Uncategorized

Petit malson abans de Nadal


 

tele_b

Estic fent un zàpping d’avorriment. Fa estona que tinc la feina encallada i he pensat que potser a la tele hi hauria alguna cosa que pogués fer-me companyia, de fons, mentre escric. 19:07h. “Está pasando”. Un programa magazine a mig camí dels informatius de telecinco i Histórias de la Cripta.

Els professionals del programa rotulen: “Mata a su madre con la escobilla del wáter”. Ho torno a llegir, per si un cas m’hagués equivocat: “Mata a su madre con la escobilla del wáter”. Ho havia llegit bé. Directament pensava haver-me adormit sobre el teclat i estar somiant aquells somnis recorrents i surrealistes que et fan despertar amb un somriure. Aquells somnis que expliques, tota orgullosa d’haver-los tingut, just quan et despertes. Però no ha estat el cas. M’he clavat un parell de bandellots i he posat el 3 /24 per prendre contacte amb la vigília. Sí: continuo estant desperta perquè a George Bush van llançant-li sabates periodistes més autèntics,valents i descerebrats que jo. Torno a posar telecinco: “Mata a su madre con la escobilla del wàter”.

Ens saltem el relat costumista dels fets que no tenia res sobrer. Ni els grumolls de sang. Ni la nàusea. Ni la familiaritat alpina del moment, tan propera a una escena de Marco. Continua el reportatge amb una ronda de declaracions que procedeixo a transcriure, gairebé amb rigor:

-Está Pasando:  Conocia al parricida?

-Cambrera del bar del poble: Pues parecía un chico completamente normal. Venia cada mañana a tomar su café con leche, sus churritos. Parecía un muchacho tranquilo, nunca había mojado el churro con violencia ni nada. Leía El Mundo. Si El Mundo estaba ocupado, pedía educadamente la Razón. Leía las necrológicas alegremente, hacía ciertos garabatos desagradables, eso sí, pero pagaba y luego se marchaba educadamente. Normal. Un chico normal.

-E.P:  Qué le parece la acción del parricida?

-Vianant: De entrada mal. Aunque tengas una mala madre, no tienes porqué hacer eso.

-E.P:  Con una escobilla del wáter eh?!

Válgame Dios qué barbaridad y por estas fechas… Eso es no tener corazón ni espíritu navideño. Es lo que digo yo: si uno esta mal con su madre porqué es una mala persona que te hace la vida imposible y todo el mundo sabe que es una bruja asquerosa, no tienes porqué matarla con una escobilla del wáter. Basta con largarse. Marcharse y ya está! Qué ganas de armar jaleo…

-E.P: Se ha enterado usted de lo sucedido en su barrio?

Vianant2: Yo soy soltera. No tengo hijos. Por esas cosas no tengo hijos, entiende?

Tot seguit s’han posat a parlar de reunions de  tuppersex a la capital espanyola i jo he continuat escrivint un pèl més transtornada que de costum.

Aprofito per  desitjar-vos unes bones festes acompanyats dels vostres familiars estimats, com s’estima a un familiar que no mataries amb una escombreta. Però, per pura precaució, amagueu tots aquells objectes amb els que us faria vergonya que us assassinessin com ara els bastonets de les orelles o els tampons amb aplicador de plàstic. Això, o salteu-vos el cinco quan feu zapping com faré jo, a partir d’ara.

Estàndard
periodisme

LA CELEBRACIÓ DE JUDICIS I EL SEU TRACTAMENT PER TELEVISIÓ



El tractament televisiu del judici d’Alcàsser, l’any 93, va provocar reflexions que anaven molt més enllà del món jurídic i periodístic: estavem davant un veritable debat cívic sobre el paper dels mitjans de comunicació.

Tots recordareu el que es bullia als principis dels noranta: la Guerra del Golf i l’oportuna eclosió dels reallity show. Tots enganxats a “Quién Sabe Dónde”, tothom sabia qui era Paco Lobatón i tothom estava al cas de quina novetat portava Pepe Navarro al seu “Esta noche cruzamos el Mississipi”. Dels Estats Units participavem de judicis amb jurat. Tenim en ment el cas O.J Simpson, la imatge del conflicte entre dinàmiques periodístiques i judicials. Informació i espectacle més juntes que mai. I quan el públic no havia ni acabat de denunciar la dinàmica nefasta d’aquest creuament incestuós, mor Lady Di.

Aquest era el paisatge: judicis paral·lels, informació vulnerant el dret a la intimitat, latència dels problemes implícits en la forma de la notícia, el dolor de la mà de l’espectacle. Com paria tot això i més la llavors adolescent “telebasura”.

En aquest caldo de cultiu, a part i sobretot per l’enorme càrrega emotiva que comporta, s’entén la transcendència social del tractament televisiu del judici dels crims d’Alcàsser. A la lluita per fer justícia s’hi afegia la lluita, més encarnissada, per fer audiència. Demanda d’informació i d’espectacle, era l’ordre del dia: un gènere nou i sense precedents al nostre país, agressiu i espectacular que va tenir, i això és el més gros, un impacte indiscutible damunt el mateix procés judicial.

Estàndard