El verb llegir

“El verb llegir no admet imperatiu”, deia Pennac. Hi ha altres verbs que tampoc en volen, com ara estimar. Us imagineu que fes efecte un “estima’m!”? Oi que no? És com la xocolata amb anxoves. Per més que un sàdic t’obligui a menjar-les juntes a tu mai t’agradaran. Sobretot si aquest sàdic és el teu pare o mare, que també t’obliga a llegir i, a més, fa anar el verb amb una amplitud de registre desesperant. A segons quines cases, llegir pot situar-se en qualsevol punt d’una escala que va del càstig físic fins a l’èxtasi intel·lectual. Així, el verb llegir esdevé un terme sense límits clars, un ectoplasma verbal: poca vida, molta bava.

Quan creixem necessitem uns límits, sobretot pel que fa al llenguatge i la seva congruència amb les accions. No pot ser que llegir sigui un càstig, un deure i l’hòstia en bicicleta alhora. Llegir només pot voler dir una cosa: la promesa d’un plaer. També podem llegir per adquirir coneixements, i llavors voldrà dir “eina d’estudi”. D’aquesta manera, els motius pels quals llegim esdevindran el significat de la lectura: muntar un moble d’Ikea, passar un examen, identificar els excrements de la fauna ibèrica. Llegir ens omple d’instruments la caixa d’eines.

A segons quines cases, llegir pot situar-se en qualsevol punt d’una escala que va del càstig físic fins a l’èxtasi intel·lectual

Però llegir no ha de ser bo per si mateix. Quants llibres avorrits quedarien justificats! Quantes instruccions inútils, quantes receptes vomitives ens hauríem d’empassar amb un somriure! A cada moment de la vida, a més, aconseguirem resultats diferents: sentir-nos commoguts, sorpresos, satisfets, ampliats, entretinguts, connectats. Per tant, hem de dir als pares i als mestres que llegir no és només un bàlsam per a molts mals —com l’Apiretal—, és un aprenentatge que requereix cert talent: el de la pacièn­cia, l’esperança i la visió de l’exercici mateix com una acció a la mesura d’un mateix. Molt bé. Ara ves i explica-ho a les criatures. Per sort, en Joan Carles Girbés va escriure un text força interessant que es diu Guia pràctica per a fer fills lectors. El podeu llegir i fer-vos una idea de com es pot cultivar el talent per la lectura.

Llavors ens fem grans i, un cop cultivats en la lectura, fem curses. És quan hem de tenir clar que sempre hi haurà qui llegirà més i millor. I que hi ha gent que fa llistes de llibres consumits i en farda a les xarxes. Acabat l’any sempre sabem qui la té més llarga i pensem: com ha tingut temps? Potser llegeixen com Speedy Gonzales, o és que tenen molt assimilada aquesta lliçó: “No llegir quan ho tens tot fet, sinó llegir per no fer-ho tot”. Jo la tinc de punt de llibre, és el recordatori del comiat de Vicenç Pagès.

A banda d’això, he conclòs que llegir m’agrada perquè m’ensenya a contenir la insatisfacció. És el gust per obviar el disgust (dec ser una lectora pessimista). Potser vostè o els seus fills trobaran altres motius que s’avinguin amb aquesta paradoxa tan maca: el verb llegir comporta el plaer de renunciar al món durant unes hores per retrobar-lo dins la seva conjugació.

El bombo

Y consumimos, por lo tanto la vida sigue

Si bien ya se sabe que el tiempo es el tribunal que da por buenas las costumbres, no creía que haría falta tan poco para fundar otras nuevas. Me refiero a una que a pesar de ser reciente ya está integrada en nuestras idas y vueltas diarias, como si hiciera cien años que estuviéramos viviendo socializados en pandemia. Hablo de todo el ceremonial que rodea nuestra relación con el hecho infeccioso y, concretamente, del vínculo que hemos creado con las mascarillas. Una relación que ha pasado de ser una unión más que recomendable a un matrimonio que habría sido bonito que naciera solo del amor. Suena raro pero es así: tenemos que felicitar a los novios y, al mismo tiempo, desear una corta vida a su relación. ¡Qué le vamos a hacer! Esperamos que sea algo temporal pero mientras dure, la suya será una unión que deberá consumarse normativamente. Ciudadano cruza en verde por el paso de cebra. Ciudadano transita por la acera y no en medio de la calle. Ciudadano lleva mascarilla. Pero la estruja cuando llega a casa. Pero no sabe si esta es nueva o es la de ayer, que ya parece bastante limpia. ¿Quién lo va a notar? Pero se la quita cuando se instala en una terraza con la bula de un café o de una cerveza. Entonces es cuando el sentido común, la norma y el espíritu mediterráneo hacen un uso elástico de la prudencia por el módico precio de una consumición.

Suena raro pero es así: tenemos que felicitar a los novios y, al mismo tiempo, desear una corta vida a su relación.

Y consumimos, por lo tanto la vida sigue. Como ayer, que seguí con la vida, junto a unos buenos amigos, pan y queso (somos de clase epicúrea, sobre todo desde que hemos forzado el gusto por los placeres sencillos). Ellos, constatamos, cada día están más delgados. Nosotros, en cambio, no. Y no lo entiendo porque también han tenido que comerse muchas cosas con patatas. Como los críos, por ejemplo, y esto ha de engordar seguro. Son metabolismos, qué le vamos a hacer. El caso es que descubrimos un bar en un interior de manzana, sombrío y aireado, fabuloso. Había poca gente, alguna paloma de las que sobreviven a todas las pestes y lo más importante: la terraza tenía un pequeño parque donde nuestros hijos pudieron hacer la cabra mientras los mayores intercambiábamos dos palabras consecutivas. “¡Gloria!” “¡Victoria!” Todos llevábamos mascarillas diferentes, que guardamos en el bolso con el mismo celo que el móvil o la cartera. En las ciudades pequeñas ya no dejamos las cosas de valor sobre la mesa. Y la mascarilla aún menos.

Nuestra amiga llevaba una del modelo “economía circular”, de las que cose la señora de turno del barrio, hecha con sábanas o con restos de telas de colores. La suya en concreto me hizo pensar que hay toda una filosofía en torno a este pedazo de trapo que exhibimos como un carné de corrección o como una muestra de respeto (por los otros en particular, por la vida en general). Porque según el tipo de mascarilla que llevamos, estamos hablando de nosotros mismos: Las hay de altruistas, como las que llevaba nuestro amigo, aquellas que todos sabemos que son solo para no contagiar al otro pero que para nosotros sirven de poco. Luego están las egoístas, que te protegen a ti y tira que te vas. Las hay que llevan cristales relucientes o bien están hechas con el noble y transpirable arte del ganchillo. Sí, “antes muerta que sencilla”.

Nosotros, confesamos, las habíamos comprado en el bazar chino, con la sospecha de si sería un producto con la consistencia y calidad del resto de productos que hay en el bazar o si realmente serían mascarillas chinas, de las que llevan en el otro lado del mundo para epidemias de poca monta. Estas llevan filtro, que se parece a una compresa pero no. Vas fina y segura por dentro, eso sí. Por fuera, en cambio, tienen el aire de las que veíamos en las noticias desde hace años. Grandes avenidas hormigosas, llenas de chinos con eso en la cara. Y pensábamos “qué cosas, esa gente”. Nosotros llevábamos estas ayer, los niños también. Porque era domingo y ya nos habíamos pulido el arsenal de las sanitarias, tan prácticas como los pañuelos de papel con los mocos. Con las textiles nos está pasando como con los calcetines, que una vez usadas e introducidas en la lavadora, se esfuman. Ahora ya lo sé, desaparecen en el bombo infernal de tanto dar vueltas sobre el mismo tema.

Amb una mica de sucre

16 GEN 2019

Alcem la vista al firmament: hi ha un puntet negre que es va fent gros i se’ns acosta. Faldilles llargues, cames juntetes, taló contra taló. Una senyora descendeix del cel agafada al mànec d’un paraigua obert i, pel que sembla, té la intenció d’aterrar britànicament a casa dels Banks. L’esperen. “És ella!”, exclamen uns nens rossets des de la finestra. “És la que havíem demanat: la mainadera sense berrugues, que no ens esbronqui mai, una que canti, que tingui les galtetes rosades, molt alegre i confiada; que sàpiga fer pastissos i xiular; que ens porti a passeig i que no faci olor de naftalina!”.

Llavors una altra dona apareix a l’escena. Sense antecedents, texans elàstics i anorac negre fins als genolls. No troba la màgia ni sota les pedres: podries ser tu. De sota l’abric, treu una retallada i apunta a la senyora del paraigua obert. Al mig dels ulls. PUM. Li rebenta el cap, que, contra tot pronòstic, resulta estar ple com una magrana. Els nens baixen a veure-ho de prop. Toquen el seu cos inert amb un bastonet i, un punt afectats, es diuen que n’hauran de demanar una altra.

La dona de l’anorac negre sospira d’alleujament. Enfunda l’escopeta i es perd carrer enllà. No l’excusarem però no hi ha res com veure una persona que pensa haver posat les coses a lloc. Arribada a casa, mentre es neteja els esquitxos de sang davant del mirall, engega la ràdio. Si podia haver tingut un bri de penediment, ja no: diuen que aquella dona que ha mort, en realitat, era una mare horrible, despietada, una senyora insuportable, una malcarada de manual, racista i mal educada. Es deia Pamela Lyndon Travers, però la coneixem com “la que va escriure Mary Poppins”. O sigui: la que va escriure com havia de comportar-se una mare ideal (la mena de mare que no necessita mainaderes perquè s’està a casa amb els fills i no anant pel món fent altres coses).

“Execrable mare horrible”, diuen d’ella els tertulians. “Pobra senyora-que-va-escriure-Mary-Poppins, com es passen!”, pensa ara, sororísticament, la rabiüda de l’anorac. “Què va fer de tan gros perquè l’ataqui el patriarcat?”. Ho expliquen: va separar dos bessons en néixer. Un creixia al seu costat supercalifragilísticaespialidosament, l’altre s’enfonsava en les immundícies de Dublín (es veu que ser pobre fa més mal que tenir una mala mare). A més, la senyora Lyndon Travers els va prohibir veure’s, cosa que els va fer molt desgraciats. Que què va fer de tan gros? Convertir-se en l’antipoppins, causa eficient d’infelicitat infantil. Una madrastra esbroncadora, amb berrugues i una olor de naftalina que ho empastava tot, el seu record també. Però això potser s’oblida amb una mica de sucre, dues tones al cim de l’assumpte i tot enterrat.

Exigim eufòria

Si no hem felicitat l’entrada d’any amb aquest petit enginy verbal, no som ningú: Feliços anys vint! Juguem amb la doble cara de l’expressió, diem que canviem de dècada, que els darrers anys vint van ser feliços i vejam si és cert que la Història es repeteix (i que ho faci per a bé, d’una punyetera vegada). Però no som Nostradamus, ni Deulofeu, ni ma mare, que sempre em diu que ja m’ho havia dit. No som, en definitiva, meteoròlegs del temps cronològic. Què ens deparen els deu anys vinents? Perquè tenim previst viure’ls i hauríem de saber si farà bo i què posar a la maleta. Si van molt mal dades, si us plau, també hauríeu de dir-nos-ho, perquè nosaltres, si no hem de ser feliços, ja ni sortiríem de casa. El temps. Quin temps farà els pròxims deu anys?

Així que, amb el punt d’alegre que té en Tomàs Molina, ens atrevim a desitjar un pronòstic tan místic com probable, parent de totes les bones intencions del gener. Més que felicitat, exigim eufòria, com diu Mazoni. I pensem que seria bonic estar encetant una altra dècada prodigiosa sota el signe dels vint. Això sí, uns segons anys vint sense el que hi va haver abans (una guerra) ni, sobretot, el que hi va haver després: un hostiot monumental.

Ens hauríem de pronosticar uns segons feliços anys vint en què regnés l’esclat de la llum neta, l’emoció borbollejant del descobriment, el talent en totes les arts i la vinguda d’una segona penicil·lina, una que guarís les infeccions postmodernes. On tot això, a més, es fes a ritme de xarleston i no de reggaeton, si pot ser. I un dia, pels volts del 2029, no hi hauria un crac perquè ho hauríem fet bé, aquesta vegada.

Però siguem realistes: ningú pot aguantar tanta felicitat, faríem un pet. Malauradament, al cel hi ha cabretes i tot fa pensar que aquests vint que hem començat fa pocs dies no distaran gaire de les dinàmiques fangoses de la dècada passada. A terra hi ha pastetes. Els últims anys vint van ser feliços perquè van ser un període de creixement econòmic i de despreocupació entre moments greus. Ara tenim els moments greus sostinguts entre les venes. Els últims vint es va inflar el globus de la felicitat col·lectiva, i això no pot ser, perquè aquí hi hem vingut a patir. Ja ho diu ma mare i l’autor de Parerga i Paralipòmena: “El primer supòsit de l’eudemonologia —això és, l’estudi de la vida feliç— és precisament el fet que aquesta expressió és un eufemisme, i que “viure feliç” només pot significar viure com menys desgraciadament possible millor, o, resumint, de manera suportable”. Que no siguem feliços per damunt de les nostres possibilitats, vaja. Però això ja ho sentirem a dir, no? De moment, aprofito per desitjar-vos un pròsper (i domèsticament feliç) any 2020!

Tot torna

Tot torna” —diu l’àvia centenària. I ho diu amb coneixement de causa, ella que ha vist passar governs, modes, invents i altres assumptes cíclics i poc originals. Que és impossible inventar de tot del no-res per sempre, que sovint hem de tornar a l’origen i replicar-ho, això sí, passant-hi el ribot dels temps presents. “Aquest vestit que portes, nena, en tenia un d’igual quan era jove”. “És retro, iaia: vintage” —contesta la neta, moderníssima. “Vintage? No em facis riure! Jo sí que soc vintage i ningú em compra. Estic esperant el dia que els avis ens posem de moda per retros o vintage”. I el mateix amb les pel·lícules que li explica, les històries increïbles que diu que li han passat, o altres que es treu del barret per intentar sorprendre-la: totes, totes tenen un correlat en el passat que ella ha viscut, sempre més autèntic, en tant que més a prop de la font. Així que l’àvia centenària, pirrònica, inversament oracular, s’ha convertit en l’esgarriacries oficial de casa i tot sense moure’s de la butaca.

La neta, que és tossuda com totes les senyores de la família, se li asseu al costat i desenfunda el mòbil. “D’això no en teníeu”. “No d’això, no. Gràcies a Déu”. “I d’això altre tampoc” —Envia un GIF per contestar un missatge de Whatsapp. “Què fas?”. “Contesto un missatge”. “Que no saps escriure?”. “És que em fa mandra pensar què escric i tampoc tinc gran cosa a dir-li. Per això envio un GIF”. “Un què?” “Un GIF”. Li explica que aquella imatge en moviment que es repeteix constantment dinamitza la comunicació, té una reproducció immediata, facilita la retenció visual i produeix un gran impacte emocional. “O això diuen. Mira aquest: Soy Frozen. Fa petar”. El GIF reprodueix la grotesca mare de Paco León, tenyida de ros neu, fent-se una trena al costat. Apareixen unes lletres que anuncien en majúscules: “Soy Frozen”. “I això fa gràcia?”. “Molta, iaia, molta!” Certament aquella dona és un espantall. Res a veure amb una nina de la Disney. “Bah! Això no és nou. En temps de la meva mare ja hi era: fenaquistoscopi. Si vas al museu del cinema en veuràs”. Li explica que es basava en l’efecte de la persistència de la visió i de la retina. Que el fenaquistoscopi era un disc amb una sèrie de dibuixos que, en reproduir-se en bucle, generaven la il·lusió de moviment. “I vosaltres ho feu servir per allargassar la xerrameca amb les collonades aquestes que giren i tomben i només hi són per fer-vos riure estúpidament. Com qui dona un mirall a un mico, així us comuniqueu. Què se n’ha fet, de les bones converses?”. Però acaba perdonant la vida als moderns. Que la imbecil·litat no l’hem inventada nosaltres, que ve de lluny, enrere i amunt dels temps immemorials: que tot torna, vaja.

Musca domestica

3 NOV 2019 – 17:47 CET

Imatge d’una mosca.

Ho hauríeu de veure: una pobra, pobra dona començant a escriure aquest article. Us prometo que no fa pudor. Us prometo que sobre l’escriptori no hi té restes de menjar. Ni cap tifa. Però la volten, bel·licoses, una vintena de mosques pel cap baix. Dues es munten, quin fàstic; dues s’esbatussen com si tinguessin banyes, masclejant; unes quantes es passegen sense acabar de trobar res que els convenci del tot. Què busquen, les mosques, amb tanta insistència? Ja us ho dic: llepen tot el que voldrien tenir. Mentrestant, van comportant-se com el que són, el destorb natural per excel·lència, després dels grans al cul.

