fantàstica realitat

Pottersville (Catalonia) Spain


Ahir vaig tenir la potra de dinar amb una colla heterogènia i molt interessant, no només pel combinat humà sinó també pel que suposava per  mi poder escoltar persones amb el seu bagatge. Evidentment, es va parlar de política, de llistes, de futur, d’urgències, de prioritats entre urgències: de llengua, d’escola, de cultura, de cavar fondes les trinxeres de la ciutadania, de resistir i combatre cabrons i fills de puta (bé així no ho van dir, perdoneu), de la misèria que ens espera si no ho aconseguim, de jutjats i jutges i fetges i penjats. Confesso que no no vaig parlar gaire perquè em vaig dedicar a pensar i a mastegar l’exquisit platillo de vedella amb bolets de la cuina dels Nicolazzi. I algunes només sabem fer bé dues coses alhora (val a dir que mastego més bé que no pas penso). Però pensava:

1- Els tacticismes electorals  fan certa ràbia quan creia haver entès que sí, que això anava realment d’independència , d’independència primer (ostres, ara semblo en Trump, merda). “Realisme màgic”, es va dir, referint-se als 18 mesos, referint-se a una Ítaca express que havia d’aparèixer del barret de copa de Puigdemont. És grotesc només imaginar-se-la, és d’una ingenuïtat capital pensar que, només perquè ho desitgem molt fort allò que pensem irromprà com un gran cop de puny sobre la terra. I la farà bella i la farà respectada, només perquè una mà gegant  feta de milions d’ànimes, camina sobre dos gràcils ditets pels carrers engalanats de la nostra “neta  i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç” pàtria.

2-Això és realisme màgic, una sensació que m’esquinça literalment en dos (o en tres), una emoció que no em puc treure del damunt i que, fins i tot, em sap greu sentir-la:  que ens dediquem  a llepar-nos les ferides, ferides greus, que  no es curen només amb saliva, amor i penediment. Que van sagnant perquè tenim el maleït sabre sàdic enganxat a la pell,  que ens les va obrint més i més amb cada carícia benefactora (de sabre). I nosaltres, llepem i llepem i guarim com podem i ens defensem en retirada, ajupint-nos tot parlant de tempos, de majories, de sumes, de cremalleres, de poltrones, de diàleg… Mentre l’altre, xino xano i sense perdre el ritme, ens va reduint la mobilitat a la d’un bistec, al punt. Vedella de Girona. I  ens hauríem de posar dempeus i… “Posar-se dempeus”, això em sona. Deu ser cosa de la “joventut”, del romanticisme punk, del mico amb metralladora que tinc dirigint-me el cervell a vegades, de la cresta de colors que porto per dintre, també a vegades. De què escolto massa i xerro poc. De la meva ignorància. Sempre penso que és per la meva ignorància. No ho sé, jo. Només sé que no sé res. Cinc anys de colzes i metafísica per això, marededéu.

Llavors em vaig adonar que pensar en metàfores feia patata, que sort que havia callat (ah! la prudènsia en la mujer!) Que ningú d’aquella taula havia fet servir ni una sola imatge literària per descriure què ens està passant, als catalans o per qüestionar les estratègies de partit i de nació-sense-estat. A la gent gran (amb tots els respectes) no els cal perquè en saben un munt, i van al gra, a l’essencial de l’exemple (jurisprudència de l’experiència!) al lloc comú que tots podem entendre sense els subterfugis dels complexos complexes que només es domestiquen amb l’edat, espero. Era l’hora dels cafès i un senyor de Girona va dir: I què passarà el 22 de desembre? I un altre de Salt va contestar: El 22 de desembre fem “Qué bello es vivir” al Truffaut.

Doncs això, què passarà el 22? Pottersville o Bedford Falls? Algú ens agrairà les ales?

Anuncis
Estàndard

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s