periodisme, vida quotidiana

Petita història d’un espasme


SOROLLS HUMANOIDES

Charles Osborne (1894-1991), va tenir singlot durant 68 anys seguits. Més concretament, des del 1922 fins el 1990.  Ell va ser l’home amb l’atac de singlot més llarg registrat a la història dels espasmes.  Va començar a principis de segle, amb uns 40 singlots per minut i va anar disminuint la mitjana fins no fer-ne cap. L’any 1990 Charles Osborne, va parar de singlotar i al món es va fer el silenci.

Crec lleugerament que a ell i a la seva dona Wilma, els hagués agradat no haver de sortir al llibre Guiness dels rècords. Haurien preferit dur una vida solitària de sorolls corporals o, si més no, puntualment concorreguda  d’aquells trons malsonants però graciosos, prou habituals a les atmosferes matrimonials, quan hi ha amor, és clar.

Diuen que el singlot ve quan s’irrita el diafragma, un òrgan que, altrament, sempre funciona a la perfecció. El diafragma s’irrita quan mengem massa o massa de pressa (o les dues coses), quan tenim l’estómac o el coll també irritats, quan estem nerviosos o excitats i quan Venus irromp l’òrbita de Saturn.

Crec més en això últim perquè diuen també que és un vertader misteri què provoca el singlot i, encara més, què el fa marxar.

Beure un got d’aigua freda com si ens hi anés la vida, sense respirar, d’un sol trago. Que algú amb bona fe et faci un espant mortal. He vist la teva xicota amb la cara enganxada a l’aparador de pronovias de Plaça Catalunya. Mira! Aquest drap no és la teva samarreta dels Ramones?

Venen a ser uns remeis bastant efectius normalment. I crec que he descobert la seva naturalesa maligna. Aquests consells, no són cap cura perquè en realitat són espasmes que tapen uns altres espasmes. Vegem-ho.

TACA D’OLI I TACA DE CAFÈ

És com deia el mestre Perich. De la mateixa manera que una taca de de cafè es treu si hi posem una taca d’oli, un espant silenciarà un singlot. Però el singlot correrà per sota l’ànima per sempre, com una ombra somorta de l’espasme triomfant que va ser.

L’home que un dia se li va troncar el singlot amb un espant, serà doblement desgraciat, fisiològicament parlant. Tindrà una taca de cafè sota una taca d’oli.  I és clar que allò ja no serà mai més una taca de cafè! Serà una taca d’oli cobrint una taca de cafè. Pensem-hi perquè l’abast de la metàfora preciosa és molt greu!

EL MAL QUE FA LA FILOSOFIA ALS ÒRGANS DEL COS

Què devia passar el maig de 1922 a la vida d’Osborne? Quin devia ser el desencadenant del singlot que l’acompanyaria durant 68 anys? Avui he estat realment abstreta pensant en la quotidianitat d’aquest pobre home. Jo amb el meu minúscul i passatger flat misteriós de costella -que ja en sentirem parlar-.

 Donant-li voltes he arribat a la conclusió que a en Charles O. li va passar una mica com a l’àvia del meu amic J-M G-S. L’àvia del meu amic ho tenia tot girat. El cor a la banda on no havia de ser, el fetge seguint el cor a aquell costat de cos… La professió mèdica auscultant  un mort vivent. Un viu que contradeia els manuals d’anatomia bàsica… En fi, des del judici de la majoria, l’estranyesa era la mateixa que produïa el cas Charles O. (amb la diferència que l’àvia del meu amic no molestava a ningú bategant des de la dreta).

Què tenien? Un funcionament normal dels òrgans interns i una mala interpretació de l’estatus categòric dels òrgans en qüestió: Els òrgans amb vida pròpia havien decidit portar la contrària i esdevenir superòrgans, situant-se més enllà del funcionament moral de la resta d’òrgans del cos. Era evident que aquells òrgans, havien llegit Nietzsche.

El cor de l’àvia de J-M G-S bategava amb autenticitat, perquè el seu estat de bategar-des-de-la-banda-que-no-toca, havia estat escollit pel cor en el moment de repartiment de bandes de cors en projecció. En cap formulari hi havia escrit: “triï la casella de la banda contrària. Hi havia només: “colesterol o cardiopatia”, aorta histèrica o ventricle depressiu”. El cor va transvalorar! Així, el diafragma del rècord Guinnes dels espasmes, s’espasmatitzava perquè espasmatitzar-se era la seva manera autèntica i superior de discórrer.

Però  continuo preguntant-me: ¿Què devia passar  el maig de 1922? Com devia ser l’anunci, el migdia, el cop de martell, l’espant benvingut però dolorós que va fer canviar la manera de respirar de Charles O.?

Osborne era un home tranquil, ferm i constant. Amb la seva fermesa, tranquil·litat i constància guiava els passos dels seus amics i coneguts. De fet, abans del gran dia, Osborne era conegut com Charlie el gurú diapassor. Amb aquest apunt vull dir que no va ser per cap estat nerviós ni per cap excitació que el singlot hagués aparegut. Charles O. ni s’excitava ni es posava nerviós, mai.  Devia ser una altra cosa, un contraespant prou important, un got d’aigua prou freda i ràpida com per generar un singlot quasi etern.

De totes maneres, la història del singlot s’acaba tràgicament quan el diafragma se n’adona, 40 anys més tard, que està ben sol. Que aquesta mena de respiració tallada per l’hip agut i perseverant de la revolta, només li ha dut solitud improductiva. Que no hi ha res més bonic que adormir-se sentint com una altra respiració s’acobla lentament a la teva i això, Charles Osborne, ho va sentir ben poques vegades. Hip!

 

Anuncis
Estàndard