Una, la més vil de totes, s’ho mira des d’un racó i es frega les mans (segur que hi guanya alguna cosa). Hi ha res pitjor en aquest món que un insecte pesseter? Sí: una bona, bona dona, de les que no trenca plats ni mata mosques ni res, com aquesta que us dic, incapaç de pertorbar-se per no fer mal a ningú. Hi hagi pau —pensa—. Tu ves per feina i tingues la boca tancada, que no t’hi entrin, quin horror. Llavors se li acut que potser amb el punter del cursor aconseguirà espantar-les de la pantalla. Però les mosques saben, deixeu-les anar, que hi ha actes d’escriptura inofensius, com ara aquest. Així que comença a replantejar-se l’ordre de la cadena tròfica, quin lloc hi ocupa cadascú. I la qüestió és que, ara mateix, les mosques senyoregen: entre sis, alcen una bandera damunt del monitor, en el que serà, suposo, un moment icònic en la seva història.

Havent vençut, podrien aturar-se, però no ho fan. N’hi ha que li han trobat el gust a zumzejar-li prop de l’orella. Ves a saber què diuen, li és igual. Que diguin el que vulguin, que això no canviarà les coses: ja porta mil set-cents vint caràcters amb espais i encara no ha començat a escriure d’allò que us volia parlar: Aquest dimarts, 29 d’octubre, va ser Sant Narcís, nostre patró, el dels narradors de Girona i foranies, vull dir, i el sant no ha fet res amb aquests insectes. I ho trobo molt desconsiderat, la veritat. Ho dic perquè la llegenda explica que hi té un control absolut, que les pot fer anar i venir. Tothom sap que ens va salvar, en moments crucials, amb un exèrcit de mosques. Que les va comandar contra les tropes del rei de França quan van assetjar la ciutat. Unes mosques gegants van sortir de dins del seu cadàver (devia estar molt podrit, l’incòlume) i van començar a pessigar els francesos fins a la mort o la retirada, ara no us ho sabria dir. Que s’ho mereixien, vaja. Però ella no. Ho hauríeu de veure: una pobra, pobra dona acabant aquest article mentre espera la misericordiosa fredorada de Sant Narcís, que la fred (aquí sempre femenina) s’emporti tots els mals que ara mateix l’envaeixen.

Un Déu nàmec

El full parroquial arriba a casa cargolat sota el braç de l’avi, després de missa. Corre per les mans de les tietes i es guarda al pilonet de coses llegides que no es llencen fins que Déu ho mani. Imagineu la torre altíssima de fulls parroquials que s’erigiria en algunes cases si Déu no manés res. No ho dubteu: Ell existeix perquè, de tant en tant, mana als seus fidels fotre a la bassa els fulls parroquials. És per això que no hem pogut trobar-ne un de concret, dels anys noranta, un que ens hauria anat molt bé per documentar aquesta escrita. Però això que ve m’ho explica un bon noi, dels qui només diu mentides per exercir la compassió. Creguem-lo.

Hora de dinar. El bon noi essent petit recorda disposar-se a parar la taula. Al damunt s’hi troba un full parroquial. Crida l’atenció el dibuix d’un humanoide verd, verd fosc, amb cara de tenir pocs amics (i amigues). Dues antenes de granota li surten del front i porta una túnica blanca fins als peus. Sosté una vara o una vara el sosté a ell. És vell, i si no el coneixes fa por (com tots els vells interessants). “Aquest monstre és el Totpoderós segons Bola de drac, la sèrie de moda entre els nostres infants”, deia el peu de foto. I era veritat. A més, després de molts episodis, es va saber que aquell Totpoderós era també un nàmec, un ésser d’un altre planeta, un que va acabar explotant. Però al bon noi no li calien peus de foto, sabia exactament qui era, però es preguntava què hi feia al full de missa.

L’home verd era, segons l’imaginari creat per Akira Toriyama, el déu de la Terra i vivia en un palau al cel, al damunt d’una torre altíssima. El nen Son Goku, el protagonista, en una mena de prova hercúlia, es va passar dies i nits pujant aquella torre per anar-lo a trobar. El necessitava. Gairebé tots els nens d’ahir sabran què va passar i si ho va aconseguir. I gairebé tots els nens d’ahir van desitjar ser en Son Goku i que existís un déu que els ensenyés a ser prou poderosos per salvar la Terra de la seva maldat. Una maldat representada per Satanàs Cor Petit, l’alter ego d’aquest ésser verd, coses de la vida. Perquè es tractava d’un déu clarament escindit, un déu amb revers, un que era capaç de tot. De fer el bé i de fer el mal: Totpoderós.

Doncs el full parroquial parlava d’això: d’un capellà escandalitzat, com tants altres pares, de la violència i els crits simiescos d’aquella ficció que pervertia la joventut. Sobretot perquè la va omplir de nens que els hauria agradat que Déu fos d’una altra manera. Que fos verd, per començar; que fos un mestre d’arts marcials, si pogués ser; i que al seu reialme es regalessin núvols voladors si un era net de cor, si un es mantenia lluitador i infant pels segles dels segles.

L’ètica per corbata

MAR BOSCH OLIVERAS

13 JUN 2019 – 11:47 CEST

Ramon Alcoberro, en una conferència el 2014.

No m’atreviria mai a començar un article dient-li “catxondo” a un mestre, perquè la meva correcció política, a diferència de la seva, em frena per descriure humans eminentment vius (o vivament eminents), com és el cas del filòsof Ramon Alcoberro.

A continuació faltaré a l’exhaustivitat provinent d’algú que el conegués més que jo. Serveixi això d’excusa per a la present aproximació a la seva figura: la de l’intel·lectual a qui segurament no li agrada dir-se’n, la de l’entranyable savi corcó, cantador de veritats sovint antipàtiques per a una societat instal·lada, anant bé, en el bonisme i l’autocomplaença. (Respecte a això, no gosaré comparar-lo amb el fibló d’Atenes perquè em cauria un clatellot.) I aquí em teniu, confessant que aquest és un article que tenia pendent d’escriure i que m’hauria agradat publicar pels volts de la data en què va deixar discretament les aules de la Universitat de Girona, on va impartir ètica com a professor associat durant una bona colla d’anys.

Ara, ja retirat, ens imaginem que té més temps per gaudir dels seus fills, que s’han fet grans com els fruits saborosos del seu hortet; més temps per viatjar a destins on hi hagi una tomba o una llibreria. I és que ell mateix diu que és un comprador neuroticocompulsiu de llibres. Però no l’entronitzem: també hem sabut que es declara fan de Los Amaya i Las Grecas. Un gust flamenc pop que va molt bé amb les seves corbates originals, molt originals. Ho constatem els testimonis: no hi ha hagut sobre la faç de la Terra corbates més pintoresques que les del professor Alcoberro. En recordo especialment una de fons verd amb un estampat de porquets que semblaven flotar en l’aire. El recordo a ell, explicant ètica aristotèlica, què era això de l’amistat, la virtut o la moral, tot amanit amb una seguretat implacable, un accent gens agironat i una corbata alcobèrrica. Però no em feu cas, que tinc molta imaginació. Potser era un corbatí. Potser ni en portava. El que segur que no m’imagino és que deu continuar llegint com el monstre blau que menja galetes. I que moltes vegades escriu per no parlar.

No m’ha sorprès llegir que és membre honorari de la Federació Catalana de Currículums Brillants Però Desaprofitats (FCCBPD). Del seu currículum, coses que suposava però que no m’havia molestat a consultar: llicenciatura, diplomatura, doctorat, coordinació, consultoria, AteneuBarcelonització, i, per si no n’hi hagués prou, autor de més d’una vintena de llibres de filosofia i assaig. Tot això i molt més ho trobareu amb detall al seu lloc web, on acumula per amor a l’art articles sobre filosofia, la que ens sona i, fins i tot, la dels membres honoraris de la Federació Filosòfica d’Autors Brillants Però Desaprofitats (FFABPD).

Petit exercici d’ostracisme voluntari

Patrick Suskind, en una foto de fa més de 25 anys. KONRAD R. MULLER (INTER NATIONES)

MAR BOSCH OLIVERAS

18 MAI 2019 – 21:03 CEST

És l’hora d’esmorzar. La meva amiga menja alguna pasteta. I jo me la miro amb cobdícia, marejant la cullereta dins la meva tassa de te detox. Ara, passats els anys de repetir el ritual, està prima com un clau i jo soc la fusió de les tres gràcies, cosa que demostra que o bé la cobdícia engreixa o bé hi ha assumptes de la naturalesa humana que no entendrem mai. Com ara que la meva amiga no vulgui que l’etiqueti al Facebook ni que pengi fotos seves enlloc. Perquè és tímida, en el fons. O sigui que no diré com es diu, ella, que em va donar la idea per a aquest article: “Sabies que a Patrick Süskind, l’autor d’El perfum, ningú li ha fet cap foto des de fa més de 25 anys?”, em comenta, tot clavant queixalada a un croissant botit de Nutella.

El perfum (1985). Vint milions d’exemplars venuts, traduït a 53 idiomes, és també una pel·lícula que no put i mil flagrants ressenyes. Un text que bé valdria un retrat a l’oli de l’autor. Seria un llenç de mides descomunals penjat en algun museu d’aquests on pasturen turistes. I l’admirarien: L’home de la calba lluent damunt d’un cavall rampant alça els narius a l’infinit, que és on tendeix la fama dels clàssics. Perquè ell és el pare que va fer néixer Joan-Baptiste Grenouille enmig d’una època en què el peix segur que feia més pudor. El pare d’aquell viatge olfactiu, sensual i sinistre per la França dels homes genials i abominables. L’artífex d’un final inoblidable, orgíac, convergent, integrador: la fam de l’home per l’essència no podrà ser mai explicada de manera més senzilla. Joan-Baptiste Grenouille va desaparèixer, engolit per la massa voraç d’un home sol.

Potser amb aquesta intuïció, l’autor d’El perfum no vol ni que se li acostin. De fet, ningú sap on para des de fa molt temps. No vol que li facin entrevistes, ni es presta a cap mena de correspondència. D’ell només hi ha dues fotos (una del 1985 i l’altra, del 1992). Sabem on va néixer, qui eren els seus pares i alguns dels seus amics. Però, on és? La seva editorial assegura que és viu, però podríem pensar que si no apareix és perquè ha passat a millor vida.

Jo tinc una teoria. A Süskind li passa com al gat de Schrödinger, famós per la seva presència intermitent a la realitat. Tots dos, uns incompresos. I és que de la mateixa manera que no s’entén la física quàntica avui dia, que tot ha de poder ser explicat a través d’un mem, tampoc s’entén l’ostracisme voluntari. Qui voldria no ser-hi quan ser vol dir ser-hi per als altres? Doncs el gat dins el búnquer, per exemple, que n’està tip que el mirin per veure si hi és i decideix desaparèixer. I es pinta de blanc. I es camufla amb la paret. Obren la comporta, encenen el llum i ja no hi ha gat. Ni escriptor alemany. Voilà! Ni rastre.

Morir per Sant Jordi

Representació de Sant Jordi matant el drac, del segle XVI.

MAR BOSCH OLIVERAS

12 ABR 2019 – 20:23 CEST

Morir per Sant Jordi seria un bon títol per a alguna novel·la publicada amb vista a la diada. L’argument podria partir del final d’una llibretera: l’haurien trobat xafada sota una allau de llibres i caixes per obrir. Hauria dit a la família que arribaria tard, que anaven molt endarrerits (molt!). Tots se’n farien al càrrec. Però aquella decisió seria fatal i la llibreria que estimava com un fill esdevindria l’escenari del seu funest destí. El cos l’hauria descobert un dels dependents de bon matí, en obrir el local. No hi hauria hagut sang. Es veu que de tant bullir-li durant els dies previs al gran esdeveniment, ja no li’n quedava: “Estoy evaporada de cansancio”, hauria declarat en repetides ocasions. Malgrat tot, mantindria el rostre feliç, feliç de trobar-se finada en ambient literari. I tindria els ulls oberts, com si encara volgués descobrir bons títols per prescriure’ls durant l’eternitat.

Però no. L’inspirador títol Morir per Sant Jordi té una lectura molt més lligada a la realitat explicable que a la ficció editable. Una lectura circumstancial, d’efemèride gremial, podríem dir-ne. Mireu: si ens posem el barret dels comptadors, Sant Jordi és el cent tretzè dia de l’any al calendari. En queden 252 més per fer un any complet, 252 dies que un seguit de persones no van poder viure perquè van morir un 23 d’abril dels seus respectius moments en el temps. Per això se celebra el Dia Internacional del Llibre, en commemoració del llegat d’aquelles persones (que resulta que eren persones escriptores).

Així és com cada 23 d’abril celebrem la mort (la vida, la vida!) de Miguel de Cervantes i William Shakespeare. També la d’altres menys coneguts, com Edgar Neville i Inca Garcilaso de la Vega. Hi hem de sumar algun escriptor més nostrat, com és el cas de Josep Pla i Maria Àngels Anglada. Vistes aquestes coses, Morir per Sant Jordi podria ser un test de puresa per als bons escriptors, faltaria poder-los preguntar si tenien gat, que es veu que també s’estila per ser un dels grans.

Finalment, no vull acabar sense recordar un altre final en 23 d’abril, molt més comercial que el de la llibretera. I és que per Sant Jordi fins i tot va morir Sant Jordi! (a Bitínia, diuen, el 303). Un martiri variat: cops de mall, volta i volta sobre graelles roents, claus a les sandàlies, pedrots al cap. El nostre patró també va ser cremat, tallat per la meitat per unes espases giratòries, enverinat —l’ordre no el sé, em sap greu si us interessa—. Dir-vos que va haver-hi karma instantani: just després de tallar-li el cap, els botxins van morir rostits per un foc celestial. Però d’això fa molt de temps. I el temps ho cura tot. Llegim llibres malgrat els títols. Collim roses malgrat les espines.

Le superflu, chose très nécessaire

Una parella de chihuahues es casen oficialment en un refugi per ser adoptats junts; un home declara el seu amor secret per internet —creps de tonyina— i les xarxes s’enfurismen; quinze fotos demostren que tota celebritat té un bessó eslau; el tanquen dins una gàbia d’ocell i l’abandonen (i ni tan sols era un ocell!).

Aquestes són algunes de les notícies vestides de curiositat, algunes purament ximples, que durant aquesta setmana la meva amiga ha volgut compartir amb mi. I jo que li pregunto: per què llegeixes aquesta mena de “notícies”? Em contesta que no hi ha pensat, però que segur que hi ha un estudi que diu per què els humans necessitem acumular cert coneixement brossa. Que alguns, com ara ella, deuen tenir una mena de síndrome de Diògenes de sabers absurds, de fets no contrastats que proven i estimulen les seves creences; com per exemple que hi ha gent tan horrible que seria capaç d’abandonar un ésser dins una gàbia o que les creps de tonyina són per a ments malaltes. Després em diu que, malgrat tot, ella toca de peus a terra i sap que allò són només fantasies amb cos de notícia. I que no diuen res sobre la realitat mateixa. Que per no ser, no són ni actualitat.

Sap perfectament que mai coneixerà el bessó eslau de cap famós. Ni el famós. I, encara menys, els podrà conèixer tots dos alhora per fer-s’hi un selfie i penjar-lo a Instagram perquè la cosa es faci viral, tant, que algú a l’altra punta del món s’adoni que és el seu, de doble, i es posi en contacte amb ella i quedin per fer un cafè, un dia. Llavors, encara que no parlin la mateixa llengua, es miraran com si un mirall de doble cara s’aguantés dret entre elles i riuran d’aquesta curiositat aparentment irrellevant de la qual algun desvagat en farà notícia.

Molt bé, li dic. Però encara no m’has contestat la pregunta: Per què t’omples el cap de ximpleries quan el món és ple de coses importants per aprendre?

Mirant Tully (Jason Reitman, 2018) em va venir al cap una possible resposta. (Atenció: spoiler.) Marlo, Charlize Theron, és una mare sobrepassada que s’inventa una mainadera per fer front al delirant univers de la maternitat. Ella és Tully, una assistent  que, de nit, li cuida el nadó, li neteja la casa i li fa magdalenes de colors (això últim és una d’aquelles superficialitats imprescindibles per ser una bona mare davant les altres mares). Mentre Tully li manté en ordre la casa, Marlo “descansa” (és a dir: fa “només” de mare): alleta, i té cura de les altres criatures (marit inclòs).

