La declaració de principis de la professió periodística nostrada obre amb criteris. Dotze, arrodonits amb quatre annexos. Aquí fem un salt respecte el fil conductor dels posts anteriors, el professional. Els codis ètics com aquest tenen un marcat caràcter corporatiu, de manera que el tipus d’exel.lència que s’intenta performar no és tant la professional, com la grupal, aquí sota el nom de “la professió”.
Ara és quan ens posem atomistes. Per començar, tota aquella rístola de característiques que trobem repartides als codis ètics (legalitat, professionalitat, fidelitat a responsabilitats concretes, confidencialitat, bona fe, evitar conflictes d’interessos, respecte ) corren el perill de quedar difuminades en la persona toba de la corporació professional.
L’àtom de la responsabilitat, el periodista, de la mateixa manera que amotllava la seva autonomia professional al servei de l’empresa, el servidor, el servei de hosting del seu producte informatiu, amotlla o cedeix la seva responsabilitat al nom de la ressponsabilitat del grup o corporació a la què pertany. D’altra banda, aquesta lectura no treu als codis el paper d’ampar tendencial, de far, de recomanació de conducta professional.
Prima facie, el perill de difuminació de la responsabilitat del professional, es veu reduit si llegim els codis deontològics, els codis com aquest que comentarem, com el concens democràtic, viu i obert d’un grup de professionals que treballen per la qualitat de la seva informació. No deixa de ser l’infraestructura pel control de qualitat per al producte, la garantia del principi de beneficència, de la bona fe kantiana la posa cada professional.
D’aquesta manera, ens imaginem un professional, per exemple, treballador de la CCRT amb el codi deontològic de la casa a les mans. Llegeix el que li diuen les taules de la llei, més vives que la llei mateixa:
1.-“Observar sempre una clara distinció entre els fets i opinions o interpretacions, evitant tota confusió o distorsió deliberada d’ambdues coses, així com la difusió de conjectures i rumors com si es tractés de fets.”
I com es fa això? Hi ha alguna mena d’artilugi capaç de discernir els fets de les opinions automàticament? una espècie de corrector d’opinions. Això ho deuen donar a l’entrada, quan fitxes, pensa, un aparell sofisticat amb el logo del canal. El posaré a la bossa, al costat del micro que també em donaran. És el kit de material del bon periodista. Perquè, evidentment, les opinions s’han de destriar de la informació. Perquè la informació veritable ha de ser neta de brutícia. No es poden barrejar: el cos al cos i l’anima a l’ànima. I per l’anima ja hi ha els columnistes d’opinió que jo, jo sóc periodista d’informació general i el general és la realitat objectiva.
El primer criteri del codi deontològic apunta doncs a una concepció objectivista de la realitat. A una neta separació entre fet i opinió. I, conseqüentment a una demonització de la opinió. El treball del periodista, es vol dir, ha de ser el més “neutral” possible, quan neutral aquí vol dir “objectiu” i ja se sap que d’objectives només en poden ser… les pedres.
En definitiva, tota informació ha de ser necessàriament interpretada pel sedàs personal del periodista, que no informa des del buit. Que com a perceptor ja està interpretant, com a periodista ja està interpretant i com a treballador de corporació ja ho està fent d’una determinada manera.
La recomanació del primer criteri respecte la distinció entre fets i opinions hauria de ser qualitativa ( i farem befa buscant un altre aparell per mesurar la quantitat d’opinió que hi ha en cada notícia) en la mesura d’intentar fer els forats del sedàs allò més gruixuts possibles.
marboscholiveras 