vida quotidiana

Mar de ojo


Avui és un d’aquells dies en els que l’infortuni mostra que existeix. No faré un inventari dels fets desgraciats que s’han passejat agafadets de la maneta i de dos en dos, pel meu dissortat dimarts. Jo no sé si passa el mateix amb la bona sort, encara no he tingut el gust. Però si d’una cosa n’estic segura, és que la mala sort és causa i objecte del meu estat i que l’home que vaig insultar ahir era gitano.

Encontres a la Zona blava

Era dilluns i jo els dilluns no aparco bé. Feia una calor de pataleta de mes d’agost que es nega a desaparèixer. Acabava de fer la darrera maniobra per intentar encalçar el meu cotxe de peu de germastra a un lloc de peu de princesa. Era dilluns i jo els dilluns sóc més antimonàrquica que mai.  Acabava de fer la darrera maniobra per intentar embotir el meu peugeot de l’any dels jocs olímpics, quan em vaig adonar que l’ocupant d’una furgoneta m’havia estat obserbant durant tot l’aparcament. Baixa el conductor. És  un home prou gros com per fer cansar qualsevol vehicle, de faccions fosques, amb una al·lopècie indigna, mal portada. Somriu varonilment i sentencia (com només saben sentenciar els homes respecte les dones i la nostra competència al volant):

– ¿No has aparcado del todo bien, no niña?

-I vostè no porta la clenxa molt ampla ?

Era dilluns i devia ser dels dies que aquell home era misericodiós amb la vida de les noies temeràries. Es va limitar a proferir-me una mirada d’odi i a moure el cap com fa l’Aznar quan es vol col·locar airosament la cabellera. La seva caballera imaginària que jo havia insultat.

Avui he comprès que aquell era el gest per iniciar un procès màgic  només conegut pels seus efectes: la meledicció gitana. És l’anomenat “mal de ojo” administrat per un  poble que té fil directe amb la fortuna -amb la dels altres, és clar, perquè sinó serien sedentaris i suïssos o andorrans-. 

Tot plegat, inisteixo,  és per dir que s’ha de tenir molta cura de proferir-los-hi cap falta. La susceptibilitat d’un col·lectiu en contacte amb la providència  no és una cosa per fer-ne broma. 

Ull amb la manera com anomenem gitano a un gitano! Diem-ho amorosament. Tinguem especial prudència amb com hi interaccionem. Que us volen endossar romaní? somrieu i feu-ne un ram! Que us volen regalar una mogeta màgica? Mostreu-vos agraïts amb la seva sempre gratuïta generositat i compreu-n’hi tantes com per fer-ne un estofat! Que us diuen que no volen monedes per haver-vos llegit la mà, que les monedes porten mala sort, que volen bitllets… feu-els-hi cas, és que les monedes en porten de mala sort! Doneu-els-hi tots els bitllets que porteu a sobre, per l’amor de Déu! És de justícia!

 

A la Vanessa Heredia. La meva amiga.

 

Anuncis
Estàndard
vida quotidiana

Un somni


.
.
.
En Ferran ha tingut un somni molt gran. Ell ho explica tot inquiet mentre en Vicente li porta una altra tapa sospitosament gratuïta. Feu-vos-en una idea només. És prim i li encanta fer servir l’estómac de rebost per jornades posteriors a un possible apocalipsi. És prim i nerviós i quan anem al japonès de les casernes, col·loca la boca al revolt de la cinta transportadora d’aliments fins que queda buida.
.
De cop veig en Ferran decidit a anar al Köning. No al més in, el de sota st. Feliu, no. Ell es disposa a entrar a l’untós. Al reducte de bar dels anys 80. Dels que se t’enganxen els colzes a les taules milenvernissades. En Ferran entra al Köning de Gran Via. Hi ha cua, com sempre, però un cambrer de la meseta que segur que es diu Antonio, li fa un forat a la barra. Ell es veu a través dels fums de la planxa exquista, reflexat en aquells miralls grocs. Veu com els de darrera seu, un grup de quatre, l’envegen per no ser només un i poder demanar ja, com ell fa, una especial Köning. L’ambient és la condensació de la salivera universal. L’Antonio posa l’ou Ferrat a la planxa, el bacó, el trinxat ambrosià de vedella de Girona. I tot flueix.
.
S’eixuga la boca amb aquells papers de fumar que fan passar per tovallons. No té temps de fer el rot de perfeccionament gastronòmic quan, de sobte, un llum abductor l’enfoca i les màquines escurabutxaques es tornen boges escopint monedes i l’Antonio és dempeus al cim de la planxa. Brandant un micro:

-Vostè!- assenyala en Ferran- és el client un milió, moltes felicitats!

(La clientela l’aplaudeix com en una convenció d’intel.lectuals. Amb el mateix aire d’ entusiasme displicent. )

-Vostè!- continua assenyalant en Ferran- client un milió! Ara és propietari del MegaMax. El Megamax és a punt d’arribar. Esperi’s a fora i veurà.

A la Gran Via hi ha el trànsit tallat quan surt a fora. Una munió de gent envolta l’esdeveniment. Arriba un tràiler. S’atura als peus d’en Ferran. Obre les comportes posteriors i s’estén una escaleta. Devalla una hostessa rossa i somrient que li entrega una cullereta mentre li desitja bon profit. És un Frankfurt de la mida d’una balena.

En Ferran ha tingut un somni molt gran. Ell ho explica tot inquiet mentre en Vicente li porta una altra tapa sospitosament gratuïta. Ho explica pertorbat.

-Mare de Déu Ferran! Quines coses de somiar… La sacietat, la magnitud, una cullereta per un immens… Frankfurt? jo crec que Freud diria…

– Qui? Que me’l servien sense quetxup!

– Quetxup…

-Sense Quetxup. Indignant!

Estàndard