Aquí anem: Un dels trets característics de la bella Tully és que s’interessa per dades curioses. Per tot. Dades per a les quals Marlo no té temps, perquè la vida fa anys que l’aclapara. Però la Tully és jove i se les pot permetre. Com la meva amiga, la llegeix notícies ximples i me les explica, que també és jove. A vegades penso que si no la conegués me l’hauria d’inventar, perquè ella m’ajuda a mantenir viu allò que se’ns mor en fer-nos grans… l’interès per allò superflu que hem d’oblidar a favor de la necessitat quotidiana, la vessant manaire i antipàtica de la contingència que ofega qui procrea dins el precariat.

Tinc una amiga que…

16 MAR 2019 – 15:23 CET

Fotograma de la pel·lícula ‘Tully’.

Una parella de chihuahues es casen oficialment en un refugi per ser adoptats junts; un home declara el seu amor secret per internet —creps de tonyina— i les xarxes s’enfurismen; quinze fotos demostren que tota celebritat té un bessó eslau; el van tancar dins una gàbia d’ocell i el van abandonar (i ni tan sols era un ocell!).

Aquestes són algunes de les notícies vestides de curiositat, algunes purament ximples, que durant aquesta setmana la meva amiga ha volgut compartir amb mi. I jo que li pregunto: per què llegeixes i m’expliques aquesta mena de notícies? Em contesta que no hi ha pensat, però que segur que hi ha un estudi que diu per què els humans necessitem acumular cert coneixement brossa. Que alguns, com ara ella, deuen tenir una mena de síndrome de Diògenes de sabers absurds, de fets no contrastats que proven i estimulen les seves creences; com per exemple que hi ha gent tan horrible que seria capaç d’abandonar un ésser dins una gàbia o que les creps de tonyina són per a ments malaltes. Després em diu que, malgrat tot, ella toca de peus a terra i sap que allò són només fantasies amb cos de notícia. I que no diuen res sobre la realitat mateixa. Que per no ser, no són ni actualitat.

Sap perfectament que mai coneixerà el bessó eslau de cap famós. Ni el famós. I, encara menys, els podrà conèixer tots dos alhora per fer-s’hi un selfie i penjar-lo a Instagram perquè la cosa es faci viral, tant, que algú a l’altra punta del món s’adoni que és el seu, de doble, i es posi en contacte amb ella i quedin per fer un cafè, un dia. Llavors, encara que no parlin la mateixa llengua, es miraran com si un mirall de doble cara s’aguantés dret entre elles i riuran d’aquesta curiositat aparentment irrellevant de la qual algun desvagat en farà notícia.

Molt bé, li dic. Però encara no m’has contestat la pregunta. Per què t’omples el cap de ximpleries quan el món és ple de coses importants per aprendre? Mirant Tully (Jason Reitman, 2018) em va venir al cap una possible resposta. (Atenció: spoiler.) Marlo, Charlize Theron, és una mare sobrepassada que s’inventa una mainadera per fer front al delirant univers de la maternitat. Ella és Tully, una assistent jove que, de nit, li cuida el nadó, li neteja la casa i li fa magdalenes de colors. Mentrestant, Marlo descansa, alleta, i té cura de les altres criatures. Un dels trets característics de la jove i bella Tully és que s’interessa per dades curioses. Dades per a les quals Marlo no té temps, perquè la vida fa anys que l’aclapara. Però la Tully és jove i se les pot permetre. Com la meva amiga, que també és jove. A vegades penso que si no la conegués me l’hauria d’inventar, perquè ella m’ajuda a mantenir viu allò que se’ns mor en fer-nos grans.

El teu nom

17 FEB 2019 – 16:37 CET

Josep Maria Espinàs amb la seva filla Olga, morta el 7 de febrer. LA CAMPANA

És Olga, el teu nom. I no saps pas com ho hem sabut durant tots aquests anys, des que el teu pare va escriure un llibre per explicar-ho. Des de llavors, cada Olga —petita o gran, alta o baixa— ens fa pensar en tu, en la tu que vam conèixer a través d’una lectura que, malgrat voler explicar la teva singularitat —la del fonoll, la de la rosa— ha fet que totes les Olgues de la nostra vida se t’assemblin. I gràcies.

No ho dic pel que els deu passar a les noies batejades Audrey o Greta, per exemple. Que la gent, sense voler, pensa en la portadora del nom coneguda (Greta Garbo, Audrey Hepburn). No. Quan sentim que algú es diu Olga, almenys a casa —deixeu-me desemmascarar la universalitat d’aquest “nosaltres”—, quan sentim que algú es diu Olga, pensem en la nostra Olga particular. En les semblances que ens conforten i que fan que tingueu un aire de família. Perquè ella també ha “depurat les nostres vides de preocupacions innecessàries”; amb ella també hem comprès que cap mot-etiqueta que vulgui encabir-vos així, en conjunt, no ens dirà qui sou; que vivint, passejant a peu per la nostra quotidianitat, no ens pensem que som especials pel sol fet que hi sigui; que hem après a mirar-la com vol ser mirada: des del seu nom (que no és precisament el de persona-afectada-per-la-síndrome-de-Down o les seves derivades antigues); que hem après també a capgirar el valor del progrés; a tolerar la ignorància dels altres, a no avergonyir-nos-en (de la dels altres, de la nostra); que els seus límits tan estridents no li són essència, són suggeriments de millora per a tots, i això sembla un pamflet i plego. Que ja ho sabem una mica més, tot plegat, i ha plogut molt per a totes les Olgues que se t’assemblen i que no són tu, 36 edicions després del llibre que va escriure el teu pare. I gràcies.

Només volia dir que he sentit molt la teva mort perquè he recordat que també vindrà per a nosaltres, per a la nostra Olga (què vols que t’hi digui, de tant viure ens hem cregut que som eterns!). Però m’he perdut escrivint, fent semblances, disfressant sentiments entre la retòrica, com fem sovint. Ai, Olga!, quan aprendrem a no embolicar la troca quan escrivim la vida que veiem? Potser ja hauríem d’haver après —parlo per mi i per tots els escriptors amb pretensions de transcendència— que no podem anar per la vida generalitzant, pontificant sobre cada assumpte com si, des de la nostra porosa singularitat, poguéssim tocar el cel de les idees. El cel només cal mirar-lo, com fa ton pare. Com fem tots des que hem sabut que ja hi ets, al cel, perquè hi creies. Però això no és un obituari, Olga, és una carta que he doblegat en forma d’avió i que espero que t’arribi amb el vent d’aquest matí que comença.

Tot barrejat, mestressa!

Hi ha una màxima que diu que en literatura no és bo barrejar la comicitat amb la ironia. Llavors, si no es poden mesclar, deu ser perquè alguna de les dues porta ingredients bidireccionalment excloents, d’aquells que si els uneixes, malament. Pum! Rip. Caput.Mortus est qui no respira. Com el Baileys i la Coca-Cola, que si els poses al mateix got i t’ho beus, et mors per gamarús: una bola de bitlles ha solidificat dins teu just abans d’explotar i fer de tu un untós últim record en les blanques parets de la memòria.

I regalimes pertot. Era tan bon noi, el cosí Jordi! Llàstima d’aquell final fatídic! Ningú li va dir que  allò no es podia barrejar. Ningú li va poder salvar la vida… Amb la comicitat i la ironia deu passar alguna cosa semblant. No s’han de posar juntes perquè corren el perill de provocar un pastitx inaguantable. Quin horror! Com en diríem? Comirionia? Iromicitat? No. Les coses són el que són perquè tenen el nom que les acota en l’ús i la norma. Això deu voler dir la màxima: “Si només es vol fer gràcia que no es gasti la ironia: estampeu un pastís de nata a la cara d’un altre o perseguiu culs de senyora a ritme de Benny Hill”.

Però anem per parts, com va dir Jack l’Esbudellador. Primer, la rialleta derivada d’una comicitat més o menys sofisticada neix perquè el lector comú sap qui era Jack l’Esbudellador o, si més no, entendrà que li agradava trossejar carn humana, a filets o en porcions manipulables, i que era un home visceralment ordenat a qui li calia anar per parts. Ho ha entès. Hi ha complicitat. Llavors, el lector pot riure (si no vol, no; no és obligatori).

Segon. La ironia va una mica més enllà. Vol distància, la del pensament que depassa la reacció al ridícul. És tan pensadora que pot arribar a ser socràtica, un tàvec que quan pica no fa gens de gràcia. Ella és la mestressa que ens munta i desmunta la rialla, la fa anar de l’ull al cervell: la ironia és una comicitat a dos temps.

Tercer. Es veu que fer riure és fàcil, fer plorar fa profund, i que, a banda de la tràgica dicotomia, hi ha la ironia. Es veu, a més, que pocs tenen el carnet per conduirla. També hi ha el fet que no a tothom li plau l’ús contemporani de l’eina. Que avui no toca, això de reduir a l’absurd una existència tan clara amb els seus propòsits, tan carregada de sentit.

Però tant se val. En clau còmica, ironista, dramàtica o realista, escriure sempre és un risc perquè la connexió entre qui escriu i qui llegeix no és inevitable. Finalment, l’alegria de llegir no depèn només de la perícia de l’escriptor, de la màscara de l’escriptor, depèn dels referents culturals comuns i dels engranatges cerebrals afins que no tothom comparteix i valora de la mateixa.

Sobre Àurea de Sarrà: L’ànima que dansa

La  nostrada, formosa dona lliure (de les que pel fer de ser bones i estar bones van al cel i a tot arreu).

Àurea de Sarrà (1889-1974) va ser una ballarina catalana que va surfejar dins el tub de l’onada, el clima del noucentisme. La recordarem dibuixada per Clarà, fotografiada com una bella bacant, o com l’exòtica representació d’una resplendor que es nega a quedar-se quieta. Mireu-la, vestida de princesa oriental: una cirera li estampa la forma dels llavis i es du les mans al pit perquè no se li escapi la llum de l’art en marxa. Tota ella és un mandala de joies d’attrezzo que en la seva figura prenen un aire de veritat. I això, a diferència de la veritat, queda per sempre.

De Sarrà va ballar la veritat d’heroïnes bíbliques i deesses de l’antiguitat pagana, com Salomé, Demèter, Circe o Fedra. Ens ho explica molt bé Mariàngela Vilallonga, que l’ha reivindicat en un bon reguitzell d’articles. Hi desplega fascinació i fidelitat a la història d’aquesta nostrada, formosa dona lliure (de les que pel fer de ser bones i estar bones van al cel i a tot arreu).

Ara bé: hi ha la història i després hi ha les enraonaries: ja fa temps que corre que l’aura de l’Àurea encara és entre nosaltres, i no es refereixen pas a l’estol del seu art. A l’Àurea de Sarrà aviat li passarà allò que li passa als sants populars, com el Santet del Poblenou, que diran que ha fet algun miracle. I la gent farà cua per demanar-li que els curi els mals del segle: la solitud, la sensació de fracàs, l’horror rampant de la incertesa. I es faran expedicions nocturnes, a poder ser, allà on hi ha la seva presència psicofònica. Una veu de senyora morta, però senyora, els dirà: “Facin el favor d’anar-se’n, que som tots morts, aquí. I els morts no ballen”. O potser sí. Perquè la ballarina té un perfil de Twitter on ens va posant al dia del present del seu passat i queda clar que era una d’aquelles dones que no deixa que li diguin com ha de ballar la seva vida. Espero que no trigui a desmentir els rumors que la converteixen en fantasma, arran de l’estat deplorablement romàntic de la seva Domus Àurea, un palauet d’indians situat a Arenys d’Empordà, on De Sarrà va passar els seus últims anys.

Que no trigui, perquè de moment ja n’han fet un reportatge, gravat en plena nit a la casa abandonada de la ballarina: “He oído lo que sería Àurea y luego un señor”, diu una sensitiva amb ulleres de cul de got i cabells de trastornada (només els cabells). Un estudiós indignat encara el focus de la càmera. De fons, una paret ratada amb una mà de sang: “Àurea (parla d’ella com si fos la seva tieta) nunca murió sola y abandonada. Eso son mentiras para hacerse notar”. I sembla que la defensarà fins a l’últim alè, fidel a la veritat que va ballar, que va cantar plàsticament, l’avui cos absent de la daurada Àurea Serra: l’ànima que dansa.

 

Una història dels premis Casero

 

L’autoficció està de moda perquè tenim els egos tan grossos com un parell de dosos. Com els de la 22, aguantant durant 40 anys penjats a la porta d’entrada de la llibreria. Autoficció, deia. I què carai és, això? Una etiqueta perquè la literatura, fins i tot la que toca les cotes més elevades del realisme, és ficció, és mentida. I una mica més, és clar. Aquí el valor afegit, en aquest cas, l’estètic (el que té d’art la lletra, vull dir). Com la llibreria 22, que no només és una llibreria. Que és molt més. I precisament això és el que volia expressar durant el discurs que vaig fer la nit que se’m concedia el XXXII premi Just Manel Casero, l’any de gràcia de 2011. (Que no en parlo mai, només quan em presento: “Hola em dic Mar i vaig guanyar el premi Casero”. Porto el colom d’en Fita a la motxilla, m’agrada ensenyar-lo, pesa una mica però la vanitat bé s’ho mereix).

 Anem a aquell discurs del Casero. Veureu, com que no volia emocionar-me en els agraïments (i plorar amb aixeta gruixuda, que em conec) vaig fer allò que sé fer més bé, després d’escalfar macarrons que cuina la meva mare:  inventar-me històries per fugir d’estudi o per vés a saber què. En aquell cas vaig trobar oportú explicar-ne una per venir a dir que tenia els mateixos anys que el premi, que havia crescut admirant la seva feina. L’escena:  Jo, tenint 8 anys, davant la llibreria perquè la cua dels cines  arriba fins a la porta. −Puc-puc-puc? −Sí, entra. Ja t’avisaré quan avancem −em diu el meu pare dels anys vuitanta, mentre encén un cigarro. Separo els grans dosos de la porta a dures penes, vaig carregada amb una coca-cola i unes crispetes. Entro. Corro a la secció d’infantil. Com que corro i no s’ha de córrer, que m’ho tenen dit, que tinc l’equilibri d’un elefant damunt d’una corda fluixa, em cau tot l’arsenal de crispetes i coca-cola damunt dels llibres. Un llibreter amb cabellera envejable i veu de dolent, EL llibreter, surt del despatx a veure el merder. Jo tenint 8 anys, m’escapo de la llibreria damunt d’un coet i no hi torno a posar els peus, tement  les represàlies pel vessament de banalitat damunt la cultura. Durant tota la pel·lícula em vaig mossegar les ungles a falta de res més. Gairebé trenta anys més tard, aquell discurs il·luminat pels focus de La Planeta, va ser una confessió i un prec públic de penediment: “Senyor Terribas: la nena de la Coca-cola era jo”.

A partir d’aleshores, al llibreter amb veu de dolent i a mi, ens agrada recordar l’anècdota quan ens trobem en so de pau (perquè em va perdonar l’estirabot, em penso). Però sobretot expliquem que aquella història de la nit dels Casero va ser una mostra del delicte, premeditat i còmplice, que reiterem en cada cosa que escrivim, els que escrivim: una mentida que conté aire de veritat, com les bombolles que transiten dins un got de coca-cola. Des de la nit dels Casero que no em canso de donar-vos les gràcies per la vostra indulgència a l’hora de llegir i la companyonia generosa d’aquell llibreter (que és dels que enganxa als mentiders i als coixos, sobretot per les pel·lícules que expliquen!)

 

Entre naps i cols

La Maria llegeix una guia de llenguatge per la igualtat per veure si tomba el seu androcentrisme. Sap que la posseeix d’ençà que té ús de llengua, com si un àlien allargat li hagués entrat per l’orella fins al nucli del crani. Des de la paraula primigènia, el paio es va asseure còmodament al seu cap amb les cames esbatanades. Ara sap que d’això se’n diu manspreading i que és molt, molt lleig. Per aquest motiu espera que la guia que llegeix sigui l’eina definitiva per parlar tenint en compte la manera d’asseure’s de l’ésser que controla el seu llenguatge. Que li exorcitzi la sala de màquines de l’aparell fonador, fins on se li enfonsen les arrels reptilianes, i que li capgiri el cervell d’una vegada i per sempre.

Llegeix: “La paraula gèneres’usa per a referir-se als trets culturals relacionats tradicionalment amb el sexe. Però no s’ha de confondre el gènere, categoria gramatical de les paraules, amb el sexe, característica dels éssers vius per classificar-los en mascles o femelles”. L’advertència la sacseja. Que no confonguem el gènere amb el sexe de les paraules? De debò hi ha gent tan cretina que ho faria? Potser sí. No subestimem la capacitat creativa de la imbecil·litat. Segur que hi ha persones que pensen que hi ha paraules tan peludes que és indubtable que són homes. Si és així, les paraules que saben fer dues o més coses alhora i li diuen al lector “tu sabràs què fas amb el significat” són dones. Llenguatge amb pit i collons.

