de dir:”Es diu Jana. Jana sí, de Joana.”

Però he descobert que així és com es queda tranquil·la alguna gent, sabent d’on ve el nom d’aquesta nova persona. Suposo que si li haguéssim posat un nom que sonés a zulú o suahili, també ens ho preguntarien, però no amb el rerefons obvi a la pregunta: Jana? i quin nom és aquest? voleu dir Joana en realitat, oi? (Com si en haguéssim equivocat o li haguéssim posat un nom fals, un diminutiu per encobrir l’autèntic nom).

He comprovat també que fins que no diem “sí, és Joana”, no deixem de ser observats amb inquietut. De fet, m’estic  acostumant a dir “sí és Joana” amb tanta lleugeresa com quan parlo del temps a un ascensor. O com quan dic salut/Jesús quan algú esternuda. Més precisament, solc dir “Jesús” per als catòlics practicants i “Salut” per la resta de mortals que mereixen contraure un bon catarro per haver esternudat malament, és a dir, sense que algú els tingui en prou estima com per encomanar-los a Déu.

D’altra banda, podria deixar anar tot l’arsenal d’imaginari al voltant del nom “Jana” i marcar-me un gran farol durant aquella estona, anant del pal alternatiu.

I és que vaig  trobar moltes referències a aquest nom en les mitologies de diferents cultures. La Jana islàmica era la protectora dels nens. La Jana grega i romana representava  els canvis i dels nous començaments. Amb aquesta explicació hi lligava la Jana nòrdica, princesa de la lluna. Però no em vull estendre. Totes aquestes Janes, sense excepció, eren variants que m’agradaven molt més que el referent de la meva pròpia cultura.

Podria, d’aquesta manera, donar alguna d’aquetes explicacions quan algú m’ho demanés. Però no vull fer-ho. Perquè falsejaria el record d’uns molt bons moments amb el seu pare, quan feixem una llista de noms per ella.

Finalment va ser Jana i no Jepa, Petronela o Joana. Va ser Jana perquè dir-li així ens agradava i punt. I és que posar el nom a un fill també pot ser un acte no referencial, simple i net, amb tot el potencial d’una pàgina en blanc, si ho voleu. Així, un nom també pot ser només un nom, sense universal, sense pàtria, sense padrí, obeint humanament a criteris estètics.

Estàndard
vida quotidiana

La mosca


Quan veig els gossos particularment agraciats que vigilen casa nostra, penso en La mosca. En aquell gos, pobret, que es posa dins d’una càpsula teletransportadora en fase de probes i que, segons més tard, apareix convertit en el gos-kebab. Pobre gos! Semblava que hagués sofert totes les lepres i es desfés de lleig, d’aquella lletjor que només pot ser donada per la ciència. Una visió repugnant que tinc gravada  la retina des que, de ben petita, vaig veure la pel·lícula.

A la mosca,  amb això que li passa al pobre gos,  podem entendre l’estoïcisme d’alguns animals en obligar-los a formar part de les nostres vides. I és clar, en algun moment o altre,  el món animal s’havia de venjar de nosaltres! Ja ho va fer esclavitzant-nos, al Planeta dels simis. Ara ho fa enviant-nos el Baldrick del seu regne: La mosca.

Per tant, la pitjor sort del film, no la va patir aquell pobre gos, deixalla de la supèrvia humana, sino Jeff Goldblum, el protagonista, en col·locar-se dins la càpsula. A ell, malaventurat, la màquina li va funcionar correctament però, ai las!,  no comptava amb tenir una mosca dins la càpsula.  I va prèmer el botó del desastre. El botó que el convertiria, a poc a poc, en un pecat pels ulls i per tots els sentits, en un incordi per la resta de cadena tròfica, en un assassí de placidesa, en un mosca.

Misantropia

 I és que  a les mosques, ningú les ha obligat a ser-hi. Hom no va a una botiga de mascotes a comprar-se mosques de companyia. Ningú ha anat mai  a la protectora de mosques a salvar-ne unes quantes d’una mort segura. Qui es molestaria a mantenir una protectora de mosques? Quin misantrop tan malvat dedicaria temps i diners en aquests assumptes?  

Perquè odio les mosques i si pogués les exterminaria de la capa de la terra. Les odio, no només per la predisposició a tenir-les-hi repugnància  que el cinema m’ha suggerit . Perquè aquí al camp, la seva presència és constant i pertorbadora.  Hi ha mosques a les parets, cagant-se al silestone, copulant al cim de la torrada de l’esmorzar, passejant-se’m pels dits mentre escric.

De nit, si no hem estat prou previnguts de tancar bé les finestres durant el dia o d’exterminar-les per complert, s’amaguen. Quietes. Fregant les potetes i fent “hehe” en silenci.  Esperen que  dormim una bona estona, que pensem que podem estar tranquils. Van fent tot això en algún lloc fosc de l’habitació i esperen. Esperen a que surtin els pirmers raigs de sol per venir-nos a mosquejar a cau d’orella, a posar-se al cim del nas i de la boca o a fer-te pessigolles repugnants a l’únic dit del peu que et surt per sota el llençol.

Van fent això fins que ens desperten, dues hores abans que soni el despertador. El despertador però, no té la mateixa habititat que tenen les mosques per escapar-se de l’ira de la meva mà estesa. Sempre reben justos per pecadors.

Estàndard
vida quotidiana

La vida al camp


2cb21a1707679535Ara que visc al camp, ara que estic experimentant l’aventura de la vida salvatge, m’agradaria escriure de quatre coses que no poden deixar de sorprendre a algú que pràcticament, ha crescut a l’eixample.

Jo que em creia una mica salvatgina, perquè tenia un avi pagès i sabia diferenciar una col d’un enciam (a vegades). Jo que havia vist escorxar mascotes i les havia retrobat a l’arròs. Jo que m’enfilava als arbres del mas dels avis, on passàvem alguns estius. Jo que pensava tenir un peu a cada món, des que visc aquí em reconec més urbana que un pas de zebra. Que un pipican. Que una girocleta.

 Per això, avui faré una proposta al meu marit.

 Cada setmana s’arriba a la ràdio del poble per parlar d’algun ocell. Els ocells, certament són els animals més bonics que corren pels aires del camp. Els xiscles de les orenetes fan companyia. La puput fa bonic. Les garses et recorden a algun parent que enyores i et fan sentir com a casa. El mussol ajuda a descansar tranquil quan és de nit perquè saps que algú té els ulls ben oberts, que algú vigila en la foscor absoluta de foramuralles.

 A Girona, en canvi, els ocells més comuns solen molestar. I molesten perquè estan sonats. Els estornells psicòpates del bar Núria, que esperen a cagar-se quan hi tens el cotxe a sota. Per no parlar dels maníacs de l’ajuntament, que intenten espantar-los amb aquelles sirenes eixordadores prenuclears. I els coloms, els lobotomitzats cotonets grisos, la majoria pollosos i mutilats, víctimes innocents dels gavians que sobrevolen l’Onyar i la deixalleria amb la mateixa voracitat.

 Li faré una proposta al meu marit, sí. Li diré que, quan se li acabi la llista d’ocells encantadors de poble, pot continuar amb uns altres animals que sovintegen igualment el seu paratge. Que costen més de veure que un ocell. Però que són per tot, com Déu nostre Senyor.  Que t’hi has de fixar. Això, si no es fixen abans ells en tu. Parlo d’alguns insectes. Avui, de les mosques.

Estàndard
dones!, Uncategorized, vida quotidiana

Les males mares


Gènesi

Gènesi 3:16 “Després digué a la dona: et faré patir les grans fatigues de l’embaràs i donaràs llum enmig de dolors. Desitjaràs el teu home i ell et voldrà dominar

Hi ha mares que no estimen als seus fills. N’hi ha que prefereixen obviar-los. D’altres, que els estimen amb desmesura, que els estimen  fins a fer mal. La resta, la majoria, fa un capmàs d’una mica de cada cosa i quan pot. Totes aquestes mares però,  han gestat als seus fills i els han  parit amb més pena o més glòria, complint  allò que Déu, el gran paridor, va deixar escrit al seu més plagiat best-Seller.

Consciència cumba

Ara bé, què passa quan la ciència pot pal·liar “les grans fatigues de l’embaràs” i parir “enmig  de dolors” del part? Doncs que arriba la consciència cumba, la que ha saltat tan enllà de la contemporaneïtat que li ha donat la volta. Aquella que ha arribat a allò que s’esdevingué en un principi i que així ha estat fins fa uns anys, amb l’aplicació  de l’anestèsia epidural. Una consciència  que emergeix descaradament, que va més enllà de l’estètica naturaloide  alternativa, tan trepitjada pel cientifisme durant anys.  Una consciència cumba (deixeu-m’ho dir així) que s’endinsa fins el moll per crear dones “més humanes”, “més d’acord amb la naturalesa”, “més conseqüents amb els dictats del cos”.

 Per prendre’n l’aire, llegiu l’entrevista a  la Laia Terol del punt . Aquesta psicòloga, mestre de reiki (meravellós, certament!) i doula (compte amb el renaixement d’aquesta figura) diu coses molt interessants. D’elles, deixeu-me reconstruïr-ne l’esquema mental que crec que  tanta gent comparteix (o compartim en mesura, si no se’ns imposa):

1.- Parir a l’ hospital, on la dona ha rebut la tirania del gran edifici de la ciència, és una inèrcia del sistema que s’ha de canviar. A l’hospital  se l’obliga a parir estirada. Se li fa, en ocasions cesàries innecessàries- mai més  de les programades, això si la senyora no desembossa. Se l’adorm. Se la tracta com un tros de carn. Se la deshumanitza i el que és pitjor: Se la desfeminitza! (que consti que estic exagerant perquè les hormones em fan escriure així, eh?)

2- Parir és un acte màgic que lliga la dona amb la seva superba feminitat, la que la fa amiga de la lluna, del canvi,  del magnetisme poderós dels pits i les carretes. La feminitat que ha estat castigada des que un tros de costellam capritxós i manipulador  – o un ésser com qualsevol altre, maltractat per Déu i els homes des del principi dels temps- anomenada Eva, la va cagar en nom de totes.

3- Un acte màgic, provinent d’un ésser tan especial, gairebé sobrehumà com és la dona. Dona que ha de rescatar els seus orígens, naturalitzar el seu dolor i desvincular-lo del càstig.

Per tot això,

4-Cal retornar al part natural. Cal fer-nos posseïdores de parir com ens plagui -i ens ha de plaure parir naturalment, és clar-.  Cal ser millor persona, millor dona, millor mare. Cal rebel·lar-se contra allò establert. Cal no tenir por del dolor perquè el dolor ens fa humanes, més i tot que els homes.

5- Conseqüència subsidiària: Com que homes abstrets i dones patidores han de ser iguals als ulls de la mare natura, és necessari  que els  homes comparteixin  part del nostre dolor. Cal, per tant, o bligar-los a empatitzar, fisicament. 

