Encontres a la segona fase 2

dijous, 3 / maig / 2007

El segon encontre va ser amb l’autoritat policial. Autobús carregat d’universitaris entradets en anys. Universitàries de primer cicle, d’aquelles que fan psicologia, perquè els hi agrada portar ulleres de pasta. Universitàries expertes, d’aquelles que acumulen carreres de lletres de dia i preparen el sopar al marit banquer de nit. -És que els progres deixen lliurar la minyona als vespres, només faltaria!- Universitaris enamorats de la bombolla acadèmica, estudiants perpetus, digníssimes bèsties doctorals. Després n’hi ha uns altres, més pocs, d’aquells que acaben filosofia i acumulen màster i postgraus per no perdre el costum d’acumular graus en saviesa poc instrumental. Un autobús ben carregat de tot això en direcció al Teatre Nacional, que a Girona també ens agraden monuments i altres mausoleus que no siguin la catedral.

Just passat el primer peatge, divisem de lluny dos punts grocs fluorescents. A mesura que ens hi anem acostant, veiem que tenen braços i que els braços branden unes mans que subjecten uns palmells ben erectes. Que imponents són els palmells drets d’un mosso d’esquadra! Tenen un poder no convencional. Tenen tant de poder, que són capaç, fins i tot, de parar l’embranzida d’un autocar.

Ja havíem begut oli. La nostra inconsciència havia operat eficaçment una altra vegada! Quan com sempre que ens atura una autoritat, repassem el que hem fet malament o allò pel qual podem arribar a ser sancionats. En aquest cas, repassem:

1-L’autocar duu el distintiu de transport escolar: dins l’autocar no en duem masses de nens en edat d’escolarització. No passa res, la multa és pel conductor – pensem-. Que es foti.

2-L’autocar porta uns bonics cinturons de seguretat: ningú els porta col.locats. No passa res, pesem tots, la multa és pel conductor. Que es foti.

Ah benaurats! Com demostrem desconèixer l’abast del braç cruel del carnet per punts! Allò suposava 3 punts menys i noranta euros de multa per cada un! Fantàstic. Aleshores sí que vam fer comunitat universitària. Tots empassant saliva. Tots cordant el cinturó dissimuladament. Tots posant cara de criatura abans d’entrar al dentista.

Però no. Sorprenentment, la missió dels mossos d’aquell matí era la d’aturar autobusos i demanar-los-hi els fulls de reclamacions. No van veure que allò no complia els requisits del transport escolar. Que ni cristu portava el cinturó. Que allà haurien fet caixa! Oh! Retiro tots els improperis proferits contra l’autoritat! Retiro tantes vegades com he dit que són pitjors que els usurers de Dickens! Allà tenien l’oportunitat de fer bossa grossa i no ho van fer. Això demostra sols una sola cosa que els emparenta amb els funcionaris: els agents de l’autoritat tampoc són humans. Operen amb paràmetres diferents que els de la resta d’homes i dones. No en saben res de la cobdícia, de la mala llet, de la usura.

Encontres a la segona fase 1

Encontres a la segona fase 1

Ahir vaig tenir dos contactes amb els representants de la cosa pública. Un al matí, amb sis funcionaris d’ensenyament. Un altre al vespre amb un parell de mossos d’esquadra. Contactes esporàdics, decepcionants des del punt de vista romàntic i un tant estranys. Vaja, tal i com diuen que són els flirts contemporanis.

Primer contacte: senyals de vida emocional.

9 del matí. Truco a ensenyament. Truco perquè aquestes setmanes ja hi he fet massa solc al terra de la fila de la subdelegació territorial. Truco perquè com que quan era allà davant de la taquilla, hora rera hora, llum verd rera llum verd, “esperi el seu torn” rera “esperi el seu torn”, “torni vostè demà” rera “torni vostè demà”, “vagi vostè a la subdelegació-pertinent-que està- a -l’altra banda de Girona pqr què li posin aquest segell” rera “vagi vostè a fer fortocòpies compulsades a la cua de les fotocòpies compulsades del departament de fotocòpies compulsades”… En definitiva, tot un enfilall d’expressions burocràtiques que no seguiré reproduint aquí, d’aquelles que, mal em temo, tots hi estem cristianament resignats. És l’univers paral.lel de l’administració. Un espai que sembla humà, però que és completament desantropotitzat. No hi ha homes i dones, hi ha homes-tampó i dones-això-no-ho-porto-jo. Hi ha homes-truqui-de-12-a-2 i dones que simplement diuen “No”.

-“Seria possible presentar…”
-“No”
-“Doncs aquesta petició la podria entregar avui. A internet he omplert les dades i posa que jo…”
-“No”
-“I no podria saber si sóc a llistes o no? no ho podria mirar al seu ordinador, duc tots els papers, ho vaig presentar dins termini… Miri! comprobants! fotocòpies, títols, miri quins títols més macos…”
-“No”

A les dones que diuen “No”, es veu que no els agraden els meus títols. De fet no és que no els agradin, és que estan programades per què no els agradi res, simplemnt els agrada dir “No”. Però a la dimensió paral.lela de la subdelegació territorial es produeixen plecs galàctics. Hi ha fraccions de segon que es pot entrar dins dels paràmetres auditius dels autòmates guvernamentals. Quan sona el telèfon. Quan sona el telèfon, els funcionaris s’humanitzen per uns dècimes de segon, se’ls hi dibuixa un somriure robòtic als llabis i, atenció, atenen a les peticions telefòniques! La dona que diu “No”, es transforma la dona que diu “Sí” i “d’acord”. L’home del braç de pedra comença a expedir tampons sucats de tinta, la fotocopiadora fa fotocòpies, els tràmits s’agilitzen, les respostes encaixen amb el sentit de les preguntes! Tot succeeix com, quan en una aventura gràfica, un encerta l’item adequat per passar de pantalla.

És a partir d’aquell moment que vaig entendre que jo no havia d’estar allà, que allò era una parafarnàlia virtual del poder per mostrar-se físicament i que, en realitat, les consciències i els petits cors dels funcionaris estaven reclosos dins la centraleta telefònica. Em retiro de l’escenari. Torno a casa i l’endemà, com us estava dient, truco. Truco i ben ràpidament, amb només una hora vaig tenir el gust de parlar amb sis funcionaris igualment inoperants, però encantadors i educadissims. Tots em deien “Sí”. Tots em deien “ben segur que demà estarà enllestit”. I mentre posava l’altaveu del telèfon, tot ballant amb la musiqueta que omplia l’espera entre l’un i l’altre, em vestia, em pentinava, preparava la classe del matí. Vaig tenir temps de fer totes aquestes coses, parlar amb sis encarregats, descobrir que el que portava el departament d’educació secundària li agrada anar a esmorzar sobre les deu, que al de primaria no li agrada agafar els seus encarregs, que el d’atenció ciutadana no en sap massa d’informàtica, que prefereix la poesia i esmorzar poc, però en dos tandes. Finalment, el meu tràmit serà atès demà, “segurament”.