Uncategorized

Petit malson abans de Nadal


 

tele_b

Estic fent un zàpping d’avorriment. Fa estona que tinc la feina encallada i he pensat que potser a la tele hi hauria alguna cosa que pogués fer-me companyia, de fons, mentre escric. 19:07h. “Está pasando”. Un programa magazine a mig camí dels informatius de telecinco i Histórias de la Cripta.

Els professionals del programa rotulen: “Mata a su madre con la escobilla del wáter”. Ho torno a llegir, per si un cas m’hagués equivocat: “Mata a su madre con la escobilla del wáter”. Ho havia llegit bé. Directament pensava haver-me adormit sobre el teclat i estar somiant aquells somnis recorrents i surrealistes que et fan despertar amb un somriure. Aquells somnis que expliques, tota orgullosa d’haver-los tingut, just quan et despertes. Però no ha estat el cas. M’he clavat un parell de bandellots i he posat el 3 /24 per prendre contacte amb la vigília. Sí: continuo estant desperta perquè a George Bush van llançant-li sabates periodistes més autèntics,valents i descerebrats que jo. Torno a posar telecinco: “Mata a su madre con la escobilla del wàter”.

Ens saltem el relat costumista dels fets que no tenia res sobrer. Ni els grumolls de sang. Ni la nàusea. Ni la familiaritat alpina del moment, tan propera a una escena de Marco. Continua el reportatge amb una ronda de declaracions que procedeixo a transcriure, gairebé amb rigor:

-Está Pasando:  Conocia al parricida?

-Cambrera del bar del poble: Pues parecía un chico completamente normal. Venia cada mañana a tomar su café con leche, sus churritos. Parecía un muchacho tranquilo, nunca había mojado el churro con violencia ni nada. Leía El Mundo. Si El Mundo estaba ocupado, pedía educadamente la Razón. Leía las necrológicas alegremente, hacía ciertos garabatos desagradables, eso sí, pero pagaba y luego se marchaba educadamente. Normal. Un chico normal.

-E.P:  Qué le parece la acción del parricida?

-Vianant: De entrada mal. Aunque tengas una mala madre, no tienes porqué hacer eso.

-E.P:  Con una escobilla del wáter eh?!

Válgame Dios qué barbaridad y por estas fechas… Eso es no tener corazón ni espíritu navideño. Es lo que digo yo: si uno esta mal con su madre porqué es una mala persona que te hace la vida imposible y todo el mundo sabe que es una bruja asquerosa, no tienes porqué matarla con una escobilla del wáter. Basta con largarse. Marcharse y ya está! Qué ganas de armar jaleo…

-E.P: Se ha enterado usted de lo sucedido en su barrio?

Vianant2: Yo soy soltera. No tengo hijos. Por esas cosas no tengo hijos, entiende?

Tot seguit s’han posat a parlar de reunions de  tuppersex a la capital espanyola i jo he continuat escrivint un pèl més transtornada que de costum.

Aprofito per  desitjar-vos unes bones festes acompanyats dels vostres familiars estimats, com s’estima a un familiar que no mataries amb una escombreta. Però, per pura precaució, amagueu tots aquells objectes amb els que us faria vergonya que us assassinessin com ara els bastonets de les orelles o els tampons amb aplicador de plàstic. Això, o salteu-vos el cinco quan feu zapping com faré jo, a partir d’ara.

Anuncis
Estàndard
periodisme

Dialèctica del ciberespai (1)



El vell continent

El ventre d’Internet, el ciberespai, apareix com un món virtual. Un món internacional en el sentit fort de la paraula: no una internacionalitat pactada per cap mena de fi polític. El ciberespai és, per naturalesa, internacional, desterreritorialitzat. Aquesta descontextualització dels usos habituals del territori, el territori de les identitats i els interessos nacionals, obre noves portes, més ben dit, deixa les portes obertes de bat a bat pel control i regulació dels governs d’un espai diametralment nou.

Davant seu, com els colons plantats a les platges d’un territori que sembla immensament verge, i, esgotades les vies d’un espai gastat, en atzucac, decadent, apareix un nou món. Un món virtualment nou, un segon pis de món, del món que coneixem i a sobre del qual hem edificat aquest nou territori sense territori.

El vell món, el del continent, el físic, passa a ser el món referencial. Però és realment així? Les relacions que s’estableixen entre els dos móns són les de colons i colonitzats, és a dir, una expansió de territori o bé, seguint la imatge del referent lingüístic, un desdoblament de la manera de parlar del món? Un referent, en semiòtica, és un dels tres components del signe que consisteix en l’objecte real que aquest al.ludeix. Un referent s’entén pel seu paper (clau) en el procés comunicatiu: per la seva constància i el seu caràcter immutable. És a partir del referent que es mouen i s’edifiquen significats i significants. Però el que està passant amb les relacions comunicatives entre món virtual i món pre-virtual, és una classe de relació comunicativa, que està fent canviar la naturalesa de l’objecte, és una relació dialèctica. Així entenem la dialèctica del ciberespai, la nova dimensió del treball, la tecnologia i la política del capitalisme global.

Estàndard
periodisme

dialèctica del ciberespai (2)


Redimensió

S’ha parlat de “cibercultura”, de “noves tecnologies de la informació”, enteses com a nocions de “subcultura”, o de novetat en la tècnica informativa. Però ni la cibercultura està per sota de res, ni les noves tecnologies de la informació es queden encallades en allò de la novetat.

La subcultura i la novetat van lligades a la moda, a allò efímer. Del que estem parlant és d’una nova dimensió per a la cultura i la informació, unes noves dimensions de cultura i informació que, en entrar-hi en diàleg, les canvien. D’un redimensionament.

En l’imaginari col.lectiu, quan es parla de ciberespai, cibercultura i deribats del nou llenguatge del bits, corre el clixé de pel.lícules com ara “Hackers”, aquella perla dels 90’. Només cal veure el contingut de moltes pàgines web on trobarem la cibercultura relacionada amb una definició críptica i freaky a parts iguals. Formar part de la cibercultura, no és pas el mateix que formar part del ciberpunk, per exemple.

Escoltem-ne una. Es fa dir “L’hipotètica”. I que ningú es doni per al.ludit, perquè si una cosa té aquesta noia, és que fa honor al seu nom:

“Hola, sóc un membre de la cibercultura, porto ulleres de pasta, un mono futurista, m’agradaria assemblar-me a l’Angelina Jolie i boicotejar les conspiracions governamentals que es tramen a través de la xarxa! Sóc un hacker bo! El Robin Hood dels ciberhabitants pobres!”

No, no i no. No només ( si es vol, això va a gustos) l’estètica i literatura ciberpunk, la cibercultura hauria de ser descrita des “d’un concepte analític i descriptiu vàlid per designar de manera àmplia allò que nosaltres anomenem ciberespai”.

Això és el que s’intenta des de la publicació “dialèctica del ciberespai”. Un gran bon propòsit. Tocar sistemàticament els conceptes satèl.lit que van lligats al nou planeta mare, el segon món. Bona part d’aquells conceptes lligats al gruix del ciberespai, com ara “realitat virtual”, “cibercultura”, o el canvi, cada vegada més, “d’informació” per “comunicació”.

Estàndard
periodisme

Censures i altres criatures


També som conscients que, en informació, “tot no es pot donar”. Però què es dóna i què no? Qui és aquell que tria allò considerat subversiu o inconvenient pel bon funcionament de la pau social? Qui és el director d’orquestra d’aquest “món feliç” informatiu?

Hi ha qui diu que també és censura:

La supressió d’accés als mitjans de dissemniació per part d’agències guvernamentals (com ara la Comissió Federal de les comunicacions a EUA )

Un diari que no publiqui un comentari amb el que no està d’acord l’editora.

La negativa d’un editor a publicar un autor.

Una sala de conferències que prescindeix dels serveis d’un orador en particular.

Una ràdio o una televisió que no permet determinades opinions de determinadissims tertulians.

Jo no entraré en si això deixa o no de ser censura o si se li vol dir un nom més políticament correcte i de moda… com era? Ah sí! ”Un derecho legítimo del dueño a determinar el uso de sus bienes, consecuencia lógica del derecho a la propiedad.” diu Ayn Rand. És clar, clar com l’aigua, que una cosa és censura i l’altra prendre’s al peu de la lletra les llicencies de monopoli que otorga l’estat i empreses amigues, en el camp de les emissores radials i televisives, la bóta d’on raja el mam del seu finançament. Clar com l’aigua.

En definitiva, sempre quedarà baixar al cafèbar o en intersolitari, entrar als “refugis de dades”, als sistemes per a compartir arxius, com ara freenet. Sempre quedarà cert descarament civil alhora de veure i parlar del món, alhora de posar la cosa una mica difícil a la censura, a tots els derivats de la retòrica de la desinformació, filtracions, rumors, sondeigs, a totes les variants del hoax, o com es digui.

Estàndard
periodisme

Colesterol a l’explorer



I és clar, la xarxa ja no és una xarxa quan hi ha filatures dictatorials al mig. Talment com un colesterol per les artèries del Firefox o l’Explorer. El control governamental a la llibertat d’expressió (no diem, que no s’hagi d’exercir control, per exemple, en casos on es promulguin accions obertament delictives… ) és un assumpte pel qual la legislació encara no té prou llargs els dits ni prou forta l’esquena.

Tot està anant a un ritme vertiginós i, ja se sap, si s’ha d’esperar una llei que reguli allò de la primera esmena de la constitució d’una manera efectiva, podem esperar asseguts. En ares a l’autèntica ( o si més no, una de sana) llibertat d’expressió, la civil i responsable, que no forçosament políticament correcte. Fem un brindis per l’IFEX i accions similars que intenten posar en evidència als responsables de les violacions dels (bonics, bonics) drets humans.

Fent suma, estem davant de nous mètodes de censura bastant més subtils, mètodes que inclouen temptatives de suprimir punts de vista o idees, com ara la propaganda, la manipulació dels mitjans de comunicació, i, sobretot, la desinformació. Aquests mètodes, col.lectivament, funcionen disseminant informació enganyosa. Amb això s’aconsegueix bàsicament, i dic bàsicament perquè això és primordial, que el públic sigui menys receptiu a altres idees.

Estàndard
periodisme

Que corri!