Agafar pels ous al teu marit en el moment del part, ajuda a compartir bons moments

Aquestes són les tesis que van de bracet amb aquesta visió que està prenent força. I està molt bé. Però està més bé l’anècdota imperdible que s’explica a l’entrevista: Com fan servir els collons dels seus  esposos certes dones tribals :” Quan feia la meva formació em va sorprendre la informació sobre una tribu en què en el moment del part la dona està dins la cabana agafada a unes cordes que estira quan li vénen els dolors del part. Mentrestant, l’home és al sostre de la cabana amb els testicles lligats a les cordes que estira la seva dona des de baix. És la seva manera de participar i sentir en la seva carn el naixement del fill. Aquests homes després fan el procés de criança i maternitat del fill”

No m’atreviria a comparar  dolors, perquè em posaria Wittgensteniana. I no vull haver de projectar uns testicles estronyinats en mi per sentir la satisfacció de pensar que el meu marit pot patir dolor, tant dolor com el que sofriré jo quan pareixi. Oh! és que el seu mai serà un dolor productiu! –diran alguns-. Un dolor deslligat de la ferida o la patologia.  Mai serà un dolor lligat al plaer de poder donar vida!

Alcem dones l’orgull de poder sentir aquesta classe de mal al cos i de fer veure que no ens importa ben gens ja que el  vivim amb joia! La mare que us va parir a tots plegats! Segur que si hagués pogut, ja s’hagués punxat l’epidural, abans i tot de concebre-us!

  L’acte més bonic del món

Personalment, deixaré en pau els picarols del meu marit en aquesta ocasió. No només pel bé de la descendència futura, sinó també perquè crec que estem compartint certa tocada de pebrots que ja el fa bastant partícip de la situació.

Estic embarassada de vuit mesos. Fa unes quantes setmanes que assistim a les classes de prepart, les que  solen fer  il·lusió als  pares primerencs.  Unes classes que, malauradament, estan prenent tarannà que no havíem previst.

Sessió rere sessió, amb més o menys subtilitat, s’aposta  per parir d’una determinada manera. Paradoxalment, la més lliure, la que contempla la tota llibertat  de moviment de la dona per parir (fantàstic!), la matera del part natural.

I  ja fa dies que volia escriure d’això, quan, manifestant obertament que preferiria no patir tant i escollir parir amb l’epidural, la llevadora va mostrar l’agulla quilomètrica que m’endossarien per la medul·la,  em va ensenyar el tubet  fàcilment doblegable que podia obstruir-se  i no deixar passar el líquid adormidor; quan em va recomanar una conferència on s’explicaven el perills prou estimables d’aquest tipus d’anestèsia.

 En acabat, una se sent imbècil, poruga,  mala mare i coneix, per si no n’havia tingut ocasió, tots els  papus de la consciència maternal.  A partir d’aleshores, les males mares han d’assistir a classes amb el cap cot i les boques petites (com també ho deuen les que decideixen no donar pit, etc).  Molt em temo, tal i com també m’han apuntat, que quan arribi l’hora i  comparegui a l’hospital, serà massa tard  per posar-me l’anestèsia i hauré de parir com una bona mare, al natural.

Aleshores, si tot va bé i no hem d’acabar derivats a un hospital tirà i deshumanitzant, la santitat pública s’haurà estalviat uns calerons (no serà això, senyors?) i jo hauré esdevingut més feminitzada, més autoconscient, gràcies al dolor que em lliga a la terra (i a les retallades).

Estàndard
art i cinema, vida quotidiana

La fàbrica de xocolata


golden ticket

EL FANTÀSTIC PROPÒSIT D’EXPLICAR-ME A TRAVÉS DEL CINEMA

Les dues coses més bones del món s’ajuntaven en una pel·lícula: En Johnny Depp i la xocolata. Però aquell imaginari americà, m’espantava una mica. Nens ofegats, absorbits, triturats, perduts, dentadures postisses, cases tortes i Umpah Lumpahs. Els Umpah Lumpahs feien molta por. Així que, sortint del cinema, ara ja farà uns anys, vaig decidir suprimir de la llista aquella pel·lícula. No seria entre les pel·lícules que passaria als meus fills perquè coneixessin la seva mare.

Avui però, amb un d’aquests dins la panxa, un fill vull dir, he tornat a pensar en la pel·lícula esborrada i he arribat a una altra conclusió. Refer la llista i tornar a incloure-la. I és que, tants anys deambulant de feina en feina, amb tants llasts als peus (ja sabeu, els de tots els panolis de la meva lleva: Una llicenciatura, un màster i una hipoteca) m’he vist com el nen de la pel·lícula. Menys pobre, però. Menys prima, d’altra banda. Sense avi i sense mentor, no obstant.

LA FÀBRICA DE XOCOLATA

Fabricar somnis, esperar. Pensar en tot allò que a hom li espera després d’haver trencat una galeta de la sort, trobat un trèvol de quatre fulles, trepitjar merda, vessar el cava. Pastelejar una mica la vida amb l’esperança màgica d’un nen. Tot això amb una teula de xocolata Nestlé a les mans.

No podia dormir ahir nit. I la nena del ventre, tampoc. Em deia: “Mare, vull xocolata extrafina Nestlé. Si em dones aquella merda de succedani altre cop, faré que el cap em creixi de tal manera, que te’n recordaràs de mi el dia del part.“ I com a bona mare que ja sóc, em vaig llevar a buscar la xocolata. La tenim en una caixa folrada amb la imatge de la Naomi Campbell. Així, augmenta el remordiment alhora d’escollir el tamany de la porció. O almenys això diu el meu marit, mentre mira la negra de fora la caixa.

Hi havia una teula per encetar. Un lingot vermell fantàstic amb unes lletres grogues que anunciaven alguna promoció: “2000 Euros per a tota la vida.” dos mil euros per tota la vida? Dos mil cada més per a tota la vida! Vaig recordar aleshores un flaix d’anunci d’una velleta a qui li havia tocat el premi l’any anterior. Una jubilada adorable que pintava gerros de flors en un estudi solejat de Madrid: “Gràcias a Nestlé puedo dedicarme a lo que me gusta”, deia mentre somreia feliç entre els seus ciclamens. Malaputa! -Pensava aleshores- Quina sort! -Vaig pensar ahir a la nit- Se m’acaba l’atur just abans no neixi la nena, guanyo el premi i puc, tranquil·lament, viure tranquil·la la resta de la meva vida!

Així que obro l’ordinador, la pantalla il·lumina la cuina fosca. Una mare fent-se passar una gran porció de xocolata per la boca. Introdueix els codis promocionals, mentre espera, satisfent-se l‘antull, l’arribada d’una vida encara més dolça.

Estàndard
vida quotidiana

Plou i neva


Aquesta neu que WordPress ha fet caure al cim del bloc durant aquestes dates, està bé. Fa hivern i és nadalenca amb moderada fredor. Espero que quan pari de nevar grumolls de píxels, no em quedi tot cobert darrera una muntanya de piquets blancs.

Després d’aquestes festes, però, em temo que aquesta neu sembli caspa. Com l’arbre amb llums del basar xinès que tinc darrere meu. Com les postals amb desitjos de prosperitat que pengen de l’arbre. Com totes aquelles coses relatives als propòsits que es fan quan s’acosta la fi de l’any. Quan el Nadal ens ha estovat el cervell i ens sembla que el món s’acabi un 31 de Desembre.

Després, ens  espolsarem els desigs tan urgentment com ens els havíem proposat, de la mateixa manera que espolsem la caspa de damunt les espatlles o es fondran com es fon la blanca neu quan comença a ploure.

Estàndard
Periodisme local, vida quotidiana

Cultureta


Ara ja farà més anys dels que vull reconèixer que vaig fer empipar a algú que admiro. Una dona que escriu i que brega per la cultura a Girona. Una enamorada del cinema que donava classes amb passió vírica. Cada cop que la llegeixo al diari em sap greu haver-li tocat allò que no sona amb un article immerescut.

Ahir , però, vaig tornar a sentir el mateix que em va fer escriure allò. Aquest cop no era al Truffaut, era a l’Auditori per escoltar en Roger Mas. Val a dir, que portava pressa i vaig entrar esverada a la sala quan em vaig adonar que em m’havia equivocat d’accés. Durant el temps que vaig invertir a entrar pel lloc on em pertocava, es van tancar les portes de la Sala. Eren les 7 en punt i el músics ja havien engegat les màquines.

De sobte, una hostessa amb cara de tenir morenes però amb un cutis molt ferm em va barrar el pas. A mi i a una desena de persones més que amb educada resignació abaixaven el cap mentre l’hostessa els fumia un moc cultural.

“Aquestes són les conseqüències d’arribar tard. Això no és el cinema”– ens va dir amb accent de Barcelona-.

I ens vam acomiadar de l’audició durant uns bona estona. En canvi, vam sentir el remenament de tasses i la cafetera de l’auditori. Cultureta, cultureta… Ni que fos el Liceu! Cultureta, cultureta! 20 euros per la cultureta!- Em deia el dimoni sorneguer que porto dins-.

Els altres desmanegats i jo miràvem a terra avergonyits mentre feiem girar la punta de la sabata, fins que vam sentir una ovació immensa que obria la porta com algú que vol sortir amb el llisquet posat. Aleshores, la magnànima agent de les normes de l’Auditori ens va  deixar entrar i seure en un raconet.

A partir d’aquell moment només puc dir que els aplaudiments entre els que ens camuflàvem per entrar sense molestar ningú, es van quedar curts. En Roger Mas hauria ben merescut puntualitat britànica. Emociona la veu i la intel·ligència d’algú que sap picar a l’ànima dels joves i l’ullet a aquells que van créixer amb la Nova cançó. Poesia i certa voluntat de no semblar massa seriós. Poesia i certa obsessió per la feina ben feta, malgrat un micròfon i una guitarra desllorigats, segurament només per culpa de la humitat de Girona.

Estàndard
literatura, vida quotidiana

Mala mar


Avui el mar fa realment molta por. Ja gairebé no queda platja i l’espigó sembla un reguitzell de pedretes, d’aquelles que construeix un menor de 3 anys a la sorra, durant el plàcid més d’agost.

L’hivern als pobles com aquest, és una altra cosa. Una altra cosa semblant a un fantasma al purgatori, a una novel·la d’Stephen King. Palamós, des d’aquí sembla que estigui edificada sobre la closca d’una tortuga de mar. Perquè es mou, lentament. O potser és el l’edifici on estic que es mou, perquè els fonaments estan perillosament prop de la línia de la costa.

Preguem que les onades no travessin del tot la platja o si més no, que no arribin al sisè pis. Em temo que els aïllaments del meu balcó no ho resistirien. Si ho fessin, però, seria fantàstic. Viure dins el mar, com en una peixera preciosa. Llogaríem el pis a l’estiu per l’ingent turisme subaquàtic. I ens faríem d’or. I podríem sortir a pescar amb més facilitat.

El plans urbanístics dels anys 60 no ho preveien això. Que els privilegiats que adquirien un apartament davant del mar o, pràcticament sobre el mar, 40 anys després adquiririen un valor, si més no, inaudit.

Estàndard
literatura, vida quotidiana

Pongos reloaded


Obrim la porta d’una llar desconeguda. És una mica més gran que el darrer pis que hem vist, aquell que s’havia de saltar el llit per poder anar al wàter, aquell que per poder anar al wàter s’haurien d’haver adquirit  aptituds contorsionistes.

