art i cinema, entrevista, periodisme

Veïnes


Marta Escuder, directora del curt “Veïnes”. Entrevista publicada a Engega.

“Veïna Marta E.”

La E. d’Escuder. “L’Escuder l’he abreujat per donar remarcar el caràcter femení de nom: Marta E. Vilaltella”- ens explica la directora del curtmetratge-. D’aquesta artista pluridisciplinar en sabem que farà un mes que es passava el seu curt al Truffaut. 14 minuts que els entesos han definit com a expressió de “la possibilitat de comunicació no consumada” o, en una variant més acurada, com “la punyent exploració de la solitud a partir de gestos mínims”. Quatre veïnes obren i tanquen portes sense acabar de despendre’s de la gàbia del seu replà.

El curtmetratge va ser un dels tres guanyadors de la segona edició del Concurs de Realització Cinematogràfica Elsa Peretti, acompanyat d’una considerable dotació econòmica. S’hi suma el fet de dur la representació espanyola a l’internacional FeminaFest, de Rio de Janeiro. Perquè en prenguem dimensions, allí el van seleccionar d’entre 600 treballs d’arreu del món.

Princesa per sorpresa

La veritat és que esperava trobar-me algú que respongués a aquella fermesa que a vegades s’assembla al criteri, que parlés de la seva trajectòria, de les seves influències artístiques, del panorama cinematogràfic català o del seu melic. Però la Marta somriu mentre posa un títol a aquest moment: “El que m’ha passat es podria resumir en Presidente por accidente o princesa por sorpresa. Jo no sabia ni què era un guió. Cada paraula que em deien als tallers de producció resultants del premi, havia de demanar traducció simultània. Realment, de les tres guanyadores, jo era l’autèntica amateur. I l’èxit posterior de tot plegat ha estat tan engrescador com sobrevingut.”

Mai més ben trobat. Una gironina que podria ser la vostra veïna i que li ha passat una cosa extraordinària. De les que com a molt va al cine a veure “Spiderman”, de les que menja llibres i escriu “com a teràpia, com a catarsi personal –diu- i sense cap intenció”. Aleshores es corregeix a ella mateixa, s’apuja les ulleres i cita a Lacan tot parant l’espontaneïtat per uns moments: “jo no escric, sóc escrita”.

A la Marta se li il·luminen les lents com s’il·luminen les lents dels escriptors quan parlen d’escriptura. Però se li escapa referir-se a ells com “els escriptors de veritat”. Com si el seu mètode d’escriptura la degradés a un altre tipus d’escriptors. A aquells altres. No dels que fent ús d’un cervell eminentment analític, fabriquen literatura arquitectònica. Es considera d’una altra mena: “Jo sóc incapaç d’escriure així. Sempre he escrit per mi i ho faig seguint la intuïció. Si tingués en compte tots els factors que s’han de tenir en compte per escriure metòdicament, deixaria de banda la víscera que és el que m’importa”.

Gràcies

Gràcies al suport de Mateu Esbert va ser possible que la secretària del Vicerectorat pogués prendre’s el temps necessari –esgotadorament necessari, explica- per dirigir el curt. “Aleshores semblava la rectora –riu- vaig haver de prendre totes les decisions, fins el color dels sostenidors de la veïna de dalt.“Veïnes” es va rodar entre Girona i Sant Feliu, directe de la retina de la interina: les localitzacions eren a casa seva. El productor, assistent i qui s’encarregava de traduir les intencions de la Marta a llenguatge tècnic, el seu cunyat Lluís. L’actriu que obre el curt, la seva germana . I la dedicatòria a la seva mare Nuri: “La veïna de la meva vida”.

Anuncis
Estàndard
intel·lectuals i mitjans, periodisme

L’intel·lectual als mitjans


Entrevista a J-M Terricabras publicada a Papers d’Art.

divendres, 30 / novembre / 2007

L’intel·lectual als mitjans

Només en una setmana, els sis diaris generalistes més venuts a Catalunya, publiquen una mitjana de 330 articles d’opinió que són firmats per més de 200 autors diferents. La creació d’estats d’opinió a través dels mitjans de comunicació obre la reflexió al voltant del paper d’aquests emissors, aquells que des de temps de Zolà han estat anomenats “intel·lectuals”. Homes desperts, diligents i apassionats que tenen l’estranya habilitat de fer créixer en els altres homes la diligència, la passió i les ganes d’estar alerta.

