vida quotidiana

Els visitants


Fa uns mesos els mestres van anunciar la seva possible arribada via telegrama. Ho van fer així perquè segons l’edicte 34.6/90-2008 es constituïa d’ara en endavant poc recomanable pronunciar el seu nom integrat a un discurs fluid. Eren tan contagiosos que es temia, fins i tot, transferir-los a través de l’embranzida del llenguatge. D’aquesta manera, es creia que es frenaria el seu avenç, segmentant el text tant com fos possible amb unitats mínimes de sentit. I Stops. Els stops fan parar a tothom.Per tant, un telegrama era una forma textual prou guspirejant com per referir-s’hi amb concreció i claredat. Quan els pares rebien un telegrama de l’escola, ja sabien de què es tractava. Com un preparatiu formal per la duresa que vindria amb el contingut de les proposicions.

Alerta. Stop. Alerta. Stop. Visitants ja són aquí. Estiguin atents gests fills seus. Stop. En cas detectin invasió, aïllin fill durant període prudencial. Stop

L’endemà, la meitat de l’escola feia pudor de vinagre i flor de te, l’altre es rascava la closca. Era evident que algú havia estat parlant d’ells, els Visitants, llargament. Creiem que un dels 14 germans Rapado, el que pateix d’incontinència verbal, va voler jugar a passar la frase maleïda amb els seus 13 germans. Germans que alhora patien de l’estranya síndrome que afecta al cromosoma 22, la síndrome de la Llibreria 22: ho saben tot i no poden deixar cap frase per concloure.

Els mestres els tenien força tírria. I n’estaven quasi tan segurs com jo que la cosa va anar així:

Rapado 1: Els Polls

Rapado 2: Els Polls són

Rapado 3 Els polls són anoplurs

Rapado 4: Els polls són anoplurs de la família

Rapado 5: Els polls són anoplurs de la família dels pedicúlids,

Rapado 6: Els polls són anoplurs de la família dels pedicúlids, amb el cos deprimit,

Rapado 7: Els polls són anoplurs de la família dels pedicúlids, amb el cos deprimit, de color groc,

Rapado 8: Els polls són anoplurs de la família dels pedicúlids, amb el cos deprimit, de color groc fosc i

Rapado 9: Els polls són anoplurs de la família dels pedicúlids, amb el cos deprimit, de color groc fosc i coberts d’una

Rapado 10: Els polls són anoplurs de la família dels pedicúlids, amb el cos deprimit, de color groc fosc i coberts d’una cutícula

Rapado 11: Els polls són anoplurs de la família dels pedicúlids, amb el cos deprimit, de color groc fosc i coberts d’una cutícula resistent

Rapado 12: Els polls són anoplurs de la família dels pedicúlids, amb el cos deprimit, de color groc fosc i coberts d’una cutícula resistent i

Rapado 13: Els polls són anoplurs de la família dels pedicúlids, amb el cos deprimit, de color groc fosc i coberts d’una cutícula resistent i que viuen

Rapado 14: Els polls són anoplurs de la família dels pedicúlids, amb el cos deprimit, de color groc fosc i coberts d’una cutícula resistent i que viuen paràsits sobre el cos de l’home! Més concretament al cap! On hi fa milers d’ous! Els Polls salten moltíssim i són més prolífics que en Júlio Iglésias! Els polls que els pares no volen que ni pronunciem són més exactament… POLLS DE CAP!

I així, pronunciant a cau d’orella la frase maleïda, és com es devien contagiar els germans rapado i amb ells, la resta d’alumnat. Un cop més es demostra que el silenci o la seva cosina profana, l’austeritat verbal, poden salvar l’home de moltes plagues.

