Catalans, cignes i pollastres

Molts s’afanyen a categoritzar sobre “això que està passant a Catalunya”. Cal posar-hi noms. He sentit, per exemple ”efervescencia independentista” (tots sabem que les efervescències acaben per dissoldre’s) o bé “auge nacionalista” (i corren a comparar-ho amb Satanàs: “Hitler ganó las elecciones democráticamente” deia fa poc la senyora Aguirre, referint-se al poc valor que té la democràcia davant del totpoderós Constitucionalisme.)

Però darrerament les paraules queden curtes i fan falta imatges, metàfores. Com feia Jesús amb les paràboles. D’aquesta manera, els primers analfabets de la fe podien entendre les seves inquietuds.

Ara es veu que hem d’entendre “el caso catalán” com entenia Nassim Nicholas Taleb la teoría dels esdeveniments del Cigne Negre: “Lo que aquí llamamos un Cisne Negro (y con mayúscula) es un evento con los tres atributos siguientes. En primer lugar, es un caso atípico, ya que se encuentra fuera del ámbito de las expectativas regulares, porque no hay nada en el pasado que puede apuntar de manera convincente a su posibilidad. En segundo lugar, conlleva a un impacto extremo. En tercer lugar, a pesar de su condición de rareza, la naturaleza humana nos hace inventar explicaciones de su presencia después de los hechos, por lo que es explicable y predecible. Me detengo y resumo el triplete: rareza, impacto extremo y retrospectiva (aunque no prospectiva) previsibilidad. Una pequeña cantidad de Cisnes Negros explica casi todo en nuestro mundo, desde el éxito de las ideas y las religiones, a la dinámica de los acontecimientos históricos, hasta los elementos de nuestra vida personal.”

Però quines són aquestes “expectativas regulares” de les que s’apoderen aquells que fan servir la teoria del esdeveniments de Taleb? Les seves? Les dels catalans? Les d’un nombre significatiu de catalans? O d’espanyols? De tots? D’alguns? Hauríem de repassar, tots plegats, nocions de filosofia del llenguatge i recordar que, fins i tot la ciència, parteix d’un supòsit no racional que és el principi d’inducció. A partir d’aquí, tota la resta és literatura: Un relat sobre els fets, vaja. Ara faltarà veure qui l’escriu.

Allò promès

El President Mas ha cregut convenient referir-se al manso de la seva filla com a “promès”. Aleshores, mig Catalunya aixeca una cella. Potser ha intentat fer una traducció radical del “nòvio”, l’ús més comú per a referir-se al paio que s’està amb una noia i que té la intenció d’estar-s’hi amb suposada exclusivitat i, potser  algun dia, formar una família. Ha dit “promès”, tal vegada,  per no dir “parella” i que llavors alguns s’abraonin sobre la paraula, per haver deixat a l’imaginari col·lectiu decidir si tal “parella” és mascle o femella. Per això ha dit “promès”, perquè val més semblar carca que deixar a l’aire massa suposicions.

Ens fixem en el discurs del President Mas fins al detall infinitesimal. En els sospirs, les interjeccions, el gestos, fins i tot en les paraules menys transcendents. Com si en aquestes hi hagués la clau d’alguna cosa.  Fins i tot els més escèptics se l’escolten amb delit. Fins i tot els nihilistes conjecturen. D’altres treuen ferro al moment històric per aportar alguna cosa nova al zum-zum general. (I és que sempre cal algú que trenqui els parèntesis quan aquests s’estan fent tan plens, tan llargs que fan perdre la perspectiva del discurs).

Però Mas es mostra ferm, mesurat, precís, “apassionat i il·lusionat”- diu ell- cap això que s’esdevindrà. Que què s’esdevindrà? La separació (…), l’emancipació (…), la llibertat, la justícia, la restitució dels drets i de la bossa, el retrocés, la negra nit, l’apocalipsi? De tot això no se n’ha promès res. Només hi ha la possibilitat d’una elecció (que ja és molt!) però cap promesa. Després tornarem a creuar deserts coneguts o per conèixer i la filla del President dirà  “sí, vull” potser al manso, al promès o cap dels dos.