La vigència d’aquesta mena d’aproximació, ens permet constatar la pervivència de la figura de l’intel·lectual. Ara, un professional de la cultura que ha traduït les seves funcions al llenguatge dels mass media. En definitiva, una traducció que consisteix en transcendir el domini de la seva disciplina per incidir en qüestions d’interès general.

J-M Terricabras, catedràtic de filosofia de la Universitat de Girona i Director de la Càtedra Ferrater Mora, posa en marxa l’handicap del filòsof com a intel·lectual: haver d’opinar de qualsevol cosa. I la cosa és ara, una veu sobre el panorama de la intel·lectualitat i la seva relació amb els mitjans.


Intel·lectuals, opinadors i altres criatures

Hi ha intel·lectuals avui dia?

Es veu que sí. O això diuen. Fixi’s sinó quan es diu que un manifest, per exemple, l’han signat “una colla d’intel·lectuals i artistes”.

Això vol dir com a mínim dues coses. Que s’exclou el col·lectiu d’artistes dels d’intel·lectuals i després, que s’hi inclou tota la resta sota l’etiqueta “intel·lectual”. Si anéssim fent servir aquesta mena de llei, aleshores, és clar que tots seríem intel·lectuals, com que tots fem servir el cervell… i els artistes? Ah! Els artistes sempre han estat un gremi a part! Si més no, quan es fan aquesta mena de distincions i ningú hi para esment. Tot plegat és ben curiós.

Però bé, jo nom’atreviria a dir qui són els intel·lectuals. Bàsicament, la figura que s’hi assembla més i que podem localitzar és la del publicista. Jo mateix, publico coses. – Terricabras enfila un somriure publicista-. D’altres ho fan diàriament a la premsa escrita. D’altres surten a la televisió. Tots aquests provenen d’àmbits ben diferents i sobretot, opinen.

Tanmateix, no tinc ben clar si aquests opinadors en són d’intel·lectuals. Perquè quan els escoltem partim d’un supòsit que potser no és el més exacte. I és que hom pensa que qualsevol que opina, opina amb criteri. Però moltes vegades n’hi ha que opinen no amb criteri, sinó amb consigna. Des de la consigna, defensen posicions del seu partit o del seu grup i això, a banda de ser absolutament legítim, no el converteix en un intel·lectual, sinó en un propagandista.

Després n’hi ha d’altres que opinen de les coses que se’ls hi acudeixen, les que acaben de pensar. Aquests són la majoria. Per tant, estem parlant de publicistes i d’opinadors, però no sé si d’intel·lectuals.


Per l’anàlisi que en fa, sembla que en fa, sembla que parlem d’un gènere gairebé extingit…


Si intel·lectual arrenca de la idea de la figura de Zolà, d’aquella persona que opina de manera crítica, no a sou, sobre la societat i sobre el que passa, segurament n’hi ha però n’hi deuen haver poquets. De vius, vull dir. Em sembla un gènere si no extingit, poc present.

A més, a aquests se’ls hi exigeix també ser bons comunicadors. Hi pot haver intel·lectuals de magnífiques idees però que no s’expressin gaire bé en públic i aquests, són rebutjats immediatament: els mitjans prefereixen els que s’expressen bé més que no pas els que articulen grans idees. Que s’expressin bé, que expliquin acudits o si més no, que s’expliquin amb gràcia. Prefereixen aquests a uns d’altres que no s’expressin amb tanta gràcia però que facin distincions una mica subtils o que posin coses en dubte. El que es busca és això: gent que digui les coses clares, que no les digui gaire complicades i que les digui divertides. Són intel·lectuals el que es busca? A mi em sembla que no

.

Segurament el que se sol buscar és que es respongui des de la competència d’un camp concret de coneixement. Consulta a l’expert. Tanmateix, estem veient una notable proliferació d’experts opinadors…

També. Però aleshores, la persona que és experta en el seu camp ha d’anar en compte de no parlar també dels altres camps. És una confusió bastant habitual que hom pensi que pel fet que algú un sigui expert en Wittgenstein o en enginyeria industrial, després serà capaç de parlar d’educació, de problemes de la pau mundial o de la família. I no és necessàriament així.