Anuncis
Estàndard
periodisme

(Sobre la Manipulació de la veritat)


ON BULLSHIT

dijous, 23 / novembre / 2006



Una de les característiques més destacables de la nostra cultura, diu Harry G. Frankfurt, és la gran quantitat de Bullshit (xerrameca) que s’hi dona. A On Bullshit es dedica a descriure la quantitat i qualitat de bullshit que diem quan parlem, quan intentem fer-nos els graciosos, quan
volem semblar segurs o interessants i, fins i tot, quan volem dir la veritat, allò d’adequar l’intel.lecte a “la realitat de les coses”.

La xerrameca

Però què és exactament això de la xerrameca? ( bullshit>charlatanería>xerramenca) Serem capaços de detectar-la i prevenir-nos-en sempre? Harry G.Frankfurt ens va un favor i n’elabora “una anàlisi filosòfica, provisional i exploratòria”, o sigui una teoria de la xerrameca. Parteix de la definició que fa Max Black a “The prevalence o Hambug” de ( aquí ja no hem trobat el corresponent en català) “PAPARRUCHA: Tergiversació enganyosa pròxima a la mentida, especialment mitjançant paraules o accions pretensioses de les idees, els sentiments o les actituds d’algú”. I el quid és aquest “pròxima a la mentida”.

En lògica, una proposició és tota aquella afirmació o negació a la que se li pot assignar un valor de veritat, vertader o fals. Què passa però amb els grisos que es generen amb els usos del llenguatge fora de la quadratura de la lògica? Què passa quan ens trobem amb proposicions que s’han perdut en l’espai creat entre els valors de veritat?

Perquè si alguna cosa fa la bullshit, a part de pudor, és màgia! Crear espais entre els valors de veritat, entre allò estrictament vertader i allò estrictament fals. Ni vertader ni fals. Ai els usos del llenguatge! Hem sortit fa estona del joc del rigor amb què s’empolaina la lògica. Però intentarem ser, com ho intenta ser Harry G. Frankfurt, el màxim d’analítics amb el tema.


Xerrameca, falsetat i mentida

Perquè ni tota xerrameca és mentida ni tota mentida és falsedat. Diem que la propietat de “ser xerrameca” és similar a la de “ser mentida”. Però no s’identifica amb la lapa que porta la voluntat del mentider: la intenció d’enganyar. El mentider seria essencialment algú que deliberadament enuncia una falsedat. La Bullshit vindria a ser com la germana petita i innocent de la mentida, la que va per sota en gradació. Val a dir, no ens n’oblidem: totes dues filles de la tergiversació.

Una mentida està concebuda per “introduir una falsedat determinada en un punt precís d’un sistema o conjunt de creences, a fi d’evitar les conseqüències que aquell punt l’ocupés la veritat”. Mentida no és bullshit, el matís és fi.

Harry G. Frankfurt continua fent servir un exemple de Black per explicar-ho. Que ens vingui en ment la musiqueta i l’orador americà pronunciant el discurs del 4 de Juliol: “el nostre gran País beneit per Déu, els Pares Fundadors del qual, divinament inspirats, van inaugurar una nova era per a la humanitat”.

És mentida això que diu l’orador entusiasta? És fals? És, bàsicament, xerrameca. La proposició no és ni vertadera ni falsa. L’orador, en rigor, està mentint si diem que és mentida el que diu en tant que SAP que la proposició és falsa. Però no vol fer creure a ningú allò que diu (almenys ell no CREU que allò que diu sigui fals). El que passa és que a l’orador li importa ben poc què pensen els seus oients de la veritat o falsedat del seu discurs, aquí juga un altre joc de llenguatge, diria Wittgenstein. És el joc del discurs del patriota. S’està transmetent patriotisme i orgull Americà. Allò que dona sentit al joc de llenguatge i que fa que orador i oient s’entenguin són aquestes regles que venen donades ja quan es juga al joc de llenguatge patriòtic: cal donar una determinada impressió d’un mateix parlant de pàtria, voluntat de formar part d’una comunitat que té idees i sentiments “profunds” respecte els orígens i el destí del seu país. L’orador no menteix estrictament: no diu cap veritat.