Ja ens ho explicava Zolà a l’Argent. El diner, per sobre de totes les coses, de la consciència, dels escrúpols, de totes les lleis humanes, es deu a sí mateix. Com una espècie a part a la que devem l’status i la vida, el diner ha de córrer, ha de canviar de butxaques, ha de créixer. Acumulant-se, podrint-se en caixes polsoses o sota rajols, fent-ne usura …mor. Doncs bé, alguna cosa semblant passa amb la informació, el germà més cool del diner. És evident que la informació és una font inesgotable de poder. Qui la té, té de la seva banda un exercici d’influència, de seducció i de moviment de masses innegable. Per això, per part dels governs o d’altres parents dels poders forts, els cal a controlar-la. Fer-la córrer i parar-la a conveniència. Especular amb la informació és a l’ordre del dia.

Això és sabut i durant la història del nostre país, malauradament, els pares o germans grans se les han hagut amb alguna altra mena de censura bastant més trista que aquesta. La figura del censor apareix al nostre imaginari com un home malcuat i poderós, rebesnét directe de Torquemada. Té a les mans unes tisores, tippex i una màquina trinxadora. O, d’altra banda, aquest censorman té una facultat imaginativa sobrehumana per bastir la realitat (que ja prou que costa d’explicar en notícies) d’una narrativitat sorprenent (tant casualment sorprenent!) que afavoreixi els interessos de l’amo de l’’hipotètic home-censor. No cal anar gaire lluny en el temps i recordar allò de “las dos línias de investigación” després dels brutals atemptats a Madrid. Des de fora, a una pàgina afiliada a l’IFEX, freedominfo.org, ho relaten així :

There was considerable controversy about information over the blame for the 11 March 2004 Madrid train bombings. The government selectively declassified documents in March 2004 after it lost the election in an effort to show that ETA was responsible for the bombings. The Prime Minister, Jose Luis Rodriguez Zapatero said in December 2004 that his predecessor Jose Maria Aznar had destroyed all computer files relating to the investigation of the bombings when he left office. Zapatero received the €12,000 bill by the computer consulting form for the destruction of the files “. N’hem sentit alguna cosa més als diaris o a la premsa de casa?

Però, reemprenent el fil, parlàvem d’una altra faceta de la censura i fèiem esment a l’especulació. Especular consisteix en la compra i venda de béns de qualsevol tipus amb l’únic propòsit de beneficiar-se de les variacions de seu preu al mercat. I bé, Quin és el preu de la informació al mercat? Està a l’alça o a la baixa? És un bon moment per invertir en informació? Un moment on tot quisqui pot tenir-ne gratuïtament, on cada persona amb un teclat pot arribar a accedir a publicacions de la veritat suboficial, la que rebel·len, per exemple, aquestes corporacions que vetllen per la llibertat d’expressió planetària. Hi ha pàgines de Xina blocades; hi ha accessos a pàgines de determinats països completament barrats a l’accés públic.

Estàndard
periodisme

Els supermans de la llibertat d’expressió



El “poble” contesta. N’hi ha alguns, més desperts que d’altres, com sempre, que es veuen amb el deure moral d’informar a la resta de ciutadans i compartir el coneixement sobre fets de la realitat que concerneixen a la consciència pública i que, en canvi, es veuen silenciats per alguna que d’altra mà negra. Res als diaris oficials. Res als teleinformatius. El públic mitjà, el que tindria orelles per escoltar si li arribés l’autèntic missatge, no sent absolutament res i fa i desfà amb normalitat el seu tragí diari.

Des d’aquests sectors d’experts civils en administració i direcció informativa es reacciona i, des d’un acte de justícia solidària es promouen accions com l’IFEX, per exemple. L’IFEX, l’Intercanvi internacional de llibertat d’expressió, va sorgir com una força d’oposició vigorosa i pròspera en resposta a les violacions greus de la llibertat d’expressió arreu del globus. Així és com es defineixen els integrants d’aquesta comunitat, composada per 71 grups que van des d’Oceania, Europa i Àfrica occidental. En teoria l’estructura descentralitzada i la varietat dels components de la comunitat IFEX els proporciona una gran amplitud de mires per una corporació autènticament dinàmica i internacional. El que es fa des de corporacions com aquesta, és articular una mena de xarxes d’alerta on les organitzacions afiliades informen dels abusos contra la llibertat d’expressió a la seva àrea geogràfica concreta. L’objectiu principal és fer córrer la informació, que no es quedi quieta, que quieta se silencia, s’apaga, mor. Com el diner.

Estàndard
periodisme

Censorship



Diu la bíblia dels wikis: “La censura es el uso del poder, por parte del Estado o de algún grupo influyente, para controlar la libertad de expresión. La censura criminaliza ciertas acciones o la comunicación de las mismas. En un sentido moderno, la censura consiste en cualquier intento de prohibir la información, los puntos de vista o formas de expresión como el arte o el habla vulgar. La censura se lleva a cabo con el fin de mantener el status quo, controlar el desarrollo de una sociedad, o suprimir la disconformidad de un pueblo sometido. Por eso, es muy común la censura en la religión, los clubes y grupos sociales, y los gobiernos. Sin embargo, también existen muchos grupos en defensa de los derechos civiles, que se oponen a la censura.”

La censura pot ser explícita o implícita. Depenent de les paradoxals pulsions exhibicionistes del poder. Perquè el poder, d’una o d’altra forma, sempre es mostra… part de la seva força rau en la seva visibilitat i, pertant, exercint la censura, fins i tot en els paradisos més democràtics del món mundial, està exercint l’ús de la seva pràctica més habitual: la pressió sobre una civilitat que s’entén desde de l’amorfia, el des-control. Perquè si el poder ha de dominar, ho ha de fer sobre alguna cosa i la cosa, cada vegada més, resulta indomable. Tot, en part, gràcies al contrapoder que el prometeu experiodista, ara ciberperiodista, com foc informatiu arreu del món a través de la xarxa.

Fent una petita excursió en el temps, pensem en la piràmide de poder de la que parlava La Boétie. A dalt de tot el tirà disseminant el seu poder en una xarxa de complicitats que subgovernen descendentment fins arribar al peuple bas. La víctima, el gros treballador i subjugat, du el jou d’un poder més gran. Doncs bé, el poble baix, l’extens poble baix ara té ordinadors i fins i tot sap llegir. Ara, per les convulsions històriques i moltes revolucions de justícia, es fa dir classe mitjana o sector civil o bé, qualssevol nom que la moda filopolítica li… hagi dictat. Visca el poble en xarxa!

En definitiva, el poble (si és que es pot parlar avui dia netament de poble, si és que no hi ha tants talps a baix com a dalt, si és que encara hi ha la mena d’estructura clàssica i poderosa, amb això no ens hi posarem…) contesta. I contesta perquè té accés a allò que passa (o això creu) de la mà de la democràcia informativa globalitzant. Els governs compten ara amb un poder opositor que els exerceix de control, allò que abans feia el 4art poder. Tot gràcies a l’avenç de la tecnologia, a la democratització del saber, a la musa de totes les revolucions, el progrés.

Estàndard
periodisme

El carnet de periodista



Això que hem notat es pot llegir a la campanya que es fa http://www.ciberpunk.info/estatuto-del-periodista contra l’estatut del periodista pel que fa al control i l’accés a la informació. Allò que deiem posts a baix de la figura del professional es veu afectat aquí.

El criteri professional s’acreditarà amb un carnet de periodista, o això s’intenta des de la proposta de llei de l’estatut del periodista. I el crit al cel. Per donar fe de la professionalitat en tratar la informació s’haurà de fer cas a l’estricte e la lletra i llicenciar-se en criteri estatutari de periodista.Jo em pregunto de quina facultat deuen sortir aquests periodistes amb criteri.

No n’hi ha prou en obserbar tot allò que feia d’un professional un professional per fer això que han portat fent els periodistes clàssics, d’escola? No ho fan alguns bloggers amb bastanta més “calité” que molts periodistes de títol? Almenys jo tinc aquesta sensació quan llegeixo determinats blocs que en teoria no tenen l’autoritat professional/moral des de la que ens informen el periodistes a l’ús.

Els bloggers (professionals ;)) parlen de revolució periodística, de disminució d’importància del concepte de professió, és clar (aquest no és el seu plat de llenties). Però realment, quan l’accés a la informació per les vies convencionals es paralitza, la bloggosfera continua informant. Sinó, recordeu l’11-S: les pàgines dels diaris principals saturades, la informació arribava arreu a través dels bloggers. Això és un evidència com una casa del canvi que suposa la bloggosfera en la societat de la informació.

A partir de moments com aquells de l’11-S, la importància d’aquest periodisme digital i ciutadà ha crescut brutalment. Diu un blogger “. Al igual que todos somos en mayor o menor medida empresarios, informáticos o políticos, también somos periodistas. (potser vol dir “periodisme a nivell d’usuari?”) La profesión de periodista como intermediario, elaborador-manipulador de la información y creador de opinión tenía sentido en el viejo mundo industrial, donde la centralización era necesaria. En nuestra sociedad ya no es necesaria esa centralización y el periodismo no es un caso aparte. Ahora nos podemos institucionalizar a nosotros mismos y ejercer el periodismo desde nuestra individualidad.”

Estàndard
periodisme

Ni Moisès


Criteris i garanties

Dos documents:

1.- La declaració de principis de la professió periodística catalana (que hem anat comentant)
i 2.- La declaració dels drets i deures dels periodistes de la C.E

Les propostes recollides al primer document són els criteris recomanables per la bona praxi de la professió periodística. Fixem-nos només en l’estructura, en l’enunciat de les dues declaracions. Criteris a Catalunya, drets i deures a la C.E. Criteris associats a allò tan nostrat del “seny”. Drets i deures a Europa, el tipus de legalitat on ens podríem arribar si mai no en fessim prou amb el “seny”… Amb els “criteris” La bona praxi periodística, obeirà finalment al bon discerniment del periodista, al bon judici del professional. Al caràcter.

Però això dels “drets i deures” que reflecteix el document de la C.E , ja és més estatutari. Defineix, com una constitució (preàmbul, drets, deures) allò que ha de ser un periodista articulat entre drets i deures, el ciutadà privilegiat en l’accés i la difusió de la informació.

Una contradicció: els drets i deures, reflecteixen la situació activa del ciutadà com a espectador, el dret a ser informat amb dignitat però no el lloc per a informar-se, autoproporcionar-se la informació en uns temps que, la informació és a l’abast de tothom. Això no sembla passar al document dels periodistes catalans… si més no, no hem sabut llegir clàusules privatives al respecte.