El que passa és que a les persones que solem opinar se’ns demanin a vegades opinions sobre les quals en tenim molt poc coneixement i aleshores, ens atrevim massa. Parlo també per mi. Això és un factor afegit a l’anàlisi d’intel·lectual actual: que és expert en un camp, però no té una visió prou ampla de coses.

Així, diria que la diferència bàsica amb l’intel·lectual tradicional és aquesta verticalitat? O dit d’una altra manera, l’autoritat com a actor social li ve només del domini del seu camp de coneixement?

El que ha estat l’intel·lectual al llarg de la història, és aquella persona que ha tingut certa visió social, d’afers públics, de política, d’organització col·lectiva. És a dir, encara que no en sigui un expert en algun camp del saber, una persona que conegui alguns aspectes de la vida col·lectiva i pugui donar una opinió sobre ells. Això, i que ho doni amb sentit crític, amb criteri. A partir d’aquí, compari: Hi troba alguna diferència bàsica?

Ser escoltat, encara

Si observem als mitjans aquestes aparicions “amb criteri”, veiem que poden ser bàsicament de tres tipus: la de l’intel·lectual que condueix el seu propi espai, la de l’expert que és consultat o la del que participa en tertúlies. Quina troba més legítima?

Totes ho són de legítimes. He de dir, però, que els que tenen més mèrit de ser escoltats són aquells que tenen el seu espai propi, perquè qui se’ls escolta, és un públic que s’han guanyat. O bé aquells que per la seva competència s’han convertit en uns referents en el seu camp. És claríssim que si exerceixen per la competència que han adquirit en aquest terreny, són els que tenen més coses a dir.

Però tal i com van les coses, els que tenen més coses a dir no són els més escoltats. El més escoltat és el que apareix a les tertúlies. D’això en podem extreure un cert alleujament si pensem que els més escoltats tampoc són els més influents. Una cosa no porta a l’altra. Ser molt escoltat, ser molt present, ser molt famós, encara no vol dir res.

Hi ha una anècdota molt maca d’un amic meu, pertanyent a les Noves Bases de Manresa, que el van cridar a la televisió. Ell parlava d’aquesta associació fundada l’any 1992 en honor a les Bases de Manresa. L’endemà, a l’escala on vivia, una veïna va interpel·lar a la dona d’aquest amic meu dient-li que no sabia que l’home fos de Manresa. ¿Què ha passat aquí? Ha passat que aquesta dona només havia vist algú a la televisió: la fascinació de la imatge tapa moltes coses.

Moltes coses com ara el missatge de l’intel·lectual?

Per exemple.

Estem parlant d’un buidatge sistemàtic de contingut del missatge de l’intel·lectual a favor de la imatge?

Jo no ho diria exactament així. Però sí que és veritat que la gent escolta molt poc. Això és el que comporta la fascinació de la imatge. La comunitat televisiva està acostumada a escoltar poc. I aleshores, els que opinen de coses serioses, no els tertulians que parlen de la Pantoja, aquest tipus més frívol i conegut, poden arribar a impregnar-se del seu estol. Per art de màgia arriben a ser famosos, com aquests altres, sense que ningú sàpiga massa bé perquè. I el que és pitjor: sense que ningú reconegui el contingut de les coses que diu. Això és preocupant i potser s’acosta al què em pregunta: “El mitjà és el missatge”, ja ho deia Mc Luhan.

I doncs? què en queden de les accions de Sòcrates, el pensador perillós, el tàvec d’Atenes? Què en queda d’aquella figura que les autoritats van reprimir? Hi ha algú capaç de commoure com ho va fer el filòsof grec?

Sí, i tant!

Així, el públic sí que escolta…

No, és el poder que escolta. El poder escolta i controla. Miri, Edgar Morin va tenir un judici a França. Ell que és semita d’origen, ha tingut un problema perquè va fer unes distincions molt ben fetes i molt fines sobre l’antijudaisme: no confonguem antisemitisme, antirealisme, antisionisme… Alguns grups jueus s’ho van prendre malament i el van denunciar. Sempre hi ha aquells grups de poder que davant d’aquella opinió tranquil·la, pacíficament exposada, se senten amenaçats.

