Educació, personal, vida quotidiana

Vosaltres, els mongòlics


niño-sindrome-down-vuela-fotos-asombrosas

Deixeu-me que em tregui per un moment l’embut que alguns em poseu al cap abans de dir res. No tingueu por que surti amb algun gest desafinat ni que us agredeixi amb la meva presència. Deixeu-me que m’expressi amb la vostra llengua, el català que procura ser correcte, farcit de relatius, subordinades i bones maneres, també les dels diccionaris. Deixeu-me que em posi la disfressa de normalitat, ara que ve carnaval.

Tinc la Síndrome de Down i, si res no ho canvia, la tindré durant els pròxims anys. No voldria resultar gaire visceral, però aprofito l’embranzida per deixar anar la mala llet que continc habitualment gràcies a la placidesa del meu caràcter.

Després d’anys d’integració escolar i laboral, d’anys d’avenços molt significatius en la nostra qualitat de vida. Després dels esforços en la formació de certa consciència social al voltant del tractament de persones com jo, m’he de continuar sentint: subnormal, mongòlic, retardat. Retrassat, diuen alguns. Llavors jo els dic “No. Digui’m retardat, en català correcte però obsolet és retardat, senyor”.

Mongòlic potser és l’expressió més poètica de totes. Deu ser perquè m’hi assemblo, com les dents d’Eloisa a un collaret de perles. Mireu-me: tinc el clatell pla, el perfil pla, els ulls de xineta però no sóc xineta. El problema el deuen tenir els que sí que en són de xinesos i mongòlics. Mireu-nos. Poseu-nos de costat, vosaltres que teniu la mirada clavadora: Mireu! dos compatriotes subnormals.

Em ve de família. Veig que la vida és bona per ser narrada i imagino un títol de novel·la: “el mongòlic subnormal”. Potser que comenci a escriure algun tipus d’autobiografia imaginària, com si jo hagués nascut a Mongòlia, per exemple, i els mongols tinguessin seriosos problemes per taxonomitzar-me o per insultar-me amb propietat.

Bé. Dono per acabada la meva rabieta. Torno a col·locar-me l’embut (el que poseu al cap dels discapacitats i dels malalts mentals, indistintament). Me’l poso, tothom a lloc i a viure plenament la meva valuosa rutina. Ara us demano poca cosa: depureu el llenguatge de paraules gastades. Si no ho feu per mi que, en definitiva se me’n fot, feu-ho pels meus familiars que són gent endurida com jo, però amb un punt  d’irascible al respecte.

Anuncis
Estàndard