Periodisme local, vida quotidiana

“Facebook és com barraques però sense fang”


Facebook, per tant, no és un herbari d’amistats.  Esdevé la petita ciutat de nosaltres. Facilita el retrobament feliç amb fantasmes de la infància, com aquell nen que et fotia cosses al pati i que ara t’envia records. Amb aquell noi tan popular, tan valent i tan gamberro que ara s’ha convertit en un funcionari panxut i al·lopècic, feliç posseïdor d’un monovolum carregat de criatures.

També hi ha qui és més selectiu i elitista, aquell espècimen realment estrany (tan estrany com un amic) : verd amb pèls i quatre potes, que no té ni  mòbil, ni mp3, ni Facebook.

 

Barraques. Un petit estudi antropològic

 Dissabte a la nit, quan encara no feia aquest fred indecent, ja havien començat les  festes del que diuen és el patró de la nostra ciutat. L’espectre de St. Narcís també devia estar a barraques perquè hi havia tot Déu, viu i mort.  La paraula que sonava més, a part “d’holaquètal” i “crisicollons” era “Facebook”. Hi havia un “Facebook” a cada rotllana de gironins, gots de plàstic i cervesa.

Va ser realment sorprenent comprovar com s’anaven obviant les convencionals presentacions a favor d’un “t’he vist al Facebook”. Ja no calia explicar massa res, que qui volgués saber d’ algú altre ja faria un parell de clics.

 Aleshores, deixant de banda les disfresses que es mostren a la xarxa, només caldrà aprofundir simplement en d’altres trivialitats, com la filosofia, la opinió política o l’existència esotèrica del canvi climàtic. Fumar en directe i veure què es perd entre el que es diu i el que es penja.

Comença una nova etapa per la destresa social, només apta per fariseus d’alta volada. Com diu un antic amic “Facebook és com barraques però sense fang”.

Anuncis
Estàndard
literatura, periodisme, Periodisme local, vida quotidiana

phylia electrònica


 Ja no cal anar a la carnisseria per posar-nos al dia de la vida dels altres. Tenim el senyor Facebook, degudament arremangat per servir-nos un bon bistec.

 Si Girona ja era petita, petita d’endins cap enfora,  avui s’ha rebel·lat com un indret molt més familiar i desacomplexat del que em pensava. Als habitants de la nostra ciutat, escampats arreu del territori, ja no els importa saludar més que electrònicament algú que pel carrer haguessin obviat.

 El motiu per a l’enrevessament de les relacions socials era molt més simple que la mala llet, la supèrbia o la simple selecció natural. Era vergonya!

Amics e amats

“Es donen en tot això unes diferències d’espècie, i tant els nostres amors, com les nostres amistats, són diferents. Hi ha tres classes d’amistats, igual que hi ha tres classes d’amabilitats [d’estimabilitats]. En cadascuna d’elles trobem reciprocitat i amor no secret. Els que s’estimen mútuament volen el bé els uns dels altres, segons la natura del seu amor. Els que s’estimen per la utilitat no s’estimen per si mateixos, sinó amb l’esperança d’obtenir de l’altre algun bé. I el mateix ocorre amb els que s’estimen amb vista al plaer; no estimen les gents de talent per les seves qualitats, sinó per com els resulten de grates.”

(Aristòtil. Ètica a Nicòmac Vlll, 2 i 3)

Ara mateix, un gegant imparable – penso en  el ninot descomunal  de Michelin dels Caçafantasmes-  ha pogut amb el pudor i la gelosia de sí. S”inicia un intercanvi brutal d’intimitat que arrabassa totes les reticències. Un intercanvi brutal d’intimitat, quasi seminal, que altrament només haguéssim rebut o tornat a  amics o amats. Aquelles amistats tan lligades en qualitat a la virtú, i en nombre  als dits d’una  mà.

Però arriba Facebook i es redimensiona el concepte d’amistat amb molta lleugeresa.  O només la paraula, diran alguns. Només és que es fa servir  “amistat”  de manera molt laxa.  Però és gastant l’us de les paraules que s’arriba a les mutacions dels seus sentits i, posteriorment  a la substitució dels seus referents per una altra cosa:

Atenem que s’agreguen persones que passen de ser figurants de carrer, de pati, de bar, de passadís a “amics”. Alguns hi tenen un pessebre de més de 500 figuretes. Suposo, espero, que ja es noten les diferències i que el que passa,  s’acosta més un petit plaer molt semblant al que es genera jugant amb algun simulador de vida. Suposo que, de la mateixa manera que ho sentim  fora de la xarxa, aquí també se senten les diferències amb l’antiga “philia”, tan útil com un mirall per l’ànima.

Estàndard