Petit malson abans de Nadal

 

Estic fent un zàpping d’avorriment. Fa estona que tinc la feina encallada i he pensat que potser a la tele hi hauria alguna cosa que pogués fer-me companyia, de fons, mentre escric. 19:07h. “Está pasando”. Un programa magazine a mig camí dels informatius de telecinco i Histórias de la Cripta.

Els professionals del programa rotulen: “Mata a su madre con la escobilla del wáter”. Ho torno a llegir, per si un cas m’hagués equivocat: “Mata a su madre con la escobilla del wáter”. Ho havia llegit bé. Directament pensava haver-me adormit sobre el teclat i estar somiant aquells somnis recorrents i surrealistes que et fan despertar amb un somriure. Aquells somnis que expliques, tota orgullosa d’haver-los tingut, just quan et despertes. Però no ha estat el cas. M’he clavat un parell de bandellots i he posat el 3 /24 per prendre contacte amb la vigília. Sí: continuo estant desperta perquè a George Bush van llançant-li sabates periodistes més autèntics,valents i descerebrats que jo. Torno a posar telecinco: “Mata a su madre con la escobilla del wàter”.

Ens saltem el relat costumista dels fets que no tenia res sobrer. Ni els grumolls de sang. Ni la nàusea. Ni la familiaritat alpina del moment, tan propera a una escena de Marco. Continua el reportatge amb una ronda de declaracions que procedeixo a transcriure, gairebé amb rigor:

-Está Pasando:  Conocia al parricida?

-Cambrera del bar del poble: Pues parecía un chico completamente normal. Venia cada mañana a tomar su café con leche, sus churritos. Parecía un muchacho tranquilo, nunca había mojado el churro con violencia ni nada. Leía El Mundo. Si El Mundo estaba ocupado, pedía educadamente la Razón. Leía las necrológicas alegremente, hacía ciertos garabatos desagradables, eso sí, pero pagaba y luego se marchaba educadamente. Normal. Un chico normal.

-E.P:  Qué le parece la acción del parricida?

-Vianant: De entrada mal. Aunque tengas una mala madre, no tienes porqué hacer eso.

-E.P:  Con una escobilla del wáter eh?!

Válgame Dios qué barbaridad y por estas fechas… Eso es no tener corazón ni espíritu navideño. Es lo que digo yo: si uno esta mal con su madre porqué es una mala persona que te hace la vida imposible y todo el mundo sabe que es una bruja asquerosa, no tienes porqué matarla con una escobilla del wáter. Basta con largarse. Marcharse y ya está! Qué ganas de armar jaleo…

-E.P: Se ha enterado usted de lo sucedido en su barrio?

Vianant2: Yo soy soltera. No tengo hijos. Por esas cosas no tengo hijos, entiende?

Tot seguit s’han posat a parlar de reunions de  tuppersex a la capital espanyola i jo he continuat escrivint un pèl més transtornada que de costum.

Aprofito per  desitjar-vos unes bones festes acompanyats dels vostres familiars estimats, com s’estima a un familiar que no mataries amb una escombreta. Però, per pura precaució, amagueu tots aquells objectes amb els que us faria vergonya que us assassinessin com ara els bastonets de les orelles o els tampons amb aplicador de plàstic. Això, o salteu-vos el cinco quan feu zapping com faré jo, a partir d’ara.

Crític i criatura

Hi ha crítics brillants, punyents, agressius i d’humor canviant. També n’hi ha de joves. Fins i tot n’hi ha amb sentit crític i n’hi ha, a més, que consideren la competència cerebral dels seus lectors. Però també n’hi ha que no, que tot ho expliquen. Per si no els hem entès.  Que van a buscar el peu del mig del gat de color de gos com fuig. Dels que es formen una opinió i l’aboquen sense massa miraments al cim de l’objecte i no escolten arguments i s’emmirallen amb el so sentenciós de les seves paraules. La seva crítica sona com el primer tro monòton de la història de l’acústica meteorològica.

No és per criticar al senyor que hi ha darrere del personatge, que pel que es veu deu tenir algun tipus d’encant personal.  Però l’actitud al voltant de la seva feina, si més no, és curiosa. Tothom s’asseu a Telemonegal i rep el ruixat estoicament.

S’obre el teló. Se sent el mateix to entre burleta i agre, de posse intel·ligent entre els pèls del bigoti. I el convidat de torn, la criatura, com ell  anomena a quasi tots els susceptibles de ser catoditzats, fa fintes i somriu mentre mostra, a vegades airosament, que accepta sense problemes qualsevol crítica.

Però és un professional de capa i espasa. Fins i tot Pilar Rahola el respecta i el compren. Tothom fa un exercici de comprensió entranyable. Perquè és com de casa. Perquè en el fons pica l’ullet. Perquè és gran… i lloable i virtuós el seu treball -diu ell mateix- i dil·latada la seva experiència.  I m’hi afegeixo. Ave senectud platònica! Jo de gran vull ser un Monegal, un fenòmen almenys portes enfora, curtit i sabut. De tot.