A aquests, l’àlien de l’orella també els parla sovint. A la Maria també: “Masculí, femení… quina feinada! T’imagines un món sense flexió de gènere? Que fàcil que ho tindríem! Te l’imagines?”. I ella respon que sí, que no costa tant, que miri al seu voltant: veu aquest món ratllat de camps de naps, com feia notar Patricia Dolera a la passada gala dels premis Goya de cinema. La superfície del planeta sembrada d’aquest ferm tubercle, sota la catifa de les muntanyes, a la gola més profunda de l’oceà, també: naps, naps i camps de naps. En aquest món, els morfemes femenins no farien cap falta: no hi ha dona, no hi ha flexió de morfema (com l’acudit de les mans i el pot de galetes). L’ésser s’ofèn, ell només volia anar per feina.

Però li hem de dir que un món sense senyores, de les flexionades per la gramàtica o per la vida, no és possible mentre necessitem classificar-nos en mascles i femelles, que és important, es veu. Perquè vivim entre les coordenades dels naps però també de les cols (que, per cert, pertanyen al mateix gènere botànic).

Així que, guies a banda, haurem d’inventar-nos una manera de reflectir això sense sentir-nos ridículs/ridícules ni malversadors/malvesadores del temps i la paciència dels i les lectores, esclaus/esclaves de l’economia del llenguatge.

Pottersville (Catalonia) Spain

Ahir vaig tenir la potra de dinar amb una colla heterogènia i molt interessant, no només pel combinat humà sinó també pel que suposava per  mi poder escoltar persones amb el seu bagatge. Evidentment, es va parlar de política, de llistes, de futur, d’urgències, de prioritats entre urgències: de llengua, d’escola, de cultura, de cavar fondes les trinxeres de la ciutadania, de resistir i combatre cabrons i fills de puta (bé així no ho van dir, perdoneu), de la misèria que ens espera si no ho aconseguim, de jutjats i jutges i fetges i penjats. Confesso que no no vaig parlar gaire perquè em vaig dedicar a pensar i a mastegar l’exquisit platillo de vedella amb bolets de la cuina dels Nicolazzi. I algunes només sabem fer bé dues coses alhora (val a dir que mastego més bé que no pas penso). Però pensava:

1- Els tacticismes electorals  fan certa ràbia quan creia haver entès que sí, que això anava realment d’independència , d’independència primer (ostres, ara semblo en Trump, merda). “Realisme màgic”, es va dir, referint-se als 18 mesos, referint-se a una Ítaca express que havia d’aparèixer del barret de copa de Puigdemont. És grotesc només imaginar-se-la, és d’una ingenuïtat capital pensar que, només perquè ho desitgem molt fort allò que pensem irromprà com un gran cop de puny sobre la terra. I la farà bella i la farà respectada, només perquè una mà gegant  feta de milions d’ànimes, camina sobre dos gràcils ditets pels carrers engalanats de la nostra “neta  i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç” pàtria.

2-Això és realisme màgic, una sensació que m’esquinça literalment en dos (o en tres), una emoció que no em puc treure del damunt i que, fins i tot, em sap greu sentir-la:  que ens dediquem  a llepar-nos les ferides, ferides greus, que  no es curen només amb saliva, amor i penediment. Que van sagnant perquè tenim el maleït sabre sàdic enganxat a la pell,  que ens les va obrint més i més amb cada carícia benefactora (de sabre). I nosaltres, llepem i llepem i guarim com podem i ens defensem en retirada, ajupint-nos tot parlant de tempos, de majories, de sumes, de cremalleres, de poltrones, de diàleg… Mentre l’altre, xino xano i sense perdre el ritme, ens va reduint la mobilitat a la d’un bistec, al punt. Vedella de Girona. I  ens hauríem de posar dempeus i… “Posar-se dempeus”, això em sona. Deu ser cosa de la “joventut”, del romanticisme punk, del mico amb metralladora que tinc dirigint-me el cervell a vegades, de la cresta de colors que porto per dintre, també a vegades. De què escolto massa i xerro poc. De la meva ignorància. Sempre penso que és per la meva ignorància. No ho sé, jo. Només sé que no sé res. Cinc anys de colzes i metafísica per això, marededéu.

Llavors em vaig adonar que pensar en metàfores feia patata, que sort que havia callat (ah! la prudènsia en la mujer!) Que ningú d’aquella taula havia fet servir ni una sola imatge literària per descriure què ens està passant, als catalans o per qüestionar les estratègies de partit i de nació-sense-estat. A la gent gran (amb tots els respectes) no els cal perquè en saben un munt, i van al gra, a l’essencial de l’exemple (jurisprudència de l’experiència!) al lloc comú que tots podem entendre sense els subterfugis dels complexos complexes que només es domestiquen amb l’edat, espero. Era l’hora dels cafès i un senyor de Girona va dir: I què passarà el 22 de desembre? I un altre de Salt va contestar: El 22 de desembre fem “Qué bello es vivir” al Truffaut.

Doncs això, què passarà el 22? Pottersville o Bedford Falls? Algú ens agrairà les ales?

La feina que hi ha per fer

Avui una bona ploma ha publicat un article de diari en motiu del  Dia de la Dona Treballadora (així, en majúscules, per entronitzar l’objecte del dia en qüestió). L’he llegit i m’he dit “amén, companya” perquè subscric les seves paraules, qui no ho faria? És de calaix! La clau és en compartir-ho tot, sembla (…). I així unes no ens tornarem diabòliques i els altres no s’arronsaran fins a convertir-se en uns pobrets demonitzats que esperen ser redefinits en un món on no hi ha lloc per la seva antiga comoditat.

 Però els ulls xafarders no se n’han sabut estar del safareig dels comentaris respecte l’article. Es tracta d’un home ferit, indignat amb aquesta feminitat que, com un cataplasma universal, s’arrapa al discurs imperant, segons ell. Som unes plastes, totes menys la seva dona que és una santa, és clar (és clar). Com ens atrevim a fer-lo netejar? Ell (com en la cançó dels Amics de les arts) tolera la brutícia, trepitja terres fregats per aquestes pesades feministes, que parlen massa quan menstruen i embruten el món vomitant hormones per la boca, feminazis, neuròtiques, histèriques. Si vol netejar, serà quan ell vulgui, no quan li ho diguin, diu. Quan s’hagi de fer, si de cas, ja contractarà una dona treballadora per fer-ho bé i li pagarà la feina. Us heu ofès? Espero que no perquè té tot el dret a ser una autèntica patata amb potes, bragueta i una butxaca per a la cartera.

Un bon amic (un home que no s’ofèn mai) avui m’ha dit que ofendre’s és viure la vida dels altres. Qui voldria viure la vida d’aquell home que vol ofendre? És evident que  s’ha sentit interpel·lat, com si l’article de la bona ploma reduís el paper de la dona treballadora al de la dona castigadora que penalitza l’home amb verins verbals descarats i altius i que delimita les nostres relacions com si només poguessin donar-se en un camp de batalla. Un àmbit i prou. El de les feines domèstiques que ell no fa perquè no les veu, perquè és un home molt home. Dels que no veuen la feina que hi ha per fer a casa (aquell reducte d’intimitat on els calçotets segueixen circuits màgics fins aparèixer de nou al calaix) ni la feina que hi ha per fer a fora, aquest exterior  amenaçat pel flagell del collons de feministes que no el deixen viure en pau, ni en un dia com avui, que la santa li fa vaga i s’ha aixecat de mal humor.

 

Llegir els altres

Primer no volia llegir ningú. Ningú que no fos mort, enteneu-me. Llegia els grans, els grossos, els que el temps i un bon farcit d’elogis han fet grans i han crescut-crescut-crescuuuut fins a fer-se-li imprescindibles. També llegia els petits, alguns de desconeguts  (=que ella no coneixia) que li recomanava la seva parenta hongaresa, una intel·lectual brillant que va venir a Barcelona perquè les seves dues filles visquessin l’escalf d’allò tan mediterrani, com en diuen? Ah sí! (Veu de Brando): La família.

I sort de La família! Sort del seu oncle, per exemple, que gairebé els hi fotia pel cap (els grans) quan veia que escrivia <x> sense llegir < y>, ―si clarament sembla que hagis llegit <y>! Si tothom ho diu, si és evident, que t’assembles a <x>, altre cop, a la nova novel·la. No? Has de llegir <y> ―li deia el seu oncle als dinars. ―Has de llegir <y> ―mentre paraven taula. ―Què fas que no has llegit <y>,< z>,< x> i tot l’abecedari de referents? Collons! Per què parlo? ―lamenta encara el seu oncle, una mica emprenyat.

No es veuen gaire sovint, val a dir, ni és tan insistent,el seu oncle. Exagera quan m’explica coses de la seva vida. Escriu. I menteix quan diu al tiet que no ha llegit, ni una mica,  <x-y-z> i tot l’abecedari. Una mica sí que els ha llegit, la punteta. Però això no ho diu que, a casa seva,  es veu, si no es fan les coses amb consciència i profunditat, no es fan.

Després, la meva amiga que escriu els volia llegir tots, vius i morts, contemporanis, paisans, semblants. Contemporànies, paisanes, semblants, més joves, per primera vegada més joves que ella. I cada vegada que algú citava algú altre que ella no havia llegit se sentia la persona més ignorant del món (no sé per què us en parlo en pretèrit si encara se sent una gran ignorant). I va embogir. Tant, que només estava tranquil·la quan escrivia. Les estones que escrivia. Quan podia estar tranquil·la.

Ara que escriu+llegeix quan té temps i quan no en té (com tothom, vaja) quan està en pau i quan a la seva pau la sodomitza la natura caòtica d’allò, com en diuen? Ah, Sí!(veu de Brando):  La família. Quan ha entès que això  d’escriure+llegir és una cosa indissociable i, fins i tot i a vegades productiva, després de tot això que sembla que ha entès mentre muscula  el braç amb què pica pedra, fa botifarra i escriu, escriu, escriu i passa pàgina, després de tot això,  es veu, li passen les manies i torna a llegir els altres.

 

La resposta que ens pertoca

Maria Àngels Anglada rescatava els versos de Nahabed Kucak, un poeta del segle XV, per encapçalar el quart capítol de la seva darrera novel·la, el Quadern d’Aram. Es tracta d’una joia literària inoblidable, forjada per vivificar la permeable però valuosa memòria. I és que l’oblit és un sequaç  implacable de la barbàrie: La nit del 23 al 24 d’abril de 1915, centenars d’intel·lectuals i professionals armenis de Constantinoble van ser arrestats i deportats. Tot seguit, es va estendre una duríssima persecució contra tota la població armènia: deportacions, assassinats massius, violacions, raptes. Anglada diu que Dante ho explicaria millor.

Encara no hi ha consens entre els historiadors (els dels uns i els dels altres) sobre la xifra de víctimes, que se sol situar entre el mig milió i el milió i mig de persones. I tampoc hi ha una adhesió general per afirmar i, per tant, condemnar aquest genocidi en majúscules, un genocidi perpetrat quan encara no s’estilava la paraula. I és que no va ser fins després de la Segona Guerra Mundial, l’any 1948, que l’ONU incloïa a l’article 2 de la Convenció sobre el càstig i la prevenció del crim de genocidi la seva definició:

“Qualsevol dels actes comesos amb intenció de destruir totalment o parcialment, un grup nacional, ètnic, racial o religiós:

a) matar els membres del grup,

b) causar seriosos danys corporals o mentals als membres del grup,

c) infligir al grup deliberadament condicions de vida calculades per tal d’aconseguir la seva destrucció física, en part o totalment,

d) disposar de mesures tendents a prevenir naixements en el si del grup i

e) transferir per força infants del grup a un altre grup.”

Desgraciadament, i per causes no tan llunyanes en el nostre temps i en les nostres generacions, podríem connectar amb algun dels punts que es despleguen del concepte. O en alguna cosa que s’obre pas entre el significat, com un corc que menja la carn dels mots: el dolor, la desesperació, la fagocitació constant de la condició humana.

Precisament al mateix ressort emocional (la memòria) apel·la la campanya per l’acollida de refugiats “Casa nostra, casa vostra” on  més de 200 entitats reivindiquen l’acollida de refugiats sirians a Catalunya. “Però no. ―diu l’espot on hi participen desenes de rostres coneguts―No ens en podem oblidar: quan ha calgut, nosaltres també hem estat acollits. Per això ens preocupa que davant l’augment de persones que fugen de la guerra, de la fam o de les idees, des de Catalunya no estiguem donant la resposta que ens pertoca”.

La resposta que ens pertoca. I ens retornen a la boca les paraules del poeta que Anglada proferia com un malefici contra l’oblit, com un clam per la dignitat humana: Menyspreeu un estranger?/que us trobeu, doncs, vosaltres, desterrats! /Lluny dels vostres, tindreu temps/d’aprendre el preu de l’exili/Si un estranger us omple d’or/a mil llegües del vostre amor,/que tot aquest or es torni cendra!”

Petit tribut a les rareses despistades

Tercer dijous de novembre.  Arribo a casa i trec el cap per la finestra de la cuina. Recordo, mentre miro el cel aquesta nit, que l’any passat la boira no va deixar veure la pluja d’estels. -Quina ràbia! (Avui és l’aniversari d’una frustració). D’altra banda, tampoc sé si l’hauria pogut veure, la pluja d’estels, sense boira. De fet, no he vist mai cap pluja d’estels, ni cap eclipsi, ni res per l’estil. Sóc una looser de l’observació. Sempre me n’oblido de mirar cap amunt quan interessa, ho solc fer quan no cal. I quan cal, no veig el que se suposa que he de veure: aquests regals que el cel descobreix una moment cada vint o trenta anys. I que els altres sempre veuen. I fotografien. I comparteixen. I s’admiren en xarxa. Em pregunto quines altres coses deixem de veure per culpa de la boira o de no estar mirant quan tothom mira…com ara la superlluna. Merda! la superlluna! Tampoc he recordat mirar-la i aquesta era fàcil. En canvi, avui la nit és negra i fonda a Vilablareix, tot i que el cel llueix com una gola d’òpera. Un moment de contemplació seguit d’un record d’aquest bonic vespre que he passat, retrobant companys i mestres en el comiat acadèmic al professor Terricabras.

-Ho feu tots això? –Em diu el meu marit traient el cap per la finestra del balcó-

-Això, el què? Tots… qui?

-Tots els filosofets. Que si ho feu tots, això de mirar al cel i pensar coses, gratar-vos la barbeta en silenci, mentre se us crema el sopar…

Tercer dijous de novembre, deia, el dia que la UNESCO ha marcat per dedicar-lo a la Filosofia. Però no és un dia qualsevol de la filosofia, la que sobreviu a les aules com un llimac però que està de moda a la tele i tot això. I és que hi ha dies i Dies Mundials i avui n’és un d’aquests. Una jornada on, ben segur, algú reflexionarà sobre el futur incert d’aquesta disciplina. Portarà flors a la tomba d’algun filòsof mort i tirarà floretes a algun de viu. Llavors es lamentarà gremialment, cosa que intentarem no fer l’any vinent quan hagin passat tres dijous de novembre.

Des d’aquí declaro la meva admiració a grans mestres com el que hem acomiadat avui. Perquè ella sí que no té res de tòpic (ni de raresa despistada ni de profund insondable). Des d’aquí també el meu suport a la Plataforma per la Defensa de la Filosofia. A totes les iniciatives que posen oli als engranatges que esperem continuïn funcionant després de les ultimes lliçons dels filòsofs cabdals. Ànims i força als relleus generacionals. També a tots aquells que proporcionen eines i materials als joves i no tan joves per a l’aprenentatge de reflexionar. A aquells qui aposten per a una educació com cal, la que va íntimament lligada a la salut del pensament crític i a la responsabilitat.

En definitiva, llarga vida a la Filosofia! Llarga vida a la boira i als estels que van d’aquí cap allà i que brillen malgrat ser només una excusa per alçar el cap. I, sobretot, llarga als marits que, amb un gest simple però efectiu, apaguen el foc i ens salven el sopar i la vida mentre lloem la Filosofia, la boira i els estels.

El cas Tell (1907-1991)

La Gemma Domènech ens vindrà a veure al Club de Lectura que organitzem a Vilablareix aquest desembre. Parlarem del seu Tell, un llibre que una servidora va ressenyar aquest estiu a la Revista de Girona. Aquí us deixo el text, per si us fa venir salivera de llegir-ne més, de llegir l’origen, vaja!

El cas Tell (1907-1991)

Què ha de passar perquè la vida d’una persona es converteixi en un cas? Potser quan esdevé exemplificant o participa d’un grau de periple prou notori per convertir-se en una història digna de ser explicada.  És el cas de Jordi Tell Novelles o “el llop solitari de l’exili català” tal i com anuncia el subtítol de  l’obra de Gemma Domènech i Casadevall.

