periodisme

Al voltant del codi deontològic de la professió periodística a Catalunya


La declaració de principis de la professió periodística nostrada obre amb criteris. Dotze, arrodonits amb quatre annexos. Aquí fem un salt respecte el fil conductor dels posts anteriors, el professional. Els codis ètics com aquest tenen un marcat caràcter corporatiu, de manera que el tipus d’exel.lència que s’intenta performar no és tant la professional, com la grupal, aquí sota el nom de “la professió”.

Ara és quan ens posem atomistes. Per començar, tota aquella rístola de característiques que trobem repartides als codis ètics (legalitat, professionalitat, fidelitat a responsabilitats concretes, confidencialitat, bona fe, evitar conflictes d’interessos, respecte ) corren el perill de quedar difuminades en la persona toba de la corporació professional.

L’àtom de la responsabilitat, el periodista, de la mateixa manera que amotllava la seva autonomia professional al servei de l’empresa, el servidor, el servei de hosting del seu producte informatiu, amotlla o cedeix la seva responsabilitat al nom de la ressponsabilitat del grup o corporació a la què pertany. D’altra banda, aquesta lectura no treu als codis el paper d’ampar tendencial, de far, de recomanació de conducta professional.

Prima facie, el perill de difuminació de la responsabilitat del professional, es veu reduit si llegim els codis deontològics, els codis com aquest que comentarem, com el concens democràtic, viu i obert d’un grup de professionals que treballen per la qualitat de la seva informació. No deixa de ser l’infraestructura pel control de qualitat per al producte, la garantia del principi de beneficència, de la bona fe kantiana la posa cada professional.

D’aquesta manera, ens imaginem un professional, per exemple, treballador de la CCRT amb el codi deontològic de la casa a les mans. Llegeix el que li diuen les taules de la llei, més vives que la llei mateixa:

1.-“Observar sempre una clara distinció entre els fets i opinions o interpretacions, evitant tota confusió o distorsió deliberada d’ambdues coses, així com la difusió de conjectures i rumors com si es tractés de fets.”

I com es fa això? Hi ha alguna mena d’artilugi capaç de discernir els fets de les opinions automàticament? una espècie de corrector d’opinions. Això ho deuen donar a l’entrada, quan fitxes, pensa, un aparell sofisticat amb el logo del canal. El posaré a la bossa, al costat del micro que també em donaran. És el kit de material del bon periodista. Perquè, evidentment, les opinions s’han de destriar de la informació. Perquè la informació veritable ha de ser neta de brutícia. No es poden barrejar: el cos al cos i l’anima a l’ànima. I per l’anima ja hi ha els columnistes d’opinió que jo, jo sóc periodista d’informació general i el general és la realitat objectiva.

El primer criteri del codi deontològic apunta doncs a una concepció objectivista de la realitat. A una neta separació entre fet i opinió. I, conseqüentment a una demonització de la opinió. El treball del periodista, es vol dir, ha de ser el més “neutral” possible, quan neutral aquí vol dir “objectiu” i ja se sap que d’objectives només en poden ser… les pedres.

En definitiva, tota informació ha de ser necessàriament interpretada pel sedàs personal del periodista, que no informa des del buit. Que com a perceptor ja està interpretant, com a periodista ja està interpretant i com a treballador de corporació ja ho està fent d’una determinada manera.

La recomanació del primer criteri respecte la distinció entre fets i opinions hauria de ser qualitativa ( i farem befa buscant un altre aparell per mesurar la quantitat d’opinió que hi ha en cada notícia) en la mesura d’intentar fer els forats del sedàs allò més gruixuts possibles.

Anuncis
Estàndard
literatura

Al voltant dels Assassinats del carrer de la Morgue,d’E.A Poe


jhjhjh

La infecció metòdica
kkkjkj

En un país molt, molt llunyà una sèrie de proposicions elementals obrien un relat. Les proposicions eren la presala de la narració d’uns assassinats misteriosos: Els assassinats del carrer de la Morgue. Abans del cas, abans fins i tot del detectiu, d’un Vidoq o d’un Holmes, s’estableixen les facultats mentals de l’home analític: mètode i imaginació.
HAJH
S’estableix això, de la mateixa manera que en els escacs, les dames o el whist, cal conèixer les regles del joc, quina posició n’ocupen les peces o quines poden ser les jugades magistrals per derrocar amb economia i eficàcia l’adversari. Així també sobre la taula de l’anàlisi, des de l’asèpsia del laboratori mental, des del rigor fundacional d’una renovada manera d’acostar-se a la realitat.


Presentats els postulats de la raó, entren en joc, en relat. El mètode trepanador ja es pot desplegar perquè a partir d’ara tindrem els agents per desinfectar la mirada, la pipa, la lupa del prejudici, la immediatesa, la diligència. Una batalla entre la voluntat de veritat (que avui no ens aturarem a destripar) i el seu territori, la realitat.
JDHKJDHKJ
Una realitat que l’home de la multitud percep a través de la informació, la transmissió miop i ferotge d’obvietats que, de tant a prop, de tant endins, no diuen res. Tota una injustícia que el tractament informatiu la realitat efectual fa a la veritat. La veritat no com a fita, sinó com a mètode. La veritat que no es desoculta gratant. Que es desplega a partir de la investigació… analítica. A partir d’un procediment que per la disposició dels seus elements ha esdevingut més que exacte, més que profundament adherit als fets, ha esdevingut ver.
KSADLKAS
Un altre tipus de profunditat i exactitud, excepcional i al marge de l’efervescència pública, policial, periodística. Ja fa dir Poe al seu Dupin: “La profunditat no és en els cims on la cerquem si no en les valls on la cerquem”. I finalment, la informació acaba tenint la mateixa vida que el fet divers, notícia evanescent. Però si el fet divers es llegeix a la llum del mètode, s’eleva a categoria de cas, cas noticiable.

L’art del mètode. Del concepte rector a l’exemple de vida. D’allò que ha de tenir un fet per a ser notícia a allò altre que fa de la notícia no només un cromo intercanviable, sinó també un fet llegible, interpretable, a capes. I si els esdeveniments s’han de llegir, i avui dia s’ha de llegir ràpid, el millor símil de vida és el conte, un relat-simulacre del crim i de la norma. Llegim verament els fets, no a través del fet noticiós sinó a partir d’ell. I Dupin és el mestre de lectura.
Ens imaginem Poe assegut la taula de redacció, canalitzant el seu talent. Què fa? el retrat robot de l’home analític.
M..,M.M.,
Una nova frenologia, espiritual. El seu home de mètode, el de l’anima doble, creador i analític. Analític per la secció neta que fa dels fets del món com a premisses, assercions a partir de les quals desplega un mètode, esterilitzat. I creador perquè no es dedica a transmetre cegament les seves observacions com el becari d’un treball de camp, com l’afectat reporter d’un programa en directe.
KJLKJL
Creador perquè és, a més, hermeneuta. Interpreta els esdeveniments talment com en un text que cal desxifar, endavant i enrere, cabdell de la ment felina. Amb el pols ferm tant característic de l’home de l’anàlisi, secciona el fet de tota infecció que suposaria la fantasia i el misteri (la falta de rostre per l’assassí, la brutalitat dels assassinats… quins cacauets per la imaginació!).
LJLDJLASJLADS
Que la fantasia i el misteri deixarien massa coses en mans del lector, de l’opinió pública, en la confecció d’un possible relat que expliqués els fets. I és que s’ha demostrat que en llibertat, la facultat creativa del conjunt ciutadà, de la massa, de la moda metòdica pot resultar bastant… simiesca.

Estàndard