literatura, Periodisme local

Gintònic (Sobre Climent, de Josep M. Fonalleras)


00106522009262___P1_1000x1000

El gintònic, aquí l’apunt més cultural d’aquesta reflexió, és un còctel obtingut per la mescla de ginebra i tònica. Es considera un magnífic digestiu, per la perfecta conjunció d’amargs, dolços i anisats presents al combinat.

Una cosa semblant passa amb aquesta novel·la. Funciona com la mescla espiritosa que ens ajuda a pair alguna cosa contundent que ens hem empassat (com ara algun imperatiu). I ho fa no només perquè està ben fet, sinó també perquè porta bona ginebra i una tònica de marca.

A mi m’agrada perquè no me’l solc prendre sola ni tan sovint –Estaríem arreglats! Però si mai ho fes -això de beure un gin tònic sola i poc sovint-  brindaria a l’aire com si estigués ben acompanyada, com si celebrés qualsevol cosa en nom de la salut, les peles l’amor i  l’amistat.  També per aquelles coses que no es poden dir i que apareixen en el “Clinc!” del xocar de les copes. Feu-ne un glop i ja m’ho direu.

Anuncis
Estàndard
literatura

Al voltant dels Assassinats del carrer de la Morgue,d’E.A Poe


jhjhjh

La infecció metòdica
kkkjkj

En un país molt, molt llunyà una sèrie de proposicions elementals obrien un relat. Les proposicions eren la presala de la narració d’uns assassinats misteriosos: Els assassinats del carrer de la Morgue. Abans del cas, abans fins i tot del detectiu, d’un Vidoq o d’un Holmes, s’estableixen les facultats mentals de l’home analític: mètode i imaginació.
HAJH
S’estableix això, de la mateixa manera que en els escacs, les dames o el whist, cal conèixer les regles del joc, quina posició n’ocupen les peces o quines poden ser les jugades magistrals per derrocar amb economia i eficàcia l’adversari. Així també sobre la taula de l’anàlisi, des de l’asèpsia del laboratori mental, des del rigor fundacional d’una renovada manera d’acostar-se a la realitat.


Presentats els postulats de la raó, entren en joc, en relat. El mètode trepanador ja es pot desplegar perquè a partir d’ara tindrem els agents per desinfectar la mirada, la pipa, la lupa del prejudici, la immediatesa, la diligència. Una batalla entre la voluntat de veritat (que avui no ens aturarem a destripar) i el seu territori, la realitat.
JDHKJDHKJ
Una realitat que l’home de la multitud percep a través de la informació, la transmissió miop i ferotge d’obvietats que, de tant a prop, de tant endins, no diuen res. Tota una injustícia que el tractament informatiu la realitat efectual fa a la veritat. La veritat no com a fita, sinó com a mètode. La veritat que no es desoculta gratant. Que es desplega a partir de la investigació… analítica. A partir d’un procediment que per la disposició dels seus elements ha esdevingut més que exacte, més que profundament adherit als fets, ha esdevingut ver.
KSADLKAS
Un altre tipus de profunditat i exactitud, excepcional i al marge de l’efervescència pública, policial, periodística. Ja fa dir Poe al seu Dupin: “La profunditat no és en els cims on la cerquem si no en les valls on la cerquem”. I finalment, la informació acaba tenint la mateixa vida que el fet divers, notícia evanescent. Però si el fet divers es llegeix a la llum del mètode, s’eleva a categoria de cas, cas noticiable.

