estètica de la fotografia, literatura, vida quotidiana

Llepar una granota


Estimat J-E-G-S.P. És perquè et tinc en molt alta consideració que et previnc d’aquesta lectura. No llepis mai una granota determinada al·lucinògena, perquè fliparàs en colors. No llegeixis mai un post escrit amb voluntat aclaratòria, perquè en mi això sol ser una dissertació d’imaginari mediocre, un garbuix retòric, al·lucinògen.

No veuràs massa dracs verds i vermells quan acabis.  No cantis victòria perquè no se’t revel·larà que et perds (o que guanyes) amb el teu estrany daltonisme. Però si que et quedarà aquell deix d’absurditat que sol quedar amb les al·lucionacions.  La sensació que et sol quedar quan les imatges s’engrunen per l’aparició decepcionant de la realitat. Quina pocasoltada perceptiva! I l’absurd d’això, ja ho veuràs, ha anat sorgint en relació a les meves ganes de deixar-ho tot massa clar a la vida i massa poc clar en l’escriptura.

Hauràs vist algunes fotografies als àlbums que penjo a la comunitat Facebook. Allà n’hi ha una – sí, la que és just després de la de la tomba de Benjamin-. És la fotografia del dia que vam anar a fer la primera volta al bosc. Una mà prou desenfocada, perquè sembli la meva -en realitat era la teva- sostenint una granota al palmell estès com una patena d’església.

La granota, resignada i llefiscosa, amb la mirada sempre avorrida de nostàlgia o d’alguna cosa que no acabem d’imaginar-nos mai prou bé, és punctum i studium alhora. Fereix l’atenció com un animal tan refotudament fastigós pot continuar tenint certa dignitat monàrquica -la més sorprenent de les dignitats-.

 I estesa al palmell d’un gegant encuriosit sap, segurament per aquella saviesa arquitectònica de l’instint, que la seva mare, la seva sogra i el seu tiet Josep-Maria -altrament un nom poc apropiat per una granota- en algun moment de la seva vida van ser llepats per algun cumba, desmembrats pel mindundi del restaurant “La granota” o simplement oberts en canal pel bisturí del coneixement.

D’altra banda, a mi només m’interessava aquella fotografia pel peu d’imatge hi volia col·locar. M’havia passat pel cap que aquell era un bon moment per una gran declaració romàntica. El peu de fotografia feia així:

“aquest és en J-E-G-S.P abans de ser en J-E-G-S.P”.

 I el meu jo Monegal diu: Aaaah! Amb això vull dir que concebo el meu xerit com un príncep Blau.  Ahhh! Em creia haver fet la gran picada d’ullet a la tradició cultural de la meva generació. Em creia haver fet una declaració pública d’amor sense precedents en les declaracions públiques d’amor sense precedents.

No vaig poder esperar a l’endemà quan et vaig fer notar que havia penjat aquella imatge amb aquell peu de foto. Perquè flipessis en colors. Perquè s’et posessin els ulls de Heidi i m’estimessis com un príncep Blau sota la llum d’una farola.

La sorpresa va venir quan em vas dir que l’amfibi que apareixia a la imatge no era una granota, sinó un tòtil.  Després de tot, benvolgut estimat,  t’havia dit ex-tòtil  i amb això t’advertia com t’adverteixo al principi d’aquest post, que si mai reps de mi un antipetó et convertiràs de nou a la teva naturalesa originària, amfíbia,  tòtila.

Anuncis
Estàndard
estètica de la fotografia

Arribar a allò fantàstic



“Crec que captar la realitat de la forma més sincera i humil, més quotidiana, és la millor forma d’arribar a allò fantàstic”

París ha estat llegida des de la bohèmia, des de la nit, des dels rostres dels artistes, des dels reflexes dels miralls o de l’aigua de la pluja a terra. Llegida a través d’objectes, de cossos nuus… perquè a Brassaí París se li apareix com un text, com un cos, com un objecte dislocat i fragmentari. Però per qualssevol text sempre hi haurà paraules que hi faran sentit, característiques que donaran pas a una lectura compassada. En definitiva, el bistrot, el banc buit o poblat d’amants o vagabunds, el cartró plegat, el pont, el fanal o la via del tren, són incisions a la pell del cos de la ciutat.