Doncs bé, obrim la porta d’aquell misteriós pis “ideal parelles” = “pis diminut, fosc i humit susceptible de ser escalfat, omplert i il·luminat per l’amor de les parelles, generalment joves i amb sous de vulgars postuniversitaris”.

La noia de l’agència obre ràpidament els porticons de la cuina-menjador perquè no se’ns apoderi l’ impressió d’estar dins una galleda. La llum entra tímidament perquè a fora plou i els núvols semblen haver retingut la claror que fa boniques les coses.

A poc a poc, es retalla la silueta d’alguna cosa de mida considerable al fons de la sala. Es va intuint un contorn familiar mentre la representant de l’immobiliària s’ajup per endollar alguna cosa.

Tat-xan! L’antic llogater us la regala!

És un crucifix gegant ple de bombetes que aleshores, encegada de llum i de culs per terra, vaig interpretar com una senyal. Per això i perquè un llamp terrible va esclatar fora la finestra en el moment de màxima asturació surrealista.

La tempesta es va aclarir i de seguida vaig pensar que el primer que faria quan fes el trasllat, seria enretirar una a una les bombetes, per aprofitar-les. Després la faria estelles amb una destral perquè sovint havia desitjat blasfemar d’aquesta manera.

Així que, procedint a la desfragmentació i potser pel ball descontrolat de violència, un braç cantellut de la creu davallà taxativament sobre el meu cap, innocent, només fet de carn i pensaments immanents.

Crec que la contusió ha coagulat, vull dir, que a partir del fort impacte i les migranyes successives, s’ha consolidat en mi la convicció profunda sobre l’existència del Déu de l’antic testament i la conseqüent però no necessària universalització de la doctrina eclesiàstica.

Per això demano que no s’enretirin els crucifixos de les escoles concertades. Ben mirat, no molesten pas més que qualsevol pongo, d’aquells que ens regalen i que no sabem on posar-los.

A més, amb el temps acaben per fer bonic. Ací, al cim del moble de l’entrada, un “elefante de la suerte”. Quan ve la sogra està contenta de veure’l i s’estufa del bon gust que va tenir fent-nos aquell obsequi.

El mateix passa  allà, al cim de les pissarres dels infants, un crist torturat i moribund, símbol inequívoc de l’amor de Déu als homes. Hi ha gent que se sent satisfeta i tranquil·la de tenir-lo. Com la foto dels reis, com les taules de multiplicar o l’entrepà de pernil dolç a la motxilla.

Estàndard
literatura, vida quotidiana

Sota les illes Formigues


Other_end_of_the_World_by_boxheadhero

Empuriabrava. Juliol del 2009. Acaba de donar els darrers retocs al seu vaixell preciós i es disposa a dur-lo a Blanes a buscar la seva família. Se l’estima molt al seu vaixell, tant, que fins i tot no li ha posat el nom de la seva dona.

La Llúcia i el senyor X, es fan a la mar, de nit, empesos per la suau brisa d’estiu i la il·lusió d’un diumenge d’estrena. Tot fa mar: La seva samarreta de ratlles amb el cavaller de Burberrys, les sirenes que emergeixen del trencaones com dofins, la pipa.

De sobte, la nau lluu contra la llum del petit far de les Formigues. I contra les roques mig submergides. I contra el formiguer sencer. Se sent el soroll del naufragi i els esgarips d’una batalla antiga. Al senyor X li sembla sentir mondieux i despertaferros entre els catracracs del seu vaixell i els seus hòstiaputes.

I mentre la Llúcia s’enfonsa mar endins, ell l’estira, com estirava la Kate Winslet a en Leonardo di Caprio. Se sent tant tràgic mentre va nedant cap a la costa que no s’adona que a pocs metres estan fent una rave a la cala del Crit. Sent tan fort la música de Titànic dins el seu cap que continua nedant, ben bé dues hores, fins a Cap Roig.

És un guàrdia dels Jardins, en David Espada, que el troba fet un Cristo entre un cactus i una buguenvíl·lea. Porta una garota enganxada a la barba de nàufrag que ja li ha crescut del disgust. Fa un glop de til·la i maleeix l’existència de les Formigues mentre en David Espada l’abriga amb una manta.

Mentrestant, el vigilant el consola i li diu que no ha estat culpa seva. Que tot ha estat culpa de l’ambició expansionista de Palafrugell. L’Espada no entén com trobant-se tan a prop de Palamós, part de les Formigues hagin estat regalades a Calella. Segurament, els de Palamós les haguessin il·luminat millor o hi haguessin construït un edifici de dotze plantes per rendabilitzar-les, tant se val. La qüestió és que el guàrdia palamosí de Cap Roig n’està segur que si les Formigues haguessin estat completament de Palamós, allò no li hagués passat.

Després de tot, del betadine i de l’ensurt, el senyor X respira una mica més tranquil. Si més no, sap exactament on reposa el seu vaixell. Al costat d’un barco francès, sota les formigues, les de Palafrugell.

Estàndard
vida quotidiana

Posar-se les botes


 

És veritat que les xiruques ocupen bastant més que les xancletes, que les ballarines, que les bambes, que algunes botines. Vaja, que ocupen bastant més que qualsevol mena de calçat (si no tenim en compte el peus d’ànec o les botes d’aigua que ens posem per rebre ruixats).

És relatiu al gust de cadascú però, pel gust general, metropolita i estetitzat, les xiruques són lletges del cagar. Fan el peu gros i obeeixen al disseny d’algun ex-jugador de bitlles o d’algun pallasso, o més probablement, d’algun pallasso ex-jugador de bitlles.

Amb les xiruques, altrament, us envaïrà el coratge de pujar muntanyes, que és el mateix que serveix per pujar-ho gairebé tot. Només cal que aneu al Decathlon i feu el merda pel passadís de muntanya, avui dia més concorregut perquè va estant de moda.

Poseu unes xiruques a la vostra vida. Feu camí calçats com Déu mana.  Atreviu-vos a passejar per Girona amb unes xiruques, malgrat els gironins. Aneu a Carpes amb les xiruques. Aneu a fer el cafè a la rambla amb les xiruques. Poseu els peus al cim de la taula i somrigueu, tant com el vostre pudor us permeti.

Però, sobretot, no temeu les emanacions podals a l’hora de treure-us-les després d’una caminada, perquè aleshores sabreu qui són de veritat els vostres amics. Poseu unes xiruques a la vostra vida. Provareu la vostra resistència, i la dels altres.

Estàndard
vida quotidiana

Les aventures de l’Ego viatger


a78a96b42c09efe9

Veure’ns parlar de viatges està bé perquè ens converteix en petits narradors. Se’ns fan ullets de regressió romàntica i mirem a través de l’interlocutor cap a l’infinit mentre la boca se’ns emplena d’aventures extraordinàniries. Les aventures de l’Ego Viatger.

L’Ego Viatger, cosí germà del Geni Maligne, és un petit home que fa més bé que mal però que a vegades cansa. A través seu veiem el món seccionat en andanes i vies. Quan treballem som a l’andana, esperant  que arribi el tren dels collons. O dels nassos. En tot cas un tren de Renfe dels collons o dels nassos, tant se val.

Un tren que agafarem per anar ALLÀ,  a  la volguda realitat, la viscuda sense haver d’esperar res més que el calc dels teus somnis.

Mentrestant, l’Ego Viatger anima als treballadors  des del fons de la conciència: “vinga! Que només queden 3 mesos per fer vacances”. Fa campanya tot l’any contra el suposat tedi ordinari.  Vestit de turista, rodant per la relliscosa zona de les espectatives sobre una Samsonite,  els ordena penjar fotos al suro de l’oficina. Fotos del seu proper destí. Una platja amb cocoters. O Menorca, que ara es porta això del hippie-chic. Seguidament, els ordena explicar-ho als companys amb una periodicitat indesxifrable. D’aquesta manera pot tenir mini converses amb els altres mini egos viatgers.

Però quan torna de viatge, ha crescut proporcionalment als dies que ha estat fora i aprofita qualsevol ocasió per fer comparatives. Tot és més net o més brut, més pur o més contaminat, més barat o més car, allà on ha estat. Allà on ha estat el fa sospirar. Encara que s’ho hagi passat de pena, ha de semblar que el sospir equival a una emoció positiva. Sinó l’Ego Viatger queda com un imbècil. I és que l’Ego viatger sempre s’ho passa bé.

Però el record d’allà on ha estat es va fent més petit a mesura que s’acaben les vacances. Compassadament,  creix com un colós la imatge del  cap (altrament dit “jefe” o “aquell home”)  fent apilonar notes d’amor sobre el seu escriptori.

Estàndard
dones!, literatura, vida quotidiana

La dona efervescent


2cb21a1707679535

Casar-se val la pena. Caseu-vos tots si podeu. A la més mínima ocasió que algú pel carrer us digui “Sí”, caseu-vos-hi. Només cal que hi sigui uns moments abans, digueu-li, per rebre els convidats a la porta de l’església. Ha de fer com si fos casa seva, però sense obligar als assistents a fregar-se les sabates a l’estora. I és que a  la casa de Déu, qualsevol pot entrar-hi amb els peus bruts si després demana perdó.  Digueu-li també, que haurà de venir de venir mudat, suar i posar cara de tenir molts amics i d’estar molt content. De la resta, se n’encarrega la núvia.

La núvia, aquella dona efervescent que pul·lula pel com trepitjant núvols de Peta Zetas. I somriu i s’esgota i diu gràcies i pensa, pensa molt. Pensa des del Big Bang, on es van originar les partícules de teixit del seu vestit, fins a la disposició somiada de les flors de les taules, en forma de Big Bang. A les núvies els agrada que tot encaixi.

Jo he conegut unes quantes núvies durant aquest temps i hem format fraternitat. Ho sabíem tot les unes de les altres. Sabíem moltes coses sobretot dels nostres sentiments… de preocupació per les respectives talles, per les sogres, per les taules, per les sogres-taules, pels convidats i així fins l’últim detall infinitesimal.  El que no vaig saber mai és amb qui es casaven. Però això ens era igual perquè casar-se val la pena. Caseu-vos totes si podeu.

Anar com a mínim sis mesos abans a una botiga d’aquestes de marca de núvia. Sis mesos perquè 150 follets xinesos han de treballar moltes nits per enllestir els vestits de totes les núvies del món. Un cop han fet l’ultima envestida amb fils de lluna xinesa, els envien rabent per fax a una botiga d’aquestes. Sí d’aquestes que les dependentes porten el pal de l’escombra, la fregona i l’aspiradora al cul. T’ensenyen un mostrari amb mil sílfides vestides de semi blanc. Tu n’assenyales un. Elles t’aixequen la cella. Unes quantes pàgines després assenyales un altre modelet, elles t’aixequen la comissura dels llavis. Tot plegat és com una partida de poker.

-Perquè quant tenies pensat gastar-t’hi?

Unes hores més tard, se sol estar a casa, arrencant les cortines del menjador que, curiosament són del mateix color del vestit dels teus somnis. Un cop feta la darrera puntada, la resta, els anys en comú amb el de la porta de l’església i aquestes petites coses vull dir, s’encaren amb optimisme i entusiasme. Perquè els detalls són xuminades. El que val realment la pena és casar-se . Caseu-vos tots si podeu.

