CODI DE LA SENSIBILITAT MORAL

Ens han encarregat la lectura del text “ètiques per un món complex” de Ramon Alcoberro. Acota: un mapa de les tendències morals contemporànies. Per tant, no ens les havem amb un manual d’ètica convencional, aquest és un manual d’us per aprendre a llegir els codis ètics que es donen. Una panoràmica desplegable, com el cos d’un mapa i perspícua, com la visió que es projecta sobre un terreny descodificat.

Quan una aprén a llegir mapes i després contempla el territori a escala real, no només experimenta (la bellesa) del paisatge; localitza i se situa en l’experiència (estètica) i és capaç de llegir la relació amb el dibuix convencional. El dibuix convencional? La sensibilitat moral contemporània.

Aquest és el codi: pensar el bé a partir de les coses endreçades, racionals i correctes. Allà on anem ens trobem amb senyals de perill. Perill! Valls fonda amb gos perillós. Perill! Pas a nivell sota pena infernal. La resta, paisatge per la utopia i el restauracionisme pihippie.

L’ètica aplicada, la ciberètica, l’ètica mundial, es presenta com la clau per aprendre a llegir el codi. Una clau que entén el món sempre “més complicat i més de debó que la raó que vol pensar-lo”. Al clauer, l’adhesió a la intuïció moral tolerant i pluralista a un món que “es fa”. I “es fa” com un vaixell que sempre és a alta mar.

L’exercici de descodificació no és senzill i comporta:

1.-Una altra petita genealogia de la moral: “L’adhesió (històrica) i democràtica a un tòpic no el converteix en conducta moral recomanable, tot i que doni el dret a exhibir-ho com a philisophia communis temporis.”

1.-Amb vistes a l’exel.lència: El vaixell ( També ens va agradar molt la metàfora al seu moment) ha de tirar de la millor manera possible i per això ha de ser un senyor vaixell, no en fem prou amb una zodiac. Que ja se sap, que si bé “tot fa món” no tot és el mateix ni val igual. Amb això, l’autor defuig d’una ètica de mínims i del relativisme.

2.-Amb modèstia intel.lectual: No hi ha ports. La reparació de les lesions, sempre és a mar obert Això en què insisteix Alcoberro a la introducció, ens ho repetia (i repetia i repetia…) el mestre de lectura de les Investigacions filosòfiques, De la certesa, del Tractatus. Diu l’autor :“El món no és cap essència donada, sinó la construcció atzarosa i factual dels humans, i en general dels éssers vivents”. El plus ètic: “I, en conseqüència, estarà més ben o mal construït segons la qualitat de la nostra acció”.

Ai! però els llibres d’ètica continuen anunciant que tot fa món en un “present miseriós”. Està de moda parlar de crisi de valors i prometre terres fermes! Tot s’explica amb la missió de gestionar el territori, “mestís, canviant, imperfecte” a escala prudencial i sentenciosa.

“En un temps progressivament tecnificat i l’endemà de la fallida de les formes tradicionals de la sociabilitat –incloent-hi les religioses-“ convé saber llegir els mapes que ens han deixat. Convé “pensar una ètica de la relació que, a través del consens racional, pugui oferir als humans la mínima guia de viure al mateix món.” Convindrà, en altres posts, parlar més d’ètica aplicada, el gran marsupial, la dels mil noms.

UNA APROXIMACIÓ A L’ÈTICA APLICADA

Creix el desert

El tòpic nietzschià posat a finals del segle XX, el moment del naixement de les ètiques aplicades. Les ètiques aplicades han vingut a ser senyals d’un canvi que s’ha anat sentint arreu, en una societat que, com més va més es diu pluralista. Creixel poder de destrucció que porta com una paparra el progrés i creix també la sensació de “falta de motors d’idees”, de col·lapse cultural, de “capacitat per oferir propostes globals a la humanitat”.

De la mà de les societats democràtiques cada vegada més individualistes, augmenta el nivell de benestar material i amb ell la desconfiança en mites comunitaris (religiosos, en definitiva). L’ethos social es transforma amb la velocitat, la pressa i el risc característics dels seus dies, entre la diversitat i la globalització que el tensen com la corda d’un arc. Creix el desert i s’evidencia l’urgència de pensar “unes regles per la gestió i la deliveració dels canvis”.

