periodisme, vida quotidiana

Dret d’admissió a les portes del cel


L’homòleg de Sant Pere a les portes del cel terrenal  deu ser borni. Ja deia Plató que tot allò que contenia aquest miserable món de simples aparences, era vague, imprecís, defectuós, una ombra tremolosa de la seva projecció ideal al cosmos eidós. 

Tenim dos porters. A un no li cal moure’s, perquè és a tot arreu. L’altre va amb papamòbil. Un va ser home i primera pedra. L’altre deu tenir pedres als condutctes biliars. I no continuo perquè les comparacions són odioses.

 Continuo. Si a les portes del regne del cel -allà entre els núbols, uns metres ençà dels àngels idiotes addictes al Philadephia – hi ha Sant Pere decidint qui entra i qui no, aquí a baix o, més ben dit, aquí al mig, hi ha el Sant Pare decidint a qui rep i a qui no.

 Ho diu  el titular de la Vanguardia:”El Vaticà es nega a acceptar ambaixadors divorciats o gais”.

Exclusió, inclusió i universals

Acabo de sortir de la meva sessió diària de catequesi constatant que potser he tornat a entendre malament alguna cosa.   Allà, a la rectoria,  el mossen Ramon -un noi dins el cos d’un vell o un vell dins el cos d’un noi,  rosat, amable i amanerat-  ens explica que el regne del cel a la terra és bàsicament inclusió, comunitat, amor. Crec que ell s’hi inclou. Crec que ens hi inclou a nosaltres.

Però si tenim en compte la finor diplomàtica de l’església, s’hauran d’afegir algunes clàusules addicionals a  les cantarelles missaires a l’estil de: “L’esperit del Senyor vindrà a vosaltres. No tingueu por -seglars, que no viviu en pecat, heterosexuals declarats, etc.-  d’obrir de bat a bat el vostre cor al seu amor…”.

Lògica borrosa

 Seguidament em ve al cap un reportatge del mestre Miquel Calçada parlant amb un professor de lògica borrosa. Aquella secció concreta del coneixement em va fascinar. Tant que no recordat mai  clarament cap punt de l’explicació del catedràtic entrevistat. Suposo que deu ser per això que l’anomenem”lògica borrorsa”.

Però avui, llegint això del Vaticà, he recordat  nítidament què vaig entendre. Premises, claudàtors, supòsits auxiliars, equivalències, inclusions! S’Obren davant meu els fars antiboira de l’obvietat!

Si   “El Vaticà es nega a acceptar ambaixadors divorciats o gais”

i     “Existeixen membres de l’església divorciats o gais”

i, també, 

“Existeixen membres de l’església  pedòfils, pederastes, sàdics, massoquistes, zoofílics,  altruïstes, bipolars, dones, negres, de l’espanyol i que, a part de tot això,  els agrada en Joaquín Sabina”

Aleshores,

” Tot l’univers de brillantors eclesiàsiques fa sistema amb l’estupidesa humana”.  QUED!!!

Anuncis
Estàndard
intel·lectuals i mitjans, periodisme

tracte fet


Pàgina 48 : ” un codi ètic és un document consensuat entre professionals, clients, governs, i (cada cop més) usuaris en general, que explicita les responsabilitats morals que provenen de l’exercici d’una professió i les espectatives que els usuaris tenen dret a exigir amb les seves relacions amb un professional i amb una corporació”. Per tant, estem parlant dels factors que solen formar part d’un negoci: dues parts, oferta, demanda, interessos en joc. No hi ha massa diferència amb el negoci a l’ús, i és que fins i tot el producte en qüestió, “allò que el professional sap fer” es performa segons les necessitats de la demanda, el client ètic, és a dir ” allò que socialment o moralment se li demana”.

Quanta més confiança generi el codi ètic ( resultant d’accions pràctiques que l’exemplifiquin i el divulguin) més fidelització assolitrà . I aquí la fidelització és o hauria de ser bijectiva: tant pel que fa al sector del mercat, consumidor del producte de la professió, com pel relatiu a qui exerceix-ofereix el producte: el professional. Fidelització bijectiva de sector, o, dit en la més ben trobada paraula, la responsabilitat. Malament si el que és responsable del producte no dona garanties de confiança i malament si, aquell davant del que ha de respondre no ho espera tot de les seves capacitats. La responsabilitat reflectida en els codis ètics, és un reflex d’un transacció quasi comercial, pel que té d’intercanvi d’espectatives, de diàleg i de compromís.


Bourgeois bohémiens

Però, com en tota transacció, sempre s’ha d’estar al tanto de les possibles gitanades. Hi ha venedors responsables, hi ha trileros. Intentem dir el perill de la instrumentalizació, d’aquesta confiança que es genera juntament amb l’elaboració dels codis ètics. Ja que si “el públic es refia més d’una empresa que dóna una imatge social i ètica” fem-nos productors d’imatges socials i ètiques! així, el codi ètic deixa de ser la base sobre la qual el professional fa pública la seva responsabilitat i passa a ser allò que fa notar Alcoberro : “el bon rotllet que cotitza a l’alça”. Ambient, fum, imatge. En definitiva, el concens real es manipula a favor de la imatge que s’aconsegueix a través de la publicitat dels bons sentiments, els bons sentiments d’aquells disposats a “comprar amb la mateixa passió que els buergesos clàssics però a condició de donar imatge compromesa a la seva despesa…” Ens tornem a posar amb la manera de fer bonista, la dels burgesos bohemis, tant lluny dels bons sentiments com de la bona praxi moral. I és que ja sabem que es dona sovint allò de que “no cal que el Príncep sigui bo, però és imprescindible que ho sembli”.

Estàndard