Estàndard
filosofia petita, intel·lectuals i mitjans, vida quotidiana

L’esperança, aquell bonic valor que els lemmings no comparteixen.


Hi ha capses i hi ha arbres de la ciència del bé i del mal. Hi ha Déus que disposen, homes que esperen i dones que ho capgiren tot.

Ve de lluny això que la culpa dels mals del món sigui d’un dona. Ni dels pits ni del cul. De les mans. Unes mans inquietes, que manipulen, que se serveixen de la destresa dels dits per arribar allà on la voluntat de saber els  assenyala.  Els assenyala amb un dit que, altrament, no hauria de tenir gènere. Però la tradició, ens ho dona tot a les dones: culpa, sang i fetge cada un o nou mesos in aeternum i, es veu, també  incontinència alhora de voler saber (menjar pomes, obrir capses, emprenyar la tranquil·litat dels homes).

Avui el coordinador del curs Limits i virtuts dels valors tradicionals de la Càtedra Ferrater Mora de Pensament contemporani ens suggereix interpretar el mite de Pandora.  I avui, justament, m’ha enganxat amb la tòpica inconscient incontinència de dits. Avisats, fèmina verborreica procedeix:

1.-Déu viril i ben plantat coneix a noia: Constatació de la relació entre l’home i la divinitat. Contrast entre la finitud humana i l’omnipotència divina. Entre aquell que té prou poder com per encabir tots els mals del món dins un objecte i l’altre que només els pot rebre, guardar i inexorablement: patir.

 2- Déu li entrega cosa bonica però miseriosa=  Aquest regal, bastant én la línia nietzsciana, té bastanta mala baba. Perquè el déu  coneix de la natura de la fèmina i és amo, a diferència de l’home, de l’esdevenidor. Per tant, allò que ha de succeïr és que Pandora obri la capsa, que els homes i les dones visquin patint i somiant que no pateixen, per sempre.

 3.- Noia obre cosa bonica i misteriosa i escampa la misèria que a partir d’ara farà tots els papers de l’auca. Que la culpa recaigui sobre una sola persona, allibera a la resta d’humanitat de responsabilitzar-se de la presència de mal al món.

4.-Dins l’àmfora només hi queda l’esperança = Altre cop, podem agraïr a Pandora que:

 4.1.- Hagi estat a temps de tancar la capsa, és a dir,  que l’esperança és l’últim que es perd, que la tenim,  que hi ha el consol i l’esperonament d’aquest bé-mal per comportar els mals del món.

4.2.-Que encara que hagi estat  a temps de tancar la capsa, definitivament allò que és valuós ho és perquè s’ha quedat a dins, tancat, fora del nostre abast.   Eus aquí la riquesa de l’ambigüitat, la polivalència de significats que dona corda als exagetes.

 Si l’esperança hagués sortit de l’àmfora hagués estat un mal més, però és perquè és únic i clos, que és un “sort que no els va deixar anar tots, sinó això no es podria aguantar” que l’esperança té valor i que aquest és “el millor dels móns possibles”: el fràgil equilibri que no suportaria la presència ( si l’increment, la història ho ha demostrat) d’una altra mena de mal.

4.3.-Gràcies a que va obrir la capsa, sabem de l’existència del mal i també de l’esperança.  L’esperança, aquell bonic valor que els lemmings no comparteixen.

Un altre gir és el que es podria fer amb el fet de la disposició efectiva de l’esperança. En disposem però no la tenim. Potser és  allà tancadeta, tal i com el déu ho va disposar, que se’n pot fer un bon ús.

 Per això tots els mals anaven empaquetats. Fora de l’abast del coneixement, quan  només disposavem del seu nom. Però es Trenca el pacte i el nom del que disposavem, ens sobrevé.

 En definitiva (i ara ja deu fer estona que he deixat de bansda la interpretació del mite): No podem triar patir o no els mals del món. No els podem dominar com un material de natura, perquè se’ns escapen, com se li van escapar a Pandora. Però sí que podem triar patir-los en projecte ètic, seguint els ocells (coloms negres o corbs blancs) invisibles de esperança.

Estàndard
filosofia petita, vida quotidiana

Salvem la Filosofia, les balenes i les cries fotogèniques de foca.


16diagonal75-web_pagina_1_imagen_0001

Tinc  a les mans un article que em fa picor. “Notas sobre la comprensión psicológica de la tarea filosófica“. Mentre em rasco penso, com qui compta fins a deu per no emprenyar-se massa,  en el professor Terricabras i en els anys de facultat.

Penso en les hores a l’aula de música, parlant sobre Wittgenstein. I la gratera, a poc a poc,  deixa de ser tan incontrolada. Seguidament, intento trobar una explicació a la meva al·lèrgia a la psicologia. M’estiro al divan de mi mateixa, faig ohmmm i em pregunto amb accent argentí:

– Señorita, por qué téness odio epidérmico hásia la psicologia, cuchó? Algun trauma infantil? Su padre quisás… no le compró aquéja linda muñeca, no es verdad?

Faig cas al psicòleg argentí que tot portem a dins i em transporto a la meva infància acadèmica. Recordo com llegíem fragments de les Investigacions a través dels ulls d’un apassionat traductor i quasi deixeble seu. Havíem d’adorar-lo per força, al filòsof, vull dir. I no podia ser només perquè aleshores érem més joves i més impressionables. Érem més joves, més impressionables i teníem la possibilitat, com no l’havíem tingut des de les classes d’Ètica de primer,  d’escoltar i aprendre d’un bon orador.

Tots, o gairebé tots els tretze llicenciats d’aquella promoció (els mohicans, ens anomenem) vam sortir de la facultat amb amor o odi cap a Wittgenstein. Més o menys el que passa a determinades escoles de l’Opus Dei: gais revolucionaris  o supernumeraris, fills insignes del seu ramat, la seva família.

Jo no sé massa si sóc supernumerària, contestatària o si sóc, encara pitjor, pocpensadora de la doctrina de ningú. No he llegit prou bé Wittgenstein com per parlar-ne com ho fan els seus hereus. Tampoc m’han interessat massa mai les tesis de Lacan o aprofundir massa amb allò que Wittgenstein, per exemple admirava de Freud. Només constato que m’ha quedat molta simpatia i una predisposició quasi mecànica a respondre a la witggensteniana a gairebé tot. Per no parlar d’una antipatia i un condicionament burleta cap als psicòlegs. Per això em pica l’article:

“La vertiente psicológica del trabajo filosófico de Wittgenstein, durante mucho tiempo soslayada -a veces menospreciada cuando no ocultada- por estudiosos más o menos profundos de la obra del pensador austriaco, se impone con evidencia cuando se profundiza en su trabajo, no pudiendo ser obviada o aplazada para mejor momento como se hizo durante casi treinta años.”

Era Terricabras un d’aquells “estudiosos más o menos profundos” que “ocultan, soslayan y menosprecian” la vessant psicològica de l’obra de Wittgenstein? Crec només haver-me quedat amb frases dels meus apunts com ara “la psicologia és una pèrdua de temps”. Però només cal fer una ullada a “Lliçons i conversacions sobre estètica, psicologia i creença religiosa” per saber, entre d’altres coses, què deia Wittgenstein de la psicologia. Aquella era la opinió del filòsof o el que els seus alumnes/oients havien escrit del que deia. I pel que hi ha escrit, més que probablement, Wittgenstein  no tenia massa bona opinió sobre la psicologia i el psicoanàlisis.

Però no ens farem pesats. No entrarem en batalles gremials (filòsofs v.s psicòlegs). Hi ha fils de Facebook llarguíssims al respecte. Hi ha egos ofesos. Superegos fins i tot, bastant filosòfics. Estetetes del psicoanàlisis. Adoradors de les cites (d’aquests n’hi ha a tot arreu). Llicenciats de pa sucat amb oli, com jo. Wittgenstenians argentins que han abnegat de la psicologia! És tot plegat, si més no, és curiós.

A tot això només mencionar les bones notícies del Departament d’Educació, que es veu que ens hem de prendre amb bon humor, amb filosofia. 8 places de Filosofia per tot Catalunya. I això és la bona nova d’enguany, tenint en compte que la previsió era de quasi 70 places a zero. 8 no està gens malament.

8 és un número bonic. Tombeu-lo i mireu en què es converteix. Ho veieu, ben mirat som els que tenim més oportunitats de tot l’ensenyament secundari! Ànims mohicans! Ànims supervivents d’espècie! Que als d’especialitat PSI no se’ls exigeixi el CAP? Que portin passant-nos la mà per la cara des que tenim ús de  raons i tòpics (;))? Que els filòsofs/llegits en filosofia no estem de moda des de l’antiga Grècia? Que val més caure en gràcia que ser graciós? Ja ho deia Wittgenstein, o això tinc als meus apunts: “si et pica, rasca’t”. (Sic)

Estàndard
filosofia petita, literatura, vida quotidiana

Les palindròmies fan ràbia


És palindròmies o palindromies? ho preguntarem a algú que hagi tingut temps de treure’s el nivell D. El meu company va pel camí. Aquí al costat, malalt, fastiguejat des de fa dies pel virus-que-els-alumnes-em-van-passar-i-que-jo-li-he-passat-en-una-mutació-que- curiosament-supera-el-llindar-ultrahumà-de-les-seves-defenses- es dedica a fer mots encreuats.

Els de’n Màrius Serra valen realment la pena: 2 horitzontal és palíndrom de barber. Pa-lín-drom… I què és un palíndrom? -em pregunta el malalt que ja es camufla entre el color del diari-

Doncs bé, la primera cosa que em ve al cap és un elefant. Que un elefant no és un palíndrom, que és un paquiderm, ho sap tothom. Però a mi em ve al cap un elefant.

Eus ací la meva teoria sobre els mots i les coses. De com ens arriben els mots abans que les coses i una imatge proteica s’origina a aquelles interioritats mentals que Wittgenstein avorria. Abans del concepte consensuat en una imatge mental concreta, la correcta, la que ens fa competents en la parla, m’he creat, almenys jo, un significat i un referent provisionals que, curiosament no m’abandonaran mai.

M’explico. Tot va començar amb la paraula “puta”. Quina gran paraula vaig descobrir a l’hora del pati! “Puta!” l’hi deia l’hermosa Raquel a la seva inseparable Marta, la de l’acné precoç. “Puta, puta, puta i més que puta!

-” Mare, unes nenes grans han dit “puta” Què és una “puta”?

-”Er… Ehm… Que t’han posat molts de deures avui carinyo?”

I bé, allò volia dir en l’idioma dels lapses temporals en l’explicació maternofilial… “Puta no vol dir res… encara”. Com tampoc vol dir res “cornamenta”, “disfunció erèctil” o “declaració de la renda”.

Per tant, havent inserit als meus sentits una entrada sense imatge, els sentits van dibuixar una imatge provisional. Aquella paraula era important i s’havia de retenir. D’aquesta manera, es va generar la imatge d’una bota. I ben mirat no era una imatge gens arbitrària: Era una bota de cuir, alta, de la família de les xiruques, vella i gastada, amb cordons desllorigats, sense cordar. Allò era una puta i ho va ser fins que en vaig descobrir l’accepció general i concensuada. Aquella, la més íntima, romandria com una ombra màgica cada vegada que digués a a algú “puta, puta i més que puta”.

