art i cinema, dones!

Jaimie Marks is dead


sq_jamie_marks_is_dead

Era aquesta setmana o mai. Vaig agafar la meva panxa, les Braxton hicks, el culpable subsidiari de les dues  i ens vam plantar a Sitges. Fent-nos el pagès de Girona vam poder esmorzar al Melià amb crítics, artistes i uns que no sabíem gaire a quin gremi penrtanyien. N’hi havia un, l’únic que parlava català, el de la camisa de colibrís pintada a mà, que va demanar cereals per esmorzar. Havien de ser de blat, sense panses ni merdes d’aquestes. Se’ls menjava darrere les cameres que entrevistaven a Carter Smith. Fixeu-vos en aquest segon pla si mai veieu l’entrevista a la tele i sabreu de qui us parlo. Aquest, la cambrera i una noia molt ben vestida van felicitar-me per l’embaràs i van especular sobre el sexe la criatura en relació a l’inflor de la meva cara. Cap dels tres va encertar però a tots tres els vaig donar la raó. Una nena, sí! (no). La seva amabilitat bé s’ho mereixia.

Jaimie Marks is Dead, aquesta era l’excusa oficial pel trajecte. El film, una perla de Sundance, semblava una aposta mig segura. Comptava la fantàstica Liv Tyler, fent de mare del protagonista i Morgan Saylor, la nena de Homeland. L’argument, bàsicament una història d’un fantasma adolescent mort i un altre de viu, també prometia. Era tot curiós veure aquell cadàver entranyable que tant s’assemblava al Harry Potter, passejar-se en calçotets durant cent minuts. Com establia una relació amb l’altre nano, el semi popular d’institut, com s’anaven canviant els rols: el de mort, el de popular, el de freak. L’horror va manar durant la primera mitja hora, després, com molt bé va dir un dels espectadors que abandonaven la sala en acabat “Esto ha sido como el sexto sentido gay”.

Un relat ben tramat (també a la pantalla) que juga amb l’ambigüitat de les relacions entre els personatges, amb l’estranyesa vers el món als ulls d’un adolescent que tantes vegades se sent allunyat de la vida i del seu sentit fonamental: estimar i ser estimat.

Finalment, el més lloable de la pel·lícula és que s’ha sabut integrar allò sobrenatural en una posada en escena altament realista. A destacar també la cadència estranya i desconcertant pel que fa al ritme. Tot plegat, sabreu, molt al gust d’una servidora.

Anuncis
Estàndard
art i cinema, vida quotidiana

palla pel burro


Realment hi ha plaga de 45 minuts sobrants. Encara no recordo el dia que no hagi anat al cinema sense que em fes mal el cul i l’esquena durant els últims 45 minuts de film. Aleshores penses  què faràs per sopar, què falta al rebost per anar a comprar, sobre què podries escriure aquella nit. Tot, menys en com acabarà la pel·lícula perquè, evidentment,  si hom està visualitzant minuts palla d’un film, és que el final ja s’ha projectat en ple nus narratiu. Tot s’esdevé a tempo d’indústria. I el temps va cada vegada més desvinculat del supòsit d’un espectador competent. No s’estableix cap mena de diàleg, ni tan sols en pel·lícules que han agradat. Fins i tot a “No es país para viejos” hi sobraven 45 minuts. Sobren redundàncies narratives, sobren sentits explícits, finals rodons, prolongacions innecessàries, retòrica visual.

Ja sé que és un tòpic gastat parlar de l’estructura narrativa holliwoodiense i com que no vull que us sobrin 45 segons d’escrit, no en parlaré. Menos es más!

Estàndard
art i cinema

Varda


Agnes Varda: De Millet al reciclatge (1)

Sobre Les glaneurs et la glaneuse, un film d’Agnes Varda.

L’any 1857 Millet va pintar un oli sobre tela anomenat les espigoladores. Veiem un camp segat, rapat al zero. Hi ha tres pageses que graten entre les restes de la collita. Haurà quedat algun gra de blat entre la terra. S’observa una camperola, la de més cap a la dreta, tan fatigada que quasi no pot ajupir-se a collir el següent gra de blat.


A les espigoladores, diuen els entesos, la figura del camperol pren un protagonisme quasi místic. El tema de la pagesia ja havia estat una constant en la pintura de Millet, però mai tant com en les espigoladores, s’havia deixat al descobert d’aquesta manera el paper que li tocava jugar, el d’heroi. El pagès, envoltat de l’aire daurat del blat absent, es presenta com el nou heroi que, malgrat el poc favor que li fa la terra, no deixa de ser una figura idíl·lica i pastoral.

Fixeu-vos en l’atmosfera del quadre, parentesia les figures, les salva, les recupera. Una llum màgica que sembla aturar per sempre l’instant feixuc de les pageses. Aquesta llum eclipsa els millors moments del Hollywood glamourós tot i que, de glamourosa l’escena, no en té res. Les espigoladores és, en definitiva, l’excusa per constel.lar una activitat concreta entre dues èpoques allunyades en el temps, on el temps n’és una peça clau.

A l’època del quadre es començava a cultivar cert gust per allò popular. Des d’aleshores s’ha sembrat, s’ha collit i s’ha fet guaret mil vegades. S’han renovat totes les cèl.lules dels gusts i avui, l’avui d’Agnes Varda, n’espigola les restes: ja no és la voluntat paternalista de mostrar una determinada faceta d’un sector poblacional, el que passa gana, el que espigola de totes les maneres hagudes i per haver. És més el click cerebral que obre aquest sector, reconvertit en un carronyaire legítim i entranyable: recuperar alguna cosa per necessitat, recuperar alguna cosa per jugar, recuperar alguna cosa d’una o altra manera, per salvar-la del pas del temps, aquella composició dramàtica i imparable d’atzar i necessitat.
Estàndard