L’art del mètode. Del concepte rector a l’exemple de vida. D’allò que ha de tenir un fet per a ser notícia a allò altre que fa de la notícia no només un cromo intercanviable, sinó també un fet llegible, interpretable, a capes. I si els esdeveniments s’han de llegir, i avui dia s’ha de llegir ràpid, el millor símil de vida és el conte, un relat-simulacre del crim i de la norma. Llegim verament els fets, no a través del fet noticiós sinó a partir d’ell. I Dupin és el mestre de lectura.
Ens imaginem Poe assegut la taula de redacció, canalitzant el seu talent. Què fa? el retrat robot de l’home analític.
M..,M.M.,
Una nova frenologia, espiritual. El seu home de mètode, el de l’anima doble, creador i analític. Analític per la secció neta que fa dels fets del món com a premisses, assercions a partir de les quals desplega un mètode, esterilitzat. I creador perquè no es dedica a transmetre cegament les seves observacions com el becari d’un treball de camp, com l’afectat reporter d’un programa en directe.
KJLKJL
Creador perquè és, a més, hermeneuta. Interpreta els esdeveniments talment com en un text que cal desxifar, endavant i enrere, cabdell de la ment felina. Amb el pols ferm tant característic de l’home de l’anàlisi, secciona el fet de tota infecció que suposaria la fantasia i el misteri (la falta de rostre per l’assassí, la brutalitat dels assassinats… quins cacauets per la imaginació!).
LJLDJLASJLADS
Que la fantasia i el misteri deixarien massa coses en mans del lector, de l’opinió pública, en la confecció d’un possible relat que expliqués els fets. I és que s’ha demostrat que en llibertat, la facultat creativa del conjunt ciutadà, de la massa, de la moda metòdica pot resultar bastant… simiesca.

Estàndard
literatura

Al voltant de La Tempesta de W.Shakespeare



OBRIR TEMPESTA

El cel s’ennegreix i l’atmosfera es magnetitza. Els núvols estan carregats de mala llet, els vents fan violència. Una bellesa que amenaça i sedueix alhora ens fa estar alerta de l’imminent desfeta del cel. Des d’on sentim aquest advertiment? Des d’on es pot experimentar una tempesta? O bé des del recés o bé des de l’intempèrie. Des de l’aixopluc d’una teulada-butaca, es contempla l’espectacle d’allò que Kant feia servir com a exemple del Sublim, la tempesta.
KLKJADLJ
Des d’alta mar, des d’un vaixell, des d’un vaixell com el que es sotragueja a la primera escena, es reben els cops i els revessos d’una magnitud que desberra. A alta mar no s’escull arressegar-se i gaudir de l’espectacle. A mar oberta es pateix, amb més o menys fortuna, el poder de les ones. No es pot escollir de situar-se en un lloc que no sigui aquest, el de l’intempèrie i la necessitat, el de les mans i la voluntat de qualsevol poder més gran.
MM.SMAD
El poder més gran aquí no el trobem en la natura, Pròsper efectualitza d’una manera flagrant la deducció superba de l’ideal il.lustrat, aquell que davant l’arrauliment i l’agressió del subjecte empíric davant la catàstrofe natural, en feia estandard del seu racional superior. Domini de la natura, poder sobre la natura. Quina manera de girar la truita! Quina tombarella! Qui porta la paella pel mànec, qui ha fet un mànec per la paella, és un home. L’home raptor, el mag de l’ursurpació, el que s’ha apoderat fins i tot del copyright de la natura sobre la vida i la mort. Homo faber.
Però, on s’ha situat aquest home Pròsper entre els homes? A la butaca? (algú que s’alliçona) A la tarima? (algú que exemplifica) o en alguna situació que sobrevola la butaca i la tarima…
JJKJKJ
Naufragi perceptual

Penso que les sobrevola, com un tercer home, passa per damunt dels dos noms del poder, per damunt de la cultura i la barbàrie.