És precisament perquè “la memòria és efímera i fràgil i que sabem poques molt poques coses malgrat que cada dia ens veiem inundats de més informació”, com obre Quim Nadal al pròleg del llibre, precisament perquè en col·lectiu l’oblit també es fa més gran que és cabdal la importància de pàgines com les que llegireu a Tell, el llop solitari de l’exili català.

Aquí es rescata la vida espectacular d’aquest arquitecte racionalista, independentista de socarrel , maçó de conveniència, esmunyedís, “fidel als ideals, aventurer per força, poliglot autodidacte, compulsiu fins l’agressivitat, temerari i valent, diplomàtic a l’ombra”. Això només ja ens hauria de d’obrir la necessitat en nosaltres d’ empassar-nos pàgina rere pàgina del que Gemma Domènech ens relata amb passió de la vida d’aquest personatge que ens convida a descobrir, ja des de la suggeridora fotografia de la portada: Podem veure-hi  Jordi Tell gairebé d’esquenes, com si estiguéssim dempeus sota una porta oberta. Veiem el seu menjador i el veiem a ell,  tot fullejant un escrit que bé ens agradaria fullejar. Clenxinat, algun cabell se li escapa de la bonica cabellera, samarreta blanca, mànigues que semblen retallades per fer-la fresca i uns tirants que no se sap si li subjecten els balders pantalons a genoll o són la continuació d’alguna mena de davantal. Sembla que sempre vagi per feina i sembla s’hagi de girar en qualsevol moment i convidar-nos a passar, l’allargassada versió catalana de Carl Gable.

 Quan sabem que el compromís polític de Jordi Tell el va portar fora de Catalunya dues vegades, i que exercí a Alemanya diversos càrrecs diplomàtics, i que  va intervenir  a l’ambaixada de Berlín per desactivar l’alzamiento a cops de puny, i que va tastar  la presó de la Gestapo i de Franco repetidament, i que no s’hi va saber estar gaire, i que es va escapar al més pur estil Houdini i que, per si no n’hi hagués prou, també va estar tellejant a la Corunya i a Noruega, i entre Estocolm i Moscou i Tòquio i San Francisco i Mèxic. Quan sabem tot això (i altres coses que aquí no esbossem per no desvelar gaires més sorpreses) el relat de la vida de Tell sembla això, un relat. Una història trepidant d’aventures, explicada des de la més humil modèstia narrativa. Gemma Domènech s’amaga, com tot bon historiador, rere els fets que ens exposa amb una escriptura depurada de temptativa literària. Que la vida novel·lesca de Jordi Tell  esdevé cas, esdevé “la vida real d’un personatge de novel·la”, com diu ella mateixa en un article de diari. Finalment, el llibre és una  exposició  artesanal, feta des de la passió per la recerca i l’entusiasme per la figura d’un home que va deixar solc fondo i silenciós a les pàgines de la història del nostre país.

Per què faig els macarrons tan bons?

Friedrich Nietzsche, l’homòleg de Ferran Adrià en filosofia (per allò de rebentar exhaustivament els valors tradicionals) es preguntava per què era tan savi, tan llest i per què escrivia llibres tan bons, entre d’altres coses. I és clar que s’ho havia de preguntar! No hi ha millor manera per saber-se que preguntant-se això.

Avui he pensat en aquest home durant uns minuts de glòria que he tingut, quan m’he adonat que els macarrons que he fet són insuperables. I és clar, ara no puc defugir la pregunta que reclama ser feta: Per què faig els macarrons tan bons?

Quan s’està immensament satisfet d’alguna cosa i, fins avui puc dir que no ho he estat gairebé de res, cal dir-ho i preguntar-se públicament sobre el per què d’aquesta immensa satisfacció.

Amb els meus macarrons he fet a la humanitat el regal més gran que fins ara ha rebut. Els meus macarrons que, a hores d’ara ja deuen estar esferificats en mil i un nutrients xuclables a l’interior de l’intestí prim dels afortunats que n’han pogut menjar, es convertiran acabats els successius processos, en la femta més ditxosa que pugui enriquir la terra. D’ella en naixeran arbres forts i densos de prodigioses fulles verdes, palpitants de gràcia, que recuperaran la gran la salut d’aquest deteriorat planeta i així podré dir que, gràcies als meus macarrons hauré salvat l’home d’un destí funest.

Apostatar del tot fa mandra

De la wiki: “L’apostasia (del grec αποστασία, “desertar” o “revoltar-se”, de απο, apo, “fora, a part”, στασις, stasis, “posició”) és l’acte de renunciar a la religió què hom professa”.

 I bé, busco entre les fotos del meu bateig i no m’hi veig signant res ni fent cap encaixada de mans amb el capellà. Veig un nadó (més rodó que nadó) amb cara de no saber pas per què l’han vestit tan ridículament. No recordo haver donat el vist-i-plau als meus padrins (els meus estimats, estimats padrins!) que a les fotos surten pessigant-me les galtes. No. No vaig tenir opció i així m’ha anat. He deixat de ser una pecadora original per passar a ser una incoherent del piló. Podria haver estat un simple descreguda feliç però descreguda i, en canvi, he estat una descreguda incoherent però descreguda.

D’aquestes que s’indignen dient un “Mare de Déu” o “Verge Santa”. De les que quan es pensen que s’han de morir -sol passar una vegada o dues a l’any- s’encomanen a Déu, per si les mosques. De les que es caguen amb el Pare el Fill i l’Esperit Sant i els escriuen amb unes majúscules poc convençudes. De les que es casen per l’església per no ferir expectatives familiars o l’imaginari propi.  De les que bategen els fills perquè, és clar, la tradició és un valor que s’ha de mantenir enllà de les generacions, tan lligada a la fe, tan lligada a la cultura que costa destriar-la de l’amalgama en què s’ha convertit la bella regla d’or de la moral, un pastitx fet de sentit comú i d’altivesa moral, gregària i carregada de bones intencions, sota la forma d’una església feta d’homes convençuts que que els que deserten, els que es revolten d’una manera o altra, són uns pobrets imbècils.

De tant en tant, em surt una espècie de vehemència urticant i tinc ganes de formalitzar la deserció d’una vegada i per totes. Que sóc una impostora. Una covarda. Un gos llanut camuflat entre un ramat d’ovelles. I em ve gratera i tinc ganes de fer-ho d’una fotuda vegada, sobretot per coses com aquesta. O per altres mil petites coses que m’irriten d’aquesta Església. No passa d’avui que apostato! -Em dic. Però hi ha tantes coses a fer, tantes rentadores per posar, tantes joguines per recollir, tanta roba per plegar, tantes coses realment importants que saturen l’existència… que ja ho faré demà. Si Déu ho vol, és clar.

Vosaltres, els mongòlics

Deixeu-me que em tregui per un moment l’embut que alguns em poseu al cap abans de dir res. No tingueu por que surti amb algun gest desafinat ni que us agredeixi amb la meva presència. Deixeu-me que m’expressi amb la vostra llengua, el català que procura ser correcte, farcit de relatius, subordinades i bones maneres, també les dels diccionaris. Deixeu-me que em posi la disfressa de normalitat, ara que ve carnaval.

Tinc la Síndrome de Down i, si res no ho canvia, la tindré durant els pròxims anys. No voldria resultar gaire visceral, però aprofito l’embranzida per deixar anar la mala llet que continc habitualment gràcies a la placidesa del meu caràcter.

Després d’anys d’integració escolar i laboral, d’anys d’avenços molt significatius en la nostra qualitat de vida. Després dels esforços en la formació de certa consciència social al voltant del tractament de persones com jo, m’he de continuar sentint: subnormal, mongòlic, retardat. Retrassat, diuen alguns. Llavors jo els dic “No. Digui’m retardat, en català correcte però obsolet és retardat, senyor”.

Mongòlic potser és l’expressió més poètica de totes. Deu ser perquè m’hi assemblo, com les dents d’Eloisa a un collaret de perles. Mireu-me: tinc el clatell pla, el perfil pla, els ulls de xineta però no sóc xineta. El problema el deuen tenir els que sí que en són de xinesos i mongòlics. Mireu-nos. Poseu-nos de costat, vosaltres que teniu la mirada clavadora: Mireu! dos compatriotes subnormals.

Em ve de família. Veig que la vida és bona per ser narrada i imagino un títol de novel·la: “el mongòlic subnormal”. Potser que comenci a escriure algun tipus d’autobiografia imaginària, com si jo hagués nascut a Mongòlia, per exemple, i els mongols tinguessin seriosos problemes per taxonomitzar-me o per insultar-me amb propietat.

Bé. Dono per acabada la meva rabieta. Torno a col·locar-me l’embut (el que poseu al cap dels discapacitats i dels malalts mentals, indistintament). Me’l poso, tothom a lloc i a viure plenament la meva valuosa rutina. Ara us demano poca cosa: depureu el llenguatge de paraules gastades. Si no ho feu per mi que, en definitiva se me’n fot, feu-ho pels meus familiars que són gent endurida com jo, però amb un punt  d’irascible al respecte.

La valentia de Serge Bestard

Sobre Cants de Sirena Negra de Sebastià Benassar

Un periodista d’un diari de comarques que fa bé la seva feina i li agrada però que, malgrat això, l’abandona. Els companys del diari estan sorpresos, alguns fins i tot admirats. Companys gairebé amics, bons amics. Dels bons amics que, fins i tot, es converteixen en narradors de la seva història, en hereus de la seva història.

El seu cop de timó els sorprèn i els fascina alhora, perquè la seva era “Aquella mena de decisions que sempre envejàvem. Poder deixar enrere una feina, un tipus de vida, tot, per perseguir un somni. Allò era el que més s’assemblava a la valentia”

I és que els herois de les històries d’aventures en són molt de valents. Una valentia que s’exerceix com una mena de saviesa aristotèlica: són valents aquells que saben trobar la justa mesura entre la covardia i la temeritat. I aquí teniu el punt on es troba l’heroi d’aquesta història, algú que ha decidit llançar-se a la mar, a l’aventura, només per amor.

Però no és pas un mariner inexpert, que té vaixell i cultura de mar. Que se’l coneix (si és que el mar es pot mai arribar a conèixer del tot). Se’l coneix amb passió, com en Sebastià es coneix el món de les lletres. Ja ho diu en un moment el seu protagonista “la literatura o es fa amb passió o no arriba a ser literatura, és només i simplement escriptura. I ell el que volia ser era una estrella de Rock”: No us enganyeu, encara que estiguem davant d’una “simple” novel·la d’aventures, tal i com ens podem arribar a pensar, aquí tenim literatura de la bona, de la que punxa, de la que conjura, de la que interpel·la, de la que fa jugar i, perquè no, de la que entreté.

Un conte de contes, una novel·la tribut al gènere d’aventures de tots els temps: des de l’Odissea, passant per l’Illa del Tresor a Indiana Jones. Totes les novel·les que conjura explícitament com si es tragués de la butxaca un mapa del tresor per recórrer la geografia del seu món i totes aquelles altres que hi són de manera implícita: una novel·la de cavalleries, per exemple: com el quixot, Serge va a l’encalç d’una cosa que pocs convergiran a veure. Tots els vaixells enfonsats amb un nom que recorden una batalla, novel·la històrica. Novel·la policíaca, seguint les pistes com un detectiu de novel·la negra sense assassinat.

Cants de sirena negra, una novel·la blanca d’aventures

Si hem d’escollir un mèrit d’aquesta novel·la, és que aconsegueix encomanar la il·lusió que ens transmet la lectura de les novel·les d’aventures que invoca contínuament

Aquesta “simple novel·la d’aventures” és un mosaic on l’aventura n’és la banda sonora, on l’acció domina gairebé tots els escenaris i és bàsica pel desenvolupament de la trama. Finalment, una cosa no traeix a l’altra: el senzill objectiu d’entretenir no xoca amb l’amalgama de reflexions que sorgeixen d’aquesta lectura.

Benassar també escriu sobre la llibertat: “De vegades ens encantam amb allò que costa d’aconseguir: una feina una casa, un cotxe, quan realment el que costa és la saviesa, la felicitat i ara, quan ja començo a fer tard, m’adono que la felicitat és fer el que un vol, amb qui vol i quan vol”.

També ens parla de l’amistat, si entenem que la narració mateixa ja és li fa tribut: Una segona persona, una transcripció ficcionada en la veu de l’amiga que escriu a partir d’unes cartes de navegació el recorregut que fa el protagonista arreu del món per a fer realitat el seu somni. Els buits que hi ha en la documentació, els omple ella, a partir del què s’imagina que el seu amic va fer o va pensar. D’aquesta manera, la narració es converteix en un relat composat, estripat per l’autor, cosit per l’amiga. Ella, en cert sentit, pren possessió del protagonisme, empatitza amb el seu amic amb una força tan gran que fins i tot interpel·la el lector, que no es pot quedar com un simple tercer i que pren part emocional en aquesta història.

I, per si fos poc, s’aconsegueix una altra cosa en aquesta “simple” novel·la d’amor, mar i aventures: la posada en valor de la imaginació, l’aventura i la fantasia, com a parts indestriables de la vida. Perquè: “En el fons els homes, no són només el que viuen, sinó també el que els hauria agradat viure. No som només la vida que vivim, sinó també totes les que hem somiat viure”. Amb què sinó amb la imaginació omplim els buits que la vida no ens explica? Amb què sinó amb la fantasia suportem el dolor que a vegades la vida ens infligeix? Amb què sinó amb l’aventura vivim la vida com homes conscients que només en tenim una? Viure la vida com si fos una aventura, oberts a la novetat, atents als detalls que poden guiar-nos el camí d’un somni, encara que només sigui el de viure lliurement, “amb qui volguem o com volguem”, buscant el que volguem buscar, ja siguin amors, records, oficis, sirenes negres.

L’estela del Morning Star

Robert Louis Stevenson, Joseph Conrad, Jack London, Jules Verne, Herman Melville, Emilio Salgari… Benassar demostra la seva cultura literària però no pedanteja, la invoca a través de la fascinació i de l’emoció, tot fabricant un recurs emocional per conjurar un estat de l’esperit que s’esdevé en llegir el llibre: El mode “aventura on”.

Finalment, quan llegiu els cants de sirena negra, no tindreu més remei que abandonar-vos als sentiments de les lectures iniciàtiques de molts lectors (els dels llibres d’aventures). I si mai n’heu llegit, us en vindran ganes. Una bona carta de presentació del gènere, on l’amor (l’Amor en majúscules) i la recerca de l’autenticitat, es viuen amb la intensitat i l’entusiasme blanc de la joventut.

Podeu llegir un avanç editorial de Cants de sirena negra a Vilaweb.

CELEBRAR LA MEMÒRIA DELS VIUS

Jack O’Lantern no era cap Sant. Un borratxo, un busca bregues que s’emportava tota la mala fama del seu poble, situat en un racó perdut d’Irlanda. Diuen que una nit de taverna es va topar amb el mateix diable i que, savi com és en els vicis dels homes, li va oferir l’enèsim trago. El glop just que sempre li feia falta. A canvi d’aquell glop, ell li cedia la seva ànima en forma de moneda.

En Jack O’Lantern no era cap sant, però tampoc era del tot estúpid. Així que es va guardar la moneda i va saber jugar amb el mateix diable, posposant el pagament i el xarrup a deu anys vista. Deu anys que van passar en va pel dimoni, ja que la fura irlandesa el va poder tornar a enganyar i va posposar el pagament fins al moment de la seva mort. Quan li va arribar l’hora, va passar una cosa extraordinària, més encara que la llegenda que us estem esbossant: a aquell home li van aplicar el dret de veto, tant a l’infern (el diable ja el tenia ben avorrit) com al cel (tothom sap que no hi deixen entrar brètols).

D’aquesta manera, Jack O’Lantern es va convertir en una ànima en pena a la Terra, il·luminant totes les nits tenebroses amb la flama de l’infern que el diable li va entregar, en un gest de pietat maliciosa. Ell la va guardar dins una carbassa buida, perquè el vent i el temps no apagués mai el record d’aquesta història que ens explica els orígens l’home de Halloween, de l’home de la carabassa del diable. Una història que, ben mirat, també ens parla de la importància de ser viu i comportar-se com un bon viu. De la importància de ser mort i comportar-se com un bon mort, és a dir, restar pacíficament sota terra, o al cel al costat del Pare, o en la memòria dels altres, com vulgueu dir-ho. Que no són bons els morts que cavalquen sense cap per les nits de la terra!

Podríem trobar un fil fi que lliga aquesta tradició irlandesa amb l’imaginari cristià. La història d’un pecat o d’un reguitzell de pecats que es paguen amb la pena de no poder gaudir del més enllà. És una advertència per a navegants: Viviu bé la vida, però recordeu la mort. On viure bé la vida, vol dir comportar-se pietosament, rebutjant els vicis, tots, fins i tot la maleïda varietat de l’enteniment que és l’astúcia. La vida no és una partida que hàgim de guanyar a la mort perquè sempre tindrem les de perdre. Halloween, com Tots Sants,  recorda que la mort no ha de ser la porta d’una pena o d’un alliberament, la mort podria ser només el moment precís en el qual hom deixa de generar records i passa a ser objecte d’aquesta memòria, en el benentès que mereixi ser recordat (que no s’hagi comportat com un Jack O’Lantern, com a mínim).

