literatura, vida quotidiana

Elogi al buit cerebral


No tinc cap mena d’excusa amb prou cos per justificar que no hagi escrit res en dies. De fet és que he tingut molta feina llegint post de blocs veïns que escriuen que no podran escriure durant dies, el seu “tancat per vacances” també me’l faig meu.

Tot l’hivern se’m congelava el doll de salivera només de pensar en les innumerables hores lliures d’estiu. Temps que podria dedicar a escriure, fins i tot posts, a acabar projectes, a rescatar notes de per tot on les havia anat deixant, fent us precís de la meva imprecisió alhora de recordar l’estructura de l’ordre. 

Però la rècula de papers cargolats dins de bolssos, tickets amb anotacions sobre personatges, “xibatos” de paquets de tabac botits de notetes sobre localitzacions… tot allò em va fer pensar que aquells objectes havien estat escampats pel diable i que el diable tenia en ment un projecte per mi.

Jo suposo que ser víctima d’un projecte infernal és prou excusa per no haver escrit res durant tant de temps. Per haver insultat la constància i oblidat durant uns dies el grau d’obstinació per l’escriptura que em feia sobreviure, entre d’altres obstinacions patògenes o amors, durant l’hivern. Ser víctima d’un projecte infernal narcotitza prou efectivament la meva mala consciència.

El pla diabòlic és incòrrer en l’arrel de tots els mals. El desordre. Així que fa uns dies, es va posar en marxa la maquinària de la pulcritud i la santedat en mi. He esventrellat els armaris, ho he capgirat tot per veure com està muntat plantejant-me com és possible que  suporti tant contingudament, el caos.

Lògicament és culpa dels mobles. De la seva estructura i disposició malintencionades, sueques. Així que, els que ho permetien, han estat deconstruïts i recol.locats. La roba, ha sortit de racons inconeguts i s’ha anant apilonant fins a no deixar entrar ni un alè de llum per les finestres. I així, entre una atmòsfera bastant saturada de pols i naftalina, he trobat el meu equilibri.

És aquest el tipus de recolliment l’ambient adient per escriure? Susana Tamaro l’adscriu als climes nòrdics. Bé, ella diu que s’escriu bé perquè a fora hi fa fred i a dins s’hi està bé. No com a l’estiu que el cap i els dits s’entumeixen. I acabes fent endressa per avorriment de tu mateix i relegues tot allò important per quan tinguis poc temps per perdre.

Anuncis
Estàndard
vida quotidiana

Tornar


el dest� del despertador

Avui és el dia de la resurrecció dels morts. La terra tan curosament col·locada sobre seu es desgrana lentament i s’enretira. Entre la confusió d’humus s’hi entreveu un dit. Dos dits. Tres dits. Endevinem que és una mà subterrània d’algú oblidat per tothom excepte pels cucs. Saluda. Tot d’una, arronsa lentament l’engranatge de tots els dits, menys el del mig. El del mig queda ben dret. És la manera poc nostrada de fer-nos botifarra.

Com la mà del despertador de les set del matí. Com la mà de les dutxes somnàmbules, del cafè necessari i no plaent. La mà dels “matins-punt-NO “. La mà mòrbida dels matins laborables. Els dies que, per l’engany cruel de les vacances, tothom creia morts i enterrats per sempre. I avui, aquest dimarts que és pitjor que tots els dilluns del món fent un piló, la mà del temps ha tornat a la vida.

I és que a la vida sense mans, sense temps, una l’aprèn tan ràpid! Oh! Llevar-se al ritme del cos, fer el que plau i a l’hora que plau. Fer tot allò propi d’haver perdut les mans i els temps. Rutina preciosa, melosa, desimbolta… Però avui, aquest maleït dimarts que és pitjor que tots els dilluns del món fent pasterada, els morts caminen entre nosaltres.

-Bon dia! -diu la companya amb un somnriue tensat pels timpans-

-Bon dia.

-Ja tenia ganes de tornar!

-De debó ?

-No.

Estàndard