dones!

Danaide 1


a-bad-woman-feeling-good-blues-women-who-buzzy-jackson-hardcover-cover-art

Diu el mite que al regne d’Argos es van convenir unes bodes amb el d’Egipte per segellar la pau. Cinquanta filles, les Danaides, per cinquanta egipcis. El rei d’Argos, però, era un cabronàs i va decidir ordenar a les seves nenes que assassinessin als seus marits.

I Totes van pelar els seus marits. Però una no. Totes van ser castigadíssimes a l’Avern. Una se’n va lliurar. Hipermenestra, la germana gran de 49 homicides debia tenir algun gen que la feia diferent a la resta: El gen de la desobediència.

D’altra banda, no seria gaire apropiat dir que aquella família, estadísticament parlant, portés a la sang això de matar: Totes les homicides ho eren, de fet, perquè havien obeit son pare. Per tant, no només eren matariles sinó també molt bones pubilles.

Ella, en canvi,  més romàntica que bona filla, es va enamorar de l’egipci 50 (o això vull imaginar-me) Diuen que va ser perquè ell la va respectar durant la nit de noces… I això és el més estrany del mite. Decideixes no pelar un paio perquè no es vol ficar al llit amb tu? Quin recargolament tan poc africà! Per això penso que la desobediència es deu a una raó  intercontinental: El ressentiment.

Segur: La Danaide gran i rara estava dolguda amb son pare, el rei Danao i per aquest motiu va desafiar les seves ordres d’assassinar l’Egipci número 1, l’eunuc afortunat. Em ve lleugerament una idea de perquè la noia es va rebel·lar amb el monarca. Pensava: Quina necessitat hi ha de tenir 50 fills? que no en tenia prou amb mi? tan poc perfecte em trobava el pare que havia de probar-ho 49 vegades més? Ah! Per l’avi Poseidó! El pare no m’estima! QED

Ui, les senyores! ja les fem aquestes coses!

Estàndard
Uncategorized

La pell de la ciutat


poesia paret

I l’àvia finalment va dir: Quina guixada més maca! Va aixecar el bastó cap a les lletres que suquejaven regalims de pintura negra i, mentre resseguia la grafia entonva els versos: “Tenim la raó contra lladres i bords…” Pica a terra amb el bastó quan acaba: Sí senyor, quina guixada més maca! Es nota que els bàndals d’avui han anat a la universitat. Que la gent que hi ha als bancs i a les places parant el sol entre setmana són gent amb mollera! No, àvia– li dic. Aquests no són pas els del reportatge d’ahir, són els de l’Assamblea, veus?, aquí signen” –Tant se val nena, contesta. És poesia a les parets. Si s’ha d’embrutar, a fer-ho bé!- Aixeca el colze i se’l posa en forma de nansa perquè l’agafi. A l’altra mà, pren el bastó com si li fes nosa.- Aviam si trobem un altre mural d’aquests de camí a casa.

Estàndard
personal, vida quotidiana

La papallona


bedlam-in-north-yorkshire

No puc deixar de pensar l’estrany magnetisme entre petites causes i grans efectes casualment personals que ha anat tenint Bedlam. Un dia les enumeraré i potser n’hi ha per un altre llibre. Per exemple, avui, la primera cosa que faré després del tragí fantàstic d’ahir és arribar-me al SEM SDI de l’hospital de Sta Caterina, amb la Geraldine. La noia a qui dedico això que vaig escriure. La noia que m’ha acompanyat des de sempre a veure el món amb uns altres ulls, els ulls més que privilegiats de la supernormalitat. Tu voles puntejant, Din, a través de totes les coses, d’un objecte a un altre, ordenada i simètrica, tan igual a tu mateixa. Fins ara!

Estàndard
dones!, vida quotidiana

Anar tirant


Screen_20Shot_202012-04-19_20at_2009

La Marta M. va prendre aire i es va dir a si mateixa: “Jo puc.” I com que era una ferma partidària de l’autoconvenciment, va estar-hi plenament d’acord. Feia temps que no conduia perquè sempre l’havia portat el seu marit a tot arreu. Tenia carnet de conduir i se sabia, en prou feines, les direccions de la seva ciutat. Però confiava en l’avantatge de la tecnologia per anar, aquest cop, més lluny. Aniria tan lluny com calgués per demostrar a tothom el seu segon més gran convenciment: A casa hi faltaven complements d’Ikea. Coixins Golhum, moquetes Strumholm i penjadors Billiem. El seu marit s’havia plantat: “Mai més torno a posar els peus a aquest lloc infernal. La propera vegada hi vas tu sola”. I així va ser.

 El problema no va venir en ruta. No en venia cap de problema. Ni bifurcació. Ni desviament. Cap incorporació que l’hagués pogut fer dubtar. De tant en tant, els cartells canviaven d’idoma i prou. I després, només un peatge rere un altre i un seguit d’hores i hores sospitoses que s’encadenaven. Es va fer de nit mentre conduia i això la va fer pensar: Anar de copilot era molt més còmode i feia més curts els trajectes. Trobava a faltar el seu home llavors.

 Però el GPS, amb la veu melosa d’un noi argentí, li deia que tirés recte. Ella estava molt acostumada a obeir i aquella màquina feia tot l’afecte de saber què es feia. La Marta era una fèmina clàssica, d’aquelles que la única cosa que saben fer amb els mapes és tornar-los a plegar bé. Seguir les indicacion d’un jove robot amable li estava resultant aparentment fàcil.

 No sap ben bé quant portava conduint però la veu del GPS li va dir que prou. Que ja hi havien arribat. I efectivament allà estava l’Ikea. Les lletres grogues i blaves li donaven la benvinguda. Però havent aparcat el cotxe es va adonar que alguna cosa anava malament. Tothom parlava suec, no només els mobles. Primer va pensar que era una nova política d’empresa. Després es va adonar que el seu GPS l’havia portat molt lluny, massa i tot.

http://www.lavanguardia.com/vida/20130114/54361901339/gps-confunde-belga-bruselas-zagreb.html

Estàndard
dones!, Uncategorized

bruteja i sigues feliç


Això de tenir fills i fer procrear alhora tot tipus de comentaris al voltant de la seva criança, és inevitable (bé, només això segon). Voldria abstenir-me’n, com voldria haver-me abstingut de penjar fotos personals  al Facebook. Però no puc. Més o menys com em passa amb el turró de Suchard o qualsevol conglomerat calòric fet a base de Nutela i mala llet. Així que avui m’agradaria comentar un article que va passar-me la meva amiga Lourdes, respecte la brutícia i l’esplendor dels nens.

Hi ha tot un moviment que aposta per la lleu deshigientizació de la criatura en pro d’una Gran salut futura. Es diu que “l’exposició durant la infantesa a gèrmens podria preparar el sistema immunològic de cara a prevenir futures al·lèrgies.” Això és el que responc jo quan algú em diu que la meva filla va feta un Cristo.

-La teva filla va fet un Cristo -Diu l’àvia de torn.

-Brutejar és sà.

-Una mica, sí, però tant…

-Bruuuutejar és sà!

Els nens antics

En temps de la meva àvia, un nadó com Déu mana havia de ser, essencialment, gras i lluent.

-Oh! Que grassa i lluenta! –Deia la tieta dels anys 50 mentre pessigava les prominents galtonetes de l’infantó.

Gràcies –Responia cofoia la mare de la criatura dels anys 50 i successius.

En canvi, un nen bonic i sa d’aquesta nostra època, ha de ser tot el contrari: Mat i, si pot ser, esvelt. Això dels saxons, la colònia i les clenxes ja no es porta. S’ha de tenir un nen equilibrat, que no pugi ni baixi de la corba de creixement, que obeeixi a les talles del Zara (les de l’HM no valen, que són per moles sueques). I que estigui brut. Com més brut millor. Res d’esterilitzar el nadó dins una bombolla de pulcritud i santedat. Això era abans. El nen ha de ser un Oliver Twist de cap a peus. Però feliç, és clar.

Així que porteu-lo al parc i deixeu que faci la croqueta al pipican. Que faci uns tastets, de passada. Que llepi el tobogan mentre davalla. Quan plogui, unes quantes travesses de bassa no li anirien malament. Deixeu que noti el crepitar de les fulles a la tardor. Que se les posi a les butxaques, a la boca, a les orelles. És natural i no li farà cap mal, tot el contrari!I, sobretot, mocs. Molts mocs. Deixeu que brollin i fluieixin els mocs, pares i mares. Quan toca el sol als mocs dels vostres fills bruts i sans, una lluentor irisada els sintonitza amb les tendències. Feu-los brutejar i tindreu uns nens sans i feliços.

Estàndard
crònica, vida quotidiana

Digue’m a qui cites


Ahir, mentre portava la petita a l’escola bressol, escoltàvem què es deia al congrés a la ràdio del cotxe. Ella feia cara de pomes agres. Jo també. Quan el ministro va començar a parlar, va fer sonar pets amb la boca -la nena, no el ministre- i jo vaig pensar que la tenia molt ben ensenyada.

Wert va intentar estar menys brau durant la seva intervenció a la sessió de control. Almenys to semblava rebaixat i transcendent, com de mestre zen prenent el té (com el d’Aznar últimament, ho heu notat?). Però ben aviat es va poder  veure que d’equilibri oriental, ben poc: Obrí citant a Sun Tzu a l’Art de la guerra.  Podria haver citat a Maquiavel o a qualsevol altre estratega reputadament despietat, tant se val. Però ja feia acollonir.

Quan jo cito a filòsofs dolentots i efectistes (com Nietzsche, per exemple) és per fer-me la dolenta i la sabuda. Però citar al xinès, a Pla i a Strauss… Quina selecció d’amputacions textuals tan ben trobada!

Pel retrovisor anava buscant la complicitat de la meva filla. La nena semblava abstreta mirant per la finestra.-No perdem el fil, filla! Tu sents què diu aquest carallot? Mentre acusa als seus detractors de practicar els mals usos que ja Sun Tzu desplegava al seu assaig, el ministro es retrata. És com si algú cités Sant Agustí per justificar el regne dels cels… Digue’m a qui cites i et diré com ets -pensava jo tot cantussejant “En Joan petit” per la Jana.

I citava Wert també a un poeta basc i a un escriptor català i parlava català per demostrar el seu gran coneixement i bagatge, per bastir el seu artefacte amb les pròpies eines dels adversaris. I és que ja ho deia l’ancestre de Bruce Lee: “Sempre que vagis a atacar i a combatre, has de conèixer primer els talents dels servidors de l’enemic”. Tots plegats, uns més que d’altres,  s’ho deuen passar molt bé jugant a l’Age of Empires quan arriben a casa.

Estàndard
Uncategorized

Bedlam era sinistre


bedlam_frontal

L’any 1247 s’obrien les portes del que diuen que va ser el primer manicomi d’Europa: L’hospital de St. Mary of Bethelem, avui conegut com a Bedlam.

Situat al sud-oest de Londres, Bedlam acollia, bàsicament, els altres més altres. Els de la distorsió, la vergonya i els parracs. Els que calia cloure i deixar a part. A part de la misericòrida espontània que hi pogués haver pels carrers. A part del trosset de salvació que es bescanviava per aquella misericòrdia. A banda dels ulls de tots, en definitiva, dels únics ponts que els unien amb la resta de la humanitat.

Però ja no hi ha res d’aquest Bedlam aquí. Només un pensament per aquells que un dia es van perdre, per totes les coses oblidades.El que es diu és que, malgrat tot, és possible retrobar-les.

Estàndard
filosofia petita, Les llengües del món i el món de les llengües, vida quotidiana

Catalans, cignes i pollastres


Molts s’afanyen a categoritzar sobre “això que està passant a Catalunya”. Cal posar-hi noms. He sentit, per exemple ”efervescencia independentista” (tots sabem que les efervescències acaben per dissoldre’s) o bé “auge nacionalista” (i corren a comparar-ho amb Satanàs: “Hitler ganó las elecciones democráticamente” deia fa poc la senyora Aguirre, referint-se al poc valor que té la democràcia davant del totpoderós Constitucionalisme.)

Però darrerament les paraules queden curtes i fan falta imatges, metàfores. Com feia Jesús amb les paràboles. D’aquesta manera, els primers analfabets de la fe podien entendre les seves inquietuds.

Ara es veu que hem d’entendre “el caso catalán” com entenia Nassim Nicholas Taleb la teoría dels esdeveniments del Cigne Negre: “Lo que aquí llamamos un Cisne Negro (y con mayúscula) es un evento con los tres atributos siguientes. En primer lugar, es un caso atípico, ya que se encuentra fuera del ámbito de las expectativas regulares, porque no hay nada en el pasado que puede apuntar de manera convincente a su posibilidad. En segundo lugar, conlleva a un impacto extremo. En tercer lugar, a pesar de su condición de rareza, la naturaleza humana nos hace inventar explicaciones de su presencia después de los hechos, por lo que es explicable y predecible. Me detengo y resumo el triplete: rareza, impacto extremo y retrospectiva (aunque no prospectiva) previsibilidad. Una pequeña cantidad de Cisnes Negros explica casi todo en nuestro mundo, desde el éxito de las ideas y las religiones, a la dinámica de los acontecimientos históricos, hasta los elementos de nuestra vida personal.”

Però quines són aquestes “expectativas regulares” de les que s’apoderen aquells que fan servir la teoria del esdeveniments de Taleb? Les seves? Les dels catalans? Les d’un nombre significatiu de catalans? O d’espanyols? De tots? D’alguns? Hauríem de repassar, tots plegats, nocions de filosofia del llenguatge i recordar que, fins i tot la ciència, parteix d’un supòsit no racional que és el principi d’inducció. A partir d’aquí, tota la resta és literatura: Un relat sobre els fets, vaja. Ara faltarà veure qui l’escriu.

Estàndard
Periodisme local, Uncategorized, vida quotidiana

L’ou i la castanya


Avui he respost una enquesta on es preguntava si agradava el cartell de Fires. Evidentment, des que pels volts dels anys 80 la meva tieta va obsequiar la ciutat amb el seu, no n’hi ha hagut cap més de tan meravellós. Això és el que faltava a l’enquesta: Un “sí”, un “no”, un “indiferent” i un “no tantmeravellós com el de la Roser Oliveras”.

El cas és que cada any tenim cartell de fires i moment contemplatiu. Després, alhora de fer un judici estètic, el que se sol fer és substituir el comentari per una frase feta. Per no mullar-se del tot, per no semblar un mal bitxo, per ser un bon gironí.

D’aquesta manera podem trobar:

“Què vols que t’hi digui? A tants caps tants barrets!” = Deu haver algú que li agradi.