Perquè la tècnica moderna és objecte de l’ètica

L’any 1982 Hans Jonas va escriure l’article “perquè la tècnica moderna és objecte de l’ètica”. Alcoberro desglossa de l’article els arguments per comprendre perquè es necessiten les ètiques aplicades:

1.- Ens ajuda a fugir de maniqueismes: Ha quedat obsolet allò que serà “dolent” si era fet amb malevolència, i “bo” allò fet amb bona fe. Ha quedat ANTIGA la “bona fe” arribats al principi geneaològic del bé i del mal. “Bo” ha anat essent allò beneficiós pel progrés de l’espècie: és bo de la mateixa manera el foc i la bomba atòmica, és dolent l’abús d’aquests béns considerats “bons”. com diu Jonas “el germen innat del mal (…) és alimentat pel progrés del bé”.

2.-La tecnociÈncia representa el poder humà incrementat, així seguirà de manera amplificada un dels seus patrons: l’automatisme de l’aplicació, no en dubteu: tot allò que es pugui fer, es farà.

3.-Si l’home mira endavant (progrés) i enrere (història) , la tècnica només mira endavant. Cal trobar un lloc per l’home en aquesta fretura.

4.-L’home ja no és el centre, ni al cap damunt de cap piràmide natural, que la tècnica posa l’home en situació de pensar-se en xarxa, formant part d’un sistema superior a ell mateix com a individu.

5.-La tecnociència, el Caín i l’Abel proteic per “allò de més gran” :”La benedicció de la ciencia pot esdevenir maledicció: el germà Caín ( la bomba) és dolent, però el germà Abel (el pacífic reactor) també ho pot ser”.

Allunya de mi la idea que puc fer-ho tot

Ja ho deia Maimònides a la seva oració: “Allunya de mi la idea que puc fer-ho tot”. I tant que hem de creure que hom pot fer-ho tot! ens hem de voler més grans, més forts! perquè no, Maimònides? Però CAL que tot es faci? Poder fer-ho tot implica un HAVER DE fer-ho tot? S’evidencia clarament el sentit de reponsabilitat en l’època de la tècnica: davant, per exemple, de l’automatisme de l’aplicació, l’imperatiu tecnològic. Mireu com fan problema:

a.-allò que es pot fer, es farà (automatisme de l’aplicació)
b.-allò que es pot fer, cal fer-ho (no aprofitar allò que ens brinda la tècnia, seria immoral, per imperatiu tecnològic que es passa pel folre l’ambivalència dels efectes de la tècnica)
———————————————————————————
c.- què voleu més per veure com en són de necessàries les ètiques aplicades?! *QED*

característiques de les ètiques aplicades

“Non solum… sed etiam”

Alcoberro defineix l’ètica aplicada, per fi, a la pàgina 34: “La teoria del desenvolupament dels principis ètics generals en connexió a l’esfera dels fets concrets.” Principis ètics generals (valors, virtuds) i fets concrets (condicions econòmiques, socials, culturals on prenen cos). De quina manera prenen cos aquests principis ètics generals? Es descriu, a continuació, el detall del continent:

1.-civil, no religiós ni polític. En el sentit que no busquen cap justificació trascendent o “forta”. El fet és que cal regular la convivència, i punt. Civil i republicana, com deia Kant, és a dir universalista: els drets i els deures són iguals per a tothom.
2.- I per tant, ens les havem amb unes ètiques de mínims (criteris de justícia que puguin ser compartits per un gran nombre de ciutadans). Ètica de mínims per evitar al màxim els enfrontaments: estem davant un conscens pràctic sobre valors.
3.- Per matitzar això de “minims” cal recalcar que les ètiques aplicades són també provisionals: “ha d’estar vigent la idea d’un diàleg racional en què ningíú acaba tenint tota la raó, però tothom té dret a la raó. Això són les “provisions”, eines conceptuals per resoldre conflictes en un acord de mínims
4.-Són ètiques interdisciplinàries també, en el sentit que no són unes ètiques fetes a mida per justicar cada pràctica professional: es construeixen en debat amb professionals, experts i usuaris de peu…

A més, són ètiques corporatives, la seva aplicació no depèn només de decisions personals i singulars, sinó també d’empreses i col.lectius que actuen a través de codis ètics. Són també processuals, depenen d’un conjunt de decisions preses en comú, tot un procés relatiu a instàncies molt diverses. I finalment, tensionals, situades en una societat pluralista, les ètiques aplicades no tenen un únic model o orígen. Aquí el conflicte i la rellevància estan a l’ordre del dia, però són part essencial de la salut del debat que sosté i manté vives les ètiques aplicades

En definitiva, les ètiques aplicades, són ètiques de la responsabilitat “formes de reglamentar el poder i imperdir que creixi desmesuradament posant en perill els drets dels més febles”.

les regles de joc

“Aquests són els meus principis, però si no us agraden, en tinc d’altres”. Groucho Marx

Bàsic. Els principis generals de les ètiques aplicades els tornem a trobar enumerats (gràcies!) i englobats sota el principi de responsabilitat de Jonas. Però no es tracta d’enumerar, diu Alcoberro, “les taules (postmodernes) de la llei” sino tan sols de proposar guies per una acció moral coherent. S’hi posa nombre i es dona constància de la multiplicació abusiva de principis amb els que es troben aquestes ètiques.Que no siguin els deu manaments, no vol dir que “si no us agraden, en tinc uns altres…”. És un escull a superar, el tester per als jugadors. Les regles de joc són acotables, explicables, i multiplicables…amb la contenció del debat racional. Si es multipliquen les regles del joc abusivament …anirem sentint, de tant en tant un “Doncs jo no jugo!”