El seny dels catalans es trabassa a l’esperit de periodista i el tarannà moral del periodista assenyat a tot ciutadà que es vulgui proporcionar i diforndre informació. Potser és molt suposar, però és que no hem trobat massa indicis que ens suggereixen el contrari.

El document de la C.E ignora, com a mínim, l’existència d’una esfera pública i democràtica no mediada per grups de comunicació ni per ciutadans que no siguin professionals de la informació. Una esfera efectiva i potencialment periodista. I és clar que del que al document es parla és de l’estatut del professional-periodista europeu, la calité, però ho fa de tal manera que barra el pas a tractaments informatius basats en la participació ciutadana ( pensem en bloggers, en iniciatives com la d’ Oh!my News, per exemple). Mireu:

“D’aquest dret del públic a conèixer els fets i les opinions neix el conjunt de drets i deures del periodista.(...) Però aquests deures només poden ser respectats efectivament en l’exercici de la professió periodística”

Implícitament una partició, tot allò que no sigui des d’aquest control de calitat, el de la legalitat estrictament professional, pot deixar d’observar el seny i contemplar la rauxa. No hi ha cos ni rostre de calitat en la massa arrauxada de la bloggoesfera, de la participació ciutadana. Per ser periodista, no n’hi ha prou, hem llegit, amb tenir accès a informacions i opinions i habilitat per descriure-les. Cal mèrit, cal ser digne del nom de la professió.“Tot periodista digne d’aquest nom accepta com un deure l’observació estricta dels principis aquí enunciats” Qui es digui “periodista” dirà molt més que amb el seu producte, dirà que compleix tota una sèrie de requisits ètics que aquí es recullen i que, a nivell d’usuari, entenen mancats absolutament de garantia. Per tant, la declaració s’eleva com un estatut, com una garantia de drets i deures. Oh! miracle! el primer codi deontològic que estableix garanties fidedignes de bona praxi ètica! els redactors, sens dubte, han estat molt més potents que el mateix Moisès:

Estàndard
periodisme

Els de sucre


En general, els punts següents del codi de la professió parlen del respecte al dret de la intimitat, dels límits al dret de la informació. Intenten reflectir un respecte integral a les persones, no contemplats com a espectadors passius sinó com a actors socials “amb sentiments i circumstàncies”. Una gran deferència. Respecte integral cap a les persones i encara més -respecte sideral- quan aquestes ho explicitin.

Quina por la gradació dels respectes! a aquelles persones considerades amb major o menor vulnerabilitat se n’ha de tenir major o menor cura i conseqüentment major o menor respecte. Un respecte especial. A més si es demana més respecte, es donarà més respecte, que el client sempre té la raó.

El respecte, es veu que es demana, es guanya i s’ha de conservar… i les persones que no poden demanar, guanyar-se o conservar explícitament respecte com els nens? (tot just n’estan aprenent d’això del respecte, anant bé) els malalts o el vells? (tenen les mans entumides per procurar-se’l) els morts? (aquests gaire cosa ja no poden demanar).

Nens, malalts, vells, morts… els discapacitats del respecte ja tenen els seus punts al codi, no fos cas que al periodista se li passés per alt que no li parlaran de sentiments, de circumstàncies, explícitament. Un bon recordatori de “coses de sucre pel respecte”. Sembla que, escrit així, calgui constantment l’explicitació del sentit comú per fer-lo efectiu. A tota la resta, si cal, si no suposa una “intromissió gratuïta” o unes “especulacions innecessàries” se’ls hi pot fer violència. Un respecte! Llegim:

9. Respectar el dret de les persones a la seva pròpia intimitat i imatge, especialment en situacions de vulnerabilitat i malaltia i en casos o esdeveniments que generin situacions d’aflicció o dolor, evitant la intromissió gratuïta i les especulacions innecessàries sobre els seus sentiments i circumstàncies, especialment quan les persones afectades ho explicitin.

11. Tractar amb especial cura tota informació que afecti a menors, evitant difondre la seva identificació quan apareixen com a víctimes (excepte en supòsit d’homicidi), testimonis o inculpats en causes criminals, sobretot en assumptes d’especial transcendència social, com és el cas dels delictes sexuals. També s’evitarà identificar contra la seva voluntat les persones pròximes o parents innocents d’acusats o convictes en procediments penals.

Estàndard
periodisme

In and out


4. Utilitzar mètodes dignes per a obtenir informació o imatges, sense recórrer a procediments il·lícits.

5. Respectar l’off the record quan aquest hagi estat expressament invocat, d’acord amb la pràctica usual d’aquesta norma en una societat lliure.


És que hi ha un off the record que no sigui “expressament invocat”? no parlaríem d’informació aleshores, sino “d’estraperlo”. D’informació comercialitzada de manera poc d’acord amb el curs legal. Un cop ha estat invocat l’off, la maquinària de la fidelitat i la fidelització es posa en marxa. Un respecte iteratiu de l’off the record genera confiança i la confiança genrea fidelització de les fonts, més informació a llarg plaç. El periodista es crea i cuida un fons de fonts. Això és bàsic. Vulnerar l’off the record és indigne de la professió pel que té de poc pràctic. Reproduir informacions de l’off the record és “utilitzar mètodes dignes (l’enregistrament directe) per obtenir informació o imatges” en un procediment que ha resultat il.lícit. Il.lícit per inoperatiu, està clar que d’aquella font, la propera vegada, ben eixuta.

Aquí s’està creant la imatge del periodista traïdor, el prototip a evitar, el que se situa fora del principi de confidencialitat. Qui trenca aquest principi, també rebenta alhora la bona fe, la franquesa i l’honestedat que ha establert amb la font. Però, com sempre hi ha principis que pesen més que les recomanacions deontològiques i no no parlem del “tot per l’audiència”. Aquest, gràcies a Déu, no li hem trobat al codi.

Parlem de les exigències de la llei. Per exigència legal, l’expressa invocació de l’off the record, el secret de confessió, pot i ha de fer-se públic sempre i quan aquest off the record atempti contra l’interés de la societat lliure. Llavors, el periodista perd una font, però guanya…prestigi justicier.

Estàndard
periodisme

eh… sin insultar!


2. Difondre únicament informacions fonamentades, evitant en tot cas afirmacions o dades imprecises i sense base suficient que puguin lesionar o menysprear la dignitat de les persones i provocar dany o descrèdit injustificat a institucions i entitats públiques i privades, així com la utilització d’expressions o qualificatius injuriosos.

Aquí hi jau una altre secció del que poden ser les informacions. Informacions segons el tipus de fonament. Fonament poc fonamental i fonament fonamentalíssim, el seriós, el que passa per damunt de tot. Informacions fonamentades i informacions sense base suficient, imprecises, que es veu que són evitables.

Sense precisió no es va enlloc, que per això és informació. Si bé no es reconeix el punt d’interpretació per part del periodista alhora de tractar la quadratura dels fets, tampoc es pot deixar fluix que la informació doni lloc a la interpretació. Ha de ser taxatiu, precís, no pot generar dobles sentits ni a ambigüitat, que aquest no era el tracte. En definitiva, El punt fa referència al rigor informatiu.

Si les informacions compleixen les taxes sufients (no necessàries) perquè allò que es dona pugui ser pres com a rigorós, continua el punt que, amb base precisa, hi ha carta lliure per “lesionar o menysprear la dignitat de les persones i provocar dany o descrèdit injustificat”. El descrèdit i el dany a la dignitat, se n’extreu, queden justificats pel rigor informatiu. Si allò que provoca el mal, ha estat elaborat amb “base suficient”, queda justificada la destrossa. Són els danys colaterals de la veritat metòdica. Visca el rigor!

I aquells principis rectors dels codis? beneficiència? no maleficiència? Amb la base suficient i les dades precises ja se’n poden anar a pastar fang. Aquest punt em produeix la mateixa sensació que em porten els atacs de sinceritat. La bondat de la sinceritat no sempre fa sistema amb la correcció, la responsabilitat moral. Diem que, amb sinceritat, amb la dada suficient i precisa, transparent, s’atempta bastant sovint contra la dignitat de les persones. D’aquesta manera, amb l’esperit del criteri 2on que tractem, es podria dir un insult, l’insult que no es pot dir si és injúria, acota el punt 2. L’insult que es pot dir, amb rigor, perquè el rigor es deu, EN LA FORMA, a la veritat.

I en veritat, la veritat que és neboda dels periodistes de veritat, cal dir-la i difondre-la únicament “con fundamento”, peti qui peti. Està clar que la veritat no sempre agrada a tothom i que la informació no pot fer bé a tothom, és de justícia. Però està més clar encara que per més rigor en el tractament, el fet no esdevé veritat ni desvestit d’intensionalitat, de bona fe, de mala llet.

Estàndard
periodisme

Al voltant del codi deontològic de la professió periodística a Catalunya


La declaració de principis de la professió periodística nostrada obre amb criteris. Dotze, arrodonits amb quatre annexos. Aquí fem un salt respecte el fil conductor dels posts anteriors, el professional. Els codis ètics com aquest tenen un marcat caràcter corporatiu, de manera que el tipus d’exel.lència que s’intenta performar no és tant la professional, com la grupal, aquí sota el nom de “la professió”.

Ara és quan ens posem atomistes. Per començar, tota aquella rístola de característiques que trobem repartides als codis ètics (legalitat, professionalitat, fidelitat a responsabilitats concretes, confidencialitat, bona fe, evitar conflictes d’interessos, respecte ) corren el perill de quedar difuminades en la persona toba de la corporació professional.

L’àtom de la responsabilitat, el periodista, de la mateixa manera que amotllava la seva autonomia professional al servei de l’empresa, el servidor, el servei de hosting del seu producte informatiu, amotlla o cedeix la seva responsabilitat al nom de la ressponsabilitat del grup o corporació a la què pertany. D’altra banda, aquesta lectura no treu als codis el paper d’ampar tendencial, de far, de recomanació de conducta professional.

Prima facie, el perill de difuminació de la responsabilitat del professional, es veu reduit si llegim els codis deontològics, els codis com aquest que comentarem, com el concens democràtic, viu i obert d’un grup de professionals que treballen per la qualitat de la seva informació. No deixa de ser l’infraestructura pel control de qualitat per al producte, la garantia del principi de beneficència, de la bona fe kantiana la posa cada professional.