“Jo d’art no hi entenc pas res”= Suposo que qui hi entengui hi deu saber-hi veure la gràcia.

“És molt modern per mi”= Quines coses que fan avui en dia.

“Entre gustos figues seques” = Quin xurro!

També hi ha qui li agrada.

I l’ou i la castanya d’enguany? (…) Almenys és “diferent”! (o així li diuen)

Estàndard
arts escèniques, Uncategorized

MCBTH: Qui es va menjar el bistec de Laura Palmer?


Ja tenia ganes d’un altre Shakepeare de Rigola. I d’estrenar el Canal. I d’escampar la boira, almenys, un parell d’horetes. Un privilegi en aquests temps de privacions  –pensava tot passant-me  els dits pel folre de la butxaca deserta- . Mentrestant, la veu de la sala anuncia que l’espectacle està a punt de començar, que apaguem els telèfons i que el govern espanyol, a diferència del  d’altres països, ha decidit posar també un IVA astronòmic a la cultura. Que malgrat això continuem anant al teatre. Que gràcies.

Al costat hi tinc una iaia moderna. Al davant, un home enclotat amb cap de bombeta. Dos files més enllà, l’escenari.  I comença a sonar el text perfecte d’Oliva, amb una fantàstica dicció de la majoria d’actors (malgrat algún, que semblava un espontani que s’havia après la lletra i prou). I Lady Macbeth, LDY MCBTH, ja està dient allò seu de: “Vine, nit fosca,i abriga’t amb el fum més fosc d’infern, que el meu punyal no vegi el mal que fa, ni guaiti el cel pel llenç de la tenebra per cridar: “Prou!””. I la iaia moderna fa un esternut tràgic (humit  i explosiu) al clatell de l’home amb el camp de bombeta. L’home que, s’havia estat girant perquè li molestava el vol de la mosca de la darrera fila, el cric crec del terra i els badalls del meu marit. Ara sí que tenia motius per indignar-se. Però l’espectacle continuava malgrat les impureses de la grada.

A mi em costa escoltar el text per les caretes de’n Mickey Mousse, pels shorts setenteros de Macbeth,per la samarreta de Banquo.  Potser estic massa distreta en aquests detalls banals. Potser no sóc tan moderna com la iaia moderna. Sort que arriba la mitja part i em proposo fer una exercici de concentració i neteja. Però després,  la cosa es posa més difcícil: Ja no hi ha l’escenari ple dels arbres de Nadal del xino. Hi ha l’espai nu i concret de la síntesi. En blanc, només una bassa de sang, els morts a punt per parlar, els arbres avançant a fora, els assassins entrant en pilota picada. Aleshores,  la iaia moderna exclama portant-se les mans a la boca: Mira! Adam i Eva!

L’home del cap de bombeta no pot més i s’esmuny a primera fila, que hi ha un lloc buit. Des d’allà pot contemplar, de fit a fit, la grandesa del treball actoral i la sonoritat de les paraules que vibren vellutades. I és que l’últim acte és essencialment espectacular. Lady Macbeth es lleva la vida frenèticament, com un bistec que convulsiona en una planxa de ceràmica. Finalment, Macbeth acaba el seu regnat  tot passejant els remordiments, el nihilisme i els pebrots per l’escenari.

Estàndard
intel·lectuals i mitjans, vida quotidiana

Allò promès


El President Mas ha cregut convenient referir-se al manso de la seva filla com a “promès”. Aleshores, mig Catalunya aixeca una cella. Potser ha intentat fer una traducció radical del “nòvio”, l’ús més comú per a referir-se al paio que s’està amb una noia i que té la intenció d’estar-s’hi amb suposada exclusivitat i, potser  algun dia, formar una família. Ha dit “promès”, tal vegada,  per no dir “parella” i que llavors alguns s’abraonin sobre la paraula, per haver deixat a l’imaginari col·lectiu decidir si tal “parella” és mascle o femella. Per això ha dit “promès”, perquè val més semblar carca que deixar a l’aire massa suposicions.

Ens fixem en el discurs del President Mas fins al detall infinitesimal. En els sospirs, les interjeccions, el gestos, fins i tot en les paraules menys transcendents. Com si en aquestes hi hagués la clau d’alguna cosa.  Fins i tot els més escèptics se l’escolten amb delit. Fins i tot els nihilistes conjecturen. D’altres treuen ferro al moment històric per aportar alguna cosa nova al zum-zum general. (I és que sempre cal algú que trenqui els parèntesis quan aquests s’estan fent tan plens, tan llargs que fan perdre la perspectiva del discurs).

Però Mas es mostra ferm, mesurat, precís, “apassionat i il·lusionat”- diu ell- cap això que s’esdevindrà. Que què s’esdevindrà? La separació (…), l’emancipació (…), la llibertat, la justícia, la restitució dels drets i de la bossa, el retrocés, la negra nit, l’apocalipsi? De tot això no se n’ha promès res. Només hi ha la possibilitat d’una elecció (que ja és molt!) però cap promesa. Després tornarem a creuar deserts coneguts o per conèixer i la filla del President dirà  “sí, vull” potser al manso, al promès o cap dels dos.

Estàndard
Periodisme local, Uncategorized, vida quotidiana

Els senyors de les bèsties


sitter_stay_by_cacodaemonia

Sentir-se propietari d’ algú es veu que sempre ha agradat a l’espècie humana. Des que l’esclavatge va passar a millor vida (o això diuen) han anat venint altres formes de servitud. Però potser la més acceptada és la que exerceixen alguns propietaris d’animals. Alguns que l’entenen com un gran amor i humanitat. I és que és millor persona aquell que té un gos. I és encara millor persona, aquell que és propietari d’un gos i li agraden tots els gossos, tant les merdes que deixen com la companyia que fan.

I no parlo dels meus amics i coneguts que tenen gos/gat/peix.  Ells no t’obliguen a que t’agradi el seu gos/gat/peix. Simplement el seu animal forma part de la seva vida perquè així ho han escollit. Com jo he escollit tenir un fill o viure al camp o no anar a missa. O no prendre més ciclamat. O fumar.

Parlo d’aquesta sensibilitat exacerbada d’alguns que aflora quan els toquen alguna cosa seva. De la seva propietat. Com quan algú critica un fill o algú de la família.  Aleshores volen destrals i s’afilen les urpes. La ciutadania és un concepte que s’esfuma quan algú se li acut fer algun comentari políticament incorrecte, sobretot, dels animals.

I és que es pot parlar del que hom vulgui.  Som tots molt verds. Molt oberts de mires. Molt generosos. Però no podem parlar dels animals d’altri. És com parlar de la mida dels seus membres, de la seva calba o de la seva mare.

CAVE CANEM

Llegia l’article del diari de Girona on es parla d’atacs de gossos a vianants. L’autor, bastant emprenyat, narra amb ets i uts la cossa que li va etzibar al darrer gos que el va atacar. Relata el soroll de la patacada. I carrega fort contra els irresponsables de propietaris que permeten aquest comportament dels seus animals. Tot seguit, un reguitzell de reaccions irades contra el seu article.

No em posicionaré mai a favor de la violència. Però si del civisme del sentit comú. I les persones han de tenir cura dels animals i de la relació dels seus animals amb la resta de persones. I més encara si comparteixen un mateix espai. Ja que els animals que viuen amb nosaltres, recordem, no són éssers autònoms. “Estimen” i són estimats. Ens ajuden a voltes. Ens distreuen. Ens fan la vida una mica millor. Però no són éssers autònoms. Senyors propietaris d’animals: Els animals no són persones.  I no en són precisament perquè ells, aquests que hem escollit que visquin o morin per nosaltres, mai podran decidir de viure d’una altra manera que no sigui aquesta.

Estàndard
vida quotidiana

Abans que el món s’acabi


BLOG_APOCALIPSIS1

Pensava altre cop sobre la inutilitat de les mosques. En quin lloc ocupen a la cadena tròfica. En la seva inesgotable presència. Hi havia d’haver alguna cosa misteriosa en això. No podia ser que per cada una que n’esclafava n’apareguessin dues més, disposades a llepar-li els budells amb aquella curiositat que no més les mosques tenen per a totes les coses.

Aleshores vaig decidir fer un truc a un contacte meu que sovint té el contestador posat.

-“Aquest és un missatge per Déu, nostre Senyor. Senyor, eren realment necessàries aquestes merdes d’animals?”

El mateix dic pels mosquits, els fills de la gran rata que agafen el torn de les mosques quan s’apaguen els llums. Creats, com tantes altres coses, per fer un món complet, el millor dels móns possibles. Un fràgil equilibri d’allò existent que se n’anirà a prendre pel cul el dia l’home, decobreixi com erradicar aquesta plaga.

Mentretant, aquí em veig, pensant totes aquestes frivolitats (per no pensar en com està el pati! que si no dius 4 vegades al dia “com està el pati!” sembla que no ets un ciutadà responsable). Pensant frivolitats no econòmiques doncs, sobre la immensitat de l’univers també. I sobre l’ingravidesa. El temps de la inactivitat laboral dona per molt. Dona per tant, que fins i tot m’atreviria a fer equacions amb el nombre de les meves picades de mosquit, els cadàvers de mosca sota la finestra i la probabilitat de trobar feina abans que el món s’acabi.

Estàndard
intel·lectuals i mitjans, literatura, Uncategorized, vida quotidiana

Tantes maneres de dir t’estimo


Imagen

Als matins sovint poso la televisió com si fos la ràdio. Avui escoltava al Josep Maria Espinàs que intervenia a TV3. Ho feia amb unes quantes plomes de renom de les lletres catalanes, convidades en motiu de la diada per parlar (i es clar que sí!) de l’ofici d’escriure. Tots en deien d’interioritats tòpiques sobre aquesta feina i sobre un dia com el d’avui. Però l’Espinàs m’ha commogut.

La Melero, li clavava aquells dos grans globus verds (als ulls em refereixo) mentre li preguntava si no n’estava cansat de signar llibres per sant Jordi. Suposo que la noia volia fer anar la conversa cap a la mercantilització de la diada. Suposo. Llavors l’escriptor ha explicat una anècdota per il·lustrar què és Sant Jordi per a algú que es dedica a escriure.

Això és Sant Jordi

Una noia embarassada li demana que li signi un llibre. L’Espinàs explica llavors que a ell li agrada saber qui és i què fa la persona per la qual escriu una dedicatòria.

I per qui és aquest llibre?

És pel Joan –diu la noia-

-I què fa en Joan?

En Joan encara ha de néixer –contesta l’embarassada mentre s’amanyaga la panxa dolçament-

Aleshores tots els contertulians somriuen. I l’Espinàs continua:

I per qui és aquest llibre? –Pregunta a un altra lectora que feia cua per a les signatures-

És pel Francesc –diu ella amb  veu ferma-

-I què fa el Francesc?

El Francesc és mort. Cada vegada que vostè ha publicat un llibre, senyor Espinàs, el Francesc li comprava i feia cua perquè li signés. A casa tenim una lleixa amb llibres seus. Aquest any també hi haurà un llibre dedicat al Francesc a la lleixa dels llibres signats per Sant Jordi.

Estàndard
Uncategorized

La millor cosa que et pugui passar és estimar i ser estimat


Amants que correu pel món sense fronteres. Que feu saltironets pels indrets de la cosmopolitanisme. Que us beseu pels bancs dels parcs públics avui més que mai. Que també celebreu Halloween amb la mateixa emoció.  Que envieu targetes amb frases romàntiques, d’aquestes gratuïtes que es troben per la xarxa. Que trepitgeu la floristeria buscant una flor adient (i aquest cop no és per cap mort). Que deixeu anar per la boca les papallonetes de l’estómac avui, dia de Sant Valentí, us desitgem sort si comenceu o per molts anys si continueu. I si no heu trobat l’amor, compreu bombons igualment, la xocolata sempre va bé. Us ho dic jo que n’he menjat molta.

Dels que s’estimen més estimar-se per Sant Jordi, d’aquests que avui aixequen la cella amb aire indiferent, ja els felicitarem aquell altre dia, tan diferent, tan nostrat. El dia que els enamorats es  besen per les rambles i les places, alguns amagats rere un best-seller obert. El dia on s’envien roses vermelles i espigues, a poder ser d’aquestes gratuïtes que es troben per Internet. El dia que s’omplen de sospirs gairebé tots els pits (i aquest cop no és pel Barça). D’aquells d’aquest dia, del dia que s’alliberen les papallones de l’estómac, de  la butxaca i dels calaixos editorials, ja els felicitarem aleshores. Els desitjarem sort si comencen o per molts anys si continuen. I si no han trobat l’amor, els recomanarem que comprin algun llibre, comprar (llibres) sempre va bé. Us ho dic jo que n’he comprat molts.

Estàndard
Educació, pares mares i fills, vida quotidiana

Dir-se Jana


Es diu Jana, no Joana. I no té sant, no. Però potser n’hi haurem de buscar un perquè es veu que hem portat al món una nena desprovista de pàtria concreta, sense referent espiritual -conegut-, com una pregària al buit, com un gos sense amo. I això no pot ser. Així que a partir d’ara haurem de dir:”Es diu Jana. Jana sí, de Joana.”

Però he descobert que així és com es queda tranquil·la alguna gent, sabent d’on ve el nom d’aquesta nova persona. Suposo que si li haguéssim posat un nom que sonés a zulú o suahili, també ens ho preguntarien, però no amb el rerefons obvi a la pregunta: Jana? i quin nom és aquest? voleu dir Joana en realitat, oi? (Com si en haguéssim equivocat o li haguéssim posat un nom fals, un diminutiu per encobrir l’autèntic nom).

He comprovat també que fins que no diem “sí, és Joana”, no deixem de ser observats amb inquietut. De fet, m’estic  acostumant a dir “sí és Joana” amb tanta lleugeresa com quan parlo del temps a un ascensor. O com quan dic salut/Jesús quan algú esternuda. Més precisament, solc dir “Jesús” per als catòlics practicants i “Salut” per la resta de mortals que mereixen contraure un bon catarro per haver esternudat malament, és a dir, sense que algú els tingui en prou estima com per encomanar-los a Déu.

D’altra banda, podria deixar anar tot l’arsenal d’imaginari al voltant del nom “Jana” i marcar-me un gran farol durant aquella estona, anant del pal alternatiu.

I és que vaig  trobar moltes referències a aquest nom en les mitologies de diferents cultures. La Jana islàmica era la protectora dels nens. La Jana grega i romana representava  els canvis i dels nous començaments. Amb aquesta explicació hi lligava la Jana nòrdica, princesa de la lluna. Però no em vull estendre. Totes aquestes Janes, sense excepció, eren variants que m’agradaven molt més que el referent de la meva pròpia cultura.

