L’any 2003, l’estiu més calorós que d’avis podrem recordar, vaig estar venent bikinis en una reputada botiga chic d’aquí Girona amb sucursal a la costa. La clientel.la era estupenda. La majoria dones, benestants, torrades de sol, de batum i d’ansiolítics. Per la distància que tenien el nas de terra devien ser com a mínim filles de reis, o dones de metge o dones de banquer o dones de d’alt empresari o dones de… bé, elles ja m’ho feien saber. Entre l’hipotètic contracte laboral hi vaig trobar un escrit. La cosa devia sortir perquè a una servidora, li costa molt perdre la compostura, l’educació i el somriure. La única solució era l’ataràxia nerviosa o posar-les a parir, íntima i subsidiàriament:
Sempre m’havia preguntat què era el que em feia enganxar el nas en un aparador. Algun ritus inconscient esdevenia procès magnètic quan algú clabava els ulls a l’espai d’entre les prendes. A mig camí de semblar un no-mort , el cos ingràvid a la voluntat del vidre imantat, el vianant es transforma en client, cedint el sentit i la sensibilitat al bikini…
Com en tot escenari de la història, allà on ha succeït una gran batalla, o a on els poetes planten els arbustos de les seves odes, tots aquells indrets, deixen després del temps dels esdeveniments una prempta inconfusible.
Qui viatja i s’atura perquè un lloc el crida, és perquè li arriben als sentits les ondulacions dels fets, úniques tinences que fan de la terra, feu i senyora de les nostres petjades. I aquí la tenim, davant l’aparador. Una dona d’edat camuflada, tota ennegrida de batum la pell, carregada de bijoteria que avui dia compliria la majoria d’edat per segona vegada. Aquí la tenim, desconeixedora dels estralls que la gravetat li causa a les extremitats mamàries. El bikini que s’emprova, dil.latat fins l’extenuació, extenuat de suor i coco chanel, demana clemència cargolat rera la porta…i en fa una muntanya de calces i sostens, la fossa comuna de lycra satinada, amb no prou coeficient glamourós, amb no prous metres d’eslora. I la dama se’n va, satisfeta d’haver exercit d’amo una vegada més. El xiuaua l’espera a la porta. De lluny, el cà i la senyora s’aturen de nou. L’urbano li fa recollir el paquetet de fempta que el gos regala al parterra. I allà la tenim, amb la cagarada a les mans d’ungles de porcellana. Tot d’una, ha recuperat el sentit i la sensibilitat i és capaç de captar l’essència de l’aparador. L’essència de l’aparador, perfum de bel.leitats feminoides, no és aquesta ni aquella prenda que, al capdevall, passarà o no la judicatura dels vianants, sinó la pugna d’ esdevenir, per gràcia del pleit entre amos i esclaus, peça d’aparador.
M'agrada S'està carregant...
marboscholiveras 