Finalment, també podem extreure’n la importància que té en totes les cultures, això de ser ordenat: Hi ha un espai pels vius i un altre pels morts, un temps pels creadors de la memòria i un altre per la memòria enllà del temps. Hi ha un lloc per a l’eternitat, on l’eternitat és molt més que un horitzó on tendeixen totes les coses bones. Allà, és on hem de voler ser, fins i tot quan ens oblidin.

La fina línia que ens separa

Abans que el Halloween piqués totes les portes, els antics celtes celebraven el Samhain (en irlandès arcaic vol dir “fi de l’estiu”). L’època en què s’acabava el bon temps, la llargària de la llum, es recollia la collita. I començava llavors l’època fosca, el temps pel recolliment i la pausa. Si l’estiu havia estat pròsper, ara podrien passar un bon hivern. Així, costa poc trobar les similituds amb una transposició espiritual del sentit d’aquest ritu. La vida i la mort, el temps per la llum i la sembra, el temps per la collita i la dolça retirada, el cicle de la vida. Els celtes, creien també que la línia que separa aquest món de l’altre es feia més estreta quan arribava el Samhain. Llavors, els esperits, tenien via lliure per creuar-la i venir-los a veure. Els esperits dels bons i dels no tan bons, no feien distincions. Les portes eren obertes per als ancestres estimats, però a les males peces, les esperitaven (mai més ben dit) amb màscares i disfresses, els feien força por, que no torbessin la pau dels vius, en una nit com aquella. Aquella nit més que cap altra, els esperits dels avantpassats actuaven com a protectors de la llar i per aquest motiu se’ls venerava. Precisament aquest és un tret comú en moltes cultures, la veneració dels difunts (els bons difunts, els que no són i seran pàries de totes les llars, del record dels vius, l’infern definitiu).

Si bé hi ha un llarg camí fins a la tomba (o això esperem) la distància que separa la manera de celebrar el cicle de la vida i la mort, és curta quan comparem el que ens suggereixen les creences implícites en aquelles tradicions i la nostra. Si gratem en les diverses tradicions sobre la mort potser les diverses cultures no som tan diferents. Ho notem en la relació entre els vius i els morts, en la necessitat d’atansar als morts en la tardor per celebrar, finalment, el curs de la vida.

La vida que es commemora al Halloween té un punt d’astúcia i de naturalisme que l’imaginar cristià ignora. La mort que se celebra el dia dels difunts ens parla clar: els nostres morts (a diferència dels morts de Halloween) no podran mai barrejar-se amb altres esperits, ni bruixes, ni monstres. La vida que se celebra el dia de Tots Sants es consistent amb el sentit cristià de la vida. És l’explicitació excelsa del viure santament, on els sants són exemple de vida. El dia de difunts netegem les làpides i posem flors i passem els dits enyorats damunt dels marbres que centellegen. I podem visitar el record d’aquelles vides que ens feien companyia, i la memòria de l’amor pot visitar-nos més que mai en un sol dia.

Després dels sants

Dels sants ens expliquen que són persones que van fer el bé d’una determinada manera, de la manera precisa que els va obrir les portes del cel a la terra, just al contrari que l’home de la carbassa de Halloween, vaja. Perquè els sants són els portadors perfectes de la gràcia, del valuós i cada dia més estrany do de la fe, volem dir. Per definició són model, estímul,  intercessió. Semblaria que n’hi hauria d’haver pocs, però de sants n’hi ha hagut tants al llarg de la història, que no queden dies a l’any per celebrar el seu nom. Per això també la importància d’aquest dia, on, es dóna l’oportunitat de fer festa grossa i celebrar el sant dels que no tenen dia adjudicat.

Dites aquestes coses, Tots Sants és una data per a recordar qui podríem ser, per creure que fer-ho del tot bé és possible (encara que  si tots fóssim sants,ens esperaria un món una mica ensopit).  L’endemà, en canvi, és un dia per tenir present com voldrem ser recordats. Així, cal que tinguem presents els morts, l’exemple de tots els morts, la vida de tots els morts, portin una carbassa per cap, un barret de bruixa o una corona d’espines. Tots, sants o malfactors, hauran viscut i hauran estat recordats (per bé o per mal, d’exemple o d’advertiment, objectes de memòria). Finalment, però, vivim on vivim i ens agrada felicitar-nos pel nom, prendre energies per vetllar la vida amb panellets i les castanyes, les flors als cementiris.

La noia del vestit blau. Per a la Txell i en Mark, el dia del seu casament…

Hi havia una vegada, fa molts i molts anys, un vestit s’estava a un aparador del carrer Santa Clara. Era blau. Semblava que algú l’hagués cargolat fortament per aconseguir mil petites arrugues verticals, l’estil d’Eivissa, la lleugeresa d’un ocell marí, l’encant d’una platja de sorra negra. Duia una mena d’espirals discretes, pintades als peus i tenia un escot profund d’esquena. Aquell vestit, però, tenia clarament la síndrome de la Ventafocs. Totes les noies de la comarca se l’havien emprovat, a les unes els anava gros i els feia bossa, a les altres, simplement no els esqueia. Un dia però, una noia a la que no li agradava gens mirar vestits als aparadors, va entrar a emprovar-se’l. No sabia per què aquell vestit li va cridar l’atenció:

―Ep, noia! ―Li va dir el vestit picant el vidre, no busquis més que sóc per a tu!

I així va ser com el vestit blau i la noia es van fusionar, en un acte sublim de bellesa i perfecció. Se’l va posar per anar a un casament. La núvia, una amiga seva que tendia al romanticisme tou, es va enamorar d’aquella peça, gairebé tant de l’home amb el qual s’anava a casar. Fent-li una confidència, li va dir a cau d’orella: “El dia que tu et casis, jo portaré aquest vestit blau”. I no feia broma, pensava posar-se’l. Però també li feia una il·lusió, una il·lusió gairebé infantil, que la seva amiga trobés la persona que la fes feliç perquè sabia del cert que aquella noia era una mina de felicitat. Van riure molt, aquell dia, franca i obertament, com sempre havien fet, però amb la màgia entranyable que corre pels casaments. I és que aquella noia, a partir d’aleshores mundialment coneguda com “la noia del vestit blau”, havia estat al seu costat des de que eren insultantment joves, quan vivien l’amor i el desamor amb la intensitat d’un cap nuclear. Quan la colla d’amics era el Centre de l’Univers, quan el centre de l’univers eren les tardes al bar jugant al trivial o fent diana. I cerveses. I pizzes. I més cerveses. Quan cada any era el seu any perquè semblava que els anys els haguessin de brindar oportunitats infinites.

―Quant temps ha passat? Tu te’n recordes?― Li diu la núvia― Si estàs igual, marrana! I és que la noia del vestit blau no ha canviat gaire. Conserva l’esplendor dels vint anys i, tot sembla apuntar, que la conservarà almenys uns altres vint anys més. Té la mateixa mirada serena que projecta a través de la foscor d’uns ulls ametllats i amables, una rialla que explota suau i compassada, sense cap estridència. La noia del vestit blau és més que bonica per l’encís que només la bondat de caràcter pot desprendre. Perquè ella és discreta i delicada i té un arsenal de bones paraules sempre a punt. Perquè ella és simplement valuosa i fidel i constant i alegre. Potser és per això que aquell vestit només va triar-la a ella i ella va triar aquell vestit, com el noi amb el que avui es casa. En Marc, així es diu l’afortunat, va veure tot això que avui us explico d’ella i va entendre que no se li podia escapar:

―Ep noia! Li va dir, picant l’ullet, no busquis més que jo sóc per tu!

La noia del vestit blau va encertar de ple. Li quedaven bé les abraçades, la companyia, la complicitat, la força i l’amor d’un noi que, gairebé, era tan maco com ella. Li quedaven bé les caminades enèrgiques darrere seu. Li quedava bé la vida al seu costat. I aquell parell de feres que van aprendre a estimar junts! uns gossos fets per la neu però que, paradoxalment, van créixer en la calidesa d’una llar que avui s’instaura. Que bé que li està a en Marc a la Txell, la noia que avui ha deixat el blau i ha triat per sempre el blanc radiant, el color d’un paper per escriure, d’una taula per parar, d’un prometedor dissabte de setembre.

46 hores, 24 minuts i 9 segons

Arribarà el dia que finalment es prohibiran els petons. A partir d’aleshores s’expressarà l’amor tan tendrament tou a través dels llavis cap els llavis o bé cap a les galtes (les de la cara, vull dir) d’una altra manera. L’amor o les ganes de matar algú a la italiana, petons de màfia, per exemple.

Finalment s’acabarà aquesta prou perillosa convenció social a favor d’un altre gest més higiènic, val a dir.  A partir d’aquell dia, substituirem els petons per aixecades de cella.

Podrem aixecar les celles un parell de vegades, puntejant el gest al temps de corxera, quan vulguem saludar algú que bé es mereixi la nostra estima (com ara el nostre cònjuge/parella contractual). O quan ens n’acomiadem sortint de casa.

Podrem aixecar lentament i amb arquejada sinuositat una de les dues celles, quan pretenguem expressar amor epidèrmic (aquell que es manifestava a través dels antics petons de cargol). En canvi, per dir a algú que morirà properament o que es trobarà algun cap de cavall sense cavall, n’hi haurà prou en arrufar-les i clavar una sòlida mirada siciliana.

Falta poc per aquest dia, creieu-me.

Mentrestant, gaudiu del Dia Internacional del Petó que commemora el petó més llarg de la història, un petonet que va durar 46 hores 24 minuts i 9 segons. Esperem que cap dels dos portés barba.

Profund desmesurat (poema que avui fa 15 anys)

Profund desmesurat

Endins de mi

però no sota l’aigua.

Enllà dels ulls

on els ulls es perden

i no és horitzó

ni línia,

ni esfera.

Després de tot,

on tot és ara

i l’impossible

espera

enllà dels ulls

on els ulls es perden.

Mamelles i trinxeres

Mamelles, sí. I no pits ni tetes ni pitrera. Perquè fisiològicament les tenim per aguantar els bolis a la reguera o alletar als nostres infantons. Les dues coses alhora no poden ser. Ara bé, això últim (que han de servir per alletar) les mares d’avui dia ho sabem més que bé. Ho sabem tan bé i sortim tan convençudes de les maternitats que després, durant el llarg període de lactància, ens dediquem a guanyar adeptes per la croada de la llet materna i les seves bondats. Pengem posts contínuament, entrades a Facebook, fils de conversa reals (els del parc, els del supermercat, els de la sala d’espera, etc.) que versen majoritàriament sobre un tema: donar el pit al nen. Donar el pit al nen és el millor que hi ha. Els immunitza molt més. Crea un vincle afectiu amb la mare de l’hòstia. Ajuda a reduir les possibilitats de desenvolupar càncer de mama. Ajuda a recuperar la línia després del part. És econòmic. És natural. I, per damunt de tot, donar el pit al nen és el millor que hi ha, per si no havia quedat clar. Els nens es converteixen en super guerrers que han superat la força del super guerrer i les mares en unes heroïnes imparables, capaces de portar-ho tot amb la mateixa lloable, serena naturalitat. La casa, la feina, la casa i la feina, les criatures. Totes (les que s’afaiten també). Això amb la part del bust que no ocupa el lactant. Per aquest motiu, jo em trec el barret davant les dones que ho aconsegueixen, no sense les seves dificultats. Les respecto i les admiro. Però no cal fer-ne bandera ni propaganda. Que estem a la societat del coneixement (o això diuen) i la resta de fèmines que no donen el pit saben llegir i solen comprendre texts i arguments amb la mateixa facilitat que desenfunden una teta o preparen un biberó.

Caldria recordar que donar el pit és una opció que pertany a l’àmbit de la intimitat, com el sexe. Oi que no anem preguntant a tort i a dret quina mena de sexe practica cadascú? de veritat interessa? Ostres! Potser sí. Per allò de comparar, extrapolar i fer-nos una idea de com és en realitat aquella persona. De com és, és clar, a diferència de nosaltres que, ben segur serem millors o pitjors amants, mares i pares en relació a quina gestió fem dels nostres líquids corporals. Amigues meves, mares i tietes, sogres i cunyades, conegudes i saludades, si us plau, elimineu de les converses el tema del pit, m’incomoda atrinxerar-me en justificacions o silencis quan no caldria. Podem parlar del temps que fa que, per cert, gasta força mala llet!

Dites aquestes coses, podeu signar aquest manifest a change.org perquè aquest senyor faci alguna esmena al seu treball. Una cosa no treu l’altra.

Girona10: Preparats per una Girona de 332,772 duros!

Queda clar que no som gens russos. Un rus (d’aquests que s’estilen últimament per aquí, no els autòctons) torna a casa satisfet si ha gastat el doble del que havia previst. Tant se val amb què. Un rellotge, un apartament, una joia. Nosaltres, en canvi, estarem ostensiblement més contents si allò que consumim ho consumim a bon preu. Ara bé, els catalans que últimament s’estilen per aquí, els que no poden gastar ni un duro de més que no sigui per pagar factures, se’n reserven uns quants (concretament 332’772 duros, l’equivalent a 10 euros) per poder gaudir de l’acte de consum anual més esperat (després de les rebaixes, és clar): El Girona10, la campanya de promoció turística que els de casa gaudim com si fóssim turistes. I és que tenim molt sabut que hi haurà un cap de setmana de gener que podrem anar a dinar com fèiem abans (quan vivíem per sobre les nostres possibilitats, vull dir) i a dormir en hotels de ciutat també com abans (quan Ryan Air i la joventut ens ho permetien). Aquest cap de setmana podrem prendre’ns la gratuïta llicència d’imaginar-nos que hem anat de viatge i que som a la quinta forca. Obrirem la finestra de l’hotel i, veient la catedral, premerem fortament els ulls imaginant-nos que és Santa Sofia o la Torre Eiffel. L’endemà menjarem en aquells locals de la nostra ciutat on la resta de l’any només ens en permetem la salivera. Ens agradarà ser a Girona llavors, i, amb una mescla de nostàlgia de cor i de triomf de butxaca, constatarem que no som pas gens russos.

3000 navegants a la recerca de la gironitat

Crear un grup a Facebook és prou senzill: Pàgina d’inici, menú esquerre, clic a “Crear grup”. Si, a més, el grup que es crea és del tipus NED (sigles de No Ets De…) tot flueix. A casa, el nostre NED ja té més de 3000 membres compartint això de “ser de Girona”. Però què hem de saber per ser-de-Girona? Si ens prenem al peu de la lletra la capçalera, segurament molts gironins hauran descobert, esmaperduts, que no són de Girona. I això, els gironins no ho podem tolerar. Llavors, hi entrem diàriament per comprovar si aquell dia som de Girona o no. Hi ha dies que ens sentim estrangers de la nostra pròpia terra. Però els dies que som de Girona, obrim els ulls del cor i gaudim amb les fotos dels anys dels avis o les de la retina més recent. Descobrim imatges, ressuscitem records, racons de pedra infinitesimal. Gràcies al grup, s’obre màgicament el teló d’una nova memòria entre generacions: Avui, al NEDG hi ha un membre que assegura haver sabut moltes coses d’un parent gràcies a les fotografies del mur (esperem que bones). També hi ha un noi que vol compartir amb tothom el plaer tradicional de pixar-se a la Devesa per barraques. Uns quants li han dit guarro, d’altres han identificat la pixarada amb aquell ser-de-Girona que reconeixen al seu costumari mental. Edificis desapareguts, bars de joventut, inundacions històriques, art al carrer. Tot un viatge emocional d’uns internautes que els agrada trobar-se, en públic i portes endins, a la recerca de la gironitat.

Jaimie Marks is dead

Era aquesta setmana o mai. Vaig agafar la meva panxa, les Braxton hicks, el culpable subsidiari de les dues  i ens vam plantar a Sitges. Fent-nos el pagès de Girona vam poder esmorzar al Melià amb crítics, artistes i uns que no sabíem gaire a quin gremi penrtanyien. N’hi havia un, l’únic que parlava català, el de la camisa de colibrís pintada a mà, que va demanar cereals per esmorzar. Havien de ser de blat, sense panses ni merdes d’aquestes. Se’ls menjava darrere les cameres que entrevistaven a Carter Smith. Fixeu-vos en aquest segon pla si mai veieu l’entrevista a la tele i sabreu de qui us parlo. Aquest, la cambrera i una noia molt ben vestida van felicitar-me per l’embaràs i van especular sobre el sexe la criatura en relació a l’inflor de la meva cara. Cap dels tres va encertar però a tots tres els vaig donar la raó. Una nena, sí! (no). La seva amabilitat bé s’ho mereixia.