Shit i Bullshit

En definitiva, per més pudor que faci, la “bullshit” no és “Shit” del tot. No cal, com fa l’autor , repassar les característiques que resulta tenir qualssevol “Shit” humana o animal. No, les despulles intestinals no solen ser un objecte de disseny ni un treball sistemàtic (encara que algun escultor il·luminat anglès n’havia fet treballs… artístics) com ho pot arribar a ser la xerrameca d’alguns polítics.

No té la Shit verbal intenció de fer entrar en joc cap parlant competent. Tothom és bon emissor de Shit si s’ho proposa. La Shit no s’enraona, com a molt hi ha guerra de shit. ¿Però se’n pot fer alguna cosa (de bon-mal profit) a part de generar insensateses? ¿S’està intentant transmetre conviccions profundes o creences com feia el patriota? El que caldria remarcar és precisament el caràcter de construcció, de cura, de voluntat arquitectònica que té la superior-Shit, la Shit evolucionada del llenguatge, la xerrameca.

Tanmateix, per molt atenta i conscient que sigui la construcció del “xerramec” continua volent-se desfer d’alguna cosa: amb la laxitud amagada sota la catifa de les paraules, amb la falta de disciplina “desinteressada i austera”, vol desfer-se del compromís de descriure (èticament) “la manera com són les coses”. Ignora la veritat. No s’hi compromet .

Humor Wittgenstenià

Això és el que li fa notar Wittgenstein a la seva amiga Fania Pascal. A l’estampa. La pobra dona a l’hospital amb les amígdales recent extirpades i la moral per terra. Des del llit, ens imaginem, comenta a l’amic Ludwig que se sent “com un gos atropellat”. Wittgenstein –amb la seva simpatia habitual- respon: “tu no en tens ni idea de com se sent un gos atropellat”. Sens dubte, Fania s’ofèn. Però és que sembla que Wittgenstein s’havia ofès més amb la seva amiga. No perquè fos poc exacte el que havia dit, o perquè no aconseguís presentar les coses correctament ( en veritat ella no sap quina mena de sensació ha de tenir un gos quan l’atropellen…) sinó perquè a Fania sembla que no li preocupi el valor de veritat del que ha dit, aquesta indiferència respecte a la manera de ser de les coses. Fania ha propagat xerrameca! (o Wittgenstein i Fania no parlen el mateix joc de llenguatge, el de la comicitat. Encara que no sé quin sentit de l’humor s’ha de tenir en un post operatori, o quina a quina mena de destresa intel.lectual s’ha d’acudir per convocar-lo. Sens dubte Wittgenstein i Fania Pascal devien ser bons amics per poder fer-ne broma. [2]

La tertúlia (bull session) i la bullshit

Quantes vegades, membres o tercers homes d’una tertúlia qualssevol no heu pensat: Xerrameca! “Els temes característics d’una tertúlia tenen a veure amb aspectes de la vida molt personals i carregats emotivament, com per exemple religió, política o vida sexual. La gent sol ser reàcia a parlar obertament sobre aquests temes si pensen que se’ls pot prendre massa seriosament” D’aquesta manera quan es participa en una tertúlia, el que preval és parlar sobre el tema, no el compromís que un té sobre les seves creences sobre del tema. “Per molt intensa i important, no versa, en cert sentit, sobre allò real.”

L’objecte d’aquest tipus de llenguatge que es dona en les tertúlies no és el de comunicar creences com fa la xerrameca. Però comparteixen la mateixa atmosfera: el que tenen de fum, de vapor, de trivial. No transmeten més informació que la que transmetríem bufant. Sí que transmeten, d’altra banda que allò que es diu en una tertúlia està desconnectat de les creences més arrelades i allò que es diu quan diem bullshit és aliè a la preocupació per a la veritat.