D’aquesta manera, ens imaginem un professional, per exemple, treballador de la CCRT amb el codi deontològic de la casa a les mans. Llegeix el que li diuen les taules de la llei, més vives que la llei mateixa:

1.-“Observar sempre una clara distinció entre els fets i opinions o interpretacions, evitant tota confusió o distorsió deliberada d’ambdues coses, així com la difusió de conjectures i rumors com si es tractés de fets.”

I com es fa això? Hi ha alguna mena d’artilugi capaç de discernir els fets de les opinions automàticament? una espècie de corrector d’opinions. Això ho deuen donar a l’entrada, quan fitxes, pensa, un aparell sofisticat amb el logo del canal. El posaré a la bossa, al costat del micro que també em donaran. És el kit de material del bon periodista. Perquè, evidentment, les opinions s’han de destriar de la informació. Perquè la informació veritable ha de ser neta de brutícia. No es poden barrejar: el cos al cos i l’anima a l’ànima. I per l’anima ja hi ha els columnistes d’opinió que jo, jo sóc periodista d’informació general i el general és la realitat objectiva.

El primer criteri del codi deontològic apunta doncs a una concepció objectivista de la realitat. A una neta separació entre fet i opinió. I, conseqüentment a una demonització de la opinió. El treball del periodista, es vol dir, ha de ser el més “neutral” possible, quan neutral aquí vol dir “objectiu” i ja se sap que d’objectives només en poden ser… les pedres.

En definitiva, tota informació ha de ser necessàriament interpretada pel sedàs personal del periodista, que no informa des del buit. Que com a perceptor ja està interpretant, com a periodista ja està interpretant i com a treballador de corporació ja ho està fent d’una determinada manera.

La recomanació del primer criteri respecte la distinció entre fets i opinions hauria de ser qualitativa ( i farem befa buscant un altre aparell per mesurar la quantitat d’opinió que hi ha en cada notícia) en la mesura d’intentar fer els forats del sedàs allò més gruixuts possibles.

Estàndard
periodisme

QUAN EL DOLOR ÉS NOTÍCIA


La visió de mort

És l’hora de dinar i posem la tele. Sant Antoni de Calonge, inundacions i el cadàver d’una mestressa ancorat entre les restes del riu, del mar, de les pluges. A Barcelona, una dona morta al carrer per l’impacte d’un tros de façana. A qualsevol carretera, l’espectacle dantesc de cossos a la calçada després d’un accident.

El que la llei diu és clar i no sembla interpretable: ningú no té dret a utilitzar la imatge d’una persona sense autorització. Els morts sembla que ja no estan en condicions d’autoritzar res, prou feina tenen en repassar la vida. Quan serem morts, deixem de tenir drets, els cedim a la benevolència dels familiars. Però, hi ha quelcom més íntim que la pròpia mort?

La intimitat quedaria bastant més ben limitada fent ús del ripgor i laprofessionalitat que apareixen al punt 12è del codi deontològic de la professió periodística a Catalunya:

12. Actuar amb especial responsabilitat i rigor (…) evitant expressions o testimonis vexatoris o lesius per a la condició personal dels individus i la seva integritat física i moral.

Ai! la integritat física dels morts… ai! l’ànima despresa del cos s’ha fet en mil bocons inconnexes i ja no resta res de la mena d’integritat per “ser afectada” amb expressions o testimonis vexatoris o lesius. Materialisme galopant! La intimitat, la condició personal nuclear queda restringida a allò de la vida privada, de portes endins. No haver mort a la via pública, a la calçada!

l’interès públic

Deia Victòria Camps a la ponència respecte la informació de qualitat “La fotografia d’un cadàver, més encara si la mort ha estat violenta, no és una vulneració indiscutible del dret a la intimitat?” I sempre es respon amb la carta de “l’interés públic”: “La visió d’un accident en tota la seva crueltat pot resultar eficaç en la prevenció d’ulteriors accidents i beneficiar la societat”.

Potser si que ara no passaré per sota de determinades bastides o aniré amb 50mil ulls a la carretera. Potser les imatges obeien un interès exemplar. El que està clar és que no sé fins a quin punt la imatge era representativa de la notícia, fins a quin punt l’interés de la informació es confon amb la seva imatge dolorosa, amb la morbositat, amb la sang i el fetge.

Quan s’emeten aquestes imatges i quan no? En quina mesura el periodista ha de fer aparèixer el dolor a la notícia? La primera estarà en mans dels anomenats gatekeepers. La segona és DECISIÓ del periodista.

Era Sartre, recorda Camps, que deia que buscar en els codis o en les normes la resposta a la indeterminació en què ens trobem quan hem d’escollir era un exemple de mala fe. Perquè la decisió hauria de ser de qui l’ha de prendre i de ningú més.

Si el periodista s’empara en l’interés públic quan té consciència de l’efecte que tindrà la imatge per sobre del valor informatiu, està obrant de mala fe o poca fe respecte el valor mateix de la informació que transmet.

Quan el dolor és contínuament notícia, quan els teleinformatius obren dia sí dia també amb imatges de tragèdia, patiment i dolor, la imatge que ens bombardeja deixa de ser efectiva. Allò de Benjamin de l’empobriment de l’experiència. Engeguem la tele a l’hora de dinar. Ja res commou o almenys no prou com per parar de menjar. Els de l’estòmag fi i la consciència gruixuda, canvien de canal i posen els Simpson. El dolor s’encaixa millor sense res a la boca.

Estàndard
periodisme

LA FALSA FORMA TRÀGICA



Ens hem plantejat el problema que fa la forma de la notícia amb el tractament dels continguts que s’hi donen. Sense anar-nos-en del cas dels crims d’Alcasser, anem comentant el dictàmen del Consell Audiovisual de Catalunya al respecte.

Diu l’informe del CAC que “des del punt de vista jurídic, el primer que es percep és que no estem davant un reportatge neutral”. Es refereix al programa de Navarro “Esta noche cruzamos el missisipi”. Però és que el problemàtic de la qüestió no és el punt de vista. Quan es diu d’un tractament que és objectiu/neutral o subjectiu s’està emetent un judici respecte la credibilitat que ens pot arribar a merèixer la informació. Quan més neutre menys àcid. Però no és a nivell de PH de la informació allò que hem de posar en dubte ( Ja vam parlar en el seu moment del tipus d’objectivitat que es demana als codis deontològics) Hauríem de fer una volta de torca més, a banda de la necessària interpretació que ha de rebre el contingut noticiós, aquest contingut ha de ser presentable i es presenta en uns formats que, d’una o altra manera denotaran la el grau d’intencionalitat de la notícia.

Diem que no hem de deixar de banda que, el programa de telecinco és el format que preten no tenir format, el reallity Show. Es pretén presentar, mostrar, to show, la realitat “tal i com és”. Però és que el show per sobre de l’accepció primera és espectacle. La realitat, i no una realitat qualssevol de Big brother, la realitat més cruenta i dolorosa, la del crim, la del dolor i l’aberració.

A més, com tot espectacle que es mereixi, no improvitza, no deixa tampoc la càmera fixe a la naturalesa dels aconteixements dels fets. La pura transcripció del dolor ja no seria espectacle (almenys per un públic sense patologies). Que el dolor és el fil conductor de tot un acurat guió, i que, a més, pretén defensar una determinada postura. No un simple format d’opinió ( com era el cas del programa d’Antena 3 L’obsessió d’Alcasser) on les opinions es perceben com una transposició real del dret a la informació i a l’expressió, allò que hauria de donar lloc a la opinió pública, lliure i plural. No, sota les odres de Navarro passava una altra cosa.

Tot allò que feia referència al cas d’Alcasser, reflecteix l’informe del consell, era fruit de la connivència entre els periodistes, el director i els convidats habituals -i no parlem de connivència de continguts, bàsica-. Era una connivència absoluta. Una representació total: escenificació del dolor i la tragèdia, testimonis i acusacions articulades en entrevistes, imatges, grans tesis a favor de la lluita personal de l’heroi tràgic, el pare que lluitava pel reestabliment de la justícia. Tots el gèneres periodístics, els formats que els professionals havien après a la facultat, pasaven a la categoria d’arts escèniques.

I no posem de relleu l’evident d’aquests formats, la mínima objectivitat. Navarro no pretenia ser objectiu, ni de lluny. El problema és el format. L’ús que es fa del format, quasi com a artilugi especular, que realment formava opinió, més: formava opinió a nivell epidèrmic. Un estat d’ànim, d’ofuscació i d’empatia amb el dolor del pare. S’afirma una conjura per amagar els crims, la mà llarga de l’aparell l’Administració ha participat en l’assassinat i la violació. Dolor, injustícia, dissort dels justos i els innocents. Empatia de Dionís sota una falsa forma tràgica. Allò que deien els filòsofs que els passava als espectadors de les primeres tragèdies, abans que sòcrates hi posés el nas amb els diàlegs.

L’éspectacle dins el format del Reality Show, sembla desenvolupar-se com ho fa la música, a nivell bàsic, instintiu perceptual, quan estem davant d’una elaboradíssima argamassa per predisposar l’estat emocional de l’audiència, quasi fusionada amb la visió tràgica. Però el format, de tràgic no en té res. És l’Apol.lo més malparit a través del qual la televisió ens hagi pogut parlar.

“Con nocturnidad y alebosía”

Les regles per l’art no són les mateixes que les de les ciències de la informació. I per tant, tot allò que el format permet no pot ser reprovat des del punt de vista informatiu. No fan el mateix. Per això es dissol des d’aquest punt de vista el fet que no hi hagués cap cautela a tractar amb el més gran escarni actuacions policíaques, forenses, judicials. L’ús de probes de sumari, exhibides i esbiaixades, fora del seu context.

La reprovació a tota aquesta manipulació no ha de venir per la falta de correcció o rigor a nivell professional, que ja se sap, que els codis deontològics acaben per ser, recomanacions ètiques. I cadascú amb la seva consciència si s’adiu finalment a uns barems formals. Però és que el cas és, que a part de l’espinós del contingut, és el maliciós el continent.

L’espectacle es pot fer en clau de crítica, de posicionament, amb humor o comicitat, com fa per exemple Buenafente quan tracta temes més o menys punxaguts al seu programa. Però és que el programa no pretén ser una altra cosa. La forma no aporta més problemes al contingut que els que duu amb si mateix allò sobre el qual se’n fa espectacle.