En definitiva, els principis per entendre el joc de viure:

1.-Principi de beneficència: qui aplica l’ètica vol fer el bé
2.-Principi de no maleficència: quan no és possible fer el bé , cal, com a mínim implicar-se a no fer el mal.
3.-Principi d’autonomia: Cada subjecte és responsable d’ell mateix i no reductible a cap altre (no es pot fer el be sense comptar amb l’usuari del bé)
4.-Principi de Rigor l’entenem, com a principi de respecte a l’integritat de les persones?
5.-Principi de justícia: tornem a l’amic Rawls quan descriu la situació natural de recurssos escassos i proposa repartir-los amb la bella equitat, punt mitjà entre autonomia i beneficiència per a l’eficàcia i el benestar socials. El dimoni pelut té nom de privilegi.
6.-Transparència: La justícia ha de ser comprensible, a la vista de tothom, per dir-ho en termes òptics. I bidereccional, la justía també ha de l’igual dret de tots a la paraula. Transparent en l’accés, en fi.

El mal que fan els bons

Bonisme, despotisme il·lustrat, gràfic, televisat.

Hem llegit sobre Emma Bonino, un política italiana que es movia per causes humanitàries (principi de beneficència) i es movia més si hi havia la presència dels mitjans per cobrir-la. Diu Alcoberro ” Bonisme significa fer el bé sense comptar amb els que han de rebrer “el bé”. Això és el mateix que dir : violació del principi d’autonomia.

Si tenim al cap el comporatment d’algunes ONG pro solidaritat observem que no s’ha entès massa bé el principi central de l’autonomia. Som solidaris i tractem els receptors de solidaritat com menors d’edat, també com curiositats, són l’altre. I la mirada alienadora , com que, suposadament li està fent un bé, no es considera perniciosa.

“És absurd i bonista que els governs i les ONGs ofereixin mantes i medicines als refugiats d’una guerra quan simplement, no han fet res prèviament per evitar-la”. Sentim cridar: “Per solidaritat!” al lloc que antigament ocupava “Per pietat!”.

Ens acostem als déus en una mirada piatosa, ens sentim grans, ens sentim pares de la resta del món que no és dins del nos-altres. Aquesta és l’immoral mirada moral, l’anomenada mirada des de dins… I perquè solidariat? perquè hem canviat el nom de la pietat?

Perquè per solidaritat s’enten justícia i en nom de la justícia, en Superman es devia carregar a més d’un innocent. Diem que mentre hi ha molts tipus de solidaritat (sóm solidaris quan permetem que l’estat distribueixi les nostres als més necessitats… obeint al principi de justícia equitativa), es demana solidaritat en abstracte es demana “compassió de la misèria”. Compadeix-te company solidari, d’aquells que veus per defecte, miserables de naixement. Lloable l’acció, viciada la imatge.

Solidaritat per responsabilitat, els límits de l’altruisme

Quan sentim “solidaritat pels no nascuts” o “solidaritat amb la terra”, diu Alcoberro, s’ha d’entendre com a sinònim de responsabilitat i no s’ha de confondre amb el tapar forats més o menys bonista” Caldria doncs, acotar.

Això és el que fa la filosofia, clarificar, netejar el vidres de l’edifici. Ben nets: “Per comptes de solidaritat és més clar referir-se a imparcialitat en el tracte o a equitat”. Així quan ens sentim a dir, per exemple “Catalanes, insolidarios ” hauríem de respondre : “No, insolidarios no: no equitativos”.

Aleshores podriem començar a parlar de perquè i quan cal ser no-equitatiu i que, ara sí, també és pel seu bé. Si “jo tinc dret a desenvolupar-me d’acord amb les meves possibilitats i treball”, llavors “tots tenim dret a desenvolupar-nos d’acord amb les nostres possibilitats i treball”, els extremenys, també. I ja hem fet el pas necessari per la universalització moral.

