art i cinema

Varda


Agnes Varda: De Millet al reciclatge (2)

L’autoretrat

Agnès Varda és gran. Sabem que el gust per l’art li ha desenv

olupat un sentit pel joc extraordinari. Amb l’espontaneïtat i les ganes de fer preguntes d’una criatura, deixa anar el seu esperit de fotògraf. Té la justa mesura entre paciència i obstinació per no fer violència a res de davant de la càmera. S’acosta i c

aptura. S’acosta a allò que li interessa, tant respectuosament que l’objectiu sembla desaparèixer i els protagonistes, els espigoladors urbans i extraurbans, l’integren en les seves activitats.

Però abans de saltar al tema, hi ha el fil conductor, el que aguanta la càmera: no hi ha cap retrat, ni el del freak urbà de la caducitat, ni el de l’aristòcrata desclassat de la filosofia, ni el d

els neohippies-amb-gos-i-papes-que-els-esperen, cap, que no porti el retrat d’Agnès Varda. Mirem a través dels seus ulls, 360 graus completíssims. És a dir: ni un punt mort, ni tan sols el de la presència d’ella mateixa. Això és el que vol dir mirar a través dels seus ulls. Agnes demana ser vista. Vol que la mirem. Doncs mirem-la:

Nombrosos plànols de mans, de la seva pròpia imatge, la veu en off que no ens deixa… que entra i surt de l’espectacle de la França a la intimitat d’una francesa. La personalíssima, vol presentar la seva senectut amb placidesa i sense filtres edulcorants. Es fa gran, perquè les mans ho diuen, sense compassió. “Mireu-me: em pentino així i així davant la càmera. Tinc una cabellera escassa, d’arrel blanca, la pell solcada i tanmateix, jugo.”

La Varda juga amb el temps, recuperant rellotges sense broques, i amb l’espai, atrapant camions entre el cercle dels dits. Rescata els minuts i els camions del seu viatge. Això ho diu quasi tot d’ella, com un bon autoretrat.

Estàndard