filosofia petita, Les llengües del món i el món de les llengües, vida quotidiana

Catalans, cignes i pollastres


Molts s’afanyen a categoritzar sobre “això que està passant a Catalunya”. Cal posar-hi noms. He sentit, per exemple ”efervescencia independentista” (tots sabem que les efervescències acaben per dissoldre’s) o bé “auge nacionalista” (i corren a comparar-ho amb Satanàs: “Hitler ganó las elecciones democráticamente” deia fa poc la senyora Aguirre, referint-se al poc valor que té la democràcia davant del totpoderós Constitucionalisme.)

Però darrerament les paraules queden curtes i fan falta imatges, metàfores. Com feia Jesús amb les paràboles. D’aquesta manera, els primers analfabets de la fe podien entendre les seves inquietuds.

Ara es veu que hem d’entendre “el caso catalán” com entenia Nassim Nicholas Taleb la teoría dels esdeveniments del Cigne Negre: “Lo que aquí llamamos un Cisne Negro (y con mayúscula) es un evento con los tres atributos siguientes. En primer lugar, es un caso atípico, ya que se encuentra fuera del ámbito de las expectativas regulares, porque no hay nada en el pasado que puede apuntar de manera convincente a su posibilidad. En segundo lugar, conlleva a un impacto extremo. En tercer lugar, a pesar de su condición de rareza, la naturaleza humana nos hace inventar explicaciones de su presencia después de los hechos, por lo que es explicable y predecible. Me detengo y resumo el triplete: rareza, impacto extremo y retrospectiva (aunque no prospectiva) previsibilidad. Una pequeña cantidad de Cisnes Negros explica casi todo en nuestro mundo, desde el éxito de las ideas y las religiones, a la dinámica de los acontecimientos históricos, hasta los elementos de nuestra vida personal.”

Però quines són aquestes “expectativas regulares” de les que s’apoderen aquells que fan servir la teoria del esdeveniments de Taleb? Les seves? Les dels catalans? Les d’un nombre significatiu de catalans? O d’espanyols? De tots? D’alguns? Hauríem de repassar, tots plegats, nocions de filosofia del llenguatge i recordar que, fins i tot la ciència, parteix d’un supòsit no racional que és el principi d’inducció. A partir d’aquí, tota la resta és literatura: Un relat sobre els fets, vaja. Ara faltarà veure qui l’escriu.

Estàndard
vida quotidiana

Arriba el cabró


Arriba el cabró

dilluns, 26 / març / 2007

Falten dos dies perquè apareixein a les llibreries milers d’exemplars de la nova edició del Diccionari de la llengua. Casualment, també, falten 25 dies per Sant Jordi. S’acosta una gran amenaça pels habitants del planeta de les fonies i lletres catalanes. El públic està irascitat i no sap perquè. Hi ha un revolt general. El vesper català, l’únic sense reina ni res que se li assembli, va augmentant de temperatura. Les autoritats decreten un toc de queda per evitar aldarulls i els més alarmistes ja estant construïnt refugis nuclears amb tota mena de provisions. Fetes aquestes coses, només falten 67 eurus a la butxaca per anar previngut de les darreres novetats que s’incorporen, per via oficial, a la nostra llengua: les tendències marquen paraules ajustades i transparències verbals. Tot plegat anunciat com la invasió dels ultracossos quan només s’afegeixen paraules que ja fa temps que són gastades.

Segurament, el dia assenyalat, no hi haurà cua a les llibreries, com n’hi havia a l’FNAC per fer-se amb una Play 3. Però insistim: un diccionari hauria una eina útil pels usuaris d’una llengua. Mireu, per exemple, quan fa almenys 25 anys, que són els que puc assegurar, que corren pel món cabrons i cabronades, arriba el cabró. El nou diccionari s’ha actualitzat definitivament i els informatius ho volen fer evident: al costat de pièrid, piercing, de cabussar, cabró. Amb el cabró ja tenim una mica més plena la bossa del lèxic. Atenció a l’accepció doble:

cabró:
1: Marit que consenteix l’adulteri a la muller
2: El que fa cabronades

Per regla de tres, si el cabró és aquell que consenteix l’adulteri a la muller, i, a més, és aquell que fa cabronades, quina nova paraula haurem d’incorporar a la cabronada que li fa la cabrona de la muller al marit convertit en cabró per causa aliena? Jo això no ho sé però si que sé que potser el diccionari novetat vol dir incorporació tardana, poc ajustament amb el llenguatge comú i poca transparència,en definitiva, amb la llengua en marxa. Però també vol dir: perfídia! Un matís més malvat s’ha adderit al marit cornut! és cornut i ho consenteix. Quin brancam du per corona el nou personatge del nostre diccionari! Gràcies, Santa Acadèmia, per fer baixar el cabró del lèxic especialitzat (insultar) al lèxic comú (insultar amb propietat les ancestrals proeses matrimonials).

Estàndard