art i cinema

Picasso en film


El misteri Picasso

dijous, 22 / març / 2007

Vaig amb retard si dic que fa unes setmanes ens va passar una pel.lícula curiosa. Parlo del misteri Picasso de Henry-Georges Clouzot. Erik Rohmer, l’any 56, ja n’havia escrit unes paraules on començava preguntant-se “¿És una bona o una mala pel·lícula El misteri Picasso de Clouzot? ” Doncs bé, com moltes coses en la vida, atén a una diabòlica variable: Tot depèn del què n’esperis.

Ell partia d’una profunda admiració per l’artista i només pretenia veure “el com” de Picasso i ja ho diu “jo no pretenia captar cap secret, sinó veure com treballava un pintor que admiro”. I sí, Clouzot ens fa veure Picasso en una rotativa visual espectacular: Picasso pren els seus materials i juga a contrarellotge amb la càmera mentre va pintant. “Quan em queda?” -Diu Picasso- uns 30 segons – contesta Clouzot- “Suficient”. I apareix una gallina. No. Una au noscturna. No . Una abstracció aviar. Mentre va pintant veiem a través del llenç com si l’autor hagués desaparegut i només en quedés la seva traça en construcció. Eric Rohmer, hores d’ara li devia badar un pam la boca. Però als alumnes d’Art i cinema,ja no sabien com asseure’s als seient torturadors de l’UdG. Ningú s’ha plantejat mai en localitzar l’empresa que va dissenyar aquests seients? Segurament la trobaríem pactant algun conveni obscur amb els detractors de la continuitat presencial de l’ensenyament universitari… Aquells seients, la distància diminuta que queden les cames de l’entramat ferroginós de sota les taules. Tot allò d’allà sota es veu que serveix per guardar-hi carpetes…

Fixeu-vos en què se n’anava l’atenció de l’estudiant mig als 20 minuts de metratge. No precisament en reflexionar sobre qui prendria l’autoria del film, si Picasso o Clouzot. Tampoc en desvetllar quin era el sentit pel misteri que, segurament s’adeia bastant al sentit de Rohmer : “no exigim a aquesta pel.lícula allò que no pot donar. Picasso només fa que atravessar-la”.

Anuncis
Estàndard