Petit malson abans de Nadal

 

Estic fent un zàpping d’avorriment. Fa estona que tinc la feina encallada i he pensat que potser a la tele hi hauria alguna cosa que pogués fer-me companyia, de fons, mentre escric. 19:07h. “Está pasando”. Un programa magazine a mig camí dels informatius de telecinco i Histórias de la Cripta.

Els professionals del programa rotulen: “Mata a su madre con la escobilla del wáter”. Ho torno a llegir, per si un cas m’hagués equivocat: “Mata a su madre con la escobilla del wáter”. Ho havia llegit bé. Directament pensava haver-me adormit sobre el teclat i estar somiant aquells somnis recorrents i surrealistes que et fan despertar amb un somriure. Aquells somnis que expliques, tota orgullosa d’haver-los tingut, just quan et despertes. Però no ha estat el cas. M’he clavat un parell de bandellots i he posat el 3 /24 per prendre contacte amb la vigília. Sí: continuo estant desperta perquè a George Bush van llançant-li sabates periodistes més autèntics,valents i descerebrats que jo. Torno a posar telecinco: “Mata a su madre con la escobilla del wàter”.

Ens saltem el relat costumista dels fets que no tenia res sobrer. Ni els grumolls de sang. Ni la nàusea. Ni la familiaritat alpina del moment, tan propera a una escena de Marco. Continua el reportatge amb una ronda de declaracions que procedeixo a transcriure, gairebé amb rigor:

-Está Pasando:  Conocia al parricida?

-Cambrera del bar del poble: Pues parecía un chico completamente normal. Venia cada mañana a tomar su café con leche, sus churritos. Parecía un muchacho tranquilo, nunca había mojado el churro con violencia ni nada. Leía El Mundo. Si El Mundo estaba ocupado, pedía educadamente la Razón. Leía las necrológicas alegremente, hacía ciertos garabatos desagradables, eso sí, pero pagaba y luego se marchaba educadamente. Normal. Un chico normal.

-E.P:  Qué le parece la acción del parricida?

-Vianant: De entrada mal. Aunque tengas una mala madre, no tienes porqué hacer eso.

-E.P:  Con una escobilla del wáter eh?!

Válgame Dios qué barbaridad y por estas fechas… Eso es no tener corazón ni espíritu navideño. Es lo que digo yo: si uno esta mal con su madre porqué es una mala persona que te hace la vida imposible y todo el mundo sabe que es una bruja asquerosa, no tienes porqué matarla con una escobilla del wáter. Basta con largarse. Marcharse y ya está! Qué ganas de armar jaleo…

-E.P: Se ha enterado usted de lo sucedido en su barrio?

Vianant2: Yo soy soltera. No tengo hijos. Por esas cosas no tengo hijos, entiende?

Tot seguit s’han posat a parlar de reunions de  tuppersex a la capital espanyola i jo he continuat escrivint un pèl més transtornada que de costum.

Aprofito per  desitjar-vos unes bones festes acompanyats dels vostres familiars estimats, com s’estima a un familiar que no mataries amb una escombreta. Però, per pura precaució, amagueu tots aquells objectes amb els que us faria vergonya que us assassinessin com ara els bastonets de les orelles o els tampons amb aplicador de plàstic. Això, o salteu-vos el cinco quan feu zapping com faré jo, a partir d’ara.

LA FALSA FORMA TRÀGICA

Ens hem plantejat el problema que fa la forma de la notícia amb el tractament dels continguts que s’hi donen. Sense anar-nos-en del cas dels crims d’Alcasser, anem comentant el dictàmen del Consell Audiovisual de Catalunya al respecte.

Diu l’informe del CAC que “des del punt de vista jurídic, el primer que es percep és que no estem davant un reportatge neutral”. Es refereix al programa de Navarro “Esta noche cruzamos el missisipi”. Però és que el problemàtic de la qüestió no és el punt de vista. Quan es diu d’un tractament que és objectiu/neutral o subjectiu s’està emetent un judici respecte la credibilitat que ens pot arribar a merèixer la informació. Quan més neutre menys àcid. Però no és a nivell de PH de la informació allò que hem de posar en dubte ( Ja vam parlar en el seu moment del tipus d’objectivitat que es demana als codis deontològics) Hauríem de fer una volta de torca més, a banda de la necessària interpretació que ha de rebre el contingut noticiós, aquest contingut ha de ser presentable i es presenta en uns formats que, d’una o altra manera denotaran la el grau d’intencionalitat de la notícia.

Diem que no hem de deixar de banda que, el programa de telecinco és el format que preten no tenir format, el reallity Show. Es pretén presentar, mostrar, to show, la realitat “tal i com és”. Però és que el show per sobre de l’accepció primera és espectacle. La realitat, i no una realitat qualssevol de Big brother, la realitat més cruenta i dolorosa, la del crim, la del dolor i l’aberració.