Edgar Morin com que és una veu especialment prestigiosa, se’l vigila més, perquè pot ser més escoltat. Però en canvi, si algú altre diu alguna altra cosa no passa res. Com ara jo per exemple: He arribat a dir coses molt gruixudes, però ningú m’ha tapat la boca. Que ningú em denunciï i que ningú em digui res, vol dir que sóc poc important (cosa que m’alegra molt). Tot això vol dir, que de l’intel·lectual, encara en queda una mica d’allò socràtic que pot ser perillós. Sòcrates continua essent una figura viva, almenys com a model.


Relectura d’un model

I quina relectura en podríem fer d’aquest model?

Em sembla que l’únic intel·lectual interessant és l’honest i el compromès. Que quan parla, digui realment el que pensa, que no ho digui per encàrrec. Encàrrec de partit o de mitjà. Per exemple, avui dia hi ha molts periodistes que no són en absolut lliures amb el que escriuen. Ni amb qui fan les entrevistes. Ni amb què pregunten o censuren.

A mi m’interessa un intel·lectual honest, relativament independent, si és que se’n pot ser, i sobretot compromès. Aquests serien els Sòcrates contemporanis. Els que es mullen en el que fan. Els que no practiquen com un vici el discurs sempre políticament correcte. Aquest tipus de compromís a

mb la correcció política em sembla que respon a un intel·lectual adaptat. Aquest, per mi, té molt poc interès.


Hi ha molts productes de poc interès. Curiosament, aquests fruits de l’adaptació, de la correcció política, sembla que en tinguin força influència…

Miri, l’altre dia em van convidar en una taula rodona on es debatia si els suecs eren més feliços que els espanyols. Era el resultat d’una enquesta sobre la felicitat que, pel reguitzell de dades, semblava bastant acurada. A mi em sembla tant còmic que es cregui que es pot mesurar la felicitat amb una enquesta! Que algú es pensi que les preguntes sonaran igual a Bèlgica que a Espanya, que a Itàlia! És tant divertit, que no ho pot ser més. Aquest tipus de coses es fan. Aleshores, els intel·lectuals i opinadors tenen realment alguna cosa a dir? Què hi fan als mitjans? Què hi feia jo en aquella taula rodona? És el mitjà que en té d’influència. S

ón les empreses econòmiques i periodístiques que tenen poder sobre la societat. És un determinat mitjà que compta amb gent fidel i aleshores, allò que diuen aquells que hi opinen transcendeix efectivament: no perquè siguin ells que les diguin sinó perquè les diuen des d’allà dins. És La Vanguardia, El País, El Temps els que tenen influència. Els lectors d’aquests mitjans saben que allà dins trobaran discursos de la seva corda.


Però sempre quedarà la figura exòtica a cada mitjà, perquè?

La figura exòtica, la nota discordant, digui-li com vulgui. Algú que apareix al mitjà amb un paper ben determinat: el contrast amb la línia general. A vegades he escrit en alguns llocs que penso si sóc aquesta figura exòtica, però mentre a mi em deixin dir el que vull dir sense censures, em sembla bé. Ara mateix, em ve de gust opinar i mentre m’ho deixin fer ho faré. I que consti que en cap cas em dono la importància que es donen molts companys meus. La gent té molt interès aparèixer als mitjans, perquè es pensen que tenen molta influència. Però em sembla que van errats. Vés a saber les coses que influencien els humans! Ves a saber! Pot ser un comentari sentit en un cafè. És molt misteriós. El que realment influeix a la gent és molt misteriós.

Certament ens influeixen moltes coses de petits, la família i l’escola, això sobretot. Sumem-hi algunes conviccions, com la formació religiosa. Després d’això, les influències són molt difoses. És el grup d’amics amb el que vaig que si té una manera de fer determinada i persistent que potser m’acabarà influint, però només l’opinió d’un sol? només un article d’un diari? La figura de l’intel·lectual està molt idealitzada. Sembla que hagi de fer molta cosa, però en realitat en fa poca.

Així és el mitjà que posa l’accent a les tesis dels intel·lectuals?

Sí. I malgrat això, el que diu l’intel·lectual tampoc té importància. Tot plegat és una guerra per la presència, i l’audiència és només audiència de la presència.

