Educació, personal, vida quotidiana

Vosaltres, els mongòlics


niño-sindrome-down-vuela-fotos-asombrosas

Deixeu-me que em tregui per un moment l’embut que alguns em poseu al cap abans de dir res. No tingueu por que surti amb algun gest desafinat ni que us agredeixi amb la meva presència. Deixeu-me que m’expressi amb la vostra llengua, el català que procura ser correcte, farcit de relatius, subordinades i bones maneres, també les dels diccionaris. Deixeu-me que em posi la disfressa de normalitat, ara que ve carnaval.

Tinc la Síndrome de Down i, si res no ho canvia, la tindré durant els pròxims anys. No voldria resultar gaire visceral, però aprofito l’embranzida per deixar anar la mala llet que continc habitualment gràcies a la placidesa del meu caràcter.

Després d’anys d’integració escolar i laboral, d’anys d’avenços molt significatius en la nostra qualitat de vida. Després dels esforços en la formació de certa consciència social al voltant del tractament de persones com jo, m’he de continuar sentint: subnormal, mongòlic, retardat. Retrassat, diuen alguns. Llavors jo els dic “No. Digui’m retardat, en català correcte però obsolet és retardat, senyor”.

Mongòlic potser és l’expressió més poètica de totes. Deu ser perquè m’hi assemblo, com les dents d’Eloisa a un collaret de perles. Mireu-me: tinc el clatell pla, el perfil pla, els ulls de xineta però no sóc xineta. El problema el deuen tenir els que sí que en són de xinesos i mongòlics. Mireu-nos. Poseu-nos de costat, vosaltres que teniu la mirada clavadora: Mireu! dos compatriotes subnormals.

Em ve de família. Veig que la vida és bona per ser narrada i imagino un títol de novel·la: “el mongòlic subnormal”. Potser que comenci a escriure algun tipus d’autobiografia imaginària, com si jo hagués nascut a Mongòlia, per exemple, i els mongols tinguessin seriosos problemes per taxonomitzar-me o per insultar-me amb propietat.

Bé. Dono per acabada la meva rabieta. Torno a col·locar-me l’embut (el que poseu al cap dels discapacitats i dels malalts mentals, indistintament). Me’l poso, tothom a lloc i a viure plenament la meva valuosa rutina. Ara us demano poca cosa: depureu el llenguatge de paraules gastades. Si no ho feu per mi que, en definitiva se me’n fot, feu-ho pels meus familiars que són gent endurida com jo, però amb un punt  d’irascible al respecte.

Estàndard
literatura, vida quotidiana

Nosaltres, els mongòlics


21_trisomy_-_down_syndrome2

Deixeu-me que deixi per un moment l’embut que imaginàriament em poseu al cap des d’abans de proferir cap paraula. Deixeu-me que m’expressi amb la vostra llengua, el català correcte, tan fornit de relatius, subordinades i bones maneres. Deixeu-me que em posi, durant unes ratlles, la disfressa de normalitat.

Tinc la Síndrome de Down i, si res no ho canvia, com ara una pluja de meteorits provinent de Criptó, la continuaré tenint durant els pròxims anys. No em vull posar massa sentimental, a l’estil de Forest Gump, Jo sóc en Sam o la Vida de Bryan (la més sentimental de totes les pel·lícules de discapacitats amb alguna creu) però aprofito l’embranzida per expedir amb rigor una rabieta.

Després d’anys d’integració escolar i laboral. D’anys d’avenços molt significatius en la nostra qualitat de vida. Després dels esforços en la formació de certa consciència social al voltant del tractament de persones com jo, m’he de continuar sentint a dir: subnormal, mongòlic o retrassat.

Els noms i les coses

I és clar que tots tenim la pell fina! A ningú li agrada que el bategin sense tenir-hi veu ni vot. De fet això sol ser una decisió dels pares que acotem perquè no tenim consciencia de res quan ens emprenyen un solejat diumenge, vestint-nos de blanc ridícul de punta anglesa, mullant-nos el cap amb una aigua horripilantment freda, tan a prop d’una pica baptismal que aleshores concebem com una mena de wàter ancestral.

Tot sempre voltats de familiars només il·lusionats pel tiberi que ve després. I ens preguntem… què he fet jo per merèixer això? Tants pecats he comès tot just portant unes setmanes de vida terrenal? Què he fet jo per merèixer rebre la benvinguda en una comunitat que a mi ningú m’ha demanat d’entrar-hi, almenys així, posant el cap pelat,icterici i innocent, dins un lavabo estrany?

Però llavors som massa petits per tenir sentit de justícia o per decidir res. Menys encara per escollir el nostre nom i amb els anys, si és que no ens han posat Josep-Fulcreci-Salvador o Nemesi, ens hi acostumem.

Però és que jo em dic Geraldine. M’agrada el meu nom i vull que tothom ho sàpiga que m’agrada. Que discapacitada, disminuïda psíquica o depenent emparada a la Llei de Dependència són noms més políticament correctes per acostar-se al que mínimament sóc, sempre inexactes i enclitxetadors, com tots els noms per les coses, però que sempre sonaran millor que subnormal, mongòlic o retrassat.

Des de Mongòlia, amb amor.

Mongòlic potser és l’expressió més poètica de totes. Deu ser perquè m’hi assemblo, com les dents d’Eloisa a un collaret de perles “Aquell del clatell i el perfil pla, dels ulls axinats però que no és ni xinès ni japonès”. La diferència és que jo podria ser-ne de mongòlic xinès o japonès, però aleshores tindríem certa dificultat a reconèixer-me. Potser llavors, allà estant, dirien per assenyalar-me: “Mireu el compatriota subnormal”.

Això sona a títol de novel·la: “el mongòlic subnormal”. Potser que comenci a escriure algun tipus d’autobiografia imaginària, com si hagués nascut a Mongòlia, per exemple, i els mongols tinguessin seriosos problemes per taxonomitzar-me dins la seva normalitat o per insultar-me amb propietat.

Dono per acabada la meva rabieta. Torno a col·locar-me l’embut i a viure bonament la meva valuosa rutina. I sisplau, depureu el llenguatge que penseuparleu de paraules obsoletes. Si no ho feu per mi, que, en definitiva ja sabeu que tan se me’n fum, feu-ho pels meus familiars, que són gent curtida com jo, però amb un punt  d’irascible al respecte.

 

Estàndard