Podria, d’aquesta manera, donar alguna d’aquetes explicacions quan algú m’ho demanés. Però no vull fer-ho. Perquè falsejaria el record d’uns molt bons moments amb el seu pare, quan feixem una llista de noms per ella.

Finalment va ser Jana i no Jepa, Petronela o Joana. Va ser Jana perquè dir-li així ens agradava i punt. I és que posar el nom a un fill també pot ser un acte no referencial, simple i net, amb tot el potencial d’una pàgina en blanc, si ho voleu. Així, un nom també pot ser només un nom, sense universal, sense pàtria, sense padrí, obeint humanament a criteris estètics.

Estàndard
vida quotidiana

La mosca


Quan veig els gossos particularment agraciats que vigilen casa nostra, penso en La mosca. En aquell gos, pobret, que es posa dins d’una càpsula teletransportadora en fase de probes i que, segons més tard, apareix convertit en el gos-kebab. Pobre gos! Semblava que hagués sofert totes les lepres i es desfés de lleig, d’aquella lletjor que només pot ser donada per la ciència. Una visió repugnant que tinc gravada  la retina des que, de ben petita, vaig veure la pel·lícula.

A la mosca,  amb això que li passa al pobre gos,  podem entendre l’estoïcisme d’alguns animals en obligar-los a formar part de les nostres vides. I és clar, en algun moment o altre,  el món animal s’havia de venjar de nosaltres! Ja ho va fer esclavitzant-nos, al Planeta dels simis. Ara ho fa enviant-nos el Baldrick del seu regne: La mosca.

Per tant, la pitjor sort del film, no la va patir aquell pobre gos, deixalla de la supèrvia humana, sino Jeff Goldblum, el protagonista, en col·locar-se dins la càpsula. A ell, malaventurat, la màquina li va funcionar correctament però, ai las!,  no comptava amb tenir una mosca dins la càpsula.  I va prèmer el botó del desastre. El botó que el convertiria, a poc a poc, en un pecat pels ulls i per tots els sentits, en un incordi per la resta de cadena tròfica, en un assassí de placidesa, en un mosca.

Misantropia

 I és que  a les mosques, ningú les ha obligat a ser-hi. Hom no va a una botiga de mascotes a comprar-se mosques de companyia. Ningú ha anat mai  a la protectora de mosques a salvar-ne unes quantes d’una mort segura. Qui es molestaria a mantenir una protectora de mosques? Quin misantrop tan malvat dedicaria temps i diners en aquests assumptes?  

Perquè odio les mosques i si pogués les exterminaria de la capa de la terra. Les odio, no només per la predisposició a tenir-les-hi repugnància  que el cinema m’ha suggerit . Perquè aquí al camp, la seva presència és constant i pertorbadora.  Hi ha mosques a les parets, cagant-se al silestone, copulant al cim de la torrada de l’esmorzar, passejant-se’m pels dits mentre escric.

De nit, si no hem estat prou previnguts de tancar bé les finestres durant el dia o d’exterminar-les per complert, s’amaguen. Quietes. Fregant les potetes i fent “hehe” en silenci.  Esperen que  dormim una bona estona, que pensem que podem estar tranquils. Van fent tot això en algún lloc fosc de l’habitació i esperen. Esperen a que surtin els pirmers raigs de sol per venir-nos a mosquejar a cau d’orella, a posar-se al cim del nas i de la boca o a fer-te pessigolles repugnants a l’únic dit del peu que et surt per sota el llençol.

Van fent això fins que ens desperten, dues hores abans que soni el despertador. El despertador però, no té la mateixa habititat que tenen les mosques per escapar-se de l’ira de la meva mà estesa. Sempre reben justos per pecadors.

Estàndard
vida quotidiana

La vida al camp


2cb21a1707679535Ara que visc al camp, ara que estic experimentant l’aventura de la vida salvatge, m’agradaria escriure de quatre coses que no poden deixar de sorprendre a algú que pràcticament, ha crescut a l’eixample.

Jo que em creia una mica salvatgina, perquè tenia un avi pagès i sabia diferenciar una col d’un enciam (a vegades). Jo que havia vist escorxar mascotes i les havia retrobat a l’arròs. Jo que m’enfilava als arbres del mas dels avis, on passàvem alguns estius. Jo que pensava tenir un peu a cada món, des que visc aquí em reconec més urbana que un pas de zebra. Que un pipican. Que una girocleta.

 Per això, avui faré una proposta al meu marit.

 Cada setmana s’arriba a la ràdio del poble per parlar d’algun ocell. Els ocells, certament són els animals més bonics que corren pels aires del camp. Els xiscles de les orenetes fan companyia. La puput fa bonic. Les garses et recorden a algun parent que enyores i et fan sentir com a casa. El mussol ajuda a descansar tranquil quan és de nit perquè saps que algú té els ulls ben oberts, que algú vigila en la foscor absoluta de foramuralles.

 A Girona, en canvi, els ocells més comuns solen molestar. I molesten perquè estan sonats. Els estornells psicòpates del bar Núria, que esperen a cagar-se quan hi tens el cotxe a sota. Per no parlar dels maníacs de l’ajuntament, que intenten espantar-los amb aquelles sirenes eixordadores prenuclears. I els coloms, els lobotomitzats cotonets grisos, la majoria pollosos i mutilats, víctimes innocents dels gavians que sobrevolen l’Onyar i la deixalleria amb la mateixa voracitat.

 Li faré una proposta al meu marit, sí. Li diré que, quan se li acabi la llista d’ocells encantadors de poble, pot continuar amb uns altres animals que sovintegen igualment el seu paratge. Que costen més de veure que un ocell. Però que són per tot, com Déu nostre Senyor.  Que t’hi has de fixar. Això, si no es fixen abans ells en tu. Parlo d’alguns insectes. Avui, de les mosques.

Estàndard
dones!, Uncategorized, vida quotidiana

Les males mares


Gènesi

Gènesi 3:16 “Després digué a la dona: et faré patir les grans fatigues de l’embaràs i donaràs llum enmig de dolors. Desitjaràs el teu home i ell et voldrà dominar

Hi ha mares que no estimen als seus fills. N’hi ha que prefereixen obviar-los. D’altres, que els estimen amb desmesura, que els estimen  fins a fer mal. La resta, la majoria, fa un capmàs d’una mica de cada cosa i quan pot. Totes aquestes mares però,  han gestat als seus fills i els han  parit amb més pena o més glòria, complint  allò que Déu, el gran paridor, va deixar escrit al seu més plagiat best-Seller.

Consciència cumba

Ara bé, què passa quan la ciència pot pal·liar “les grans fatigues de l’embaràs” i parir “enmig  de dolors” del part? Doncs que arriba la consciència cumba, la que ha saltat tan enllà de la contemporaneïtat que li ha donat la volta. Aquella que ha arribat a allò que s’esdevingué en un principi i que així ha estat fins fa uns anys, amb l’aplicació  de l’anestèsia epidural. Una consciència  que emergeix descaradament, que va més enllà de l’estètica naturaloide  alternativa, tan trepitjada pel cientifisme durant anys.  Una consciència cumba (deixeu-m’ho dir així) que s’endinsa fins el moll per crear dones “més humanes”, “més d’acord amb la naturalesa”, “més conseqüents amb els dictats del cos”.

 Per prendre’n l’aire, llegiu l’entrevista a  la Laia Terol del punt . Aquesta psicòloga, mestre de reiki (meravellós, certament!) i doula (compte amb el renaixement d’aquesta figura) diu coses molt interessants. D’elles, deixeu-me reconstruïr-ne l’esquema mental que crec que  tanta gent comparteix (o compartim en mesura, si no se’ns imposa):

1.- Parir a l’ hospital, on la dona ha rebut la tirania del gran edifici de la ciència, és una inèrcia del sistema que s’ha de canviar. A l’hospital  se l’obliga a parir estirada. Se li fa, en ocasions cesàries innecessàries- mai més  de les programades, això si la senyora no desembossa. Se l’adorm. Se la tracta com un tros de carn. Se la deshumanitza i el que és pitjor: Se la desfeminitza! (que consti que estic exagerant perquè les hormones em fan escriure així, eh?)

2- Parir és un acte màgic que lliga la dona amb la seva superba feminitat, la que la fa amiga de la lluna, del canvi,  del magnetisme poderós dels pits i les carretes. La feminitat que ha estat castigada des que un tros de costellam capritxós i manipulador  – o un ésser com qualsevol altre, maltractat per Déu i els homes des del principi dels temps- anomenada Eva, la va cagar en nom de totes.

3- Un acte màgic, provinent d’un ésser tan especial, gairebé sobrehumà com és la dona. Dona que ha de rescatar els seus orígens, naturalitzar el seu dolor i desvincular-lo del càstig.

Per tot això,

4-Cal retornar al part natural. Cal fer-nos posseïdores de parir com ens plagui -i ens ha de plaure parir naturalment, és clar-.  Cal ser millor persona, millor dona, millor mare. Cal rebel·lar-se contra allò establert. Cal no tenir por del dolor perquè el dolor ens fa humanes, més i tot que els homes.

5- Conseqüència subsidiària: Com que homes abstrets i dones patidores han de ser iguals als ulls de la mare natura, és necessari  que els  homes comparteixin  part del nostre dolor. Cal, per tant, o bligar-los a empatitzar, fisicament. 

Agafar pels ous al teu marit en el moment del part, ajuda a compartir bons moments

Aquestes són les tesis que van de bracet amb aquesta visió que està prenent força. I està molt bé. Però està més bé l’anècdota imperdible que s’explica a l’entrevista: Com fan servir els collons dels seus  esposos certes dones tribals :” Quan feia la meva formació em va sorprendre la informació sobre una tribu en què en el moment del part la dona està dins la cabana agafada a unes cordes que estira quan li vénen els dolors del part. Mentrestant, l’home és al sostre de la cabana amb els testicles lligats a les cordes que estira la seva dona des de baix. És la seva manera de participar i sentir en la seva carn el naixement del fill. Aquests homes després fan el procés de criança i maternitat del fill”

No m’atreviria a comparar  dolors, perquè em posaria Wittgensteniana. I no vull haver de projectar uns testicles estronyinats en mi per sentir la satisfacció de pensar que el meu marit pot patir dolor, tant dolor com el que sofriré jo quan pareixi. Oh! és que el seu mai serà un dolor productiu! –diran alguns-. Un dolor deslligat de la ferida o la patologia.  Mai serà un dolor lligat al plaer de poder donar vida!

Alcem dones l’orgull de poder sentir aquesta classe de mal al cos i de fer veure que no ens importa ben gens ja que el  vivim amb joia! La mare que us va parir a tots plegats! Segur que si hagués pogut, ja s’hagués punxat l’epidural, abans i tot de concebre-us!

  L’acte més bonic del món

Personalment, deixaré en pau els picarols del meu marit en aquesta ocasió. No només pel bé de la descendència futura, sinó també perquè crec que estem compartint certa tocada de pebrots que ja el fa bastant partícip de la situació.

Estic embarassada de vuit mesos. Fa unes quantes setmanes que assistim a les classes de prepart, les que  solen fer  il·lusió als  pares primerencs.  Unes classes que, malauradament, estan prenent tarannà que no havíem previst.

Sessió rere sessió, amb més o menys subtilitat, s’aposta  per parir d’una determinada manera. Paradoxalment, la més lliure, la que contempla la tota llibertat  de moviment de la dona per parir (fantàstic!), la matera del part natural.

I  ja fa dies que volia escriure d’això, quan, manifestant obertament que preferiria no patir tant i escollir parir amb l’epidural, la llevadora va mostrar l’agulla quilomètrica que m’endossarien per la medul·la,  em va ensenyar el tubet  fàcilment doblegable que podia obstruir-se  i no deixar passar el líquid adormidor; quan em va recomanar una conferència on s’explicaven el perills prou estimables d’aquest tipus d’anestèsia.

 En acabat, una se sent imbècil, poruga,  mala mare i coneix, per si no n’havia tingut ocasió, tots els  papus de la consciència maternal.  A partir d’aleshores, les males mares han d’assistir a classes amb el cap cot i les boques petites (com també ho deuen les que decideixen no donar pit, etc).  Molt em temo, tal i com també m’han apuntat, que quan arribi l’hora i  comparegui a l’hospital, serà massa tard  per posar-me l’anestèsia i hauré de parir com una bona mare, al natural.

Aleshores, si tot va bé i no hem d’acabar derivats a un hospital tirà i deshumanitzant, la santitat pública s’haurà estalviat uns calerons (no serà això, senyors?) i jo hauré esdevingut més feminitzada, més autoconscient, gràcies al dolor que em lliga a la terra (i a les retallades).

Estàndard
art i cinema, vida quotidiana

La fàbrica de xocolata


golden ticket

EL FANTÀSTIC PROPÒSIT D’EXPLICAR-ME A TRAVÉS DEL CINEMA

Les dues coses més bones del món s’ajuntaven en una pel·lícula: En Johnny Depp i la xocolata. Però aquell imaginari americà, m’espantava una mica. Nens ofegats, absorbits, triturats, perduts, dentadures postisses, cases tortes i Umpah Lumpahs. Els Umpah Lumpahs feien molta por. Així que, sortint del cinema, ara ja farà uns anys, vaig decidir suprimir de la llista aquella pel·lícula. No seria entre les pel·lícules que passaria als meus fills perquè coneixessin la seva mare.

Avui però, amb un d’aquests dins la panxa, un fill vull dir, he tornat a pensar en la pel·lícula esborrada i he arribat a una altra conclusió. Refer la llista i tornar a incloure-la. I és que, tants anys deambulant de feina en feina, amb tants llasts als peus (ja sabeu, els de tots els panolis de la meva lleva: Una llicenciatura, un màster i una hipoteca) m’he vist com el nen de la pel·lícula. Menys pobre, però. Menys prima, d’altra banda. Sense avi i sense mentor, no obstant.

LA FÀBRICA DE XOCOLATA

Fabricar somnis, esperar. Pensar en tot allò que a hom li espera després d’haver trencat una galeta de la sort, trobat un trèvol de quatre fulles, trepitjar merda, vessar el cava. Pastelejar una mica la vida amb l’esperança màgica d’un nen. Tot això amb una teula de xocolata Nestlé a les mans.