I un palidrom? Un palindrom era un elefant sense significat, ni sentit, ni referent. Era fantàstic abans d’adjudicar-li el vertader nom. Era fantàstic… A canvi de la dosis de realitat que va fer que la paraula es pogués encabir als mots encreuats, a canvi d’aquest… “AQUELLA PARAULA O FRASE QUE POT SER LLEGIDA TANT DE D’ESQUERRA A DRETA COM DE DRETA A ESQUERRA”, el meu palindrom va perdre poder ser completament qualsevol altra cosa dita amb aparença d’elefant. Un palindrom, així, fa ràbia.

Estàndard
vida quotidiana

Pongos reloaded


Obrim la porta d’una llar desconeguda. És una mica més gran que el darrer pis que hem vist, aquell que s’havia de saltar el llit per poder anar al wàter, aquell que per poder anar al wàter s’haurien d’haver adquirit  aptituds contorsionistes.

Doncs bé, obrim la porta d’aquell misteriós pis “ideal parelles” = “pis diminut, fosc i humit susceptible de ser escalfat, omplert i il·luminat per l’amor de les parelles, generalment joves i amb sous de vulgars postuniversitaris”.

La noia de l’agència obre ràpidament els porticons de la cuina-menjador perquè no se’ns apoderi l’ impressió d’estar dins una galleda. La llum entra tímidament perquè a fora plou i els núvols semblen haver retingut la claror que fa boniques les coses.

A poc a poc, es retalla la silueta d’alguna cosa de mida considerable al fons de la sala. Es va intuint un contorn familiar mentre la representant de l’immobiliària s’ajup per endollar alguna cosa.

Tat-xan! L’antic llogater us la regala!

És un crucifix gegant ple de bombetes que aleshores, encegada de llum i de culs per terra, vaig interpretar com una senyal. Per això i perquè un llamp terrible va esclatar fora la finestra en el moment de màxima asturació surrealista.

La tempesta es va aclarir i de seguida vaig pensar que el primer que faria quan fes el trasllat, seria enretirar una a una les bombetes, per aprofitar-les. Després la faria estelles amb una destral perquè sovint havia desitjat blasfemar d’aquesta manera.

 Així que, procedint a la desfragmentació i potser pel ball descontrolat de violència, un braç cantellut de la creu davallà taxativament sobre el meu cap, innocent, només fet de carn i pensaments immanents.

Crec que la contusió ha coagulat, vull dir, que a partir del fort impacte i les migranyes successives, s’ha consolidat en mi la convicció profunda sobre l’existència del Déu de l’antic testament i la conseqüent però no necessària universalització de la doctrina eclesiàstica.

Per això demano que no s’enretirin els crucifixos de les escoles concertades. Ben mirat, no molesten pas més que qualsevol pongo, d’aquells que ens regalen i que no sabem on posar-los. A més, amb el temps acaben per fer bonic. Ací, al cim del moble de l’entrada, un “elefante de la suerte”. Quan ve la sogra està contenta de veure’l i s’estufa del bon gust que va tenir fent-nos aquell obsequi.  El mateix passa  allà, al cim de les pissarres dels infants, un crist torturat i moribund, símbol inequívoc de l’amor de Déu als homes. Hi ha gent que se sent satisfeta i tranquil·la de tenir-los-hi. Si una cosa he après, és la de ser complaent amb la gent gran de totes les edats,  tan propers al minimalisme espiritual com a l’opulència decorativa.

Estàndard
literatura, vida quotidiana

Nosaltres, els mongòlics


21_trisomy_-_down_syndrome2

Deixeu-me que deixi per un moment l’embut que imaginàriament em poseu al cap des d’abans de proferir cap paraula. Deixeu-me que m’expressi amb la vostra llengua, el català correcte, tan fornit de relatius, subordinades i bones maneres. Deixeu-me que em posi, durant unes ratlles, la disfressa de normalitat.

Tinc la Síndrome de Down i, si res no ho canvia, com ara una pluja de meteorits provinent de Criptó, la continuaré tenint durant els pròxims anys. No em vull posar massa sentimental, a l’estil de Forest Gump, Jo sóc en Sam o la Vida de Bryan (la més sentimental de totes les pel·lícules de discapacitats amb alguna creu) però aprofito l’embranzida per expedir amb rigor una rabieta.

Després d’anys d’integració escolar i laboral. D’anys d’avenços molt significatius en la nostra qualitat de vida. Després dels esforços en la formació de certa consciència social al voltant del tractament de persones com jo, m’he de continuar sentint a dir: subnormal, mongòlic o retrassat.

Els noms i les coses

I és clar que tots tenim la pell fina! A ningú li agrada que el bategin sense tenir-hi veu ni vot. De fet això sol ser una decisió dels pares que acotem perquè no tenim consciencia de res quan ens emprenyen un solejat diumenge, vestint-nos de blanc ridícul de punta anglesa, mullant-nos el cap amb una aigua horripilantment freda, tan a prop d’una pica baptismal que aleshores concebem com una mena de wàter ancestral.

Tot sempre voltats de familiars només il·lusionats pel tiberi que ve després. I ens preguntem… què he fet jo per merèixer això? Tants pecats he comès tot just portant unes setmanes de vida terrenal? Què he fet jo per merèixer rebre la benvinguda en una comunitat que a mi ningú m’ha demanat d’entrar-hi, almenys així, posant el cap pelat,icterici i innocent, dins un lavabo estrany?

Però llavors som massa petits per tenir sentit de justícia o per decidir res. Menys encara per escollir el nostre nom i amb els anys, si és que no ens han posat Josep-Fulcreci-Salvador o Nemesi, ens hi acostumem.

Però és que jo em dic Geraldine. M’agrada el meu nom i vull que tothom ho sàpiga que m’agrada. Que discapacitada, disminuïda psíquica o depenent emparada a la Llei de Dependència són noms més políticament correctes per acostar-se al que mínimament sóc, sempre inexactes i enclitxetadors, com tots els noms per les coses, però que sempre sonaran millor que subnormal, mongòlic o retrassat.

Des de Mongòlia, amb amor.

Mongòlic potser és l’expressió més poètica de totes. Deu ser perquè m’hi assemblo, com les dents d’Eloisa a un collaret de perles “Aquell del clatell i el perfil pla, dels ulls axinats però que no és ni xinès ni japonès”. La diferència és que jo podria ser-ne de mongòlic xinès o japonès, però aleshores tindríem certa dificultat a reconèixer-me. Potser llavors, allà estant, dirien per assenyalar-me: “Mireu el compatriota subnormal”.

Això sona a títol de novel·la: “el mongòlic subnormal”. Potser que comenci a escriure algun tipus d’autobiografia imaginària, com si hagués nascut a Mongòlia, per exemple, i els mongols tinguessin seriosos problemes per taxonomitzar-me dins la seva normalitat o per insultar-me amb propietat.

Dono per acabada la meva rabieta. Torno a col·locar-me l’embut i a viure bonament la meva valuosa rutina. I sisplau, depureu el llenguatge que penseuparleu de paraules obsoletes. Si no ho feu per mi, que, en definitiva ja sabeu que tan se me’n fum, feu-ho pels meus familiars, que són gent curtida com jo, però amb un punt  d’irascible al respecte.

 

Estàndard
intel·lectuals i mitjans, periodisme, vida quotidiana

The claims of Catalonia


cf-02-cwoman-diving-into-cup-of-coffee-posters

The Economist té a la portada un especial sobre Espanya. Es veu el toro d’Osborne amb una banya trencada. Es veu que alguns britànics han volgut saber alguna cosa més sobre aquesta zona al cul d’Europa, tan exòtica i solejada. Alguna cosa més, a banda de les paelles, la sangria i la localització exacta de les faroles miccionables. Es veu que Spain, after party, is different!

Coffe just for us

 Michael Reid, l’autor del reportatge The party is over s’ha guanyat la simpatia de la sensibilitat catalana. Parla de Sant Jordi Pujol com un  “cacique or provincial political boss”. Això sí, sense deixar mai de banda el rigor comparatiu amb la resta de “modern princes with their courts”,  com ara Fraga o Chavez.

 Parla també de certes regions parasitàries, quasi vampíriques. De la descentralització com un problema, com si fos la descentralització l’origen de les diferències culturals dels pobles que són encara dins d’Espanya.

 A més,  citació prou significativa, invoca a mr. Savater com “the philosopher”,  suposo que el gurú espiritual de les seves fonts.  En definitiva, tot un reguitzell de perles que només ens són noves perquè venen de fora d’Espanya.

 Seguidament, la Generalitat de Catalunya s’ha ofès en nom dels catalans. I alguns catalans, com ara també jo, hem tornat a constatar la fragilitat de la nostra pell i la inseguretat permanent del nostre ego patriòtic.

 Per tant, no crec que les paraules d’aquest gentleman britànic, evidentment poc contrastades i tendencioses, s’hagin de recórrer. Apel·lem a la llibertat d’expressió ­- a la manera com s’apel·laria a la llibertat d’expressió del graciós Giménez Losantos-. La mateixa llibertat d’expressió de la que em valc per escriure aquestes ratlles.

Si volem subsistir com a poble en un món global, amb veus tan o més dispars, invasores i agressives que l’espanyola, hem de fornir-nos de saber fer francès, elegància britànica i a  “godere il benefizio del tempo”, com a bons prínceps with our courts. Un casc sota la barretina i el sarró ple de paciència, perseverança i altres queviures políticament indeclarables.

Estàndard
vida quotidiana

Inquietuds rizomàtiques


 

ist2_78925-pickles-in-empty-fridge

Els senyors, encara que pel que es veu, també algunes senyores, han trobat una altra manera de mesurar i comparar la seva virilitat.

 Si l’any passat vam descobrir que  aquest amidament es feia amb el tamany  inversament proporcional del seus telèfons mòbils, aquest any hem confirmat que també es pot mesurar amb la destresa a l’hora de trobar bolets.

 El bolet, aquest gran fong silvestre! Tan diferent dels bolets urbanites de piscina. Aquells que creixen a les misterioses boscúries dels dits dels peus, ocults entre l’espai demiúrgic que hi ha entre la carn i l’ ungla. O aquells d’altres, tan recurrents als frigorífics dels solters, que apareixen formant colònies a la superfície del pot de Solís, oblidat a la lleixa de baix de la nevera. Allà, darrera de quatre llimones que ningú sap ben bé què hi fan, tan clapades de verd, miserables  i arronsades.

 Si deixéssim desenvolupar lliurement aquests fongs, o el que siguin, permeteu-m’ho  (segurament deuen ser microbis o bactèries),  els seus parents dels boscos no anirien tan buscats.

 Només recorrent a les ungles dels nostres fills podríem fer una truita de bolets comparable a la de cama-secs, però amb el valor afegit que aquella seria completament casolana i formatjada.

 Només deixant oberts uns quants pots del que fos a la nevera convencional, tan freda, humida, bruta i transitada com un bosc d’aquests que visiten els boletaires de Barcelona, obtindríem uns exemplars extraordinaris en textura i sabor que ben segur farien les delícies de qualsevol guisat.