Arribats a aquest punt, sembla que parlem dels mitjans com un poder devaluador per a la intel·lectualitat!

O potenciador! Perquè si jo em poso al replà de casa meva a fer un discurs, no em sentirà ningú, potser només la veïna. Si em crida una ràdio, em potencia i segons com, no. Perquè tampoc em permetrà exposar el meu discurs llarg. Allà hem d’opinar d’una manera molt ràpida. Si, en canvi, jo puc

esplaiar-me en exposar la meva visió, si és que algú m’ha escoltat, ja m’haurà escoltat durant una estona.

Els mecanismes de la rapidesa son diferents. Algú, quan ha acabat d’escoltar un programa llampec pot pensar que està d’acord amb tots, quan tots han opinat diferent, i això no pot ser.


I la filosofia, tan entesa en la seva accepció més contemplativa, quin paper pot jugar?

Un exemple. Encara que de matemàtiques només en facin uns quants, algun coneixement matemàtic l’ha de tenir tothom. Ma mare quan va a plaça, n’és un cas. Doncs en filosofia passa el mateix, hi ha gent que reflexiona més enllà, amb criteri i sentit crític… En aquest sentit no és necessari que hi hagi filòsofs als mitjans de comunicació, mentre hi hagi professionals que parlin de manera rigorosa.

Ara bé, entre els opinadors, publicistes o intel·lectuals, també n’hi ha que es dediquen a la filosofia. Però no és la filosofia la que aporta reflexions interessants. Les reflexions interessants surten sobretot de la capacitat crítica i reflexiva. Per això em sembla que la filosofia hauria de ser un estudi generalitzat en la societat i a la universitat. Perquè tothom s’entrenés a fer unes passes més enllà de la seva disciplina i a avaluar les eines amb què treballa. D’aquesta manera, es podria proferir opinió amb rapidesa i instantaneïtat sense abandonar l’eficàcia del sentit crític.

Estàndard
entrevista, Periodisme local

Entrevista a Roser Oliveras Oliver


Roser Oliveras Oliver
després dels punts suspensius
“Només obro joc”

Subiendo a los cielos. Oli sobre tela 293×195.

 

MAR BOSCH. GIRONA. La pintora gironina Roser Oliveras ho ha tornat a fer. Ha tornat a evolucionar. Sembla que en cada exposició, en cada nova manifestació del seu art, els crítics i els amants de la informació s’afanyin a trobar-li una nova etiqueta. Ha deixat enrere “allò que feia abans”.“Això d’ara” és diferent. Quin gran encert! Roser Oliveras i Oliver ha exposat habitualment a Girona des de 1987. També a Olot, Banyoles, Palafrugell, Blanes i Barcelona. Ha participat en nombroses mostres col•lectives i en biennals d’art contemporani.

Precisament a Punts suspensius, la seva darrera exposició, molts hi van trobar les closques de la crisàl•lide, metamorfòsica. Tornava el vermell després d’un llarg silenci expositiu, tornava també sobre ceràmiques. Eren bols i conques, pintades, que abans de res, abans dels seu hipotètic ús domèstic, plenes de rostres. Fragmentats, esquerdats –unes esquerdes tant semblants als accidents mortals que poden patir contra el terra, de la llar-, recompostes fortament –amb grapes metàl•liques-, en definitiva, fragilitat recomposta. Narració des del fragment. I ja li hem col•locat una altra etiqueta.

Diem que “allò que ha anat fent”, allò que és endins, enrere i dessota de l’obra, ho rastregem. En cada peça es mostra i s’oculta. Jo en diria, el flogist. Químicament inexistent. Alguna cosa que dorm en l’estil i el pensament, en tots els elements de la forma i del sentiment. Ho trobarem si prescindim d’etiquetes. Perquè hi trobarem un camí que va i ve de la figuració a l’abstracció, que enfonsa les arrels a l’imaginari mediterrani, de pell de brau, de feminitat poderosament espanyola pel que té de roig i de condensat, de terra, no de pàtria… i punts suspensius.

FIGURANTS PER LA SEDUCCIÓ

-Mar Bosch: Aquests personatges inquietants, aquests collages, aquestes nits, les llums, les penombres, els colors… ¿Si haguessis de posar-los-hi nom, quin seria?