KKKJK
La cultura associada al racional superior, a la civilitat transgeneracional que sembla una i que el relativisme cultural s’encarrega de conservar. La que aquí dóna verb als personatges, que és, els llibres de Pròsper. La barbàrie a tot allò que no li fa sistema, que li és nociu per a la vida, a qualsevol ordre natural o sobrenatural que no respongui als paràmetres d’un bé i un mal concrets, de la seva supervivència.
LKLKLKLK
Pensava això mentre baixava per les escales del monument a Benjamin, a Portbou. Una construcció, que és una finalitat, que condueix, tanmateix a un precipici. Al final de les escales que porten al mar, només onades picant contra les roques. El ventre encongit entre la construcció que sosté i l’abisme que els ulls no poden deixar de mirar.
-.-..-.-.HJHJH
El mateix tipus de barbàrie pel sentiment que l’espectador d’una tempesta experimenta, recès i agressió, plaer i dolor, l’ambigüitat sinistre. “No hi ha cap document de la cultura, que no ho sigui també de la barbàrie”, deia metres amunt l’inscripció de l’epitafi. Ningú se salva de rebre els cops de l’una o de l’altra, només en l’espai de llibertat constret que hi ha pujant o baixant les escales. El parèntesi de l’anàlisi, de la consciència i la constel.lació de les facultats de l’esperit, que permeten… la interpretació. Tot allò del lliure joc que, precisament aconseguim amb la contemplació estètica. Tot allò, per exemple, des del túnel metàl.lic a l’estòmac de la Costa Brava, quedava suspès. No podíem fer altra cosa que veure’ns depassats i afanyar-nos a tornar de nou a la superfície. Esparitats escales amunt. Talment com en un naufragi… perceptual.
KJSKJSKJ
L’espectacle del poder

I és que hi ha moltes formes d’interpretar el poder, fent exagesi a partir d’un poder, aquí les mil formes de cultura i els xocs respectius amb els seus contraconceptes en la barbàrie. Sobre la legitimitat de l’imposició colonitzadora, sobre qüestions iusnaturals, o sobre l’inacabable llista de paral.lelismes que, des d’una lectura concreta podríem relligar amb desenes de paràmetres taxonòmics d’època en època. Qualsevol obra de Shakespeare s’ho mereixeria. Que per això un clàssic és un clàssic, pel manyoc de claus hermenèutiques que li pengen de la butxaca. N’havíem de triar una. Parlem de l’interpretar del poder. Ens remetrem a allò que ens sembla que fa Pròsper, el seu com si… Perquè ell obre i tanca, obre joc i tanca partida. Homo ludens.

Com si jugués. Diu Huizinga respecte el joc que “és una acció lliure executada “com si” i sentida com situada fora de la vida corrent, que tot i que pot absorbir per complet a un espectador, (…), s’executa dins d’un determinat temps i espai, entre un ordre sotmès a regles i que dóna origen a associacions que tendeixen a envoltar-se de misteri o a difressar-se per destacar-se del món habitual”. D’aquesta manera, allò que fa Pròsper es fer de la cultura, el seu joc, una determinada barbàrie. Barbàrie pel que té de més gran i de més fort. Barbàrie per ésser dit, en forma de joc, de representació, d’encantament.