Jaimie Marks is Dead, aquesta era l’excusa oficial pel trajecte. El film, una perla de Sundance, semblava una aposta mig segura. Comptava la fantàstica Liv Tyler, fent de mare del protagonista i Morgan Saylor, la nena de Homeland. L’argument, bàsicament una història d’un fantasma adolescent mort i un altre de viu, també prometia. Era tot curiós veure aquell cadàver entranyable que tant s’assemblava al Harry Potter, passejar-se en calçotets durant cent minuts. Com establia una relació amb l’altre nano, el semi popular d’institut, com s’anaven canviant els rols: el de mort, el de popular, el de freak. L’horror va manar durant la primera mitja hora, després, com molt bé va dir un dels espectadors que abandonaven la sala en acabat “Esto ha sido como el sexto sentido gay”.

Un relat ben tramat (també a la pantalla) que juga amb l’ambigüitat de les relacions entre els personatges, amb l’estranyesa vers el món als ulls d’un adolescent que tantes vegades se sent allunyat de la vida i del seu sentit fonamental: estimar i ser estimat.

Finalment, el més lloable de la pel·lícula és que s’ha sabut integrar allò sobrenatural en una posada en escena altament realista. A destacar també la cadència estranya i desconcertant pel que fa al ritme. Tot plegat, sabreu, molt al gust d’una servidora.

L’arquitectura de salut

Caminar va bé per tot i això ho saben molt bé els dissenyadors de l’hospital de Santa Caterina que, per cert, fa poques setmanes va complir deu anys servint salut exemplar a Salt.

Contemplem-lo: El Santa Caterina es desplega en una sincronia perfecta entre pensament i arquitectura. Tot està disposat per fer cames: Amplis espais voltats de verd on els conillets podrien saltironejar per sempre, gairebé 28.000 metres quadrats d’hospital horitzontal. Així, anar-hi ja vol dir cuidar-se si pensem que quan un té hora al metge, pot viure-ho com tot un itinerari de salut (sempre que les nafres per les quals se sol acudir a l’hospital no ho impedeixin).

Però surtin amb temps de casa que la ruta va així: Vostès aparquin el cotxe (si poden) o paguin l’aparcament que tampoc és tan car. Saltin o rodegin la barrera per vehicles de l’entrada, segons la seva condició física. Un cop fet això, segueixin la curvatura del flairós camí de romaní que els portarà fins la porxada principal. Allà els saludarà sempre algú que demana un cigar o diners per agafar l’autobús. No el rodegin ni el saltin: el saludin, llavors declinin o acceptin la seva petició amablement. Un cop a dins, caminin una mica més, passant pel bar, la cabina de loteria i la botiga de regals. Tot seguit, girin al primer trencant a mà dreta. Ara porten uns deu minuts caminant a bon ritme o vint minuts si estan prenyades, coixes, grasses o les tres coses a la vegada. Si s’han cansat, pensin que estan treballant per la seva salut i que encara queda un tros fins el mostrador d’admissions, el punt exacte on els darrers mesos es fan i es desfan més estoics de la província.

Els que roben peres

Com que estic llegint els articles del senyor Mirambell del dret i del revés, aquesta he viatjat en el temps més que mai. Avui veig “Els que veiem passejar” o “Els que prenien la fresca”, una fotografia evocadora del gironins de totes les girones del temps dels avis, atrapats per sempre en el record minuciós d’aquesta històrica ploma de la nostra ciutat.

Algun dia m’agradaria asseure’m en un banc de la rambla i constatar que el pas del temps ha esborrat gairebé totes aquestes històries. I pensar en superposar planols existencials i imaginar-me tota aquella gent convivint amb els passejants d’avui dia, a l’estil de la fantàstica APP EraGirona.

Però per ara he d’asseure’m al meu escriptori i mentre escric sobre ibers i romans,sobre minyones i picapedrers, penjar els ulls fora la provilegiada finestra d’un Mas envoltat de camps. Des d’aquí veig l’encreuament de la petita carretera que surt de Vilablareix i que passa pel cim de l’autopista, flanquejada per diferents conreus en la seva extensió. Alguns se’ls coneixen bé: saben que hi ha camps de kiwis abandonats i panotxes, oliveres i rotatius de cereals. Que hi havia hagut pomes fa poc. Que ara només hi ha gespa per fer-hi correr el gos (algun dia els haurem d’explicar que allò són sembrats i que algun pagès potser els traurà l’escopeta).

Però els conreus més concorreguts aquest any són els perers de’n Blau. Durant la jornada, potser s’hi paren 4 o 5 cotxes, tot terrenys, no us penseu. Algun cotxe bo. I furgonetes. Solen ser dos, la dona (de totes les ètnies possibles) sempre va de copilot i esbronca l’home. -Va que és per avui! i agafa-les maques! i el marit pren una bossa de plàstic (o dues o tres. Els de la furgoneta van amb bosses de l’Ikea) i fan la seva collita particular. Quan ha acabat, el senyor (de totes les ètinies possibles) carraspeja i dissimula contemplant el paisatge, com si estigués passejant. Obre el maleter. Puja al cotxe, arrenca. Suposo que deuen passar pel Mas després, a passar comptes. Però sento el cotxe allunyar-se, lluny, lluny. Un estol d’esparvers cobreix el camp de davant. Ahir hi van passar els estripadors i la terra és un caramel de franc pels passejants de l’aire.

Crònica d’una petita revolució domèstica

Des que per sant Jordi em van regalar l’últim disc de Els Amics de les Arts, a casa torna a sonar música. I al cotxe i a la dutxa i a l’ascensor i mentre es cuina. Dono el meu més profund agraïment a aquesta nova descoberta que ha desbancat per complet la tirania del disc del Super3 que sonava sota l’estrident amenaça de l’ emperadriu de casa –una espècie fàcilment catalogable de 2 anys, única en la seva franja d’edat, filla de dos pares que passen la trentena i que encara miren Bola de drac mentre sopen, així com molt enganxats a la tendresa insòlita dels vuitanta  llargs. Així com molts dels protagonistes de les històries que expliquen les cançons dels Amics de les arts.

Però va sonar el Ja no ens passa  ̶ l’eficient reclam del disc, tot sigui dit ̶  i es va fer el silenci. La criatura es va col·locar el xumet i va assentir en un gest d’aprovació, marcava el ritme amb el caparró i fins i tot cantussejava. Vés a saber què havia provocat aquell miracle! Potser reconeixia els seus pares en aquella peça. Alguna frase de lament o  pèrdua, d’ironia constructora, algun estirabot que li sonava al nostre estil generacional.

Així que fa uns dies, quan vam veure que els tindríem al pavelló de Vilablareix durant la festa major vam pensar que seria una bona manera d’agrair a aquests músics prodigiosos el tomb que havien provocat en la qualitat de la nostra vida. Ens vam calçar les vambes, pensant durant uns moments en què ens solíem posar quan sortíem de casa per divertir-nos i fer coses d’aquestes. Realment ens ho vam haver de pensar i val a dir també que va costar aixecar-se del sofà i deixar els Maleïts Malparits de Tarantino a mitja escabetxinada. Però ho vam fer.

Arribats allà, pensàvem trobar tot de pares de la nostra lleva que havien deixat els nens dormint amb els avis i que venien retrobar-se amb ells mateixos durant una estona. Però el pavelló estava ple de vilatans joveníssims, també dels pares dels vilatans joveníssims i dels avis dels vilatans joveníssims, cosa que em va despertar alguna inquietud antropològica.

Des de la grada veia una noia altíssima i esvelta, situada a primera fila, els cabells rossos li arribaven al cul i es balancejava amb la multitud que es veu que era capaç de beure cervesa (recordem que estem al Birrablareix!) xerrar en volum de discoteca i escoltar. La cridòria estrafeia una el so que es mereixia aquella festa i des de la grada no podíem sentir bé els petits monòlegs que solen fer tan entranyables els lapses entre les cançons.

Llavors, els avis de davant nostre es van aixecar. Anem! ̶ ̶ Van dir. Per un moment vaig pensar que se n’anaven a casa. Que creuarien el carrer, entrarien a casa, es posarien el pijama, es farien un got de llet amb galetes, un petó, posarien les respectives dentadures en remull i s’adormirien pensant que ja no tenen edat per aquestes coses. En comptes d’això, els avis vilablaretencs, van baixar dirigint-se a la pista, obrint-se pas a cop de bastó entre la quitxalla i es van posar a ballar. Som-hi! ̶ vam dir-nos mentre ens afegíem a la festa, avergonyits pel nostre galopant sedentarisme.

Per què faig els macarrons tan bons?

Friedrich Nietzsche, l’homòleg de Ferran Adrià en filosofia (per allò de rebentar exhaustivament els valors tradicionals) es preguntava per què era tan savi, tan llest i per què escrivia llibres tan bons, entre d’altres coses. I és clar que s’ho havia de preguntar! No hi ha millor manera per saber-se que preguntant-se això.

Avui he pensat en aquest home durant uns minuts de glòria que he tingut, quan m’he adonat que els macarrons que he fet són insuperables. I és clar, ara no puc defugir la pregunta que reclama ser feta: Per què faig els macarrons tan bons?

Quan s’està immensament satisfet d’alguna cosa i, fins avui puc dir que no ho he estat gairebé de res, cal dir-ho i preguntar-se públicament sobre el per què d’aquesta immensa satisfacció.

Amb els meus macarrons he fet a la humanitat el regal més gran que fins ara ha rebut. Els meus macarrons que, a hores d’ara ja deuen estar esferificats en mil i un nutrients xuclables a l’interior de l’intestí prim dels afortunats que n’han pogut menjar, es convertiran acabats els successius processos, en la femta més ditxosa que pugui enriquir la terra. D’ella en naixeran arbres forts i densos de prodigioses fulles verdes, palpitants de gràcia, que recuperaran la gran la salut d’aquest deteriorat planeta i així podré dir que, gràcies als meus macarrons hauré salvat l’home d’un destí funest.

El fill de puta

Tenir fills suposa, entre d’altres coses, ser curós amb el llenguatge. I ser-ho des del primer dia. Ser-ho, fins i tot des de que el duem al ventre. Estic convençuda que si comencéssim a fer aquest exercici de depuració aleshores, tot aniria molt més bé després. Costaria molt menys deixar l’hàbit de parlar grollerament. Segur.

Però quan un és malparlat de mena, la cosa no va així. Sempre es troba un moment millor per deixar de parlar malament. Sempre hi ha una paraula gruixuda que ajuda a ser més precís adjectivant algú, algun renec que sintetitza màgicament l’estat d’ànim o la deriva existencial d’un dia concret (de merda). O de la (puta) vida general. Que els eufemismes només fan que allargar el neguit verbal d’algú que necessita des del més essencial d’ell mateix, ser exacte i fidel trobant mots que facin justícia a les coses.

Aquest matí, per exemple, quan experimentava un petit instant de felicitat he pensat en això que ara escric. En ser precís amb les paraules gruixudes, vull dir.

Havíem passat la nit muntant guàrdia amb la nostra petita donzella insalubre, la que s’ha passat la nit febrejant i tossint.  Però quan el sol despuntava, s’ha adormit feta un cabdell enmig de nosaltres dos. El pare m’acaronava els cabells i la filla respirava fondo i net, mentre m’ agafava tendrament la mà. Llavors he detectat aquell moment com un moment d’aquells per recordar. D’aquells instants que si se sumessin en un lapse temporal continuat, ens farien rebentar de felicitat. No podria suportar aquell èxtasi de pau, amor i calidesa durant gaire temps, pensava. El nostre cervell no està preparat per això. Però hi era, llavors. I volia que allò durés per sempre. Fins que el despertador ha sonat deu o quinze segons després. El gran fill de puta ha sonat i ha despertat la criatura i la malparlada que porto a dins:

-Fill de puta! –he vocalitzat tan clara i distintament com he pogut mentre rebotia el l’aparell contra la tauleta.

-Fill de puta! -Diu la nena assenyalant el despertador desmembrat. Fill de puuuuta -repeteix fent ostensió d’haver après com es diu aquell objecte.

Ara la feina és meva. D’ensenyar-li que allò no és un fill de puta pròpiament dit, que és un despertador. Que no ha de dir collons quan s’enfada, sinó per referir-se a un altre tipus de cosa. Que l’hòstia ja la rebrà a missa, si ella ho vol i li surt dels ous. Que els ous són els ous, els de les truites. Que les truites que es menja són de puta mare. Perquè les faig jo, la seva mare. Mare i prou. En fi. Que ara la feina és meva. I que hauré de començar-me a plantejar parlar més bé. Que no costa una puta merda.

Emprendre, avui.

Diu el  diccionari que un emprenedor és aquell que té iniciativa i coratge per a emprendre i dur a terme, amb una gran activitat, les pròpies empreses, especialment empreses difícils, arriscades. En acabat posa un exemple “És un home molt emprenedor”. A l’entrada posterior, es fa referència al seu sentit específicament econòmic: persona que crea, desenvolupa i implanta un projecte empresarial. Aquí, el diccionari no n’inclou cap d’exemple. Potser perquè no cal. Seria molt difícil d’escollir-ne un entre els centenars d’ emprenedors  que neixen cada dia a Catalunya.

Emprenedors, prohoms del desitjat canvi de signe de la desoladora inèrcia econòmica i d’una cosa més important, la cosa que es perd quan el temps d’aquesta conjuntura s’allargassa: La il·lusió col·lectiva, l’esperança de tots que això canviï.  I per aquest alt propòsit és evident que s’esperona l’esperit emprenedor als quatre vents, que se sembren les llavors de l’emprenedoria arreu, fins i tot a aquells llocs on no hi pot créixer res. Que no hi ha ni el sól adequat ni allò necessari per fer-hi créixer cap cosa. Tothom pot ser emprenedor! Cal que neixin emprenedors a cada instant!

Potser una dinàmica que es detecta fàcilment agosarada i tacada d’un optimisme gairebé dogmàtic. Llavors, amb el projecte i la il·lusió sota el braç, aquests valents emprenedors es troben amb un accés al finançament gairebé quimèric i amb una administració que no disposa de prous recursos per recolzar efectivament  la seva aventura.

Però un emprenedor no sempre ha estat això. No sempre ha estat ni en nombre ni en intensitat d’aquests dies l’alternativa  a l’assalariat, a l’aturat als milers de persones que gasten cintura i talents per sobreviure aquest moments convulsos.

Hi havia hagut un moment en la història, que  quan algú es referia a un enterpreneteur, parlava de constructors de ponts i camins, d’arquitectes. També d’aventurers, aquells que es feien a la mar en busca de fortuna a través de l’intercanvi. Aquest és l’esperit que fa sentit amb la paraula “Emprenedor” d’avui en dia, més enllà de la moda política o la necessitat económica. La constància, la perseverança, la capacitat de prendre decisions i entomar també les conseqüències d’aquestes decisions: Aventurar-se sabent que no hi ha recessos per aquells que s’aventuren.

Tot això i més: Visionaris, gestionadors de la incertesa, mags dels números, funambulistes, lluitadors. Avui que l’emprenedoria s’entén com una mena d’heroïcitat cultural ens agrada poder  remetre’ns als seus orígens.

Però malgrat la propaganda, tot ens fa pensar que no és un bon moment per iniciar un projecte. Que hem de buscar un bon cobert i esperar. Que fer-se emprenedor, com qui es  fa aventurer, no seria cosa de valents, sino de temeraris. Però també podem anar més enllà de tot plegat. De les modes i les sospites de les modes. De l’optimisme superficial i del recel sistemàtic. Podríem  fer una relectura d’aquesta desvirtuació de l’emprenedoria i del moment descoratjador en què vivim. Veure aquí la oportunitat per buscar solucions noves als problemes que ja són vells. I no ho farem apuntant-nos a cap corrent infranquejable perquè no ens quedi més remei. Ens direm emprenedors perquè necessitem creure-hi i posar les nostres esperances en una renovada manera de veure’ns i de veure el món.

Dones Emprenedores

I aquesta proclama  que escric ve de totes les coses que he après aquest any, gràcies al grup de dones emprenedores vinculades al nostre projecte EFCI-Dones Salt.  Gràcies a aquest grup de mares i àvies, de companyes, he pogut veure com es fomenta un renovat enfocament i convèncer-me de que potser no són bons moments per a tots el que volen emprendre, però sí que ho són pels que els urgeix emprendre, començant per la seva pròpia vida.