No podia dormir ahir nit. I la nena del ventre, tampoc. Em deia: “Mare, vull xocolata extrafina Nestlé. Si em dones aquella merda de succedani altre cop, faré que el cap em creixi de tal manera, que te’n recordaràs de mi el dia del part.“ I com a bona mare que ja sóc, em vaig llevar a buscar la xocolata. La tenim en una caixa folrada amb la imatge de la Naomi Campbell. Així, augmenta el remordiment alhora d’escollir el tamany de la porció. O almenys això diu el meu marit, mentre mira la negra de fora la caixa.

Hi havia una teula per encetar. Un lingot vermell fantàstic amb unes lletres grogues que anunciaven alguna promoció: “2000 Euros per a tota la vida.” dos mil euros per tota la vida? Dos mil cada més per a tota la vida! Vaig recordar aleshores un flaix d’anunci d’una velleta a qui li havia tocat el premi l’any anterior. Una jubilada adorable que pintava gerros de flors en un estudi solejat de Madrid: “Gràcias a Nestlé puedo dedicarme a lo que me gusta”, deia mentre somreia feliç entre els seus ciclamens. Malaputa! -Pensava aleshores- Quina sort! -Vaig pensar ahir a la nit- Se m’acaba l’atur just abans no neixi la nena, guanyo el premi i puc, tranquil·lament, viure tranquil·la la resta de la meva vida!

Així que obro l’ordinador, la pantalla il·lumina la cuina fosca. Una mare fent-se passar una gran porció de xocolata per la boca. Introdueix els codis promocionals, mentre espera, satisfent-se l‘antull, l’arribada d’una vida encara més dolça.

Estàndard
Uncategorized

Les aventures d’un home mort


-II-

Les cabelleres dels seus trolls, però, havien estat les úniques notes de color i textura de la seva vida. Trobava a faltar poder acaricia-los el fins, llanosos cabells. Els de color blau, sobretot. Trobava a faltar profundament tenir aquell recurs per a relaxar-se perquè, des que havia mort, no havia pogut descansar ni un moment.

Morir-se havia estat realment esgotador. Mesos de desànim insaciable. sofrint ésser deborat lentament per la frustració romàntica, la pesta que havia actuat sobre els òrgans del seu cos com un exèrcit de termites. El desamor ja les feia aquelles coses, o, almenys això li explicava el troll de color rosa, l’especialita en assumptes del cor.

Compte amb el desamor, Joan, que deteriora.

Però en Joan no va escoltar aquella veu, tal i com li aconsellava el seu psiquiatra. I va morir, completament deteriorat per aquella mescla mortal de nostàlgia i esperança.

Estàndard
Uncategorized

Les aventures d’un home mort


-I-

No esperava trobar-se res més enllà de la vida. La mort, només era aquella secció neta que posava fi al més ençà. Un ençà sense enllà experimentable, tanmateix. Això ho havia sentit a una conferència del mestre Terricabras i en Joan, allò que deia en Terricabras ho trobava molt raonable.

La vida, abans de dinyar-la definitivament -un dia parlarem més estesament de les quasi infinites maneres de no morir-se definitivament- se li havia presentat sense massa estridències. Havia viscut com un home bo, amb reduïdes possibilitats de ser corromput. Vivia en un poble tranquil i era solter. No havia tingut, així, cap persona al costat que l’allunyés del cantó lluminós de la vida.  Ningú que l’esperés a casa a una hora determinada; ningú pel qual deixar el tabac o l’embotit; Ningú que l’impedís tenir la seva col·lecció de trolls, col·locada amb rigor militar, damunt la tele. Damunt el capçal del llit. Al cim de la nevera. A cada lleixa de la seva bonica, poblada casa.

Estàndard
literatura

Dir adéu


Li deia adéu amb la mà, enganxat a la tanca del recinte. Un ull li sobresortia lleugerament de l’òrbita i es va fixar en com n’era de vell. En com el cabells blancs sense matèria li voleiaven com els d’un esperit. I els dits de la mà estesa li tremolaven sabent-se  altrament sol en aquell lloc estrany.

La directora del centre s’ho mirava rere les portes automàtiques de l’entrada. Ella pensava que com podia ser allò. Que com aquella dona, corpulenta de cos i d’esperit, podia no alterar els sensors que obrien i tancaven les portes. Era justament col·locada sota un d’aquests sensors. Un misteri que potser, el seu pare, esbrinaria amb els anys.

Uns moments més tard, giraria cua cap dins i faria la migdiada a l’habitació. Quan es despertés coneixeria alguns dels altres avis. Farien alguna partida de botifarra. Algun dominó. Parlarien de com n’era d’antipàtic José Maurinho i, en acabat, berenarien. Mentrestant, la seva família ja hauria arribat a Girona i respiraria d’esgotament, sense acabar de creure’s de tot la calma i el silenci d’aquella tarda.

Estàndard
Uncategorized

Tírria animal


La Geraldine té fòbia  als gossos. Cada dia, quan torna del taller, fa el mateix recorregut per arribar a casa. Cada dia però, li està costant més recórrer els 500 metres que hi ha de la parada a casa sense haver de tenir múltiples encontres amb algun cà.

Ahir mateix, un canitx-amb-vella-sense-vell i una cadena amb triple xiuaua. Seguidament, un gos-cavall, d’aquests que ara en diuen gran danès però que tothom hi veu Scooby Doo. Un chow chow amb un estilisme molt semblant al de la seva propietària, segurament clienta de Llongueras. Un senyor molt de la selecció espanyola amb un rotweiler. Un gos sense amo, un amo sense gos. Un sant Bernat ensumant el cul d’ un carlí (el que és més gos que carlí) que alhora la fa petar amb el gos d’aigua de Schopenhauer. Ah! i  un alaska malamute amb trineu.

És comprensible. Per ser un bon ciutadà, s’ha de conduir qualsevol símil de Hummer i anar a comprar llenceria a Blonda. També  cal tenir animal de companyia. Tan se val si el que es tria per animal de companyia és un gos especial o una persona qualsevol,  farà falta exhibir-los.   Però la cadena de gos ofereix un plus que no el bracet de marit. Ho diu l’ampli somriure nuclear que mostra  la pau interior que només s’assoleix passejant el gos.

Ara bé, a la Geraldine  li costa guardar la compostura cívica  davant aquest espectacle. Però és que el  el cor li crema. Perd el món de vista i vol fugir mentre els vianants se la miren amb una mescla de curiositat i indignació.  M’estreny la mà tan fort que em faria suc de mà. Però finalment, el primer gos passa i ella somriu, d’alleugement, de plena felicitat, sense compostura.

Estàndard
Uncategorized

Excel·lir, ara.


 

Avui m’ha arribat un correu a través de dos contactes ben diferents. És bastant improbable que tinguin cap relació entre ells. Si fos així, estaria molt contenta per tots dos. L’una, és una companya de facultat. L’altre, és el meu germà gran, en Jordi. En Jordi és advocat i se les brega amb lleis i altres lletrotes pràctiques. La Montserrat és mestra ara i se les té amb nens, pares i companyes (sí, he dit companyes) de feina. Suposo que més o menys com jo quan feia de mestra, en aquells bons temps, quan ens contractaven i tot.

Doncs bé, tots dos m’han fet arribar a mi i a la resta dels seus contactes un article de Ramon Llorente Varela, respecte al boicot a l’excel.lència. L’escrit denuncia un fet flagrant al món laboral: Excel·lir no interessa.

Ara bé, totes les persones poden aspirar a l’excel·lència? Cal triar l’àmbit adequat, el sector empresarial adient, delimitar en quina activitat concreta hi ha el potencial a excel.lir (Sobretot si s’és un dels afortunats que ha treballat una formació de lletres).

Entenem per excel·lència sobreviure en el món laboral sense deixar-hi la integritat, qualsevol mena d’integritat. Crec que la major part de persones que conec, coneixen alhora, les normes laborals que m’autoimposo (i que he decidit no fer-les públiques pel benefici dels que volen exel·lir).  Que han tingut un moment de desencís com el que he viscut intermitentment durant els darrers temps.  Que elles mateixes no excel·leixen ni excel·liran mai. Tampoc els hi cal perquè excel·lir, avui, es tradueix simplement en fer amb la seva feina, la vida una mica més fàcil als altres.

Crec també que una bona part de les persones en què penso quan escric això excel·leixen en les seves professions precisament per aquest motiu. Els valors antics de la virtud laboral han estat necessàriament passats pel sedàs de la paradoxal austeritat moral contemporania.  I l’Excel·lència? La que s’escrivia en majúscules a l’antiga Grècia. La que feia dels homes alguna cosa més gran que ells ells mateixos.   Algú ha vist algun Sòcrates viu?

Estàndard
vida quotidiana

Plou i neva


Aquesta neu que WordPress ha fet caure al cim del bloc durant aquestes dates, està bé. Fa hivern i és nadalenca amb moderada fredor. Espero que quan pari de nevar grumolls de píxels, no em quedi tot cobert darrera una muntanya de piquets blancs.

Després d’aquestes festes, però, em temo que aquesta neu sembli caspa. Com l’arbre amb llums del basar xinès que tinc darrere meu. Com les postals amb desitjos de prosperitat que pengen de l’arbre. Com totes aquelles coses relatives als propòsits que es fan quan s’acosta la fi de l’any. Quan el Nadal ens ha estovat el cervell i ens sembla que el món s’acabi un 31 de Desembre.

Després, ens  espolsarem els desigs tan urgentment com ens els havíem proposat, de la mateixa manera que espolsem la caspa de damunt les espatlles o es fondran com es fon la blanca neu quan comença a ploure.

Estàndard
Periodisme local, vida quotidiana

Cultureta


Ara ja farà més anys dels que vull reconèixer que vaig fer empipar a algú que admiro. Una dona que escriu i que brega per la cultura a Girona. Una enamorada del cinema que donava classes amb passió vírica. Cada cop que la llegeixo al diari em sap greu haver-li tocat allò que no sona amb un article immerescut.

Ahir , però, vaig tornar a sentir el mateix que em va fer escriure allò. Aquest cop no era al Truffaut, era a l’Auditori per escoltar en Roger Mas. Val a dir, que portava pressa i vaig entrar esverada a la sala quan em vaig adonar que em m’havia equivocat d’accés. Durant el temps que vaig invertir a entrar pel lloc on em pertocava, es van tancar les portes de la Sala. Eren les 7 en punt i el músics ja havien engegat les màquines.

De sobte, una hostessa amb cara de tenir morenes però amb un cutis molt ferm em va barrar el pas. A mi i a una desena de persones més que amb educada resignació abaixaven el cap mentre l’hostessa els fumia un moc cultural.

“Aquestes són les conseqüències d’arribar tard. Això no és el cinema”– ens va dir amb accent de Barcelona-.

I ens vam acomiadar de l’audició durant uns bona estona. En canvi, vam sentir el remenament de tasses i la cafetera de l’auditori. Cultureta, cultureta… Ni que fos el Liceu! Cultureta, cultureta! 20 euros per la cultureta!- Em deia el dimoni sorneguer que porto dins-.

Els altres desmanegats i jo miràvem a terra avergonyits mentre feiem girar la punta de la sabata, fins que vam sentir una ovació immensa que obria la porta com algú que vol sortir amb el llisquet posat. Aleshores, la magnànima agent de les normes de l’Auditori ens va  deixar entrar i seure en un raconet.

A partir d’aquell moment només puc dir que els aplaudiments entre els que ens camuflàvem per entrar sense molestar ningú, es van quedar curts. En Roger Mas hauria ben merescut puntualitat britànica. Emociona la veu i la intel·ligència d’algú que sap picar a l’ànima dels joves i l’ullet a aquells que van créixer amb la Nova cançó. Poesia i certa voluntat de no semblar massa seriós. Poesia i certa obsessió per la feina ben feta, malgrat un micròfon i una guitarra desllorigats, segurament només per culpa de la humitat de Girona.

Estàndard
Uncategorized

Caga tió!


Es veu que el Nadal ja no és tant despreciable com es deia anys enrere. El Nadal d’abans, el la festa pel consumisme i pels retrobaments obligats. El de la festa dels quilos de més i de les peles de menys. El de la festa de veure qui passa menys fred amb més estil. Aquella festa que tothom s’avenia a dir  que no era per ell que era pels nens. El Nadal ens posava de mal humor i constatava que estàvem sols i que omplíem el buit que sentíem comprant sense parar.

Però ara la gent deu haver parat de comprar d’aquella manera i deuen omplir el buit, justament, deixant de comprar i dient altres coses respecte el Nadal. Allò tan nostrat d’omplir-se la boca amb la paraula “konsumisma” i “sossiatat konsumista” ja no es porta i estic contenta que sigui així. Perquè no tot és culpa dels altres. Ni de la tradició. Ni dels valors (estètics) horteres.

Ahir vaig poder sentir la opinió de moltes persones en un debat a l’Escola i en general sembla que s’està construint un altre reeixit discurs col·lectiu. La gent està moderadament trista per l’ambient econòmic general i omplir buits existencials ja no els preocupa. Es constata el retorn primari a la comunió familiar. La gent necessita més que mai dels seus. Sentir-se estimat i sentir-se bé estimant als altres. I compra alguns regals, sí. I fan manualitats. I abracen als amics pel carrer. I ho Admeten. Admeten que el Nadal els agrada. Que els agraden els llums i reunir-se per ventar cops de pal a un tros de fusta. Els agrada veure que el seu cor és com un tió. Que  malgrat els cops de pal, regala coses maques, almenys, un cop  l’any.

Estàndard
literatura, vida quotidiana

Mala mar


Avui el mar fa realment molta por. Ja gairebé no queda platja i l’espigó sembla un reguitzell de pedretes, d’aquelles que construeix un menor de 3 anys a la sorra, durant el plàcid més d’agost.

L’hivern als pobles com aquest, és una altra cosa. Una altra cosa semblant a un fantasma al purgatori, a una novel·la d’Stephen King. Palamós, des d’aquí sembla que estigui edificada sobre la closca d’una tortuga de mar. Perquè es mou, lentament. O potser és el l’edifici on estic que es mou, perquè els fonaments estan perillosament prop de la línia de la costa.

Preguem que les onades no travessin del tot la platja o si més no, que no arribin al sisè pis. Em temo que els aïllaments del meu balcó no ho resistirien. Si ho fessin, però, seria fantàstic. Viure dins el mar, com en una peixera preciosa. Llogaríem el pis a l’estiu per l’ingent turisme subaquàtic. I ens faríem d’or. I podríem sortir a pescar amb més facilitat.

El plans urbanístics dels anys 60 no ho preveien això. Que els privilegiats que adquirien un apartament davant del mar o, pràcticament sobre el mar, 40 anys després adquiririen un valor, si més no, inaudit.