El bon salvatge

 Però no és el cas. Els bolets han de ser al bosc. Que és al bosc on els homes recorden la seva natura originària. Un cop al bosc, havent-se lliurat de les seves variades i força periòdiques contribucions domèstiques  -és a dir: baixar la bossa de les escombraries- tornen a ser allò que eren en estat de natura. Allò que eren abans que el poder feminoide, corruptor i malèvol, els convertís en criatures dòcils i domesticades. És al bosc on es vesteixen com els agrada, amb la samarreta dels Ramones de quan tenien 20 anys sota el marcelino de quan en tenien 15, tot ple de petits i sospitosos foradets a les circumval·lacions de les mànigues.

I s’enfilen als arbres i s’amaguen entre els matolls com bèsties salvatgines i rodolen rostres avall, inclinacions intransitables amb un silenci de camuflatge. Treuen la navalla suïssa i es meravellen com el personatge del Sr. dels anells amb el seu bolet, el seu tresor. Aleshores, quan surten de l’espessor del bosc, amaguen la seva troballa, a fi que ningú vegi què porten ni d’on vénen.

Arriben a casa. Deixen tot l’escampall d’humus, fulles i pinassa a la cuina. Al cap d’unes hores, sorprenentment, aquells bolets apareixen nets i cuinats a l’estofat. D’això n’extraiem que a casa dels boletaires hi ha algú  amb poders. Un fet màgic bastant similar amb com es trasllada telequinèsicament la roba del piló de terra a la rentadora, de la rentadora  a la planxa i de la planxa als calaixos.

 Mentre dura aquest cicle meravellós de fenòmens domèstics invisibles, ells truquen als seus amics de l’Espanyol o del Madrid per recordar la recent victòria del Barça. Com qui no va la cosa, deixen anar quants pinetells i rovellons han trobat tan fàcilment i amb tanta poca estona. A l’amic de l’altra banda del fil se li remou l’orgull viril perquè només ha trobat flotes i candeles. Penja amb ràbia continguda, una mica més petit que abans,  arronsat  i clapat de verd, com una llimona de nevera.

 

Estàndard
Periodisme local, vida quotidiana

“Facebook és com barraques però sense fang”


Facebook, per tant, no és un herbari d’amistats.  Esdevé la petita ciutat de nosaltres. Facilita el retrobament feliç amb fantasmes de la infància, com aquell nen que et fotia cosses al pati i que ara t’envia records. Amb aquell noi tan popular, tan valent i tan gamberro que ara s’ha convertit en un funcionari panxut i al·lopècic, feliç posseïdor d’un monovolum carregat de criatures.

També hi ha qui és més selectiu i elitista, aquell espècimen realment estrany (tan estrany com un amic) : verd amb pèls i quatre potes, que no té ni  mòbil, ni mp3, ni Facebook.

 

Barraques. Un petit estudi antropològic

 Dissabte a la nit, quan encara no feia aquest fred indecent, ja havien començat les  festes del que diuen és el patró de la nostra ciutat. L’espectre de St. Narcís també devia estar a barraques perquè hi havia tot Déu, viu i mort.  La paraula que sonava més, a part “d’holaquètal” i “crisicollons” era “Facebook”. Hi havia un “Facebook” a cada rotllana de gironins, gots de plàstic i cervesa.

Va ser realment sorprenent comprovar com s’anaven obviant les convencionals presentacions a favor d’un “t’he vist al Facebook”. Ja no calia explicar massa res, que qui volgués saber d’ algú altre ja faria un parell de clics.

 Aleshores, deixant de banda les disfresses que es mostren a la xarxa, només caldrà aprofundir simplement en d’altres trivialitats, com la filosofia, la opinió política o l’existència esotèrica del canvi climàtic. Fumar en directe i veure què es perd entre el que es diu i el que es penja.

Comença una nova etapa per la destresa social, només apta per fariseus d’alta volada. Com diu un antic amic “Facebook és com barraques però sense fang”.

Estàndard
literatura, periodisme, Periodisme local, vida quotidiana

phylia electrònica


 Ja no cal anar a la carnisseria per posar-nos al dia de la vida dels altres. Tenim el senyor Facebook, degudament arremangat per servir-nos un bon bistec.

 Si Girona ja era petita, petita d’endins cap enfora,  avui s’ha rebel·lat com un indret molt més familiar i desacomplexat del que em pensava. Als habitants de la nostra ciutat, escampats arreu del territori, ja no els importa saludar més que electrònicament algú que pel carrer haguessin obviat.

 El motiu per a l’enrevessament de les relacions socials era molt més simple que la mala llet, la supèrbia o la simple selecció natural. Era vergonya!

Amics e amats

“Es donen en tot això unes diferències d’espècie, i tant els nostres amors, com les nostres amistats, són diferents. Hi ha tres classes d’amistats, igual que hi ha tres classes d’amabilitats [d’estimabilitats]. En cadascuna d’elles trobem reciprocitat i amor no secret. Els que s’estimen mútuament volen el bé els uns dels altres, segons la natura del seu amor. Els que s’estimen per la utilitat no s’estimen per si mateixos, sinó amb l’esperança d’obtenir de l’altre algun bé. I el mateix ocorre amb els que s’estimen amb vista al plaer; no estimen les gents de talent per les seves qualitats, sinó per com els resulten de grates.”

(Aristòtil. Ètica a Nicòmac Vlll, 2 i 3)

Ara mateix, un gegant imparable – penso en  el ninot descomunal  de Michelin dels Caçafantasmes-  ha pogut amb el pudor i la gelosia de sí. S”inicia un intercanvi brutal d’intimitat que arrabassa totes les reticències. Un intercanvi brutal d’intimitat, quasi seminal, que altrament només haguéssim rebut o tornat a  amics o amats. Aquelles amistats tan lligades en qualitat a la virtú, i en nombre  als dits d’una  mà.

Però arriba Facebook i es redimensiona el concepte d’amistat amb molta lleugeresa.  O només la paraula, diran alguns. Només és que es fa servir  “amistat”  de manera molt laxa.  Però és gastant l’us de les paraules que s’arriba a les mutacions dels seus sentits i, posteriorment  a la substitució dels seus referents per una altra cosa:

Atenem que s’agreguen persones que passen de ser figurants de carrer, de pati, de bar, de passadís a “amics”. Alguns hi tenen un pessebre de més de 500 figuretes. Suposo, espero, que ja es noten les diferències i que el que passa,  s’acosta més un petit plaer molt semblant al que es genera jugant amb algun simulador de vida. Suposo que, de la mateixa manera que ho sentim  fora de la xarxa, aquí també se senten les diferències amb l’antiga “philia”, tan útil com un mirall per l’ànima.

Estàndard
literatura, vida quotidiana

Fantasmades


Quan un la dinya sobtadament. Quan mor sense haver fet massa res de bo a la vida. Quan té la sensació que la seva mort ha estat menys estúpida que la seva vida. Quan, en definitiva, un creu que li queda algun o molts assumptes pendents, aleshores esdevé un fantasma.

Jo en conec uns quants de fantasmes. Jo mateixa, alguna vegada he hagut de morir una mica per ser-ne durant una estoneta, per conjuntura. I ja us dic que hom no pot sentir-se gens bé essent una ànima grisa.

En Manel, el fantasma de la meva oficina,  deu haver mort fa poc perquè sembla que té molta pressa en deixar-ho tot enllestit. Enllestit per la gran ascenció a la dreta del pare. El noi ja ho vol de deixar de ser un fantasma, tan sols li caldria una pàtina d’humiltat i una mica de pregària. Però en Manel no pot deixar de dir fantasmades. Perquè ser un fantasma no es tria. Ve d’un poc afortunat creuament seminal dels progenitors i es perllonga després de la mort.  

 A poc a poc es va fent més transparent als ulls de tothom. Perquè el vegin s’ha de cobrir amb un llençol. Perquè el sentin ha d’arrossegar uns griells. De tant en tant i per casualitat, algú li escolta alguna fantasmada i es veu més a prop de la glòria.

Però  el que ell no sap i jo sé, perquè una té contactes celestials de primer ordre,  és que als que han estat fantasmes no els volen enlloc.

Al paradís ja van quedar amb les aureoles plenes d’haver d’aguantar els primers fantasmes prehistòrics. Que si he mort un dinosaure amb la punta del dit petit. Que si he fecundat a tres femelles alhora. Que si he inventat el foc… i un cop mort,  vaig haver de tornar per ensenyar-los a utilitzar-lo!

A l’infern, d’altra banda, no hi podien estar. Els fantasmes trencaven els nivells òptims de justícia equitativa assolits després de mil·lenis. Un fantasma no era cap criminal, cap mentider, cap fan de Julio Iglesias. Ni tan sols havía vist mai Dirty Dancing.   

Ja ho deixava clar Foucault,  un dels habitants més enraonats de l’ultratomba:  o s’és malalt o s’és sà; O s’és criminal o no se n’és. Però crec que a un fantasma, no se’l pot ni vigilar ni castigar, que ja té prou pena.

Segurament els buscaran una parcel·la al llimb, si és que l’església no l’ha suprimit seriosament. Alguna cambra hermètica i degudament segellada on es puguin explicar grandeses espectrals, in aeternum, mentre es pensa on se’ls col·loca, amb misericòrdia.

Estàndard
literatura, vida quotidiana

Tírria animal


La Geraldine té fòbia  als gossos. Cada dia, quan torna del taller, fa el mateix recorregut per arribar a casa. Cada dia però, li està costant més recórrer els 500 metres que hi ha de la parada a casa sense haver de tenir múltiples encontres amb algun cà.

Ahir mateix, un canitx-amb-vella-sense-vell i una cadena amb triple xiuaua. Seguidament, un gos-cavall, d’aquests que ara en diuen gran danès però que tothom hi veu Scooby Doo. Un chow chow amb un estilisme molt semblant al de la seva propietària, segurament clienta de Llongueras. Un senyor molt de la selecció espanyola amb un rotweiler. Un gos sense amo, un amo sense gos. Un sant Bernat  ensumant el cul d’ un carlí (el que és més gos que carlí) que alhora la fa petar amb el gos d’aigua de Schopenhauer. Ah! i  un alaska malamute amb trineu.

És comprensible. Per ser un bon ciutadà, s’ha de conduir qualsevol símil de Hummer i anar a comprar llenceria a Blonda. També  cal tenir animal de companyia. Tan se val si el que es tria per animal de companyia és un gos especial o una persona qualsevol,  farà falta exhibir-los.   Però la cadena de gos ofereix un plus que no el bracet de marit. Ho diu l’ampli somriure nuclear que mostra  la pau interior que només s’assoleix passejant el gos.

Ara bé, a la Geraldine  li costa guardar la compostura cívica  davant aquest espectacle. Però és que el  el cor li crema. Perd el món de vista i vol fugir mentre els vianants se la miren amb una mescla de curiositat i indignació.  M’estreny la mà tan fort que em faria suc de mà. Però finalment, el primer gos passa i ella somriu, d’alleugement, de plena felicitat, sense compostura.

Estàndard
vida quotidiana

Mar de ojo


Avui és un d’aquells dies en els que l’infortuni mostra que existeix. No faré un inventari dels fets desgraciats que s’han passejat agafadets de la maneta i de dos en dos, pel meu dissortat dimarts. Jo no sé si passa el mateix amb la bona sort, encara no he tingut el gust. Però si d’una cosa n’estic segura, és que la mala sort és causa i objecte del meu estat i que l’home que vaig insultar ahir era gitano.