“El que no vulguis per tu, no ho vulguis per ningú”, sí. Però “en cap cas ningú està obligat a tractar als altres millor del que es tractaria a sí mateix, ni cap política no pot demanar de debó a ningú que actuï contra els seus propis interessos” amén.

el professional

CAP PODER SENSE CONTROL DEMOCRÀTIC

La professió, diu Alcoberro, és l’ambit tradicional de les ètiques aplicades. Des dels seus orígens, el professional havia de comprometre’s amb alguna cosa. El professional del XIV a l’ordre religiosa amb castedat, pobresa i obediència. A partir de Luter, la concretització del deure de treballar en el medi urbà.

Un deure que s’acompleix obeint els requisits deontològics: coneixement, la competència, l’autonomia, la legitimació. En definitiva, un professional administra un poder que li ha estat donat amb l’adquisició d’un determinat camp del saber. Té poder i això “un provilegi social que ha de ser regulat” Perquè ” En una societat liberal no hi pot haver cap poder sense control democràtic.” Però com s’enten la figura del professional avui dia?

REVISANT EL CONCEPTE DE PROFESSIONALITAT

Simbiosi. El medi ha canviat i el professional ha d’evolucionar. Pluralisme, interdisciplina, noves servituds que els seus codis no contemplen. Cada vegada més el professional arronsa l’autonomia per posar-la al servei , per exemple, de grans empreses, d’hospitals, de l’administració. I les grans empreses, els hospitals, les escoles i l’administració, alhora, es professionalitzen. En una escola, no només hi ha professionals de l’ensenyament, hi ha psiqcopedagogs, psicòlegs, enfermeres… fins i tot filòsofs.

D’aquesta manera, va perdent sentit allò de “prfessional liberal” davant aquesta mena de proletarització del professional. L’amo, l’empresa o institució, la mà d’obra, entre d’altres, el professional, l’ex-autònom.

L’autonomia minva però no desapareix. Entra en contacte, tenint en compte l’actual conjuntura que imposa el treball col.lectiu, amb altres autonomies: als codis deontològics els caldrà filar més prim pel que fa a la regulació dels límits de l’autonomia professional.

tracte fet

Pàgina 48 : ” un codi ètic és un document consensuat entre professionals, clients, governs, i (cada cop més) usuaris en general, que explicita les responsabilitats morals que provenen de l’exercici d’una professió i les espectatives que els usuaris tenen dret a exigir amb les seves relacions amb un professional i amb una corporació”. Per tant, estem parlant dels factors que solen formar part d’un negoci: dues parts, oferta, demanda, interessos en joc. No hi ha massa diferència amb el negoci a l’ús, i és que fins i tot el producte en qüestió, “allò que el professional sap fer” es performa segons les necessitats de la demanda, el client ètic, és a dir ” allò que socialment o moralment se li demana”.

Quanta més confiança generi el codi ètic ( resultant d’accions pràctiques que l’exemplifiquin i el divulguin) més fidelització assolitrà . I aquí la fidelització és o hauria de ser bijectiva: tant pel que fa al sector del mercat, consumidor del producte de la professió, com pel relatiu a qui exerceix-ofereix el producte: el professional. Fidelització bijectiva de sector, o, dit en la més ben trobada paraula, la responsabilitat. Malament si el que és responsable del producte no dona garanties de confiança i malament si, aquell davant del que ha de respondre no ho espera tot de les seves capacitats. La responsabilitat reflectida en els codis ètics, és un reflex d’un transacció quasi comercial, pel que té d’intercanvi d’espectatives, de diàleg i de compromís.

Bourgeois bohémiens

Però, com en tota transacció, sempre s’ha d’estar al tanto de les possibles gitanades. Hi ha venedors responsables, hi ha trileros. Intentem dir el perill de la instrumentalizació, d’aquesta confiança que es genera juntament amb l’elaboració dels codis ètics. Ja que si “el públic es refia més d’una empresa que dóna una imatge social i ètica” fem-nos productors d’imatges socials i ètiques! així, el codi ètic deixa de ser la base sobre la qual el professional fa pública la seva responsabilitat i passa a ser allò que fa notar Alcoberro : “el bon rotllet que cotitza a l’alça”. Ambient, fum, imatge. En definitiva, el concens real es manipula a favor de la imatge que s’aconsegueix a través de la publicitat dels bons sentiments, els bons sentiments d’aquells disposats a “comprar amb la mateixa passió que els buergesos clàssics però a condició de donar imatge compromesa a la seva despesa…” Ens tornem a posar amb la manera de fer bonista, la dels burgesos bohemis, tant lluny dels bons sentiments com de la bona praxi moral. I és que ja sabem que es dona sovint allò de que “no cal que el Príncep sigui bo, però és imprescindible que ho sembli”.