Tinc una amiga que…

Tinc una amiga que porta una bona temporada preparant-se pel Nadal.  I ho ha estat fent seguint un pla dietètic i emocional que ella en diu “operació a la merda el biquini”. L’operació “A la merda el biquini” la va treure d’una d’aquestes cadenes gracioses del WhatsApp: “Comença l’operació a la merda el biquini -hi deia en castellà-. Ens hem de preparar pel Nadal” i llavors deixava anar una sèrie de consells per com haviem de fer-ho.

Ho va trobar molt simpàtic. Però es veu que només li havia fet gràcia a ella per què  ningú del grup on es va enganxar la gracieta,  va reaccionar a l’enginy humorístic del missatge. No hi van respondre múltiples caretes grogues somrients, de les que ploren de riure, vull dir.  Ni “jajajajas” o les seves variants “hehehe” i “juas-juas”. Res, a la gent no li va fer gràcia.

Però a la meva amiga, sí. Tanta que ho va reenviar a tots els seus contactes del telèfon, esperant trobar algú que es confraternitzés amb el seu sentit de l’humor. O vés a saber, potser buscava algú d’entre els seus amics del telèfon, per  dur a terme realment la operació “ a la merda el biquini”. Però curiosament, ningú la va seguir, així que la meva amiga va iniciar la seva croada en solitari.

Des del més passat porta menjant torrons, els primers que van aparèixer al súper. I de tot i més.  L’operació “A la merda el biquini” suposava menjar el que li venia de gust i li sortia dels nassos. Dels nassos del cos que cada vegada més s’acostumava a despenalitzar el menjar calòric.

Així que, a aquestes alçades de les festes, tots els amics de la meva amiga, han tingut acidesa per algun àpat feixuc. Però ella no. Ella ho ha paït tot la mar de bé. Tanmateix, tampoc ha menjat  torrons ni les neules. Ni s’ha botit de pollastre amb prunes ni canapès. Per què els té avorrits de fa un mes. Això l’ha fet reflexionar profundament sobre la seva solitud dietètica i sobre la naturalesa d’aquests dies:

Nadal és temps per compartir. Per compartir digestions llargues i lentes i llençar conjuntament bons propòsits relatius a anar a córrer per cremar tot allò, fer bondat durant uns dies, per compensar. I totes aquestes collonades que se senten a taula per Nadal, quan anem pels cafès, és clar.

Informe per a una acadèmia

Humà, massa humà

Mar Bosch. Temporada Alta.

/ 7.12.2013

Ivan Benet ha estrenat al Festival Temporada Alta un espectacle basat en l’Informe per a una acadèmia de Franz Kafka. Benet ha comptat amb la complicitat de la cantant Sílvia Pérez Cruz, que hi ha posat la seva veu. L’espectacle ha de girar.

Quan hi ha un text que fascina, l’adaptació teatral corre el perill de no encaixar amb les expectatives del lector. L’enamorat de Kafka, en aquest cas, té molt presents les bondats d’un conte dens i bell que ens parla de les aventures i desventures del simi que ha esdevingut humà en un temps rècord. L’enamorat de Kafka té molt present un relat capaç de plantar-nos quatre premisses filosòfiques (d’aquelles que fan mal) tot prenent la forma d’una faula bestialment humana.

Perter el Roig- el Gregori Samsa d’aquesta metamorfosi inversa, com diu el director – ens ensenya amb tota la naturalitat del món tant el cul com l’ànima, ferits el dos per una mateixa bala, la que el va arrabassar per sempre dels seus orígens deshumanitzats.

Però Ricart i Benet han fet una molt bona feina amb el seu informe. Una traducció intel·ligent damunt l’escena que pren possessió del cos de l’Ivan Benet, tan o més bon intèrpret que simi, tan brillant com mesurat, tan còmplice del text com de la llengua amb què va ser escrit. Així, els conceptes clau de l’obra (llibertat i sortida) s’escriuren  damunt d’una pissarra, deixant palesa la voluntat de qui no voldria tòrcer la precisió i la força original de les paraules.

A banda de l’excel·lent treball actoral (i el mèrit de portar tan dignament el pes d’un soliloqui d’aquesta volada), cal destacar l’escenografia molt conjuntada per l’ocasió. Kafkiana, vull dir. Un entarimat ascendent (o descendent, com vulguin vostès) en forma de cinc llargs esglaons que va descobrint calaixets de la vida del simi que hem vingut a veure —i és que també hem vingut a veure un mico que fa monades, oi?

Escenografia kafkiana, sí. D’aparent simple simbologia, però profundament reveladora. Fantàstics racons de la memòria evolutiva que juguen amb la llum que assenyala i projecta la grandesa inclassificable del personatge. Portes entre els graons que deixen sortir els sons i la música (d’emotiva i discreta exquisidesa, tal i com és la Sílvia Pérez Cruz) que ens transporten sota l’aigua, enllà del mar o dins d’una gàbia, dins del cervell d’imbricats plecs, tan retorts i funestos com els de qualsevol home que se sap home.

Finalment, honorables senyors i només a tall d’informació, m’agradaria expressar la meva personal evolució. La de lectora escèptica a espectadora més que satisfeta amb l’espectacle. Un muntatge que ha sabut sumar qualitat estètica pròpia –que remou, que sacseja- per estar en sintonia amb aquest cruel desplegament de veritats romàntiques.

Una mama catalana a Espanya

Queda oficialment oberta la secció Una mama catalana a Espanya, en honor al blog de la Fátima Casaseca, Una mamá española  en Alemania. Des d’aquí aprofito per elogiar la gràcia i el valor del que escriu la Fàtima, hàbil ploma 2.0 que tan sovint confraternitza a través de l’humor amb totes les mares del món, en especial de les seves compatriotes i suposo de totes aquelles que han hagut de fotre el camp de la península per poder subsistir.

 Tot plegat ho amenitza amb una dosi d’antropologia hispànica, la de l’homo sapiens (o hauríem de dir mater patiens) que ja ha renunciat  a l’evolució i que es resigna molt dignament a perviure intentant encaixar amb el teutó i els seus mites culturals. Jo m’ho passo molt bé llegint-la, la veritat.

Per això avui, quan començava a escriure sobre alguna de les petites glòries que suposa ser mare (és guaridor, proveu-ho!), he pensat en ella i en totes aquelles valentes que ho deuen tenir relativament més pelut perquè són lluny de casa. Molt més que una mama catalana a Espanya, que per més estrangera que sigui en aquest país on li diuen que pertany, se sabrà sempre a casa (a casa d’uns altres, però a casa).

Al·legat contra les princeses imbècils

No puc deixar de pensar en aquesta versió de la Lisa Simpson argentina! Ni en com deu ser de fantàstica la seva mare (o el seu pare) que, tant si és pels gens que li ha aportat o per les reflexions que li han fet néixer, ben segur han provocat aquest al·legat contra la imbecil·litat femenina que vesteixen les princeses Disney.

Quan va néixer la meva filla, em vaig negar en rotund a comprar-li res que fos de color rosa o que portés estampada alguna d’aquestes execrables icones de l’estupidesa humana. Barbies Spilbergitzades, nenes amb el cervell de cotonet dolç i les aspiracions d’una dona com cal dels anys 40.

I per què no he de voler deixar que el meu príncep em trobi eh, mare? Per què no puc vestir-me del color que em roti? (rosa, també) Per què he de tenir necessariament i en tot moment les aspiracions d’una dona moderna, lluitadora, desacomplexada i lliure?

I jo penso llavors que ja puc vestir la nena de negre i blau, convertir-la en una  versió reduïda del que m’hagués agradat ser.  O alliçonar-la respecte l’incommensurable poder de la seva sexualitat, cerebral i sinistra (com la Kitty, una gateta que pensa en gran, tenint en compte la mida del seu cap).

Que ja li puc dir que ningú li imposi la fe o la deriva (ni tan sols la seva mare). Que sigui sistemàticament descreguda i tolerant, que s’estimi tant a sí mateixa que vulgui el mateix amor pels qui l’envolten. Que faci el bé però que esgarrapi quan la fereixin. Que somrigui sense tapar-se la boca. Que de tant en tant, es talli els cabells ella mateixa. Que de tant en tant sospiri mirant l’infinit mentre es pentina. I deixi petons vermells als miralls, convertint-se en l’imbècil princesa que totes som, quasi atàvicament, mal ens pesi.

Bedlam, l’estranya.

Cada vegada que intento explicar què és Bedlam  deixo anar una resposta diferent i això em comença a preocupar. A vegades em justifico amb la història mateixa o  amb la manera en què està escrita. Quan estic estupenda dic que si costa, és culpa del lector, aquest lector pragmàtic amb el qual mai serem amics. Després penso que tindré pocs amics. I faig un silenci. I continuo explicant de què va la cosa, intentant no semblar una mare que vol casar la seva filla lletja.

Ahir, sortint de Ciutat dels llibres (per cert, dimecres la podreu veure a TVGI a les 21,00h! 😉 em va tornar a passar el mateix. Tot i que no va sortir la pregunta ¿De què va Bedlam? en va sortir una de més difícil de fintar: Per què Bedlam és estranya?

No vaig explicar que Bedlam era la historia d’una mare i un fill que arriben a un lloc desconegut per quedar-s’hi per sempre. Que és un lloc on hi passen coses fora d’allò comú. Que allò comú és la gairebé  paranormal. On tothom té una història que ratlla allò grotesc i que hi conviu, alegrement, com conviuen amb un hivern que arriba en ple mes de juliol o amb un nen que es torna de color blau o amb una àvia que només parla quan li gronxen el balancí o amb una mare que no vol deixar anar el seu fill i el reté entre inacabables metres d’una bufanda.

No vaig dir que Bedlam és un cúmul d’històries que s’obren la porta les unes a les altres, històries cargolades fins la sacietat per provocar la sensació d’absurd i la rialla; retòrica que se’n riu d’ella mateixa; pensament sense pretensions moralitzants; exercici d’amateur il·lusionat.

Finalment Bedlam té d’estrany ben poca cosa: Les ganes d’ algú que no ha anat a cap escola d’escriptura (potser m’hagués convingut!) i que volia parlar als seus sobre la recerca de la felicitat. Sobre la importància de l’oblit en aquesta tasca. Sobre l’amor que tot ho obvia. Un amor tan fondo i perillós com un pou que pot empassar-s’ho tot (aquí el personatge central de la novel·la) i que relega la vida a una espècie de llimb on s’hi poden trobar tots aquells que s’ han perdut alguna vegada.

Ancha es Castilla

Fa dies que la rentrée s’ha materialitzat i encara tinc el cap de vacances. Però això se solucionarà aviat, quan acabi d’escriure això. Serà una espècie d’exorcisme de les hores càlides, dels llargs moments de  de copilot que deixa la seva terra, endinsant-se al fons de l’Espanya profunda, retrobant amics que creiem engolits per la distància.

A fora, corria la immensitat d’uns camps de grogors ondulants, cada vegada més secs, cada vegada més empastats d’un passat que s’insinuava bastant més feréstec. A cada castell que apareixia, era fàcil imaginar-s’hi històries de fites i conquestes, de dominis i vassallatges. Un toro de tant en tant. Conreus d’oasi i de miracle. Un poble entorn d’un campanar que semblava sostenir-lo. Un núvol que projectava alguna ombra única que segurament es va desfer abans que la poguéssim percebre. Tot era sol i vastitud. I tot indicador humà tenia nom de llengua estranya.

Quan més ens allunyàvem de casa, la sensació de llibertat es feia més gran. També certa mala baba contradictòria: cap peatge en centenars de quilòmetres de fantàstiques vies. Llavors vam entendre fàcilment per què els diners -que ens marxen de vacances molt abans que nosaltres- els costa tant de tornar a casa. Ancha es Castilla!

Malgrat tot, tornaria una i mil vegades a fer via per tots i cadascun d’aquests indrets. A Segòvia no, que m’hi vaig trobar conservadors de museus molt malcarats, que no toleren que criaturetes els mancillen una alfombra del siglo XVI.

-Pues si es del siglo XVI, señora, ya tocaría cambiarla! –Pensaba yo por mis adentros. Y pensaba en castellano, aunque nunca pronunciase las cuatro o cinco réplicas hirientes para defender el honor de mi inocente hijita, mancilladora de alfombras castellanas, clara descendiente de los Trastámara. Pensé en castellano sí, porque  los catalanes ya tenemos éstas cosas. Mucho de lo cortés y poco de lo valiente. En Fin. Que ja s’han acabat les vacances.

Encontres a la tercera fase 3

Avui només copio i enganxo el text de l‘article del diari  Ara perquè no li cal cap volta més. Només destaco que els dos últims paràgrafs són els millors. Molt més realistes que l’exposició del cas.

L’anècdota em fa pensar que hi ha una raça, prou ben instal·lada en totes les societats, molt més autèntica i pervivent que la dels gitanos. Viuen al cor de les institucions complint la llei fins l’avorriment microscòpic. De tant en tant però, n’hi ha un que és un alatrencat i agilitza algun tràmit. Va a esmorzar només una vegada i en quinze minuts. Un i només un d’ells que és agradable i que no et fa tornar l’endemà. O fa coses d’aquestes per enfotre-se’n d’ell mateix i dels de la seva estirp.

Llegiu, llegiu:

Lukas Novy ha pogut sortir a la foto del seu document d’identitat amb una escorredora al cap perquè les autoritats de la República Txeca han dictaminat que s’han de respectar les lleis d’igualtat religioses del país, segons informa el Mail Online. L’home va dir que la religió ‘pastafari’, de la qual és seguidor, l’obliga a dur sempre una escorredora al cap.

El portaveu de l’ajuntament de la ciutat de Brno –on viu Lukas Novy– ha explicat que la sol·licitud compleix les lleis del país, que permeten dur el cap cobert per raons mèdiques o religioses.

El dogma central d’aquesta religió és que el Monstre Espagueti Volador –invisible– va crear l’univers després de beure molt, una creença que va sorgir als Estats Units com a protesta social de la teoria del disseny intel·ligent.

Els pastafaristes creuen que les imperfeccions del món són degudes a la borratxera del Monstre. El símbol d’aquesta religió és una creu, però no amb un Crist crucificat, sinó amb una forquilla per menjar espaguetis.

Amb el cul, cul, cul

(Ilustració de Dani Cruz)

Ara recordo els dies de calor sufocant d’aquest cap de setmana, quan xapotejàvem des de primera hora i després, passàvem el migdia llegint entre corrents d’aire que, aleshores, semblaven estar de part nostra. Fins i tot ens giraven les pàgines. Fins i tot ens apartaven els cabells de la cara perquè poguéssim llegir més còmodament.

 Jo llegia La pell freda, per aprendre com s’escriu una bona història. El meu company de fatigues seguia amb la biografia de Neruda, perquè li fascina com es pot escriure tan meravellosament quan el tema és la vida d’un mateix. La Jana localitzava cavalls, xais i pollets al llibre temàtic de la granja, molt útil per aprendre a fer sorollets animals i caure bé a tothom.

 Després, despreocupats i desimbolts, fèiem el camí de ronda fins a Platja d’Aro. Ens aturàvem una mica a cada cala a fer el merda i, gotejant encara d’aigua i sal, continuàvem el passeig tot cantant cançons infantils. I ho fèiem a ple pulmó i sense vergonya, perquè la criatura (la del cor i la de la motxilla) ens ho demanaven. Crec que l’enèsim membre amb  què ballava en Joan petit, ens va acabar de matar.

 I així estem avui, dies després, fets un nyap, arrapats al sofà, febrils i empastats d’amoxicilina, amb unes amígdales que són tan grans que crec que ja es poden emancipar i anar per lliure. Ens n’alegraríem molt. Després, que vinguéssin a dinar els dissabtes i prou. Enraonaríem una estona i se’n tornaríen a casa seva, amb algun tupper i algun bon consell de pare.

Prou petons

Arribarà el dia que finalment es prohibiran els petons. A partir d’aleshores s’expressarà l’amor tan tendrament tou a través dels llavis cap els llavis o bé cap a les galtes (les de la cara, vull dir) d’una altra manera. L’amor o les ganes de matar algú a la italiana, petons de màfia, per exemple.

Finalment s’acabarà aquesta prou perillosa convenció social a favor d’un altre gest més higiènic, val a dir.  A partir d’aquell dia, substituirem els petons per aixecades de cella.

Podrem aixecar les celles un parell de vegades, puntejant el gest al temps de corxera, quan vulguem saludar algú que bé es mereixi la nostra estima (com ara el nostre cònjuge/parella contractual). O quan ens n’acomiadem sortint de casa.

Podrem aixecar lentament i amb arquejada sinuositat una de les dues celles, quan pretenguem expressar amor epidèrmic (aquell que es manifestava a través dels antics petons de cargol). En canvi, per dir a algú que morirà properament o que es trobarà algun cap de cavall sense cavall, n’hi haurà prou en arrufar-les i clavar una sòlida mirada siciliana.

Falta poc per aquest dia, creieu-me.