Estàndard
literatura, vida quotidiana

Pongos reloaded


Obrim la porta d’una llar desconeguda. És una mica més gran que el darrer pis que hem vist, aquell que s’havia de saltar el llit per poder anar al wàter, aquell que per poder anar al wàter s’haurien d’haver adquirit  aptituds contorsionistes.

Doncs bé, obrim la porta d’aquell misteriós pis “ideal parelles” = “pis diminut, fosc i humit susceptible de ser escalfat, omplert i il·luminat per l’amor de les parelles, generalment joves i amb sous de vulgars postuniversitaris”.

La noia de l’agència obre ràpidament els porticons de la cuina-menjador perquè no se’ns apoderi l’ impressió d’estar dins una galleda. La llum entra tímidament perquè a fora plou i els núvols semblen haver retingut la claror que fa boniques les coses.

A poc a poc, es retalla la silueta d’alguna cosa de mida considerable al fons de la sala. Es va intuint un contorn familiar mentre la representant de l’immobiliària s’ajup per endollar alguna cosa.

Tat-xan! L’antic llogater us la regala!

És un crucifix gegant ple de bombetes que aleshores, encegada de llum i de culs per terra, vaig interpretar com una senyal. Per això i perquè un llamp terrible va esclatar fora la finestra en el moment de màxima asturació surrealista.

La tempesta es va aclarir i de seguida vaig pensar que el primer que faria quan fes el trasllat, seria enretirar una a una les bombetes, per aprofitar-les. Després la faria estelles amb una destral perquè sovint havia desitjat blasfemar d’aquesta manera.

Així que, procedint a la desfragmentació i potser pel ball descontrolat de violència, un braç cantellut de la creu davallà taxativament sobre el meu cap, innocent, només fet de carn i pensaments immanents.

Crec que la contusió ha coagulat, vull dir, que a partir del fort impacte i les migranyes successives, s’ha consolidat en mi la convicció profunda sobre l’existència del Déu de l’antic testament i la conseqüent però no necessària universalització de la doctrina eclesiàstica.

Per això demano que no s’enretirin els crucifixos de les escoles concertades. Ben mirat, no molesten pas més que qualsevol pongo, d’aquells que ens regalen i que no sabem on posar-los.

A més, amb el temps acaben per fer bonic. Ací, al cim del moble de l’entrada, un “elefante de la suerte”. Quan ve la sogra està contenta de veure’l i s’estufa del bon gust que va tenir fent-nos aquell obsequi.

El mateix passa  allà, al cim de les pissarres dels infants, un crist torturat i moribund, símbol inequívoc de l’amor de Déu als homes. Hi ha gent que se sent satisfeta i tranquil·la de tenir-lo. Com la foto dels reis, com les taules de multiplicar o l’entrepà de pernil dolç a la motxilla.

Estàndard
Educació, Escola, filosofia petita, intel·lectuals i mitjans

Jornada Mundial de la Filosofia


Dia 19 de Novembre. Al cel la boira de fa uns dies no se n’acaba d’anar, cosa que va fer que ahir, per exemple, no poguéssim veure la pluja d’estels. D’altra banda, tampoc sé si l’haguéssim pogut veure sense boira. De fet, no he vist mai cap pluja d’estels, ni cap eclipsi, ni res per l’estil. Em pregunto quines altres coses deixem de veure per culpa de la boira…

-Ho feu tots això? –Em diu el meu marit traient el cap per la finestra del balcó-

-Això, el què?

-Això de mirar al cel i pensar coses, dubtar-ne d’altres, mentre se us crema el sopar…

Dia 19 de novembre, deia, el dia que la UNESCO ha marcat per dedicar-lo a la filosofia. Però no és un dia qualsevol de la filosofia, la que sobreviu a les aules com un llimac. I és que hi ha dies i Dies Mundials i avui n’és un d’aquests. Una jornada on, ben segurament algú reflexionarà sobre el futur incerta d’aquesta disciplina. Portarà flors a la tomba d’algun filòsof mort i es lamentarà gremialment. Cosa que intentarem no fer l’any vinent, quan torni a ser 19 de Novembre i hàgim pogut constatar un balanç lleugerament més positiu que el que hàgim pogut fer enguany.

Des d’aquí tot el suport a la Plataforma per la Defensa de la Filosofia. A totes les iniciatives que posen oli a certs engranatges administratius que xerriquen. A tots aquells que proporcionen eines als joves i no tan joves per a l’aprenentatge de reflexionar. A aquells qui aposten per a una educació filosòfica com cal, la que va íntimament lligada a la vida del pensament crític i a la responsabilitat cívica.

En definitiva, llarga vida a la Filosofia! Llarga vida a la boira i als estels que van d’aquí cap allà i a Telepizza, l’empresa que arregla els desastres culinaris generats mentre lloem la Filosofia, la boira i els estels.

Estàndard
Educació

Els últims micos de la cadena educativa


Mestres substituts.

La majoria de persones que ens dediquem al digne ofici de mestre i que estem en aquell moment anterior a l’interinatge, estem bastant descontentes.

És propi de la feina del substitut comportar una situació de desplaçaments i canvis constants de companys, d’alumnes, de centres. Adequar la vida a la incertesa i a la provisionalitat.

Tot plegat, gràcies a la gestió de la conselleria, s’ha complicat encara una mica més.

Nomenaments telemàtics

De tot això que diré se n’ha parlat àmpliament durant els darrers mesos . És ben coneguda l’oposició frontal de mestres i sindicats als ben intencionats però poc reeixits nomenaments telemàtics.

Aquesta “evolució” dels nomenaments que  hauria d’haver servit per agilitzar tràmits, per evitar desplaçaments innecessaris als SSTT en cada acte de nomenament, està essent tristament coneguda per d’altres vessants poc encoratjadores.

Substituir el tracte humà en l’acte del nomenament comporta suprimir la transparència, la claredat i la justícia del  mecanisme. S’ha perdut la seguretat de la tria presencial. Una seguretat que trobem tan a faltar en aquest moment on el desconcert s’agreuja per un el ritme de contractació rovellat i coix.  Com tantes coses rovellades i coixes en el nostre entorn, exceptuant les ganes de treballar i d’entendre’ns. Per tota la resta, gràcies senyors per donar-nos feina.

Estàndard
literatura, vida quotidiana

Sota les illes Formigues


Other_end_of_the_World_by_boxheadhero

Empuriabrava. Juliol del 2009. Acaba de donar els darrers retocs al seu vaixell preciós i es disposa a dur-lo a Blanes a buscar la seva família. Se l’estima molt al seu vaixell, tant, que fins i tot no li ha posat el nom de la seva dona.

La Llúcia i el senyor X, es fan a la mar, de nit, empesos per la suau brisa d’estiu i la il·lusió d’un diumenge d’estrena. Tot fa mar: La seva samarreta de ratlles amb el cavaller de Burberrys, les sirenes que emergeixen del trencaones com dofins, la pipa.

De sobte, la nau lluu contra la llum del petit far de les Formigues. I contra les roques mig submergides. I contra el formiguer sencer. Se sent el soroll del naufragi i els esgarips d’una batalla antiga. Al senyor X li sembla sentir mondieux i despertaferros entre els catracracs del seu vaixell i els seus hòstiaputes.

I mentre la Llúcia s’enfonsa mar endins, ell l’estira, com estirava la Kate Winslet a en Leonardo di Caprio. Se sent tant tràgic mentre va nedant cap a la costa que no s’adona que a pocs metres estan fent una rave a la cala del Crit. Sent tan fort la música de Titànic dins el seu cap que continua nedant, ben bé dues hores, fins a Cap Roig.

És un guàrdia dels Jardins, en David Espada, que el troba fet un Cristo entre un cactus i una buguenvíl·lea. Porta una garota enganxada a la barba de nàufrag que ja li ha crescut del disgust. Fa un glop de til·la i maleeix l’existència de les Formigues mentre en David Espada l’abriga amb una manta.

Mentrestant, el vigilant el consola i li diu que no ha estat culpa seva. Que tot ha estat culpa de l’ambició expansionista de Palafrugell. L’Espada no entén com trobant-se tan a prop de Palamós, part de les Formigues hagin estat regalades a Calella. Segurament, els de Palamós les haguessin il·luminat millor o hi haguessin construït un edifici de dotze plantes per rendabilitzar-les, tant se val. La qüestió és que el guàrdia palamosí de Cap Roig n’està segur que si les Formigues haguessin estat completament de Palamós, allò no li hagués passat.

Després de tot, del betadine i de l’ensurt, el senyor X respira una mica més tranquil. Si més no, sap exactament on reposa el seu vaixell. Al costat d’un barco francès, sota les formigues, les de Palafrugell.

Estàndard
vida quotidiana

Posar-se les botes


 

És veritat que les xiruques ocupen bastant més que les xancletes, que les ballarines, que les bambes, que algunes botines. Vaja, que ocupen bastant més que qualsevol mena de calçat (si no tenim en compte el peus d’ànec o les botes d’aigua que ens posem per rebre ruixats).

És relatiu al gust de cadascú però, pel gust general, metropolita i estetitzat, les xiruques són lletges del cagar. Fan el peu gros i obeeixen al disseny d’algun ex-jugador de bitlles o d’algun pallasso, o més probablement, d’algun pallasso ex-jugador de bitlles.

Amb les xiruques, altrament, us envaïrà el coratge de pujar muntanyes, que és el mateix que serveix per pujar-ho gairebé tot. Només cal que aneu al Decathlon i feu el merda pel passadís de muntanya, avui dia més concorregut perquè va estant de moda.

Poseu unes xiruques a la vostra vida. Feu camí calçats com Déu mana.  Atreviu-vos a passejar per Girona amb unes xiruques, malgrat els gironins. Aneu a Carpes amb les xiruques. Aneu a fer el cafè a la rambla amb les xiruques. Poseu els peus al cim de la taula i somrigueu, tant com el vostre pudor us permeti.

Però, sobretot, no temeu les emanacions podals a l’hora de treure-us-les després d’una caminada, perquè aleshores sabreu qui són de veritat els vostres amics. Poseu unes xiruques a la vostra vida. Provareu la vostra resistència, i la dels altres.

Estàndard
vida quotidiana

Les aventures de l’Ego viatger


a78a96b42c09efe9

Veure’ns parlar de viatges està bé perquè ens converteix en petits narradors. Se’ns fan ullets de regressió romàntica i mirem a través de l’interlocutor cap a l’infinit mentre la boca se’ns emplena d’aventures extraordinàniries. Les aventures de l’Ego Viatger.

L’Ego Viatger, cosí germà del Geni Maligne, és un petit home que fa més bé que mal però que a vegades cansa. A través seu veiem el món seccionat en andanes i vies. Quan treballem som a l’andana, esperant  que arribi el tren dels collons. O dels nassos. En tot cas un tren de Renfe dels collons o dels nassos, tant se val.

Un tren que agafarem per anar ALLÀ,  a  la volguda realitat, la viscuda sense haver d’esperar res més que el calc dels teus somnis.

Mentrestant, l’Ego Viatger anima als treballadors  des del fons de la conciència: “vinga! Que només queden 3 mesos per fer vacances”. Fa campanya tot l’any contra el suposat tedi ordinari.  Vestit de turista, rodant per la relliscosa zona de les espectatives sobre una Samsonite,  els ordena penjar fotos al suro de l’oficina. Fotos del seu proper destí. Una platja amb cocoters. O Menorca, que ara es porta això del hippie-chic. Seguidament, els ordena explicar-ho als companys amb una periodicitat indesxifrable. D’aquesta manera pot tenir mini converses amb els altres mini egos viatgers.

Però quan torna de viatge, ha crescut proporcionalment als dies que ha estat fora i aprofita qualsevol ocasió per fer comparatives. Tot és més net o més brut, més pur o més contaminat, més barat o més car, allà on ha estat. Allà on ha estat el fa sospirar. Encara que s’ho hagi passat de pena, ha de semblar que el sospir equival a una emoció positiva. Sinó l’Ego Viatger queda com un imbècil. I és que l’Ego viatger sempre s’ho passa bé.

Però el record d’allà on ha estat es va fent més petit a mesura que s’acaben les vacances. Compassadament,  creix com un colós la imatge del  cap (altrament dit “jefe” o “aquell home”)  fent apilonar notes d’amor sobre el seu escriptori.

Estàndard
dones!, literatura, vida quotidiana

La dona efervescent


2cb21a1707679535

Casar-se val la pena. Caseu-vos tots si podeu. A la més mínima ocasió que algú pel carrer us digui “Sí”, caseu-vos-hi. Només cal que hi sigui uns moments abans, digueu-li, per rebre els convidats a la porta de l’església. Ha de fer com si fos casa seva, però sense obligar als assistents a fregar-se les sabates a l’estora. I és que a  la casa de Déu, qualsevol pot entrar-hi amb els peus bruts si després demana perdó.  Digueu-li també, que haurà de venir de venir mudat, suar i posar cara de tenir molts amics i d’estar molt content. De la resta, se n’encarrega la núvia.

La núvia, aquella dona efervescent que pul·lula pel com trepitjant núvols de Peta Zetas. I somriu i s’esgota i diu gràcies i pensa, pensa molt. Pensa des del Big Bang, on es van originar les partícules de teixit del seu vestit, fins a la disposició somiada de les flors de les taules, en forma de Big Bang. A les núvies els agrada que tot encaixi.

Jo he conegut unes quantes núvies durant aquest temps i hem format fraternitat. Ho sabíem tot les unes de les altres. Sabíem moltes coses sobretot dels nostres sentiments… de preocupació per les respectives talles, per les sogres, per les taules, per les sogres-taules, pels convidats i així fins l’últim detall infinitesimal.  El que no vaig saber mai és amb qui es casaven. Però això ens era igual perquè casar-se val la pena. Caseu-vos totes si podeu.

Anar com a mínim sis mesos abans a una botiga d’aquestes de marca de núvia. Sis mesos perquè 150 follets xinesos han de treballar moltes nits per enllestir els vestits de totes les núvies del món. Un cop han fet l’ultima envestida amb fils de lluna xinesa, els envien rabent per fax a una botiga d’aquestes. Sí d’aquestes que les dependentes porten el pal de l’escombra, la fregona i l’aspiradora al cul. T’ensenyen un mostrari amb mil sílfides vestides de semi blanc. Tu n’assenyales un. Elles t’aixequen la cella. Unes quantes pàgines després assenyales un altre modelet, elles t’aixequen la comissura dels llavis. Tot plegat és com una partida de poker.

-Perquè quant tenies pensat gastar-t’hi?