Tenim la imatge d’un bitllet d’autobús enrotllat. Tenim, a partir del 1930, una sèrie de fotografies d”objectes a gran escala”. Podem tenir amb aquestes dues premisses, una idea aproximada del tipus de text que llegeix en París, del tipus de lectura que ens ofereix: París, a gran escala: enrotllada, plegada, com el cartronet, com el bitllet d’autobús.

Aquest tipus d’imatges, semànticament insignificants, venen carregades d’un vocabulari d’objecte. Ens fan pensar en el que veiem de Man Ray a la darrera exposició de la Fontana. Man Ray surrealista, però Podem adscriure Brassaï al surrealisme? Il·lustra textos de Breton, de Dalí… fent referència a la desviació del sentit original del objectes, a l’encontre amb el somni, amb l’atzar meravellós, a l’atracció per la ciutat i els seus signes, als nous conceptes visuals que descobrien nous significats a la realitat.

És sabut que els surrealistes són els grans fotògrafs de la nit i de tot els que la nit comporta per l’imaginari. De fet, als apartats anteriors bé hem comentat les fotografies des d’aquest punt de vista, les del noctàmbul, les de la nit i el somni. Però Brassaï acotaria:

“El surrealisme de les meves imatges no era altra cosa que allò real convertit en fantàstic a través de la mirada. Jo només volia expressar la realitat, perquè no hi ha res més surreal que el real. Si la realitat no ens meravella contínuament és perquè l’hàbit la fa trivial als nostres ulls”.

Meravelleu-vos de la torre de Saint Jacques, embolicada en un niu de branques i bastides. Fixeu-vos en la màgia de la fàbrica del mateix Saint Jacques, que sembla que fabriqui llaminadures de conte. Calleu que no desperteu Notre-Dame, que ara és un gegant adormit. La columna Morris s’ha convertit en un far pels tercers homes. S’acaba l’escala de la Rue Rollin o el mur de la presó de Santé?

En definitiva, Brassaï, el polièdric, no es va adscriure mai plenament a cap escola ni va parlar mai un llenguatge concret. Llegia París. És la ciutat la que parla. I com que la paraula és una ondulació de veu, i el so recull el pols de l’època, l’època parlava en surrealista. Ho entenem així, si prenem Brassaï com un excel·lent reflector d’ones i ecos. Aquesta era la seva contribució màgica al periodisme. Directe, el retorn de la mirada: “Sempre vaig tenir l’ambició de mostrar un aspecte de la vida quotidiana de la ciutat com si la descobríssim per primera vegada. Això és el que em distingeix dels surrealistes”. Quasi surrealista, quasi realista, quasi adscrit la visió de fantasia social… les etiquetes per Brassaï diuen bastant de la seva hibridesa, de la seva mirada melangiosa i intricada d’un París que quasi no existeix, de no ser per haver-nos procurat amb fotografies un tros cargolat de passat, a la butxaca:

“ Les càmeres van començar a duplicar el món en un moment que el paisatge humà començava a oferir un vertiginós ritme de canvis: mentre es destrueix un nombre incalculable de formes de vida biològica i social en un breu període, s’obtés un artefacte per registrar allò que està desapareixent. El París melancòlic i intricat d’Adget i Brassaï, quasi no existeix. Com els parents i amics morts conservats en l’àlbum familiar. La seva presència en fotografies exorcitza una mica de l’angoixa i el remordiment provocats per la seva desaparició, les fotografies de barris avui demolits, ens procuren una relació de butxaca amb el passat

(Susan Sontag a Sobre la Fotografia)

 

Estàndard