Allò del que riu el públic de Buenafuente, ja forma abans de l’espectacle, part de l’opinió pública, de la retina col.lectiva. Feed back, d’aquí la comicitat. I sobretot, del que es tracta és que d’allò que ha pogut ser tractat als teleinformatius del migdia, a la nit se’n fa mofa, es llegeix una altra clau el mateix text. Un text que ja ha estat informativament tractat amb la forma concensuada per presentar la informació, l’informatiu.

El cas del Reality show del que parlem pretén donar un altre text. El text de “Esta noche” diu una altra cosa ben diferent amb el mateix llenguatge. I, a diferència de quan un va al cinema o al teatre, no s’ha establert la mateixa mena de pacte de ficció amb l’espectador. No és, com en literatura “un món possible”. Allò que s’esdevé al reality pot ser real, i és que vol ser real. No vol ser versemblant, vol ser veritat, com les notícies.

És “la versió de nit”. De nit que podem reposar i prestar atenció al que passa en realitat. De nit, ben assaguts al sofà, cansats de les rutines diàries, dels formats rigorosos de la quotidianitat, els dels telediaris, per exemple. De nit, el show de la realitat es presenta sota la forma còmode i distesa (nihgt show) o perillosa i incidiosa (reality show).

Estàndard
periodisme

VIDA PRIVADA


El dret a la intimitat i a la pròpia imatge és un dels límits constitucionals tant de la llibertat d’expressió com del dret a la informació. Així la recullen també els codis deontològics.

Comença la Carta de Principis per a l’Actuació dels Mitjans de Comunicació de la CCRTV:

El dret dels individus a veure respectada la seva intimitat ha de ser constantment sospesat amb el dret a transmetre i a rebre informació d’interès. En general, el dret del públic a rebre informació haurà de prevaler quan les accions dels individus tinguin lloc en espais públics o quan siguin notòries per raó del caràcter públic de la persona en qüestió o per la publicitat ja donada al fet. En canvi, haurà de ser molt justificada per l’interès públic la revelació de trets o conductes de caràcter íntim de les persones quan aquestes esdevinguin dins d’àmbits privats. Els professionals dels mitjans de comunicació no actuaran de manera intrusiva.”

Però hi ha activitats que tot i ser privades, són activitat clarament delictives o antisocials. Aleshores el mitjà pot i ha de ser intrús atenent-se a la seva responsabiliat professional. L’intrusisme, s’ha de limitar però als fets en qüestió, aquí la valua personal del periodista en encabir al món dels fets, altres privacitats/intimitats que no són les que s’estan publicitant responsablement: la famíla, l’entorn, les persones implicades (per no parlar dels menors).

La pedra de toc és la consideració de què recau i que no sota l’abraçada de l’interès informatiu. Els codis deontològics parlen de vulnerar el dret a l’intimitat en el cas de que “l’interès informatiu sigui evident”. I d’evidències clares i distintes, en informació, no n’hi ha. L’interés informatiu és un constructe els límits del qual són purament tendencials.

És d’interés públic la vida privada de la Pantoja? És d’interés públic si ha comès frau a les arques municipals de Marbella. Però la vida dels famosos, se sol presentar com un cas a part. És el peatge que sembla han de pagar per la fama, la pèrdua d’un dret fonamental del que gaudeixen la resta de ciutadans anònims. Els mateixos ciutadans anònims que fan crèixer la demanda d’un determinat tipus d’informació, la que omple les pàgines del cor i que per l’exhibisionisme habitual dels protagonistes, la intimitat els desapareix dels llenguatges.

Que es rebutgi un dret ens exclou del seu ampar?Els drets són la casa que duem a sobre per ser ciutadana. Sóm portadors de drets (i deures). I quan es fa pública una informació sobre fets- veraços-de-la-vida-privada-d’un-particular-que-no-són-d’interès-públic, es compti o no amb l’autorització del que difon la intimitat, s’està vulnerant un dret. No crec que sigui d’interès públic quants wàters té a casa seva la Preisler o quin tipus de decoració gaudeix el dormitori d’una folklórica.

Però pagant Sant Pere canta, les putes es diuen els noms que els seus clients prefereixin i els famosos venen la seva intimitat, cedeixen el seu dret de ciutadania. Hi ha una demanda que s’ha de sadollar amb oferta. El problema és que la demanda es vesteix en clau de necessitat i l’oferta amb cobertura de necessitat. A partir d’aquí, queda justificada la quantitat i quantitat d’informació que respon a “un interés públic” de veure privacitats bàsicament, prostituïnt-se.

Estàndard
periodisme

JUDICIS PARAL·LELS


Un judici i més concretament un procés penal en la fase de judici oral, es regeix pel principi de publicitat. Publicitat del procés i de la sentència. Hi ha d’haver assistents. La quintaessència del principi es dona en la conjuntura amb el dret a comunicar lliurement informació i el dret a ser informat.
Què succeeix? Que aquelles desenes d’assistents que hi podien haver a la sala, es converteixen en milers o milions “d’assistents indirectes”, d’espectadors, de teleespectadors que s’acullen als drets i a l’ampar del mitjà que ha fet possible aquesta mutació: la televisió (sobretot).
El judici és un fet noticiable que el mitjà té dret a cobrir. I si el procés era públic, el mitjà el publicita a una audiència major. Tot, amb llibertat d’expressió, que suposa la lliure circulació d’idees, pensaments, opinions. El judici és un fet noticiat que ha arribat a les mans de l’opinió pública. El cas és que l’opinió pública delibera com un fa un jurat i opina, fa correr els pensaments i les idees no només sobre el procés sinó també sobre la sentència.
S’està duent a terme un judici paral·lel en base de l’exercici de dos drets fonamentals que recull la CE. Un judici paral·lel amb el principi de publicitat amplificat, ratllant a la publicitat espectacle afecta directament a la valoració paral.lela de procés. Tot es redimensiona. A publicitat magnificada, major reprobació social pel delicte, major càstig, càstig públic, com en temps del desmembrat Pierre Damien.
Adéu a la pressumpció d’innocència, benvinguda sigui la nova fase del procés: la precondemna. Més endavant, quan la condemna social s’ha fet efectiva, hom pot comparar-la amb la condemna penal. Però ens quedem curts: la condemna social que comporta un judici paral·lel és molt més greu i sentenciosa, molt més forta, una nova espècie amb l’esperança de vida dilatadissima. Que pot perviure, fins i tot, davant el cataclisme que seria l’absolució penal. Engegat el judici paral·lel, tremola jusícia ordinària!
A més, a diferència del que es du a terme des de l’òrgan jurisdiccional, és un veritable judici contradictori, perquè la opinió pot versar tant fàcilment a favor com en contra de la culpabilitat de l’acusat. Contradictori i arbitrari (o si més no sotmès a les lleis de la tirania de l’opinió pública). Que l’anàlisi paral·lel es realitza a banda de qualsevol tècnica i garantia jurídica.
I l’anxaneta: la possible influència sobre l’òrgan jurisdiccional. És impermeable la justicia al rebombori social que s’ha generat amb el judici paral·lel? O és que el jutges, fiscals i altres habitants de la magistratura no miren la televisió o no llegeixen diaris?
La seva professionalitat no es basa en la imperturbabilitat, sinó que, magrat la necessària porositat que comporta, també pel magistrat, ésser membre de l’opinió pública, se la mesura per l’imparcialitat.
Això pel que fa als professionals de la justícia. No passarà el mateix amb jurats formats en persones llegues amb dret. Se’ls exigeix que facin de jutges, però no en són de jutges i moltes vegades estan influenciats per les noticies o opinions que reben dels mitjans. El pobre jurat rep un bombardeig de percepcions, de dins i de fora de la sala, però sense la preparació professional d’un jutge, d’un advocat, d’un fiscal. Ja sabrà delimitar-les a favor de l’exercici de justícia que se li exigeix? Vostè jutja.
Estàndard
periodisme

LA CELEBRACIÓ DE JUDICIS I EL SEU TRACTAMENT PER TELEVISIÓ



El tractament televisiu del judici d’Alcàsser, l’any 93, va provocar reflexions que anaven molt més enllà del món jurídic i periodístic: estavem davant un veritable debat cívic sobre el paper dels mitjans de comunicació.

Tots recordareu el que es bullia als principis dels noranta: la Guerra del Golf i l’oportuna eclosió dels reallity show. Tots enganxats a “Quién Sabe Dónde”, tothom sabia qui era Paco Lobatón i tothom estava al cas de quina novetat portava Pepe Navarro al seu “Esta noche cruzamos el Mississipi”. Dels Estats Units participavem de judicis amb jurat. Tenim en ment el cas O.J Simpson, la imatge del conflicte entre dinàmiques periodístiques i judicials. Informació i espectacle més juntes que mai. I quan el públic no havia ni acabat de denunciar la dinàmica nefasta d’aquest creuament incestuós, mor Lady Di.

Aquest era el paisatge: judicis paral·lels, informació vulnerant el dret a la intimitat, latència dels problemes implícits en la forma de la notícia, el dolor de la mà de l’espectacle. Com paria tot això i més la llavors adolescent “telebasura”.

En aquest caldo de cultiu, a part i sobretot per l’enorme càrrega emotiva que comporta, s’entén la transcendència social del tractament televisiu del judici dels crims d’Alcàsser. A la lluita per fer justícia s’hi afegia la lluita, més encarnissada, per fer audiència. Demanda d’informació i d’espectacle, era l’ordre del dia: un gènere nou i sense precedents al nostre país, agressiu i espectacular que va tenir, i això és el més gros, un impacte indiscutible damunt el mateix procés judicial.

Estàndard
periodisme

(Sobre la Manipulació de la veritat)


ON BULLSHIT

dijous, 23 / novembre / 2006



Una de les característiques més destacables de la nostra cultura, diu Harry G. Frankfurt, és la gran quantitat de Bullshit (xerrameca) que s’hi dona. A On Bullshit es dedica a descriure la quantitat i qualitat de bullshit que diem quan parlem, quan intentem fer-nos els graciosos, quan
volem semblar segurs o interessants i, fins i tot, quan volem dir la veritat, allò d’adequar l’intel.lecte a “la realitat de les coses”.