Unes hores més tard, se sol estar a casa, arrencant les cortines del menjador que, curiosament són del mateix color del vestit dels teus somnis. Un cop feta la darrera puntada, la resta, els anys en comú amb el de la porta de l’església i aquestes petites coses vull dir, s’encaren amb optimisme i entusiasme. Perquè els detalls són xuminades. El que val realment la pena és casar-se . Caseu-vos tots si podeu.

Estàndard
Educació, Escola

La senyoreta


da0bd1bb157176261

Hi ha alguna cosa al suro de la sala de professors que imanta els caps dels docents. Al costat del de “Maragall dimissió”, entre la diana amb la foto d’un  conseller parent un altre conseller i l’horari dels Serveis Territorials, dos distraccions elaborades amb bastanta mala baba.

 Ara ja hi ha quatre caps mirant-se un cartell din-A3, escrit en lletra d’imprempta, ple de clàusules.  I es fa el silenci durant uns segons. S’enretiren els caps i la munió es dispersa per uns moments, tornant-se a unir, com un ball preciós d’estornells en càmera lenta, davant la màquina de cafè.

  • – Kafort -diu la mestra d’infantil-
  • – Hay qué vé -exclama la tutora de tercer-
  • – I després us queixeu -diu un mestre de cicle superior-

 La figura de la mestra

Es tracta d’una mena d’edicte de l’any 1921. Des d’aquí no puc veure de quins arxius de les fondes Espanyes procedeix, potser no sigui rellevant saber-ho. El títol aproximat sí: “Normas de comportamiento de una buena maestra”. O bé “estatuto de la maestra”. Diu:

1.-Una buena maestra es llamada señorita y una buena maestra que es llamada señorita no debe, bajo ningún concepto, estar casada. No debe estar casada ni andar con hombres. Ni andar con hombres ni pasear por las calles sola después de las seis de la tarde, hora en la que deberá estar ya en casa.

2.- La señorita debe continuar dando ejemplo de moralidad evitando frecuentar  heladerías y locales similares. En cuanto al vestuario, la señorita, ejemplo de decencia y pulcritud ante nuestros niños, sus alumnos, deberá ir siempre vestida con total recato. Esto es, llevando al menos dos enaguas, la falda no mas corta de un palmo por encima de los tobillos, el escote amarrado al cuello y no lucir nunca colores llamativos ni ropas, en general demasiado adheridas a la silueta.

3.-Sin duda, deberá tambien mantener la clase limpia.

                                                                                     La figura dels mestres

 I ara, una miqueta més tard en la progressiva línia històrica, els nens continuen dient-nos “senyoreta” o “senyu”, depenent del grau de repel·lència de la criatura. Mentre que al meu company se li diu Joan, senyor Joan o “profe.  Crec que si els alumnes sabessin la ràbia que ens fa a algunes, tindríem la cantarella cada dos segons: senyu-senyu-senyuuuuuu!!! Com quan els diem que merda i collons no es diu, que es diu excrements i testicles.

Val a dir, però, que n’hi ha moltes també que aquest tema els rellisca, el dels collons no, el de que les anomenin senyoreta. És més, crec que els agrada i que fins i tot, a algunes les fa sentir importants.

Però des que exerceixo de mestra, més exactament de professora de secundària al terreny de les mestres de primària, dic als meus alumnes que em dic Mar. Quan sento “senyoreta” penso en aquelles “señoritas”, solteres, quasi monges, les que exercien a l’ombra del “señor maestro” (ara ja desaperagut també,  per més anuncis de cadires molones que faci el departament), més docte i més senyor, és a dir, amo de sí mateix, de la seva figura, la que  ara s’ha posat ulleres de pasta iamericana de pana i fa monòlegs al Club de la Comèdia. La veritat és que la figura del mestre té força gràcia. Quan tingui temps us penjaré algun monòleg seu.

La figura del mestre ja no és allò que era (només faltaria!) però la de la mestra segueix bastant igual (només faltaria!). El lloc de la dona a la nurseria o a la llar d’infants, l’extensió del reducte domèstic a l’àmbit professional  queda tristament confirmat avui en dia. La millor manera de ser dona en l’àmbit laboral és ser mestra, enfermera o alguna altra professió molt antiga que ara no em ve de gust mencionar. Però les dones ja ens en sortirem de mica en mica, ens escampem arreu i adquirim noves destreses pròpies d’un híbrid en Mazinguer-Z i una mula . Ben segur, l’evolució ens servirà un parell de braços més a l’esquena, per poder portar-ho tot o, si més no, per fer butifarra sense deixar de remenar l’olla.

Estàndard
filosofia petita, intel·lectuals i mitjans, vida quotidiana

L’esperança, aquell bonic valor que els lemmings no comparteixen.


Hi ha capses i hi ha arbres de la ciència del bé i del mal. Hi ha Déus que disposen, homes que esperen i dones que ho capgiren tot.

Ve de lluny això que la culpa dels mals del món sigui d’un dona. Ni dels pits ni del cul. De les mans. Unes mans inquietes, que manipulen, que se serveixen de la destresa dels dits per arribar allà on la voluntat de saber els  assenyala.  Els assenyala amb un dit que, altrament, no hauria de tenir gènere. Però la tradició, ens ho dona tot a les dones: culpa, sang i fetge cada un o nou mesos in aeternum i, es veu, també  incontinència alhora de voler saber (menjar pomes, obrir capses, emprenyar la tranquil·litat dels homes).

Avui el coordinador del curs Limits i virtuts dels valors tradicionals de la Càtedra Ferrater Mora de Pensament contemporani ens suggereix interpretar el mite de Pandora.  I avui, justament, m’ha enganxat amb la tòpica inconscient incontinència de dits. Avisats, fèmina verborreica procedeix:

1.-Déu viril i ben plantat coneix a noia: Constatació de la relació entre l’home i la divinitat. Contrast entre la finitud humana i l’omnipotència divina. Entre aquell que té prou poder com per encabir tots els mals del món dins un objecte i l’altre que només els pot rebre, guardar i inexorablement: patir.

 2- Déu li entrega cosa bonica però miseriosa=  Aquest regal, bastant én la línia nietzsciana, té bastanta mala baba. Perquè el déu  coneix de la natura de la fèmina i és amo, a diferència de l’home, de l’esdevenidor. Per tant, allò que ha de succeïr és que Pandora obri la capsa, que els homes i les dones visquin patint i somiant que no pateixen, per sempre.

 3.- Noia obre cosa bonica i misteriosa i escampa la misèria que a partir d’ara farà tots els papers de l’auca. Que la culpa recaigui sobre una sola persona, allibera a la resta d’humanitat de responsabilitzar-se de la presència de mal al món.

4.-Dins l’àmfora només hi queda l’esperança = Altre cop, podem agraïr a Pandora que:

 4.1.- Hagi estat a temps de tancar la capsa, és a dir,  que l’esperança és l’últim que es perd, que la tenim,  que hi ha el consol i l’esperonament d’aquest bé-mal per comportar els mals del món.

4.2.-Que encara que hagi estat  a temps de tancar la capsa, definitivament allò que és valuós ho és perquè s’ha quedat a dins, tancat, fora del nostre abast.   Eus aquí la riquesa de l’ambigüitat, la polivalència de significats que dona corda als exagetes.

 Si l’esperança hagués sortit de l’àmfora hagués estat un mal més, però és perquè és únic i clos, que és un “sort que no els va deixar anar tots, sinó això no es podria aguantar” que l’esperança té valor i que aquest és “el millor dels móns possibles”: el fràgil equilibri que no suportaria la presència ( si l’increment, la història ho ha demostrat) d’una altra mena de mal.

4.3.-Gràcies a que va obrir la capsa, sabem de l’existència del mal i també de l’esperança.  L’esperança, aquell bonic valor que els lemmings no comparteixen.

Un altre gir és el que es podria fer amb el fet de la disposició efectiva de l’esperança. En disposem però no la tenim. Potser és  allà tancadeta, tal i com el déu ho va disposar, que se’n pot fer un bon ús.

 Per això tots els mals anaven empaquetats. Fora de l’abast del coneixement, quan  només disposavem del seu nom. Però es Trenca el pacte i el nom del que disposavem, ens sobrevé.

 En definitiva (i ara ja deu fer estona que he deixat de bansda la interpretació del mite): No podem triar patir o no els mals del món. No els podem dominar com un material de natura, perquè se’ns escapen, com se li van escapar a Pandora. Però sí que podem triar patir-los en projecte ètic, seguint els ocells (coloms negres o corbs blancs) invisibles de esperança.

Estàndard
filosofia petita, vida quotidiana

Salvem la Filosofia, les balenes i les cries fotogèniques de foca.


16diagonal75-web_pagina_1_imagen_0001

Tinc  a les mans un article que em fa picor. “Notas sobre la comprensión psicológica de la tarea filosófica“. Mentre em rasco penso, com qui compta fins a deu per no emprenyar-se massa,  en el professor Terricabras i en els anys de facultat.

Penso en les hores a l’aula de música, parlant sobre Wittgenstein. I la gratera, a poc a poc,  deixa de ser tan incontrolada. Seguidament, intento trobar una explicació a la meva al·lèrgia a la psicologia. M’estiro al divan de mi mateixa, faig ohmmm i em pregunto amb accent argentí:

– Señorita, por qué téness odio epidérmico hásia la psicologia, cuchó? Algun trauma infantil? Su padre quisás… no le compró aquéja linda muñeca, no es verdad?

Faig cas al psicòleg argentí que tot portem a dins i em transporto a la meva infància acadèmica. Recordo com llegíem fragments de les Investigacions a través dels ulls d’un apassionat traductor i quasi deixeble seu. Havíem d’adorar-lo per força, al filòsof, vull dir. I no podia ser només perquè aleshores érem més joves i més impressionables. Érem més joves, més impressionables i teníem la possibilitat, com no l’havíem tingut des de les classes d’Ètica de primer,  d’escoltar i aprendre d’un bon orador.

Tots, o gairebé tots els tretze llicenciats d’aquella promoció (els mohicans, ens anomenem) vam sortir de la facultat amb amor o odi cap a Wittgenstein. Més o menys el que passa a determinades escoles de l’Opus Dei: gais revolucionaris  o supernumeraris, fills insignes del seu ramat, la seva família.

Jo no sé massa si sóc supernumerària, contestatària o si sóc, encara pitjor, pocpensadora de la doctrina de ningú. No he llegit prou bé Wittgenstein com per parlar-ne com ho fan els seus hereus. Tampoc m’han interessat massa mai les tesis de Lacan o aprofundir massa amb allò que Wittgenstein, per exemple admirava de Freud. Només constato que m’ha quedat molta simpatia i una predisposició quasi mecànica a respondre a la witggensteniana a gairebé tot. Per no parlar d’una antipatia i un condicionament burleta cap als psicòlegs. Per això em pica l’article:

“La vertiente psicológica del trabajo filosófico de Wittgenstein, durante mucho tiempo soslayada -a veces menospreciada cuando no ocultada- por estudiosos más o menos profundos de la obra del pensador austriaco, se impone con evidencia cuando se profundiza en su trabajo, no pudiendo ser obviada o aplazada para mejor momento como se hizo durante casi treinta años.”

Era Terricabras un d’aquells “estudiosos más o menos profundos” que “ocultan, soslayan y menosprecian” la vessant psicològica de l’obra de Wittgenstein? Crec només haver-me quedat amb frases dels meus apunts com ara “la psicologia és una pèrdua de temps”. Però només cal fer una ullada a “Lliçons i conversacions sobre estètica, psicologia i creença religiosa” per saber, entre d’altres coses, què deia Wittgenstein de la psicologia. Aquella era la opinió del filòsof o el que els seus alumnes/oients havien escrit del que deia. I pel que hi ha escrit, més que probablement, Wittgenstein  no tenia massa bona opinió sobre la psicologia i el psicoanàlisis.

Però no ens farem pesats. No entrarem en batalles gremials (filòsofs v.s psicòlegs). Hi ha fils de Facebook llarguíssims al respecte. Hi ha egos ofesos. Superegos fins i tot, bastant filosòfics. Estetetes del psicoanàlisis. Adoradors de les cites (d’aquests n’hi ha a tot arreu). Llicenciats de pa sucat amb oli, com jo. Wittgenstenians argentins que han abnegat de la psicologia! És tot plegat, si més no, és curiós.

A tot això només mencionar les bones notícies del Departament d’Educació, que es veu que ens hem de prendre amb bon humor, amb filosofia. 8 places de Filosofia per tot Catalunya. I això és la bona nova d’enguany, tenint en compte que la previsió era de quasi 70 places a zero. 8 no està gens malament.

8 és un número bonic. Tombeu-lo i mireu en què es converteix. Ho veieu, ben mirat som els que tenim més oportunitats de tot l’ensenyament secundari! Ànims mohicans! Ànims supervivents d’espècie! Que als d’especialitat PSI no se’ls exigeixi el CAP? Que portin passant-nos la mà per la cara des que tenim ús de  raons i tòpics (;))? Que els filòsofs/llegits en filosofia no estem de moda des de l’antiga Grècia? Que val més caure en gràcia que ser graciós? Ja ho deia Wittgenstein, o això tinc als meus apunts: “si et pica, rasca’t”. (Sic)

Estàndard
filosofia petita, literatura, vida quotidiana

Les palindròmies fan ràbia


És palindròmies o palindromies? ho preguntarem a algú que hagi tingut temps de treure’s el nivell D. El meu company va pel camí. Aquí al costat, malalt, fastiguejat des de fa dies pel virus-que-els-alumnes-em-van-passar-i-que-jo-li-he-passat-en-una-mutació-que- curiosament-supera-el-llindar-ultrahumà-de-les-seves-defenses- es dedica a fer mots encreuats.

Els de’n Màrius Serra valen realment la pena: 2 horitzontal és palíndrom de barber. Pa-lín-drom… I què és un palíndrom? -em pregunta el malalt que ja es camufla entre el color del diari-

Doncs bé, la primera cosa que em ve al cap és un elefant. Que un elefant no és un palíndrom, que és un paquiderm, ho sap tothom. Però a mi em ve al cap un elefant.

Eus ací la meva teoria sobre els mots i les coses. De com ens arriben els mots abans que les coses i una imatge proteica s’origina a aquelles interioritats mentals que Wittgenstein avorria. Abans del concepte consensuat en una imatge mental concreta, la correcta, la que ens fa competents en la parla, m’he creat, almenys jo, un significat i un referent provisionals que, curiosament no m’abandonaran mai.

M’explico. Tot va començar amb la paraula “puta”. Quina gran paraula vaig descobrir a l’hora del pati! “Puta!” l’hi deia l’hermosa Raquel a la seva inseparable Marta, la de l’acné precoç. “Puta, puta, puta i més que puta!