-Roser Oliveras: “M’estàs demanant que em posi una etiqueta?”

-M.B: Sí, fes d’autocrítica.

R.O: “Crec que “Pintura de la seducció” hi aniria bé. Per ara. Perquè per sobre dels motius pictòrics hi ha una premissa bàsica que crec que no hem de deixar d’observar”.

-M.B: Parles d’atreure el públic? Això ja ho fas amb els cartells: colors de xoc, figures exuberants…

R.O: “Sí i no. Parlo d’un altre tipus de seducció. Que no la del reclam. “Pintura de la seducció” és el nom que portava una exposició que vaig fer al Palau de Caramany ja farà uns anys. Allà hi havia quadres com “festa sobre l’asfalt”. Aleshores Jaume Fàbregas va escriure que, per sobre del tema (la festa, l’espectacle, l’efusió en blau, groc, vermell) els gestos cromàtics aconseguien recrear un món on la pintura fos, per ella mateixa, seducció”.

-M.B: I de quina manera sedueix la teva pintura?

R.O: “Jo crec que hi ha moltes maneres de dir “el tema”. Al llarg de la meva carrera he volgut dir l’angoixa i la por. He intentat dir l’alegria que explota i l’amenaça, la intimitat i l’horror. A través del roig de les boques, les mans, la disposició dels cossos. No hi ha un missatge com hi pot haver en un cartell. El que hi ha és “la manera de dir-ho”. Vull dir que costa molt poc fer arribar el dolor pintant sang i fetge. O la tristesa mostrant figures que ploren. Prefereixo suggerir amb punts suspensius, que no dir allò que es diu després dels dos punts”.

PEL CAMÍ DE L’EXPRESSIÓ

M.B- Però això ven. Ven l’hiperrealisme. El detall i l’enumeració. Fins i tot en les emocions. Sembla que tornat a néixer un gust d’escola, de rigor formal. Hi ha qui pinta damunt de fotografies…

R.O: “Sí, això sempre hi ha estat. Hi ha d’haver gustos per tot.

M.B: gustos i disposició a entrar en joc… en certa manera oi?

R.O:” Sí. Si un espectador no està disposat a entrar en joc amb l’art, no entendrà gaire res. Buscarà que aquella casa que veu pintada tingui dues finestres, una porta i l’exacte to terrós el camí que porta al jardí mil•limètric. Virtuós, no dic que no. Pintar així, però, també és un risc. Perquè no fa prendre distància. Perquè qui contempla no té més opció que prendre-ho. I si, en comptes d’una casa, pintem un mort de la mateixa manera, per exemple, tindrem l’estómac de l’espectador ulcerat per sempre. Jo Vull dir el que vull dir sense fer mal i fent… sorpresa, síntesis, contrast.quantes coses eh?, diu l’artista picant l’ullet- I es pot ser igualment fidedigne d’aquesta manera. Suposo que el que sedueix és l’ambigüitat, el trànsit entre el bell i el grotesc, entre la placidesa i la solitud. El matís, si es vol, el posarà la recepció. Només obro joc”.

-M.B: Ara em fas pensar molt amb el que es diu de Pedro Almodóvar. Tot aquest seu univers cinematogràfic té molt d’aquesta mena de transmissió que dius.

R.O: “Touché! em declaro entusiasta del director manxec. A mi m’ha seduït. A les seves pel•lícules hi ha tot un manifest estètic. Acabes la pel•lícula amb la sensació que t’han explicat un conte, mentre el que t’ha dit era brutal.

-M.B: Però la brutalitat no és precisament el teu tema principal. Hem parlat molt de dolor i solitud… Però també ens portes escenes joia, pausada o a cent per hora. I escenes que no són escenes. Olors, fotografies, transparències, somnis. Si rastregem la teva obra què hi trobarem finalment?

-R.O: “Una etiqueta diferent a cada peça. Això suposo que és bona senyal”…

Actualment, l’artista prepara una exposició
per la
Fundació Àngel Planells.
Els preparatius apunten la casa modernista que té la
Fundació a Blanes. Presa per l’art, aquest
espai s’emplenarà, com es van omplir els patis
de Girona durant el temps de flors.

Estàndard