“Mai diguis una mentida quan puguis sortir del pas amb una xerrameca”

Un xerramec no menteix…del tot. Es marca farols. Un bullshitter ens faroleja en la mesura en què ens transmet no una informació falsa, sinó fraudulenta. I allò fraudulent no té per què ser defectuós. Que un bon frau és tan efectiu com un simple engany, tan moralment reprovable com qualssevol mentida. Sabem, però, que és més fàcil lliurar-se dels estralls de la xerrameca (amb més xerrameca) que dels de la mentida perquè…s’enxampa abans a un mentider que a un coix oi?

La xerrameca fa soroll i put a mentida. Desperta cert escepticisme. Però quan descobrim les cartes, reaccionem de manera diferent davant el farol d’una mentida que davant el farol d’una bullshit. Amb la xerrameca “nos apartamos encogiéndonos de hombros”, és a dir, l’escepticisme continua galopant. Però ai amb la mentida! Amb la mentida ens emprenyem! “Con el sentimiento de afrenta o ultraje que a menudos inspiran las mentidas”.

Perquè al mentider si que li interessen els valors de veritat, els ha sospesat i ha tingut en compte les conseqüències. Fins a tal punt que li és més beneficiós introduir la mentida, falsejar tenint en compte la veritat. El mentider és analític i deliberatiu (aquest és el mètode més rigorós de veure-se-les amb les coses) i se n’amaga, el bullshitter, no. Clar i breu :” És impossible mentir si un no creu conèixer la veritat i produir xerrameca no requereix aquesta convicció”. Diríem que el mentider és un home de conviccions, està en el joc de la veritat, n’és l’enemic. El bullshiter és pitjor enemic de la veritat que , diu l’autor, que el mentider. La mentida es dissol a la llum de la veritat, la xerrameca…no.

Escepticisme, la veritat bloquejada

“En una democràcia tot ciutadà té la responsabilitat d’opinar sobre qualssevol cosa” D’aquí la proliferació contemporània de la xerrameca. És un bacteri en un cultiu en condicions òptimes: l’àmbit del nihilisme tranquil i l’escepticisme de sofà, perillosíssim. Afegim-hi el cas que es fa a la màxima anirrealista, la del nul accés objectiu a la realitat, llavors “tot fa món” ( 😉 ). Fins i tot la xerrameca! Tot al mateix nivell. Així és com es bloqueja “l’esforç desinteressat per determinar què és vertader i què és fals i – en determinar – la intel·ligibilitat de la noció mateixa d’indagació objectiva”.

L’escèptic ha de suspendre el judici sobre una realitat a la que no pot accedir objectivament. Per tant, l’única descripció fidel recaurà sobre els coneixedors mateixos. No es parlarà així, de correcció respecte la descripció dels fets del món sinó de sinceritat respecte aquests objectes-mentals-interiors-que-són els-fets-del-món-per-mí. La veritat es mesurarà amb la sinceritat, la veritat bloquejada. Adéu a l’intent de “representació precisa d’un món comú a tots”.

Què s’aconsegueix amb això? Què s’aconsegueix restringint la veritat i la mentida a la presència o falta de sinceritat? Nosaltres els coneixedors, deia Nietzsche, no ens coneixem a nosaltres mateixos. Això per començar i encara molt menys aplicant els mateixos esquemes amb que coneixem el món.

Potser no podrem contemplar la “faç immensa” de la veritat i tampoc la trobarem en l’autojustificació d’aquests objectes mentals que excretem, amb sinceritat. Però sí que podem descriure com, en veritat, se succeeixen els fets que fan sentit amb la nostra visió del món. I això es fa a pesar de la sinceritat. La sinceritat no entra en el joc de la veritat. Sí la correcció, aquesta fidelitat formal que fa sistema amb valors de veritat. Be wather my friend ( no acid boric)


[1] F.Nietzsche. “Sobre la veritat i la mentida en sentit extramoral”.

[2] Dona Fania! -li fan venir a dir- Sigues més rigorosa la próxima vegada que t’extirpin algun membre! Sens dubte, a part de com un gran filòsof, a Wittgenstein el retraten com un Gila o un Eugenio bastant malparidet, tot un Dr. House filosòfic.

Estàndard