La xerrameca

Però què és exactament això de la xerrameca? ( bullshit>charlatanería>xerramenca) Serem capaços de detectar-la i prevenir-nos-en sempre? Harry G.Frankfurt ens va un favor i n’elabora “una anàlisi filosòfica, provisional i exploratòria”, o sigui una teoria de la xerrameca. Parteix de la definició que fa Max Black a “The prevalence o Hambug” de ( aquí ja no hem trobat el corresponent en català) “PAPARRUCHA: Tergiversació enganyosa pròxima a la mentida, especialment mitjançant paraules o accions pretensioses de les idees, els sentiments o les actituds d’algú”. I el quid és aquest “pròxima a la mentida”.

En lògica, una proposició és tota aquella afirmació o negació a la que se li pot assignar un valor de veritat, vertader o fals. Què passa però amb els grisos que es generen amb els usos del llenguatge fora de la quadratura de la lògica? Què passa quan ens trobem amb proposicions que s’han perdut en l’espai creat entre els valors de veritat?

Perquè si alguna cosa fa la bullshit, a part de pudor, és màgia! Crear espais entre els valors de veritat, entre allò estrictament vertader i allò estrictament fals. Ni vertader ni fals. Ai els usos del llenguatge! Hem sortit fa estona del joc del rigor amb què s’empolaina la lògica. Però intentarem ser, com ho intenta ser Harry G. Frankfurt, el màxim d’analítics amb el tema.


Xerrameca, falsetat i mentida

Perquè ni tota xerrameca és mentida ni tota mentida és falsedat. Diem que la propietat de “ser xerrameca” és similar a la de “ser mentida”. Però no s’identifica amb la lapa que porta la voluntat del mentider: la intenció d’enganyar. El mentider seria essencialment algú que deliberadament enuncia una falsedat. La Bullshit vindria a ser com la germana petita i innocent de la mentida, la que va per sota en gradació. Val a dir, no ens n’oblidem: totes dues filles de la tergiversació.

Una mentida està concebuda per “introduir una falsedat determinada en un punt precís d’un sistema o conjunt de creences, a fi d’evitar les conseqüències que aquell punt l’ocupés la veritat”. Mentida no és bullshit, el matís és fi.

Harry G. Frankfurt continua fent servir un exemple de Black per explicar-ho. Que ens vingui en ment la musiqueta i l’orador americà pronunciant el discurs del 4 de Juliol: “el nostre gran País beneit per Déu, els Pares Fundadors del qual, divinament inspirats, van inaugurar una nova era per a la humanitat”.

És mentida això que diu l’orador entusiasta? És fals? És, bàsicament, xerrameca. La proposició no és ni vertadera ni falsa. L’orador, en rigor, està mentint si diem que és mentida el que diu en tant que SAP que la proposició és falsa. Però no vol fer creure a ningú allò que diu (almenys ell no CREU que allò que diu sigui fals). El que passa és que a l’orador li importa ben poc què pensen els seus oients de la veritat o falsedat del seu discurs, aquí juga un altre joc de llenguatge, diria Wittgenstein. És el joc del discurs del patriota. S’està transmetent patriotisme i orgull Americà. Allò que dona sentit al joc de llenguatge i que fa que orador i oient s’entenguin són aquestes regles que venen donades ja quan es juga al joc de llenguatge patriòtic: cal donar una determinada impressió d’un mateix parlant de pàtria, voluntat de formar part d’una comunitat que té idees i sentiments “profunds” respecte els orígens i el destí del seu país. L’orador no menteix estrictament: no diu cap veritat.

Shit i Bullshit

En definitiva, per més pudor que faci, la “bullshit” no és “Shit” del tot. No cal, com fa l’autor , repassar les característiques que resulta tenir qualssevol “Shit” humana o animal. No, les despulles intestinals no solen ser un objecte de disseny ni un treball sistemàtic (encara que algun escultor il·luminat anglès n’havia fet treballs… artístics) com ho pot arribar a ser la xerrameca d’alguns polítics.

No té la Shit verbal intenció de fer entrar en joc cap parlant competent. Tothom és bon emissor de Shit si s’ho proposa. La Shit no s’enraona, com a molt hi ha guerra de shit. ¿Però se’n pot fer alguna cosa (de bon-mal profit) a part de generar insensateses? ¿S’està intentant transmetre conviccions profundes o creences com feia el patriota? El que caldria remarcar és precisament el caràcter de construcció, de cura, de voluntat arquitectònica que té la superior-Shit, la Shit evolucionada del llenguatge, la xerrameca.

Tanmateix, per molt atenta i conscient que sigui la construcció del “xerramec” continua volent-se desfer d’alguna cosa: amb la laxitud amagada sota la catifa de les paraules, amb la falta de disciplina “desinteressada i austera”, vol desfer-se del compromís de descriure (èticament) “la manera com són les coses”. Ignora la veritat. No s’hi compromet .

Humor Wittgenstenià

Això és el que li fa notar Wittgenstein a la seva amiga Fania Pascal. A l’estampa. La pobra dona a l’hospital amb les amígdales recent extirpades i la moral per terra. Des del llit, ens imaginem, comenta a l’amic Ludwig que se sent “com un gos atropellat”. Wittgenstein –amb la seva simpatia habitual- respon: “tu no en tens ni idea de com se sent un gos atropellat”. Sens dubte, Fania s’ofèn. Però és que sembla que Wittgenstein s’havia ofès més amb la seva amiga. No perquè fos poc exacte el que havia dit, o perquè no aconseguís presentar les coses correctament ( en veritat ella no sap quina mena de sensació ha de tenir un gos quan l’atropellen…) sinó perquè a Fania sembla que no li preocupi el valor de veritat del que ha dit, aquesta indiferència respecte a la manera de ser de les coses. Fania ha propagat xerrameca! (o Wittgenstein i Fania no parlen el mateix joc de llenguatge, el de la comicitat. Encara que no sé quin sentit de l’humor s’ha de tenir en un post operatori, o quina a quina mena de destresa intel.lectual s’ha d’acudir per convocar-lo. Sens dubte Wittgenstein i Fania Pascal devien ser bons amics per poder fer-ne broma. [2]

La tertúlia (bull session) i la bullshit

Quantes vegades, membres o tercers homes d’una tertúlia qualssevol no heu pensat: Xerrameca! “Els temes característics d’una tertúlia tenen a veure amb aspectes de la vida molt personals i carregats emotivament, com per exemple religió, política o vida sexual. La gent sol ser reàcia a parlar obertament sobre aquests temes si pensen que se’ls pot prendre massa seriosament” D’aquesta manera quan es participa en una tertúlia, el que preval és parlar sobre el tema, no el compromís que un té sobre les seves creences sobre del tema. “Per molt intensa i important, no versa, en cert sentit, sobre allò real.”

L’objecte d’aquest tipus de llenguatge que es dona en les tertúlies no és el de comunicar creences com fa la xerrameca. Però comparteixen la mateixa atmosfera: el que tenen de fum, de vapor, de trivial. No transmeten més informació que la que transmetríem bufant. Sí que transmeten, d’altra banda que allò que es diu en una tertúlia està desconnectat de les creences més arrelades i allò que es diu quan diem bullshit és aliè a la preocupació per a la veritat.

“Mai diguis una mentida quan puguis sortir del pas amb una xerrameca”

Un xerramec no menteix…del tot. Es marca farols. Un bullshitter ens faroleja en la mesura en què ens transmet no una informació falsa, sinó fraudulenta. I allò fraudulent no té per què ser defectuós. Que un bon frau és tan efectiu com un simple engany, tan moralment reprovable com qualssevol mentida. Sabem, però, que és més fàcil lliurar-se dels estralls de la xerrameca (amb més xerrameca) que dels de la mentida perquè…s’enxampa abans a un mentider que a un coix oi?

La xerrameca fa soroll i put a mentida. Desperta cert escepticisme. Però quan descobrim les cartes, reaccionem de manera diferent davant el farol d’una mentida que davant el farol d’una bullshit. Amb la xerrameca “nos apartamos encogiéndonos de hombros”, és a dir, l’escepticisme continua galopant. Però ai amb la mentida! Amb la mentida ens emprenyem! “Con el sentimiento de afrenta o ultraje que a menudos inspiran las mentidas”.

Perquè al mentider si que li interessen els valors de veritat, els ha sospesat i ha tingut en compte les conseqüències. Fins a tal punt que li és més beneficiós introduir la mentida, falsejar tenint en compte la veritat. El mentider és analític i deliberatiu (aquest és el mètode més rigorós de veure-se-les amb les coses) i se n’amaga, el bullshitter, no. Clar i breu :” És impossible mentir si un no creu conèixer la veritat i produir xerrameca no requereix aquesta convicció”. Diríem que el mentider és un home de conviccions, està en el joc de la veritat, n’és l’enemic. El bullshiter és pitjor enemic de la veritat que , diu l’autor, que el mentider. La mentida es dissol a la llum de la veritat, la xerrameca…no.

Escepticisme, la veritat bloquejada

“En una democràcia tot ciutadà té la responsabilitat d’opinar sobre qualssevol cosa” D’aquí la proliferació contemporània de la xerrameca. És un bacteri en un cultiu en condicions òptimes: l’àmbit del nihilisme tranquil i l’escepticisme de sofà, perillosíssim. Afegim-hi el cas que es fa a la màxima anirrealista, la del nul accés objectiu a la realitat, llavors “tot fa món” ( 😉 ). Fins i tot la xerrameca! Tot al mateix nivell. Així és com es bloqueja “l’esforç desinteressat per determinar què és vertader i què és fals i – en determinar – la intel·ligibilitat de la noció mateixa d’indagació objectiva”.

L’escèptic ha de suspendre el judici sobre una realitat a la que no pot accedir objectivament. Per tant, l’única descripció fidel recaurà sobre els coneixedors mateixos. No es parlarà així, de correcció respecte la descripció dels fets del món sinó de sinceritat respecte aquests objectes-mentals-interiors-que-són els-fets-del-món-per-mí. La veritat es mesurarà amb la sinceritat, la veritat bloquejada. Adéu a l’intent de “representació precisa d’un món comú a tots”.

Què s’aconsegueix amb això? Què s’aconsegueix restringint la veritat i la mentida a la presència o falta de sinceritat? Nosaltres els coneixedors, deia Nietzsche, no ens coneixem a nosaltres mateixos. Això per començar i encara molt menys aplicant els mateixos esquemes amb que coneixem el món.