Encontres a la Zona blava

Era dilluns i jo els dilluns no aparco bé. Feia una calor de pataleta de mes d’agost que es nega a desaparèixer. Acabava de fer la darrera maniobra per intentar encalçar el meu cotxe de peu de germastra a un lloc de peu de princesa. Era dilluns i jo els dilluns sóc més antimonàrquica que mai.  Acabava de fer la darrera maniobra per intentar embotir el meu peugeot de l’any dels jocs olímpics, quan em vaig adonar que l’ocupant d’una furgoneta m’havia estat obserbant durant tot l’aparcament. Baixa el conductor. És  un home prou gros com per fer cansar qualsevol vehicle, de faccions fosques, amb una al·lopècie indigna, mal portada. Somriu varonilment i sentencia (com només saben sentenciar els homes respecte les dones i la nostra competència al volant):

– ¿No has aparcado del todo bien, no niña?

-I vostè no porta la clenxa molt ampla ?

Era dilluns i devia ser dels dies que aquell home era misericodiós amb la vida de les noies temeràries. Es va limitar a proferir-me una mirada d’odi i a moure el cap com fa l’Aznar quan es vol col·locar airosament la cabellera. La seva caballera imaginària que jo havia insultat.

Avui he comprès que aquell era el gest per iniciar un procès màgic  només conegut pels seus efectes: la meledicció gitana. És l’anomenat “mal de ojo” administrat per un  poble que té fil directe amb la fortuna -amb la dels altres, és clar, perquè sinó serien sedentaris i suïssos o andorrans-. 

Tot plegat, inisteixo,  és per dir que s’ha de tenir molta cura de proferir-los-hi cap falta. La susceptibilitat d’un col·lectiu en contacte amb la providència  no és una cosa per fer-ne broma. 

Ull amb la manera com anomenem gitano a un gitano! Diem-ho amorosament. Tinguem especial prudència amb com hi interaccionem. Que us volen endossar romaní? somrieu i feu-ne un ram! Que us volen regalar una mogeta màgica? Mostreu-vos agraïts amb la seva sempre gratuïta generositat i compreu-n’hi tantes com per fer-ne un estofat! Que us diuen que no volen monedes per haver-vos llegit la mà, que les monedes porten mala sort, que volen bitllets… feu-els-hi cas, és que les monedes en porten de mala sort! Doneu-els-hi tots els bitllets que porteu a sobre, per l’amor de Déu! És de justícia!

 

A la Vanessa Heredia. La meva amiga.

 

Estàndard
estètica de la fotografia, literatura, vida quotidiana

Llepar una granota


Estimat J-E-G-S.P. És perquè et tinc en molt alta consideració que et previnc d’aquesta lectura. No llepis mai una granota determinada al·lucinògena, perquè fliparàs en colors. No llegeixis mai un post escrit amb voluntat aclaratòria, perquè en mi això sol ser una dissertació d’imaginari mediocre, un garbuix retòric, al·lucinògen.

No veuràs massa dracs verds i vermells quan acabis.  No cantis victòria perquè no se’t revel·larà que et perds (o que guanyes) amb el teu estrany daltonisme. Però si que et quedarà aquell deix d’absurditat que sol quedar amb les al·lucionacions.  La sensació que et sol quedar quan les imatges s’engrunen per l’aparició decepcionant de la realitat. Quina pocasoltada perceptiva! I l’absurd d’això, ja ho veuràs, ha anat sorgint en relació a les meves ganes de deixar-ho tot massa clar a la vida i massa poc clar en l’escriptura.

Hauràs vist algunes fotografies als àlbums que penjo a la comunitat Facebook. Allà n’hi ha una – sí, la que és just després de la de la tomba de Benjamin-. És la fotografia del dia que vam anar a fer la primera volta al bosc. Una mà prou desenfocada, perquè sembli la meva -en realitat era la teva- sostenint una granota al palmell estès com una patena d’església.

La granota, resignada i llefiscosa, amb la mirada sempre avorrida de nostàlgia o d’alguna cosa que no acabem d’imaginar-nos mai prou bé, és punctum i studium alhora. Fereix l’atenció com un animal tan refotudament fastigós pot continuar tenint certa dignitat monàrquica -la més sorprenent de les dignitats-.

 I estesa al palmell d’un gegant encuriosit sap, segurament per aquella saviesa arquitectònica de l’instint, que la seva mare, la seva sogra i el seu tiet Josep-Maria -altrament un nom poc apropiat per una granota- en algun moment de la seva vida van ser llepats per algun cumba, desmembrats pel mindundi del restaurant “La granota” o simplement oberts en canal pel bisturí del coneixement.

D’altra banda, a mi només m’interessava aquella fotografia pel peu d’imatge hi volia col·locar. M’havia passat pel cap que aquell era un bon moment per una gran declaració romàntica. El peu de fotografia feia així:

“aquest és en J-E-G-S.P abans de ser en J-E-G-S.P”.

 I el meu jo Monegal diu: Aaaah! Amb això vull dir que concebo el meu xerit com un príncep Blau.  Ahhh! Em creia haver fet la gran picada d’ullet a la tradició cultural de la meva generació. Em creia haver fet una declaració pública d’amor sense precedents en les declaracions públiques d’amor sense precedents.

No vaig poder esperar a l’endemà quan et vaig fer notar que havia penjat aquella imatge amb aquell peu de foto. Perquè flipessis en colors. Perquè s’et posessin els ulls de Heidi i m’estimessis com un príncep Blau sota la llum d’una farola.

La sorpresa va venir quan em vas dir que l’amfibi que apareixia a la imatge no era una granota, sinó un tòtil.  Després de tot, benvolgut estimat,  t’havia dit ex-tòtil  i amb això t’advertia com t’adverteixo al principi d’aquest post, que si mai reps de mi un antipetó et convertiràs de nou a la teva naturalesa originària, amfíbia,  tòtila.

Estàndard
periodisme, vida quotidiana

Dret d’admissió a les portes del cel


L’homòleg de Sant Pere a les portes del cel terrenal  deu ser borni. Ja deia Plató que tot allò que contenia aquest miserable món de simples aparences, era vague, imprecís, defectuós, una ombra tremolosa de la seva projecció ideal al cosmos eidós. 

Tenim dos porters. A un no li cal moure’s, perquè és a tot arreu. L’altre va amb papamòbil. Un va ser home i primera pedra. L’altre deu tenir pedres als condutctes biliars. I no continuo perquè les comparacions són odioses.

 Continuo. Si a les portes del regne del cel -allà entre els núbols, uns metres ençà dels àngels idiotes addictes al Philadephia – hi ha Sant Pere decidint qui entra i qui no, aquí a baix o, més ben dit, aquí al mig, hi ha el Sant Pare decidint a qui rep i a qui no.

 Ho diu  el titular de la Vanguardia:”El Vaticà es nega a acceptar ambaixadors divorciats o gais”.

Exclusió, inclusió i universals

Acabo de sortir de la meva sessió diària de catequesi constatant que potser he tornat a entendre malament alguna cosa.   Allà, a la rectoria,  el mossen Ramon -un noi dins el cos d’un vell o un vell dins el cos d’un noi,  rosat, amable i amanerat-  ens explica que el regne del cel a la terra és bàsicament inclusió, comunitat, amor. Crec que ell s’hi inclou. Crec que ens hi inclou a nosaltres.

Però si tenim en compte la finor diplomàtica de l’església, s’hauran d’afegir algunes clàusules addicionals a  les cantarelles missaires a l’estil de: “L’esperit del Senyor vindrà a vosaltres. No tingueu por -seglars, que no viviu en pecat, heterosexuals declarats, etc.-  d’obrir de bat a bat el vostre cor al seu amor…”.

Lògica borrosa

 Seguidament em ve al cap un reportatge del mestre Miquel Calçada parlant amb un professor de lògica borrosa. Aquella secció concreta del coneixement em va fascinar. Tant que no recordat mai  clarament cap punt de l’explicació del catedràtic entrevistat. Suposo que deu ser per això que l’anomenem”lògica borrorsa”.

Però avui, llegint això del Vaticà, he recordat  nítidament què vaig entendre. Premises, claudàtors, supòsits auxiliars, equivalències, inclusions! S’Obren davant meu els fars antiboira de l’obvietat!

Si   “El Vaticà es nega a acceptar ambaixadors divorciats o gais”

i     “Existeixen membres de l’església divorciats o gais”

i, també, 

“Existeixen membres de l’església  pedòfils, pederastes, sàdics, massoquistes, zoofílics,  altruïstes, bipolars, dones, negres, de l’espanyol i que, a part de tot això,  els agrada en Joaquín Sabina”

Aleshores,

” Tot l’univers de brillantors eclesiàsiques fa sistema amb l’estupidesa humana”.  QUED!!!

Estàndard
literatura, vida quotidiana

La fi del món i Homer Simpson


  

Crec que finalment no hi ha hagut cap cataclisme. A la superfície deuen haver celebrat la Diada amb normalitat. Però fa uns dies tenia el ferm pressentiment que el món acabaria absorbit pel forat negre que generaria l’experiment de Ginebra.

Va ser només quan vaig sentir el clic metàl·lic de la balda de seguretat, que em vaig adonar que si un forat negre absorbeix fins i tot la llum, també s’empassaria el búnquer on ens estavem tancats en Sebi i jo. No sé com l’he pogut convèncer, però crec que en aquests moments em té bastanta tírria.

Sempre hagués volgut assemblar-me a qualsevol heroi dels llibres. Com aquells que apareixen al Mecanoscrit o a El dia dels Trífids. Però en aquell moment em vaig assemblar tràgicament a Homer Simpson.

I aquí tancats per sempre per una solemne bestiesa, només patim perquè aquell refugi no té cap balcó per poder-hi penjar la senyera. Quan sortim d’aquí, d’aquí un parell d’anys, serà el primer que farem.

Estàndard
periodisme, vida quotidiana

La partícula de Déu


Una màquina gegant amb una quatitat de ferro més gran que la tour Eiffel. Una màquina gegant a 140 metres sota  terra. Milers de quilòmetres de cables. Imans superconductors d’uns 15 metres de llarg, un total de 1200. La planta criogènica més gran del món demà es posa en marxa. Imaginem-nos -270 graus. Tot en repòs. Zero absolut. Imaginem-nos 10 mil milions de francs Suïssos, que això sí que costa d’imaginar.

Feia molt temps s’esperava això. Una espècie de síntesis del que passa al món subatòmic. Diuen. Diuen que quan els protons xoquin allà,  xocaran de manera bastant similar a com van xocar durant el big bang. I diu el meu cosí, que és bastant més científic que jo i que es pregunta més sovint per l’origen de l’univers i la constitució de la matèria, que ens n’anirem tots a tomar vent. Demà potser el món s’acaba. Un forat negre gegant ens engolirà a tots cap el que era Ginebra.  Per si es dona el cas, vaig a emplenar la nevera.

Ha estat un plaer.