Una forma concreta d’interpretar el poder, el poder com a actuació, com a representació, tota una estètica del joc, del fet brut quasi gramatical del simulacre. Però no un simulacre a mode de justícia medieval, a mode de visibilitat exemplar de la pena. Que no hi ha, creiem, una finalitat moralitzant que dinamitzi la història, no un digestiu per a la culpa i la pena a través de la pietat o de la compassió. No un acte lúdic com un gest pedagògic.
LKLKLK
Cap suposada veritat moral mou peça… La pietat, la compassió, o qualsevol de les formes messiàniques de l’amor, començarien per situar el compassionand a la mateixa alçada moral de “l’altre”. Joc net. I això no succeix fins la darrera pàgina “ Ara són destruïts els meus encisos. Sóc reduït a la meva propia força; ja no servo sinó a la meva, i no és pas gaire gran cosa…” L’altre abans d’això, és enllà i ensota, desfet i inconnexe, un trencadís, com les restes d’un naufragi. No pot decidir exercir perdó o compassió respecte un ésser que no entra al joc moral, que la seva condició de taumaturg ha deixat al marge.
JKJKJKJ
Només li queda fer el que s’espera que es faci, segons les regles, com si prevalessin a l’illa les lleis de la civilització, les de la pervivència a través de la llei moral. Perquè quan els llibres de Pròsper (la saviesa com a potencialitat) es tanquen, tornen a tenir vigència les antigues cartes de navegació (el coneixement com a domini). El vaixell reemprèn la ruta, l’ordre queda reestablert, en mans de la calma (aquell impàs de pau, de tempi quieti, que deia Maquiavel, que hi ha entre tempestes) que la llei moral ofereix.
JKJKJK
Touché! La tempesta s’obre amb un naufragi! paradoxalment, un tempesta representa la millor qualitat del temps ( aquell tempo atto que llegíem al Príncep) per als bons propòsits de càcul, de joc. Una molt bona mala jugada. I és que Pròsper no juga, fa jugar. Cobreix de representació el que ell ha volgut que siguin els seus fenòmens. A més, no hi ha ningú que s’hi assembli. Ell és l’Un, una mica a la manera de La Boétie, i tots els intents d’anar “contra Ú” no reeixeixen, essent peces d’un ordre inferior en la piràmide del poder. Els simulacres de tiranicidi, apareixen com els ridículs i improductius cops d’insecte contra un fanal que crema. I per tant, hem entès que no ens podem trobar davant d’una evolució moral del personatge de Pròsper: en efecte, algú que no té parell en poder, no pot claudicar a cap altre poder.
LKLKLKLK
No un gir de la venjança instintiva a la pietat reglada i alliberadora. Pròsper gaudeix d’un altre tipus de llibertat, la que està més enllà del bé i del mal, de l’home, de l’home que va deixar a Milà. I en aquest sentit, per l’home reglat de terra ferma, Pròsper seria tant monstre com Cal.líban.Es descriu una excepcionalitat en el comportament natural del poder. Un poder que no vol res de més gran, que no li cal, que ell ja és “allò més gran”. Un poder que no escala, que juga a davallar, a voluntat. El moviment aquí, és descendent: un poder que no té necessitat de voler-se més gran, que sobrevola l’antiga voluntat de poder, que ja viu la vida del superhome, que no li cal saber-se home en les regles. Però que tanmateix, juga.
LLKKLKLK
El destell d’humanitat ha sobreviscut a la tempesta de Pròsper. Allò precisament, que és el ciment i l’argamassa de l’ésser home, la voluntat de representació, la matèria dels somnis, de realitzar-se, no en quelcom de més gran sinó en quelcom de diferent, assaig de possibilitats. Això ho permet la dinàmica de joc. El joc com a simulacre lliure de vida, el sentiment d’una realització possible. El joc esdevé l’àmbit d’interacció perfecte per al simulacre. Juga com si fos un home. Juga aleshores, com si estés sotmés a les mateixes lleis que la resta de les seves peces: i ja que els homes li van prendre la llibertat d’home, disposa les condicions per que li sigui restituida des d’aquest impossible conceptual:
LKLKLK
“Que jo, amb la vostra indulgència, pugui obtenir la llibertat”
LKLKLKL
Quan pugi al vaixell, li espera l’indulgència de la calma. Game over. Ha jugat per vèncer, en darrer terme, a l’únic que se li assimila en força: juga per vèncer-se a ell mateix. Ja feia dir Calderón a Segismundo: “Pues el vencer aguarda / mi valor grandes victorias/ hoy ha de ser mas alta,/ vencer-me a mi.” Excusem al superhome que, cansat d’esperar companyonia en la grandesa, retorna a l’antic estat, el que ha d’esperar d’adormir-se per realitzar els seus somnis…de llibertat, de poder, de tempestat.
MAR

Miranda i la tempesta. Pintura de Waterhouse
Estàndard