-” Mare, unes nenes grans han dit “puta” Què és una “puta”?

-”Er… Ehm… Que t’han posat molts de deures avui carinyo?”

I bé, allò volia dir en l’idioma dels lapses temporals en l’explicació maternofilial… “Puta no vol dir res… encara”. Com tampoc vol dir res “cornamenta”, “disfunció erèctil” o “declaració de la renda”.

Per tant, havent inserit als meus sentits una entrada sense imatge, els sentits van dibuixar una imatge provisional. Aquella paraula era important i s’havia de retenir. D’aquesta manera, es va generar la imatge d’una bota. I ben mirat no era una imatge gens arbitrària: Era una bota de cuir, alta, de la família de les xiruques, vella i gastada, amb cordons desllorigats, sense cordar. Allò era una puta i ho va ser fins que en vaig descobrir l’accepció general i concensuada. Aquella, la més íntima, romandria com una ombra màgica cada vegada que digués a a algú “puta, puta i més que puta”.

I un palidrom? Un palindrom era un elefant sense significat, ni sentit, ni referent. Era fantàstic abans d’adjudicar-li el vertader nom. Era fantàstic… A canvi de la dosis de realitat que va fer que la paraula es pogués encabir als mots encreuats, a canvi d’aquest… “AQUELLA PARAULA O FRASE QUE POT SER LLEGIDA TANT DE D’ESQUERRA A DRETA COM DE DRETA A ESQUERRA”, el meu palindrom va perdre poder ser completament qualsevol altra cosa dita amb aparença d’elefant. Un palindrom, així, fa ràbia.

Estàndard
Uncategorized

Petit malson abans de Nadal


 

tele_b

Estic fent un zàpping d’avorriment. Fa estona que tinc la feina encallada i he pensat que potser a la tele hi hauria alguna cosa que pogués fer-me companyia, de fons, mentre escric. 19:07h. “Está pasando”. Un programa magazine a mig camí dels informatius de telecinco i Histórias de la Cripta.

Els professionals del programa rotulen: “Mata a su madre con la escobilla del wáter”. Ho torno a llegir, per si un cas m’hagués equivocat: “Mata a su madre con la escobilla del wáter”. Ho havia llegit bé. Directament pensava haver-me adormit sobre el teclat i estar somiant aquells somnis recorrents i surrealistes que et fan despertar amb un somriure. Aquells somnis que expliques, tota orgullosa d’haver-los tingut, just quan et despertes. Però no ha estat el cas. M’he clavat un parell de bandellots i he posat el 3 /24 per prendre contacte amb la vigília. Sí: continuo estant desperta perquè a George Bush van llançant-li sabates periodistes més autèntics,valents i descerebrats que jo. Torno a posar telecinco: “Mata a su madre con la escobilla del wàter”.

Ens saltem el relat costumista dels fets que no tenia res sobrer. Ni els grumolls de sang. Ni la nàusea. Ni la familiaritat alpina del moment, tan propera a una escena de Marco. Continua el reportatge amb una ronda de declaracions que procedeixo a transcriure, gairebé amb rigor:

-Está Pasando:  Conocia al parricida?

-Cambrera del bar del poble: Pues parecía un chico completamente normal. Venia cada mañana a tomar su café con leche, sus churritos. Parecía un muchacho tranquilo, nunca había mojado el churro con violencia ni nada. Leía El Mundo. Si El Mundo estaba ocupado, pedía educadamente la Razón. Leía las necrológicas alegremente, hacía ciertos garabatos desagradables, eso sí, pero pagaba y luego se marchaba educadamente. Normal. Un chico normal.

-E.P:  Qué le parece la acción del parricida?

-Vianant: De entrada mal. Aunque tengas una mala madre, no tienes porqué hacer eso.

-E.P:  Con una escobilla del wáter eh?!

Válgame Dios qué barbaridad y por estas fechas… Eso es no tener corazón ni espíritu navideño. Es lo que digo yo: si uno esta mal con su madre porqué es una mala persona que te hace la vida imposible y todo el mundo sabe que es una bruja asquerosa, no tienes porqué matarla con una escobilla del wáter. Basta con largarse. Marcharse y ya está! Qué ganas de armar jaleo…

-E.P: Se ha enterado usted de lo sucedido en su barrio?

Vianant2: Yo soy soltera. No tengo hijos. Por esas cosas no tengo hijos, entiende?

Tot seguit s’han posat a parlar de reunions de  tuppersex a la capital espanyola i jo he continuat escrivint un pèl més transtornada que de costum.

Aprofito per  desitjar-vos unes bones festes acompanyats dels vostres familiars estimats, com s’estima a un familiar que no mataries amb una escombreta. Però, per pura precaució, amagueu tots aquells objectes amb els que us faria vergonya que us assassinessin com ara els bastonets de les orelles o els tampons amb aplicador de plàstic. Això, o salteu-vos el cinco quan feu zapping com faré jo, a partir d’ara.

Estàndard
vida quotidiana

Pongos reloaded


Obrim la porta d’una llar desconeguda. És una mica més gran que el darrer pis que hem vist, aquell que s’havia de saltar el llit per poder anar al wàter, aquell que per poder anar al wàter s’haurien d’haver adquirit  aptituds contorsionistes.

Doncs bé, obrim la porta d’aquell misteriós pis “ideal parelles” = “pis diminut, fosc i humit susceptible de ser escalfat, omplert i il·luminat per l’amor de les parelles, generalment joves i amb sous de vulgars postuniversitaris”.

La noia de l’agència obre ràpidament els porticons de la cuina-menjador perquè no se’ns apoderi l’ impressió d’estar dins una galleda. La llum entra tímidament perquè a fora plou i els núvols semblen haver retingut la claror que fa boniques les coses.

A poc a poc, es retalla la silueta d’alguna cosa de mida considerable al fons de la sala. Es va intuint un contorn familiar mentre la representant de l’immobiliària s’ajup per endollar alguna cosa.

Tat-xan! L’antic llogater us la regala!

És un crucifix gegant ple de bombetes que aleshores, encegada de llum i de culs per terra, vaig interpretar com una senyal. Per això i perquè un llamp terrible va esclatar fora la finestra en el moment de màxima asturació surrealista.

La tempesta es va aclarir i de seguida vaig pensar que el primer que faria quan fes el trasllat, seria enretirar una a una les bombetes, per aprofitar-les. Després la faria estelles amb una destral perquè sovint havia desitjat blasfemar d’aquesta manera.

 Així que, procedint a la desfragmentació i potser pel ball descontrolat de violència, un braç cantellut de la creu davallà taxativament sobre el meu cap, innocent, només fet de carn i pensaments immanents.

Crec que la contusió ha coagulat, vull dir, que a partir del fort impacte i les migranyes successives, s’ha consolidat en mi la convicció profunda sobre l’existència del Déu de l’antic testament i la conseqüent però no necessària universalització de la doctrina eclesiàstica.

Per això demano que no s’enretirin els crucifixos de les escoles concertades. Ben mirat, no molesten pas més que qualsevol pongo, d’aquells que ens regalen i que no sabem on posar-los. A més, amb el temps acaben per fer bonic. Ací, al cim del moble de l’entrada, un “elefante de la suerte”. Quan ve la sogra està contenta de veure’l i s’estufa del bon gust que va tenir fent-nos aquell obsequi.  El mateix passa  allà, al cim de les pissarres dels infants, un crist torturat i moribund, símbol inequívoc de l’amor de Déu als homes. Hi ha gent que se sent satisfeta i tranquil·la de tenir-los-hi. Si una cosa he après, és la de ser complaent amb la gent gran de totes les edats,  tan propers al minimalisme espiritual com a l’opulència decorativa.

Estàndard
literatura, vida quotidiana

Nosaltres, els mongòlics


21_trisomy_-_down_syndrome2

Deixeu-me que deixi per un moment l’embut que imaginàriament em poseu al cap des d’abans de proferir cap paraula. Deixeu-me que m’expressi amb la vostra llengua, el català correcte, tan fornit de relatius, subordinades i bones maneres. Deixeu-me que em posi, durant unes ratlles, la disfressa de normalitat.

Tinc la Síndrome de Down i, si res no ho canvia, com ara una pluja de meteorits provinent de Criptó, la continuaré tenint durant els pròxims anys. No em vull posar massa sentimental, a l’estil de Forest Gump, Jo sóc en Sam o la Vida de Bryan (la més sentimental de totes les pel·lícules de discapacitats amb alguna creu) però aprofito l’embranzida per expedir amb rigor una rabieta.

Després d’anys d’integració escolar i laboral. D’anys d’avenços molt significatius en la nostra qualitat de vida. Després dels esforços en la formació de certa consciència social al voltant del tractament de persones com jo, m’he de continuar sentint a dir: subnormal, mongòlic o retrassat.

Els noms i les coses

I és clar que tots tenim la pell fina! A ningú li agrada que el bategin sense tenir-hi veu ni vot. De fet això sol ser una decisió dels pares que acotem perquè no tenim consciencia de res quan ens emprenyen un solejat diumenge, vestint-nos de blanc ridícul de punta anglesa, mullant-nos el cap amb una aigua horripilantment freda, tan a prop d’una pica baptismal que aleshores concebem com una mena de wàter ancestral.

Tot sempre voltats de familiars només il·lusionats pel tiberi que ve després. I ens preguntem… què he fet jo per merèixer això? Tants pecats he comès tot just portant unes setmanes de vida terrenal? Què he fet jo per merèixer rebre la benvinguda en una comunitat que a mi ningú m’ha demanat d’entrar-hi, almenys així, posant el cap pelat,icterici i innocent, dins un lavabo estrany?

Però llavors som massa petits per tenir sentit de justícia o per decidir res. Menys encara per escollir el nostre nom i amb els anys, si és que no ens han posat Josep-Fulcreci-Salvador o Nemesi, ens hi acostumem.

Però és que jo em dic Geraldine. M’agrada el meu nom i vull que tothom ho sàpiga que m’agrada. Que discapacitada, disminuïda psíquica o depenent emparada a la Llei de Dependència són noms més políticament correctes per acostar-se al que mínimament sóc, sempre inexactes i enclitxetadors, com tots els noms per les coses, però que sempre sonaran millor que subnormal, mongòlic o retrassat.

Des de Mongòlia, amb amor.

Mongòlic potser és l’expressió més poètica de totes. Deu ser perquè m’hi assemblo, com les dents d’Eloisa a un collaret de perles “Aquell del clatell i el perfil pla, dels ulls axinats però que no és ni xinès ni japonès”. La diferència és que jo podria ser-ne de mongòlic xinès o japonès, però aleshores tindríem certa dificultat a reconèixer-me. Potser llavors, allà estant, dirien per assenyalar-me: “Mireu el compatriota subnormal”.

Això sona a títol de novel·la: “el mongòlic subnormal”. Potser que comenci a escriure algun tipus d’autobiografia imaginària, com si hagués nascut a Mongòlia, per exemple, i els mongols tinguessin seriosos problemes per taxonomitzar-me dins la seva normalitat o per insultar-me amb propietat.

Dono per acabada la meva rabieta. Torno a col·locar-me l’embut i a viure bonament la meva valuosa rutina. I sisplau, depureu el llenguatge que penseuparleu de paraules obsoletes. Si no ho feu per mi, que, en definitiva ja sabeu que tan se me’n fum, feu-ho pels meus familiars, que són gent curtida com jo, però amb un punt  d’irascible al respecte.

 

Estàndard
intel·lectuals i mitjans, periodisme, vida quotidiana

The claims of Catalonia


cf-02-cwoman-diving-into-cup-of-coffee-posters

The Economist té a la portada un especial sobre Espanya. Es veu el toro d’Osborne amb una banya trencada. Es veu que alguns britànics han volgut saber alguna cosa més sobre aquesta zona al cul d’Europa, tan exòtica i solejada. Alguna cosa més, a banda de les paelles, la sangria i la localització exacta de les faroles miccionables. Es veu que Spain, after party, is different!

Coffe just for us

 Michael Reid, l’autor del reportatge The party is over s’ha guanyat la simpatia de la sensibilitat catalana. Parla de Sant Jordi Pujol com un  “cacique or provincial political boss”. Això sí, sense deixar mai de banda el rigor comparatiu amb la resta de “modern princes with their courts”,  com ara Fraga o Chavez.

 Parla també de certes regions parasitàries, quasi vampíriques. De la descentralització com un problema, com si fos la descentralització l’origen de les diferències culturals dels pobles que són encara dins d’Espanya.

 A més,  citació prou significativa, invoca a mr. Savater com “the philosopher”,  suposo que el gurú espiritual de les seves fonts.  En definitiva, tot un reguitzell de perles que només ens són noves perquè venen de fora d’Espanya.

 Seguidament, la Generalitat de Catalunya s’ha ofès en nom dels catalans. I alguns catalans, com ara també jo, hem tornat a constatar la fragilitat de la nostra pell i la inseguretat permanent del nostre ego patriòtic.

 Per tant, no crec que les paraules d’aquest gentleman britànic, evidentment poc contrastades i tendencioses, s’hagin de recórrer. Apel·lem a la llibertat d’expressió ­- a la manera com s’apel·laria a la llibertat d’expressió del graciós Giménez Losantos-. La mateixa llibertat d’expressió de la que em valc per escriure aquestes ratlles.

Si volem subsistir com a poble en un món global, amb veus tan o més dispars, invasores i agressives que l’espanyola, hem de fornir-nos de saber fer francès, elegància britànica i a  “godere il benefizio del tempo”, com a bons prínceps with our courts. Un casc sota la barretina i el sarró ple de paciència, perseverança i altres queviures políticament indeclarables.

Estàndard
vida quotidiana

Inquietuds rizomàtiques


 

ist2_78925-pickles-in-empty-fridge

Els senyors, encara que pel que es veu, també algunes senyores, han trobat una altra manera de mesurar i comparar la seva virilitat.

 Si l’any passat vam descobrir que  aquest amidament es feia amb el tamany  inversament proporcional del seus telèfons mòbils, aquest any hem confirmat que també es pot mesurar amb la destresa a l’hora de trobar bolets.

 El bolet, aquest gran fong silvestre! Tan diferent dels bolets urbanites de piscina. Aquells que creixen a les misterioses boscúries dels dits dels peus, ocults entre l’espai demiúrgic que hi ha entre la carn i l’ ungla. O aquells d’altres, tan recurrents als frigorífics dels solters, que apareixen formant colònies a la superfície del pot de Solís, oblidat a la lleixa de baix de la nevera. Allà, darrera de quatre llimones que ningú sap ben bé què hi fan, tan clapades de verd, miserables  i arronsades.