Potser no podrem contemplar la “faç immensa” de la veritat i tampoc la trobarem en l’autojustificació d’aquests objectes mentals que excretem, amb sinceritat. Però sí que podem descriure com, en veritat, se succeeixen els fets que fan sentit amb la nostra visió del món. I això es fa a pesar de la sinceritat. La sinceritat no entra en el joc de la veritat. Sí la correcció, aquesta fidelitat formal que fa sistema amb valors de veritat. Be wather my friend ( no acid boric)


[1] F.Nietzsche. “Sobre la veritat i la mentida en sentit extramoral”.

[2] Dona Fania! -li fan venir a dir- Sigues més rigorosa la próxima vegada que t’extirpin algun membre! Sens dubte, a part de com un gran filòsof, a Wittgenstein el retraten com un Gila o un Eugenio bastant malparidet, tot un Dr. House filosòfic.

Estàndard
periodisme

Una interpretació lliure de les relacions entre periodistes i polítics. El cas Pujol segons Miquel Peralta



dimecres, 15 / novembre / 2006

“NOIS, ARA TOCA AIXÒ”

Hi ha maneres i maneres d’estudiar. Una que s’està posant molt en voga per les aules de les facultats és fer-ho a partir d’estudis de casos. Ahir, en una classe d’aquesta mena pensava si realment, de tot aquell garbuix de dades, d’opinions dels alumnes sobre les mateixes, i de preteses innocents preguntes del professor, se’n trauria l’aigua clara o, d’altra banda, ens passaríem el temps de la sessió omplint-la amb xerrameca tal i com sol passar en les tertúlies on l’únic expert és el moderador. En definitiva, una classe magistral, magistralment disfressada de construcció participativa. El que passa sovint és que el moderador no és un Sòcrates, no passa a la meva classe — Déu me’n guard! A l’UdG només hi ha Sòcrates! — ni tampoc passa amb el que fa Peralta del seu estudi de cas: el cas Jordi Pujol i Soley.

Construcció participativa. Com si el que se’ns explica fos resultat de l’anàlisi del receptor. Qui presenta el material del cas, ens presenta unes dades, una història i unes projeccions del què del tema. D’aquesta manera les dades, actuen de nexe entre els receptors i entre l’emissor i el receptor perquè seran el material compartit a partir del qual s’analitzarà el cas. La plasmació exemplar en aquest material de base compartit de la democratització del saber.

I quin material és més compartit, conegut i dilatat en la història de la presència política que el nostre Jordi Pujol? Nostre perquè durant vint anys va formar part de la nostra família, ( nucli familiar monoparental, agrupació de companys de pis, comuna, etc…) cada vegada que obríem la televisió i posàvem, per exemple…TV3. Nostre de la mateixa manera que ho era el club súper 3, el Filiprim o Porca misèria? No. Que aquests són programes d’aquells “amb certa independència” tal i com llegíem a la primera part del llibre de Peralta. Això volia dir que no s’emeten dins d’un teleinformatiu, parafrasejant Shakespeare: El temps –i l’espai del teleinformatiu- són la matriu on tots els esdeveniments –noticiosos- són possibles. D’aquells altres continguts, els dels documentals, programes o serials, encara que se’n pugui fer notícia no són … notícia.

INFORMACIÓ I PROPAGANDA

Alguns devien creure en les qualitats quasi divines de l’ex-ex-molt-honorable president de la Generalitat. L’omnipresència feia sospitar dels seus superpoders. Després de 23 anys, dos successors i un deixeble molt…Mas, només l’estatut li ha pogut arribar a fer ombra pel que fa a la presència en els mitjans. Sort que la redacció i els acords i desacords de l’estatut però, no van durar 23 anys… Jo en tinc 25. Papilles Pujol, esmorzars Pujol, dinars Pujol, (dels berenars Pujol me’n salvava) sopars Pujol i, primer Loonies, ara Terribas i a dormir. 25 anys fent créixer i formant-me una opinió de la figura del mestre Jedi, el líder de la no-república: “ El polític va entendre, va aprendre de jove, que els mitjans – i en general les empreses periodístiques i editorials- poden ser eines importantíssimes per donar a conèixer els seus missatges, per propagar la seva autoritat moral i política com a president del govern català i per publicitar l’acció de govern dels executius que va presidir”.

Ell tot sol podria haver afegit un parell de capítols a el Príncep. O potser, escriure algun report ben digne del gènere dels “especuli principi”. Avui ens adonem, traspassat l’èxit pràctic de la seva campanya continuada durant els 23 anys de mandat, que si tal publicació hagués existit, hauria estat sens dubte, un best-seller. Feia sistema amb aquesta manera de fer, el projecte de la Gran Enciclopèdia Catalana i la creació d’una ràdio i d’una televisió pròpies “modernes i competitives, mitjançant la creació de la Corporació Catalana de Ràdio Televisió”. Això ja des del primer govern: una voluntat divulgadora clara de les idees i reflexions del líder des de qualsevol de les plataformes on trinco-trinco, s’ha gravat en la retina històrica del país.

Informació i propaganda, periodista i polític durant un temps formaven un tàndem ara indiscutible. Peralta ens fa seguir una secció concreta de la unió entre els dos. Seguiment dels desplaçaments on:

1) la propaganda no va al mitjà per difondre’s. El mitjà ha de cobrir la propaganda. El polític i el seguici de periodistes han d’amortitzar el viatge.

2) El polític és font única d’informació i de comunicació, el periodista te el control de la notícia. Com un senyor ric que vol que li facin un retrat que surti, oh prodigis de l’art performatiu, guapo.

i 3) Es produia simbiosi entre comitives presidencials i periodístiques. Per força, establertes aquestes relacions, havien de ser la mar d’amics. Un contacte permanent com el que s’estableix entre dos conciutadans que comparteixen seient de viatge. A la ciutat de residència, potser ni es dirien “bondia, bondia”. Aquest sembla que era el to del “model català”, fora de Catalunya.

Catalunya endins, Catalunya enfora

Malgrat tot, Peralta no reprova obertament l’omnipresència als mitjans del líder Catalunya endins. Des d’altres sectors polítics, evidentment, era aplastant. Diu en canvi, que Pujol tampoc ho va tenir fàcil, que sovint les relacions amb els mitjans van ser “contradictòries, sobretot amb les d’arrel estatal” I és clar que no van ser fàcils! Que això és llei de la jungla! Poc fàcils i sovint poc precises, perquè si una cosa té la propaganda no és la fidedignitat, almenys formal que ens ofereix la informació. Respecte el tema, Peralta ens fa notar que per exemple, a fi de presentar un model català cohesionat de cares a l’estranger–-aquí sembla que es justifiqui la finalitat de “la imprecisió”—Pujol va parlar en un mitjà finès respecte el pes de les opcions independentistes catalanes. Opcions minoritàries i sense pes polític. Paraula de Pujol…

Estratègies per la pervivència política.
Destreses per la supervivència periodística.

L’espai natural pel polític, i això, a casa, ho hem après de Pujol, va essent cada vegada més l’espai mediàtic. Des de la visita a la llar de jubilats a reunions amb alts mandataris, si no són televisades, no tenen pes polític. La destresa amb que es mouen en aquest nou espai natural ha d’anar cada cop més lligada amb les relacions que estableixen els polítics amb els seus hermes moderns, els periodistes. Si bé avui és lleig això de “matar al missatger” sembla que no ho és tant el fet d’engreixar-lo per tenir-lo content.

Hi ha periodistes que passen gana. N’hi ha que van moderadament tips. Ara sí, tots han crescut mamant els mateixos codis deontològics… Però hi ha una cosa que ambdós, amb la prestació dels seus serveis a la causa de la Catalunya de Pujol no ho van fer prou bé. Un petit viatge en el temps. Situeu-vos en la nit dels fets. Març del 1996. El PP guanya les eleccions. Sentiu els crits? A mi encara em xerriquen: “Pujol, enano, habla castellano”. Més clar, l’aigua. La propaganda a través de la informació va ser efectiva intra muros. Efectivíssima! Però no va aconseguir, allò que feia Schopenhauer del canvi de registre per assaltar la ciutadella de la metafísica. Calia parlar potser un altre llenguatge perquè de la mateixa manera que la naturalesa social i mediàtica guarden diferències, les naturaleses mediàtiques de Catalunya i l’Espanya són… diferents també. No parlem de categories, parlem de llenguatges. És un fet que no va aconseguir incrustar-se de la mateixa manera en la retina espanyola o almenys de l’Espanya profunda, profundíssima, del cor castís de la península. No era qüestió de martelleig mediàtic, tampoc d’omnipresència (encara que allà ho tenia més difícil, és clar) era qüestió bàsicament d’entrar en joc, de disposició. Com la poca disposició d’un adult fet i dret a què li expliquin un conte.

Pare, de gran vull ser símbol.

A la seva defensa, caldrà dir que no ho tenia fàcil, gens fàcil. Han calgut i caldran generacions per resoldre, si és que cal resoldre res en termes de problema-solució, allò que des de fora es batejava com “el problema catalan” i “el problema catalan” va prendre cos. Exactament un cos de poc més de metre i mig, una mirada celest, mà a la boca i tos. Això va ser la imatge de Catalunya vista pels espanyols i amb més familiar consideració per la majoria de catalans. De semblant manera amb la que estimem o tolerem – si no som afortunats ens les nostres disposicions afectives- una àvia. Pel que té de familiar directe i fundacional, que som on som gràcies al que la iaia en qüestió va fer o deixar de fer durant la seva joventut.

No va poder ser el que es pretenia per exemple, amb el total de 681 viatges en un sol mandat, amb exposicions itinerants, incursions propagandístiques al territori veí com les de l’exposició“Cataluña, tierra de acogida”. Clarament, no es va entendre o els espanyols van fer cas omís del que una exposició els pogués mostrar. Era massa esforç, era demanar massa o esperar massa poc. Pujol va representar la persona catalana. La màscara de govern i la diana institucional perfecte pels enemics, amics, socis i simpatitzants de Catalunya. Això és el que passa amb els símbols. Bons per la cohesió social a través d’un determinat discurs –Pujol va saber ficar-se fins i tot entre les línies del text televisiu- que els fa perviure, si han estat destres, almenys durant vint-i-tres anys.