A més, com tot espectacle que es mereixi, no improvitza, no deixa tampoc la càmera fixe a la naturalesa dels aconteixements dels fets. La pura transcripció del dolor ja no seria espectacle (almenys per un públic sense patologies). Que el dolor és el fil conductor de tot un acurat guió, i que, a més, pretén defensar una determinada postura. No un simple format d’opinió ( com era el cas del programa d’Antena 3 L’obsessió d’Alcasser) on les opinions es perceben com una transposició real del dret a la informació i a l’expressió, allò que hauria de donar lloc a la opinió pública, lliure i plural. No, sota les odres de Navarro passava una altra cosa.

Tot allò que feia referència al cas d’Alcasser, reflecteix l’informe del consell, era fruit de la connivència entre els periodistes, el director i els convidats habituals -i no parlem de connivència de continguts, bàsica-. Era una connivència absoluta. Una representació total: escenificació del dolor i la tragèdia, testimonis i acusacions articulades en entrevistes, imatges, grans tesis a favor de la lluita personal de l’heroi tràgic, el pare que lluitava pel reestabliment de la justícia. Tots el gèneres periodístics, els formats que els professionals havien après a la facultat, pasaven a la categoria d’arts escèniques.

I no posem de relleu l’evident d’aquests formats, la mínima objectivitat. Navarro no pretenia ser objectiu, ni de lluny. El problema és el format. L’ús que es fa del format, quasi com a artilugi especular, que realment formava opinió, més: formava opinió a nivell epidèrmic. Un estat d’ànim, d’ofuscació i d’empatia amb el dolor del pare. S’afirma una conjura per amagar els crims, la mà llarga de l’aparell l’Administració ha participat en l’assassinat i la violació. Dolor, injustícia, dissort dels justos i els innocents. Empatia de Dionís sota una falsa forma tràgica. Allò que deien els filòsofs que els passava als espectadors de les primeres tragèdies, abans que sòcrates hi posés el nas amb els diàlegs.

L’éspectacle dins el format del Reality Show, sembla desenvolupar-se com ho fa la música, a nivell bàsic, instintiu perceptual, quan estem davant d’una elaboradíssima argamassa per predisposar l’estat emocional de l’audiència, quasi fusionada amb la visió tràgica. Però el format, de tràgic no en té res. És l’Apol.lo més malparit a través del qual la televisió ens hagi pogut parlar.

“Con nocturnidad y alebosía”

Les regles per l’art no són les mateixes que les de les ciències de la informació. I per tant, tot allò que el format permet no pot ser reprovat des del punt de vista informatiu. No fan el mateix. Per això es dissol des d’aquest punt de vista el fet que no hi hagués cap cautela a tractar amb el més gran escarni actuacions policíaques, forenses, judicials. L’ús de probes de sumari, exhibides i esbiaixades, fora del seu context.

La reprovació a tota aquesta manipulació no ha de venir per la falta de correcció o rigor a nivell professional, que ja se sap, que els codis deontològics acaben per ser, recomanacions ètiques. I cadascú amb la seva consciència si s’adiu finalment a uns barems formals. Però és que el cas és, que a part de l’espinós del contingut, és el maliciós el continent.

L’espectacle es pot fer en clau de crítica, de posicionament, amb humor o comicitat, com fa per exemple Buenafente quan tracta temes més o menys punxaguts al seu programa. Però és que el programa no pretén ser una altra cosa. La forma no aporta més problemes al contingut que els que duu amb si mateix allò sobre el qual se’n fa espectacle.

Allò del que riu el públic de Buenafuente, ja forma abans de l’espectacle, part de l’opinió pública, de la retina col.lectiva. Feed back, d’aquí la comicitat. I sobretot, del que es tracta és que d’allò que ha pogut ser tractat als teleinformatius del migdia, a la nit se’n fa mofa, es llegeix una altra clau el mateix text. Un text que ja ha estat informativament tractat amb la forma concensuada per presentar la informació, l’informatiu.

El cas del Reality show del que parlem pretén donar un altre text. El text de “Esta noche” diu una altra cosa ben diferent amb el mateix llenguatge. I, a diferència de quan un va al cinema o al teatre, no s’ha establert la mateixa mena de pacte de ficció amb l’espectador. No és, com en literatura “un món possible”. Allò que s’esdevé al reality pot ser real, i és que vol ser real. No vol ser versemblant, vol ser veritat, com les notícies.

És “la versió de nit”. De nit que podem reposar i prestar atenció al que passa en realitat. De nit, ben assaguts al sofà, cansats de les rutines diàries, dels formats rigorosos de la quotidianitat, els dels telediaris, per exemple. De nit, el show de la realitat es presenta sota la forma còmode i distesa (nihgt show) o perillosa i incidiosa (reality show).