 Si deixéssim desenvolupar lliurement aquests fongs, o el que siguin, permeteu-m’ho  (segurament deuen ser microbis o bactèries),  els seus parents dels boscos no anirien tan buscats.

 Només recorrent a les ungles dels nostres fills podríem fer una truita de bolets comparable a la de cama-secs, però amb el valor afegit que aquella seria completament casolana i formatjada.

 Només deixant oberts uns quants pots del que fos a la nevera convencional, tan freda, humida, bruta i transitada com un bosc d’aquests que visiten els boletaires de Barcelona, obtindríem uns exemplars extraordinaris en textura i sabor que ben segur farien les delícies de qualsevol guisat.

El bon salvatge

 Però no és el cas. Els bolets han de ser al bosc. Que és al bosc on els homes recorden la seva natura originària. Un cop al bosc, havent-se lliurat de les seves variades i força periòdiques contribucions domèstiques  -és a dir: baixar la bossa de les escombraries- tornen a ser allò que eren en estat de natura. Allò que eren abans que el poder feminoide, corruptor i malèvol, els convertís en criatures dòcils i domesticades. És al bosc on es vesteixen com els agrada, amb la samarreta dels Ramones de quan tenien 20 anys sota el marcelino de quan en tenien 15, tot ple de petits i sospitosos foradets a les circumval·lacions de les mànigues.

I s’enfilen als arbres i s’amaguen entre els matolls com bèsties salvatgines i rodolen rostres avall, inclinacions intransitables amb un silenci de camuflatge. Treuen la navalla suïssa i es meravellen com el personatge del Sr. dels anells amb el seu bolet, el seu tresor. Aleshores, quan surten de l’espessor del bosc, amaguen la seva troballa, a fi que ningú vegi què porten ni d’on vénen.

Arriben a casa. Deixen tot l’escampall d’humus, fulles i pinassa a la cuina. Al cap d’unes hores, sorprenentment, aquells bolets apareixen nets i cuinats a l’estofat. D’això n’extraiem que a casa dels boletaires hi ha algú  amb poders. Un fet màgic bastant similar amb com es trasllada telequinèsicament la roba del piló de terra a la rentadora, de la rentadora  a la planxa i de la planxa als calaixos.

 Mentre dura aquest cicle meravellós de fenòmens domèstics invisibles, ells truquen als seus amics de l’Espanyol o del Madrid per recordar la recent victòria del Barça. Com qui no va la cosa, deixen anar quants pinetells i rovellons han trobat tan fàcilment i amb tanta poca estona. A l’amic de l’altra banda del fil se li remou l’orgull viril perquè només ha trobat flotes i candeles. Penja amb ràbia continguda, una mica més petit que abans,  arronsat  i clapat de verd, com una llimona de nevera.

 

Estàndard
Periodisme local, vida quotidiana

“Facebook és com barraques però sense fang”


Facebook, per tant, no és un herbari d’amistats.  Esdevé la petita ciutat de nosaltres. Facilita el retrobament feliç amb fantasmes de la infància, com aquell nen que et fotia cosses al pati i que ara t’envia records. Amb aquell noi tan popular, tan valent i tan gamberro que ara s’ha convertit en un funcionari panxut i al·lopècic, feliç posseïdor d’un monovolum carregat de criatures.

També hi ha qui és més selectiu i elitista, aquell espècimen realment estrany (tan estrany com un amic) : verd amb pèls i quatre potes, que no té ni  mòbil, ni mp3, ni Facebook.

 

Barraques. Un petit estudi antropològic

 Dissabte a la nit, quan encara no feia aquest fred indecent, ja havien començat les  festes del que diuen és el patró de la nostra ciutat. L’espectre de St. Narcís també devia estar a barraques perquè hi havia tot Déu, viu i mort.  La paraula que sonava més, a part “d’holaquètal” i “crisicollons” era “Facebook”. Hi havia un “Facebook” a cada rotllana de gironins, gots de plàstic i cervesa.

Va ser realment sorprenent comprovar com s’anaven obviant les convencionals presentacions a favor d’un “t’he vist al Facebook”. Ja no calia explicar massa res, que qui volgués saber d’ algú altre ja faria un parell de clics.

 Aleshores, deixant de banda les disfresses que es mostren a la xarxa, només caldrà aprofundir simplement en d’altres trivialitats, com la filosofia, la opinió política o l’existència esotèrica del canvi climàtic. Fumar en directe i veure què es perd entre el que es diu i el que es penja.

Comença una nova etapa per la destresa social, només apta per fariseus d’alta volada. Com diu un antic amic “Facebook és com barraques però sense fang”.

Estàndard
literatura, periodisme, Periodisme local, vida quotidiana

phylia electrònica


 Ja no cal anar a la carnisseria per posar-nos al dia de la vida dels altres. Tenim el senyor Facebook, degudament arremangat per servir-nos un bon bistec.

 Si Girona ja era petita, petita d’endins cap enfora,  avui s’ha rebel·lat com un indret molt més familiar i desacomplexat del que em pensava. Als habitants de la nostra ciutat, escampats arreu del territori, ja no els importa saludar més que electrònicament algú que pel carrer haguessin obviat.

 El motiu per a l’enrevessament de les relacions socials era molt més simple que la mala llet, la supèrbia o la simple selecció natural. Era vergonya!

Amics e amats

“Es donen en tot això unes diferències d’espècie, i tant els nostres amors, com les nostres amistats, són diferents. Hi ha tres classes d’amistats, igual que hi ha tres classes d’amabilitats [d’estimabilitats]. En cadascuna d’elles trobem reciprocitat i amor no secret. Els que s’estimen mútuament volen el bé els uns dels altres, segons la natura del seu amor. Els que s’estimen per la utilitat no s’estimen per si mateixos, sinó amb l’esperança d’obtenir de l’altre algun bé. I el mateix ocorre amb els que s’estimen amb vista al plaer; no estimen les gents de talent per les seves qualitats, sinó per com els resulten de grates.”

(Aristòtil. Ètica a Nicòmac Vlll, 2 i 3)

Ara mateix, un gegant imparable – penso en  el ninot descomunal  de Michelin dels Caçafantasmes-  ha pogut amb el pudor i la gelosia de sí. S”inicia un intercanvi brutal d’intimitat que arrabassa totes les reticències. Un intercanvi brutal d’intimitat, quasi seminal, que altrament només haguéssim rebut o tornat a  amics o amats. Aquelles amistats tan lligades en qualitat a la virtú, i en nombre  als dits d’una  mà.

Però arriba Facebook i es redimensiona el concepte d’amistat amb molta lleugeresa.  O només la paraula, diran alguns. Només és que es fa servir  “amistat”  de manera molt laxa.  Però és gastant l’us de les paraules que s’arriba a les mutacions dels seus sentits i, posteriorment  a la substitució dels seus referents per una altra cosa:

Atenem que s’agreguen persones que passen de ser figurants de carrer, de pati, de bar, de passadís a “amics”. Alguns hi tenen un pessebre de més de 500 figuretes. Suposo, espero, que ja es noten les diferències i que el que passa,  s’acosta més un petit plaer molt semblant al que es genera jugant amb algun simulador de vida. Suposo que, de la mateixa manera que ho sentim  fora de la xarxa, aquí també se senten les diferències amb l’antiga “philia”, tan útil com un mirall per l’ànima.

Estàndard
literatura, vida quotidiana

Fantasmades


Quan un la dinya sobtadament. Quan mor sense haver fet massa res de bo a la vida. Quan té la sensació que la seva mort ha estat menys estúpida que la seva vida. Quan, en definitiva, un creu que li queda algun o molts assumptes pendents, aleshores esdevé un fantasma.

Jo en conec uns quants de fantasmes. Jo mateixa, alguna vegada he hagut de morir una mica per ser-ne durant una estoneta, per conjuntura. I ja us dic que hom no pot sentir-se gens bé essent una ànima grisa.

En Manel, el fantasma de la meva oficina,  deu haver mort fa poc perquè sembla que té molta pressa en deixar-ho tot enllestit. Enllestit per la gran ascenció a la dreta del pare. El noi ja ho vol de deixar de ser un fantasma, tan sols li caldria una pàtina d’humiltat i una mica de pregària. Però en Manel no pot deixar de dir fantasmades. Perquè ser un fantasma no es tria. Ve d’un poc afortunat creuament seminal dels progenitors i es perllonga després de la mort.  

 A poc a poc es va fent més transparent als ulls de tothom. Perquè el vegin s’ha de cobrir amb un llençol. Perquè el sentin ha d’arrossegar uns griells. De tant en tant i per casualitat, algú li escolta alguna fantasmada i es veu més a prop de la glòria.

Però  el que ell no sap i jo sé, perquè una té contactes celestials de primer ordre,  és que als que han estat fantasmes no els volen enlloc.

Al paradís ja van quedar amb les aureoles plenes d’haver d’aguantar els primers fantasmes prehistòrics. Que si he mort un dinosaure amb la punta del dit petit. Que si he fecundat a tres femelles alhora. Que si he inventat el foc… i un cop mort,  vaig haver de tornar per ensenyar-los a utilitzar-lo!

A l’infern, d’altra banda, no hi podien estar. Els fantasmes trencaven els nivells òptims de justícia equitativa assolits després de mil·lenis. Un fantasma no era cap criminal, cap mentider, cap fan de Julio Iglesias. Ni tan sols havía vist mai Dirty Dancing.   

Ja ho deixava clar Foucault,  un dels habitants més enraonats de l’ultratomba:  o s’és malalt o s’és sà; O s’és criminal o no se n’és. Però crec que a un fantasma, no se’l pot ni vigilar ni castigar, que ja té prou pena.

Segurament els buscaran una parcel·la al llimb, si és que l’església no l’ha suprimit seriosament. Alguna cambra hermètica i degudament segellada on es puguin explicar grandeses espectrals, in aeternum, mentre es pensa on se’ls col·loca, amb misericòrdia.

Estàndard
literatura, vida quotidiana

Tírria animal


La Geraldine té fòbia  als gossos. Cada dia, quan torna del taller, fa el mateix recorregut per arribar a casa. Cada dia però, li està costant més recórrer els 500 metres que hi ha de la parada a casa sense haver de tenir múltiples encontres amb algun cà.

Ahir mateix, un canitx-amb-vella-sense-vell i una cadena amb triple xiuaua. Seguidament, un gos-cavall, d’aquests que ara en diuen gran danès però que tothom hi veu Scooby Doo. Un chow chow amb un estilisme molt semblant al de la seva propietària, segurament clienta de Llongueras. Un senyor molt de la selecció espanyola amb un rotweiler. Un gos sense amo, un amo sense gos. Un sant Bernat  ensumant el cul d’ un carlí (el que és més gos que carlí) que alhora la fa petar amb el gos d’aigua de Schopenhauer. Ah! i  un alaska malamute amb trineu.

És comprensible. Per ser un bon ciutadà, s’ha de conduir qualsevol símil de Hummer i anar a comprar llenceria a Blonda. També  cal tenir animal de companyia. Tan se val si el que es tria per animal de companyia és un gos especial o una persona qualsevol,  farà falta exhibir-los.   Però la cadena de gos ofereix un plus que no el bracet de marit. Ho diu l’ampli somriure nuclear que mostra  la pau interior que només s’assoleix passejant el gos.

Ara bé, a la Geraldine  li costa guardar la compostura cívica  davant aquest espectacle. Però és que el  el cor li crema. Perd el món de vista i vol fugir mentre els vianants se la miren amb una mescla de curiositat i indignació.  M’estreny la mà tan fort que em faria suc de mà. Però finalment, el primer gos passa i ella somriu, d’alleugement, de plena felicitat, sense compostura.

Estàndard
vida quotidiana

Mar de ojo


Avui és un d’aquells dies en els que l’infortuni mostra que existeix. No faré un inventari dels fets desgraciats que s’han passejat agafadets de la maneta i de dos en dos, pel meu dissortat dimarts. Jo no sé si passa el mateix amb la bona sort, encara no he tingut el gust. Però si d’una cosa n’estic segura, és que la mala sort és causa i objecte del meu estat i que l’home que vaig insultar ahir era gitano.

Encontres a la Zona blava

Era dilluns i jo els dilluns no aparco bé. Feia una calor de pataleta de mes d’agost que es nega a desaparèixer. Acabava de fer la darrera maniobra per intentar encalçar el meu cotxe de peu de germastra a un lloc de peu de princesa. Era dilluns i jo els dilluns sóc més antimonàrquica que mai.  Acabava de fer la darrera maniobra per intentar embotir el meu peugeot de l’any dels jocs olímpics, quan em vaig adonar que l’ocupant d’una furgoneta m’havia estat obserbant durant tot l’aparcament. Baixa el conductor. És  un home prou gros com per fer cansar qualsevol vehicle, de faccions fosques, amb una al·lopècie indigna, mal portada. Somriu varonilment i sentencia (com només saben sentenciar els homes respecte les dones i la nostra competència al volant):

– ¿No has aparcado del todo bien, no niña?

-I vostè no porta la clenxa molt ampla ?

Era dilluns i devia ser dels dies que aquell home era misericodiós amb la vida de les noies temeràries. Es va limitar a proferir-me una mirada d’odi i a moure el cap com fa l’Aznar quan es vol col·locar airosament la cabellera. La seva caballera imaginària que jo havia insultat.

Avui he comprès que aquell era el gest per iniciar un procès màgic  només conegut pels seus efectes: la meledicció gitana. És l’anomenat “mal de ojo” administrat per un  poble que té fil directe amb la fortuna -amb la dels altres, és clar, perquè sinó serien sedentaris i suïssos o andorrans-. 

Tot plegat, inisteixo,  és per dir que s’ha de tenir molta cura de proferir-los-hi cap falta. La susceptibilitat d’un col·lectiu en contacte amb la providència  no és una cosa per fer-ne broma. 

Ull amb la manera com anomenem gitano a un gitano! Diem-ho amorosament. Tinguem especial prudència amb com hi interaccionem. Que us volen endossar romaní? somrieu i feu-ne un ram! Que us volen regalar una mogeta màgica? Mostreu-vos agraïts amb la seva sempre gratuïta generositat i compreu-n’hi tantes com per fer-ne un estofat! Que us diuen que no volen monedes per haver-vos llegit la mà, que les monedes porten mala sort, que volen bitllets… feu-els-hi cas, és que les monedes en porten de mala sort! Doneu-els-hi tots els bitllets que porteu a sobre, per l’amor de Déu! És de justícia!

 

A la Vanessa Heredia. La meva amiga.

 

Estàndard