Estàndard
periodisme

Teleinformatius. La transmissió informativa de l’actualitat de Miquel Peralta



MANUAL DE GRAMÀTICA TELEINFORMATIVA

De la mateixa manera que la gramàtica articula l’estructura del llenguatge, es dona també una gramàtica que vehicula l’univers informatiu. Tot allò que s’expressa en les notícies s’entén a partir d’unes formes o expressions reglamentades i acceptades per la majoria de periodistes, al cas, els periodistes de televisió. Un periodista de televisió, un bon professor, guardonador i guardonat ens dona classes de gramàtica de noticiari diari. I com s’ensenya la gramàtica? Es mostra! Sense veure gramàtica en marxa no entendríem què diem quan diem la paraula màgica “teleinformatiu”. Peralta la desplega, obre les portes del mot com un gran Sèsam… Un palau daurat d’una groga claror resplendent, quants prodigis materials acumulats a la cova que queda oculta darrere les càmeres! Obre’t Sèsam!

Si fins aquí encara no se’ns ha vist el plomero Wittgensteinià, observeu-lo ara amb nitidesa: quan parlem de transmissió televisiva de la realitat, podem parlar clarament d’un joc de llenguatge determinat. El joc de llenguatge dels teleinformatius. Les formes o expressions reglamentades i acceptades per la majoria de parlants del joc de llenguatge, ja hi són, en marxa. Tot allò de la constitució lingüística del periodisme i la informació, de la gramàtica objectivista i la naturalesa contextual del llenguatge que comentàvem de la lectura de “les trampes dels periodistes”, tot allò, ho podem trobar aquí.

Però això els bons periodistes ja ho saben, no els calen papers d’estudi per saber què diuen quan ens comuniquen, què hi ha d’il·lusió, de trampa, de consens. Peralta ho sap i per això, a més, ens ofereix un punt de vista diferent que el de Burguet: càmera en mà i primera persona. En què es troben els periodistes quan han d’elaborar una notícia? Amb què compten? Amb quines formes? Amb quins materials? Tant enganxat a la pràctica periodística que fins i tot podem sentir la sensació de rapidesa. Casos, casos! extra, extra! No perdem de vista el tragí del periodista. Entenent la gramàtica periodística, quasi som un d’ells. Una mica el que diuen feia Robert Kappa amb els milicians que fotografiava, oferir-nos la imatge corrent al seu costat… Salvant les diferències, així l’hem llegit, com una imatge-manual de la pràctica periodística.

CRIATURA!

No fa pas gaire, la tecnologia audiovisual va permetre d’enregistrar el procés la gestació d’un infant des del ventre mateix de la mare. Suposo que tot tenim al cap aquelles imatges del documental del National Geographic. Peralta escriu el mateix procés per a la gestació de la notícia. Al llarg de la primera part del llibre tractarà de treure l’entrellat del procés de construcció de la notícia dins d’aquest marc on és concebuda, el teleinformatiu. Breu: el com de la notícia.

La criatura es veu marcada des de la gestació pels patrons genètics: Criteris i factors de noticiabilitat, els formats, la redacció i locució del seu text, l’edició, l’especialització o allò que els pares volen que la notícia sigui de gran, crònica televisiva. “Les notícies existeixen només en el marc del teleinformatiu. Un reportatge un documental, un concurs de televisió, tenen entitat pròpia i poden ser elaborats i emesos amb força independència. Per això hi ha reportatges i productes televisius que posteriorment es vénen com a producte televisiu independent, a fi i efecte que el telespecatdor el pugui veure quan i com vulgui. Això no passa amb una notícia. Les notícies només són dins d’un teleinformatiu i s’hi han d’emmotllar”.

Per parlar-nos de la notícia dins del gran ventre teleinformatiu, l’autor encercla “la cosa” des de, com a mínim, quatre perspectives. Continuarem, que hi hem trobat el gust, amb l’analogia prenatal…

1.-La notícia condicionada per les tecnologies de la comunicació. A la criatura li ha tocat viure en una època determinada i determinant de la seva qualitat de vida. I la qualitat vida en el seu cas, és qualitat de presentació i d’aproximació fidedigne, tant i com el pic tècnic ho permet, a la realitat en que es presenten els fets.

2.-La notícia dins l’àmbit periodístic i empresarial. A la criatura li ha tocat també viure en una família determinada. Si bé de gran i amb sort, triarà els amics, amb la família no li queda més remei que créixer-hi, si s’escau, fins la majoria d’edat: la emissió.

D’altra banda, què seria d’una notícia emancipada dels pares? Ai! Que hauria sortit del recinte sagrat dels fets –periodístics, empresarials- . Què li esperaria allà fora? Un grau mínim d’emancipació on un altres pares- periodístics, empresarials- se’n farien càrrec. Saben que és un material de profit “objectiu i objecte de poder. (…) un poder en sentit ampli, a tota expressió d’un poder real i no només de l’àmbit de la política. Tothom vol influir dins de la televisió: els polítics, però també els empresaris, els sindicats, els agents culturals, els esportistes, entitats de tota mena, els que reivindiquen, els científics, els intel·lectuals, l’església…” Para él, para eggia, para los bajitos…vaja, com l’anunci de Cocacola.

Un producte sota observació permanent, per part dels uns i dels altres, en el torrent de la competitivitat i informativa i empresarial que s’ha fet més virulent amb l’aparició i consolidació de les noves tecnologies (diaris digitals i versions electròniques): en un o altre nucli familiar, a la tendra notícia sempre se la compararà amb els seus germans “Amb què han obert els altres teleinformatius?Quines són les notícies més destacades?Quins mitjans han elaborat una notícia sobre aquella qüestió que el nostre noticiari ha informat primer? Quina repercussió pública han tingut aquestes informacions en exclusiva?” Competència de continguts! Amb quin zel i quina pompa mostres les criatures! “El meu fill, és millor que el teu o, si més no, el teu no és tant ben plantat. Qüestió de genètica”.

3.-La notícia des d’allò que premia la informació periodística: la immediatesa. Quasi no té temps per formar-se. Ha pres prou pes? Té tots els membres a lloc? Peuets,els seus ditets, manetes… els seus ditets? Ni temps per comptar-los! Tant se val si ens les veiem amb un setmesó, que la incubadora permet la visibilitat de l’infant, amb un directe netíssim. I d’això es tracta, de veure resultats, encara que siguin un producte perfecte, acabat. De tenir-ne notícia, constantment. Aquest és el tret més característic de la imatge televisiva. La qualitat de la informació, moltes vegades, vindrà després.

Però generalment i amb els prodigis tècnics de l’actualitat, la rapidesa amb que s’ha d’oferir informació televisiva no sol pagar peatge. Peralta almenys, ho creu així. Defensa el gremi exposant primer que no hem de perdre de vista que una notícia no deixa de ser un producte d’una empresa e serveis. Fa seguir després, que les empreses de serveis mostren la seva competència oferint, cada vegada més, un bon producte (en comparació amb la de tiempos passados…).

Una observació. Hem de notar que la competència d’una empresa però, no sempre es mostra oferint “un bon producte”. Hi ha productes teleinformatius que són el resultat de servei d’empresa i que deixen bastant que desitjar. La qualitat del producte tant pot fer llufa amb bons mitjans o amb uns mitjans precaris. Tant un producte que ens oferissin els primers informatius com el que en sortís dels telediaris més modernitzats. Que s’ofereixi un servei amb un producte, la informació d’actualitat a través de la notícia, no vol dir que aquest producte ofereixi necessariament, el millor servei. Que la qualitat del servei, no depèn dels avenços tecnològics, si bé els avenços tecnològics ajuden a una major sistematització i menor fal·libilitat en tot el relatiu al procés “exitós” d’elaboració de la notícia.

Que neixin moltes criatures! Que hem de repoblar la terra dels fets amb aquesta nova raça d’actualitat espectacular, de novetat, d’immediatesa i fins i tot d’anticipació, de directe, de notorietat, d’impacte i transcendència, de qualitat audiovisual i informativa a la imatge del món que enregistrem i elaborem cada vegada de forma més immediata, en notícia. A més immediatesa, es crea la il·lusió que allò que fa el periodista de teleinformatius, és menys elaborat i procedimental, que parla el mateix llenguatge amb què parlen els fets, que s’acosta més fidedignement a “allò que passa”, aquí, en directe.

4.-La notícia per als ulls i orelles de l’espectador. “Escriure notícies per televisió és ,en la majoria de casos, escriure un text a fi que el destinatari -l’audiència- l’escolti, no pas perquè el llegeixi.” Amb aquesta obvietat l’autor intenta fer incís en la peculiaritat de l’acte informatiu que es dona en els teleinformatius. Que la audiència espera imatges que l’informin. I si pot ser que les imatges segueixin les tendències que demana l’audiència (economia del llenguatge, preponderància del directe, personalització del discurs mitjançant un personatge, predomini de la imatge i del so ambient a parts iguals amb la informació lingüística, etiquetes , subtítols a allò que estem veient) .

Així i així han de ser les imatges que informin, perquè no les perdi de vista mentre dina, mentre intenta seguir la conversa del company de sofà, mentre, en definitiva, no li calgui posar tots els sentits en la recepció, cosa que sí passa quan s’asseu davant d’un diari. Completarà la informació –si s’escau, això ja és un acte de fe de l’autor- després: la notícia de teleinformatius ja és on havia de ser, es ve a dir, als ulls i a les orelles. Gràcies a l’augment de la interactivitat comunicativa que han suposat les noves tecnologies (webs, blocs, diaris digitals, ràdios digitals, cercadors internacionals, fòrums…) es transcendeix l’àmbit de la sala d’estar, es combat la fugacitat en que veiem i sentim la notícia i se’n perpetua, d’alguna manera, la vida.

És a partir d’aquí quan una notícia es pot fer gran, i a part de néixer pot créixer i reproduir-se. Amb el debat s’obeeix certa voluntat d’espècie: perpetuar la notícia, el ressò mediàtic. Que els fills dels fills en parlin, que es moguin parlant-ne: això és notícia.

LA MOLT HONORABLE SEGONA PART

L’aproximació al procés de construcció de la notícia, o si més no, això posa a la contraportada, “és il·lustrada a la segona part amb el retrat de les relacions i els estratègies entre els periodistes i els governants, vistes a través de l’experiència del seguiment informatiu de Jordi Pujol durant la seva presidència a la Generalitat”. Però d’aquesta molt honorable segona part, basada en la tesis doctoral de Peralta, en farem un post a part. Perquè… sabeu? “Avui, això no toca”.

Estàndard