Estàndard
literatura, vida quotidiana

Elogi al buit cerebral


No tinc cap mena d’excusa amb prou cos per justificar que no hagi escrit res en dies. De fet és que he tingut molta feina llegint post de blocs veïns que escriuen que no podran escriure durant dies, el seu “tancat per vacances” també me’l faig meu.

Tot l’hivern se’m congelava el doll de salivera només de pensar en les innumerables hores lliures d’estiu. Temps que podria dedicar a escriure, fins i tot posts, a acabar projectes, a rescatar notes de per tot on les havia anat deixant, fent us precís de la meva imprecisió alhora de recordar l’estructura de l’ordre. 

Però la rècula de papers cargolats dins de bolssos, tickets amb anotacions sobre personatges, “xibatos” de paquets de tabac botits de notetes sobre localitzacions… tot allò em va fer pensar que aquells objectes havien estat escampats pel diable i que el diable tenia en ment un projecte per mi.

Jo suposo que ser víctima d’un projecte infernal és prou excusa per no haver escrit res durant tant de temps. Per haver insultat la constància i oblidat durant uns dies el grau d’obstinació per l’escriptura que em feia sobreviure, entre d’altres obstinacions patògenes o amors, durant l’hivern. Ser víctima d’un projecte infernal narcotitza prou efectivament la meva mala consciència.

El pla diabòlic és incòrrer en l’arrel de tots els mals. El desordre. Així que fa uns dies, es va posar en marxa la maquinària de la pulcritud i la santedat en mi. He esventrellat els armaris, ho he capgirat tot per veure com està muntat plantejant-me com és possible que  suporti tant contingudament, el caos.

Lògicament és culpa dels mobles. De la seva estructura i disposició malintencionades, sueques. Així que, els que ho permetien, han estat deconstruïts i recol.locats. La roba, ha sortit de racons inconeguts i s’ha anant apilonant fins a no deixar entrar ni un alè de llum per les finestres. I així, entre una atmòsfera bastant saturada de pols i naftalina, he trobat el meu equilibri.

És aquest el tipus de recolliment l’ambient adient per escriure? Susana Tamaro l’adscriu als climes nòrdics. Bé, ella diu que s’escriu bé perquè a fora hi fa fred i a dins s’hi està bé. No com a l’estiu que el cap i els dits s’entumeixen. I acabes fent endressa per avorriment de tu mateix i relegues tot allò important per quan tinguis poc temps per perdre.

Estàndard
vida quotidiana

mims, gitanes i mutacions


Que a Granada no hi fes calor a l’estiu era anòmal. Allò normal un juliol qualsevol hauria estat, passar calor i passejar pels carrers, bàsicament, reptant. Però realment s’hi estava molt bé i hom es podia permetre el luxe antinatural de passejar, tranquil·lament. Suposo que per aquest motiu la gent es mostrava lleugerament més atordida que de costum i badava pels carrers com si descobrís cada cosa per primer cop.

Hi havia una estàtua humana que no sé ben bé què  feia i molta gent atrinxerada al voltant seu. Va ser massa tard quan em vaig adonar que el que feia, ben bé, era fer de mim. Aleshores portava 389 dies sense cap crisis.

Alguna cosa va començar a  bullir dins meu i estava a punt d’aflorar el monstre verd i desmesurat que porto a dins. La massa ( la mateixa que apareix quan surt l’Anna Obregón  per la tele, sense voler).

Seguidament, aplico el protocol de crisis. Aparto de mi el meu nòvio pel seu bé. Li dic que l’estimo i em li dic adéu amb un to molt americà. Comprovo amb els últims esforços de consciència que porto, com a mínim, calces i sostenidors prou elàstics per contenir el rubor de la transformació que el meu cos està a punt de sofrir. Les varius se m’inflen com amb bufador. Tota jo sóc un capil·lar sanguini que batega en verd radioactiu. Els coloms paren de volar i les orenetes es caguen a sobre.

La gent que s’acumulava al voltant de l’actor repel·lent, es desplaça i s’amuntega, a una distància prudencial, prop meu. A aquell mim li esperava una fi horrible i l’incaut no parava de fer monades. Ara es porta la mà a la boca amb un gest de sorpresa. Ara fa veure que fuig de mi davallant unes escales fictícies. Ara fa veure que és un arbre. Ara una tassa. Ara una tetera. Una forquilla. Un cullerot.

És en aquell precís moment, quan tot està a punt d’esclatar, que dues gitanes apareixen del no res i  m’escombren la cara amb una branqueta de romaní. Quan torno a mi, me n’adono que la munió s’ha dissolt en intuir-les i que el meu nòvio em saluda amb cara de circumstàncies darrera la seguretat dels vidres d’un aparador. El mim és al seu costat, palpant-los com si no hi fossin. I la gitana ja m’ha agafat la mà.

–         No te voy a cobrar nada bonita -diu mentre va fent històries rares amb el romaní i la meva cartera-

–         No quiero-no quiero, no tengo nada… yo… gracias… No…er…déje éste romero…no, no… (és imparable)

–         Ai que presiosidad que niña, tienes alguien que te quiere mucho y tu madre te quiere mucho y… has sufrido mucho verdad? Pues vas a sufrir más porqué vas a tener tres hijos muy fuertes con aquel payo de detrás del cristal.

Detras del cristal sólo quedava el mimo. I els músculs s’em van quintuplicar en volum i el meu cos va prendre les formes exquisides dels cossos preparats per la violència. D’un cop de cap nuclear vaig estabornir la gitana.  Proferint crits de ràbia i desesperació animals, vaig abandonar l’escena i vaig fugir camps a través recorrent, es veu, la península a una velocitat supersònica. Avui m’he despertat completament atordida a casa meva. No subestimeu mai la força combinatòria de l’ovulació,l’estrès i la temperatura. Aprofiteu les vacances per relaxar-vos. Molt.

Estàndard
periodisme, vida quotidiana

Petita història d’un espasme


SOROLLS HUMANOIDES

Charles Osborne (1894-1991), va tenir singlot durant 68 anys seguits. Més concretament, des del 1922 fins el 1990.  Ell va ser l’home amb l’atac de singlot més llarg registrat a la història dels espasmes.  Va començar a principis de segle, amb uns 40 singlots per minut i va anar disminuint la mitjana fins no fer-ne cap. L’any 1990 Charles Osborne, va parar de singlotar i al món es va fer el silenci.

Crec lleugerament que a ell i a la seva dona Wilma, els hagués agradat no haver de sortir al llibre Guiness dels rècords. Haurien preferit dur una vida solitària de sorolls corporals o, si més no, puntualment concorreguda  d’aquells trons malsonants però graciosos, prou habituals a les atmosferes matrimonials, quan hi ha amor, és clar.

Diuen que el singlot ve quan s’irrita el diafragma, un òrgan que, altrament, sempre funciona a la perfecció. El diafragma s’irrita quan mengem massa o massa de pressa (o les dues coses), quan tenim l’estómac o el coll també irritats, quan estem nerviosos o excitats i quan Venus irromp l’òrbita de Saturn.

Crec més en això últim perquè diuen també que és un vertader misteri què provoca el singlot i, encara més, què el fa marxar.

Beure un got d’aigua freda com si ens hi anés la vida, sense respirar, d’un sol trago. Que algú amb bona fe et faci un espant mortal. He vist la teva xicota amb la cara enganxada a l’aparador de pronovias de Plaça Catalunya. Mira! Aquest drap no és la teva samarreta dels Ramones?

Venen a ser uns remeis bastant efectius normalment. I crec que he descobert la seva naturalesa maligna. Aquests consells, no són cap cura perquè en realitat són espasmes que tapen uns altres espasmes. Vegem-ho.

TACA D’OLI I TACA DE CAFÈ

És com deia el mestre Perich. De la mateixa manera que una taca de de cafè es treu si hi posem una taca d’oli, un espant silenciarà un singlot. Però el singlot correrà per sota l’ànima per sempre, com una ombra somorta de l’espasme triomfant que va ser.

L’home que un dia se li va troncar el singlot amb un espant, serà doblement desgraciat, fisiològicament parlant. Tindrà una taca de cafè sota una taca d’oli.  I és clar que allò ja no serà mai més una taca de cafè! Serà una taca d’oli cobrint una taca de cafè. Pensem-hi perquè l’abast de la metàfora preciosa és molt greu!

EL MAL QUE FA LA FILOSOFIA ALS ÒRGANS DEL COS

Què devia passar el maig de 1922 a la vida d’Osborne? Quin devia ser el desencadenant del singlot que l’acompanyaria durant 68 anys? Avui he estat realment abstreta pensant en la quotidianitat d’aquest pobre home. Jo amb el meu minúscul i passatger flat misteriós de costella -que ja en sentirem parlar-.

 Donant-li voltes he arribat a la conclusió que a en Charles O. li va passar una mica com a l’àvia del meu amic J-M G-S. L’àvia del meu amic ho tenia tot girat. El cor a la banda on no havia de ser, el fetge seguint el cor a aquell costat de cos… La professió mèdica auscultant  un mort vivent. Un viu que contradeia els manuals d’anatomia bàsica… En fi, des del judici de la majoria, l’estranyesa era la mateixa que produïa el cas Charles O. (amb la diferència que l’àvia del meu amic no molestava a ningú bategant des de la dreta).

Què tenien? Un funcionament normal dels òrgans interns i una mala interpretació de l’estatus categòric dels òrgans en qüestió: Els òrgans amb vida pròpia havien decidit portar la contrària i esdevenir superòrgans, situant-se més enllà del funcionament moral de la resta d’òrgans del cos. Era evident que aquells òrgans, havien llegit Nietzsche.

El cor de l’àvia de J-M G-S bategava amb autenticitat, perquè el seu estat de bategar-des-de-la-banda-que-no-toca, havia estat escollit pel cor en el moment de repartiment de bandes de cors en projecció. En cap formulari hi havia escrit: “triï la casella de la banda contrària. Hi havia només: “colesterol o cardiopatia”, aorta histèrica o ventricle depressiu”. El cor va transvalorar! Així, el diafragma del rècord Guinnes dels espasmes, s’espasmatitzava perquè espasmatitzar-se era la seva manera autèntica i superior de discórrer.

Però  continuo preguntant-me: ¿Què devia passar  el maig de 1922? Com devia ser l’anunci, el migdia, el cop de martell, l’espant benvingut però dolorós que va fer canviar la manera de respirar de Charles O.?

Osborne era un home tranquil, ferm i constant. Amb la seva fermesa, tranquil·litat i constància guiava els passos dels seus amics i coneguts. De fet, abans del gran dia, Osborne era conegut com Charlie el gurú diapassor. Amb aquest apunt vull dir que no va ser per cap estat nerviós ni per cap excitació que el singlot hagués aparegut. Charles O. ni s’excitava ni es posava nerviós, mai.  Devia ser una altra cosa, un contraespant prou important, un got d’aigua prou freda i ràpida com per generar un singlot quasi etern.

De totes maneres, la història del singlot s’acaba tràgicament quan el diafragma se n’adona, 40 anys més tard, que està ben sol. Que aquesta mena de respiració tallada per l’hip agut i perseverant de la revolta, només li ha dut solitud improductiva. Que no hi ha res més bonic que adormir-se sentint com una altra respiració s’acobla lentament a la teva i això, Charles Osborne, ho va sentir ben poques vegades. Hip!

 

Estàndard